La pregària de l'Espinàs

 

Feu-vos-ho com vulgueu, però heu d'anar seguint el blog d'en Raimon Ribera (amb la seva dona, la Mercè Sala). Els que ja el coneixeu no cal que us el presenti i els que no el coneixeu, podeu començar per llegir el que hi penja, com dic. Reflexions atinades, cites ben triades, il·lustracions amb obres d'art modern d'una qualitat excepcional. Tot al voltant de la reflexió contemporània sobre l'espiritualitat, tot i que no tan sols.

Fa poc va penjar el text d'una cançó que no coneixia. L'original és de Georges Brassens i la versió catalana, de Josep M. Espinàs, de 1962. Es diu La prière, escrita "agafant fragments del poema Rosaire, de Francis Jammes, de 1913", apunta. El text és meravellós: repassa les situacions d'opressió i d'esperança d'aquest món, del món de 1962 i del d'ara, amb la tornada de "Déu vos salve Maria!". Aquí teniu la cançó que he trobat a Spotify:

Em va fer pensar en vàries coses. La primera que, efectivament, la pregària és això. No "tancar els ulls" sinó obrir-los bé, sovint on no mirem mai. No ben bé "trobar-te tu mateix" excepte que aquest "tu mateix" es redescobreixi encarnat en aquesta realitat d'angoixes, opressions però també esperances i vida que neix pertot. La pregària és realisme.

La segona cosa que em va fer pensar és sobre la figura de Maria, símbol d'aquesta vida que neix del més petit (i fàcilment rebutjat, com expliquen els dubtes de Josep), de l'engendrament de més vida quan aquest "tu mateix" es redescobreix en els altres. Deu ser aquesta la manera de fer de Déu a la terra, aquesta "salutació" o "salvació" davant de l'engendrament de més vida i més esperança en aquest món.

També vaig pensar en Brassens. Jo soc de la generació que ja no va créixer amb la chanson (i que j no va aprendre francès a l'escola). Però, per sort, aquí va tenir influència i es va adaptar al català i al castellà. És molt bo, tant els textos com les cançons. I encara m'agrada més com, des del marge, des del rebuig a l'establert (també al religiós establert), pot fer una mirada tan afinada amb una pregària a la Mare de Déu. Sens dubte, el Concili estava a punt de bullir... Però em sembla que aquesta relació crítica i alhora d'aggiornamento entre el món de la cultura i la tradició cristiana ha quedat molt seca. Avui no m'ho imagino, potser amb alguna excepció que sembla una raresa.

I, finalment, pensava en l'Espinàs, avui nonagenari. En la seva empenta en posar-se a cantar cançons com aquestes i d'altres en català, als anys seixanta, i la seva capacitat d'atracció d'altres cantants que després han tingut una carrera artística. Ell s'ha dedicat a escriure i també l'hi haurem d'agrair la seva prosa posada al servei del més comú i quotidià, de la mirada posada, com dèiem abans, en el que és petit però segurament decisiu. 

Els inicis de la Nova Cançó tenen encara certa influència del clima conciliar respecte a lo religiós. Serrat als vint anys "encara" podia creure en Déu, al mateix Déu que cridava Raimon "al vent". I Llach deia que la "fe és penosa lluita per l'avui i pel demà" (perfectament compensats per l'"Oració" de Quico Pi de la Serra). Hi ha més exemples, com un caputxí que va treure alguns singles. 

Un altre exemple també el vaig descobrir per casualitat, fa pocs anys, en un concert d'una amiga a Cadaqués, que la va recuperar. És la cançó "Digueu-me per què", de la Guillermina Motta (1971) i que diu "Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes". A mi em sembla una bona resposta a Gabriel quan digué a Maria que Déu la salvi. I, segurament, també pels baixets com jo. Aquí la teniu.

També vaig parlar de Josep M. Espinàs a "La vida articulada de l'Espinàs" (2013) i a "Escriure moltíssim" (2007).

Acostar-nos a la foscor

 

Al capítol final de la magnífica sèrie "The investigation" (Movistar +, de Tobias Lindholm, Dinamarca, 2020), hi ha un diàleg en to de confidència entre el cap de la investigació policial, quan ja s'ha conclòs, i l'advocat de la policia, més o menys així:

—¿Saps quants homicidis hi ha a Dinamarca, en un any?— planteja el primer.

