Els catalans no volem la independència

L'Andreu Barnils pregunta sobre la independència a Jaume Sisa, en una interessant entrevista a Vilaweb, i el cantautor respon amb aquesta anècdota

No cal anar tan lluny. Un conseller del primer govern Puigdemont mostrava els seus dubtes sobre els costos del que es disposaven a fer. L'home tenia un racó per pagar uns estudis a les filles, als Estats Units, que no volia posar en risc. L'endemà, ell i d'altres que mostraven capteniments semblants van ser cessats, com és lògic. Però el cert, radicalment, és que ningú va moure ni un sol dit per l'endemà de la proclamació de la independència. No hi havia estructures d'estat ni cap de les enganyifes que havien promès. I, tot i el canvi de govern, ho sabien perfectament, com han revelat alguns dels participants als sanedrins que preparaven l'ú d'octubre. "Es va decidir que no ho diguéssim", deia Gabriela Serra, de la Cup, anys més tard sense que això l'avergonyís gens, aparentment. "Anàvem de farol", justificava l'exconsellera Clara Ponsatí.

La meva teoria és que no hi ha independència, ni n'hi haurà, senzillament perquè la immensa majoria de catalans, inclosos els que la volen i la voten, no estan disposats a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Els que n'han hagut de fer, de sacrificis, certament, han portat a la majoria dels seus inductors a acceptar mesures de gràcia i ara la llei d'amnistia exactament per les mateixes raons. Un país on, com diu Sisa, anem "dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare" (els uns més que els altres, tot s'ha de dir) no es pot permetre ni li convé cap deriva política que inclogui sacrificis personals. Una cosa és que et preguntin què vols, com quan se t'adreça un cambrer fent el vermut, i passar-t'ho bé demanant-ho i fent el fatxenda, i una altra molt diferent comprometre's a fons per aquesta causa o la que sigui. A fons, no fent likes a l'Instagram.

Ep. Si la causa realment fos tan important, tan urgent, tan imprescindible, tan vinculada a valors com la llibertat o el patriotisme, potser sí que valdria la pena. Però, per una mica que s'analitzin els costos, i d'això els catalans en sabem molt, el negoci no és tan rodó. Parlo per la vida personal, evidentment, però també per la col·lectiva. ¿Els catalans estan disposats a viure en un país dividit nacionalment, esventrat enfrontat i balcanitzat? No ho crec i, en canvi, és el que es produïria en qualsevol procés unilateral d'independència, com ja hem vist, d'un país on conviuen sentiments nacionals transversals entre els dos llocs en conflicte amb altres de més unívocs. Això per posar un exemple. No entro ja en la deriva econòmica, defensiva o diplomàtica d'un procés així, "com déu mana", que em sembla que seria desastrosa. O militar, si s'emmerdessin les coses. Ningú hi està disposat i ningú, siguem sincers, va fer res en aquest sentit.

No. Estic convençut que la immensa majoria d'independentistes eren dels del "cap paper a terra", que havien viscut més focs de camp que no pas cremades de contenidors. I que tenien un raconet per les nenes. ¿La independència? Si me la fa bé de preu me la quedo, que és el que m'agrada. Però si no... 

Si alguna cosa bona ha tingut el procés és precisament això: haver tastat que tot té un preu, sobretot les coses que ens venen més maques, i que potser pagar-lo és pitjor que tenir passaport espanyol. Podeu pensar que aquesta és una actitud burgesa, o poruga. O mandrosa. A mi em sembla sensata. Sort en vam tenir, en tot cas, dels burgesos, porucs o mandrosos.

Tots agraïríem, així, que els partits nacionalistes anessin deixant d'insinuar una independència, i més concretament una ruptura, que la majoria, em sembla, ja veu que no li convé. Tots tenim programes màxims que sublimem pragmàticament, no serien pas els primers (bé, que facin el que vulguin, jo crec que Salvador Illa serà un nou principi de realitat freudià). Però raons de competència electoral (ningú vol ser el primer en baixar del cotxe, coma Rebel sense causa) i perquè, en el fons, si no tinguessin això la seva vida es quedaria sense sentit, sense somnis (també Sisa parla de la falta d'ànima dels catalans), han d'alimentar el bitxo.

Parlant de bitxos i de films. Al final d'El falco maltès, John Huston se serveix de Shakespeare. Quan han aconseguit el famosa figura pretesament única, s'adonen que és una còpia de pega feta de guix. Algú pregunta "i de què està fet, això?" I fa dir a Humphrey Bogart "és feta del material amb què es fan els somnis". 

Fa gairebé deu anys, després de la primera consulta amb Mas al govern, vaig parlar de tot això a ¿Catalunya ha premut el botó?.

L'Evangeli és una narració

 

Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat. 

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”

Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple

No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries. 

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí.