Per què fem festa major?

Mascletà del dia 29 de juliol al vespre, a mataró (foto: capgros.com)

A mi, els dos darrers posts de la Núria, em semblen molt reveladors sobre el sentit de la festa, des d'un punt de vista, diríem, antropològic. És a dir, em fa gràcia veure com romanen i es renoven les pràctiques i les sensacions que fa milers d'anys la humanitat desenvolupa al voltant d'això que en diem la festa. És un tema que m'interessa (n'havia fet algun treball que em va quedar fantàstic en un curs que vaig fer fa un temps) i que, degut a les altres coses que també m'interessen pel meu procés personal propi (la presència del sagrat al món, la ritualització dels cicles vitals, la religiositat popular, etc.) estic tot el dia donant-hi voltes.

:

Últimament, ves, penso sovint com, tant en la cultura occidental (per exemple, el barroc) o en la cultura oriental (per exemple, en els temples taoistes), hi ha mostres de com la multiplicitat de fragments sensorials (la música, les escultures, el color, les devocions) condueixen la la unitat espiritual (Déu, el tao, el buit...). Les tradicions religioses parlen del procés de fragmentació (el mite de la Creació, a la cultura judeo-cristiana o el capítol 42 del Llibre del camí i la virtut de Laozi, seguint el mateix paral·lelisme) des de la unitat a la multplicitat. I el procés d'accés a la transcendència és el camí invers. La festa, diria jo, ritualitza el procés d'aquesta multiplicitat cap el llarg camí de la unitat, donant sentit al caos. No m'estranya, així, que en CC esperi Les Santes com qui els més pietosos esperen la Pasqua. (vegeu "Espai i símbol en l'art de la Xina" d'Alfredo Cadonna, dins el llibre de Ramon N. Prats (ed.) Espai i símbol en l'art oriental, Ed. Cruïlla, BCN 1997).

:

Permeteu-me, a més d'aquest post una mica pedant que m'està quedant (ho sento Núria, m'has fet pensar...), que m'autociti amb el següents fragments del treball citat, encara que, de fet, era un text que, com tot, copies d'aquí i d'allà i et fas una composició de lloc (obvio les cites i la bibliografia complerta del treball, bo i que Déu n'hi do, però m'ofereixo a qui vulgui més informació).

• 1. Sobre la funció de la festa
  Hi ha autors que atribueixen la funció de la festa a l’actitud dionisíaca davant l’experiència vivencial en contraposició amb l'apol·línia, però també hi ha teories més materialistes que defensen la festa com a mètode de reparació del desgast quotidià d’energies físiques o mentals. Hi ha una altra funció de la festa, l’econòmica, ja que precisa de determinades campanyes de captació de fons, reforçant els lligams de reciprocitat. I, encara una darrera, de política, esdevenint una vàlvula d’escapament, potenciant una falsa sensació de llibertat, que permeti la perpetuïtat del sistema. La inversió de rols socials o de rols sexuals en determinades festes en seria un bon exemple.

• 2. Sobre festa i identitat
• La festa sorgeix fonamentalment com a resposta al voltant de la qüestió de la identitat. Aquesta resposta s’emmarca en algun dels nivells de referència identitària si el subjecte celebrant és col·lectiu: la família o els parents, el veïnat o la comunitat, el barri, la comarca, la nació, l’Estat, el gremi, l’ofici, el partit... La festa esdevé, doncs, creadora de societat, de rúbrica explícita de compromisos entre humans, amb la intenció que els elements de cohesió siguin ben visibles i obliguin els membres d’una agrupació social a sentir-se "part viva d’una comunitat més ampla". L’objectiu de la festa seria "adaptar, equilibrar i regular la inclusió de determinats individus en un nivell institucional ja donat", a través d’un ritu que sintetitzi i condensi els valors del grup que celebra la festivitat, cosa no pas exempta de possibles conflictes d’inclusió-exclusió. No conèixer els mecanismes del llenguatge implícit en una determinada festa porta indefectiblement a no poder-ne gaudir i a sentir-se exclòs. Alguns aspectes limitatius del context participatiu serien l’edat, el sexe, la classe social, l’origen, la professió, les conseqüències de participació massiva o no.... No podem passar de llar el fet que la recuperació (o invenció) de festes "tradicionals" s’emmarqui en processos socio-polítics de recuperació de la identitat ideològica, política o nacional (la medieval, la de la revolució liberal a principis del s. XIX, la Renaixença, la pròpia transició política a la democràcia actual...).

• 3. Sobre la festa i l'ordre
• Tot, emmarcat en fets que rememorin el pas del caos a la civilització (per exemple: aparicions de verges, finals de guerres...) combinant elements del caos i el desori (el beure, el comportament distès, el bestiari, el foc...) amb l’ordre que presideix la resta de temps no festiu, il·lustrant el moment de "l’enfrontament de l’home a les instàncies naturals indomesticades, per vèncer-les i construir així la prevalència final de la cultura".

• 4. Sobre la festa com a signe
• Voldria parar esment sobre l’origen etimològic del mot "festa", que prové del llatí (feria o feriae, i més tardanament festa, d’on festus i festivus) i continua dintre de la concepció cristiana significant "dia de devoció" o "dia consagrat al servei de Déu". I també sobre els signes festius. Hom diu que "la festa se’ns presenta com un conjunt de signes, senyals indicadors i símbols perfectament integrats en un codi que constitueix un llenguatge o un metallenguatge". Aquests signes, han de tenir dues característiques. Primera: no s’han de presentar mai aïllats, són sempre membres d’un determinat conjunt sòcio-cultural. I segona: només transmeten informació quan es combinen amb signes i símbols d’aquest mateix context. Els signes són immersos en un ritual, que Delgado defineix com "un contracte, un pla d’orientació i un manual d’instruccions per experimentar el món", de manera que els elements festius esdevenen canals semiòtics d’informació sobre l’origen de l’univers social.

