Podem

Sosté Byung-Chul Han: així com la societat discplinària produïa criminals i bojos, la societat que abraça l'eslògan "Yes, we can" produeix individus esgotats, fracassats i depressius"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 77.
Il·lustració: Fotograma de "La taronja mecànica" (USA, 1971), de Stanley Kubrik, 

Aquesta creu

                                     Aquesta creu,
al final serà el símbol del que hem predicat.
Confondran l'alegria de ser amb la tristor
i en faran del que dius regles, normes i càstigs.

Ponç Pons, Fragment del poema "Visions d'Història Sagrada", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 49.
Il·lustració Gilbert & George

Com si fóssim dones de fer feines

¿Per què serveix un editor? Entre d'altre coses, per fer el que L'Altra ha fet amb Lucia Berlin: descobrir-la al públic català amb l'esplèndid recull Manual per a dones de fer feines (Barcelona, 2016). Es tracta de dir "ep, aquí hi ha una meravella i no en sabíeu res". ¿I escriure, per què serveix? També, entre d'altres coses, per explicar-se a un mateix i als altres el fil narratiu, inexistent a simple vista, i sovint inexplicable en el fons, que agrupa els fets més diversos, atzarosos i inversemblants que marquen la nostra vida. La vida, especialment la vida de Berlin, en té molts. Sospito que tant la clara vocació per narrar, com la seva especial destresa en penetrar en el món quotidià, sovint lleig, lletgíssim, o de situar-se en una determinada perspectiva no sempre pròpia, fan la vida més suportable. No tan sols suportable sinó, encara que sembli tot el contrari, digna de ser viscuda. "Les males olors poden ser agradables", diu Berlin (p. 25). O "no em sap greu dir coses terribles i les puc transformar en divertides" (p. 388). O "he tancat la porta de l'aflicció del penediment de la recança" (p. 466). La fascinació per Mèxic en comparació amb la vida als Estats Units, la diversitat entre els baixos fons i la vida burgesa o, fins i tot, entre el catolicisme i el protetantisme tenen aquest so de fons.

Hi ha força varietat, als contes, però no me n'he trobat amb cap de prescindible. Alguns, són sublims. El llenguatge combina el realisme, sovint amb una ironia brutal ("No suportava la paraula amor. La pronunciava com la gent pronuncia bandarra", p. 368), amb una poètica molt particular ("Podia veure-hi nens, homes i jardins, a les meves mans", p. 32), diu, des d'una convicció en què la realitat que ens envolta ja ho explica, de fet, tot, com quan va apuntant-se els cartells d'avisos de botigues, per exemple, com si fossin premonicions profètiques. "¿Us imagineu que el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores?", es pregunta (pp. 135-136); efectivament, els contes de Berlin són com si el nostre cos, la nostra vida real, fos tan transparent i alhora enigmàtica com el que es veu a través la tapa d'una rentadora. O la vida vista com si fóssim dones de fer feines (p. 289). Aquesta, contra tot manual d'autoajuda, és la proposta de Lucia Berlin. I em temo que té raó.

Gestió cultural

Res d'autèntic. Els uns volen continuar gestionant el parc de les excentricitats i els altres restaurar el parc de les antiguitats.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 77.
Il·lustració: André Malraux sel·leccionant fotos per al seu museu imaginari.

Vint

Tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu.

Lc 15, 31

Fer-se vell

M'he fet vell i record amb nostàligia, perduts,
tots els dies, Raquel, que no et vaig fer l'amor.

M'he fet vella i record agraïda, amb passió,
tots els dies, Jacob, que vam fer l'amor junts.

Ponç Pons, Fragmentt del poema "Visions d'Història Sagrada", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 39.
Imatge: Palma el Vell, Jacob i Raquel (1520); Gemäldegalerie, Dresde, Alemanya.

Religió contra fanatisme

Sorprèn que molts dels terroristes islamistes tinguin una formació religiosa tan mediocre, si és que la tenen, així com encara sorprèn també que siguin reclutats a les nostres ciutats més occidentals. La formació majoritària entre aquest col·lectiu, per cert, és la d’enginyer. En general, si us hi fixeu, els més fanàtics de totes les colles no són mai els millors formats en allò del que són fanàtics. Una bona formació va descobrint el caràcter instrumental, i provisional, de tota religió o ideologia, sap desgranar el gra de la palla, contextualitar, etc. No és cap garantia de res, hi ha gent molt ben formada fent de criminal, però segur que ajuda a posar distància, a avaluar molt millor la tradició que reps i a no perdre mai el respecte a la realitat, complexa i tossuda.

