Tot conspira perquè ho sembli

No és festa... Tanmateix
tot conspira perquè ho sembli:
el silenci, la quietud,
per l'androna i la quintana;
el cant tènue i tenaç
de vestals per tots els temples;
els calaixos regirats
de les àvies conspícues;
els folls que han deixat sortir;
el sol que s'abranda a estones
sense dir la intenció...
Els marxants, les carnisseres
ja comencen a ballar.
Hom pot dir que ja és festa.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 76. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 48.
Il·lustració: La boda camperola, de Pieter Brueghel el Vell (1567), Kunsthistorisches Museum (Viena)

Sense herència

Vam conèixer, fil per randa, per osmosi (més que per lectures), una religió que hem eliminat radicalment de les nostres vides, amb un menyspreu molt barat, amb una notable confusió intel·lectual.

Incapaços de distingir entre creença i cultura, hem deixat el país a les fosques, sense referents trdicionals. I, per tant, sense possibilitat de tensió dialèctica entre el que hem heretat i el que ara ens toca viure.

(...) El tall que va causar [la generació dels seixanta] entre modernitat i tradició sí que ha estat molt eficaç: és irreversible. Impedeix a molta gent de captar l'altre gran sentit que la primavera havia tingut: era el símbol de la llum que presideix l'existència humana després de la foscor hivernal.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 162, 166.
Foto: La Patilla.

El drac a devora l'espelunca

Una aroma mitigant
és el fruit de la contesa
que ha tingut lloc amb el drac,
a devora l'espelunca...
Durarà més de set anys,
quan hauran passat les llunes,
que la bèstia sortirà
a caçar donzells, donzelles,
pels vanars, pels antuixans
de les viles més properes,
i potser no trobarà
un valent que s'hi baralli,
a la vora del riu gros
o al damunt d'una era amb brulla...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 52. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 36.
Il·lustració: Sant Jordi i el drac, escultura de Bernt Notke (1489) a la Catedral d'Estocolm.

El dilema del lector emprenyat

Va coincidir un article molt oportú dela Tina Vallès a Vilaweb a favor de reconèixer la complexitat del procés de producció editorial, amb tots els actors que el fan possible (aquí), amb el fet que llegia un llibre ple de faltes d'ortografia i, en general, necessitat d'una mirada crítica al conjunt de la redacció. El que diu aquest llibre m'interessa, de manera que no faré el que el cos em demana: deixar-lo de llegir i tornar-lo a la llibreria on el vaig comprar. No sé si és que m'he tornat més exigent, d'un temps ençà, però no és la primera vegada que em trobo un text sense polir i sense corregir i ho trobo un escàndol. En un altre cas, no el vaig poder acabar.

És probable, com diu la Tina, que la pràctica d'algun gran grup consisteixi en fer un copy/past del word que rep, imprimir-lo i vendre'l en forma de llibre sense que ningú se l'hagi ni tan sols mirat. Però aquest no és el cas. Aquest últim llibre (i els altres casos que cito) són productes d'editorials petites i independents les quals, precisament, l'únic amb què han de competir és amb la qualitat de les seves tries i del producte físic final. Ben diferent del que parlo, per cert, és el cas de Jordi Raventós, d'Adesiara, que va fer repetir una edició tan sols per una errata, com deia a La Vanguardia l'altre dia. L'absència total d'errates és una tasca pràcticament impossible, i no la demano. Però en el cas que ens ocupa és clarament una negligència.

Primer, havia pensat assenyalar amb llapis els errors i encabat enviar-los-hi en forma de resum o memoràndum. Però són tants i, alguns, de correccions estilístiques tan de fons, que vaig desistir per no entretenir-me. Representa que el llibre que llegia era "per plaer". De fet, jo no sóc pas un expert ni molt menys, de manera que probablement els errors siguin molts més dels que jo hi veig, pobret de mi. A més, el llibre és de curta tirada, em temo, i segurament baix en vendes, de manera que descarto que en facin una segona edició. Conec l'autor només de lluny, un home que no té com a activitat habitual escriure llibres, però em sembla el típic bon jan que tant li deu fer. El bona fe que creu, encara, que l'important és el què s'hi diu, no com s'hi diu. De manera que no necessitava pas un editor, sinó una fotocopiadora.

Així que ara em trobo en un dilema. O ho deixo córrer perquè tot plegat serà perdre el temps o m'armo de valor i escric a l'editor per dir-li tot això. O visc tranquil i m'ho guardo per mi o segueixo la causa que demanava la bona Tina Vallèsi em guanyo,potser, un enemic. Un de més, vull dir.

Desig de primavera

Si la primavera ha mort coma etapa natural, si la primavera no és més que una realitat comercial o una vivència cirtual, ¿què en queda de les idees, de les creences, de les pàtries? En queda un desig fortíssim (...).

D'aquí prové, també, la facilitat amb què fructifiquen, en la nostra societat desconcertada, els reclams d'autenticitat. La nostàlgia dels sabors de veritat, de les ideologies fortes, dels polítics sincers, de les pàtries originals, dels ritus nets, dels bunyols de l'àvia. (...) Com n'estaben, els barrocs, de dramàticament escindits entre veritat i mentida, entre autenticitat i teatralitat, entre somieig i realisme. Els barrocs eren, com ara nosaltres, amants de la fantasia, les màscares, el joc, les trampes, les perruques, les paròdies, l'humor, la vulgaritat, el populisme. Però, dominats com també nosaltres, per la llei del pèndol, també tendien, exasperats, a l'altre extrem: al pessimisme, a la mística, a la gravetat existencial, a l'extremisme ascètic, al complex radical de culpa, als judicis inquisitorials.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 159.