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA (seleció)

• AMADES, Joan. Costumari català. El curs de l’any (vol. III, "Corpus–Primavera"). Salvat Ed. / Ed. 62. Barcelona, 1983.
• ARIÈS, Philippe, i DUBY, Georges (ed.). Historia de la vida privada (vol. 4. "De la Revolución francesa a la Primera Guerra mundial"). Ed. Taurus. Madrid, 1989.
• Bloc mataroní 1926. Ed. Diari de Mataró. Mataró, 1925.
• BURKHARDT, Jacob. Consideracions sobre la història universal. Ed. 62 / Diputació de Barcelona. Barcelona, 1983.
• CAPDEVILA i Capdevila, Joaquim, i GARCIA Larios, Agustí. La festa a Catalunya. La festa com a vehicle de sociabilitat i expressió política. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997.
• CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos; Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998.
  COMADIRA, Narcís. L’Any litúrgic com a obra d’art total. Ed. Claret / Fundació Joan Maragall. Barcelona, 2001.
• DELGADO, Manuel. La festa a Catalunya, avui. Ed. Barcanova; Barcelona, 1992.
• DELGADO, Manuel. "La actualidad de la fiesta" article de la revista Ajoblanco; Barcelona, setembre 1996.
• DD. AA. Tradicions i Llegendes - I, dins la col·lecció "Dolça Catalunya", vol XV; Ed. Mateu. Barcelona, 1982.
• DURKHEIM, Emile. Les formes elementals de vida religiosa. Ed. 62 / Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987.
• FÀBREGAS, Xavier, i BARCELÓ, Pau. Cavallers, dracs i dimonis. Itinerari a través de les festes populars. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1976.
• FÀBREGAS, Xavier. Catalunya també és una festa. Ed. Diàfora. Barcelona, 1976.
• FÀBREGAS, Xavier. El fons ritual de la vida quotidiana. Ed. 62. Barcelona, 1982.
• FÀBREGAS, Xavier. El llibre de les bèsties, dins la col·lecció "Dolça Catalunya", vol IV; Ed. Mateu. Barcelona, 1983.
• HOBSBAWN, Eric J. i RANGER, Terence. L’invent de la tradició. Eumo Ed. Vic, 1988.
• LLOVET, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Ed. Caixa Laietana. Mataró, 2000.
• MAUSS, Marcel. Introducción a la etnografía. Ed. Istmo. Madrid, 1974.
• PRAT, Joan, i CONTRERAS, Jesús. Les festes populars. Ed. Els llibres de la frontera. Barcelona, 1987.
• Quaderns de Cultura Popular (14 núms.). Ed. Primera Plana. Barcelona, 2000.
• SÀEZ, Albert. El llenguatge cristià en la cultura de masses. Ed. Cruïlla / Fundació Joan Maragall. Barcelona, 2001.
• SOLER i Amigó, Joan, Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Ed. Barcanova; Barcelona, 1988.
• TRÍAS, Eugenio. Diccionario del espíritu. Ed. Planeta, Barcelona, 1996.
• VALDÉS, Ramón. "Ecología y trabajo, fiestas y dieta en un concejo del occidente astur", a LISÓN, C. (Ed.); Temas de antropología española. Ed. Akal, Madrid, 1976.
• WATZLAWICK, Paul (i altres). La realidad inventada. Ed Gedisa. Barcelona, 1988.
• (a internet: aneu al portal de festes)

Santes | Cuyàs | Atur | Senegal

Les Santes, per sempre il·luminades
:
Bé, ahir al vespre, a una hora de pare prudent, vaig anar cap a retiro després de viure, un altre any, Les Santes. Com qualsevol altre punt de referència periòdic, passar la Festa Major conté força dosis de satisfacció i nostàlgia. Satisfacció perquè, caram, m'ho he passat bé i, al damunt, hi ha hagut gairebé absència d'incidents que m'hagin obligat a canviar la cara de festa per la cara de feina. I perquè disfruto reconciliant-me, per dir-ho d'alguna manera, amb gent amb la qual habitualment no parlo, amb els símbols, amb l'intangible però real del que vivim (no sabem què és, però ens transforma, com em deia X l'altra nit). "Ja que Déu permet" diu Fernando Pessoa, "que allò que no existeix romangui sempre il·luminat". Però nostàlgia, és clar, pel que podria haver estat i no és, pel que ha estat i s'acaba, per les absències, pel record d'unes quantes Santes, ja, que has viscut de maneres tan diferents i amb intensitats tan diverses.

:

Males notícies: Mor Manuel Cuyàs i Duran

:

Primera absència. El dibuixant mataroní, de 83 anys, ha mort (a la foto, de Sergio Ruiz, de fa més o menys un any, apareix al mig de la taula, entre Nico Gguanyabéns i Manuel Cusachs, presentant un conte). Era amic del meu avi Jesús (epd) i, quan jo era petit, aficionat com era al dibuix, l'anava a veure cada mes o dos mesos per ensenyar-li el que feia, d'acord amb el que havia disposat l'avi. Ell, amb una paciència que tan sols després vaig valorar (els meus dibuixos no eren res de l'altre món, com us podeu afigurar), em rebia bé al seu estudi o bé a l'impressionant saló de casa seva, a la planta de sota. Jo recordo aquelles visites, algunes tardes de dissabte, com una aventura. M'ensenyava el que estava fent, jo al·lucinava per un tubo veient els racons d'aquesta casa fantàstica i sortia d'allà amb unes ganes tremendes de tornar-hi. A banda d'educat i discret, era un home molt afable i curiós, vestia elegantment, amb barret, i semblava tret d'un temps que no era el d'ara. A casa tinc un dibuix que em van regalar d'ell quan em vaig casar, una d'aquelles coses que feia per encàrrec i que tothom n'estava tan satisfet. Eren una mena d'arbres geneaològics, amb les figures de les persones que es casaven, o feien aniversaris. M'agradava molt la manera que tenia de representar les persones mortes, amb ales d'àngel o amb un àngel petit envoltant-lo, amb una tendresa sublim. I que sospito que devia estar una mica avorrit de fer, però que la seva elegància mai no ho hauria pogut admetre. Fixeu-vos, si n'era, d'elegant i mataroní de soca-rel, que ha hagut d'esperar que s'acabessin Les Santes per fer el seu darrer sospir (vegeu el seu cartell, de l'any 1989). Estic segur que "els àngels que l'acompanyin a la Ciutat Santa de Jerusalem" com diu la fórmula, seran tal i com n'havia pintat ell tantes vegades.

:

Bones notícies

:

Les notícies d'avui porten, per compensar, bones notícies. Per exemple, l'aprovació de la Carta de Barcelona, un instrument que els vuit anys del PP van deixar al calaix i que ara veu la llum. El president Maragall deia ahir a TV3 que segurament al setembre tindrem nou Estatut (esperem que passin les calors). Touriño ja és president de Galícia.

