Tan a prop

Sou tan a prop que no hi arribo: faig un pas i ja he passat.

Enric Casasses, Fragment de "Figueres", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 73.
Il·lustració: A line made we walking, per Richard Long (1967), Tate Gallery, Londres.

Rengle, game over?

Podeu veure aquí que ahir vam rebre una bona notícia. Com hem defensat des del principi els que n'érem responsables, del sobrecost de les obres de l'edifici del Rengle, al costat del TecnoCampus Mataró (TCM), no se'n pot deduir cap delicte, segons afirma el fiscal que rebé la informació recavada per l'Oficina Antifrau a partir d'una denúncia anònima. Una de les coses que vam saber ahir, per cert, és que no era anònima, sinó que provenia dels mateixos que no els acaba d'agradar l'Oficina Antifrau. Ja en parlarem.

Entre l'any 2007, just després de l'adjudicació de l'obra (amb els vots favorables dels representants de tots els grups municipals, si no estic mal informat), i el 2011, just l'any que s'obria al públic l'edifici, en ser regidor d'Urbanisme a l'Ajuntament de Mataró, vaig ser president del consell d'administració de PUMSA, la societat municipal encarregada de desenvolupar el sector, d'urbanitzar-lo i de construir-hi aquest edifici. Seré breu, tranquils. Però anem per parts.

1. L'edifici. L'edifici del Rengle és un element clau per al desenvolupament d'aquest sector i, sobretot, de l'impacte econòmic que volíem que tingués el TCM tant en la creació de nou teixit econòmic com, de retruc, en el suport al teixit existent. Contra el que demanaven els que avui hem conegut com a denunciants, el Govern d'aleshores va decidir no aturar les obres i, tot i les dificultats financeres que s'albiraven, començar a comercialitzar-lo al més aviat possible. Diria que avui s'entén perfectament el perquè d'aquella decisió i que, en canvi, no entendríem un edifici a mitges. L'operació del trasllat de l'Abanderado a aquella zona (salvant uns cent vint llocs de treball localitzats a la ciutat) és emblemàtica del que vull dir. No oblidem, doncs, quins eren els objectius d'aquesta operació. I tampoc oblidem que és exactament pel que està servint. 

2. El sobrecost. L'edifici, caríssim, va tenir un sobrecost considerable en la seva fase d'execució, certament. No tinc a mà tota la documentació al respecte, però recordo dos motius que ens preocupaven notablement. El primer lloc, l'adaptació física de l'edifici (especialment la neteja del subsòl), ubicat en un antic abocador. Sí! Un abocador a cent metres del mar! Convertir en habitable i urbana una zona que s'havia utilitzat com a niu de porqueria, a banda de ser un lloable objectiu polític, costa molts quartos. Unes deu vegades més del que s'havia previst, d'acord amb les prospeccions. En segon lloc, coincidint amb la crisi econòmica, va haver-se d'adaptar a una demanda canviant, minvant, incrementant la seva flexibilitat arquitectònica i el seu atractiu. Les dificultats financeres de l'obra, doncs, van provocar unes difícils negociacions amb els adjudicataris i els creditors que van durar més enllà del meu mandat, per cert. I que crec que es van resoldre prou bé, tot i les enormes dificultats (no em vull imaginar com hauria estat amb un edifici a mig fer). La resolució del fiscal, per cert, no es fica en aquestes raons perquè entén que no són de la seva competència.

3. La informació. No cal dir que, de tot el que acabo d'explicar i del que vulgueu, el consell d'administració, amb presència de representants de tots els grups polítics presents a l'Ajuntament, en va tenir informació puntual. En algun moment s'ha dit que potser faltava algun tràmit administratiu (que es pot solventar, crec), cosa que no sé, però sí que sé que l'evolució de l'obra era tractada a bastament al si del consell, tant com a punt individual com en la informació trimestral sobre els comptes de la companyia. No tan sols perquè m'ho demanaven els grups de l'oposició, cosa que trobo perfectament raonable, sinó perquè tenia d'ofici des del principi del meu mandat que hi hagués en tot llums i taquígrafs, màxima transparència i obert a donar explicacions. Si algú es pensa que m'estic penjant medalles, que vagi a veure les actes de les sessions.

