Una nit a Caldes d'Estrac

poesia i + 5-6-2013 from fundaciopalau on Vimeo.

Demà ja som a l'agost. A diferència d'altres anys, aquest bloc farà vacances uns dies. Veureu que, des de fa poc temps, he rebaixat el ritme de producció. I en consonància amb aquest nou ritme, em prendré uns dies d'asueto. Però us deixo en companyia de Manuel Forcano, Núria Martínez Varnis i Josep Pedrals, amb concert de Pau Riba inclòs, que va celebrar-se a principis del passa mes de juliol a Caldes d'Estrac, dins el festival Poesia i + que organitza la Fundació Palau.

A cau d'orella

Com mai no ens cansarem de dir, l'acte més irrepetible i propi de la festa major de la meva ciutat és la Missa de les Santes, una obra musical de primera categoria que s'interpreta a l'ofici solemne de la festivitat de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, cada 27 de juliol. Estrenada el 1848, el mateix any que arribava el primer ferrocarril d'Espanya a Mataró, en un segle XIX de grans canvis en una ciutat com aquesta, industrial de primera hora, s'ha representat gairebé cada any fins avui. Amb un cor popular, amb orquestració i quatre solistes. 

Creada quan encara les Santes no eren patrones (ho van ser poc més tard després d'un referèndum per la pressió popular) i influïda notablement pel belcantisme del seu temps, se'ns presenta avui, almenys, com un triple testimoni. En primer lloc, com a missa de glòria que sobrevisqué, gràcies al permís papal, a la seva desaparició als temples catòlics dels sons diguem-ne alegres. En segon lloc, com ens va il·lustrar magníficament en Joan Vives fa pocs dies a l'Òmnium, com a testimoni musical d'un període que és tractat pels musicòleg com a 'decadència'. I, en tercer lloc, com a símbol, com a peça artística que ens traspassem les generacions de mataronins, sabent-la única, per celebrar que ens ha tocat de viure junts, això que tantes vegades maleïm.

No sé si, en general, ho apreciem prou, això. Per vàries raons. Per exemple jo, moltes vegades, havia sentit dir de la missa que era un pal, llarga -sobretot llarga. O n'havia sentit parlar amb condescèndència, que s'incrementava en veure uns encarcarats senyors encarregats d'administrar-la. O, com és obvi, inquieta a més d'un el fet que es tracti d'un culte religiós. Enlloc de veure's com un avantatge poder sentir la missa en el seu context litúrgic, per al qual va ser pensada (i, per tant, que la fa viva), sovint s'interpreta com una nosa, propi d'una societat que encara no ha sabut trobar el lloc de la religió, cosa que ja hauria d'estar més que normalitzada. O, també passa que no casa amb els temps hipermoderns aquesta proposta: música clàssica, missa solemne, tributs al passat, una cultura de la que no se'n pot treure rendiment, tres hores de durada o el propi acte litúrgic que tota una generació (o més) ja no sap ni què coi s'hi fa van clarament contra la moda.

Sí, està molt bé innovar o mirar que els nois que van a la Nit Boja, una cadena indescriptible de cercavila massiva, corre-foc i ruixada amb milers de participants, no ho facin borratxos. Però trobo que ara ens hauríem d'esforçar per creure'ns més que aquesta peça és fonamental per les Santes i per la ciutat. Que els lligams amb el passat, almenys si són com aquest, val la pena de mantenir-los i procurar conèixer què ens poden dir, avui. Donar-hi més importància passa per creure'ns-ho més tots plegats. Els ciutadans, en primer lloc. O els mitjans (no pot ser que no coneguessin el nom del bisbe auxiliar que presidia la cerimònia, per exemple). O els propis responsables de l'Església, cuidant millor el protocol, mirant de rebaixar farciments inútils (com les indicacions per combregar, això sí que el Papa ho hauria de prohibir), i no mirar-se-la, com una mica em sembla que fa, com una mena d'afegit litúrgic. No. El cant de poble demanant que la pau vingui al món, celebrant la glòria de la vida més enllà de la mort, elevant a cant dels àngels la humilitat humana del que demana pietat i perdó... això és litúrgia de primera. De la que sedueix a cau d'orella, com diu la Bíblia que Déu fa (Is, 50, 5).

