En Kim Jong i en Santi Vidal

Cadascú té les seves fòbies, ja ho sé, i potser el dia que s'acaba l'any, tan ple de bons auguris, no són el millor moment de recordar-ho, però, de tant en tant, en aquesta convenció de seguretat en la que ens sembla que vivim ens vista un símptoma del descontrol que hi ha darrere del decorat. En refereixo al recent i curiós succés en què els productors d'un film, una comèdia d'acció, que ficciona la preparació d'un assassinat al líder nord-coreà actual, Kim Jong-un, hagi rebut un furibund atac de hackers. Les pèrdues econòmiques i de credibilitat de la companyia la van portar, eun un primer moment, asuspendre l'estrena del film. Finalment, però, s'ha estrenat en menys sales de les previstes però ha tingut u èxit de taquilla igualment furibund.

La meva fòbia, potser, quina és, en aquest cas? En advertir que no som ni molt menys en un món segur. Que un país relativament petit pot posar en joc no un film, no, sinó el que vulgui. I no li calen armes nuclears, sinó un potent exèrcit (mercenari, potser) d'experts informàtics. Els que posen en perill la diplomàcia internacional (Wikileaks) o, com veiem ara, qualsevol iniciativa que pugui perjudicar-los, saltant-se els més elementals drets com la llibertat d'expressió a milers de quilòmetres.

Aquí, que no estem per aquestes minúcies, un jutge que m'agradaria tenir si mai em jutgen, Santiago Vidal, es veu que ho veiem d'una altra manera. El món es veu que pot fer-se de cop bonic i bo si correm a aprovar una Constitució catalana que es veu que ha redactat entre vista i vista. Quin jutge tan maco. En aquesta Constitució no hi ha ni corees ni jihadistes, de manera que podem prescindir de tenir un exèrcit, entre altres meravelles. vaig sentir-li dir a la televisió pública, sense que ningú es posés vermell, que donat que els països destinen més d'un 10% del seu pressupost a les despeses militars, podríem dedicar aquests diners a l'educació o a la sanitat o a l'habitatge.

Sí, ja sé que els "atacs" a que feia referència no eren militars... però, sincerament, només fan més grossa i eficaç la pressió militar d'aquestes amenaces. ¿Realment creu que podem ser un estat seriós, si mai hi aspirem de veres -que ara no m'ho sembla- sense tenir una política de seguretat i defensa que inclogui despesa militar? ¿O és que aspirem a ser una minúcia?. Una minúcia dòcil, feble, però, això, sí "independent" i feliçoia.

¿Realment el "nou país" s'ha de fer amb aquest nivell de friquisme i d'irresponsabilitat? I, més seriosament, ¿què hi pinta un jutge dient com ens hem d'organitzar? 

Salut

Dice un viejo médico: "La salud esun estadio precario del hombre, que no promete nada bueno."

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 67.
Il·lustració: Flores en una cesta, de Juan de Arellano (1668 - 1670), Museu del Prado, Madrid. 

Clavant les preguntes

Santa María la Real

A photo posted by Ramon Bassas (@ramonbassas) on Aug 8, 2014 at 1:00pm PDT

Sovint intento analitzar
la qualitat dels seus silencis.

(...)

En la fosca no hi ha un altre so
sino el d'un home que respira,
avaluant la seva fe en el buit,
clavant, una per una, les preguntes
en una creu sense ningú.

R. S. Thomas, Fragment d'"A l'Església", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 87; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

Nadal cec

Nadal, els temes estan exhaurits.

No obstant això, sempre hi ha lloc 

al cor per un altre floc de neu

per revelar un model.

L'amor colpeja amb un dit tan gelat

que jo surto a mirar. A l'ombra

d'un Déu tan vast jo m'estremeixo, incapaç

de detectar el nen per la blancor.

_______________

Christmas; the themes are exhausted.

Yet there is always room

on the heart for another

snowflake to reveal the pattern.

Love knocks with such frosted fingers.

I look out. In the shadow

of so vast a God I shiver, unable

to detect the child for the whiteness.