:

També destaca, i permeteu-me que m'entretingui, la reducció de l'atur, que baixa del 10% de l'EPA (Enquesta de Població Activa, l'índex més aproximat, en aquest cas corresponent al segon trimetre de 2005) i dels dos milions, unes xifres que fa molts anys que no s'assolien. Això es nota especialment en les dones i en les persones de 25 a 54 anys. En un any hi ha prop de 900.000 assalariats més a Espanya, acostant-nos als 19 milions en total, en un creixement interanual del 5%. Les famílies que tenen tots els seus membres treballant puja més de 272.000 llars. A Catalunya, les dades encara són millors. És la segona comunitat on més reducció de l'atur hi ha hagut (33.800 persones interanual, 24 mil trimetral); la segona en creació d'ocupació (71.800 més) i la tercera comunitat amb major taxa d'activitat (61,28%, la província de Girona, la primera, arriba al 66%).

:

Cooperació amb el Senegal

:

Com que som en uns dies raros, potser passarà desapecebuda una notícia segons la qual el projecte de cooperació de l'Associació d'Amics de l'Escola Pia al Senegal (amb qui m'agradaria col·laborar més del que faig, en fi, aquí va aquest comentari per fer-me redimir) ha obtingut una sobvenció de la Fundació "La Caixa". És increïble la capacitat que té aquest grupet de mobilitzar-se per obtenir ajuts. Aquí va la nota que m'han fet arribar aquest matí:

:

Els Amics de l’Escola Pia al Senegal reben un ajut de 9.800 € de la Fundació “la Caixa”

La Comissió Permanent del Patronat de la Fundació “la Caixa”, en la seva sessió del dia 21 de juliol, ha aprovat una col·laboració econòmica per un import de 9.800 euros al projecte “Rehabilitació de l’Escola Sainte Thérèse de Sokone”.

L’Associació d’Amics de l’Escola Pia al Senegal va presentar, el passat mes d’abril, una sol·licitud a la convocatòria d’Ajuts a Projectes de Cooperació Internacional 2005 de l’esmentada Fundació per un import de 9.836,75 euros. L’import sol·licitat correspon al cost del mobiliari per a l’equipament de l’escola, essent el cost total del projecte de rehabilitació de 57.625,59 euros. D’aquest import, 36.000 euros s’han demanat a institucions públiques a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que l’aprovà en la seva Assemblea General celebrada el passat dia 11 de juny, conjuntament amb una ampliació del projecte de construcció d’un centre educatiu i d’acollida a Toubacouta per import de 1.700 euros.

La bona acollida que el projecte de Sokone ha tingut en molts ajuntaments ha fet que els Amics de l’Escola Pia al Senegal es plantegin la seva ampliació. En aquests moments han confirmat les seves aportacions els ajuntaments de Mataró, Argentona i Tiana, havent expressat també altres municipis la seva voluntat de col·laborar.

L’aportació de la Fundació “la Caixa” és especialment important per a l’entitat perquè obre una nova via de col·laboració en l’àmbit privat, a més de les que venia rebent d’institucions públiques, generalment ajuntaments. Per altra banda, ha suposat un esforç afegit per una entitat jove que creix dia a dia, ja que la sol·licitud presentada havia de reunir unes condicions molt específiques.

L’ajut de la Fundació “la Caixa” representa un 17% de l’import total del projecte inicial, el 62,5% l’aportarà l’Ajuntament de Mataró, els Amics de l’Escola Pia el 15,5% i el 5% restant l’aporta el soci local, l’Association Education Solidaire que és l’associació cultural que fa uns anys van promoure i constituir els escolapis catalans que viuen i treballen al Senegal per poder canalitzar els ajuts que els hi arriben de Catalunya i és qui fixa les prioritats dels projectes per poder desenvolupar la seva labor educativa.


Breu descripció del projecte

L’ Escola “Sainte Thérèse” va obrir fa 40 anys amb l’arribada a Sokone el 1963 d’un grup de tres monges de la congregació francesa de « Sœurs de la Providence de Lisieux ». Eren un grup de monges joves i disposades a realitzar la seva missió: fer possible el dret a l’educació als infants més necessitats. Durant una pila d’anys, fins al 1986, varen ser elles les que portaren el centre amb l’ajut d’un equip de laics que, contagiats pel seu esperit, varen donar un fort recolzament a les monges. Els sous eren molt petits i es pot dir que tots plegats, monges i mestres, treballaven per ajudar els nens, més que no pas per guanyar-se la vida.
L’any 1986 hi va haver un corrent de senegalització de les estructures educatives. Les monges, que no havien tingut cap vocació pel país, es varen trobar obligades a traspassar el centre als laics i a la diòcesi per trobar un director nadiu que es va buscar un nou equip de mestres. Això va fer que s’apliquessin altres tarifes per poder fer front a les noves despeses i als nous sous. Per a no incrementar tant l’aportació econòmica dels pares durant tots aquests anys no s’ha fet res pel manteniment de l’edifici i el mobiliari de l’escola. Els diners arribaven, i moltes vegades ni això, per pagar el salari dels mestres.

Fa deu anys els escolapis van anar a Sokone per encarregar-se de la missió catòlica i varen trobar aquest equip de mestres que, dirigits per la diòcesi, tiraven endavant l’escola. Els anys que els diners no arribaven per pagar els sous, els escolapis intentaven cercar nous recursos per fer front a les despeses.

Ara farà tres anys el bisbe va confiar totalment l’escola als escolapis, que es comprometeren a la seva gestió econòmica i docent. El seu compromís era de continuar pagant els salaris encara que les entrades no foren suficients, que no ho eren. Respecte als edificis, es van arreglar els serveis, que estaven en situació ruïnosa i els alumnes havien d’anar als camps del costat a fer les seves necessitats. També varen arreglar les portes i finestres perquè es poguessin tancar. Els pupitres es van soldar i d’aquesta manera han fet servei fins ara. L’associació de pares i mares dels alumnes també ha treballat per ajudar-los, ells han refet una part del fals sostre per evitar els mosquits i han arreglat les taules i cadires dels mestres.

L’any passat a causa que el terreny que s’utilitzava com a pati, al costat de l’escola, va ser edificat, es va comprar un altre terreny al costat del braç de mar que està al nord, que serveix de camp de futbol i de pati per als alumnes.

L’escola ha tingut sempre molt bona fama pels resultats obtinguts cada any pels seus alumnes en els exàmens d’estat de fi d’estudis primaris. Això fa que no faltin els nens i nenes que volen estudiar-hi. Normalment han superat aquest examen una mitjana del 70 per cent dels alumnes.