4. Les irregularitats. Contra el que diu l'amic José Manuel López (lo cortés no quita lo valiente), portaveu del PP a l'Ajuntament, la resolució del fiscal no detecta cap irregularitat, ni tan sols administrativa. Diu que, de ser-hi, no hi hauria tampoc causa penal, cosa una mica diferent, i que, en tot cas, no seria cosa d'ell de resoldre-la. A mi no em fa res reconèixer un error, meu o dels que aleshores eren subordinats, i seria el primer de demanar que s'esmeni. De fet, com dia abans, si n'hi hagués cap, molt em temo que no passaria d'un simple tràmit burocràtic sense més conseqüències. Però hi estic obert, òbviament. Ara bé, tampoc estic disposat a posar en dubte la meva honestedat i la dels meus companys, i també la dels treballadors que hi van dedicar molts esforços, i, sobretot, la seva professionalitat, senzillament perquè una resolució d'un fiscal no acaba d'agradar a un regidor amb una típica reacció del "cuanto peor, mejor".

5. El prurit judicial. Acabo. No voldria semblar un neuròtic amb mania persecutòria però el cert és que, des que vaig ser nomenat regidor d'Urbanisme fins avui, que fa gairebé cinc anys que no sóc ni electe local, hi ha qui ha tingut molt d'interès en buscar-me una condemna penal. O, en el seu defecte, una condemna moral, cosa que m'importa bastant menys. A mi i a altres persones honorables, pel mateix preu. Si fos una qüestió personal, ni en parlaria. Hi ha gent que t'agafa mania i no hi ha manera de treure's-els del damunt. I el millor és fer veure que no els fas cas. Potser és el tema, però la veritat és que, en tots els casos, per cert sense cap èxit de moment, sempre hi ha un epicentre d'objectius aparentment polítics. Com deia avui l'exalcalde Baron, el portaveu de CiU a l'anterior mandat deuria mentir (o estar mal informat, dic jo) si va dir que la seva formació no tenia res a veure amb aquesta denúncia. No ho sé (també és amic meu, em sembla, i no voldria importunar-lo). En tot cas, l'espicentre no crec que sigui ell, personalment, i segur que tant ell com jo, i segurament que vostès, sabem exactament de qui parlem. Processos penals fallits, imputacions desimputades, denúncies sense recorregut, cares i repetitives auditories per trobar el que no existeix... No els hi desitjo pas tenir els enemics que tinc, ni tan sols a ells. Només espero que aquest sigui l'últim capítol i deixin de covar la seva úlcera, pel seu bé.

Foto: AIDA SL

¿Per què tenim tanta por?

L'admirable Spinoza dedica una part de la seva Ètica a reflexionar sobre les relacions entre por i esperança. L'esperança sense por, ve a dir, és il·lusa; però la por sense esperança és ingovernable. Hem perdut l'esperança, per això les nostres pors són tan intenses.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 403.

Fora d’haver-te acariciat...

Fora d’haver-te acariciat, em penedeixo de tot, de la meva vida i del meu nom, de qui sóc i del que faig, de tot em penedeixo menys d’haver-te acariciat, encara que pugui resultar que les carícies mosseguin i trenquin l’espinada.

Enric Casasses, "Perdona?", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 59.
Il·lustració: Ema - Nu en una escala, de Gerhard Richter (1966), Museum Ludwig, Colònia.

¿Qui és per mi Jesús de Natzaret?

A mi em passa una mica com als deixebles d'Emaús. Conec la figura de Jesús per l'Evangeli, sobretot, fins i tot em fascina i el prenc de referència.... però em costa reconèixer-lo com a ressuscitat. Ara, quan ho faig, és com si la meva vida canviés del tot. Sovint em ve al cap aquella llegenda del sant que recollia un pobre per dur-lo a l'hospital, que es trobava en què en tot el camí el pobre l'insultava i blasfemava i que, just en arribar a l'hospital, el pobre es transformà en Jesús. L'amor que es dóna sense límits, inclosos els límits de l'insult que encapsulen més, si s'escau, el nostre "jo", l'amor que descentra, l'amor que es fixa "en els més petits", és aquest rostre de Jesús desvelat als deixebles, al sant i a mi mateix quan em tregui les lleganyes de la mandra i em resolgui a viure de veritat aquesta vida que tinc. Aquest és Jesús.

Article aparegut a la revista Creure i saber (octubre 2015)

Morir. I viure.

