Breaking Bad i Sant Jordi

 

No sé si heu vist la sèrie Breaking Bad (Netflix, 2008-2013), protagonitzada per Bryan Cranston. Segons com, hi veurem una molt lliure versió del Quixot. El gris professor de química que, diagnosticat de càncer, decideix entrar en un món tan diferent a ell i hostil com el del narcotràfic, acompanyat d'un escuder maldestre. Tribulacions i subtrames que s'endinsen en la complexitat humana en un Nou Mèxic en el paper de la Manxa. La vida quotidiana de principis del segle XVII, aquí transformada en una excel·lent banda sonora de principis del XXI, des dels corridos al rock dur, passant per Leonard Cohen. I la picaresca. I l'humor i la tragèdia. En fi, la sèrie dona per molt.

Si a la novel·la de Cervantes l'objectiu que explicita el protagonista té a veure amb l'honor de Dulcinea, a Breaking Bad el motiu que es va repetint el professor de química transformat en narcotraficant és la seguretat econòmica de la seva família quan ell mori. I s'ho va repetint cada vegada que fracassa i busca com tornar-se'n a sortir. A l'últim capítol, quan sap que ha de morir (disculpeu l'espòiler), va a acomiadar-se de la seva dona i li diu: "Fins ara creia que tot això ho feia per vosaltres, perquè no us faltés de res en el futur. Però no era cert. Ho feia per viure. Viure!"

Avui és Sant Jordi, el Dia del Llibre que, si la pandèmia ens deixa, celebrarem com puguem. Aquesta preciosa tradició que vivim a Catalunya, tan viva i popular, exalça com cap altra festa la literatura. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Com fa Walter White (aquest és el nom del personatge), i com féu Alonso Quijano, buscarem raons més o menys nobles, "superiors", per defensar la lectura. Però desenganyem-nos: com ells, el que volem és viure, viure a fons. I viure, o veure, més vides que la nostra, tot i que al capdavall és la que compta. Amb la literatura, sí, però també amb el cine, amb les sèries, amb els vídeojocs i fins i tot amb les xafarderies (Gay Talese diu que va aprendre a explicar històries gràcies a les xafarderies que sentia a la sastreria de la seva mare, quan era petit).

Jo no crec que em faci mai narcotraficant (tot i que mai no has de descartar res), ni cavaller tronat. Ni espia, guerrer o pirata. Ni puc viure als baixos fons londinencs de Dickens, o a la cort de Tirant. I en l'amor o la política no veuré, o viuré, les coses des de perspectives massa diferents a la meva. Però la literatura em permet tot això, com a mínim en una interacció en la qual hi juga la imaginació, la participació simbòlica i el goig de l'experiment. I segur que, després, aquesta vida real, la pròpia, o la vida dels altres en la qual participem per activa o per passiva, també se'n veu afectada. Almenys, perquè detectem que la complexitat a la qual acabem d'assistir, els dilemes sense solució dels quals ens informen aquests mons paral·lels, també els tenim nosaltres. Permet, com deia Milan Kundera a propòsit d'Anna Karenina, "treure a la llum l'aspecte a-causal, incalculable, fins i tot misteriós, de les accions humanes" (L'art de la novel·la, Ed. Destino, 1987, p. 79).

Bona Diada.

¿Crisi de vocacions?

 

Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven. Sembla que, proporcionalment al buidament de les misses, la ficció teatral vagi adquirint el rol sermonejador, més d’acord amb el pensament dominant. Els esforços que es fan per parlar de la mort, per exemple, en una de les últimes obres dirigides per Àlex Rigola, sense fer cap referència al fet religiós, tot i que l’obra gira exactament en les preguntes bàsiques de tot fet religiós, és extraordinari. Amb sermó d’un metge inclòs (amb defensa de mites i rituals), que seria com el teòleg. Sembla que el teatre hagi oblidat ser el mirall de les nostres contradiccions i busqui substituir el rol sacerdotal entre nosaltres i la Veritat.

