Recalde

Avui no puc passar sense recomanar l'entrevista a José Ramon Recalde, a El País, exconseller del Govern basc, socialista, víctima d'un atemptat d'ETA en el qual una bala li atravessà el rostre. Reconeix que el govern de coalició PNB-PSE fou un error, "ens van enganayar", que mai no s'hauria d'haver cedit la presidència de la comunitat autònoma al PNB quan el PSE havia estat la força més votada. Diu que ETA nasqué davant la passivitat del PNB contra el franquisme. Per als càndids qui encara es creuen la bondat del Pla Ibarretxe, més val que també llegeixin el que diu Recalde: és una bomba contra la complicada convivència d'identitats que es viu al País Basc i que va trobar en la Constitució i l'Estatut la seva màxima expressió. Recalde fa un parell d'incursions "religioses": una, relatant el moment de l'atemptat, en el que va tneir com una mena d'"examen de consciència". I la segona, citant sant Joan: "en l'estimació al proïsme veiem Déu". Val molt la pena.

Dinant a l'Edèn

Ahir va ser un dia de cert repòs, de relaxament muscular, cerebral, del règim... Vam dinar uns quants col·legues en un racó de món on RH hi té un tros. Tothom me'n parlava però fins ahir no vaig poder comprovar com s'està construint l'Edèn, fent cultivable (de fruits i de sensacions) un tros del que el seu dia ningú no en donaria res. Envoltat d'alzines i pins, en plena selva mediterrània refugiada en un amagatall del Maresme, el tros veu créixer carbasses i carbassons, cols normals i de Brussel·les, melons i albergínies, cireres i blat de moro, mongetes i tomàquets, nespres i castanyes. Encara no hi ha bolets (un que hem trobat era dolent). Però també hi té gallines, coloms, canaris, cadarneres, guatlles...

:

En aquest Paradís retrobat avui ens hem reunit uns quants viatgers del Purgatori perquè veiem que els que ens espera pot ser molt millor. Prop de les dues, quan he arribat, una estesa d'àpats murcians estaven esperant-nos per fer la seva lenta però contundent entrada en escena. Morro i orella, que després de tastar algun llardó ja els havíem agafat confiança, s'estaven tallant i rostint a punt de fer-nos rosegar (i quasi resar no sabem si pel plaer o pel penediment). Algú després ens ha preparat sípia i morcillas. La paciència i un grup d'experts de Cehegín, que porten mil anys a Mataró però tenen el cor irremissiblement em-maravillat, ens han derrotat de gust amb unes migas fantàstiques, acompanyades pel peixet, l'all i jo-què-sé, als quals l'amfitrió ha afegit ues peces petitíssimes de raïm.

:

I el vi. I l'orujo. I el cava. I el cafè. I els acudits (els que no érem murcians érem polítics i sempre acabem per explicar acudits). I la visita d'en Rafael i la Dolores, que fa tant de temps que no vèiem.

:

És a punt de fer-se fosc i això és sèrio. O et quedes, com R. i C., gaudint amb una alegria indescriptible d'aquest somni veritablement fet realitat, d'aquest retorn als orígens elliotà ("In my beginning is my end"). O te'n vas, com hem fet tots plegats, a les comfortables contingències que no ens acaben de satisfer del tot (aquí kavafianes, "la ciutat anirà on tu vagis"), però una mica més segurs, més convençuts, que el Cel, si no és ben bé a la Terra, almenys hi comença. En un racó del Maresme. Amb petitíssimes peces de raïm.

La flama del fènix brilla

Aquestes dues fotos d' El Periódico d'avui expressen els canvis que, amb més o menys transcendència, s'estan produint al nostre país. La nova Constitució Europea, ratificada ahir pels 24 països de la Unió en l'oberta i eterna Roma, és un dels passos més definitius (en el sentit de definir i de configurar) de l'Europa que tants i tants han somniat, unida, pròspera i en pau.

Zapatero i Moratinos signant un exemplar de la Constitució Europea. Foto: Reuters
:
I l'altra imatge també és un gran avenç per situar-nos, en aquesta nova Europa, al capdavant de la innovació i de la cooperació entre les regions més properes, una aliança estratègica impulsada pel president Maragall. Una Euro-regió de més de 13 milions d'habitants.
Foto: Iglesias, Matas, Maragall, Malvi i Bourquin, ahir, al palau de Pedralbes de Barcelona. Foto: Albert Bertran.
:

Per celebrar-ho us transcric el poema que Seamus Heaney va publicar amb motiu de la darrera ampliació de la Unió Europea, el passat 1 de maig, traduït al català per Jaume Subirana:
:

F o g u e r e s de B e a l t a i n e

Phoenix Park, 1 de maig de 2004

:

Uisce: aigua. I fionn: l’aigua és transparent.

Però enfonsa-t’hi i trobaràs que aquesta aigua gaèlica és

grega:aquí, sobre la fionn uisce, un fènix s’encén.

:

Els estrangers eren bàrbars per a l’oïda dels hel•lens.

Ara, deixem que els hereus dels qui no sabien

parlar l’idioma, d’aquells del balbuceig espès,

:

arribin amb el seu do de llengües des d’altres confins,

deixem que els responguin les veus que buscaven,

com fionn i uisce responen al fènix, aquí.

:

Els turons del primer de maig lluïen pertot incendiats,

quan els nostres avantpassats van avarar a la cala les barques

en uisce, fionn, mots estranys que aviat es van tornar clars;

:

així doncs, fem que el dia d’arribada dels nouvinguts

sigui un dia de retorn i que tothom digui

mots que no facin estrany, com és el nostre costum;

:

movem els llavis, i les ments, i que s’encenguin nous sentits

com fogueres antigues fent de fars, d’un cim a l’altre cim,

del mar central al mar del nord, brillant tan clares

com la flama del fènix brilla damunt fionn uisce, aquí. "

:

SEAMUS HEANEY (traducció de JS)

Entusiasme vs. decepció

La notícia (vegeu post de dimecres passat) de la important rebaixa de la delinqüència a Mataró en el període des de l'inici de la col·laboració de la Policia Local amb els Mossos d'Esquadra rep avui una valoració positiva de l'editorial del diari digital capgros.com, i es complementa amb un article de l'Intendent Major i cap de la Policia Local de Mataró.

:

Ahir al Ple (vegeu post d'ahir), a banda de la intervenció que hi teniu breument esquematitzada, vaig parlar en el torn de rèplica bàsicament per aclarir unes quantes coses:

:

1. Que el Govern Zapatero també canviarà el finançament local, com no pot ser d'altra manera. Costarà menys amb un President que, a diferència del d'abans, parla amb els presidents autonòmics i amb els alcaldes.

:

2. Ho farà perquè l'actual model és injust. Des de la seva aplicació, Mataró va baixant les seves aportacions. De fet, es calcula una pèrdua neta, de cop, de 250 milions de pta. d'ingressos de l'Estat cap a Mataró.

:

3. El PP semblava que demanés disculpes per ser conservador i el portaveu de CiU de tenir un discurs tan semblant amb el PP. Els vaig recomanar que no calia que ho fessin. El de CiU sostenia l'original tesi que "per ser d'esquerres s'ha de tenir diners i vostès no en tenen". Li vaig dir que aquesta teoria devia ser de quan ell ho era (el vam haver de suportar els del PSC fins que va veure la llum).

:

4. Tots dos insistien en divulgar un pretès rànking segons el qual Mataró se situaria com una de les ciutats més cares d'Espanya. Els vaig reptar a fer públic aquest rànking, senzillament perquè sé que no existeix i que el que diuen és mentida. tenen el prejudici que l'esquerra és la que puja els impostos i la dreta al revés, però "això deu ser a tot arreu menys a Espanya", vaig dir (vegeu el post del passat dia 21).

:

3. Ben al contrari, Mataró ha situat en els darrers anys l'increment dels seus tributs per sota de la inflació. Això fa que en éls rànquings solvents (en concret l'estudi que publica l'Ajuntament de Madrid "que ja sé que no és de la seva corda" vaig ironitzar amb els del PP) es situaríem en els llocs més baixos, especialment en els tributs que tenen a veure amb l'habitatge, l'IBI, el de Construccions i Obres (només amb les capitals de província, a le que caldria sumar moltes altres ciutats, en tenim 38, la majoria del PP, amb aquest impost més car), o les púsvàlues (en tenim 47 al davant).

:

4. I als que ens deien "cofoïstes", els vam respondre que no és això, "sinó entusiasme, reconèixer les oportunitats de la ciutat enlloc d'enfornsar-se amb els problemes". Esperalba (CiU) tot ho veia negre, en tot era pessimista, no reconeixia cap oportunitat ni cap canvbi, no oferia cap proposta... Jo, si fos de CiU, tindria un altre motiu per a la decepció.

:

En fi, feliç cap de setmana de la Castanyada a tothom.

Puc escriure els versos més dolços aquesta nit

Ahir al vespre, sortint del Ple, els amics del Dimarts del Llimoner ens conviden a un sopar-recital de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda. Hi acudeixo amb l'Alcalde, i em trobo vells amics i coneguts. En Manel Patricio comenta cada poema, que són recitats per Carlos Soriano i Lluís Juvinyà. Quin contrast amb el Ple!