Poruc

Poruc és qui no ho prova
i es perd la millor part...
No tindrà la vigoria
per poder lluitar amb els déus...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 48 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 34.
Il·lustració: Les edats de la vida, Caspar David Friedrich (1834) Museu de Belles Arts de Leipzig.

Per pixar-se de riure

El recent traspàs d’Umberto Eco ha fet reviscolar la seva primera (i segurament millor) novel·la, El nom de la rosa, que va ser portada al cine per Jean-Jacques Annaud i va ser magistralment interpetada per un veterà Sean Connery post-007. Una de les claus de la trama, i espero no fer un spoiler a aquestes alçades, consisteix en la condemna que els monjos més ortodoxos i intransigents fan del riure, especialment dels llibres que fan riure. Eco associa l’obertura de pensament al fet de riure, de no prendre-s’ho tot tan a la valenta, de distanciar-se de les pròpies conviccions de tant en tant i, fins i tot, de posar a les coses al seu lloc com la reacció que provoca el noi que crida “el rei va nu” al famós conte d’Andersen.

No seré jo qui critiqui, doncs, el riure i la ironia. M’agrada molt riure i riure’m de força coses i m’agrada la gent que riu i que em fa riure. Tinc tendència a riure’m de coses que són injustament sacralitzades i més aviat em molesta l’alta autocensura que la correcció política està imposant a tots els nivells. A més, en aquesta revista recordo que hi vam dedicar un número, amb una memorable entrevista a Joan Pera, que ara triomfa amb L’avar de Molière als escenaris de Barcelona i que aprofito per recomanar. O sigui que sí, que riure és bo, i que riure’s de tot allò que es pretén superior és una bona manera de fer-nos més lliures i savis.

L’any passat, amb motiu dels atemptats contra el setmanari satíric francès Charli Hebdo, aquest era un dels arguments, amb raó, de l’opinió pública occidental i dels seus governs: el dret a riure’s dels déus, per més mal que pugui fer, no tan sols no pot justificar cap mort, sinó que seria una mena de termòmetre de la salut democràtica d’un país. I que la croada del terrorisme gihadista s’havia agafar molt en sèrio això de l’humor.

Potser la cruesa d’aquesta resposta, doncs, no ens fa veure el que hi ha a l’altre extrem. L’autoajuda, molt sovint, imposa l’abolició de la tristesa i tot, tot, ha de ser “divertit”: aprendre anglès, viure en parella o un ple del Parlament.  Pertot, s’imposa una versió light, humorística o sarcàstica de tot el que es mou. Probablement, l’única manera en què molts ciutadans s’informen sobre la política catalana sigui un programa d’humor en prime time. I trobem normal l’aplaudiment d’unes primeres autoritats a una mofa del parenostre que es neguen a anar on el reciten en sèrio. O que es riuen de déus “morts” (nietzschianament parlant) i molt poc dels déus que fan la viu-viu, com els quartos, el poder o el sexe. Si l’absència del riure és un indicador del totalitarisme i l’obscurantisme ¿de què en deu ser l’imperi del riure? D’acord, és propi de societats avançades dessacralitzar… però ¿ho hem de dessacralitzar tot? ¿Tot val el mateix? ¿És un dret que no té límits? Seria inaudit; tot dret té límits si ha d’existir.

Em temo, doncs, que un dels debats de les societats democràtiques, en aquest segle XXI, cada vegada més interconnectat (en llengües, territoris, cultures ...i humors!), sigui precisament aquest. D’una banda, el de la resistència davant els atacs a la llibertat d’expressió a bona part del món (en potències com Xina) i, de l’altra, el de la resistència contra l’imperi del riure, contra la por al seriós, contra el buit de sentit.

Article per a la revista Valors (març 2016)

Roba negligent

Ja no és de bon to exhibir, en dies festius, corbates, americanes o vstits jaqueta. Aquestes peces ja només estan reservades per als penosos dies laborals. (...) L'elegància, es diu, és l'art de no fer-se notar: d'aquí el fortíssim poder d ela moda. Uniforma. (...) En aquest punt la simulació també té un paper principal: la roba de vacances o de cap de setmana simula informalitat. És a dir: formalitza la negligència.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 154.

No n'aprenem

Passen segles, passen hores,
i no res no n'aprenem,
del ventrell de l'existència,
i ens fetilla l'estult joc
del batec de la natura
que a ningú no fa plorar,
ans engresca i molt delita.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 39 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 30.

Humanitat patètica

Els personatges de Sales [a Incerta glòria] (Soleràs, Cruells, Lluís, Trini), situats al caire de l'abisme existencial, il·luminen la novel·la, no pas amb fulor èpic, sinó amb la flama feblíssima de la seva humanitat patètica.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 147.

Aquestes no vindran

L'esclat de consciència
és fenomen ben sobrer
en el Feu de l'Ermitatge,
un malèvol goguineig
de divinitats ribaldes,
desvagades, barroeres...
N'hi hauria d'haver d'altres
més feineres, diligents,
que batessin les dolentes,
però aquestes no vindran,
perquè dormen ensonyades,
complagudes dins el buit...
No vindran en aquest seti
per obrir els ulls feuencs.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 32. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 26.
Il·lustració: Fotograma de Miquel Bauçà: poeta invisible (2006)