Ara és molt urgent recuperar l’escola per al ple funcionament i una estada digna dels seus alumnes, així com l’ampliació de les instal·lacions. En aquest sentit, la proposta concreta és la construcció, d’obra nova, d’una sala de professors de vint-i-cinc metres quadrats i una biblioteca de cinquanta.

El treball més urgent és deixar les instal·lacions actuals en un estat que permeti continuar la tasca i el servei que l’escola està fent des de fa quaranta anys. S’han de reparar i pintar les parets, substituir la majoria de portes i de finestres i posar una nova teulada que garanteixi la conservació dels edificis, així com un nou sostre fals que aïlli la calor i ajudi a evitar els mosquits. També s’ha de substituir el mobiliari: taules i cadires dels mestres i pupitres dels infants. Seran necessàries noves pissarres i caldrà ajudar al funcionament de l’escola amb el material que aquesta necessiti. Seria desitjable la compra d’un aparell de televisió i un vídeo per a poder treballar la comprensió del francès, llegua necessària per seguir amb els estudis de secundària.


Mataró, 29 de juliol de 2005

Anem a tancar, doncs

Foto: Anada a Ofici, dia 27, autor: Francesc Amat.

:
L'anterior nit la vaig acabar tancant el darrer acte a la Plaça de Santa Anna, amb respectables acompanyants de converses d'aquelles que hi ha un cop la desinhibició ha fet efecte. No publicaré res, que sóc un cavaller. Només puc dir tres coses: una, el tema dels blogs i concretament els dels mataronins, va sortir. Dues, he de fer alguna referència a la revista dels momeroters, "La Banyeta" (edició 2005) que satiritza cada any polítics i altres especímens (referència feta). I tres, que l'Oriol Rodri (si se'n recorda...) m'ha promès unes fotos per penjar a aquest blog fetes aquesta nit.

:

Veníem feia estona del ball de Requisits, i d'un espectacle inclassificable (Leandre & The Beat Band) en el que la noia que tenia al davant li va agafar un atac de riure. I, encara abans, de l'excel·lent concert de Dani Nel·lo i la banda Vértigo. La gent que va anar a veure Yossou N'Dour estava també molt contenta. Avui, "Anem a tancar" i ja veurem.

:

Total, que he començat el darrer dia feiner, diríem, abans de vacances, amb cara de resaca i amb una son que he mig resolt fa una estona davant el televisor. Sí, sí, representa que ja sóc de vacances, l'objectiu de les quals són relaxament, ordre (a casa, especialment) i llegir.

:

Tot això en un dia feliç al món per l'anunci fet ahir per l'IRA anunciant que abandona les armes. A veure si s'encomana. I un dia decebedor a Catalunya perquè, erre que erre, hi ha qui s'entesta en fer el seu Estatut i no el de tots els catalans i catalanes, amb la defensa d'un articulat anticonstitucional que tan sols farà aturar (o alentir, anant bé) el procés de reforma inicia amb tantes expectatives al nostre país.

Estatut | Un any | Foc de Santes

La puta i la ramoneta

Foto: Pere Batlle (El Periódico)

:

Mentre estem disfrutant de la festa major, allà a fora algú està destrossant la feina per un nou Estatut. Em refereixo a l'heroi de Perpinyà i al torero de les seleccions andorranes (i la indecissió erràtica i enèmica d'ICV). Per un Estatut d'opereta no sé si feia falta perdre tant de temps. En fi, que darrere els drets històrics (ja reconeguts en la ponència oficial i que no estaria malament concretar quins són, m'imagino que deuen ser els que concreta el Decret de Nova Planta, no?) es busca la inscontitucionalitat del text al fer-los servir de base pel blindatge competencial i, per tant, el seu fracàs. Així es justifiquen vint anys més de victimisme nacionalista, potser. No ha de ser un Estatut nacionalista, sinó nacional. De la mateixa amnera que seria inadmissible un Estatut socialista, no? En fi, és que em pensava que això de l'Estatut anava en sèrio, que els partits actuarien sota el sentit de la responsabilitat, però alguns s'estimen més fer focs articificials. En fi, per això, ja em quedo amb els d'ahir a Mataró. Si aquest parell (per cert, a les enquestes, cada vegada són més lluny de sumar majoria, ho dic per si les mosques) pretenen fer un poema èpic o una parida onanista, més m'estimo quedar-nos amb l'Estatut que tenim. Si volen anar més lluny i aprofundir en l'autogovern, que es deixin de xorrades i tanquem ja la proposta, que tenim moltes coses per fer, encara, i no precisament la de jugar a la puta i la ramoneta. Perdonin.

:

Un any amb tu

:"Y entenderás en un solo momento

qué significa un año de amor"

Luz Casal/Mina.

:

Avui fa un any que vaig obrir aquest blog, amb una frase plena d'escepticisme. Val a dir que n'he tret més partit del que pensava, de tot això. Des de molts punts de vista. Per exemple, serveix per trencar el gel amb persones amb les quals o bé sempre parlaves del mateix o bé no sabies massa què dir-los. Un blog com el que faig, que no només parla de política, com potser era de preveure, es presta a ampliar la capacitat de relació i contacte. També ha tingut conseqüències com les de ser excusa per obrir nous blogs ("si aquest ho fa, per què no jo", deuen pensar) i, de retruc, per conèixer-ne d'altres dels que difícilment sabríem si no fos així. I podem fer alguns dinars i sopars, ves. També ha portat alguns equívocs, especialment sobre els límits del que has de dir o no has de dir, i no em refereixo només a la política. I, en fi, un any de neixements i morts, d'amors i desamors, de treure Fraga i dir sí a Europa, de canvis en molts àmbits i de coses que no canvien mai. I d'una audiència per damunt de les expectatives, especialment pels que escrivim en català i, en fi, ja ho haureu vist, tampoc no som García Márquez, per dir-ho suau.