:

Ha estat una vetllada molt agradable, un sopar fantàstic al restaurant Poema XV (precisament en honor a un dels poemes del llibre). Però us deixo amb la cançó desesperada:

:
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos"

El viento de la noche gira en el cielo y canta

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
¡La besé tantas veces bajo el cielo infinito! .
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
¡Como no haber amado sus grandes ojos fijos! .
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido,
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise!
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta, la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Ple del Pressupost

Foto: Sergio Ruiz

Us transcric quina ha estat la meva intervenció, en tant que Portaveu del Grup Municipal Socialista, al Ple de l'Ajuntament d'avui dijous:

:

Aquest és el Pressupost que la ciutat dinàmica demana a la seva administració

• Una ciutat que vol explotar els seus atractius (pla de promoció de ciutat, pacte pel desenvolupament...)
• Una ciutat que té iniciatives (dinamisme empresarial, innovació, iniciatives culturals...) i que el pressupost recolza (ajuts a l'emprenador, ajuts a la innovació, noves infrastructures culturals i educatives)
• Una ciutat exigent i participativa, que vol opinar i fer conjuntament coses amb l'Ajuntament (cooperació, + participació que mai + suport que mai)

Aquest és el Pressupost d'un Govern que sap el que vol.

• Perquè acudim a aquesta participació amb propostes, moltes propostes
• En les millores integrals de zones de Mataró que tene projecte comú, que tenen un bon futur (res de zones degradades) i que saben que només conjuntament podem afrontar els proeblemes actuals: els derivats de la immigració, l'habitatge, l'economia...
• En els sectors econòmics en transformació, també amb projectes comuns, al costat de la innovació
• En l'adaptació urbanística (0% de creixement) a aquestes millores (propers 14 anys):
  equipaments + 69 mil m2
  zones verdes + 70 mil m2
  habitatges +3000 (+-1200 de Protecció Pública)
• Perquè PSC, ICV i ERC hi acudim units, havent fet els deures, i amb moltes ganes de treballar.
  

Aquest és el Pressupost que aprofita la conjuntura política favorable als municipis

• Qui ho havia de dir fa un any
  Canvi a Catalunya
  Canvia Espanya
  Canvi a l'Alcaldia (renovació acord: més forts)
• Noves perspectives favorables:
  Governs més sensibles als municipis,als serveis més propers a la gent
  Maragall desencalla: C32 Nord, Anxaneta, CAP i e.bressol a Via Europa, més serveis sòcio-sanitaris, ahir: Clap i Can Marfà: Innovació (nous creadors) i rehabilitació (museu tèxtil, recuperació arquitectònica...)

Aquest és el Pressupost que compleix amb el Programa socialista

• Política fiscal incentivadora, moderada
  diferencial amb inflació
  contra política fiscal PP (+3% PIB / OCDE)
  reforça polítiques ambientals i de mobilitat
• Atenció a la qualitat de la vida quotidiana
  civisme
  carrers nets i segurs
  agradable i tranquil·la
• Passos estratègics
  preparats pel futur
  política d'inversions en infrastructures : més riquesa, previsió

Sant Simó

Avui és Sant Simó, una de les festes locals de Mataró, on la gent acostuma a menjar una mena de coca amb forma de sabre (el sabre). Una festa de reminiscències marineres, urbanes, que té com a epicentre una petita ermita a la sortida de la ciutat per Llevant. A diferència d'altres anys, avui no he pogut anar a la visita oficial. Però no descarto menjar sabre.

:

A sant Simó, apòstol, el dia que aprovem els tributs locals al Ple, i a la salut dels sabres, dedico aquesta cita:

:

"¿Seguirle? Y no al desierto, frente al viento

no a la montaña en soledad de ermita,

de paz frugal y de alba con campanas

sinó a clamar por las tabernas

(...)

no, en fin, para luchar en la vanguardia

de minoría de bruñida espada,

sinó con pescadores cabezones

y el cobrador de impuestos"

:

José María Valverde

Poesías reunidas, Ed. Lumen, Barcelona, 1990, p. 24.

Maragall desencalla

La consellera Caterina Mieras va venir ahir a Mataró i va comprometre's a implicar-se en dos importants projectes culturals de la ciutat: la creació d'un centre de locals d'assaig i gravació, d'acord amb els promotors de la sala Clap, i la implicació de la Generalitat en la reconstrucció de les naus de Can Marfà o, entre d'altres, hi podria anar el futur museu tèxtil que acolliria la col·lecció de màquines de la Fundació Jaume Vilaseca. En una visita ha fet més coses que amb molts anys féu el Govern anterior en temes de cultura per la ciutat.

:

Aquest nou Govern es nota, especialment a Mataró. Sobretot perquè es desancallen temes importantíssims: accessos a la C-32 pel Nord, que desembussarien el trànsit insuportable en alstres àmbits, escoles, millors i més centres d'atenció primària, més equipaments i serveis en salut mental... Això té dos protagonistes, no en dubteu: d'una banda, l'alcalde Joan Antoni Baron, que deu ser el que més consellers i alts càrrecs de la Generalitat ha vist, i la diputada Consol Prados, el veritable lobby mataroní al Parc de la Ciutadella i en moltíssims despatxos, finalment oberts a les solucions dels problemes dels municipis.

Baron entrega un record de la ciutat a Mieras Foto: M.C.

Mataró, ciutat segura

Ahir hi va haver reunió de la Junta Local de Seguretat, i avui l'hem explicat a l'abast a la Comissió Municipal Informativa de Via Pública de l'Ajuntament (el lloc on el Govern municipal passa comptes de la seva gestió en temes de seguretat, mobilitat i protecció civil). A banda de comentar els darrers esdeveniments, i les línies de treball en marxa del conjunt de cossos policials presents a la ciutat, hem fet una avaluació de l'estat de la seguretat a la ciutat emmarcada en el segon aniversari del Desplegament del Mossos d'Esquadra a Mataró.

:

La Junta va ser molt positiva. Presidida per l'Alcalde, va tenir com a convidat de luxe el Director General de Seguretat Ciutadana de la Generalitat, Jordi Samsó, a més del Subdirector General de Coordinació amb les Policies Locals, en Carles Sànchez. Tots dos són vells coneguts i amics de la ciutat. El primer va fer bona part de la seva carrera policial a l'Ajuntament de Mataró. Però potser el més destacat és l'alt grau de sintonia i de col·laboració en matèria de seguretat que Mataró viu avui per avui amb la Generalitat.

:
Sobre l'estat actual de la seguretat a Mataró, hem destacat que, durant el mes de setembre, i coincidint amb el desenvolupament conjunt, per part de Policia Local i Mossos d’Esquadra, de diversos operatius de seguretat ciutadana (contra els robatoris en immobles, contra el “botellón”, etc.), s’ha assolit el nivell d’il·lícits denunciats més baix dels darrers dos anys. Així, mentre que al juliol de 2004 teníem 586 denúncies per delictes/faltes, l'agost van passar a 493 i el setembre a 374.
:
Com deia, també vam avaluar el segon aniversari del desplegament dels Mossos d'Esuadra i, amb ell, de l'inici de la col·laboració estreta amb la Policia Local, que es compleixen el proper dia 1.
:
Vam repassar quins eren els objectius estratègics que teníem a l'inici:
:
1. Millorar l'estat general de la seguretat
2. Garantir la seguretat en espais públics i zones d’oci
3. Prevenir contra el consum i el tràfic d’estupefaents
4. Garantir el suport a les víctimes de la violència domèstica
5. Garantir els drets dels treballadors
6. Millorar la qualitat del servei policial

I en vam avaluar els resultats:

1. Estat general de la seguretat
- Reducció dels delictes/faltes en un 17,9% (promig trimestral: de 590 a 484)
- Reducció dels delictes en un 23,6%
- Reducció dels delictes prioritaris en un 35,7%
- Un exemple: els robatoris en vehicle han disminuït un 62,5%

2. Seguretat en espais públics i zones d’oci
- 18 operacions especials
- 1.300 identificacions
- 58 detencions
- 555 denúncies per armes i drogues

- Reducció de les possessions d’armes en un 81%
- Reducció de les possessions de drogues en un 22%
- Reducció de les lesions per baralles en zones d’oci en un 75%

3. Consum/tràfic d’estupefaents
- 2.044 actes per possessió de drogues
- 156 detencions

4. Violència domèstica
- Protocol d’atenció a les víctimes de violència domèstica
- Unitats policials especialitzades

5. Drets dels treballadors
- 17 operacions especials
- 23 detencions
- 83 extradicions
- 11 imputacions de delictes contra els drets dels treballadors
:
6. Qualitat del servei policial
- Atenció indistinta Policia Local / Mossos d’Esquadra
- 57.017 contactes, visites i entrevistes
- 17.686 assistents a sessions de formació preventiva
- Coordinació absoluta Policia Local / Mossos d’Esquadra (policia única: Policia de Catalunya)
:
Finalment, hem repassat una mica quines han de ser les línies de futur:
:
1. Més coordinació:
- Unificació informàtica (Fènix, GPS…)
- Sala conjunta virtual
:
2. Més qualitat:
- Carta de Serveis Policia Local – Mossos d’Esquadra Mataró
- Programa de qualitat de les oficines d’atenció
- Programes d’atenció a la violència domèstica
- Nova comissaria de Policia Local
:
3. Més seguretat:
- Pla de Seguretat Local (seguretat global)

:

Però no vam poder acabar sense agrair la predisposició i professionalitat del conjunt de policies que operen al territori, tant dels Mossos, com de la Policia Local, com també del Cos Nacional de Policia. També molt especialment dels seus comandaments. Ahir va ser un gran dia per l'inspector Belenguer i per l'Intendent Major Cernuda, el lideratge dels quals ha esdevingut fonamental per la millora de tots aquests índexs i, evidentment, de la seguretat dels ciutadans.