R. S. Thomas, "Nadal cec" / "Blind Noel", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pp. 246-247; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

Il·lustració: Pieter Brueghel el Vell, Cens a Betlem (De Volkstelling te Bethlehem), 1566, Museus reials de Belles Arts de Bèlgica, Brussel·les

Bon Nadal

La punyetera màgia de Nadal

D'un temps ençà la papanateria nadalenca utilitza la paraula "màgia" (o l'adjectiu "màgic") per qualificar aquesta festa. Paradoxalment, a mesura que la societat s'ha tornat més secularitzada, l'ús de la paraula "màgia" per designar determiandes sensacions per a les quals sembla que ens hem quedat sense paraules. És "màgic" l'enamorament o un concert de masses, o una posta de sol. No hi ha manera de deixar d'apel·lar a forces sobrenaturals quan volem explicar les sensacions que ens depassen, que no controlem, que ens remouen, que intuïm remotament com espurnes de la felicitat que, de fet, ja crèiem impossible. ¿Com és que Nadal, que ja té relat per explicar aquesta i altres coses, el del neixement del Messies, tendeix a resumir-se com a "màgic"?

Efectivament, del neixement d'una criatura ara també el qualifiquem de "màgic". Ens depassa, sembla impossible que "allò" sigui producte dels humans, ens trastoca emocionalment i, sí, ens sembla més o menys això el que deu ser la felicitat. De manera que qualifiquem de "màgica" una sensació que el llenguatge racionalista, o la ciència, és absolutament incapaç d'explicar. El símbol del neixement, doncs, hi ajuda. L'aparició d'àngels i mags (de fet, "savis", o fins i tot "científics", podríem traduir de l'evangeli de Mateu), hi ajuda. Però em temo que, precisament, el Nadal cristià que representa que celebrem els occidentals aquest dijous, és una alternativa a creure que el món funciona a través de màgia sota la qual, els homes, podem com a molt ser-ne espectadors.

En realitat, Nadal és una invitació no tan sols a baixar al món real sinó, contràriament al que fem sovint, a estimar-lo. A fer "sagrat" el "profà", com si diguéssim. Consisteix, crec, en sentir-se plenament d'aquest món imperfecte que tan blasmem i, a més, creure que és des d'aquest món imperfecte que és possible la felicitat, que ja hi viu i que necessita ser "fecundada", "passada per les entranyes" humanes. Bé, pels venedors de mons perfectes, els actuals mèdiums, això és una veritable bufetada. 

El relat bíblic també apunta una altra cosa. Els primers en conèixer l'adveniment del Messies són el grup més apartat de la societat jueva, els pastors. La irrupció de la grandesa món real no podia ser en un escenari menys glamourós, menys màgic. 

Així que desitgem-nos bon Nadal. Desitgem-nos parar davant la realitat de les nostres vides no com una cosa merament instrumental o decorativa. Desitgem-nos aleshores ser fecunds, capços de "prenyar-la" o de "parir-la". Desitgem-nos no restar indiferents i esperar que la màgia (en forma de política "immaculada", de gadget electrònic o de la sort, posem per cas) resolgui res. Com sabem els de Mataró, per màgia, la Borràs. Bon Nadal.

* article per Capgròs.

Lloar i menysprear

Un hombre al que se le alaba es un hombre al que se le encadena.

La máxima más difícil de aplicar es la de Piké Aboth: "No despreciar a nadie"


Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 60.

Coses grans

Bons en això,

feien fer coses grans en naus petites.

R. S. Thomas, Fragment d'"El de les goletes", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 83; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

El nen Jesús a la Fundació Miró

Fins després de Reis, si passeu per davant de la Fundació Miró de Barcelona, a Montjuïc, podreu veure la instal·lació que, com cada any, el museu encarrega a un artista amb motiu de Nadal. Aquest any s’ha encarregat a Fina Miralles, una reconeguda artista conceptual que ha presentat la peça que porta el suggerent títol “Fina, sembra, que uns altres ja recolliran”. La peça consisteix amb una enorme bala de palla damunt la qual hi ha una figura típica del nen Jesús del pessebre. Dins l’evolució de l’artista, aquesta obra s’insereix en un període, l’actual, en què Miralles utilitza els elements narratius de l’art tradicional, especialment els relatius als cicles naturals. Certament, la festa de Nadal, com recorden els iconoclastes, es basa en antiquíssimes tradicions religioses lligades als cicles de la natura i a les collites; tradicions que, en llenguatge de l’antropologia religiosa, en podríem anomenar “circulars”, una roda perenne melangiosa de l’”etern retorn”. 