:

Visca la festa

:

Ahir, dia de les patrones, vaig acabar la jornada amb un infumable vodka amb no sé què al costat de la platja, després de fer dues vegades (anar i tornar) el recorregut de tot el Passeig Marítim i de veure Déu i sa mare. CD va portar dos amics que donaven el toc d'exotisme a la comitiva, un italià (que treballa a Corsico, ciutat de l'àrea de Milà agermanada amb Mataró que casualment té l'alcalde aquí aquests dies, un tio molt trempat, que ha vingut amb el seu fill, que al·lucina) i un japonès. El primer, veí del seu cosí a la feina italiana, el segon, un nipó errant. Van carregar-se mòbil i càmera d'imatges dels focs d'artifici. El japonès va preguntar què significa "Glòria a les Santes". Com que no teníem ganes de fer antropologia, algú va dir "Glòria" és "visca" i "Les Santes" és "la festa". Visca la festa. Una traducció que gairebé podria subscriure Manuel Mas. I em vag quedar amb les ganes de dansa del ventre. (Foto: Carme Balcells, capgros.com)

Art efímer de Juliana i Semproniana

Imatge: www.lessantes.net

Bé, doncs ahir vaig acabar al ball del Parc, després d'una breu visita al swing de la Plaça de la Brisa i d'una estada als fados del Pati de Can Marchal. El millor de Les Santes, però, continua essent les converses que s'hi fan, i la gent amb qui et trobes, alguns que fa massa temps que no veus, o amb qui fas que es trobin o a qui descobreixes per primer cop. I amb aquest esperit encarem el que queda del dia, almenys, amb la nit dels Focs i l'anomenat Sarau, un conjunt d'activitats prop de la platja. Bé, ja veurem.

:

El llarguíssim trajecte matinal m'ha deixat fet completament pols, especialment per la xafogor i aquest cansament que t'agafa de no saps massa què (després, dinar amb els teus, relax total). O sigui que penjo això i marxo a la darrera fase de la Passada de Gegants, una altra matada per si la del matí no havia fet prou efecte. En fi, més de tres hores de missa, amb dos bisbes, dos alcaldes, dos diputats al Parlament, un conseller, etc...

:

Si tingués temps, i per introduir polèmiques noves, parlaria d'un tema que algun dia he vist fer coincidir alguns nostrats. Es tracta de si és bo o no que en l'Ofici convisquin la Missa de Mossèn Blanc (una peça que nmés es toca cada 27 de juliol en aquest acte, un fet d'art efímer, des de fa més de 150 anys) amb els cants que en diuen kumbaiàs, o sigui, els de la missa de diumenge o de quan sigui. Contra el que pensaven els que vaig sentir, i després d'haver-ho pensat una mica, jo penso que sí. Que fet i fet es tracta d'un acte religiós, d'una assemblea de fidels, dins la qual hi ha un fet cultural, el més genuí de la Festa Major. I els actes religiosos (que ve de re-lligar, de retrobar l'home amb la seva plenitud) necessiten d'una participació activa de l'assemblea. I els cants, o els resos en forma de cant popular, en són part indissociable. Però, en fi, s'accepten controvèrsies (encara que em sembla que és un tema que fora dels que us he dit i de mi mateix, mai més no he vist que ningú el tregui...).

:

L'apunt final d'avui, que no té res a veure amb la Festa Major de Mataró, és la recomanació del post de Jaume Subirana en la que ens mostra algun treball interessant sobre blogs.

En plenes Santes

L'Alcalde després de la Crida de Festa Major. Foto: Albert Clavell (capgros.com)

Una bona Crida (ja ho va anunciar, l'alcalde, que és 'santero'...), una nit cívica i sense massa incidents, moltes ganes de festa i molta calor. Vaig anar a comprovar in situ el dispostitu de seguretat, com us deia, és obvi que no és només la casualitat i el civisme el que fa que una de les nits amb més risc (d'accidents i cremades, sobretot) funcioni. Toquem fusta. Com en una batalla decimonònica (però tot fet amb ordinador i seguit amb emissores), sobre un plànol descansaven el trajecte, els riscos i els dispositius repartits arreu. Tot és molt millor si es pensa, i es pensa força, molt abans. A continuació, vaig ser una estona al desvetllament i cap a casa (amb l'excusa de fer de pare, així avui aguanto...). Aquest matí he plegat una estona abans per ser a la visita de la nova "Casa de la Palmera", un equipament (provisional) que agrupa un conjunt d'associacions i que és en una illa de cases del carrer Gravina. Amb la intervenció de Can Xammar (gran foto la de l'Amat) i això mateix sento com si ens endinséssim en uns móns ocults de patis del darrere i jardins frondosos, amb alguna intimitat amenaçada i centenars d'anys que surten a respirar. Després he anat al concert-vermut de Les Esmandies, a punt de desmaiar-me de la xafogor, on he sentit un grup que es deia "Sitjazz" i que, com a curiositat, han tocat un parell de cançons mataronines dels gegants però a ritme jazzístic. He acabat el migdia a la Barram (un acte indescriptible, veure com toquen les campanes durant mitja hora... (diguem-ho tot, bàsicament per veure'ns els de sempre) i aquesta nit... ja veurem. En fi, Les Santes s'han apoderat d'aquests carrers que semblaven tan plàcids, tan calvinistes, tan previsibles. Bé, demà Missa, Passada i Focs. Aquest és el marc. Ara cadascú que pinti el quadre.

:

L'apunt final d'avui l'hem de dedicar a la Nàdia que, ves per on, també ha obert un weblog. Insisteixo que no hi ha cap directriu. El que segur que passa és que aquestes coses, especialment si hi ha contacte (però oi que menys del que voldríem?), s'encomanen, com la grip. Sort!

Dia de Sant Jaume

Foto: capgros.com

Avui, dia de Sant Jaume, el migdia del qual l'he disfrutat en una capelleta barroca fantàstica que hi ha a l'antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró (amb la missa del patró), ens trobem ja a pocs minuts de la Crida de Festa Major. O sigui que faig quatre notes al blog i cap allà. Després, comença una nit que, per mi almenys, té un alt risc (correfoc, aglomeracions, etc.) i, per això, hi ha muntat un dispotitiu preventiu, amb comitè de crisi inclòs, de nassos.

:

Dues coses, doncs. La primera és que, un cop superades les polèmiques cartelleres vénen les alegries castelleres. Si en Quico es lamentava de la mala imatge que havia donat el primer (bo i que Maquiavel diria que ja va bé que parlin de tu malament, mentre parlin de tu...), avui, amb notícies als principals diaris, hem pogut veure com tothom reconeix l'alta qualitat de la colla mataronina, els Capgrossos, una de les més modernes, de fet, però que ha passat a ser de les millors de Catalunya. Osti, jo no hi entenc gaire de castells, més aviat gens. Però m'en sento molt orgullós d'una colla en la que hi tinc força amics i coneguts i que està donant tantes alegries a la ciutat.