No són "cuentus xinos"

D'altres blogs

:

No us perdeu la resposta que dedica avui en Xavier Cugat al seu blog al regidor Esperalba, que ahir va fer un acte de crítica al Pressupost Municipal. En fi, demà passat tenim Ple i ja us explicaré com vagi.

:

Tambe val la pena el post d'avui de Judith Vives dedicat a Caravaggio, com a precursos del cinema, segons Hockney, i com un navegant entre la llum i la foscor, un tema que a mi també m'apassiona.

:

La Lídia

:

Em ve a veure una amiga que ho és de fa molts anys. No viu a Mataró, però sempre que ve se'n recorda de mi, de la meva família, i fem el que podem per veure'ns ni que sigui un moment. La pobra, ha vingut dues vegades i ha trobat tancat. A la tercera, la vençuda. Hem xerrat una estona i em diu que marxa dijous. Viu entre fronteres, a cavall de dos països, de dues o més llengües (els seus fills deuen ser políglotes), de diversos estils de vida. Frontera entre certeses i incerteses, entre passat i futur. Que tingui sort.

:

Un centenar

:

Des de dissabte que compto els visitants d'aquest weblog i, glups, ja en porto un centenar.

:

La Xina

:

Avui en parla Antón Costas a El País, ara mateix el conseller Rañé al Canal 33, i dilluns passat un entusiasta empresari mataroní amb qui vaig dinar (no per aquest motiu) i que, casualment, ha visitat la Xina, Hong Kong i el Japó al mateix temps que una delegació catalana encapçalada pel president Maragall visitavatambé la Xina, Japó, i ...Macao (quin cacau). L'estratègia de l'economia catalana d'obrir-se a l'Extrem Orient, en aquests moments d'expansió del gegant asiàtic, és clau. "Es verdad", diu Costas, "que este mercado representa una amenaza para ciertas actividades manifactureras basadas en el trabajo barato de nuestros países. Pero, por otro lado, representa una oportunidad aún mayor de ganancias a largo plazo". És bo que, de moment, ni que sigui amb Artur Mas, hi hagi més contactes entre ambdós països, trencant fronteres idiomàtiques i culturals, promovent vols intercontinentals directes, transferint coneixement i tecnologia... i contacte. "La historia del progreso tecnológico y económico de los países nos enseña que las innovaciones exitosas se producen por contacto persona a persona, por contagio de lo que ocurre alrededor, más que por la puesta en marcha de procesos endógenos". Bé, és el que va fer l'empresari de qui parlava i va tornar entusiasmat, ple de contactes (i de contractes)!

La influència dels 'bloggers'

Avui a El Periódico surt (part I, part II) un interessant article sobre la irrupció dels bloggers als Estats Units i sobre la seva cada vegada més creixent influència en la vida política, especialment en aquestes interessants eleccions presidencials. M'ha fet gràcia que als actes es reservin llocs tant per a premsa com per als bloggers (vegeu foto). Ves, potser a Mataró aviat ho haurem de fer. La crònica es fa ressò de les crítiques (perill d'extensió de rumor, poca veracitat...), però també dels avantatges (transparència, rapidesa, independència, etc...). I parla del creixement espectacular i accelerat del seu ús. Malalts de blog, llegiu-lo i al·lucinareu.
CONNECTAT. Un blogger connectat a la xarxa en els seients per a periodistes electrònics en la convenció del Partit Demòcrata en el Fleet Center de Boston, el 26 de juliol passat. Foto: MARIO TAMA / GETTY IMAGES

La mort | el civisme

Dos articles diferents han sortit avui i els vull recomanar, el primer, a El Punt, d'Anna Maria Solanes Jiménez, diplomada d'infermeria de l'Hospital Sant Jaume de Calella i coordinadora d'un grup de dol d'ajuda mútua de la Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, anomenat, anomenat "Puc parlar de la mort?". Fragments:

• "Portem un ritme de vida establert on mai tenim temps de res i on utilitzem la major part de les nostres energies a treballar i a aconseguir comoditats materials i superficials. Hem creat una societat que influeix negativament en la presa de consciència d'allò tan evident com és la mort ja que, no valora, fins i tot, rebutja el fet de poder pensar sobre el significat de la vida i de la mort. Ens costa acceptar la idea de que som mortals, fràgils i vulnerables.. Com a conseqüència, podem observar conductes individuals i col·lectives que detecten clarament que la mort per nosaltres és un tabú."
• "Quan arriba una inevitable experiència de mort, fa que l'enfrontament amb aquesta es converteixi en una experiència molt negativa i brutal per a la persona. "
• "Per poder fer front a la mort, a les situacions de pèrdua i posar fi a aquesta ombra que contamina el concepte de mort, es necessita primer la presa de consciència del problema, que és la inevitable por a la mort. Després, una reflexió personal sobre un mateix, i sobre el sentit de la seva vida ja que reflexionant sobre la vida és reflexionar indirectament sobre la pròpia mort. Cal aprendre a viure per comprendre la mort."
• "I per últim, és necessari que aprenguem a viure. El poder trobar un sentit a la vida i, per tant, un sentit a la nostra mort ens ajuda a comprendre, a treure'ns la por, a viure millor i a estar més preparats per morir".

Cajas de cartón vacías junto a un contenedor de basuras en la calle de Trafalgar, en Barcelona . Foto: FERRAN NADEU

El segon té a veure amb això que parlo darrerament tant: del civisme. Me n'ha fet adonar en Carles Fernàndez. L'escriu Joan Barril a El Periódico. Fragments:

• "En este mismo periódico se publicó la angustiosa historia de una pareja residente en un principal que había cambiado de casa harta del hedor de excrementos y vómitos que se acumulaban en su calle de la Ribera."
• "Lo que sabemos, sin embargo, es que la culpa siempre la tienen los otros y que el bien común es algo que viene dado por la Administración. En las ciudades se ha perdido el hábito de contribuir a que las cosas estén en orden. La señora que se quejaba de las plantas y los matorrales que afeaban su casa asistía cada día a un paisaje de abandono, pero según ella la solución sólo podía provenir del ayuntamiento, jamás de su propia voluntad de adecentar con sus propias manos aquel rincón. Entre el pequeño esfuerzo personal y la espera de la brigada municipal, la señora prefirió no hacer nada."
• "La cultura de lo limpio continúa asociada al acto de limpiar y no a la virtud de no ensuciar. Será tal vez porque el acto de limpiar corresponde a los profesionales mientras que en eso de ensuciar es difícil encontrar un ciudadano que pueda tirar la primera piedra. En las ciudades se produce ese extraño fenómeno social de creer que estamos solos y que la Administración nos tiene olvidados."

Quatre reflexions després de la festa dels súpers

Unes quantes coses. La primera, que algunes novetats introduïdes al weblog no es deuen pas a la meva destresa (és molt poca) sinó al temps que em dedicà en Xavier. Gràcies! De moment, sé posar fotos, algunes, i he activat un programa de visitants. Si hi ha alguna ànima caritativa que m'ensenyi a fer més agradable aquest racó del ciberespai, i compta amb la meva ignorància, ho agraïré

:

La segona és que he estat tota la tarda a la Festa del Club Super 3, més per raons paterno-filials que res més, però vaja, no me'n penedeixo. Avís pels que sou pares (o un dia ho sigueu), i que haureu de pagar peatges, de fet, molt pitjors que aquest. Sort que compensa. I molt (més del que em pensava). Una de les coses que he après força avui és com, a través del Club, els infants penetren en un imaginari amb dinàmiques pròpies, històries, llenguatges, valors. Referents que els comencen a explicar de què va el món i què hi fan aquí. Neixem a la recerca d'aquests referents; creixem superant-los, negant-los fins i tot. Però sempre és la mateixa història, sempre tornem a la necessitat de representar per explicar, i de formar part d'aquesta representació, no en tenim prou de ser-ne espectadors. I no en tenim prou, més aviat ens angoixa, amb l'abstracció.