Més aviat sembla que la religió, en molts d’aquests casos, ve a cobrir un buit del que sí que són conscients. Un buit de sentit que no és massa diferent del que té tanta i tanta gent. O del que tenim els que representa que “ja creiem” quan veiem que aquesta pretensió no resol en absolut cap de les coses importants de la vida. Que Déu té sovint lloc al buit, o en el silenci, o precisament en aquell qui es veu “sense Déu” ja ens ho diuen teòlegs i místics. I que amb el “jo crec” no és ni de bon tros suficient és una constant en l’Evangeli. De manera que no ens hauria d’estranyar que qui cerqui amb més virulència Déu (o, si voleu, el sentit de la seva vida) sigui qui està més conscient de la seva absència, qui el veu més lluny. Això és un perill, sí, i una oportunitat, també.

Els que insisteixen en treure la classe de religió, o en devaluar-la, haurien de ser conscients d’aquests casos. Quan un és a l’entrada d’aquest buit necessita eines, pistes. Necessita omplir-lo com aquell escalador que va clavant pitons per subjectar la corda del seu propi camí. La formació religiosa serveix per això, de la mateixa manera que l’educació sexual als preadolescents els prepara per un repte que ni s’imaginen que tindran. Les persones formades no s’empassen el primer sopar de duro. I serveix per qualsevol fanatisme.

Foto: ExpansiónArticle per a la revista Foc Nou (desembre 2016)

L'herència catòlica de la modernitat

Els dos grans valors de la modernitat són esqueixos de la tradició cristiana.

En primer lloc, la fraternitat: creadora de l'ideal d'igualtat.

(...) El segon gran valor qu el catolicisme regala a la modernitat és el racionalisme, present en aquesta religió des de Pau de Tars, Agustí d'Hipona, Anselm de Canterbury i Tomàs d'Aquino. (...) La fraternitat i la raonabilitat cristianes són matriu de la modernitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 75.
Il·lustració: Eugène Delacroix, La llibertat guiant el poble, Museu del Louvre, París.

Entre gemecs i besos

Com feres enzelades
en l'univers dels símbols,
vagam un temps que dura
la flama d'un miratge
pel món i àavids de sexe,
enquimerats pel sexe,
desficiats pel sexe,
furgam en la ferida
del cos cercant atàvics,
entre gemecs i besos,
el sentit de la vida.

Ponç Pons, "L'origen del món - Courbet", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 23.
Foto: L'origine du Monde (Alben).

La pàtria dels humans

No seré massa original si recomano, amb entusiasme, la lectura de Patria, de Fernando Aramburu, un autèntic fenomen editorial d'aquests últims mesos que em van portar els Reis. El terrorisme d'Eta, analitzat fins al fons de la vida quotidiana que afecta dues famílies veïnes, amigues, una amb un assassinat i l'altra amb un assassí. En primer lloc, la descripció de l'odi mentre va penetrant a les vides dels implicats, a la seva vida social. L'ambient asfixiant del poble dominat per l'entorn social d'Eta, però també els abusos policials i les xacres de la dispersió dels presos. Les notícies vistes des de la perspectiva de les persones, de les seves històries i sentiments. La pàtria, ve a dir la novel·la, no és possible sinó és "la pàtria dels humans". És més, si no és humana, no és pàtria, és un infern.

En segon lloc, val la pena ressaltar l'impacte, al marge de l'odi, que un assassinat així provoca en la vida del seu entorn i, sobretot, les enormes dificultats, la perspectiva llunyaníssima (però possible) d'assolir mai el perdó. Un impacte, per cert, amplíssim en el nombre d'implicats i en el temps. El perdó és el gran tema del llibre i, especialment, com dic, la seva quasi infranquejable dificultat, que parteix de la lògica demanda de justícia divina. "Y es lo único para lo que yo quiero que haya infierno, para que los asesinos continúen cumpliendo allí su condena eterna" (p. 35).