Morir per engendrar, aquesta és la funció de l'hivern: la funció primordial de la vida. les generacions que provenen del 1968 com la meva no poden entendre-ho.

S'ha imposat, amb l'únic contrapès dels obstinats nostàlgics del vell ordre, una visió estrictament cultural de l'existència, oposada del tot a l'ordre natural. (...) Després d'aquesta vida, no en quedarà res. Només un pot de cendra infèrtil.

(...) La idea de la vida humana com una fulla caiguda per engendrar nova vida és percebuda, no ja  com una extravagància, sinó com una gran estupidesa. ¿Viure per donar (facilitar, alimentar, concedir) la vida a altres persones? Quina ximpleria! Viure per xarrupar, cremar, esgotar la vida pròpia; i prou.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 387.

Amb les mans i amb els déus

(...) Qui sap bullir sap la carícia suau del perfum de la fumera, qui sap que encara manca un punt al punt sap tenir paciència i remenar l'olla.

      Qui governa les eines obre camí, si no l'obre l'esclafen les eines.

      Obre camí qui va perdut i qui va perdut va sol per la selva, qui va sol troba la clariana on l'espera l'amat, i qui troba l'amat és prudent i atrevit amb les mans i amb els déus.

Enric Casasses, Fragment de "Fer fera fe", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 59.

Creure en l'espagueti volador

Un dels trets més característics de l’actual fase de secularització (la pèrdua de referents i influència de la religió a la cultura i societats contemporànies), almenys als països occidentals, consisteix en el que molts ja en diuen el “reencantament del món”. Si -en paraules de Max Weber- la religió era “encantament”, que dota d’elements mítics la realitat per fer-la comprensible, i la modernitat és “desencantament”, amb la substitució del mite per la raó, el que vivim ara és una mena de “retorn”, de “retrocés”. Però, en general, enlloc de treure la pols i fer reviscolar estructures pre-modernes, apareixen sota noves formes que tenen una característica comú: la religió passa de ser explícita a implícita.

Dic en general perquè també hi ha ressorgiments religiosos explícits, esclar, sobretot després de la fase “desencantadora” (i necessària) del Concili Vaticà II. Però el més curiós i abundant és la reaparició de trets religiosos, diguem-ho així, en multitud d’objectes, creences, etc… L’estructura cerebral religiosa sembla que es posa en marxa tan si rep estímuls explícits com si els rep implícits. 

No és ben bé d’ara, això. Per exemple, els règims polítics més durs contra la religió han tendit a repetir les seves formes de forma també més dura. L’adoració als líders i el conseqüent messianisme, la idea de comunitat com a base espiritual, l’establiment d’un ferri codi de pecats i indulgències, o la pretensió d’un cel “definitiu” instal·lat a la terra són símptomes d’un nou paradigma religiós on en teoria s’hi havia fet el buit.

Ara, però, aquest implícit religiós s’assembla molt a una mena d’”animisme” postmodern. Més enllà, fins i tot, de les experiències espirituals més o menys difuses i eclèctiques que estan sortint pertot, algunes de gran dignitat. Els columbaris on deixar les cendres de socis d’un equip de futbol, per exemple, ens indiquen fins a quin punt la identitat d’un club pot arribar a dotar de “sentit” una vida que s’acaba. Algunes referències que sento a vegades respecte a l’”esperit” d’unes runes sense cap valor arqueològic, posem per cas, fan més riure que la sandàlia que s’adora a La vida de Brian. I les recents apel·lacions a la xarxa als morts en alguna campanya electoral (“voto per tu”) no tenen res a envejar a l’esperitisme més tronat.

En realitat, aquests mecanismes (mentals, rituals o cuturals) que fan possible tot això, tant les religions com els seus succedanis, serveixen per fer-te una pregunta: per tu, ¿què és el més important en aquesta vida? I serveixen, després, per poder-t’hi “relacionar”. Si el més important de la vida passa exclusivament per la raó, com pretén la modernitat, gairebé que ho convertim en una estadística i no en una experiència. I l’experiència fonamental la defuig. Ara, si no hi passa, també, si no sabem relativitzar o diferenciar llenguatges, si no la respectem (amb falta de rigor, per exemple) correm el risc de creure en un espagueti volador, que és una de les creences religioses reconegudes a Austràlia, la dels pastafaris.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors de desembre de 2015.