:

(Foto: Club Super 3)

:

La tercera és que, induït per en Joan, i a causa de triar una exposició per comentar al proper Valors, he visitat aquest cap de setmana un parell de mostres. La primera, in extremis (s'acabava ahir o avui, no recordo) de Josep Mª Trias, a Espai 28, un dissenyador que pinta precisament molt lluny de l'abstracte, amb un to clarament hiperrealista. M'interessen dues coses: d'una banda, la reivindicació de la grandesa de l'objecte petit o insignificant, i de l'altra, de retruc, la idea que l'hiperrealisme no es distancia tant de l'art abstracte, o del que alguns en diuen així. és a dir: una escultura de Tàpies que són unes sabates és -icònicament- tan diferent que les bambes de Trias? Llegiu la crítica d'en Pere Pascual. La segona, a Can Palauet, la que recull laa 1ª Triennal d'Arquitectura i Interiorisme del Maresme i la 10ª Edició dels premis Puig i Cadafalch, obres, les d'aquesta darrera, que es poden votar. Bé, us haureu d'esperar que surti la revista perquè aquesta darrera serà la que comento.

:

La quarta seran algunes recomanacions de la premsa d'avui. Destaco el debat obert a les planes d'opinió d'El País sobre els catòlics i les primeres decissions del Govern socialista. Una aportació més crítica, però igualment recomanable, del professor jesuïta Norberto Alcover. I l' altra, entusiasta especialment de la legalització del matrimoni homosexual a la llum de la fe cristiana, a càrrec del dominic i capellà de Babilafuente Quintín García. Déu l'escolti!

:

També surt a diversos diaris una crònica de l'anomenada "Llei de Barris" i la notícia que 50 municipis hi han presentat els seus projectes. Mataró ho ha fet amb un de molt iteressant pel barri de Cerdanyola, a partir d'un treball integral de reforma. destaco el que diu l'amic Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial del Govern a La Vanguardia, diari que diu: "Según Nel·lo, la convocatoria contiene un triple mensaje. En primer lugar, a los vecinos, "para decirles que no se permitirá que ningún barrio se deteriore y que se rompa la convivencia". En segundo lugar a los ayuntamientos, "para transmitirles que el Govern no les dejará solos antes las nuevas problemáticas sociales". Y, finalmente, al mercado, "para dejar claro que no se permitirá que se produzca un deterioro de patrimonio de las familias y la colectividad"". Bé.. potser també fa falta que Déu l'escolti.

Premsa digital

Ahir al vespre vaig anar al debat sobre la premsa digital i la premsa escrita que, amb motiu d'aquesta mensual o vastíssima Setmana s'ha organitzat a l'espai Capgròs. L'Aina en parla avui al seu blog (per cert, seré jo un polític de la vella escola?).

:

Foto: O.F. (http://www.capgros.com) Sóc el dipositari d'aquesta magnífica coronilla.

:
Dues aportacions molt breus: la primera, un temor (sempre que innovem parlem de temors, ho sento) tant en la premsa digital com en l'escrita, les enormes possibilitats de la Xarxa em temo que potencien un dels vicis actuals del periodisme (i en qualsevol professional): la mandra, el fet que ningú trepitgi la realitat, que ningú revisi arxius de paper ni consulti biblioteques, que ningú vagi al front, que ningú respiri l'ambient, que no es reculli tot allò que no ha estat encara digitalitzat. I, en fi, si això es consolida, si les úniques fonts són digitals, l'enorme risc de l'engany absolut.

:

Jo treballo cada dia almenys en un 80% sobre informació que m'arriba digitalitzada. Però d'un tema, d'una preocupació, d'una situació, no me'n faig ben bé càrrec fins que no la trepitjo, fins que no parlo amb els seus actors. No sé.

:

La segona, és que em penso que la posada en marxa de nous productes digitals a vegades amaga la trransformació industrial de la producció tradicional, també en l'àmbit informatiu. I, així, crec que ens vam deixar d'explorar aquest àmbit (ja ho farem) que em sembla enormement atractiu, especialment per als àmbits locals. És a dir, avui per un diari o una tele, les innovacions tecnològiques permeten formats més particulars, més locals o temàtics, més petits (més catalans?)... i aquí hi té molt a dir l'àmbit local.

Civisme i seguretat

Ahir al vespre vaig ser a la seu de la Federació d'Associacions de Veïns de Mataró per explicar-los la nova Ordenança de Civisme de l'Ajuntament, va ser una xerrada molt agradable que va derivar en moltíssimes coses més que, d'una manera o altra, hi tenen a veure. Em sembla que serà un bon instrument, ara per al debat, i després, per millorar la vida quotidiana dels mataronins.

:

I, aquest matí, he estat una bona estona en una reunió sobre seguretat de la Federació de Municipis de Catalunya, presidida pel seu vicepresident, l'Alcalde d'El Prat, Lluís Tejedor. Temes com el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la nova Llei de Policia de Catalunya o altres relatives a protecció civil m'hi han tingut fins a migdia. Com que abans de la reunió m'he despistat, he anat directament a la seu de la Federació, on he saludat Pilar Figueras, la secretària general, amb qui he intercanviat una breu però profitosa conversa.

:

Al despatx, urgències, presses, e-mails, visites, contactes, telefonades. Coses que semblen un gran problema i no ho són. Coses que no en semblen cap, i ho són. Desxifrar el que proposo en aquestes dues frases podria definir, de fet, la meva feina com a regidor. Això i la discreció.

El PP i els impostos; Zapatero i el seny

PP: Més impostos i més de dretes

:

Avui s'han publicat les dades de l'evolució de la pressió fiscal dels països de l'OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament d'Europa) corresponents al 2003, que revelen un important increment de la pressió fiscal a Espanya durant els governs del PP, que ha pujat tres punts del Producte Interior Brut (PIB), totalment en contra del que ens van vendre. L'únic període en què van baixar fou del 2000 al 2001, unes dues dècimes ràpidament superades. La majoria de països europeus, inclosos els governats per l'esquerra, si bé la majoria amb un percentatge més alt sobre el PIB, han fet polítiques de rebaixa fiscal amb l'objectiu d'animar l'economia. És clar que, a Espanya, no tan sols han pujat, sinó que s'han redistribuït les càrregues, essent les rendes mitjanes-baixes les més afectades per l'increment, i les altes les més beneficiades, segons estudis recents. Recomano el recent estudi sobre fiscalitat i opinió pública del CIS. D'altra banda, la fiscalitat sobre les rendes del treball, amb el PP, s'ha situat per primera vegada en molts anys per damunt de la de les rendes de capital. Més impostos i més de dretes.

:

Relacions Església-Estat: Zapatero actua amb seny

:

Entre els que pensen que, per exemple, aquest blog té una tendència missaire insuportable i els que pensen que els socialistes practiquem el fonamentalisme laïcista, què us sembla si sentim què va dir Zapatero ahir al Congrés dels Diputats. El President del Govern espanyol va respondre una pregunta d'Izquierda Unida dient que "La revisió global dels acords amb la Santa seu no figura entre les prioritats del Govern. No va figurar al discurs d'investidura. No va figurar al programa electoral". També va assegurar que no modificaria l'actual sistema de finançament. Ben fet.

:

Certament, ni els acords de 1976 i 1979 (per cert, alguns clarament superats per les circumstàncies) són el millor del món, ni el finançament de l'Església el desitjable. Però, de moment, són la base de la no confrontació i l'entesa. I també ho són pel manteniment d'un conjunt patrimonial (físic i intangible) i, d'alguna manera, se servei a la comunitat, que difícilment s'aguantaria sense ells. És que hi ha Església més enllà dels capellans pederastes d'Almodóvar. En fi, la de Zapatero em sembla una estratègia prudent. Espero que hi hagi la mateixa prudència a l'altra part, tant a la Conferència Episcopal, com als cristianíssims del PP o UDC (dels hooligans, ni en parlo).

:

L'anunci apareix el dia que el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) dóna dades aparentment contradictòries: l'Església apareix com una de les institucions que inspira menys confiança (compte: la policia i l'Exèrcit unes de les que més) i, en canvi, un 73,7% dels espanyols es declaren catòlics. Només un 0,6% diuen que són ateus o agnòstics. A mi, aquestes dades, em semblen un repte per l'Església, bàsicament. Tenen la clientela sense confiança. A què esperen?

L'entrevista a Tignali, el llibret de Florida i Tele Taxi TV

Bé, això d'internet és una joia: El TecnoDiari, una experiència brutal d'uns quants als que conec força bé, publica una entrevista de Maria Coll a Irene Tinagli (vegeu post d'ahir), que permet complementar el que us deia. I el PSC de Mataró ha volgut il·lustrar la notícia al seu web publicant l'estudi que ahir no trobava a la xarxa, del professor Richard Florida.

:

Matí productiu. Àrea de Via Pública, a l'Ajuntament, enllestint força temes i preparant la Comissió Informativa de la setmana que ve. Després, m'entrevisten a Tele Taxi TV sobre l'Ordenança de Civisme, per als informatius. Ha estat molt agradable. A continuació, reunió de la Comissió especial Informativa del Reglament Orgànic Municipal (quin nom!) per enllestir la proposta sobre el Consell de Ciutat i per avançar en el debat sobre els consells territorials dels plans integrals (quins noms!), on ha regnat un clima de força entesa entre els grups municipals.

Un dia estimulant

En Joan Soler em fa adonar d'un altre article sobre el tema del civisme que ahir em va passar per alt, a El País, del professor Antonio Argandoña ("La teoría de las ventanas rotas"), que ve a dir que tant en temes d'incivisme a la via pública, com els de l'ètica corporativa i personal, tenir les coses desendreçades facilita les actituds també incíviques d'altri fins a la degradació.