I, finalment, l'estil. Els fragments sense ordre d'espai ni temps que van encaixant, la doble perspectiva del subjecte expressada en l'ús dels pronoms. Una filigrana també molt recomanable, en aquest sentit, que facilita la intensa trama que narra.

Voldria assenyalar també, a banda del tema citat perdó, la reflexió "religiosa" que podem fer del llibre. Implícita, doncs, però també explícita en una societat que va a missa, on part del clergat ha tolerat -vergonyosament- el fanatisme violent, com es mostra. Sobre els bascos, fa dir al capellà, "recae la misión cristiana de defender nuestra identidad, por tanto nuestra cultura y, por encima de todo, nuestra lengua. (...) ¿Tu crees que Goliat, con su tricornio en la cabeza y sus torturadores de sótano de cuartel, va a mover un dedo a favor de nuestra identidad?" (p. 313). Però també hi ha els precs i la resposta silenciosa -aparentment silenciosa- de sant Ignasi de Loiola.

I això, de què "ens serveix"? De molt. Per entendre i per prevenir. Per netejar-nos de prejudicis però també de cinisme. Per reconèixer-nos-hi, malgrat tot. Que el perdó sigui tan i tan difícil (però possible, o almenys entrellucat) és perquè la vida és tan fràgil. Prenem-ne nota perquè no n'estem pas exempts.

Per saber-ne més:

• El país de los callados, per Mario Vargas Llosa, a El País (5-2-2017)
• «Patria», la novela de Fernando Aramburu, se convertirá en una serie de televisión, a ABC (12-1-2017)
• Entrevista a Fernando Aramburu, a "Página 2", La2 (RTVE), (4-10-2017)
• Fernando Aramburu: "No he escrito 'Patria' para juzgar a nadie", a El Periódico, 20-09-2016
• Aramburu, sobre 'Patria': "Yo pude caer en ETA como cualquier otro joven vasco", a El Confidencial (16-9-2016)
• Conversa d'Iñaki gabilondo amb Fernando Aramburu a la Fundación Telefónica (14-9-2016)

Pare, temor i enveja

Un pare és un tipus que passa del temor a l'enveja amb gran facilitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 71.
Il·lustració: Salvador Dalí, Retrat dle meu pare (1925).

Obres reixes de llum

El llenguatge és la casa
de l'ésser i amb la llengua
que els nazis perverteixen
caves pous en els fulls
gasejats de la vida,
obres reixes de llum
en les ales del vent.

Ponç Pons, fragment del poema "Oda a Paul Celan sota la lluna", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 17.
Foto: Paul Celan.

Marsé i la puteta

Juan Marsé mai no decep, almenys a mi, i a Esa puta tan distinguida (Lumen, Barcelona, 2016) hi teniu tots els ingredients, alguns nous i d'altres de distintius, per poder-ho comprovar. Una combinació de registres. Respostes d'una entrevista -sense preguntes- per començar, trossos d'un pre-guió, converses amb un exconvicte per assassinat unes quantes dècades després, les catalanades incorporades al preciós text castellà de l'autor, el retrat de la Barcelona popular de la postguerra, referències à clef (i d'altres més evidents contra alguns elements clau de l'actual processisme), el procés d'elaboració d'una història i una interessant reflexió sobre la memòria i l'oblit. 

Tot això combinat en tres temps. El moment dels fets que es pretén narrar, l'assassinat d'una postituta en una sala de projecció, a finals dels quaranta, per part d'un assassí i amant que no en sap dir-ne el mòbil. L'any 1982, quan un escriptor rep l'encàrrec de preparar un esborrany de guió per una pel·lícula sobre els fets. I l'actualitat, des d'on l'autor explica la història amb les referències càustiques citades.

Alhora, la novel·la és una constant declaració d'amor al cine, com ja trobem en altres obres de Marsé. A les pròpies pel·lícules, en especial Gilda, que per mi també és una de les millors que s'han fet mai. O al conjunt d'endevinalles de cites que una divertida dona de fer feines fa a l'autor a casa seva. Però també al cinema com a fenomen social, tan evident en la postguerra espanyola, o com a pretext per interpretar el que passa o, més aviat, per què costa tant interpretar el que passa. No, mai no decep.