Incerta glòria - #nitsdagost - XXXI

Un cop acabada Incerta glòria (de Joan Sales, Ed. Aymà, Barcelona 1956) vaig tenir una certa sensació de frustració. Amb orgull he de dir que he llegit una primera edició (l'exemplar 363) i amb pena he de dir que, com sabreu, es tracta d'una edició censurada. O sigui que em dol haver-ne perdut, potser, algunes parts rellevants.

De manera semblant al que li passava a en Marc Vilarassau (mireu l'excel·lent lectura que en fa a El Matí digital de fa uns mesos), he passat tota la meva infantesa i la meva adolescència davant aquest volum, l'autor del qual era l'editor d'un magnífic grup de llibres que l'acompanyaven a la lleixa: el Club dels Novel·listes. N'havia sentit parlar bé però he de reconèixer que no ha estat fins aquest any, centenari de l'autor que, pel que he pogut llegir aquí o allà, m'he decidit a enfrontar-m'hi.

Per comentar-lo, encara que sigui per traçar breument què m'ha semblat, necessitaria força i força espai. I una mica de temps. I potser llegir la versió no censurada de la millor novel·la catalana del segle XX, amb paraules de Juan Goytisolo, a qui -entre d'altres- Sales dedica el llibre.

Només ho apunto. Una: la dialèctica estilística, de punts de vista, del fil narratiu, de la tensió, és una de les trenes més ben traçades que he llegit mai. Dues: L'evolució canviant dels personatges i la seva lectura necessàriament polièdrica (també en la seva valoració moral) el converteix en una novel·la genuïna (segons la definició de Kundera a L'art de la novel·la). Tres: això darrer ho remata amb les excel·lents postil·les diguem-ne filosòfiques, inscrites en els moments biogràfics oportuns que genera un fet tan brutal com una guerra. Quart: el relat d'Incerta glòria podria ser una excel·lent excusa per un relat comú de la nostra guerra. Cinc: Algú hauria de fer un mapa (i una ruta literària-turística) pels pobles reals (amb els seus esdeveniments reals) que la novel·la pren com a teló de fons, a les comarques del sud de Terol (i també Barcelona). 

Sios: Ara sembla anacrònic tot el que es refereix a la religió en aquesta obra... Però hi ha dues dades que em semblen potentíssimes: una, la de la persecució iconoclasta i antirreligiosa (tan present avui en dia: vaig pensar en els monjos algerians d'Els déus i els dies). Dues: que tota conversió és individual, que passa per un procés propi de reelaboració.

I paro, que és estiu (el clima també és important en aquesta obra). I amb aquest post, el dia de Sant Ramon, acabem el cicle nits d'agost.

Mònaco monstruós - #nitsdagost - XXX

Un dia d'agost de l'any passat vaig ser a Mònaco. Si us he de dir la veritat, no m'atreia gens. Fora de fer una foto a la tomba de Grace Kelly no m'imaginava poder treure'n res de més útil. Efectivament, la vaig fer. Però vaig fer també dos descobriments que demostren l'ignorant que sóc. 

Primer, que a Mònaco es parla -minoritàriament- una llengua anomenada monegasc. Segon, un fabulós Museu Oceanogràfic que, a més d'estris marítims o magnífiques peces (vives o dissecades) n'hi ha també d'animals fantàstics. A més, s'hi intercalava una exposició sobre el casament del príncep Albert, cosa que, a més d'una dolça fantasmagoria, hi introduïa un element irònic impagable.

Res, que si mai visiteu aquesta petita monarquia d'opereta i luxe de la Costa d'Atzur, us puc dir amb total seguretat que no quedareu decebuts de visitar aquest museu, ubicat - a més- en un edifici impressionant damunt de la roca, davant el mar, el que encara fa córrer més la imaginació.

Vaig fer unes quantes fotos, que podeu trobar aquí, entre les quals hi ha els exemplars que us mostro (paraula que prové de la mateixa arrel que monstre) en aquest post.

Come fly with me - #nitsdagost - XXIX

Vam començar l'agost en dimecres i el darrer dimecres d'agost també l'acomiadem amb els Hamfris.