:

Avui ha estat un dia intens i molt estimulant, gràcies a la Setmana de les Noves Tecnologies per Tothom. Al migdia, la professora Irene Tinagli ha parlat sobre la classe creativa, teoria desenvolupada per Richard Florida, de qui Tinagli és deixeble, al context europeu. Ens quedem amb la idea que un entorn estimulant, que acull oportunitats de realització personal, és més propici per als actuals assentaments industrials, els de la nova economia, perquè atreu els treballadors creatius, bàsics per aquestes empreses. Fa uns mesos vaig llegir un resum de les tesis de Florida (2002) que va elaborar la Diputació de Barcelona (2004), i en vaig recomanar la seva lectura a unes quants persones. Ho recomano de nou (no l'he sabut trobar a internet, però tinc còpia en pdf. Si algú el vol, que me'l demani).

:

Al vespre, hem anat a sentir l'amic Francesc Grané, en una conferència també molt interessant sobre la necessitat de la recuperació de la llibertat, de la identitat, del sentit, enmig del magma estimulant de la xarxa i de la cultura actual. Hem quedat per trucar-nos un dia i dinar. Espero vivament que un dia ho reculli per escrit, és d'aquelles conferències que has de rellegir, deixar reposar.. i el cap es posa a bullir. N'hem parlat una mica, tot sopant un bocata, amb M., M. i J., amb qui, anant cap a casa, li he clavat un rotllo que vol dir que tinc el cervell fent xup-xup.

:

Entremig, un dinar també profitós, i una reunió a l'escola, de tots els pares amb les mestres del curs. Un dia complert.

:

Un aclariment. És que algunes persones m'adverteixen sobre la imprudència d'algunes referències personals que faig al blog. He d'advertir que en faig ben poques, o que m'en guardo les més interessants (per això ho són), i que sovint algú interpreta reflexions generals en clau d'experiència personal. No sé si és un elogi, però ho adverteixo bàsicament a morbosos o xafarders, no pas als que m'han avisat que, malgrat tot, espero que m'adverteixin de nou si se me'n va l'olla.

Zapatero | Magris | Rojas Marcos | Longué

Desl diaris d'ahir i d'avui destaco unes quantes coses. En primer lloc, d'El País d'ahir, l'entrevista a Zapatero, en la que repassa els avenços que s'han produït en els darrers mesos a Espanya, que ell creu que ja són irreversibles (en matèria de lluita antiterrorista, de llibertats individuals, de necessitat d'acudir a les Corts per anar a la guerra) i anuncia més canvis en temes sensibles com els continguts en televisió, per exemple, o tot un paquet de mesures socials. Diu que no té cap ganes d'entrar en conflicte amb l'Església i parla de l'aliança contra la fam (d'aquí una estona hi torno). Ah, i que el concepte de nació catalana no li produeix cap rebuig: "Algunos, en la lógica unitarista y nacionalista, quieren una España en división permanente y yo quiero una España de la diversidad, de la rica, plural y compleja diversidad, que es sin duda la España integradora y no la España de la división." Us recordeu d'Aznar?

:

En segon lloc, una altra a Claudio Magris, en la que diu que el laïcisme europeu, més que per les religions, és amenaçat pel nacionalisme "que sacraliza la nación y que exalta los 'valores calientes' de que hablaba Norberto Bobbio, en contrapsición a un 'valor frío' como el del estado. Nadie se enamora de un Estado, pero hace falta un Estado para que podamos exaltarnos tranquilamente por lo que no sdé la gana".

:

D'avui és curiós l'article de Luis Rojas Marcos sobre l'elecció presidencial, en la que presagia una victòria de Bush d'acord amb els missatges polítics, bo i que el considera enganyós i que confia que, finalment, la gent faci el contrari. La tesi és que guanyen sempre els optimistes. "Bush comunica al electorado machaconamente que espera que pasen cosas buenas y que él es el único que puede hacer que esas cosas pasen". I que la tàctica de Bush de comparar-se sempre amb algú pitjor que ell, li evita de fer-ho amb altres presidents anteriors, molt millors que ell. Sembla parlar de Zapatero quan diu "el talante positivo es más popular y atractivo, y genera más seguridad y esperanza de victoria en los ciudadanos que la personalidad lacónica, severa o derrotista".

:

Però el que realment recomano de veres és la "Contra" de La Vanguardia, ahir, una entrevista a Olivier Longué, director a Espanya d'Acció contra la Fam. Clarament, identifica la fam com un problema polític. I que hi ha raons endògenes, i no tan sols de les relacions Nord-Sud, que espliquen el subdesevolupament. Aquí en teniu alguns fragments:

• "Sí, en muchos conflictos el hambre ha dejado de ser una consecuencia. Se ha convertido en una forma muy barata de imponerse a los enemigos y en la mejor manera de silenciarlos (...). El hambre, desgraciadamente, es un arma muy barata".
• "La única forma que tiene [Eritrea] de conseguir ayuda extranjera es a través de la ayuda humanitaria, que sólo se consigue en una situación de crisis. Cada año, Eritrea hace un llamamiento anunciando que van a padecer una hambruna, pero esa es una realidad totalmente forzada".
• "La ficción de que los países del norte van a solucionar todo dando dinero es falsa. El hambre, al ser una consecuencia directa de la violencia, tiene mucho que ver con la calidad de la democracia, con el buen gobierno".
• "La ONU (...) está planteando iniciativas interesantes. (...) Sí, esa iniciativa lanzada hace un mes por España, Chile, Francia y Brasil, que pretende poner el hambre como prioridad. Se habla de invertir 50.000 millones de dólares para volver a reactivar esta lucha. Me parece muy interesante".
• "La ONU es una herramienta que se debe mejorar, pero es una herramienta muy válida. Cuando se aplica, el sistema del derecho internacional tiene buenos resultados."
• "[Hay que] tener claro que la culpabilidad no funciona. Esa idea de que nuestro estilo de vida perjudica al Tercer Mundo creo que es muy equivocada. De hecho, cuando hay recesión en Occidente, el Tercer Mundo se resiente. No debemos sentirnos culpables, sino responsables, y a partir de ahí actuar en consecuencia".

Darrer dia del Congrés del Maresme i 2 coses més

Tot el dia de Congrés. Avui ha estat el dia clau. Tot el matí, hem estat debatent les esmenes que s'havien presentat a les ponències. En Josep Jo i un servidor hem estat els ponents de la d'acció municipal. A mi m'ha tocat defensar la part relativa al funcionament i impuls polític dels grups municipals socialistes. Hem anat ràpid, ens hem posat aviat d'acord. Als congressos veus molta gent que feia temps que no veies, i te'n presenten molta que no coneixies, i sempre té regust de poc. El Maresme té una gent collonuda, i molt desconeguda, treballant fermament al seu municipi. Al migdia hem dinat al Sorrall i, a continuació, hem presentat els treballs de les ponències. Són unes molt bones resolucions, a les que hem d'afegir la de la JSC que ha llegit en Ferran Asencio, secretari d'Organització a la comarca, mataroní i un bon amic meu. Ens permetran de fer un treball de veritat. Elles, i no els noms, són les reals protagonistes d'aquesta jornada. L'eurodiputada Maria Badia ha parlat sobre la propera fita: aconseguir el màxim suport possible a la nova Constitució Europea.

:

A continuació hem votat. La Comissió Censora de Comptes. La Presidència del Consell de Federació, aquest "parlament" del PSC al Maresme, amb Esteve Terradas. Els consellers nacionals, entre els quals tinc l'honor de comptar (gràcies per la confiança). I, finalment, la Comissió Executiva, la direcció, amb en Santi Fontbona al capdavant com a Primer Secretari, amb una executiva que inclou els mataronins Manuel Mas (Política Institucional), Consol Prados (Acció Parlamentària), Ivan Pera (Comunicació) i Pilar Gonzàlez, a més de Carles Fernàndez, com a Primer Secretari de la JSC del Maresme.

:

En Santi serà un molt bon Primer Secretari. És un paio pencaire i honest, té les coses clares i s'escolta molt a la gent. He estat treballant amb ell en tant que tots dos ens dedicàvem a l'Organització (ell al Maresme, jo a Mataró). Després, en aquest llarguíssim cicle electoral en el que hem compartit treballs, fatigues i èxits. I també ha estat un plaer ser al seu costat en el procés congressual que hem acabat avui. Només li veig dos defectes: És d'Arenys de Mar i de l'Espanyol.

:

Ha estat un molt bon Congrés. La feina que ens hem encomanat, molta. Santi hi ha dit molt clar: "Tenim tres objectius: fer partit i fer-ho bé; governar per la majoria dels ciutadans i ciutadanes del Maresme i guanyar les eleccions del 2007". Endavant!