Vídeo: Resum de Missa de les Santes (2010), per Jordi Cuyàs.
El post, en castellà.

Les Santes eròtiques

Els del Públic han programat per l'endemà del dia de Les Santes, diumenge 28 a la nit, una vetllada eròtica, diuen, recuperant una activitat de la festa major introduïda (perdoneu l'acudit del verb) als inicis dels dos-mil a la nostra festa major durant tres edicions. Jo, la veritat, gairebé no me'n recordava. Crec que un dia hi vaig passar, en alguna, però que em deuria deixar bastant fred i, per tant, no m'estranyava que s'hagués deixat de fer. L'erotisme busca precisament el contrari, oi?

De manera que espero que deixin el pavelló ben alt (de nou, l'acudit). S'han aliat amb algunes altres empreses i, segurament, això sol ja té força interès. Em refereixo a que les típiques excuses (no tenim diners, l'Ajuntament no ens paga, estem en crisi) han estat substituïdes per iniciativa i ganxo.

La reflexió de fons, em sembla (i no tinc massa resposta) és si cal "normalitzar la presència del sexe a la festa major" com a element consubstancial, tal i com pretenen, crec, els organitzadors. Des del punt de vista de la funció antropològica de la festa, és molt probable que l'erotisme hi estigui implícit des de sempre, sobretot en l'espiral de relacions humanes on el temps, la contingència, l'estrat social i els conflictes quotidians queden suspesos. Com en l'erotisme. El problema, per dir-ho d'alguna manera, ve després, quan el que havia quedat suspès torna, oi?

Des del punt de vista de la presència de l'erotisme a la nostra cultura, exactament com passa a la festa, potser la intenció és una mica ingènua. Potser la normalització del sexe, i de l'erotisme que l'anuncia, seria tapar-lo. Erotisme, ja sabeu, és tapar i destapar; imaginar el que tapes i guanyar-se a pols el que destapes. És obvi que la inflació eròtica de la publicitat o del cinema, la facilitat en obtenir 'destapaments' i la primacia de prestigi absoluta del sexe damunt de l'amor porten, com a conseqüència, certa absència de desig o, si voleu, quelcom més semblant a l'addicció que al desig. Potser, la nit eròtica, consistirà en anar tapant, com un estríptis al revés, els instruments (físics o imaginats) del sexe que hi ha a la intempèrie, per normalitzar la seva presència.

Per últim, el darrer repte que ha de superar aquest acte, crec, és el de la intimitat, un valor també a la baixa en els nostres temps on es retransmeten per twitter els coits, o es descriuen les nits anteriors en ple transport públic parlant per smartphone, el nou símbol fàl·lic. No faré la bajanada de dir que l'erotisme és una cosa íntima que no hauria de sortir de casa. O que no es pot anar incomodant la gent tractant coses íntimes en un teatre o un bar. No. La dramatúrgia també és això. Hamlet parla de coses íntimes i t'interpel·la a fons. I un cantant. Però sí que diré que l'espai per excel·lència de l'erotisme són els pocs centímetres (més broma) entre dos cossos conscients de la seva intimitat, de la seva solitud i del seu lliurament mutu a la recerca de l'altre, que només pot avançar si és íntima. Un espectacle eròtic hauria de convidar, doncs, a aquesta intimitat. A descobrir que, de fet, més enllà dels pits i els penis, hi ha el que realment importa de l'altre. I que mai no ens cansarem de tapar una mica ni de destapar però no del tot.