Hagiografia i criminologia - #nitsdagost - XXVIII

- ¿No cree usted que la criminología es una ciencia?

- No estoy seguro- replicó el padre Brown-. ¿Cree usted que la hagiografía es una ciencia? 

- ¿Qué es eso? (...)

- Es el estudio de las cosas sagradas, de los santos y cosas así. Verá, en la Edad Media intentaron hacer una ciencia de las buenas personas. Sin embargo, nuestra experiencia general es que ha habido hombres muy diferentes que han sido santos. Y sospecho que también habrán descubierto ustedes que cualquier hombre pude ser un asesino.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 748.
Il·lustració: Diverses obres amb sants de Pierre & Gilles.

Amador Vega i el nihilisme - #nitsdagost - XXVII

En el marc del «Cicle Pensament i Religió a Àsia», Casa Àsia i Fragmenta van celebrar una Conversa amb Amador Vega. Passió, meditació i contemplació el dijous passat, dia 28 de juny.

Amador Vega, doctor en Filosofia per l'Albert-Ludwigs-Universität de Friburg de Brisgòvia (Alemanya) i catedràtic d'estètica a la Universitat Pompeu Fabra, aborda en el seu darrer llibre, Passió, meditació i contemplació. Sis assaigs sobre el nihilisme religiós (Fragmenta, 2012), la noció de nihilisme religiós a través d'un agosarat recorregut per la meditació zen, la mística cristiana i l'art abstracte modern, en diàleg amb els filòsofs de l'Escola de Kyoto, els haikus de Matsuo Basho, els Pares del desert, Ramon Llull, la poesia de Paul Celan i la pintura de Mark Rothko. Amb motiu de la publicació del seu llibre, l'autor i Ignasi Moreta, doctor en Humanitats i editor de Fragmenta Editorial, establiren un diàleg al voltant de la temàtica.

Amador Vega creu que el seu llibre es pot entendre com "una recerca de l'aparell teòric de la meditació, una manera de ser que no sigui seccionada, sinó que continui el model de Grècia". Així, la idea central de la seva proposta filosòfica és la de la caiguda o descens: "renunciar a la pròpia il·luminació per ensenyar-la", digué. "I és que l'estadi més perfecte de la mística no és altre que el retorn al món, l'anar a les coses, que deia Husserl. La disciplina ascètica ha d'estar contrastada amb tu, amb els altres i amb el món", afegí. Vega ho sentencià d'aquesta manera: "La religió et fa renunciar a la pròpia religió"

L'acte fou presentat per Yasmin Paricio, de l'àrea de Política i Societat de Casa Àsia.

Podeu veure una versió completa de l'acte en aquest altre vídeo: https://vimeo.com/45127954

Antoni Llena i els castellers - #nitsdagost- XXVI

L'artista Antoni Llena és l'autor del monument de Barcelona als castellers, inaugurat fa uns mesos sota una agra polèmica. En aquest vídeo de Vilaweb, que tanca el cicle de vídeos sobre art dels diumenges de les Nits d'Agost que us he anat oferint, l'explica molt bé. Mataró, ciutat feliçment castellera, de no fa massa però amb molta força, ho pot entendre molt bé...

La llum tenaç - #nitsdagost - XXV

El desaliento interrumpe su curso.
La angustia interrumpe su curso.
El buitre interrumpe su vuelo.

La luz tenaz se vuelca;
hasta los fantasmas se toman un trago.

(...)

Todo comienza a girar.
Andamos al sol por centenares.

Cada persona es una puerta entreabierta
que lleva a una común habitación.

Tomas Tranströmer, fragment d'"El cielo a medio hacer" a Poemas selectos y Visión de la memoria, Bid. & Co. Editor, Caracas, 2009, p. 51.

Il·lustració: Jaume Plensa, obra al Yorkshire Sculpture Park.