:
Per acabar
:

Dues coses més que m'havia deixat: Una, que finalment vaig valorar públicament en nom del Grup Socialista l' Audiència Pública sobre el Pressupost i Programa Municipals del 2005, aprofitant per respondre amb una mica de canya, només una mica, a les crítiques una mica previsibles que ens han fet els de l'oposició. Dues, que avui es posa en marxa el TecnoDiari, una iniciativa conjunta de TecnoCampus Mataró i capgros.com per festejar la Setmana de les Noves Tecnologies per Tothom. Realment, és molt bona. Felicitats!

Detenció | PSC Maresme | créixer

Tot el dia he estat feliç perquè finalment s'ha fet pública la detenció, per part dels Mossos d'Esquadra, procés en què ha participat la Policia Local de Mataró i la de Badalona, dels pressumptes assassins del vigilant de La Sal, homicidi del que en vaig parlar en aquest blog (vegeu post del 25 d'agost). El tema es troba sota secret de sumari i no m'agradaria dir res que ho distorsionés, però he de dir que em sento, de nou, molt orgullós del treball dels membres dels cossos policials que operen a la nostra ciutat. Avui podem estar més segurs que ahir, us ho puc ben assegurar. I, amb paciència, els pressumptes criminals han caigut.

:

He estat bona part del vespre al IV Congrés del PSC del Maresme, on regna l'entusiasme i les ganes d'avançar. La delegació mataronina ens hem reunit una hora abans. A mi m'ha tocat el torn d'explicar quins van ser els acords de la Comissió Executiva davant aquest Congrés, dimecres passat, que han tingut una total acceptació per part de la resta de delegats. Sobre això, hem preparat la intervenció positiva de Joan Antoni Baron, en qualitat de Primer Secretari de Mataró, com a rèplica a l'nforme de Gestió que al cap d'una estona seria posat a votació. Ha començat el Congrés. La companya Montse López, regidora de Mataró, ha estat elegida la Presidenta (ella és ara per ara la màxima autoritat fins que no es designi una nova direcció). Hem tingut una sessió d'obertura amb la salutació de l'Alcalde de Mataró, "ciutat que és un dels bressols del socialisme català i espanyol", segons ha recordat. A continuació, han intervingut els presidents comarcals d'ICV i d'ERC. I després el Secretari d'Organització del Partit, en José Zaragoza, amb un irònic discurs.

:

Fialment hem escoltat l'Informe de Gestió de la Comissió Executiva sortint, que ha llegit Esteve Terradas. Les intervencions posteriors, unànimement, han demanat el vot positiu i, unànimement, així s'ha votat. Ha estat, de fet, un emocionat i sincer reconeixement a Esteve, a la seva trajectòria durant aquests darrers quatre anys, plens d'èxits electorals i polítics pel Partit a la comarca, però també de la vintena que porta d'una manera o alta a la direcció política del Partit al Maresme. Diu que els 44 anys, li "pesen", i que té ganes que altra gent prengui el relleu. Tantdebò tots nosaltres sapiguem donar el relleu amb la mateixa dignitat, amb els mateixos resultats. Demà l'elegirem president del Consell de Federació, el "parlament" comarcal del PSC. Val la pena no dilapidar el seu mestratge, la seva experiència i la seva capacitat de veure sempre més enllà de les evidències. Ah... i malgrat la mala llet que té a vegades, la gent se l'estima. Un partit també és això, un lloc de vincles afectius.

:

A la nito sopo fora amb el meu fill, ens hem vist poc, avui, i ens veurem poc aquest cap de setmana. A veure si diumenge podem anar al teatre. Parlem de moltes coses, especialment dels seus descobriments "científics" a l'escola. La cambrera el coneix (a ell, no a mi), cosa que trobo fantàstica. Ell té tot un món, que comença a ser diferent del meu, amb actors diferents, amb experiències que són d'ell i prou. M'admira veure'l créixer.

Audiència | PSC Maresme | Radó | Parelles gais

Vinc de l'Audiència Pública, la segona que es fa amb motiu dels Pressupostos municipals d'enguany. Una mica més relaxat que altres anys (en les que havia tingut un paper més actiu en tant que responsable de la Hisenda municipal. Ha anat prou bé, la majoria de temes que preocupaven els assistents tenen la seva resposta, agradi o no; es nota el projecte, la idea central, que mou aquest Govern. I també es nota que s'ha avançat en el procés de participació. Demà segurament en faré una avaluació com a protaveu del Grup Socialista.

:

Demà també comença el 4t Congrés del PSC del Maresme, del qual he format part de la comissió que rdacta les ponències, especialment la relativa a política municipal, amb en Josep Jo, alcalde de Dosrius. Els de Mataró hi acudim amb la responsabilitat de ser-ne els més nombrosos, de tenir al nostre si al Primer Secretari sortint, Esteve Terradas, i els dos diputats que representen la comarca al Congrés i al Parlament de Catalunya. Si la proposta de Comissió Executiva en la que hem treballat prospera, hi tindrem també uns quants membres. També hem fet unes quantes esmenes a les ponències. En fi, hem treballat força, especialment en el projecte que oferim als ciutadans i ciutadanes del Maresme, a aquesta majoria que volem representar. Sens dubte, l'espectacle de CDC fa uns dies, la mateixa comarca, és a anys llum de l'ambient en què demà acudirem a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró.

:

En Ramon Radó pensarà el que vulgui, i no sempre coincidirem, però escriu rematadament bé, el cabronàs. Mireu si no el post del dia 12 al seu blog.

:

Per últim, una reflexió. sempre he pensat que una escletxa per la qual podem trobar punts comuns entre la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe i la postura oficial de l'Església tindria dos principis d'acord. El primer: la primacia de la família per damunt d'altres projectes de convivència en comú, cosa que la proposta de matrimoni gai reforça. La família és el millor espai per rebre i compartir l'afectivitat des del primer moment, per ser feliç o per deixar-ho de ser. Per trobar-se amb el món, des de ben a prop. El segon: certament, les relacions amoroses tenen límits sexuals, sí. I legals, és clar, especialment si es volen legitimar. Més enllà de la lliure acceptació entre els membres que la composen. El problema seria dir fins on, fins on la societat vulgui o més o menys toleri? El cert és que els bisbes, ni la dreta, no es queixen, oficialment, de la convivència entre persones del mateix sexe, sinó que aquesta se'n digui matrimoni. És a dir, ja accepten que és normal que hi hagi persones homosexuals i que dues d'elles tinguin ganes de compartir un projecte vital. OK. Estem parlant de matisos? Però tornem a la segona premissa, sí, segurament tots ens posarem d'acord en què no s'hi val tot en les relacions sexuals i afectives, per més ganes que en tinguem. Llegeixi's incest, poligàmia, etc. Ep! No totes les societats actuals ho consideren inacceptable. Però l'occidental sí. Progre o carca. Sobre aquesta base, doncs, progres i carques, a l'Església i fora d'ella, segurament tenim camp per córrer.

La llibertat | el mal | la postmodernitat

Avui s'ha de comprar La Vanguardia. Destaco 3 temes. Dos d'ells que contribueixen a les tesis sobre la necessitat de la intervenció sancionadora en temes de civisme, precisament en nom de la Llibertat. Són els de Salvador Cardús, ("Libres, es decir, responsables") i de Francesc-Marc Álvaro, ("El Mal") aquest darrer potser més abstracte. Com que els autors que recomano d'aquest tema són més aviat d'adcripció nacionalista (l'altre dia Rahola, avui aquests dos), adverteixo que no me n'he tornat. Però m'agrada beure en fonts alienes, encara que en algun cas, tampoc tan llunyanes... El tercer correspon a un record sobre l'aparició del terme "postmodernitat" i els seus debats, amb algunes referències. Ho fan al suplement Culturas. Els de la meva generació ens hem format al voltant d'unes idees, més aviat semi-idees, o atmosfera, que podríem anomenar postmoderna. La crítica a les grans respostes del segle XIX i XX, la revisió del racionalisme, la reivindicació de la feblesa... em sembla que en aquest context m'hi sento molt bé. Però també ha portat nous riscos: el relativisme cultural, l'absència de referents, etc.

:

Libres, es decir, responsables, de Salvador Cardús (fragments):

• "Uno tiene la impresión que la suma de, primero, la ineficiencia del sistema judicial, trenzada por graves retrasos y ciertos errores, con quizás un exceso de garantías para los condenados en un marco de estrechez presupuestaria y posibilidad de control de tales garantías y, finalmente, con una concepción verdaderamente ingenua acerca de la condición humana está dando resultados poco satisfactorios."
• !Creo que la hegemonía ideológica de un cierto pensamiento pseudoprogresista que ha partido del supuesto de una bondad humana intrínseca siempre puesta en peligro por el sistema social, en cuanto ha llegado a puestos de responsabilidad, ha empezado a dar resultados dramáticos, de consecuencias en muy buena parte contrarias a las esperadas. (...) [que] podría hacerse extensivas a los problemas de civismo y convivencia, y muy especialmente al campo de la educación."
• "La tradición judeocristiana había resuelto la cuestión de una manera inteligente a partir del mito de la expulsión del Paraíso. El hombre y la mujer habrían accedido a su libertad mediante la asunción de la responsabilidad moral sobre sus actos (la expulsión después de tener acceso al conocimiento, por definición, crítico) y, en consecuencia, se convertían en pecadores por naturaleza, condición expresada con la idea del pecado original."
• "Espero que siendo conocida mi condición de sociólogo nadie dudará de hasta qué punto puedo saber si las condiciones sociales dan cuenta de nuestras conductas individuales. Pero nunca he aceptado que la sociología sirviera como excusa para desresponsabilizar al individuo. Las condiciones sociales sólo son una parte de una realidad más compleja donde el individuo puede y debe jugar también su parte de manera activa, y hay que educarlo para ello. Y mi opinión es que nos hemos pasado de vueltas en el fácil recurso a los argumentos que eximen de toda responsabilidad individual".
• "Particularmente, sigo creyendo en el mito del pecado original -no, por supuesto, en su literalidad-, porque lo creo necesario para defender mi libertad, asociada inequívocamente a la posibilidad de ser moralmente responsable. Y veo muy necesaria una reflexión profunda sobre qué tipo de educación podría resituar la responsabilidad individual en su lugar, como garantía de una sociedad más libre y menos bárbara. Dígase como se quiera, pero afortunadamente, la nuestra es una condición abierta al pecado, es decir, a la responsabilidad moral."