La bala de palla, circular, a mercè del temps, canviant de color segons la llum, simbolitzant el treball i l’esforç quotidià de tota una collita, compleix bé aquest símbol. 

Ara bé, la imatge d’un infant al capdamunt de tot ve a trencar el discurs rodó i determinista de la tradició. Les religions monoteistes, dirien els antropòlegs, introdueixen un discurs linial. Hi ha principi i hi ha final. No és retorn, al que cal apel·lar, sinó a completar mitjançant la pròpia humanitat el viatge de la creació que semblava rodona. No, és helicoidal. Hi ha progrés, malgrat tot. I el progrés passa indefectiblement per l’home, aquesta peça fràgil, indomable, imprecisa i ambígua de l’ordre natural. En realitat, això vol dir “Déu s’ha fet home”, que és el que se celebra per Nadal, com molt bé ha interpretat Miralles. La peça, substituint el lloc d’una coneguda escultura de Miró, ara en préstec, pica l’ullet a l’espectador: “aquesta és la veritable escultura de l’home”, sembla dir. Com desafiant les estàtues, que més aviat tendeixen a “divinitzar” figures humanes enlloc d’humanitzar els déus. Com desafiant l’art, que semblava que havia arribat ja al moment de no dir res o de fer simples focs artificials. No, Nadal és això altre.

* article per a la revista Valors (desembre 2014)

L'Església, els joves i jo.

Vaig participar, ara ja fa uns dies, en una edició de "Creure avui", programa de m1tv, per parlar sobre "per què hi ha pocs joves a l'Església". I com que no en tinc ni idea em vaig enrotllar com una persiana. Aquí ho teniu.

Silenci sospitós

Proverbio yiddish: "Hay que guardarse bien de un agua silenciosa, de un perro silencioso y de un enemigo silencioso"

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 57.

Ballarem amb els ulls tancats

Hola. Em plau convidar-vos a la presentació del llibre Bailar con los ojos cerrados, de la periodista Cristina Hernández (Platafoma Editorial, Barcelona, 2014), que se celebrarà demà dilluns que ve, dia 15 de desembre, a les 19:30h, a la llibreria Buc de Llibres (Muralla del Tigre 31, Local 3; 08302 Mataró). Com veureu més endavant, es tracta d'un recull de converses amb persones que han entrat al món de la vellesa, on és reivindicada com a font de coneixement. El vaig ressenyar aquí.

A l'acte hi intervindrem Eulàlia Bofill, monja carmelita de Mataró, entrevistada al llibre, la pròpia autora, Cristina Hernández, i un servidor. L'acte comptarà amb l'actuació de Carme Vera, cantant solista.

De què va el llibre?

Moisès Broggi, Eulàlia Bofill, Neus Català, Marcos Ana, Claudio Naranjo, Alicia Alonso,Ramiro Pinilla, Ana M. Matute, Eduard Punset, Salvador Pániker y Antonio López hablan sobre el paso del tiempo, sobre la plenitud y la felicidad que experimentan, sobre el amor, sobre la espiritualidad, sobre la importancia de la entrega y sobre la pasión por crear, que se mantiene viva hasta el final.

Fins aleshores, rebeu una cordial salutació,

Regals

Del meu pare, el cor fort,
l'estómac dèbil.
De la mare, la por.

Del meu trist país, la vergonya.

Per a la meva dona, tot el que posseeixo
llevat de l'amor,
que no és meu per donar-lo.

Per al meu únic fill, la fam.


R. S. Thomas, "Regals", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 73; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)
Il·lustració: El Barón Rojo.