Doble obertura

Qualsevol excusa és vàlida per allargar una visita prevista o per escapar-se un cap de setmana a Madrid a visitar el Museu del Prado, una de les millors pinacoteques del món. Com tots els magnes recintes museístics, la immensa quantitat i qualitat de les peces exposades fa que hi hagis de dedicar moltes hores i que encara te’n semblin poques, i que el cos (les cames) se’n ressentin. Però val la pena i val la pena repetir-ho. Jo, almenys, cada vegada m’adono de detalls o quadres que fins aleshores mai m’havia detingut. I, esclar, no és el mateix contemplar una obra d’art en un moment de la teva vida que en un altre.

Per què és una de les millors pinacoteques del món? Fonamentalment perquè el seu contingut correspon al que ha anat atresorant la corona espanyola, almenys des de l’època imperial. D’aquest contingut pot desprendre’s la proximitat en què els monarques tractaven l’art, la seva “utilitat” com a governants, el seu gust i la seva capacitat per triar els millors pintors del seu temps dins les terres del seu regnat, de del Flandes al Nou Món (tot i que poc, en aquest cas). Proximitat, també, que s’escau amb la pròpia fundació del Museu del Prado com un exemple de la tímida i incompleta Il·lustració que, per desgràcia, va viure el nostre país.

D’aquesta proximitat amb l’art, quasi intimitat, que caracteritzava els monarques tracta una de les exposicions temporals d’aquest museu “La belleza encerrada”, que inclou 281 obres, la majoria no massa conegudes -la meitat no exposades mai- i de petit format, que decoraven les estances privades dels palaus reials o d’altres llocs on anessin a parar, junt amb algunes adquisicions. Les obres, que van des del Renaixement al Romanticisme (el subtítol ho exemplifica amb “De Fra Angelico a Fortuny”), conté peces de grans autors i també de gran bellesa i abasta un gran ventall de temes. Així, en gaudim després d’una doble obertura, la dels reis cap el poble i la del Museu (que és la institució il·lustrada que substirueix “el poble”) que la tenia amagada al seu fons a l’espectador.

A banda d’aquesta lectura sobre la il·lustració (¿com podem posar l’art al servei de la societat si l’amaguem?), la mostra permet veure en un trajecte més a l’abast les tendències i vicissituds de l’art en aquests segles, coincidint amb la seva disposició cronològica. I, també, de les aportacions dels diferents territoris de l’imperi espanyol a aquestes tendències, que coincideixen en la recerca de nous camins, de noves perspectives (la perspectiva és el gran descobriment de l’art renaixentista), per representar la realitat, sigui el que sigui que això vulgui dir.

Article per a la revista Valors (juliol 2013) 

L’exposició “La Belleza encerrada” serà al Museu del Prado (Madrid) fins el 10 de novembre de 2003.  

Vídeo: Museu del Prado 

Foto: Epimeteo i Pandora, dues escultures del Greco, fusta policromada (1600-1610)

El teatre

--Per què, quan s'acaba l'espectacle, arribes a la conclusió que molt poques activitats artístiques produeixen unes satisfaccions immediates tan grans com la interpretació teatral?

--Sens dubte per la gran quantitat d'imponderables, obstacles, dificultats, desajustaments, complicacions, conflictes i entrebancs que hem hagut de vèncer

Feliu Formosa, "El joc del teatre" a Centre de brevetat. Ed. Meteora, Barcelona, 2006, p. 53. En parlo en aquest post.
Foto: Apol·lo amb dues muses, de Pompeo Batoni, 1741, Wilanów Place Museum, Varsòvia.

"Is always repeating itself"

Si algú manté una posició contrària a la que manté una institució, i veu que totes les sentències judicials donen raó a la institució, què farà si mai mana a la institució? D'entrada, m'imagino, mantenir la mateixa posició contrària (o a favor dels interessos que l'hi portaven). A continuació, fer tot el possible per canviar el sentit de les sentències, un cop convenientment recorregudes, inclòs el zel en la defensa de les posicions de la institució, que són les que van combatre des de diferents fronts, fins i tot signant els recursos, en algun cas. Tot i això, reconeixent que hi pot haver errors, com és obvi en tota acció humana, i, sobretot, canvis de context econòmic que hi ajudin. Sí, parlo del darrer capítol del llarguíssim epíleg de Can Fàbregas on, una sentència recent anul·la una d'anterior i obliga a l'ajuntament a assumir els costos d'urbanització a l'ajuntament enlloc dels propietaris i promotors del sector; costos que incloïen els desmuntatges de les edificacions preexistents, com marca la Llei dins els deures urbanístics a qui també n'obté drets. I una d'elles, a pesar de molts, per cert, en ser catalogada, s'havia de desmuntar amb cura, doncs. Del contrari, hauríem comès un delicte urbanístic.

