Els logotips d'en Rovira-Brull

El 1969, amb motiu de la conversió de l'antiga Caixa d'Estalvis de Mataró en la malaguanyada Caixa d'Estalvis Laietana, els directius de l'entitat bancària van encarregar al pintor Josep M. Rovira-Brull, aleshores un reputat dissenyador gràfic en publicitat, que preparés un logotip que donés identitat als nous temps que s'obrien per la institució. El resultat, unes característiques lletres al voltant d'un cercle, on s'hi enquadrava una mà tancada sostenint una mata (símbol genuí de l'escut heràldic de Mataró), ha sobreviscut amb alguns canvis fins a l'abrupte final de la caixa. Sobretot les lletres i el quadre amb la mata i el puny.

L'autor de Laia l'Arquera o dels murals de Tíntex que ara hi ha a la Biblioteca Pompeu Fabra també és l'autor del disseny de les capses de torrons i de senyors i senyores, almenys, que es dispensaven a la també recentment malaguanyada pastisseria Miracle (la versió actual del logotip de la qual, si no m'erro, també havia adapta ell). Aquella locomotora Mataró (un altre tret de la identitat i orgull local) que destinava el vagó de càrrega al transport de la saca amb l'escut romboïdal de Mataró que porten dos pastissers grassonets, plena de colors, anunciava el plaer indescriptible, segurament ja irrepetible, del seu contingut.

No entraré aquí, tot i que segurament seria el més rellevant, a pensar per què aquestes dues entitats tan simbòliques, especialment simbòliques d'un temps i d'una estructura social de la ciutat que ja no tronaran mai més, han hagut de caure ara, arrossegades amb no massa dignitat per la crisi actual. Però anuncio que hi ha tema de tesi. No, només vull assenyalar que dos testimonis de l'època publicitària de Rovira-Brull, tan important per la configuració del seu particular llenguatge, són a punt de desaparèixer, si no ho han fet ja. De desaparèixer com a eina, no com a peça artística, espero (suposo que algú guarda alguna capsa o alguna llibreta d'estalvis). Com a eina, dic, d'assenyalar aquell 'producte' com a element significatiu de Mataró.

És per això que faig dues propostes. Una, a la Fundació Iluro, l'entitat que s'ha constituït per donar continuïtat a l'obra social de l'antiga Caixa Laietana. Ja sé que tenen altres maldecaps. però, fins ara (que jo sàpiga) no tenen logotip. Els proposo que adoptin el que des de 1969 llueix Caixa Laietana, almenys el famós puny amb la mata en un quadre. Exemplificaria, a banda del nom, el seu compromís amb la ciutat i la seva història i, de passada, homenatjaríem Rovira-Brull recuperant-lo per a l'ús quotidià. 

Dues, que algú, potser alguna altra pastisseria ambiciosa, que n'hi ha més d'una, recuperi el disseny (almenys, si pot ser la recepta, també) de les capses de torrons, neules, senyors i senyores i tot el que calgui de l'antiga pastisseria Miracle, aquell casalot decorat amb arabescos per Jeroni Boada (un atreviment, a Mataró) on ara ja hi ha una botiga de roba clònica d'un centenar d'altres repartides per tota Espanya. Si us plau, una mica d'orgull.

article pel digital Capgròs.

Enfilar-me a mi mateix

Aquesta nit, més d’una vegada, he dut 

el meu pes damunt les pròpies espatlles.

Franz Kafka 

.
Pilar de quatre, de cinc (de sis?). L’esforç que em costa enfilar-me al damunt de mi mateix i tornar-m’hi a enfilar, etc. Veure les coses des d’una perspectiva que em permeti potser veure-hi altres coses amagades. Totes les diferències que habitualment se m’escapen.

Feliu Formosa, "Insomni" a Centre de brevetat. Ed. Meteora, Barcelona, 2006, p. 17.
Foto: Francesc Casals / El Periódico

El PSC havia de ser al Pacte pel Dret a Decidir

Coincideixo força amb Miquel Iceta (avui a l'Intocable Digital, aquí) respecte el desgavell de l'anomenat procés sobiranista (segur que és en honor a Kafka) i més concretament el que ha envoltat la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I m'anima pensar que en la reunió del proper dia 6 a Granada el conjunt del socialisme espanyol obri una escletxa que, entre la ruptura i la re-centralització que escenifiquen els nacionalismes perifèric i central, respectivament, permeti un salt endavant, un desllorigador, un espiral contrari al que vivim. 