El metge no és Déu

Descubrir que el médico no es un Dios hace sufrir, porque no conseguiremos abandonar la idea que existe sobre nosotros un Dios sanador.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 52.
Il·lustració: del Diario de Málaga.

El pa que trenco

                                             Per a tu, cap elecció:
només el gra sembrat damunt la terra prima
d'un cor ni ric ni fèrtil,
que és encara capaç de l'última collita,
que és el pa que trenco, el de la veritat.

R. S. Thomas, fragment de "Servent", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 69; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

La vida de l'Esdeveniment

Si alguna cosa caracteritza la nostra vida és la imprevisibilitat dels fets més rellevants que ens han succeït. Ja no parlo de néixer, que ningú no ens va preguntar si ens anava bé. Les persones que ha estat importants a les nostres vides, els enamoraments, les decepcions, els accidents, la mort dels altres, els llibres o cançons que apareix no saps d'on, força ofertes de feina... Tot això, molt sovint, senzillament succeeix i, de cop, converteix les conseqüències en molt més importants que les causes, fins a canviar-te la vida. Es tracta d'una "aparición inesperada de algo nuevo que debilita cualquier diseño estable" (op, cit, infra, p. 18) o "la Caída misma, la pérdida de una unidad y una armonía primordiales que nunca existieron, que no son más que una ilusión retroactiva" (íd. p. 53), que transforma la pròpia idea del passat per pensar que ja hi estàvem predestinats (íd. p. 101): "no és perquè ets atractiva perquè t'estimo, sinó que com que t'estimo et trobo atractiva", exemplificaria Slavoj Žižek (p. 117), el filòsof lacanià eslovè que signa Acontecimiento (Sexto Piso, Madrid, 2014; trad. Raquel Vicedo), un recorregut per aquesta reflexió inicial amb la introducció de referents culturals actuals que ressalten la vocació pedagògica de l'autor.

Tot i la senzillesa del plantejament, Žižek aborda uns quants temes impossibles de resumir. Diré, ara, alguna de les coses que més m'han interessat, com la necessitat narrativa per abordar la realitat, ja que la fantasia proporciona el marco que nos permite experimentar lo real de nuestras vidas como un Todo significativo" (p. 37) contra una realitat, avui, per exemple, empresonada en la "tecnologia" insuficient (p. 39). M'agrada també la defensa que fa, amb Chesterton, de la necessària "divisió" (la del paradís, la sexual, de dels pares i fills, la política, la que vulgueu...) com a condició prèvia de l'amor, és a dir, de l'encontre. Recorda aquí que, en basc, la paraula violència i enamorar-se (maitemindu, ser ferit per l'amor) tenen la mateixa arrel (p. 79). I recupera una magnífica frase del novel·lista anglès: "quan l'home va dret es torça". 

L'autor es pregunta, en un magnífic capítol sobre l'amor i la sexualitat, si un veritable esdeveniment no seria, també, el reencontre cada cop més difícil dels tres elements de la sexualitat tradicional: la reproducció, el plaer i l'amor (p. 120); l'amor, aquell fet contingetnt que, quan s'esdevé, ens sembla com a necessari y "como algo hacia lo que mi vida entera se dirigía" (p. 127). I rebat també les tesis sobre la fi de la intimitat. Que la gent faci coses íntimes en públic, diu, és de fet la desaparició de l'espai públic (p. 153).

Diu Žižek, ara amb Kierkegarrd, que "la primera y única religión del Acontecimiento" és el cristianisme, gràcies a la idea de l'encarnació. I diu, amb una diàfana claredat, que "no debemos tomar la resurrecció como algo que ocurre después de la muerte de Cristo, sinó como el anverso de la muerte misma" (p. 45), amb el convenciment que una vida sense esdeveniments, o sense Esdeveniment, és més o menys com la mort. Ara que som a l'Advent, és a dir, a l'esperança de l'Esdeveniment, potser sí que val la pena llegir Žižek.

Foto: ABC

El buit

La enfermedad que impide vaciarse es peor que la que impide llenarse.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 46.