La mort i la primavera - #nitsdagost - XXIV

Aquest estiu he aprofitat per llegir La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), la novel·la pòstuma, inacabada, de Mercè Rodoreda. D'entrada us he de dir que no s'assembla gens a cap altra obra seva, que compleix amb escreix les expectatives d'"obra difícil" que fins avui m'havien fet retardar la lectura que, malgrat tot, recomano. No tinc ni idea si ja existeix o no, però sens dubte seria fantàstic un treball que analitzés el rerefons simbòlic, psicològic i biogràfic de l'obra, junt amb la seva anàlisi literària (incloses les 'variants' sobre el contingut que, per inacabat, són introduïdes a l'obra) i la seva difícil inserciói al crpus literari de l'autora, perquè donaria per molt. I un mapa (darrerament estic obsessionat amb els mapes en les obres literàries) d'aquest terrorífic poble on s'esdevé la vida, si en podem dir així, del protagonista, amb un estil que ens situa directament en la literatura fantàstica.

Dic que no tinc ni idea, però que, en cas de no existir, seria un excel·lent treball interdisciplinar per un estudiant o fins i tot per un doctorand (si n'hi ha cap ja de fet, feu-m'ho saber, sisplau). A mi, deixant de banda tot això, però, el que més m'agrada del llibre és l'estil. El llenguatge, proper a la poesia més sublim; les imatges, descrites de forma molt potent; unes associacions convertides en encertadíssimes al·legories; un deix d'inquietud a cada pas, etc...

Us anava a posar alguns exemples, però són tants que potser en faig una selecció i us els poso a partir de setembre de tant en tant, en alguns posts; aquest n'és un d'estiu i ja m'allargo. Mentre tant, si algú més s'atreveix amb la novel·la, ja li dic que li serà de molt profit. I us animo a comentar-la. En un repàs ràpid al Google veig que molt poca gent ho ha fet. L'Armand Obiols (el company de Rodoreda) i ella mateixa, sobretot ella mateixa, creia que era la seva obra mestra.

El desig a Florència - #nitsdagost - XXIII

La foto que veieu la vaig fer jo mateix a Florència, aviat farà dos anys, d'un quadre que s'exposava a la Santa Croce després d'un procés de restauració que vaig trobar molt ben invertit. El quadre, que podeu veure complet clicant aquí, es diu Discesa al Limbo i fou pintat el 1552 per Agnolo di Cosimo, conegut com el Bronzino. El quadre és ple de detalls, més enllà de la seva composició espectacular: Les innombrables disposicions dels cossos, les mirades i les seves intensitats, la serpentejant posició del Crist central, que fa 'v' amb un altre cos en posició quasi simètrica, la representació de l'Infern, el joc sensual, la posició secundària de la creu davant l'exaltació vitalista, etcètera. 

El detall que he triat jo mostra l'interessant joc de set mans, totes en posició diferrent, que aclamen el peu del Crist, rere les quals s'entreveu una mena de pedra que deixa un petit espai de buit entre tant d'horror vacui. Aquesta concentració de mans d'espera, de desig, d'anhel sembla anar en consonància, i alhora més enllà, de la plenitud de desig i carnalitat que traspua tot el quadre i als quals ret honor. En consonància, no en contra, però més enllà. ¿Era això que Déu s'ha fet carn?

Només per aquesta troballa valia la pena anar a Florència.

If I only had a brain - #nitsdagost - XXII

L'última esperança - #nitsdagost - XXI

Nadie puede ser bueno de verdad hasta que descubre lo malo que es, o podría llegar a ser; hasta que repara que no tiene derecho a hablar con tanto esnobismo y desdén sobre los criminales, como si fueran simios en un bosque a quince mil kilómetros de distancia; hasta que se libra de todos esos engaños sobre los tipos inferiores y los cráneos defectuosos; hasta que elimina de su alma la última gota de aceite de los fariseos; hasta que su última esperanza es de un modo u otro haber capturado a un criminal y dejarlo, sano y salvo, bajo su protección.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 723.

Eliade en català - #nitsdagost - XX

El dimarts dia 6 de març de 2012 va presentar-se el llibre El sagrat i el profà, de Mircea Eliade a la llibreria La Central (Mallorca, 237, Barcelona) en un acte que comptà amb les intervencions d'Ignasi Moreta, doctor en Humanitats i editor de Fragmenta, Victoria Cirlot, doctora i catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat Pompeu Fabra, Antoni Llena, artista, i Vicenç Mateu, doctor en Filosofia, síndic general d'Andorra i autor de la introducció del llibre. La seva publicació, com recordà l'editor, ha estat considerada "un esdeveniment per la cultura catalana" pel crític David Castillo.