Però justament per tot això crec que el PSC sí que havia de ser en aquest pacte. Algú ha de posar-hi seny. Algú ha de dir que el Dret a Decidir, és a dir, la demanda d'un nou procés constituent després de l'esgotament de les vies actuals, és perfectament compatible amb un projecte de col·laboració, cooperació i enfortiment mutu amb la resta d'Espanya. No per res de sentimental, si voleu, sinó per pura conveniència. Acabem independents o no (cosa que jo tampoc sé massa què vol dir), ens convé una bona relació amb els nostres veïns (el nostre mercat, també) que, a més, ens han de voler de socis a la UE. 

És perfectament compatible, dic. Primer, perquè coincidim, em penso, amb la resta de forces polítiques que hi són en declarar com a clarament insuficient i nociu l'actual statu quo. Segon, perquè coincidim també en què la resolució d'aquesta situació té dimensions constituents: bé de reforma de la Carta Magna vigent, com defensa el PSC, o bé d'implantació d'un nou estat, com defensa el món nacionalista. Esperem-nos un moment aquí per constatar dues coses: una, que no tot el PSC ni tot el món nacionalista és homogeni--aquí  rau part del problema de la reculada a les enquestes dels grans partits--i, dues, que les dues alternatives no són tan incompatibles. Jo, almenys, crec que és per aquí que caldria treballar.

I tercer, estem d'acord també en què l'atzucac polític del famós procés, arribat on ha arribat, només es pot resoldre per la via d'un referèndum. A i m'agradaria votar que sí a una proposta pactada, a un híbrid possible (no diuen tant que "tot és possible" i no sé què) entre les dues dimensions constituents: un reconeixement propi de la sobirania, per exemple, amb un estat federal dins d'una Europa també federal. Sóc dels que creu que ens en sortim millor anant junts que separats, en tot, fins i tot amb els que no ens agraden. Al cap i a la fi, si ens separem d'Espanya, a Catalunya ens quedarà gent que no m'agrada gens. 

Jo voldria votar això i diria que sí. I crec que el PSC ha d'estar dins d'aquesta olla de grills per posar aquest seny. Si fa bé els deures amb el PSOE, consituïria, de fet, l'única esperança perquè un altre escenari sigui possible. Fora del Pacte només podem aspirar a tenir raó i a riure per dintre i entotsolats quan tot se'n vagi en orris. Fora del Pacte, a més, no tenim ni un sol aliat.

Hi ha almenys, però, un parell de problemes. El primer és que les propostes tant d'uns com dels altres que pretenen modificar l'stau quo tenen un enemic molt dur i que no ha donat mostres de moure's ni un mil·límetre, el Govern de Rajoy. La caixa de Pandora de Catalunya és temuda o rebutjada, a més, per bona part de la societat espanyola. Alguns, però, encara temen més la inacció del Govern, la manca d'alternatives al procés independentista i el mapa que en pugui sortir, que serà desfavorable per Espanya. I també, crec jo, per Catalunya. No som una illa oceànica ni un paradís fiscal. La dimensió del que estic dient, que no veig que avaluï ningú, també pot ser una bona aportació del PSC, dels aliats que pot obtenir si fa un discurs constructiu i, potser, de l'opinió pública.

I el segon és que encara li convindria una darrera cosa al projecte socialista , crec modestament, per sortir amb èxit d'aquest atzucac. La recuperació de la credibilitat, d'una banda, perduda per alguns fracassos de l'etapa de govern tant a Catalunya com a Espanya. I, de l'altra, ficar-se al cap que som en un país molt diferent (en bona part, gràcies precisament al PSC) al que va fer possible el neixement del PSC; un món diferent i complex però que demana, com aleshores, un gran partit nacional de consensos, d'unitat civil i de progrés, que ve de la majoria i que s'adreça a la majoria. També per això ara tocava seure a la cadira buida d'aquesta taula del ditxós i kafkià procés.

Adquisició

Admiten la presencia de un médico como yo para ayudar al boticario. Pero se me considera una adquisisción juvenil, porque tengo cincuenta y siete años y tan sólo llevo veintiocho en la comarca. El abogado da la impresión de llevar en ella dos mil ochocientos años.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1094.

Foto: Charles Laughton.