El Mal, de Francesc-Marc Àlvaro (fragments):

• "La violencia es noticia perenne en el retablo de la actualidad, así que nadie se extrañaría si estuviéramos insensibilizados, como lo estamos tan a menudo. (...) los primeros detalles de estos casos nos enfrentan a la pregunta radical sobre el porqué de un mal cuya explicación choca con lo más oscuro de la condición humana."
• "Durante muchos años no tuvo buena prensa hablar del mal, pues el lenguaje común estaba demasiado connotado por las imágenes de un catolicismo oficial que amenazaba con infiernos y demonios terribles. Palabras como mal, honor o amor eran inservibles, pues habían sido arrasadas en la batalla descarnada entre un conservadurismo torpe que no sabía leer los cambios sociales y un progresismo alelado que confundía la revolución con la destrucción de la gramática. Hoy debemos retomar la pregunta sobre el mal sin complejos, la realidad nos fuerza a hacerlo desde la política, desde los medios, desde la economía o desde la religión. No para obviar las causas de un mundo complejo, sino para admitir que hay una enorme zona de abismo de la que sabemos muy poco.
• "Sigue siendo válida la definición de Kant según la cual el mal no es un producto inevitable de la naturaleza, sino el uso defectuoso que el hombre puede hacer de su libertad. De ahí la necesidad de imaginar límites efectivos que ataquen el mal donde surge. Por eso, en medio del estupor del crimen, miramos hacia los políticos, los legisladores y los jueces."
• "Cuando el crimen nos golpea, únicamente la ley puede rescatarnos de la desesperanza. En democracia, frente al mal está la ley, pero ha de ser seriamente."

La confusión postmoderna (de Joan Pipó), fragments:

• "Se cumplen ya 25 años de la aparición en otoño de 1979 de la obra La condición posmoderna. (...) En estos momentos de aniversario puede entonces resultar tentador plantearse si este tiempo perdido ha conseguido llevarse para siempre aquella designación terminológica con la que Lyotard quiso hablar de una determinada y particular sensibilidad contemporánea.
• "Esa primera gran defensa de la modernidad fue realizada por el filósofo alemán Jürgen Habermas en una conferencia leída en Francfort el 11 de septiembre de 1980 dentro del marco de la recogida del premio Adorno. Tras recordar que a propósito de la sección de arquitectura de la Bienal de Venecia de 1980 el crítico W. Pheint había escrito “la posmodernidad se presenta claramente como una antimodernidad”, Habermas afirmó que este juicio constituía un certero diagnóstico de nuestro tiempo que daba perfecta cuenta de la irrupción de una nueva corriente emocional conservadora capaz de “colocar en el orden del día teorías de postilustración, posmodernidad e incluso posthistoria”. "
• "Era preciso diferenciar entre la idea de modernidad tal como había sido vivida en el arte a partir de la segunda mitad del siglo XIX (la modernidad estética) y el proyecto de la modernidad tal como había sido concebido por los ilustrados desde el siglo XVIII. Si bien estos últimos se propusieron la emancipación y liberación de la humanidad respecto del peso del pasado y comprendieron que para lograrlas se tenían que poner en marcha una serie de transformaciones que desembocasen en la consecución de una total organización racional de la vida cotidiana, no se podía olvidar que este noble objetivo aún no se había conseguido.
• "Pero fue ante todo la descreencia ante los metarrelatos el rasgo que consiguió retener más la atención de los lectores. La razón que ayuda a explicarlo es que la de Lyotard fue la crítica del marxismo que se prestó a ser más universalmente conocida: los metarrelatos han muerto; el marxismo es un metarrelato; luego el marxismo está muerto. Esa manera tan rápida de expedir al marxismo explica la resonancia que pudo alcanzar este libro una vez pasó a beneficiarse de la publicidad otorgada por la explosión de la querella de modernos y posmodernos."
• Altres articles sobre el tema:
• Una nómina posible J.P.C.
• Envoltorio versus contenido ÀNGEL QUINTANA
• Las Vegas, ciudad ideal JORGE MESTRE / IVAN BERCEDO
• Breviario de admoniciones antiposmodernas

Elogi del mestratge

D'acord amb el post d'avui de JS, sé que em llegeix perquè té por que si, enlloc de fer una ullada al weblog, em truca per saber què penso, em cregui que m'empaita sexualment. Es veu que li passa igual amb en RR. Bé, com diria un bon fenici, tot depèn de l'oferta... (és broma, no t'excitis).

:

Però en tot cas una de les coses que crec que han fet créixer les tecnologies de la comunicació és precisament la necessitat de comunicació. I, en fi, en general crec que per bé, almenys per aquests quatre pirats que obrim blogs. (Benvinguda AF; benvingut AD).

:

Descobreixo de mica en mica, a més d'alguns pecats reconeguts (exhibicionisme, imprudència, etc.), algun ús més que jo faig d'aquests invents, i és la transmissió d'informació o, més aviat, que necessito explicar a qui sigui, ni que sigui el ciberespai, que he descobert alguna cosa. Ingènuament, quasi de forma infantil, encara em meravella aprendre coses, descobrir alguna mirada, assenyalar algun vici. Com diuen de Màrio Cabré quan va haver acabat la feina amb Ava Gardner, ho he d'explicar a tothom. Hi ha alguna cosa de petulància (observo en els ulls la mirada dels altres dient "mira-te'l el seciències de pacotilla") però també de recerca de complicitat. No pot ser que només em pugui interessar a mi.

:

En el fons, no dic res de massa original. Quan repasso les meves idees, els meus gustos, les meves fòbies, sempre ho he d'agrair a algú, sempre m'ha vingut rebut, transmès. Ens costa d'acceptar-ho, en aquests temps d'idealització de l'espontaneïtat i de meyspreu per la feina docent, però necessitem mestres. Necessitem qui, amb la seva presència i amb dosis de saviesa, de retopades, de correccions, d'encontres i desencontres, de conversa, de respecte, ens transporti pels primers camins de la nostra vida.

:

He dit respecte, sí. Si sabéssim que aquests mestres llegeixen el que escrivim, potser ens hi miraríem més i segurament no penjaríem alguna de les tonteries que diem. Sens dubte, si haguéssim respectat més els nostres mestres, no ens penediríem tant d'aventures precoces o, almenys, de no haver-hi portat la xarxa ("Quan siguis gran te'n penediràs" deien els més savis). Però també els hem d'agrair que hi fossin quan els neguem, quan prenem el camí contrari, quan els blasmem, quan ens fiem més de la nostra intuïció que de la seva experiència. Sabien que la vida, en el fons, és un camí de retorn. I en el retorn els retrobem.

:

Valguin les reflexions d'aquest weblog com un discretíssim homenatge als mestres que, a banda de recórrer a ells imaginàriament (què pensaria d'això? què diria davant d'aquest fet? com resoldria aquest conflicte?), ens han llegat la passió pel descobriment, l'exaltació del nou i l'enamorament del vell, que diria J.V.Foix.