Hi ha una versió completa d'aquest acte, en vídeo, aquí: https://vimeo.com/38213807

Vega parla de l'espai de silenci de Tàpies - #nitsdagost - XIX

El pintor Antoni Tàpies va crear al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) aquest indret tan singular i alhora poc conegut. El catedràtic d'Estètica de la UPF, el mataroní de neixement Amador Vega, n'explica l'origen i ens descobreix el significat dels elements que conté.

La motxilla que batega - #nitsdagost - XVIII

Él dejó la pluma.

¡Demasiado lo que no se puede escribir ni callar!
Está paralizado por lo que sucede muy lejos
aunque la prodigiosa mochila late como un corazón.

Tomas Tranströmer, fragment de "Lamento" a Poemas selectos y Visión de la memoria, Bid. & Co. Editor, Caracas, 2009, p. 50.

Il·lustració: Fotograma de The ghost writer (El escritor), de Roman Polanski, 2010.

La mosca i l'Espriu - #nitsdagost - XVII

Ja vaig dir la setmana passada que per l'estiu faig la pau amb llibres pendents. Un d'ells era Seductors, il·lustrats i visionaris, de Josep Mª Castellet (Ed. 62, Barcelona, 2009), que reomano de totes totes. Escrit com una continuació, vint anys més tard, del també molt recomanable Els escenaris de la memòria, Castellet esborra el record personal al voltant de sis amics: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. En el cas de Joan Fuster, però, hi introdueix una anècdota sobre Salvador Espriu que corrobora la imatge de tipus divertit que contrasta amb la que tenim els que no el vam conèixer. L'anècdota inclou Dámaso Alonso matant-se una mosca al front com si res i la reacció de fàstic, terriblement educada, del nostre poeta, que en féu un àcid poema després. Serveixi l'anècdota, a més, per mirar de reivindicar Espriu avui que sembla tan oblidat i -en canvi- quan més necessari seria de rellegir-lo.

A més de l'anècdota, el llibre recull molt bé l'evolució del propi Castellet en diàleg o per contrast dels seus amics glossats i trobo que, precisament, el diàleg amb la seva experiència narrada ens pot ser molt útil a la nostra. A banda de tenir una sana enveja de tenir amics d'aquesta categoria (sense desmerèixer els presents, és clar).

Vic - #nitsdagost - XVI

Els que vivim prop de Barcelona compartim molts tòpics sobre la ciutat de Vic, la conservadora i clerical capital de la plana d'on -curiosament- vénen moltes famílies de les nostres contrades, com part de la meva. Que sigui l'epicentre de l'extrema dreta catalana tampoc hi ajuda gaire. Cal dir, però, que hi ha alguns elements que desmunten ben aviat els tòpics. Si entrem al món de l'art, encara més. Primer, perquè la ciutat bull d'experiències relatives a l'art contemporani, una d'elles a recer del Museu Episcopal, L'albergueria, els responsbales de la qual vessen creativitat pertot. Però també hi ha el Centre d'Arts Contemporànies, o bé algunes de les activitats del Col·legi d'Arquitectes.  En segon lloc, per les innombrables peces artístiques de diferents èpoques que atresora la ciutat. De nou, la referència del Museu Episcopal és obligada: val la pena passejar-s'hi, està molt ben documentat i exhibeix peces magnífiques. Au, abans que no s'acabi l'agost, feu-hi un tomb.

This is the moment - #nitsdagost - XV

Res, que l'èxit de la demanda dels Hanfris és tal que avui i els dos dimecres següents en penjo més. Aquest és el moment del barber.

Escrúpols - #nitsdagost - XIV

Hay quien dice que su carrera criminal le había dejado demasiados escrúpulos para seguir una carerra detectivesca.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 693.