Alegre i brillant joventut

--(...)De hecho, las damas, aunque puritanas por principio, a veces hablan de un modo muy directo, como hacían los auténticos puritanos. Una o dos veces he oído a la anciana señora Castaris-Carew emplear expresiones tan crudas como las que se leen en la Biblia. El viejo clérigo es un asiduo lector de la Biblia, pero apostaría a que cierra los ojos cuando llega a esas palabras. En fin, usted ya sabe que yo no soy especialmente moderno. No me gusta la vida alocada y hedonista que lleva nuestra alegre y brillante juventud...

--Tampoco le gusta a nuestra alegre y brillante juventud--observó el padre Brown--. Eso es lo trágico

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1095.
Foto: Anna Malina

Jakob Boehme per Sant Joan

"El lector ha de saber que totes les coses existeixen per si i no, siguin divines, diabòliques, terrestres o tot allò que vulgueu. L'"ú", en tant que sí és força i amor, és la veritat de Déu i Déu en persona. Però no sabria ésser reconegut com a tal sense el no, i sense el no no hi hauria joia, ni grandesa, ni sensibilitat"

Jakob Boehme, Sex puncta theosophica (Von sechs Theosophischen Puncten - Sis punts teosòfics), 1620.

Jo, ignorant com sóc, no va ser fins que vaig llegir La filosofia del Renaixement, d'Ernst Bloch (Ed. 62, Barcelona, 1984, pp. 101 i ss.), quan vaig sentir parlar de Jakob Boehme (o Böhme) i encara no he llegit res d'ell, tot i que m'entusiasmà la presentació que en féu en aquest recull de conferències tan interessant el pensador marxista heterodox alemany. Tot i així, he comptat que hi deu haver dues o tres obres d'ell traduïdes al castellà (Aurora, a Siruela l'any passat, la millor)  i no me'n consta cap en català.

M'interessa, de Boehme (1575-1624), la seva reflexió sobre la fosca i la llum, sobretot, que presideix el conjunt de la seva obra, amb referències constants a la natura, la contemplació de la qual creu fonamental, i reprenent la tradició de Zoroastre que Bloch titlla de "gnosi dualista". Bloch diu també que la tradició de la que beu fou transmesa per les capes populars alemanyes (Boehme havia recorregut tot el país de jove), contra una intel·lectualitat que més aviat en desconfiava. Boehme era sabater i tenia una formació acadèmica molt precària. La filosofia i la mística "arran de terra" em sembla un dels aspectes més suggerents d'aquesta figura, a la que s'ha relacionat també amb el Mestre Ekhart i Paracels, i que les seves llacunes acadèmiques li feren d'estímul per voler conèixer més.

Escriu Bloch que "Boehme comprengué que la llum no pot ser revelada si no és sobre un fons d'obscuritat", de manera que "a tota cosa li cal una contrapartida, que el 'sí' no existeix sense el 'no', que el món és fet de contrastos, que és objectivament dialèctic". Des de Caravaggio (o Zurbarán, o Ribera) fins a Marx, des del ying-yang a Heràclit, des de Shakespeare als Pastorets, des dels toros a la divisió política entre dreta i esquerra, tenim multitud d'exemples on la cultura intenta expressar-ho.

Boehme, que tingué força problemes amb les autoritats eclesiàstiques, criticava la incipient cultura burgesa de reduir-ho tot al càlcul proposant un retorn a la doll natural i qualitativa de l'entorn, capin-ne la dialèctica ombra/llum. I demanava, per començar, que es posem a escoltar les pròpies profunditats perquè "l'home que s'escolta ell mateix tingui la impressió de sentir el missatge secret de les coses". Tot posant una mirada, cara a cara, a la fam, la inquietud i el desig "que de per tot l'empenyen" preguntant-se "de quina manera l'obscuritat i el mal arribaren al món" tot "present consciència de l'existència d'un embolic". Efectivament: l'ombra i la llum no viuen en cambres separades, sinó íntimament relacionades, barrejades, en dialèctica com Naïm als Pastorets de Pàmias. La fam, la inquietud i el desig, com apunta, són els vehicles de totes dues polaritats. Dubto que tallar l'aixeta de cap dels tres ens faci més "bons", doncs.

El filòsof renaixentista alemany recorda que és el diable qui condueix Déu pel camí precari i dialèctic del món. Si no hi havia l'element negatiu, advers, no hi hauria Revelació, ni manifestació del bé", resumeix Bloch. "Al fons de la negació", continua", Boehme entreveu un desig, una pulsió emocional, una veleïtat nascuda essencialment d'una mancança". Una fam que, "en ant que desig i voluntat que, per apaivagar.se, no té altra cosa que ella mateixa". El Desig que emplena el desig i que genera més desig, com bé explica Xavier Melloni.