:

La segona és que l'enquesta de La Vanguardia, de la que avui se'n publica una segon part, revela que hi ha un suport creixent del PSC en cas que les eleccions generals se celebressin avui. I que el segon partit, també a l'alça, seria el PP, com ja va passar als comicis europeus. Això confirma el que amb quatre pinzellades deia ahir, d'una banda, sobre el paper del PSC a la societat catalana i, d'una altra, sobre la crisi que viu CiU, larvada (crec jo) fa temps, de caiguda lenta, i que és més profunda del que sembla.

Enquesta: el PSC, a l'alça

Avui a La Vanguardia es publica una enquesta que apunta una nova victòria del PSC, encas que avui se celebressin eleccions a Catalunya, però ampliada, amb cinc diputats més que el primer partit de l'oposició, en una mostra on baixa CiU, s'estabilitzen els socis de Govern (ERC i ICV) i puja el PP. Tot això malgrat que la imatge del Govern no sigui segurament la millor del món, a tenor del que diu l'enquesta, bo i que millora des del darrer sondeig del mateix mitjà. Si fos així, doncs, ens trobaríem amb un mapa estable i en la confirmació que l'estratègia opositora d'Artur Mas (qui, per cert, ha de veure el seu rival Duran i Lleida situar-se com a molt més valorat que ell) no treu CiU del lloc on és, sinó que cada vegada l'allunya més d'assolir de nou el Govern de la Generalitat. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció de l'enquesta (no hi ha disponible el quadre a internet) és la imatge dels partits, especialment el rebuig. Així, el PSC, amb un 40%, ´s el partit que menys rebuig genera cosa que, a parer meu, determina força el paper central i motor que està desenvolupant en aquests moments a la política catalana. Més comentaris d'interés sobre el tema, al blog de Miquel Iceta, que, a més, us posarà al dia dels reptes que té la setmana que comença.

Egipte, universitat i Santes

De nou, el terror, ara a Egipte. Els terroristes entenen que el turisme, i les vacances, com deia Enzensberger, és la democratització d'un dret reservat fins la primera part l'anterior segle a la burgesia. I on hi ha democratització, on hi ha els valors que es volen destruir, s'emporten més de vuitanta vides pel davant. Encara hi ha classes. Ara que no només hi ha burgesos viatjant, és l'hora d'aquests terroristes.

:

Ahir al vespre, a Rocafonda, vaig presentar l'acte que els del PSC vam organitzar amb la JSC sobre el futur de la universitat pública, amb la diputada Montse Palma i el catedràtic Albert Cornet. El va moderar en David Bote, un crac que hi ha a la JSC de Mataró i que, ahir ho recordàvem, ens vam conèixer al tren de la mani contra la guerra d'Iraq i va ser un flechazo. Van sortir moltes coses, al debat (que reconec que em queda una mica lluny) i, a fe que m'hi vaig fixar, recordava el que em deia un lector d'aquest blog, un tal Diògenes, que ni més que menys que alertava de la mort de la filosofia si prosperaven els plans del Ministeri (en fi, jo pensava que deu anar molt malament si la filosofia depèn del que decideixi l'Estat...). Bé, no ho vaig pas percebre, de les explicacions que em donaven ni de les preguntes del públic. Més aviat vaig entendre que s'anava cap un model més racional i flexible, en concordança amb els països europeus (l'espai més competitiu amb el que ens podem presentar) i que tot plegat entrava en la senda del diàleg i l'entesa. Després, un tomb pel bar del pare d'un dels nois de la JSC, al barri de Cerdanyola, (amb conversa surrealista amb un paquistaní inclosa) i em vaig sumar al sopar que els joves socialistes van organitzar en una pizzeria del port, al costat de la juerga de fi de curs dels d'El Tot Mataró. Jo era el iaio, sí, però n'hi ha que em vénen al darrere decididament. Que consti.

:

Res, que ja hi som, a Les Santes. Pels que les voleu seguir per internet, teniu un web oficial (poseu so, es nota que el logo crema...), un altre web no oficial, i les edicions especials de capgros.com (amb el weblog del germà d'en Miguel inclòs) i PortalMataro.com. Gairebé les podem olorar sense sortir de casa. Però no ho farem, oi?

:

Mentre tant, hem avui surt a El País (suplement El Viajero) una ressenya sobre Les Santes, a la pàgina 2 (foto, de Mª Ángeles Sánchez). Diria que és l'ocasió, i segurament la nota no ho reflecteix prou, que més variat és el programa i en el que compta amb actuacions de més pes. la idea d'enllaçar el festival Cruïlla de Cultures amb la Festa Major és realment una boníssima idea. Per cert, avui, Ojos de brujo.

:

Aquesta tarda inaugurarem la segona fase de Can Xammar, que inclou una nva plaça envoltada de nous establiments i habitatges, la recuperació de la muralla del segle XVI i la instal·lació d'una nova escultura pública de Perecoll. Ja n'havia parlat altres vegades, crec que és un dels fets més importants, per evitar els "teixits morts", com agrada dir a l'alcalde, i per donar força al centre de la ciutat per esdevenir tot ell un dels principals motors del nostre atractiu.

Nadal i cartell

Quatre ratlles per dir-vos ràpidament que ahir al vespre, amb el conseller Nadal i l'Alcalde (foto de Jaume Álvarez) vam passejar pel barri de Cerdanyola, la reforma del qual ha obtingut la meitat del finançament de més de 7 milions d'euros de la Generalitat gràcies a la Llei de Barris. Ho vam fer després d'una molt profitosa reunió amb responsables del PSC del Marsme i abans d'un sopar amb la simpàtica militància del Partit a Premià de Dalt.

:

I per dir, també, que la polèmica pel cartell de la festa major, segurament copiat d'un altre logotip, ens ha portat al PSC a reaccionar demanant una intervenció activa del Patronat de Cultura donant explicacions al respecte. Crec que és el mínim que cal fer. Això i, per damunt de tot, abocar-se a la festa, que és el que compta.

Cada dia més segurs

Abans d'anar a una reunió dels socialistes del Maresme amb el conseller Joaquim Nadal a la seu del Partit al barri de Cerdanyola i de portar-lo a passejar i a sopar, això darrer a Premià de Dalt, tinc deu minutets per escriure el post d'avui. Si començàvem la setmana presentant els dipositius anti incendi d'aquest estiu (just el dia que cremava Guadalajara), el dia que esclaten tres noves bombes a Londres (de moment, sembla que sense víctimes), hem celebrat la Junta de Seguretat Local que, presidida per l'alcalde, acull tots els cossos policials actius a la ciutat.