—No ho sé.

—Cinquanta-cinc. I anem baixant. Mai hem estat tan segurs com ara i mai com ara cada crim fa tant de soroll. Sembla com si cada vegada que som més bons més ens agradi acostar-nos a la foscor.

L'èxit de les novel·les policíaques ambientades en les societats escandinaves, aquests últims anys, segurament es resumeix en aquest diàleg. ¿Com és que en unes societats tan avançades, tan atentes i resolutives amb els problemes socials alhora que desenvolupades i riques, tan tolerants, respectuoses i solidàries hi hagi no només crims sinó, sobretot, atracció pel mal? Hi ha també, encara, una altra pregunta: ¿el progrés social comporta progrés moral? L'abolició de l'esclavitud i la pena de mort a la majoria de societats desenvolupades i l'accés universal als recursos o l'ampliació de les llibertats personals en les més progressistes, com a les del Nord europeu, ¿no fa realment uns homes i dones millors? El policia és el servidor públic que potser és més a prop de la resposta, a desgrat seu i dels valors del seu servei. I la resposta és no. No hi ha, substancialment, progrés moral. 

Hi ha, això sí, condicions que ajuden a viure més còmodament o, si voleu, "millor". Si tots mengem, no ens barallarem pel pa. I qui diu pa diu el que vulguis. Si vehiculem l'agressivitat a través de les seves analogies (esports, espectacles, etc.) és possible que ens abstinguem de fer-la servir a la vida real. Si rebem ajuda psicològica, o mèdica directament, segurament podrem tractar les nostre patologies més perilloses. D'acord. Però hi ha dos problemes.

El primer és que tots aquests "cotofluixos" poden desaparèixer. Les actituds irracionals al principi de la pandèmia lluitant pel paper de vàter als súpers em va fer pensar què passaria si l'escassedat fos de menjar, per qualsevol "errada del sistema" o senzillament una guerra. També ara fa vint-i-cinc anys dels acords de Dayton per posar fi a una guerra que va enfrontar fins a la mort i el sofriment massius veïns que el dia abans se saludaven. Aquest benestar del qual n'estem tan satisfets, i que esmorteeix les possibilitats teòriques del "mal", pot fondre's com un sucre.

El segon és que el mal és intrínsec a la nostra condició humana. Precisament per això, entre d'altres conseqüències, tenim certa intuïció del bé, podem adquirir sistemes morals (i legals) i parlem sovint dels valors, en aquesta revista, per exemple. L'abolició del mal, com assenyala simbòlicament la nostra tradició cultural i religiosa, és impossible mentre mantinguem la condició d'humans. El compromís pel bé, doncs, sempre serà provisional, insuficient, una mica incaut. Haurà de confiar en el "més enllà" per realitzar-se. I, al revés, els sistemes que es presenten com a bé suprem, com a superadors de la condició humana (els homes nous) acostumen a convertir-se en els sistemes on el mal s'absolutitza. Per això va bé de reconèixer-lo, d'admetre'l com a possibilitat, encara que sigui per intentar mantenir-lo a ratlla.

Tot això ve al cas, doncs, de la impossibilitat de bastir una societat sense crims. El crim és com identifiquem el mal més evident, el mal que "fa mal", sovint irreparable. Una societat sense crims o, més agosaradament, una societat que proporcioni "felicitat" als seus membres, era el vell somni de la Il·lustració: si posem llum s'acaba la foscor. Si les institucions, siquin quines siguin, proveeixen "el que falta" podrem abocar tota l'energia a la virtut.

Però les novel·les (i les sèries) escandinaves ens venen a recordar que això no és ben bé així. Que la llum provoca noves ombres. I que mai no ho acaba d'il·luminar tot. I que "el que falta" no acaba de ser mai satisfet, com si fos el fatal destí que ens espera a tots i cadascun dels éssers humans plens de desig. Potser quan parlem de les crisis de les democràcies occidentals (en la seva versió socialdemòcrata —que l'espifia quan creu que fa persones millors— o en la que vulgueu) estem parlant també d'això. Que res mai no és definitiu.