Set forces de "re-creació" del món, a través d'ell mateix, són les que proposa Boheme per evitar que s'enfonsi en el no-res. La primera i la segona, dialècticament, són la sal (l'excitació, la còlera, la infignació...) i el mercuri (la susceptibilitat, la sensibilitat). Igualment, la tercera seria l'angoixa (un foc sense flama) contra una quarta que seria el foc que crema l'angoixa ("el foc devorador esdevé la flama dins la llar que reuneix els humans" explica Bloch). La cinquena és la llum, amb el so que l'acompanya sempre (sisena); i la setena la corporalitat (que Boehme reconeix en el Corpus Christi com a transposició de Déu a la natura del cos) i que acaba reunint la resta de forces. "L'home conté un quelcom a presència del qual havia estat ja asenyalada en la llum". Un procés que porta de Llucifer ("el que porta la llum") a Crist dins l'Home, "el diable esdevingut pur". Diu Bloch que "el món neix d'una fermentació (Gärung) entre el sí i el no; tot allò que és en el món (...) està sempre produint llum, tant en el pla químic com en el pla moral i religiós".

Que les fogueres de Sant Joan cremin tota angoixa i que ens recordin la llum innata en tota nit, que no esn faci por -doncs- cap nit. I tot això, encara que sigui com a homenatge a aquest humil sabater alemany de fa quatre-cents anys.

Vegeu també el post "Les ombres fan llum", aquí
Este post en castellano, aquí.

Algun consol

Tinc la impressió constant
que hi sobro,
                      que hi sóc de més
enmig dels morts en qui continuo
tenint fe i els vius capaços
de fer-me perdre-la.

(...)

És un temps que amb el temps
es va fent més hostil.
Els ulls segueixen
buscant algun consol.

Feliu Formosa, fragments del poema "Desolació" a Centre de brevetat. Ed. Meteora, Barcelona, 2006, p. 8.

La Patagònia

Hi ha un quadre penjat aquests dies a l'exposició de la Biennal Torres Garcia - Ciutat de Mataró que em té el cor robat. Només sé que és de Catalina Pilar Moll Rosselló, una menorquina nascuda el 1934 que, segons diu el catàleg, ara viu a Barcelona. El quadre es diu La Patagònia i fa 114 x 146 cm. de l'artista no en sé res i sembla que Google, ben poc.

Què em fascina, d'aquesta obra? D'una banda l'ambient, que és el que veus a simple vista. Un lloc imponent, al capvespre, potser, sense presència humana aparent i un to molt misteriós. El riu i el cel, cadascú pel seu compte, semblen les dues úniques escapatòries, igualment incertes, del lloc que serven aquestes no poc esfereïdores muntanyes. L'aparició de la nit, el lloc on no hi ha lligams (ni cultura, ni moral, ni límit), amenaça i alhora excita la vida del visitant d'aquest lloc.

En segon lloc (i la meva maldestra foto no ho pot captar del tot), fascina també la immensa tonalitat de grisos i negres amb què l'artista compensa la seva més absoluta austeritat cromàtica. Tant en el cel, com en el riu, com en les muntanyes.

En tercer lloc, em fixo en com resol l'esquema dual de la majoria de quadres de paisatges (i no tan sols de paisatges), en què l'horitzó (aquí les muntanyes inquietants que esguarden el curs del riu) esdevé el punt central. Aquesta frontera relata no tan sols els nostres somnis, el nostre futur, el que fa que elevem el cap; relata també el lloc inexorable de la nostra vida, la dels humans, sempre al límit, sempre entre el riu i el cel. El quadre, que traspua horitzontalitat, així, deixa entrar la llum de forma completament vertical i diguem que ella dóna sentit al conjunt del paisatge, com en els millors quadres que coneixem del gènere (penso en Urgell, per exemple, però també en tota la tradició romàntica: Friedrich, Rottmann, Turner, Constable, Martin). Diàleg entre llum i penombra, com si fóssim místics castellans, també.

