Les escultures d'en Pere Casanovas

 

És un pecat el que he fet, però la inèrcia del confinament fa que hagi reduït notablement, per exemple, la visita a exposicions. De manera que fins aquest agost no havia anat a veure la mostra Pere Casanovas, escultor i col·laborador d'artistes, a Can Palauet de Mataró, a tocar de casa. És un pecat perquè l'exposició mereix més visites. Meves i les de vostès, sigui qui sigui que hagi anat a parar a llegir això. Tenen temps fins el 31 d'octubre però jo m'afanyaria per si, després d'aquest escrit meu, hi ha cues.

En Pere Pascual, que sempre l'ha reivindicat contra l'oblit típicament mataroní de les nostres persones més insignes (i víctima de la seva pròpia discreció), l'explica prou bé aquí. També en parla en Ramon Casalé a El Temps, La Maria Palau a El Punt Avui i en Josep Playà a La Vanguardia, entre d'altres. Tot el que en digui seria sobrer o reiteratiu. Ara, descobrir les peces d'autor d'aquest artesà de les obres de grans escultors moderns és un autèntic plaer, és com descobrir una cortina (mai més ben dit, la majoria les tenia guardades ben tapades al seu taller, es veu) i trobar un tresor. Estem redescobrint un artista, perquè fora dels seus inicis, a principis dels setanta, no havia exposat mai. I un artista entregat al llenguatge contemporani (contemporani seu) per desenvolupar un ventall formal que no té res d'envejar als més grans. A més, esclar, de repassar alguna de les maquetes més rellevants d'obres de Tàpies, Brossa, Plensa o Llena. No s'ho perdin.

Apunto, però, alguns motius més per anar-la a veure, si són tan gasius que amb aquests que acabo de donar no en tenen prou. Primer: sense necessitat de descobrir el taller ni els processos de producció, hi ha una evident vinculació, com mai, entre el resultat artístic i el treball tècnic. Entre el que ens pensem que només és inspiració i el que hi ha al darrere, que és molt més: coneixement profund dels materials, del seu comportament a la intempèrie, de la seva relació amb altres materials, del càlcul de la física, de les textures. Jo què sé. Del treball ben fet, polit, conscient. I d'artista a artista, és a dir, sabent "fecundar" la matèria, com un dia deia, em sembla, Miquel Barceló.

Segon: perquè Mataró està despuntant en l'art dels que van començar a l'últim quart del segle XX, amb molts noms de casa, per cert. L'impuls del Museu d'Art Contemporani Bassat, que nodreix la Nau Gaudí, n'és el principal baluard. Però hi ha teca, molta teca, com veiem amb aquesta esplèndida col·lecció. Això no hauria de quedar com una casualitat. Diguem que ens identifica i en podríem treure molt de profit.

I tercer, perquè, si no m'erro, l'últim llibre d'en Manuel Cuyàs va ser el que dedicà a Pere Casanovas (aquí el llibre, aquí l'article que ho explica, i aquí un altre on es lamenta de la seva mala repercussió) i que per la pandèmia, la seva malaltia i la seva mort, no es va poder ni presentar (es presentava el mateix dia que es va decretar el confinament). Em sembla que ara és un bon moment per esmenar-ho i revindicar-los a tots dos, Casanovas i Cuyàs, fer-se amb el llibre (i el catàleg de l'exposició, que es publica aquest setembre), i deixar-se d'orgues. Som davant d'un gran artista, hi ha qui ens ho ha fet veure abans i no li podem ni agrair. Gaudim-lo, quedem-nos-el per escrit, agraïm-los-hi com sigui i, sobretot, tinguem-ho en compte quan diguem pestes de Mataró, l'altre costum típic que fem entre nosaltres quan els mataronins ens posem insuportables.

Foto: El Temps

Vídeo: Ajuntament de Mataró.

Visca la ciència!

Disculpeu, però soc entusiasta del procés de vacunació. No només per l'èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres aquests mesos. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de descalament (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança amb la ciència.

Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.

La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. O que l’alternativa antivacunes no és més que una variant de la superstició. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.

____________

Article publicat a Foc Nou (juny-agost 2021) i reproduït avui a Catalunya Religió.