Que el resulta és que hem de pagar més? Cap problema, pel que es veu. La reconstrucció de la nau, segons el darrer acord municipal al respecte, també va assumir-se com a municipal enlloc de posar-se a concurs per rescabalar-ne els costos, com proposava el govern anterior. La decisió que aquesta operació costi diners als mataronins ja estava presa, doncs, almenys des de fa uns mesos. I aquest és el segon capítol. Només en arribar, a més, a banda de proferir l'increment tributari més gran de les darreres dècades, el govern Mora ja va gastar-se 70.000 euros de les arques publiques en auditories, de comptes ja auditats, a veure quins escàndols podien treure. A la vista que no n'hi van trobar han decidit incrementar la factura.

Després hi ha els altres, els que fan la feina bruta, els que encara no han dit ni mu de l'arxivament de les imputacions penals que van instar, que tornen ara en forma d'eslògan. Si la realitat no els dóna la raó, que es foti la realitat. Eslògans que amaguen altres interessos, altres 'aprofitaments', no en tingueu cap dubte. De nou em pregunto qui va pagar l'acusació penal i els recursos contenciosos que la Cup i una plataforma, perdoneu la redundància, va mantenir fins fa ben poc.

El millor de tot és que aquesta sentència no atura ni de bon tros el procés perquè arribi aquesta locomotora comercial, perquè doni feina i bones perspectives a l'economia local. Quantitativament, molt superiors als costos que estem parlant. El pitjor de tot és que els que van posar pals a les rodes que han construït aquest laberint ara són els que manen i del que els costa tant desprendre's. O pacten amb els que manen. I que, havent perdut sentències importants (les criminals, per exemple, o les que anul·larien el procés, que són les que sacien la seva bava estalinista), busquen ara en les secundàries el seu Waterloo particular. Com a molt, el d'Abba, que rima amb bava.

La por a l'altre

Si bé no comparteixo del tot el conjunt d'apreciacions i sentències que hi ha contingudes, l'assaig Vidas adosadas. El miedo a los semejantes en la sociedad contemporánea, de Pere Saborit(finalista del XXXIV premi Anagrama, Barcelona, 2006), he de dir també sense embuts que fa una bona anàlisi de les tendències actuals quant a les relacions humanes, que, resumidament, coincideixen en desitjar una vida de reüll, sense aprofundir, i procurant que ningú no traspassi la nostra frontera, sota el risc de violentar-nos.

Així, la concepció actual de l'alteritat passaria, sobretot, per l'absència de responsabilitat personal, pel revestiment de l'altre com a acceptable segons els nostres interessos, el recurs centrífug bé cap a la tradició i bé cap el desarrelament, per l'ètica com a estètica (la moral sense obligació ni sanció, amb paraules de Lipovestky, per exemple), entre d'altres fenòmens ben descrits per l'autor, doctor en Filosofia, professor i autor de diversos llibres.

Saborit inclou en aquesta anàlisi les analogies narratives que fa la societat actual respecte a l'existència humana i la seva tendència individualista. La fascinació pels zombis o els extraterrestres expliquen moltes coses sobre com veiem els altres, que veiem amb por, amb impossibilitat real d'interactuar plenament. La que tenim per la natura, substituiria l'ordre polític i econòmic de qui desconfiem, la 'humanització' dels animals (les mascotes, el patiment pels toros, etc...) vindria a prendre el lloc a les complicades persones. La recerca de la festivitat permanent s'usaria com a eina per amagar el conflicte, la complexitat i la pluralitat, com cita de Manuel Delgado.