Fa uns dies parlava de Cristina Iglesias. La seva proposta estètica em sembla mot similar a la del quadre que aquesta desconeguda (per mi) artista ens fa, tot i que les imponents parets no hi tenen massa a veure... En aquest cas, el riu em convoca des de Manrique a Conrad, és a dir, des de la fascinació pels rius, per la seva capacitat d'endinsar-nos als paisatges (també els interiors) fins a la seva enorme i universal capacitat de símbol.

I com que me n'he quedat amb ganes, algú m'hauria de dir com m'ho puc fer per veure'n més, d'obres d'aquesta meravellosa descoberta.

P.S. un cop publicat aquest escrit, rebo un atent missatge de Miquel Faidella, que --a banda d'altres coses-- m'informa de la pàgina de Facebook de l'artista (aquí), cosa que em permet canviar la fotografia, a banda de satisfer els meus desigs. Moltes gràcies!

Torna l'ordre

Hi ha qui diu que, resumidament, l’evolució de l’art es pot dividir en períodes on prima el cercle o ho fa la línia recta, essent, cada un, una resposta “superadora” de l’anterior període. O, filant més prim, divideixen els corrents estètics entre els que són orgànics, expressius, desdibuixats i els que hi destaca la geometria, l’objecte i l’ordre. Els primers “exterioritzen” el que els bull per dins i els segons, d’acord amb aquesta simple divisió, intenten comprendre l’objecte en un procés contrari, de fora a dins.

Si hem de fer cas a aquesta heterodoxa divisió, després de veure les obres seleccionades per un jurat de luxe de la cinquena Biennal Torres Garcia - Ciutat de Mataró, observem una nova tendència ordenadora, geomètrica, de certa contenció expressiva, a les peces d’artistes en plena etapa creativa, de molt bona factura, provinents de tota Espanya. Potser perquè es veu tot tan caòtic que l’art hi respon a la seva manera... L’obertura de l’exposició, com una ironia del destí, coincidí amb la mort del pintor també mataroní Santi Estrany. Si hi ha algú que representa com ningú la tendència que jo trobo predominant en aquesta exposició és, sens dubte, ell. Les seves acurades pintures (retratant sobretot paisatges urbans) expressen una voluntat de cercar l’ordre, la geometria oculta, el fractal còsmic, de tota realitat sensible. I ell es reconeixia deutor d’una línia que va de la proporció àurea clàssica, que passa pel Reneixement i que troba una fugaç presència a casa nostra amb el Noucentisme.

L’obra guanyadora, de Martín Carral (“Hiperespai IV”), n’és un bon exemple, del que hi dic. Una superposició de plans trapezoidals i circulars donen pas a un cercle (desplaçat) al qual s’orienten uns raigs juxtaposats a la recerca del punt de fuga o, millor dit, dels punts; fent que l’espai resti més il·luminat a mesura que t’hi acostes. L’obra, a mig camí entre la psicodèlia i les ceràmiques de les monges de sant Benet de Montserrat (permeteu-me la broma), fa un pas més, però. A parer meu, s’atreveix a recuperar l’abstracció i el seu neguit, la representació del centre o, almenys, del seu camí, que en moltes tradicions es mostra en forma de cercles concèntrics i una certa sensació d’espiral.

En aquest pas innovador, doncs, Carral entronca amb la tradició del propi art abstracte i de les representacions místiques del centre (del més interior, del més profund, però també del més gran i exterior) que connecten la nostra petita existència amb un ordre més global que tan sols intuïm. I que els artistes fan tan bé d’aproximar-nos-hi.

Article per a la revista Valors (juny 2013)

L’exposició del 5è premi de pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró es pot veure a l’Ateneu de la Fundació Iluro (Bonaire 3, Mataró), fins el 28 de juliol de 2013.

La roca i la resta

Es tracta de servir, de presentar
la veritat fonamental
sòlida com un carreu, com una roca.
Això mateix: la roca. I la resta
són només epifenòmens divertirs.
El nus de nervis i d'ossos, d'afectes i de músculs,
generacions, somriures i òbits.