Però passa en més àmbits. Com en aquests horrorosos discursets entre tema i tema dels cantautors. O en la publicitat “amb consciència”, com una colònia que tapi la ferum de la cobdícia. O en la persecució moral de Twitter, sempre a punt, cada vegada que algú s’expressa, o ho sembla, contra “el que toca”. O en la política, potser com un sortilegi per tapar les corrupcions. La frase “a partir d’ara qui parlarà d’ètica serem nosaltres” va inaugurar l’època daurada de la corrupció a Catalunya. Però també qui, des de “fora de la política”, amb les “mans netes” com Pilat, renya contínuament els nostres polítics.

Almenys els capellans, els de veritat, sí, dels que ja en queden pocs, ja havien après que no s’han de ficar en la vida de la gent, sinó acompanyar-la.

Article per a la revista Foc Nou (abril 2021)

Felip d'Edimburg i la Casa de Sant Jordi

De la fascinant i, segons com, trista vida de Felip d'Edimburg, que s'acaba de morir, potser ningú no destacarà prou el seu interès per la fe, la teologia o la filosofia. En l'episodi numero 7 de la tercera temporada de la magnífica sèrie The Crown (entre d'altres coses, pels que els interessa de què va això de la política o quin és el rol contemporani de la tradició), els guionistes n'elaboren un relat interessant. El príncep consort, entre l'avorriment del seu càrrec i la recent mort de la seva mare (una no menys fascinant monja que van rescatar de Grècia), s'entusiasma amb el primer viatge tripulat a la Lluna. "Què hi ha més enllà?" es pregunta. Decebut quan, en una audiència dels tres astronautes, aquests li responen que res, que només han vist el buit, entra en una mena de crisi espiritual.

En parla amb el deà del Palau de Windsor, Robin Woods. Convoquen una primera reunió amb diversos sacerdots anglicans i els tracta amb menyspreu i condescendència. En una segona reunió, però, els demana ajuda. "La meva mare ja va veure que em faltava alguna cosa, potser la fe. I sóc aquí per dir-los que l'he perdut. Em refereixo a això que hi ha més enllà de l'enginyeria dels astronautes i fins i tot de la valentia. Ajudin-me", els diu.

Tot això passa a la Casa de Sant Jordi, d'aquest palau, fundat pel príncep i el deà Woods el 1966 (la visita de l'home a la lluna fou tres anys més tard, però la ficció ho aguanta tot), una institució dedicada a l'estudi de la fe i la filosofia. De l'última memòria publicada (del curs 2018-2019), se'n desprèn una intensa i interessantíssima activitat. Tot i que mantenen algunes activitats públiques, dedueixo que els debats s'articulen en forma de seminaris relativament tancats, en un intent, sospito, de crear debat i reflexió entre les elits angleses. Sí, aquí això ho trobaríem elitista, però ja m'agradaria que les nostres elits "perdessin el temps" en coses com aquestes. Felip d'Edimburg s'hi entusiasmà, fins i tot va publicar-se un llibre, el 1982, amb els discursos que hi féu.

Acabo fent notar quin fou, pel que sembla, l'origen d'aquesta institució: el buit, l'experiència de no creure, l'abisme de pensar que el món (o la pròpia vida) no tenen cap sentit. Tot i que sembla irònic, parlant d'una rica i exclusiva institució com la monarquia britànica, des de l'abandonament. La d'un nen sense pares (o de pares absents), la d'un jove apàtrida, la d'un príncep consort sense poder i sense res a fer, la d'un món real vetat al reial (i tot i així, condicionat pel primer). La d'un home que no pot exhibir partidismes ni el mainstream del políticament correcte. La d'algú que, (de fet, com ens passa a tothom), no encaixa del tot. I, sobretot, que, en la gran presó camuflada d'oripells, a cada moment de la seva llarga vida de noranta nou anys clama interiorment elohi, elohi, lemà sabactanì.

• Foto: Fotograma de The Crown.
• Article publicat a Catalunya Religió