Paraula i dansa de sufís - #nitsdagost - XIII

Aquest vídeo recull l'exitós acte que, amb motiu de la publicació del llibre Sufismo, de Halil Bárcena, (Fragmenta, 2012) i del CD Ushâq. Música sufí (2012), Casa Àsia, l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona i Fragmenta Editorial van organitzar amb activitats musicals (cançó sufí i dansa de dervixos), com una taula rodona inetressantíssima.

Cusachs parla d'Alfaro - #nitsdagost - XII

L'escultor mataroní Manuel Cusachs va parlar aquest curs passat de l'escultor valencià Andreu Alfaro en la tercera edició del cicle 'Dijous a la Nau Gaudí' que se celebra cada segon dijous de mes a la Nau Gaudí de Mataró convocat pel Consorci Museu Bassat.

Desigs - #nitsdagost - XI

Un día vi navegar los deseos del mundo.
Todos el mismo rumbo: una misma flota.
"Ahora estamos dispersos, séquito de nadie".
eso dicen las velas blancas.

Tomas Tranströmer, fragment de "Desde la montaña" a Poemas selectos y Visión de la memoria, Bid. & Co. Editor, Caracas, 2009, p. 46.
Il·lustració: quadre de Marta Duran.

Palencia - #nitsdagost - X

Aquesta és la cripta visigòtica de la catedral de San Antolín, a Palencia, un magnífic monument gòtic que, magrat la bellesa que conté, és molt poc coneguda. Per això li diuen La bella desconocida. Palencia val una visita i la seva catedral n'hauria de ser el centre. Una fantàtica nau nodrida de milers de detalls, un bon museu (amb un sant Sebastià del Greco magnífic). La proposta que us faig aquesta nit és la de buscar qualsevol excusa per acostar-s'hi i, l'endemà, perdre's al festival romànic de Frómista, a quatre passes.

El sopar - #nitsdagost - IX

A l'estiu llegeixo llibres que tinc pendents, generalment novel·les, per contrast al tipus de llibres de l'hivern, sobretot assaig i poesia. D'una tirada m'he llegit El sopar, de Herman Koch (Ara llibres, Barcelona 2009) i he de dir que m'ha agradat força. Com que això és un post d'estiu diré d'entrada que el llibre obre moltíssimes suggeriments al voltant de temes clau (l'educació dels fills, el racisme, les societats benestants (o del Benestar) i el seus límits, la violència, la família, la hipocresia, la política), que ho fa amb humor i que s'afegeix a altres llibres o fil recents sobre els mateixos temes (per exemple: Un déu salvatge, del que en vaig parlar aquí).

Només dos comentaris diem-ne morals. El primer és obvi: tu què hi faries? Jo, que sóc dels que defensa la frase de Camus "entre la justícia i la meva mare, triaria la meva mare", reconec que el dilema és brutal, i no tan senzill de resoldre. El segon és fruit del programa narratiu del llibre. Fins ben avançat, el personatge narrador et cau simpàtic, comences a participar de les seves bromes (sovint contra l'establert, el convencional, el correcte)... fins que de cop li veus la cara. Hi ha més canvis, tant del personatge com dels altres, però aquest en ralitat et pregunta a tu, lector, si aquesta simpatia no alberga en tu també el monstre domèstic que tant dius que odies.

Sing, sing, sing - #nitsdagost - VIII

Com que sé que us va agradar fa una setmana el vídeo de The Hanfris Quartet, us deixo ara Sing, sing, sing.

Bagatel·les - nitsdagost - VII

Y había sido abstemio toda su vida, incluso después de renunciar a otras bagatelas como el cristianismo o el matrimonio.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 693.

Lluís Duch i la paraula - #nitsdagost - VI

Aquesta es la conferència pronunciada pel monjo de Montserrat Lluís Duch el 19 de desembre al CCCB amb motiu de la presentació del seu llibre Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (Fragmenta, 2011). Hi ha una versió completa de l'acte aquí. Fou el darrer acte que presentà Josep Ramoneda com a director del Centre i les aportacions de Duch foren, com sempre, excepcionals.

Jordi Bonet, la Sagrada Família i Mataró - #nitsdagost - V

L'actual responsable de els obres de la Sagrada Família, Jordi Bonet, va protagonitzar dijous dia 12 de juliol de 2012 a la pròpia Nau Gaudí, seu actual del Museu Bassat, la darrera sessió del cicle 'Dijous a la Nau Gaudí' abans de les vacances on va repassar diferents episodis de la presència d'Antoni Gaudí a Mataró.