N'estem fins els borbons

Es veu que ERC de Mataró presentarà al proper ple municipal una proposta per canviar el nom a tots els carrers que porten el d'un membre de la dinastia borbònica a la ciutat. Coi, ¿que en són gaires? em pregunto mentre faig un càlcul mental... Ells mateixos diuen a la proposta que són ben pocs: la ronda Alfons XII, el carrer Isabel II, el carrer Cristina i carrer Amàlia. Pels amics d'ERC, "la dinastia dels Borbons no destaca com a estendard de cap d’aquests valors [es refereix als que parlava aquí] i sí, en canvi, s’ha caracteritzat històricament per la negació dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de Catalunya i ha estat representativa també de la cara més fosca de l’Estat com a estructura política contra tot el poble espanyol".

No tinc a mà (no el trobo i ara no tinc temps de buscar-lo) el meravellós llibre de Ramon Salicrú Mataró, carrer a carrer, on sí que recordo que desmitificava (senzillament sense parlar-ne) algunes històries tan divertides com potser falses dedicades, sobretot, als origens del nomenclàtor dels carrers Cristina i Isabel (només més tard batejat amb el II), que atribuïen a les mestresses d'alguns dels burdells que havien caracteritzat aquesta zona de Mataró fins fa relativament poc. La llegenda també diu que Josep Pla n'havia freqüentat algun. Com que ho desmitifica, segurament tenen raó en atorgar el caràcter de borbònics a aquests dos pobres carrers. Ni discutirem, per tant, aquest "ominós" origen. El que no acabo d'entendre és la proposta en sí.

En primer lloc, cal anar molt en compte, crec, en els canvis de carrer que, sobretot, tenen afectació postal. És un enrenou considerable a tots els efectes que jo, almenys, no voldria passar si fos veí d'algun d'aquests carrers el om dels quals, en alguns casos, és absolutament popular, cosa que no passava amb els dels carrers franquistes, per exemple. En segon lloc, mentre que trobo adequada la substitució dels noms franquistes dels carrers, cosa que a Mataró ja es va fer el 1979, no m'ho sembla, però, afegir-hi altres períodes o grups. El que a l'inici de la democràcia es va identificar com la voluntat de fer punt i a part amb el règim franquista, no amb la resta de la història mundial, no sé massa ara què significaria. L'al·lusió als valors em sembla una mica agafada pels pèls... Ja ho sé que ERC creu que estem vivint un canvi de règim i que probablement vulgui emular el 1979... Però ¿el canvi que proposa es deu exclusivament a la dinastia de la persona que ens fa de rei?

En tercer lloc, hem de dir que ara hi ha una moda respecte al nomenclàtor, moda que l'ajuntament de Barcelona ha adoptat com a un dels signes d'identitat del nou govern (a mi me n'agradaria de més útils, però què hi farem) i que podria ser que aquí vulguéssim repetir com uns lloros provincians. No ho sé.

Aleshores, doncs, no hi veig massa la gràcia. A veure. Com que afegeixen l'adjectiu "republicana" al nom del seu partit, posats a fer, no caldria que ens centréssim en la dinastia borbònica, oi? ¿O és que som uns carlistes reprimits i volem distanciar-nos-en d'ençà de les simpaties liberals d'Isabel II? Podríem ampliar-ho, doncs, a les altres dinasties del regne d'Espanya, fins i tot el conjunt de reis, inclosos els del Casal de Barcelona, que tampoc eren uns xaiets. Mig Pla d'En Boet hauria de canviar de nom. ¿Per què només els Borbons? ¿És que ERC creu que la dolenteria també s'hereta i que hi ha pecats dinàstics que passen de pares a fills, com defensen els més obscurantstes? O també podríem treure els noms relatius a dinasties mataronines de nobles, com Onofre Arnau. O de presidents de caixes d'estalvi. Fora. O mercenaris, com els almogàvers. Fora. A veure, o som republicans o no ho som, oi? Esclar que Lucius Marcius, ara que hi penso, tampoc devia ser un gran demòcrata. Fora. Com us podeu imaginar, la recerca de noms immaculats, genuïnament republicans, seria llarga i àrdua. Però l'endemà, així, com per art de màgia, tots ens omplirem de valors fantàstics. Ostres, que fàcil que era i fins ara no ens n'havíem adonat.