La crítica als corrents actuals de pensament tampoc no es queda curta, com la que fa al desdibuixament de la idea de veritat. O en anihilar les diferències (com 'boig', 'dona' o 'estranger'), considerant, amb Foucault, que són convencions culturals quan, de fet, deixa sense atributs, determinacions ni respecte a persones individuals que s'hi identifiquen, fent que acabem tractant l'altre com a 'ningú'. O en els processos de reencantament, que afavoreixen la cultura capitalista en sacralitzar les coses per damunt de les persones (jo, aquí vaig pensar en la polèmica mataronina de l'"ànima" de l'antiga fàbrica Can Fàbregas que vaig haver de viure). O la perversió del llenguatge no ofensiu, que rebaixa la capacitat intel·lectual de crítica i que fa desaparèixer del llenguatge coses que romanen a la realitat (aquí també vaig pensar en la facilitat com hem proscrit la paraula moro, per exemple), molt aparellada a la pèrdua de prestigi de la boxa (on n'hi ha dos que contínuament passen ratlles) i l'increment de la que té l'atletisme (on cada un va a la seva en carrils que no es poden traspassar). O la difícil gestió de l'agressivitat, considerant-la inhumana quan, en realitat, és intrínseca a la nostra condició. O l'amor al món (llegeixi's Palestina o el Sàhara) convivint amb l'odi (o indiferència) al que tens a casa. O la pèrdua de diferències entre generacions, sexes i individus que permetia el tabú de l'incest (citant Bestard) a la confusió i, per tant, afegeixo, a la pèrdua de la capacitat de fecundar una tercera realitat a partir de dues diferents.

Com és evident, davant aquesta causa general contra les tendències actuals en la cultura i societat occidental, el lector es queda amb ganes de sentir algunes propostes, o d'experiències, de superació, tot i que potser ara és l'hora de que cadascú vagi construint-les. El que és possible, això sí, quan una mirada crítica ens desmunta les que tenim a l'abast, massa a l'abast, per adormir-nos en el vent suau de les modes.

Els ulls

Quan arriben a qualsevol lloc fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n els fragments tot creant una nova realitat.

Feliu Formosa, fragment d'"Els ulls" a Centre de brevetat. Ed. Meteora, Barcelona, 2006, p. 35. En parlo en aquest post.
Foto: detall d'un serafí de l'absis d'Àneu, MNAC, Barcelona.

Espriu a l'autobús

Ahir, que feia cent anys del neixement d'Espriu, els de CAPSA i l'Aula de Teatre de Mataró van anar a recitar als autobusos urbans (una parada d'autobús es diu Salvador Espriu, precisament, com el carrer on para). Els poemes d'Espriu, en aquests trajectes, amb cares d'incredulitat grotesques per part d'alguns dels usuaris, trobo que estan ben ambientats. Almenys, de manera original. Us en deixo el vídeo i la fitxa tènica.

Els goigs de Mataró

Els amics del Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró han tingut l'esplèndida iniciativa de dedicar algun article del seu darrer número (106), una exposició i una conferència del Dr. Joan Carreres i Péra als goigs relacionats amb la ciutat. Ja sabeu, són aquells fulls dedicats a l'advocació d'un sant o santa, escrits en vers, per ser cantats quan se celebra la festa d'aquesta advocació i fora de la litúrgia (per exemple, quan ja s'ha acabat la missa). El proper dimecres dia 17 de juliol, just deu dies abans de la festa major de les Santes, a les 19:30h, es mostren totes tres coses a l'estatge de l'entitat, al carrer Beata Maria núm. 3, acte que us recomano de tot cor.