Article per a la web de la revista Valors.

El bisbe i el partit catòlic

 

Contra el que m'imagino que l'interessat pretenia, no han tingut massa ressò les paraules del bisbe de Solsona, Xavier Novell, a la seva carta d'aquest diumenge en la qual expressava els seus dubtes davant la convocatòria electoral del proper 14 de febrer. Es queixava que cap dels partits que hi concorren pot representar la doctrina social i moral de l'Església i animava els democristans a presentar-se per separat (per cert, deia que mai no ho han fet; sí que ho han fet, amb un fracàs estrepitós). En aquest tema, novament, el bisbe es desmarca de la posició habitual dels seus col·legues davant les convocatòries electorals, que acostumen a no demanar el vot per cap opció, ni tan sols per les anomenades "democristianes".

Llàstima que el pas de monsenyor Tarancon per la mateixa cadira no deixés la mínima influència al seu actual ocupant. El decisiu prelat al capdavant de l'Església espanyola durant la transició sostenia que l'èxit de la democràcia espanyola passaria perquè cap de les opcions en joc s'identifiqués com el "partit catòlic". De fet, el papa Francesc, ja va dir el maig de 2015 a Roma (a Roma, on Alcide de Gasperi i els seus companys van fundar la DC italiana el 1943) que la participació dels cristians a la política, a la qual animava, no passava per identificar-se en una sola força, corrent polític o opció. Sense menystenir el que ha significat la democràcia cristiana al si de la construcció de l'Europa democràtica, social i liberal després de la II Guerra Mundial, que és molt, és obvi que hi ha compatibilitat entre ser cristià i fer-ho des d'un ampli ventall d'opcions polítiques, fins i tot enfrontades. Catalunya, sense anar més lluny, és un bon exemple d'aquesta transversalitat. Espero que a Solsona, antic bastió carlista, ara també passi.

Però l'escrit de monsenyor Novell mereix encara alguns comentaris més. El primer és sobre el tema. No és nou. Habitualment, davant les campanyes electorals, el bisbe Xavier fa recomanacions més o menys explícites de vot, a banda d'expressar també de tant en tant les seves opinions polítiques en tant que pastor, és a dir, per influir sobre els fidels de la diòcesi. Tant me fan les opinions que tingui un bisbe i també trobo saludable que les expressi. Però em sembla absolutament anacrònic i propi de societats immadures que indiqui el sentit del vot als seus fidels. A banda de, segurament, inútil. Tan anacrònic, immadur i inútil com quan parla l'us dels preservatius, per entendre'ns.

El segon comentari té a veure amb l'objecció principal que fa per mostrar la seva contrarietat amb la majoria de partits (de fet, ERC i el PSC, on diu que ara hi ha els democristians): la seva posició davant la llei de l'eutanàsia. A banda de no reconèixer que hi ha posicions cristianes que consideren moralment vàlida l'eutanàsia en determinats casos, curiosament els que recull aquesta llei, d'acord amb el magisteri eclesial, oblida un parell de coses més. Una, que hi ha unes quantes preocupacions més, absolutament vigents, al Sermó de la Muntanya i a l'himne d'Isaïas. I, dues, que el papa reconeix, al mateix discurs que he citat, que la participació política inclou "embrutar-se les mans i de vegades el cor", sense que això hagi de ser cap impediment per un cristià. En realitat, m'estimo més els polítics amb les mans brutes que els que es renten hipòcritament les mans, també en l'eutanàsia.

I encara hi ha un tercer comentari, crec que significatiu. Tot i que creu que cal mantenir els blocs "independentista i unionista", com si enlloc de Solsona ens parlés des de Belfast (de nou, lluny de la Catalunya real), el senyor bisbe admet que "agradi o no, s’han acabat les eleccions plebiscitàries i les coalicions que generaven".  El que demanava posar-se a favor de la independència amb la mateixa passió que denigrava els homosexuals reconeix ara que el cuentu que predicava s'ha acabat. En fi, ja era hora. Esperem que també pels pobres gais de Solsona.