Una altra de les coses importants de la denostada Transició va ser, precisament, que molts vam aprendre que volia dir republicà. I sí, tenia més a veure amb els valors que amb els símbols, més amb el dia a dia amb el qual s'aconsegueixen els drets i llibertats que anhelem que no amb confiar amb la màgia de la paraula, encara que sigui abracadabra, o d'un cap de guix que cau des d'un balcó.

Pensar lliurement

Montaigne va descobrint, durant el seu itinerari d'escriptor, que pensar lliurement és molt difícil. Intentar pensar sense crosses ideològiques és un treball tan exigent que, de fet, no s'acaba mai. El pes de les convencions asfixia la reflexió; i la pressió de l'entorn la condiciona.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 384.

Zona erògena

El món és una zona erògena insensibilitzada pel fregadís continu de les rodes dels tancs.

Enric Casasses, Fragment de "Figueres", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 79.

Eleccions al març? Un nou escenari

Si CDC no cedeix a última hora i canvien de candidat, el Parlament haurà esgotat totes les possibilitats per a l'elecció del President de la Generalitat i, per tant, com marca la Llei, caldrà convocar noves eleccions. Aquest inaudit escenari, tragicòmic, la conveniència partidària del qual ja va ser analitzada fa pocs dies per Oriol Bartomeus a El Periódico, ¿realment pot resoldre alguna cosa de l'atzucac on ens han ficat els partits que van pactar per convocar les eleccions del passat 27 de setembre, convertir-les en un plebiscit, i perdre'l? Potser sí o potser no.

Si tots anem a votar exactament el mateix que vam votar el dia 27 de setembre (potser hi ha qui ja ni se'n recorda) i els partits no canvien ni una coma de la seva oferta, òbviament no avançarem gens i serem on érem. És evident que no serà així. En aquests mesos hi ha hagut altres eleccions d'àmbit general (de resultat també molt incert, inexplicablement desaprofitat pels partidaris de canvis), algunes modificacions (el més recent, la dimissió del cap de llista de la Cup) i una opinió pública entre decebuda, astorada o directament divertida.

Si algú comet l'error, però, de considerar-les de nou plebiscitàries, de repetir "el vot de la teva vida", i de creure's la fantasia de crear una República Independent com a resultes de la victòria dels aliats de l'actual president, i donat que els blocs imaginaris del sí i del no van empatar (amb més vots pel no, però, cal recordar-ho tot i que fos un plebiscit de broma), la incertesa és quin dels dos blocs té l'electorat més mobilitzat, menys "decebut". I, de retruc, quin partit liderarà cadascun dels bàndols. Podem fer moltes hipòtesis, però jo no ho tinc tant clar. Ara, totes elles són d'altíssim risc pels que, com deia, van decidir (per segona vegada) no acabar la legislatura i convocar-nos a les urnes per perdre una dotzena d'escons a cada bugada.

¿I si canviem d'escenari?

Ara bé, hi ha un tercer escenari possible, en la línia del que apuntava ahir Antoni Puigverd a La Vanguardia. Llegiu-lo a ell perquè té raó. Però jo em permeto de formular-ho així, amb un excurs inicial que voldria que disculpéssiu.

1. Com bé deia diumenge passat Joan-Carles Mèlich a El Punt Avui, la característica de la democràcia és que no podem apel·lar a cap déu per saber què és legítim davant el que és legal i que atorgar-se la legitimitat (fer com els déus) és un error. Ell citava una sentència del TC que rebutja la declaració paper-mullat sobre la independència que el nou Parlament sí que ha tingut temps de fer. Però la crida a la indepèndència es fa, també, sobre legitimitats més o menys etèries, en qualevol cas més que no una carta magna escrita i aprovada. Ara, ¿en què es fonamenta la llei, sigui quina sigui? Té raó el TC quan diu que en la Constitució, aquesta imperfecta i gens divina eina, i té raó quan diu que no li compet a ell canviar-la, si s'escau.

