Quan algú em diu que li costa votar l'un o l'altre perquè el candidat és dolent, o no li cau bé, tot i que l'entenc perfectament (a mi també em costa), li explico el meu mètode, per si li pot ser útil. Li recordo que a més de la passiva, que exercirem aquest diumenge els qui ho vulguem, tenim reconegut el dret a la democràcia activa. Si no t'agrada el qui han posat, ¿per què no t'hi poses tu?, pregunto. I, si no et va bé o creus que no en saps prou o veus que és complicadíssim... ¿per què no ens ajudes a tots plegats promovent un candidat alternatiu quan els partits els trien? No vull pecar de càndid, sé que això també és complicadíssim i que la majoria de les vegades, tot i l'avenç de les primàries, els candidats són triats girebé per cooptació. Però crec que som al moll de l'os: hem d'estar disposats a criticar aquell que es presenta a unes eleccions si som capaços de plantar-li cara als processos interns, agrupar els que pensen més o menys com nosaltres, organitzar-nos i fer veure a la majoria que som millors... (som millors?, sí?). Jo ho practico moltes vegades o si no no votaria gairebé mai. Per mi, quan demanem més moral a la política penso exactament en que la primera virtut moral de la política és la de participar i -si no t'agrada el que hi ha- organitzar-te per canviar-ho.
També penso que té molt de mèrit presentar-se a unes eleccions. Certament, el desig de notorietat, l'addicció al poder i altres motius no gaire nobles juguen un paper clau, en força casos. O en tots, bo i que en menys o més mesura. Però, tot i així, tenir el coratge de demanar als ciutadans que els representis per sortir de l'actual atzucat polític i, si pot ser, governar una mica, em sembla molt meritori i crec que ho he de dir.
Rufián i Terricabras, un vertigen
Ara, fetes aquestes dues prèvies, una de les sorpreses que he tingut en aquesta campanya ha estat descobrir el candidat d'ERC, un perfecte desconegut (per mi) que es diu Gabriel Rufián (i que, pel que he pogut veure, retrata tan bé Cristian Segura en aquest
perfil, o aquest
altre de Sergi Pàmies), que es veu que principalment es dedica a
fer tuits. L'heu sentit? La meva part magnànima i optimista creu que el que li passa a aquest senyor és que li falta
mili, i que potser uns quants anys fixant-s'hi i contenint-se ho podran arreglar. Estic segur que els dirigents d'ERC ho pensen així. Només afegiré que m'agafa vertigen si comparo aquest candidat (o el segon) amb el que el mateix partit, ara fa un any i mig, a les eleccions al Parlament Europeu que, ves per on, van guanyar.
A mi em va semblar que aquella victòria, a banda de situar-se en el context de màxima efervescència independentista, les qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques de Josep M. Terricabras, que destacaven bastant damunt de la resta, hi van influir. O m'agradaria pensar-ho. Em va semblar, aleshores, una decisió intel·ligent que Terricabras encapçalés la llista d'ERC. Ara bé, ni en aquell moment ni ara el meu vot serà cap a ERC, de manera que tampoc he de dir que m'influís gaire, a mi.
Representativitat o capacitat
Però no voldria parlar de Rufián ni d'aquesta comparació, que segurament serà odiosa, sinó d'una reflexió que em volta des de fa uns quants anys a propòsit dels mèrits o les característiques dels candidats en unes eleccions. Fonamentalment, la pregunta que no tinc resolta és la següent: ¿què és prioritari, la capacitat o la representativitat? Sí, ja sé que la resposta adequada ha de ser que s'ha de saber combinar, sí... Però quan has de triar, ¿què va primer?
No ho tinc clar a mitges, si hem de ser sincers. Jo prefereixo que els lideratges s'assumeixin des de les capacitats pròpies d'un líder i relegar en el seu equip les quotes representatives... Però d'un temps ençà, potser perquè es fa tan evident l'enorme crisi de representativitat de l'actual societat (associacions, sindicats i partits febles; preeminència de nous imaginaris representatius per la via ètnica, de tendències, etc.; no consciència de classe...), que porta a ridícules exhibicions i fitxatges, m'ha fet veure que on tenim, de fet, la veritable crisi és en les capacitats. O que van juntes.
Per exemple: sóc dels que pensa que les capacitats del candidat socialista Miquel Iceta, el passat 27 de setembre, van salvar de la catàstrofe electoral el PSC (o la va ajornar, no ho sé). I no em refereixo a les seves capacitats de ball, òbviament. També com Terricabras l'any anterior, el candidat Iceta estava per damunt dels seus contrincants. No parlo ara, doncs, tot i que Terricabras sigui catedràtic, de les capacitats reconegudes des del camp econòmic o empresarial, sinó a les que ha de tenir algú que es dedica a la política:
nas, capacitat d'empatia (amb els teus, sobretot... si saps qui són els teus, clar), saber què dius i com dir-ho, cintura, reflexos, visió unes quantes jugades més enllà, saber d'on véns, etc.
Evidentment, això no s'improvisa. Tampoc sé si el conjunt de partits són massa conscients d'aquestes mancances (o dels seus actius), però us puc ben assegurar que no ho sembla. D'una banda, persones que tindrien unes capacitats magnífiques per dedicar-se a la política, per moltes raons, n'estan completament al marge. Ho
deleguen i, ves per on, sempre hi ha gent per omplir forats. De l'altra, els paradigmes circumstancials del moment que vivim reclamen, o així ho sembla, altres qualitats. Per exemple, ser "nou".
No seria cap problema si es tractés d'anar fent. Però resulta que el món on vivim és complicat, molt complicat. Que l'atzucac polític reclama més finura que traca i mocador... i ja ho veieu. Que la dispersió d'opcions (de camins, de criteri) sembla clamar per camins i criteris sòlids que no troba. O sigui que la cosa -em temo- no hauria de quedar-se com un simple lament. Si els més capacitats per fer-ho no es dediquen a la política tindrem la política mediocre... per més èpica que es vesteixi.
Fotos: Ara, ERC. La Sexta.