Jordi Sarsanedas, fragment del poema "Els colors, a part", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 52.
Il·lustració, de la sèrie Uluru, de Josep Novellas (2008)

104

El meu pare té una tieta, dominica de l'anunciata (orde fundada pel sant català Francesc Coll), que s'ha mort avui mateix, a Vic, justament el dia que feia 104 anys. En aquesta foto, tota eixerida, hi surt quan l'Ajuntament la va felicitar pel seu centenari (vegeu nota). Calculo que haurà estat uns vuitanta-cinc o vuitanta-sis anys monja (recordo que vaig anar al dinar dels 75 anys de professió, i en fa molts), gairebé la meitat d'ells a França. De fet, va venir a Vic a retirar-se, ja fa més de quaranta anys, fent de cuinera de la casa mare, on hi ha moltes altres germanes també amb edats estratosfèriques. Un dia em va dir que havia estat a Cadaqués, gairebé com de clausura, i em va semblar brutal que, amb la disbauxa que hi deuria haver al carrer, un grup de monges n'estiguessin al marge. Quan era més jove, venia a veure'ns cada any, en una mena de 'vacances' que consistien en una setmana visitant la família. I com que més aviat parlava poc, passava com un ocellet. La vaig anar a veure encara no fa un any i em va semblar que estava en una comunitat molt trempada, que se l'estimaven força. I un món (el que et relaciona amb la plana de Vic, el de dues generacions al damunt, el de la vida monàstica prop de casa) que, tot i que era ja prou llunyà, sembla que se'n va del tot.

Però no digueu que no és fantàstic arribar als 104 anys, just el dia que els fas, decidir que ja en tens prou i deixar entrar finalment la mort de la que t'has burlat, sabent que ja no hi pot fer res. Els de Cadaqués fa anys que crien malves.

El post a Catalunya Religió, aquí

En castellano aquí

La porta

Aquesta és una de les portes, vista per dins, de l'edifici ampliat del Museu del Prado, a Madrid, obra de Cristina Iglesias, que va exposar fins fa poc al Centre Reina Sofia. Crec que és la primera vegada, quan la vaig fotografiar, que era a prop d'una peça seva. N'he vist moltes en fotografies i sempre m'han semblat interessantíssimes. Les parets rugoses i fosques d'Iglesias em remeten als paisatges fantàstics d'aventures, als camins expectants, al sol com a única brúixola. Que faci de porta (és a dir, que passi de ser objecte artístic a objecte útil, talment el contrari de la proposta artística des de Duchamp), afegeix a aquesta primera impressió meva un nou símbol. Les portes jàniques, posem per cas, que obren i tanquen períodes i que, de fet, connecten els móns que delimiten. per la clariana, pel pla d'aquest trajecte, naveguem nosaltres, els limítrofes.

Visitar el Prado (en això sóc un adotzenat) és una d'aquestes experiències de travessar una porta, de descobrir-hi sempre coses noves, de saludar antics coneguts sabent que encara et sorprendran, d'admirar contínuament i preguntar-se de tant en tant, d'establir lligams, de cansar les cames en la mateixa mesura que t'estimula tot, de sentir-se com un rei i, alhora, com el més petit dels homes. No me'n cansaré mai. I el dia que m'obliguin a ser estranger correré a treure el passaport per passar aquesta porta.

Enlluernament

Quan s'apaga el ressò de la darrera paraula
i la cua del buf s'enduu
l'últim bri de sentit,
de cop i volta s'estaborneix
l'enlluernament definitiu.

Jordi Sarsanedas, fragment del poema "Moment sadoll", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 32.
Foto: Miquel Barceló, La flaque (1989), Museu Fundación Juan March, de Palma

L'enquesta i la sim-patia

L'enquesta que avui publicava El Periódico donaria per molt. D'entrada, com sempre, és recomanable llegir-se bé què en diu l'amic Oriol Bartomeus al seu blog. Desenvolupa la tesi del 'tripe sorpasso', en què cada un dels partits "grans" veu menjat el seu espai pels "petits". I conclou: 

La idea que els electors sempre et perdonen, que la seva capacitat de comprensió és infinita, que en tenen prou amb unes declaracions tranquil·litzadores i quatre xifres, ha volat pels aires. Està volant pels aires davant dels ulls dels dirigents dels partits “grans”. La crisi, o més aviat el capteniment dels partits tradicionals davant la crisi, ha provocat un trencament profund entre uns partits que guanyen les eleccions però són incapaços de fer allò que han promès en campanya electoral (i aquí hi juga també el PSOE), i uns ciutadans que se senten abandonats per aquells que suposament defensen els seus interessos. 

El que ens diu aquest sondeig (i ens ho diuen tots els sondeigs des de fa temps) és que la paciència de l’elector mig envers els partits tradicionals s’ha esgotat. No és el radical, l’extremista, l’outsider, el que opta per partits nous. És la classe mitja, és la gent “normal”, farta que se’l tracti amb menyspreu i desdeny des de la política “oficial” i els seus agents.

