Els de
capgros.com publiquen avui les respostes a un
qüestionari que ja me'n penedeixo una mica d'haver contestat, per mirar-me més del compte al melic, per no haver-m'ho pensat massa, per una frase que, al títol, em xoca (algú em diu que és collonuda)... però em passa sempre, o gairebé sempre, quan em veig reflectit i, a més, si és en terrenys que no domino gaire. Però dit això, us transcric la versió que vaig enviar (que contenia links, que ara veureu subratllats, i algunes cursives que matisen alguns mots) , i que obre una
secció o no sé ben bé què que, pel que sembla, n'entrevistaran més, de bloggers. Amics, tremoleu.
Com vas descobrir el món dels blogs i quan vas decidir crear el teu?
:
Primer, de referència a les revistes i els diaris; després, gràcies al blog de Miquel Iceta, en plena campanya de les Autonòmiques de 2003, i seguint el web de Jaume Subirana, un escriptor que m’agrada, i que té blog. Això deuira ser el juliol passat, just quan vaig provar. I m’hi vaig enganxar. Tenia la mania que les coses que escrivia (per mi o pel món) podien un dia recollir-se en un web, perquè sóc una mica exhibicionista, suposo. Però no tenia temps, i un blog és molt més senzill. I m’agrada molt escriure, cosa que, si la fas per tu, no deixa de ser una mica d’onanisme. :
Com definiries l’estil del teu blog?
:
És una barreja de sensacions, d’explicar què faig com a responsable polític, i per què ho faig (en general, els polítics xerrem molt però ens expliquem poc), de reflexió sobre temes de la vida en general o en particular i de difusió de les coses que m’agraden, perquè sempre em penso que no me les puc quedar per mi. I procuro escriure clar.
:
Com veies això dels blogs al principi i com ho veus ara, amb desenes de blogs nous creant-se cada dia?
:
Ho trobo molt bé, hi ha moltes ganes d’obrir-se al món i cantar-li les quaranta. I ganes de dir "aquí sóc". La globalització, diguem, provoca noves localitzacions, noves necessitats d’identitat personal, de no perdre’s, de comunicar-se, de treure el que tens dins. Com tot, però, hi haurà gustos i usos per tot, i nous problemes com, per exemple, qui es fa responsable del que es diu, o reforçar la fragmentació en la que ja estem immersos, la pèrdua de la intimitat, etcètera. Però això no és exclusiu dels blogs.
:
Quin procés segueixes alhora d'escriure un post? Quan els escrius i quan de temps hi dediques?
:
Hi penso alguna vegada durant el dia, especialment quan em copsa algun fet o alguna lectura, o quan em ve un pensament al cap, o ves a saber. L’escric a la nit, havent sopat, mentre tinc la tele al davant. Em vaig proposar la gimnàstica d’escriure-hi cada dia, per això, tinc alguns trucs. Si al vespre o a la nit no hi sóc o no puc, escriure’l abans (o després, i posar la data i l’hora del dia anterior). Un dia que tinc temps, avançar-ne alguns pels propers dies, com a esborrany. Hi dedico una mitja hora diària. Em manego bastant amb el Google i tinc els meus llibres i les meves collonades a prop d’on escric. T’he de dir que hi ha qui es pensa que no l’escric jo (que tinc un negre, vaja) i qui es pensa que no foto brot durant el dia. Crec que tenen tots dos molt mitificat això dels blogs. :
Fer el blog t’ha obligat a deixar de banda alguna altra activitat?
:
Sí, mirar la tele. Si alguna vegada m’ha portat més temps del compte, acuso la lectura.
:
Penses en els possibles lectors a l’hora d’escriure?
:
Sí que hi penso, ho he fet sempre. M’imagino moltes vegades algú en concret. I de tal manera, que he enviat algun missatge à clef. Sort que té més d’una lectura, si no, seria molt pesat.
:
Saps quants en tens?
:
Sí, sóc un malalt de les estadístiques i tinc un enllaç a un web de seguiment des de l’octubre. És curiosíssim. :
Hi tens algun contacte?
:
M’adono bé perquè alguns em citen, d’altres m’escriuen un comentari uns pocs algun e-mail. Procuro respondre sempre, excepte les cites. També hi ha gent que m’ho diu, quan me’ls troben, que em llegeixen.
:
Parles habitualment de la teva vida privada o prefereixes mantenir-la en secret?
:
Jo sóc molt pudorós respecte a això i ho trec molt tangencialment (algun sopar, coses així); més aviat la meva vida privada m’inspira. Sóc dels que pensen que, en general, hi ha poc respecte a la vida privada, començant per la pròpia. Crec que és bo respectar un espai de silenci, absolutament propi i intransferible, com a base de llibertat. Una altra cosa, però, és negar que som persones, que ens enamorem, que desitgem, que odiem, que creiem o no, que tenim idees pròpies, que tenim manies, que tenim aparell reproductiu i gàstric i sentiments. Aquí, i en el dietarisme, la línia de la privacitat és la de la llibertat.
:
Com veus el futur dels blogs i del teu en particular?
:
Crec que el blog, o la personalització d’internet, que és una via que no té aturador, per allò que deia de trobar el teu espai en aquest immens cel estrellat que és el món d’avui. Respecte el meu, espero no cansar-me’n. Potser, si les circumstàncies de la vida canvien (estic pensant en si he d’estudiar, o si els hàbits a casa m’imposen un altre ritme...), rebaixo una mica el ritme.
:
Tens relació amb altres bloggers?
:
Sí; curiosament, quan vaig començar a escriure, alguns amics meus s’hi van afegir. Després, he conegut altres bloggers de Mataró, en persona, i alguns de fora, només amb missatges. Però no m’agrada l’endogàmia.
:
Quins són els blogs que segueixes més assiduament?
:
Què trobes a faltar a la blogosfera catalana?
:
Quant a l’estil, en general, més sentit de l’humor, més varietat, potser més rigor i brevetat, Però tot això m’ho puc aplicar a mi mateix.