Per dues raons, fonamentals. En primer lloc, perquè m'agraden molt i els col·lecciono. Pels entusiastes del "fet diferencial" diré que és un gènere literari propi de la nostra llengua, tot i que també n'hi ha en castellà. Fora de Catalunya pràcticament no se'n troben. Pels que us agraden els "artefactes" literaris diré que els goigs inclouen diverses "disciplines": la poesia popular-religiosa (encara que n'hi ha de 'laics'), el dibuix (inicialment en boix), el propi objecte de paper, generalment de la mateixa mida, la música i el cant, almenys. Pels que els interessi estudiar com som (o hem estat) els catalans, hi pot trobar als goigs referències ingents de llocs, històries, precs curiosos (que projecten les pors i els anhels de cada moment), derivacions interessants sobre la doctrina oficial, reminiscències d'altres fonts i un llarg etcètera. 

Com va dir fa poc el propi Joan Carreres i Péra (Butlletí dels Amics dels Goigs, juny 2013) l'origen dels goigs s'ha d'anar a trobar en l'època medieval, i no és fins al segle XV, amb l'adveniment de la impremta, que comencem a tenir-ne testimoni. La seva popularització, però, no arriba fins a principis del segle XVII, que és quan prenen l'estructura que coneixem, de manera que mossèn Carreres qualifica com a "etapa d'or".

I, en segon lloc, us ho recomano perquè centrar-se en els goigs mataronins permet fer-se una idea més exacta del nostre Barroc, de la nostra història local, del caràcter dels mataronins forjat en una època esplèndida (i amb les seves ombres, com la pesta) i, especialment, del que costa sempre entrellucar dels llibres i estudis històrics. l'"ànima" de la població. El seu ànim, sí, però també la seva percepció espiritual, la seva perplexitat, els seus anhels més íntims, les seves demandes més bàsiques. Un diàleg de "frontera", com li agradaria dir a Eugenio Trías. Repassar tot això a través de les devocions, comprovar què en queda i què no, en aquesta societat tan secularitzada com reencantada, veure que tot això ens ha anat fent crec que, com a mataronins, és una enorme oportunitat.

Dues coses més, al respecte. D'una banda, celebro que aquest tema sigui tractat pel Museu Arxiu a les portes de la nostra festa major, on els goigs de les Santes Juliana i Semproniana, el dia 27, després de la magnífica Missa amb música de mossèn Blanch, hi tenen un cert paper. Sempre dic que l'Església ha de trobar el seu lloc, a la festa major, més enllà d'organitzar la Missa. Francesc Torralba diu que "la festa és inherent a la fe" i més aviat sembla que relacionem la fe amb coses tristes. Una de les aportacions, per exemple, pot ser la de rescatar les formes d'interpel·lació cristiana a la festa com, de fet, són els goigs.

De l'altra, un prec. En alguns municipis ho han fet. Quan puguem, no aniria gens malament editar els goigs de Mataró, en facsímil, agrupats amb una carpeta i, qui sap, si amb algun estudi introductori. Això val quartos, sí, però crec que seria un originalíssim present que es podria posar a la venda. Mentre això no arriba, preguem cantant als sants, però sobretot a les Santes, que un dia o altre ho puguem veure.

Altres posts sobre el tema: Dos webs que fan goig, Goigs amb QR, Fer el sant, Armats de Passió, L'Església de la festa. 

L'endemà del somni

Ara imagineu-vos que ja hem votat. Una mica exhausts, hem arribat amb una excitació considerable al Dia de la Independència. Com temen tots els que han posat en entredit el referèndum, més pel que diré després que per dèficits democràtics, guanya el sí. Els del no han arribat dividits a les urnes. Els que defensen aferrissadament la unitat d'Espanya, que han vist créixer les seves expectatives electorals, tot i mobilitzar, s'hauran quedat encara lluny del 50%. Els que sabem que la independència no arregla res però l'actual situació tampoc, no ens veiem massa representats en cap de les opcions. De manera que alguns, els més calculadors, voten no per mitigar l'allau de sís; d'altres, els que voten amb el cor, en blanc o s'abstenen, i, finalment, els cansats voten sí. Un sí rotund i un no gens menyspreable.