El mateix dia, a La Vanguardia, Antoni Puigverd aventura, justament, la grandesa del que sàpiga omolir l'espai no radical. A partir de la constatació subjectiva de que creix l'antipatia, la sensació de que no ens suportem els uns als altres, i que aquest clima vesteix el conjunt de la vida del país, l'escriptor hi diu:

A pesar de que en Catalunya se consolidan cada vez más partidos, crece la orfandad de aquella franja civil que, según las encuestas, sigue siendo la mayoritaria: la que quisiera encontrar el camino del medio, aunque esté muy emboscado. La claridad y el purismo ideológicos han tenido siempre prestigio, pero, en sociedades complejas y plurales como las nuestras, generan más problemas que beneficios. Son corsés que comprimen las carnes plurales y ambiguas del país y nos encaminan hacia una sociedad muy sincera y confrontada, sí, muy deseosa de ser sólo española o sólo catalana, sí, pero en la que imperará, más que la libertad, la antipatía mutua.

Entre aquests dos límits que es publiquen avui, em temo, hi ha les úniques oportunitats de futur per Catalunya pels que creiem en una política sim-pàtica.

La temptació carnal

El sempre atent i perspicaç Joan Arimany cita Amades al seu post d'avui per advertir-nos que avui, antigament, se celebrava el "dia de la temptació carnal i del pecat original" en referència al relat d'Adam i Eva. Arimany comenta que "aquest misogin missatge, incorporat en l’imaginari religiós, produeix una recomanació que el mateix Amades apunta: “D’ací que hom cregui que des d’avui i durant un període de tres mesos els plaers carnals porten males conseqüències morals i perjudiquen sensiblement la salut”*", de manera que "tothom està avisat!", adverteix no sense conya.

És ben curiós com, en una cultura com la nostra, que amagava la Bíblia (abans per reforçar el rol mitjancer de l'Església i els seus intèrprets davant les desviacions i ara per pura desídia), ha provocat un munt de llegendes i interpretacions que no tenen a veure res amb l'original. S'ha de tenir molta imaginació per interpretar que la temptació d'Eva es refereix a una oferta de caràcter sexual. El Gènesi (en una cultura jueva poc amant dels conceptes) és prou abstracte per anomenar "l'arbre del coneixement del bé i del mal", i posa en boca de Déu unes paraules que sempre he trobat excepcionals (i ambigües): "L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!" (Gn, 3, 22). Jo, que sóc fan d'Eugenio Trías, hi entrelluco la condició limítrofe inexorable de l'experiència humana i, alhora, la gènesi del desig de plenitud.

Aquests dies estem 'de gira' promocionant l'excel·lent versió que Narcís Comadira i Joan Ferrer han fet del Càntic dels Càntics, aquest sí, el poema eròtic per excel·lència tant de la Bíblia com, de fet, del nostre llegat cultural. Aquest text, per contra, ha tingut ja des dels primers segles del cristianisme, una lectura exclusivament al·legòrica. Els dos amants eren Déu i Israel, o els dos pits dues torres, posem per cas. I les metàfores botàniques i gastronòmiques (que encara fem servir per referir-nos a la sexualitat), pura llicència poètica. Resumeixo molt i sé que és injust, perquè la lectura al·legòrica és ben possible, com els mateixos curadors han reconegut. Però --i això també ho diuen-- una lectura literal també és possible i sana de fer. L'amor entre dues persones i la seva explícita carnalitat són una de les possibilitats que el corpus bíblic dóna per realitzar el pla de Déu. Festiu (contrasta -diu Joan Ferrer- amb un altre llibre sapiencial com el Cohèlet; mentre el Càntic seria optimista, aquest darrer és un tractat dolçament pessimista), ofereix als homes i les dones "com s'ha de viure" per ser feliç també en el pla de l'amor eròtic. El Desig viatjant pel desig.

De manera, senyors i senyores, que millor que no fem cas de les supersticions. I que els aprofiti.

* Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 3, p. 854

Il·lustració: Masolino da Panicale, La temptació d'Adam (1426-27) Cappella Brancacci, Santa Maria del Carmine, Florència

Res més

L'esclat del dia.
Res més (...)
Em nodreixo de la seva llum
pausada, inacabable,
fins a la fi del món.

Jordi Sarsanedas, fragment del poema "Un sol dia", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 31.
Foto: John Constable, 'Old sarum' (1834)