El món i jo - #nitsdagost - IV

Un día algo llegó sobre la ventana.
Se detuvo el trabajo, yo levanté la vista.
Los colores ardían. Todo se dio la vuelta.
El mundo y yo dimos un salto el uno hacia el otro.

Tomas Tranströmer, fragment de "Cara a cara" a Poemas selectos y Visión de la memoria, Bid. & Co. Editor, Caracas, 2009, p. 41.
Il·lustració: Mark Rothko: Blau i gris (1962), Galerie Beyeler, Basilea.

El desig d'en Grané - #nitsdagost III

Ahir parlàvem de la presentació que feia a la ràdio Joan-Carles Mèlich sobre el desig. El mataroní Francesc Grané ha publicat aquest any un llibre (Desig d'aliment infinit, Ed. Claret, Barcelona 2012) que reinterpreta la comunió catòlica, també amb un lleguatge molt planer, a través del desig. Un desig que va més enllà dels desitjos més quotidians (més enllà moltes vegades vegades vol dir passar per ells) i que ell qualifica d'infinit. En un altre llibre molt interessant sobre el desig, de Xavier Melloni, el qualifica d'essencial (El Desig essencial, Fragmenta Ed., Barcelona, 2009). 

Dos apunts: Grané, en aquest vídeo del programa Signes del Temps que es va emetre fa unes setmanes (TV3), afirma la importància -com dèiem ahir- de "fer carn pròpia" aquesta dimensió infinita del desig, com un tast que ja n'avança la seva realització, i de la que l'eucaristia cristiana n'és un símbol. Segon. L'autor sosté que la "cosificació" de Déu i la quasi obsolescència d'aquesta paraula en el llenguatge actual és la que ens fa tornar a parlar sobre els seus atributs, en aquest cas, el d'aquest desig més fons que, cusiosament, apareix sovint com un malestar intern a la nostra vida en un moment de forta adversitat. Bona nit.

El desig d'en Mèlich - #nitsdagost - II

Vaig conèixer Joan-Carles Mèlich fa un any, ens hem vist en un parell d'ocasions, i ja em va semblar un tipus excepcional. Savi, modest i divertit, col·labora aquest estiu amb Catalunya Ràdio comentant frases de pensadors un cop a la setmana [podcasts aquí]. Aquesta que us proposo avui és sobre una frase de Sigmund Freud ("els somnis són la realització disfressada d'un desig insatisfet"), que li serveix per parlar del desig, per il·lustrar-ho amb cançons (No me quitte pas, de Brel), poemes (el Cernuda de La realidad y el deseo), llibres o el cinema (Pscosi, de Hitchcock). 

Dos apunts. El primer, quan explica tant bé la funció de la cultura, les institucions o el súper-jo com a "repressors" del desig. El segon, quan afirma que el paradís, la felicitat absoluta, està "fora del món". I dos contrapunts. Primer, que és sempre molt més interessant el que transforma repressió en conducció, en la cultura, és a dir, que sense negar el desig aconsegueix aflorar-lo encara que sigui representativament (el futbol, els toros, el nu en l'art... ja n'hem parlat força aquí). I segon. Certament, el paradís, la felicitat, l'acompliment de tot desig, no és en aquesta vida ("de l'infern hi ha qui hi ha tornat, del paradís no" exemplifica Mèlich), però també és cert que podem tastar-ho. Sovint en la representació, també, però també sovint en pròpia carn. D'això darrer en parlarem demà.

Tonight - #nitsdagost - I

Com a primera proposta d'aquest cicle que anomenaré "nits d'agost" us convido a sentir la cançó Tonight de la mà del conjunt de barber mataroní (o semi-mataroní) The Hanfry's Quartet. Bon rotllo a capella. Aquesta és la primera manera de dir-vos "bones nits", que diria un malparlat, durant tot aquest mes d'agost de 2012 en què el bloc manté una activitat més light degut a les vacances.Així, cada dimecres farem un Hanfry's.