El camí pel referèndum ha estat molt difícil, ja he dit que hi arribem exhausts. De cadenes humanes i de laberíntics processos que han trobat--per fi--una fórmula que no permeti prohibir-lo, de focs de camp i de gent que ja no es parla, de l'avidesa per rendibilitzar l'operació d'alguns partits i de la incapacitat d'altres de situar-se en un nou escenari, dels nous intel·lectuals orgànics i d'eminents cadàvers que ens permetrem el luxe d'enterrar.

Però la celebració no es fa esperar, ja fa dies que la campanya es viu com una festa, amb actes públics amb l'emoció a flor de pell i la campanya pel no vehiculada a través de les xarxes o, fins i tot, de mitjans discretíssims. Quan les enquestes a peu d'urna es publiquen, en punt, a les 8, esclaten coets, s'inicia una bogeria de botzines, de boti-boti i de cava (català) al carrer. Ja som independents.

L'endemà, ho dic en sèrio, no sabrem què fer. La fórmula, com és evident, no haurà inclòs que la consulta sigui vinculant. Els socis de la UE i l'Otan amb situacions similars no vindran a obrir-nos les portes, precisament. El problema polític serà importantíssim, però en aquest conflicte dubto que tinguem cap aliat. Menys, fins i tot, que els aliats que tenen els federalistes. Ben al contrari, la debilitat d'Espanya pot ser aprofitada (plou sobre mullat) i, amb ella, l'economia catalana, que depèn en bona part del mercat espanyol (i dels seus socis europeus). El mercat espanyol, per cert, respon amb orgull i (com ha passat en processos encara menys traumàtics) gira la cara als productes catalans. Catalunya desplega una sèrie d'"estructures d'Estat" per a les quals no té ni finançament ni reconeixement i no sap què fer amb les estructures d'estat que acaba de fer fora. Però que no se'n van. Artur Mas, si encara és president, diu que plega, perquè ja va dir que ho faria. De nou, ens enroquem. Sí, podem tornar a començar la cançó de l'enfadós. 

Imaginem-nos, però, que no; que la consulta, vinculant o no, és respectada i l'endemà el Govern espanyol reconeix Catalunya com a estat, una mica a l'escocesa. Volen anar-se, doncs adéu-siau. Que es constitueix una comissió de traspassos que també ens exasperarà, que l'estat ens endossa les estructures que té a Catalunya. Que Espanya exigeix a la UE, a canvi del reconeixement, un pla d'ajuts que compensin la pèrdua de l'important sector industrial. I que els catalans, d'aquí uns anys, quan ens deixin entrar a la UE, haurem de pagar. Que la població, però, fa el que fan totes les poblacions quan s'independitzen, com deia: baixar notablement els intercanvis comercials. Que hi ha fronteres, de nou. Que es construeix l'eix central. Que hem de fer un exèrcit perquè ens ho demana l'Otan, o llogar-ne un (nova dependència). I així podria continuar.

A mi, doncs, que m'expliquin com es gestiona l'endemà, com resoldrem tots i cada un d'aquests problemes, com esdevindrem "plenament sobirans" i no tan sols "sobirans", com assolirem els magnífics beneficis que resulta que porta sota el braç el nou estat fet "del material en què es fabriquen els somnis", amb paraules de Shakespeare (que van servir per cloure la magnífica pel·lícula El falcó maltès, de Huston). "Per construir un bell somni, el primer que cal és estar despert", com canta en Serrat, no fos cas que el falcó fos una mala còpia de guix. 

Els dimonis d'en Rubert

Confesso que m'ho vaig passar força bé quan vaig llegir Dimonis íntims (Ed. 62, Barcelona, 2012), el darrer llibre de Xavier Rubert de Ventós, en què de forma un pèl caòtica ("el sol desig d'ordre ja m'esgota", reconeix a la p. 15) repassa alguns episodis de la seva vida, la descripció els quals és el millor del llibre, i, amb ells, obtens un resum prêt a porter de les seves principals aportacions intel·lectuals des dels inicis. La seva pròpia actitud davant la filosofia, com aquella matèria que el més interessant és, precisament, el que no veus, ja denota un esperit de cul d'en Jaumet en tota la resta d'aspectes que tracta. 