(Foto: Xavier Novell amb l'exconseller Toni Comín el 2016, Ramon Estany, Nació Digital)

Publicat també a Catalunya Religió.

Política: raons i emocions

 

Sempre arrufo el nas quan algú, especialment de la meva corda política, demana que, davant els conflictes polítics, se separin els sentiments (tot i que seria millor parlar d'emocions) de les raons, amb el benentès que l'asèpsia i fredor de les dades permeti calibrar millor els elements d'una possible negociació i, si s'escau, un acord. Valgui això pel famós procés o per qualsevol altre tema, de fet. 

Els més perspicaços veuran aquí una reminiscència del debat, per resumir, entre materialisme i espiritualitat, entre el pragmatisme i l'idealisme, o com en vulgueu dir. Duch diria que aquesta dicotomia és falsa i que es tracta de dos fenòmens coimplicats. Jo, ho reconec, en política, tendeixo a l'anàlisi diguem-ne materialista i a la praxi pragmàtica, valgui la redundància. Ho faig no només perquè em surt així, que també, sinó perquè sovint els temes a analitzar i els conflictes dels quals se'n deriven acostumen a ser presentats exactament al contrari, amb una dosi excessiva d'emocions. Però si em paro a pensar, en el fons, les meves anàlisis també estan empeltades d'emocions o, més aviat, d'un apriori on s'hi inclouen les emocions.

Els neuròlegs diuen que primer sempre hi ha l'emoció i després la racionalitzem, fins i tot en decisions senzilles. També en política, em temo. En realitat, no som d'esquerres o de dretes (ni del Barça, ni de missa, ni santeros -els de Mataró-, ni amants de l'art contemporani o lectors de Proust...) després de fer una seriosa reflexió, amb dades, sobre quina de les tendències és millor (millor respecte a què, seria la primera pregunta que la raó tampoc pot respondre). A l'origen d'aquestes afiliacions hi ha sempre una emoció, i hi és també després, fins i tot entortolligada amb la seva racionalització. No hi ha mai prou distància per a raonar bé, ni raonaríem bé si no tinguéssim en compte el pes del lligam emocional.

Sospito, doncs, que per enfrontar un diàleg, o una negociació, precisament són les emocions el que cal tenir més en compte. En primer lloc, perquè el final d'aquests processos és sempre l'inici d'un relat, arribi o no a un acord; relat pel qual el grup al que representes jutjarà aquest resultat, i que haurà d'incloure el seu correlat emocional. No compta tant una dècima més o menys de percentatge sinó si hem avançat o no en la direcció de fons, del fons amb el qual et relaciones emocionalment (i simbòlicament, diguem-ho de passada). Sigui aquest fons "Catalunya" i la seva identitat, la "classe obrera" i la seva dignitat, la "prosperitat" o la "solidaritat". Tots aquests valors no són mesurables en termes estrictament racionals.

Si un vol, doncs, que el procés negociador "acabi bé", haurà de proveir-se d'arguments més poderosos que partides pressupostàries o traspassos de competències, haurà de satisfer emocions, les dels dos bàndols de la taula (dos o els que siguin), que sovint les han propugnat com a contradictòries, quan el conflicte ha estat més present (per a la qual cosa tot procés negociador necessita rebaixar el to del conflicte). És un error deixar-les de banda, o suposar que només l'altre respon a les emocions (i tu a la raó). No és cert. Reconèixer, així, les pròpies emocions i alhora les raons alienes, així com sovint es fa amb els punts forts i febles de les dues bandes, és el primer que haurà de fer qui pretengui un procés negociador a la política. Ja dic que això val tant pel procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat, com per tot lo altre.

La veritat dels Reis

La primera veritat (en el sentit d'aletheia, és a dir, de 'des-cobriment') d'un nen petit és que els Reis Mags són els pares —o d'altres «veritats» semblants en diferents contextos culturals—. Abans d'aquest moment no hi ha en la ment infantil autèntiques «veritats» [...] sinó simples «constatacions» [...] La nova història és «veritat» (el nen s'acostuma al regust amarg que sol dur adherit aquest concepte) però l'antiga, tot i ser «mentida», era molt més agradable.

Ferran Sàez Mateu, La vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, pp. 313-314.