2. La independència, doncs, que pot ser perfectament vàlida com a argument polític (com ho pot ser per un altre el socialisme) no està prevista per aquesta Constitució ni per cap altra. Està previst que els programes màxims d'uns i altres es puguin defensar però els hi impedeix de realitzar-los. Un socialista sap que mai hi haurà socialisme amb aquesta Constitició i no per això renuncia ni al socialisme ni a les reformes que la seva ideologia impulsa en aquest marc compartit. Perquè el més important de la Constitució no és el text sinó el consens. En la història d'una Espanya partida per la meitat almenys els últims dos o tres segles, amb el colofó sagnant d'una guerra civil i d'una dictadura llarguíssima, el denostat consens té un valor incalculable que qui no veu o bé és cec o bé és un cínic. Aquest valor és en què es basa la Llei fonamental espanyola i les seves subsidiàries.

3. Catalunya va participar d'aquest consens. Arreu d'Espanya, i de forma molt especial a casa nostra amb la mobilització independentista, ha entrat en crisi per diferents motius. I potser ja toca que sigui així, no n'hem de fer escarafalls. L'aportació de Catalunya, deia, a aquest consens va ser determinant. Primer, per la col·laboració conjunta de les forces democràtiques (vegi's Assemblea de Catalunya) i, després, per la decisiva aportació de diversos ponents constitucionals (Miquel Roca o Jordi Solé Tura) a l'entreixinat final.

4. ¿En quina legitimitat es basarà el que podem fer a partir d'ara? Seguint l'article de Mèlich, en cap. Però seguint-lo també a ell, la base podria ser la "mala consciència" d'una llei limitada i sempre provisional que no culmini les nostres expectatives però que ens permeti un nou marc ampli de convivència per a les properes generacions, com va fer la dels nostres pares. Un consens només pot ser bescanviat per un nou consens. Una proposta que paretixi per la meitat el país i que deixi a demòcrates a una o altra banda no és cap consens. És una partida de guanyadors i perdedors. Qui s'estimi veritablement la nació que diu defensar... la vol així?

5. L'escenari nou que proposo, que ja veig dormint massa aviat el somni dels justos, consisteix en fer, veritablement, un "procés constituent", però exactament al contrari de com es planteja fins avui. Enlloc d'un procés "de baix a dalt" (del desig a la seva provisió, com si anéssim de compres al súper amb els quartos del dèficit fiscal), en proposo un de costat a costat, conscient dels límits, conscient d ela pluralitat del país, conscient que la vida és i serà sempre imperfecció. O no serà vida. Els partits catalans, aquest esmicolament potserior a una matança de Texas que les ha deixat tallats per la meitat i amb la sang empastifada per tot arreu menys a les venes, hauran de fer l'esforç de veure què els pot unir enlloc de què els pot diferenciar, sense renunciar a les diferències, esclar.

6. I això ¿com es fa? No ho sé, però proposo que els partits plentegin en aquestes previsibles eleccions de març quina podria ser la seva aportació al Nou Consens de Catalunya, les seves prioritats bàsiques (que no concretin gaire que si no després serà més difícil). Si no hi renuncien ara, perquè queda una mica lleig, els partits independentistes ho podrien portar com a pla B, tant en cas d'un nou atzucac com aquest (anècdota: ¿a que no sabeu com es diu el bar que freqüenten els líders de la Cup, a Mataró?), com en cas que tinguin més llibertat per elegir uns socis una mica més fiables i madurs. Amb un consens ampli, en una Espanya amb problemes similars, tot plegat farà una altra cara. Oi?

(Aquest post té el precedent d'un altre escrit meu, dos dies abans de les eleccions de setembre, que podeu llegir aquí).

Fotos: Junqueras, Baños i mas (Reuters) / Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865) / Solé Tura, Suárez i Roca (ABC), 

Fum, fum, fum

Aquests laïcistes contribueixen a convertir l'estrident mitologia nadalenca en una deliciosa mostra de la diarrea global (...).

El Niàgara de llums d'aquests dies fabrica més tedi que consumidors.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 37, 46.
Foto: El País.

Els cors dels sense cor

Les formigues fan niu als cors de la gent de cor de formiga.  

  El buit omple els cors dels sense cor, i les queixes trenquen els cors de la gent de cor queixós.  

  Els buròcrates donen permís de vida als cors de la gent de cor buròcrata, i els partits es reparteixen els cors de la gent de cor repartit, o sigui que:  

  Vigila què fas amb la vida que la vida t'ho farà a tu, que les rates es mengen els cors de la gent de cor de rata i el buit omple els cors dels sense cor. 

Enric Casasses, "Cor de cors", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 56.