Diria que li he llegit tot el que ha escrit, que les seves reflexions m'han semblat sempre suggerents (sobretot les analogies, lligar coses aparentment diferents) i amb l'honestedat de voler veure la realitat sempre des d'una perspectiva original, sempre amb un alt grau de perplexitat. La manera de concretar-ho, d'establir teoria, com dic, apareix de forma fragmentària al llibre i dóna la idea, crec que per primera vegada, d'una mena de 'corpus' intel·lectual absolutament lligat al seu procés vital. L'home moral que passa de jugador a joguina, la idea de la hispanitat, la seva acurada teoria de l'estètica i--concretament--la barroca, les seves peripècies intel·lectuals fent política o l'amor, la recuperació de la figura de Joan Crexells, la seva aproximació agnòstica a Déu, la mirada crítica a determinades tendències de l'actual adotzenament, la defensa de l'atlantisme, etcètera, són alguns dels àmbits que més m'han interessat d'aquest pensador català.

Escrita amb vocació biogràfica de la seva "triple adolescència", afronta amb certa valentia la seva relació amb la vellesa, amb el divorci (una mena de revenja), amb la paternitat, amb la sexualitat; repassa amb humor escenaris i converses de gran atractiu, com el seu encontre amb Borges, i et regala una colla de frases magnífiques en forma de sentència, d'ell o d'altres. Frases que ara mateix repetiria si no fos perquè, pràcticament, acabaria transcrivint mig llibre.

Helena Borrell en parla a Núvol, aquí.

Els cossos

(Otto Mueller, 1922)

Imatge diversa del sexe que, fos, ve a ser el centre de tot. Un rostre s'adreça al qui mira com anant-li a l'encontre, mentre que l'altre contempla a una certa distància aquest rostre que tot ell s'avança. L'amor, doncs, mostra un dels seus múltiples desdoblaments. I allò que s'ha tornat essencial són els cossos.

Feliu Formosa, "Dos nus a les dunes" a Centre de brevetat. Ed. Meteora, Barcelona, 2006, p. 29. En parlo en aquest post.

Foto: Dues dones nues a les dunes, d'Otto Mueller (1920-1924), MOMA, Nova York.

Doble contradicció egípcia

La doble contradicció en qualsevol cap d'un occidental demòcrata és, d'una banda, que s'usin mètodes no democràtics per preservar els valors de la democràcia i, de l'altra, que s'usi la democràcia per malmetre els seus valors. I la pregunta que si, a la llarga, un cop d'estat amb la millor de les intencions (sembla) serveix prou a aquestes intencions o reforça la legitimitat dels que (sembla) que l'havien perdut. I el neguit de si el tan necessari pensament feble, l'enfonsament dels macro-relats castradors i l'obertura cap a "totes les opcions" (no es deia així una candidatura de l'esquerra abertzale?), no genera, de fet, el retorn a opcions excloents i fortes.

La doble contradicció en qualsevol cap occidental demòcrata davant el cop d'estat a Egipte bascula, com sempre, entre l'imperatiu de Kant i l'imperi de Maquiavel.

La flexibilitat

Mentre 90.000 persones eren al Camp Nou i unes quantes més seguien el concert que s'hi feia, estic segur que la resta de Catalunya estava sentint el programa "Valors a l'alça", de La Xarxa Ràdio on un servidor, probablement perquè no hi havia ningú més a mà, o per la meva coneguda tendència a la pràctica esportiva, participava en una tertúlia sobre la flexibilitat. Per sort, m'hi acompanyavenel psicòleg Joan Pijuan, l’economista i professora de la UOC, Elisabet Motellón, que en saben un munt i que, com és obvi a la foto, van portar els valors a l'alça amb més dignitat que jo. El podeu sentir tot clicant l'enllaç del damunt.