A propòsit del 12 d'octubre (o replicant Radó)

No vull parlar-ne gaire, perquè és un tema que tampoc m'apassiona (i que com que és políticament incorrecte, ja se sap...), però a rel del comentari d'en Ramon Radó al seu weblog amb data 11.10.2004, i com que no he pogut penjar-li un comentari, m'agradaria dir el següent:

1. Respecte a la polèmica per la presència d'un soldat de la División Azul a la desfilada de demà, al costat d'un altre de la Divisió Leclerc que alliberà París dels nazis, he de fer notar el fet altament simbòlic que la República torni a l'Exèrcit (i la Generalitat, el president de la qual fins ara se n'havia auto-exclòs). I que hi torni en forma de reconciliació, de l'abraçada de dues persones vives, de les dues espanyes que ja n'estan fartes de partir el cor de la gent. Fa uns dies, el mateix Radó ens obsequiava amb una bonica reflexió sobre el perdó. Bé, demà és un dia per posar-la en pràctica. (Ei, la comparació amb lo d'ETA suposo que és una broma macabra, no? Aquests assassins no tenen res a veure amb el conflicte civil...).
2. Respecte a les desfilades militars i l'Exèrcit, algun dia caldrà parlar-ne. Certament, a Catalunya l'Exèrcit ha fet una bona campanya de màrketing: no existeix. Però aquesta "entrada a l'armari" (seguint el símil de Radó) és tan absurda com injusta. Als catalans representa que no ens agraden els exèrcits, ni els militars, ni res d'això... però vivim protegits com reis i ens permetem de tant en tant opinar sobre política internacional. Bé, els exèrcits (per quan un d'europeu?) són una peça fonamental per tot aquell que, a més d'opinar, vulgui intervenir en el puzzle del món. I jo, que el món no m'agrada en moltes coses, sí que vull un exèrcit i, a poder ser, una mica més eficaç (ep! això vol dir car).
3. I respecte a la Festa Nacional (és com es diu, que tampoc m'agrada massa, la diada del 12 d'Octubre... però no li digueu més Festa de la Hispanitat ni de la Raça, això ja no se celebra! Nacional, almenys, alguns ho traduïm per Cívica), crec que també partim de tòpics una mica sobats. Dir que el descobriment d'Amèrica fou un genocidi és una temeritat. Jo sempre he cregut que es tracta d'una aventura nacional (per alguns cívica, per alguns altres, d'avarícia...) que, té la gràcia, per primera vegada potser, de buscar més enllà. Més enllà de les pròpies fronteres, de l'espai conegut, de les seguretats de l'Imperi, dels dominis de la llengua, de la Nació... Espanya és en tant que surt, i no que es tanca; en tant que s'exposa i no que es protegeix. La idea que Espanya és (una nació?) per fer, que mai no estarà prou acabada (no és un debat molt actual/federal/europeu, aquest?). Amb totes les seves mancances i ombres -que també n'hi ha, és clar-, el resultat, per mi, va ser més positiu que negatiu. Els espanyols, a banda de tot el que s'explica, també hi van portar la fi dels sacrificis humans, a més d'una sèrie d'aportacions valuosíssimes en el respecte a la dignitat humana. Només per això, i contra l'apropiació nacional-feixista d'aquest símbol, crec que val la pena de celebrar-lo, de recuperar-lo, de reinterpretar-lo, de deconstruir-lo (Au revoire, Derrida).

BIBLIOGRAFIA

• Xavier Rubert de Ventós, El laberinto de la Hispanidad. Ed. Planeta, Barcelona, 1987.

El meu article a 'Valors' d'aquest mes

Super-Art
:

El més interessant d’aquesta mostra és també el més empipador: la diversitat. Dic que és el més interessant perquè, en acabat de veure-la, t’adones que l’ Associació Sant Lluc per l’Art és capaç de donar un mosaic d’estils i de generacions realment considerable, i que és capaç de trobar-lo a la nostra ciutat o als sus entorns. A parer meu, encara podria ser més atrevida, introduint nous formats i, segurament, amb més noms de relleu. Perquè sí, el millor d’aquesta diversitat, és que acull veterans als quals no se’ls cauen els anells i, de tant en tant, alguna sorpresa realment destacable. Aquesta combinació et permet, doncs, burxar i remenar, com en un mercat o un súper, aquelles peces que destaquen.

:
Però també dèiem que la diversitat és també el més empipador. Es tracta, si no he comptat malament, de 119 autors! Això implica perdre enegries en el tria i remena. Evidentment, hi ha peces absolutament prescindibles. En canvi, d’algun autor desitjaries conèixer més, que et continués proposant una aventura que tan sols intueixes. Implica també una absència de lectura, d’ordre, de criteri no tan sols d’admissió de les peces sinó també de penjar-les (bé, jo no l’he sabut trobar). Tant per evitar-ne algunes com per, sobretot, poder disfrutar millor de la majoria. Per exemple: és una mostra de "novetats"?, bé, doncs seria bo investigar una mica sobre tendències. L’Associació anuncia una segona exposició en la que segurament resoldran algunes d’aquestes mancances. Malgrat tot, aneu a veure aquesta primera i feu la vostra tria. Qui ha dit que no hi ha coses bones als súpers?

• Mostra col·lectiva Sant Lluc 2004, Ateneu Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró), fins el 18 d’octubre de 2004.
  
• Crítica de Pere Pascual a capgros.com.
  

Animals i delinqüents (articles d'avui)

Obro El País - Catalunya i, a l'esquerra, trobo un magnífic article d'Empar Moliner ("Cuando despierte Ángel Cristo"), i a la dreta un altre igualment magnífic de Pilar Rahola ("Mafalda está preocupada"). Bé, els trobo magnífics perquè, en general, expressen idees que jo també tinc, i ho fan molt millor que jo.

:

En el primer cas, sobre el fals debat moral en torn als drets (?) dels animals, amb una ironia molt exemplificadora. La segona, sobre la reivindicació de l'ordre públic i la seguretat com a valors de l'esquerra. (Discrepo de la visió condesecendentment progre de la consellera Tura crec que ha demostrat més fermesa que no d'altres contra la delinqüència, al prostitució, etc...; però tota la resta, la subscric). Un debat que, de forma incipient, i segurament no tant brillant, en to versallesc, el regidor Paulí Mojedano i jo mateix, dijous passat, manteníem al Ple al voltant de l'aprovació de l'Ordenança de Civisme. Comprovo com, quan l'esquerra tracta com a seus valors que la dreta creu patrimonialitzar (la seguretat, l'ordre, la família, etc...), aquesta queda perplexa. I és que el món dual, matusserament dialèctic, protomarxista, és més de dretes que d'esquerres...

:

"Cuando despierte Ángel Cristo", fragments:

• "Ya lo habrán oído. Con la llegada a Barcelona del Circo Mundial, se ha aplicado por primera vez la normativa del Ayuntamiento que prohíbe los espectáculos en que los animales 'pudieran ser objeto de cualquier tipo de burla o sufrimiento'"
• "El caso es que el decreto me parece injusto porque no se aplica a todos los animales, sino sólo a los fieros. Y eso es como abolir la esclavitud excepto para los negros, con la excusa de que ya están acostumbrados. veamos: un loro en un bar cantando el himno del Barça no está prohibido, ¡y anda que no es objeto de burla! Tampoco lo están los delfines y focas que saltan en pos del pescado en un zoo como el de Barcelona. En cambio, los leones del Circo Mundial sí lo están. Me gustaría saber por qué un león marino tiene menos derechos que un león terrestre. Que un perro actúe en la tele, en el circo o en el teatro no es vejatorio, y para muestra tenemos al can Trasto".
• "Y por una razón parecida, el espectáculo dque ofrece Karlos Arguiñano cada vez que parte una langosta viva por la mitad no es vejatorio ni constituye un delito de torturas hacia el colectivo de crustáceos. ¿Será vejatorio y contituiría un delito de torturas que Arguiñano partiese por la mitad un perro con ánimo de cocinarlo, como hacen en Corea?"
• "En cambio (...) podremos disfrutar de la visión de menores de edad haciendo malabares sobre un monociclo. En defensa del arte diré que no reciben palizas; al contrario, para ellos doblar el espinazo en dos y meterse dentro de un tubo de colores, pongamos por caso, es como un juego. Lo hacen desde que nacieron. Están acostumbrados."

"Mafalda está preocupada", fragments:

• "He tenido ocasión de reflexionar, en televisión, sobre la libertad y sus límites. Y también sobre la pésima relación que el progresismo establece con esos límites: prostitución callejera, top manta, drogas en los after hours, mafias extranjeras y actuación policial, etcétera."
• "De hecho, la actitud mayoritaria en la cultura de izquierdas, cuando hablamos de prostitución, mendicidad, prisiones, actuación policial, todo aquello que tiene que ver con los viejos conceptos vinculados a la seguridad y al orden. El concepto de orden incomoda a la izquierda."
• "La democracia se garantiza no sólo por aquello que permite, sino especialmente por aquello que prohíbe, y como dijo alguien, la ley nos hace libres. Además, (...) por qué (...) tiene que ser de derechas (...) el orden, la familia o la seguridad. Muy al contrario, sólo una visión solidaria de la sociedad puede garantizar un orden estable. A partir de esta convicción, esbozo algunas reflexiones impertinentes."
• "La primera, que hay que comenzar a reivindicar el concepto de seguridad con la boca grande y, en consecuencia, hay que dejar de militar en la moda arraigada del desprecio policial. La seguridad es importante para el bienestar social y el debate no está en su necesidad, sino en qué políticas defendemos para garantizarla."
• "Temas como las mafias de la prostitución, que alegremente campa por las calles de nuestras ciudades (...), o el aumento de las drogas entre los jóvenes, ante nuestra notoria pasividad, son cuestiones que plantean la salud moral de una sociedad. Existe un liberalismo que milita con la convicción de que la prostitución es comprensible o de que la cuestión de la droga es una cuestión individual. Muy al contrario, reclamo la visión contraria: la prostitución es incomprensible y, por supuesto, terrible. Y la droga es un problema colectivo."
• "El orden, la seguridad, la policía, la cárcel, no son de derechas. Garantizarlos no significa traicionar ningún ideario de progreso. Garantizarlos significa garantizar el progreso."