:

Ja ens pensàvem que els índexs relatius als delictes i les faltes havien arribat a un terra inflanquejable. Com recorda avui Lluís Bassets en un article magnífic a El País, el mal existeix, o sigui que hi hem de comptar. Però el cert és que han baixat un 11% els delictes i faltes en aquest darrer trimestre respecte el mateix període que l'any passat, un 17% els delictes, especialment els prioritaris, com ahir ja vaig comentar a la Comissió Municipal Informativa de l'Àrea que presideixo a l'Ajuntament. Així, hem pogut repassar les darreres operacions policials conjuntes a Mataró entre els Mossos i a Policia Local. Els seus caps comentaven els alts índexs de resolució, el doble que el considera òptim a nivell europeu. El Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil també han presentat el seus resultats i, entre tots, ehm preparat el dispositiu de seguretat de la Festa Major de Les Santes.

:

També destaca la reducció dels accidents de trànsit, specialment les víctimes dels greus, que han baixat un 22%. Tots hem convingut que l'increment dels controls de velocitat i d'alcoholèmia, així com els de documentació o de parlar per mòbil, hi deu haver contribuït. I també, és clar, dues coses més: l'actitud cada vegada més responsable de les persones i la professionalitat dels nostres cossos policials.

Nous 'bloggers' i dos articles

Manel Mas s'estrena
:

A la fi, el diputat i exalcalde venç la temptació i obre el seu propi blog. S'apunta, així, a la llista de responsables polítics que utilitzen internet per explicar i per explicar-se, amb continguts estrictament polítics o, com faig jo aquí, amb un contingut que intenta ser "d'obsessions i afeccions (i desafeccions)". (Collons). Posa d'excusa que li ha agafat gràcia, a això d'escriure, gràcies a una amable invitació que li féu capgros.com perquè publiqués quinzenalment els seus articles, aprofitant la seva aleshores estrenada condició de pare de la pàtria i, també, la gràcia d'haver estat punt de referència obligat de la premsa local al llarg de més de vint anys.

:

He de confessar que la relació de Manuel Mas amb els mitjans locals, amb la comunicació en general, ha passat períodes de tot. Lògic, d'altra banda (tant per la seva responsabilitat com pel fet de trobar el lloc de cadascú, la premsa i els polítics, en aquest període). Seguramet, però, mai com ara hem tingut l'oportunitat de llegir-lo. recordo que, al principi d'aquestes col·laboracions, ell mateix dubtava del to, de la continuïtat, potser de l'eficàcia. Però de mica en mica ("se hace camino al andar", li agrada dir) ha anat trobant el què. També el mitjà capgros.com, tot el grup, de fet, malgrat algun complexe (dit amb tot el carinyo), ha esdevingut avui un altre punt de referència obligat.

:

Bé, no és l'únic company de partit que ha estrenat el seu espai web, aquests dies. Justament aprofitant la plataforma del mitjà citat, hem conegut els primers posts del blog d'en Sergi Bonamusa, exregidor de l'Ajuntament i, pel que veig, també àvid de dir la seva. Espero que no s'en cansin. Però que tampoc s'ho prenguin com una llosa. Estem conquerint, els bloggers, nous espais de llibertat. A veure si es nota.
:

Alguns articles

:

Per no perdre el costum, alguna recomanació. En primer lloc, i gràcies a Joan Safont, he llegit avui la crítica de La Vanguardia (suplement Culturas), signada per Bea Espejo, a l'exposició de fotos de Rineke Dijkstra a Caixafòrum, de la que en vaig parlar fa poc (i al sopar dels bloggers, alguns dels quals havien seguit el post amb l'entusiasme de descobrir aquesta fotògraf).

:

El segon és un article de J.A. González-Casanovas a El País en el que revela la influència d'Emmanuel Mounier en el progressisme catòlic dels anys seixanta a Catalunya, especialment en Alfons-Carles Comín, pare del diputat Toni Comín, també estudiós del personalisme de Mounier, del que dissabte farà vint-i-cinc anys de la seva mort. Casanovas revela que va ser ell qui li va deixar el primer llibre de Mounier que llegí Comín (pare).

:

I el tercer és el post de Jaume Subirana sobre l'entrevista d'avui a La contra de La Vanguardia. I l'entrevista, és clar, a Joseph O'Connor.

Prevenir incendis

D'excursió per la prevenció

:
Aquestes tres fotos que hi ha aquí, de l'Aida Morell (capgros.com), mostren tres moments del decurs de la visita que vam fer ahir al migdia (sí, amb una humitat de nassos i un sol de justícia) per conèixer, d'una banda, les tasques realitzades a les franges de protecció de les urbanitzacions de Mataró (com la que em veieu al costat d'un pi, amb l'Alcalde i el cap de Bombers de Mataró, en un racó del mapa de l'altra foto, que la cap de Protecció Civil, la Montse Font, està ensenyant), i, d'una altra, el conjunt dels efectius anti incendis (de la vutantena llarga, aquí en teniu una representació) que estan mobilitzats per qualsevol eventualitat.

:

Amb el regidor Quico Melero (a la foto del camió, a la dreta) i amb l'ajut de l'Agrupació de Defensa Forestal de Serra de Marina (una trentena de voluntaris molt actius) s'ha endegat una feina de nassos, i de molta complexitat administrativa, per poder complir amb la Llei que obliga les urbanitzacions a fer aquestes frangfes i dotar-se d'un pla propi d'auto protecció, que els foren lliurats just divendres passat.

:

Amb ells també, amb els Bombers, que compten amb més personal contracta per l'Ajuntament i amb nous vehicles, com aquest cedit per la Diputació, i amb un conjunt de moltíssimes persones que no surten a la foto, val a dir que tenim tot a punt per si s'esdevé el que no volem. Al final, hem pujat fins al pic del Turó de Mata i hem visitat el guaita, en una vista impressionant sobre la ciutat i sobre la banda de Llavaneres, un indret, del terç forestal de Mataró, del tot recomanable.

:

Més informació i fotos a PortalMataro.com i El Punt.
:

El PP i els okupes

:

Coincideixen en tractar políticament un tema que no pot circumsciure's fora de l'àmbit del pressumpte delicte, és a dir, judicial. Tots dos ho saben, però tots dos, també, miren de treure'n profit polític amb un discurs sospitosament similar. Potser és que tots dos volen fer fracassar el projecte de dotar el barri de Rocafonda de nous equipaments? Oi que no? Doncs una mica més de responsabilitat, si us plau.

Sopar i Estatut

Ahir, sopar
:
Bé, com ja vaig anunciar, vam trobar-nos una colla de blocaires mataronins ahir al vespre per sopar una estona i riure'ns del mort i del qui el vetlla. De fet, fora d'en Cinto, coneixia personalment tota la resta, o sigui que ens vam perdre l'oportunitat de conèxier alguns dels que només sabem per la cibercuriositat. O de comptar amb algunes absències que aviat recuperarem. A la taula de la primera foto, al restaurant El Tramvia, d'esquerra a dreta hi teniu en Jesús, en Cinto, en Marc, en Joan Sl. (autor d'aquests, per ara, dos únics documents gràfics publicats), en Francesc, la Núria, en Joan Sf., en Miguel, un servidor de vostès, l'Eloi, en Quico i la Judith, dotze del patíbul fent el freak!

:

No explicaré cap acudit ni cap de les coses divertides perquè així mantenim una mica el misteri. I les ganes d'apuntar-s'hi un altre dia. I potser la reputació.

:

La segona foto indica que alguns vam voler posar una mica de sal a l'encontre i ens vam trobar a pocs metres del mar apurant la penúltima, fent-nos les últimes puies (rotllo tripartit, rotllo periodistes, rotllo guerra de sexes, lo de sempre...), encara que n'hi ha quatre més que romanen a la part fosca. Per què serà?

Volem l'Estatut!
:
Aquesta imatge i un reguitzell d'arguments provenen del blog de Miquel Iceta qui, amb raó, mostrava diumenge la perplexitat que hi hagi una proposta d'ampli consens per millorar substancialment l'Estatut de Catalunya i que el principal partit nacionalista (per alguns, l'únic, per altres, tots ho són... en fi) hi estigui en contra per pura rebequeria (com un Esperalba qualsevol, esperem que ho sigui del tot). 23 anys sense moure un dit, i ara, tampoc. On és el patriotisme?

Homes sols | dones soles

Homes sols
:

Vas a missa i et fixes que n'hi ha uns quants, d'homes sols, com tu. De més joves que tu i també de més grans. L'altre grup social que ve sol són les velletes (que ja no són les pansidetes que cap a l'ésglésia van caminant, com a la Cançó de matinada, sinó que acostumen a ser iaies eixerides, coses de l'espècie...). Homes sols a missa trenca amb el tòpic de la feminització religiosa (ja se sap, l'home al bar o al futbol, per no dir al prostíbul o a la sauna, la dona a missa) i em recorda algunes religions que centren en el gènere masculí la pràctica activa de la pregària. Resar, cosa d'homes, seria. És clar que també crec que el món femení ja és ple d'espiritualitat i, davant d'això, potser l'atordiment, potser l'enveja o la perplexitat, ens porta a la recerca dels referents espirituals del nostre entorn. Des del jazz als sermons de mossèn Jordi. O Christian Dios, amb paraules de Ferran Sàez avui a La Vanguardia. O com fan els toreros portuguesos dels quals parlava ahir, buscant l'experiència de l'engendrament tacats de sang i exhausts del sacrifici. Homes sols que, triada o imposada, treuen profit de la seva condició apropant-se a l'assemblea i, amb més o menys timidesa, recitar els himnes amb les altres solituds allà aplegades, participar d'un sacrifici consistent en estimar-se, escoltar les paràboles que, des de dos mil anys enrera, et parlen de la teva vida d'avui i proferir un suspir, un amén, per duur millor la vida que t'espera.

:

Foto: Alberto Giacometti, Lotor III (1965)

:

Dones soles

:

Les dones soles d'Edward Hooper no van a missa. Van en tren o l'esperen fent un cafè amb llet. Pensen amb l'amant ocasional, que ha estat o serà i es pregunten, nues davant l'edevenidor en la solitud de la casa fosca, quina és la naturalesa del que els passa. I consultaran a Pascal sobre l'òrgan del qual provenen llurs raons. Fins que la llum les il·lumini.

:

Foto: Edward Hooper, Habitació d'hotel (1931 ), Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Enamorats de la Shany

Així podem acabar després de veure la successió de quatre fotografies d'aquesta adolescent israeliana, la Shany (2002-2003), una, el dia de l'allistament, les altres dues preses un dels dies dels tres anys que dura el servei militar (també per les dones) a aquell país. I la darrera, mireu-la aquí a la dreta, sense la por als ulls, amb la mirada directa al desafiament, més molsuts els llavis, amb tots les trets de dona feta i refeta, disposada a encarar la vida.

:

Formen part d'una bella exposició de les treballs de la fotògrafa holandesa Rineke Dijkstra a Caixafòrum, centrada en l'adolsecència, especialment, encara que té algunes sèries, com les de les mares o els toreros portuguesos que són una delícia. Una guia que acompanyava un grup de visitants ha acompanyat aquestes dues sèries amb una reflexió meravellosa: l'artista vol comparar l'experiència d'haver parit (ferides i sang incloses), que a les dones els ve donada per la natura, amb la passió pels homes de viure-la com sigui. I així ens mostra aquests joves toreros lusos, el primer dia del seu debut, just després de la feina. Amb la cara de descobrir aleshores, i no abans, expressant tanta satisfacció com paüra, exactament què acaben de fer i a quins riscos s'han enfrontat.

:

Hi ha també la sèrie d'un altre noi allistat, en aquest cas a l'exèrcit francès, que també va seguint la seva evolució (ho fa en molts altres casos, com una nena iugoslava que es fa gran a Holanda, etcètera...) fins que transcorre aquest procés anomenat adolescència, i del que el pas per l'exèrcit n'ha estat atàvicament un ritus de pas. També retrata les noies i nois que van a les discoteques, o experimenta davant la proposta de situar-se en una càmera, o infants al bosc, amb clares referències a l'univers dels contes de fades, o les que podrien ser "les amigues imaginàries d'Anna Frank", fruit d'una beca que va obtenir. L'exposició començava amb uns retrats magnífics d'adolescents de vàries latituds mundials (Ucraïna, Croàcia, Polònia, Estats Units, Israel, Bèlgica, etc.) fotografiats amb banyador davant el mar. Diuen molt d'ells mateixos, però també del que viuen i com viuen. I remeten als clàssics, com la Venus de Boticcelli, o Cézanne.

Blogs fiscalitzadors i altres enllaços

Blogs fiscalitzadors
:

Per casualitat m'ha arribat a les mans la revista InfoGedas, una publicació comercial en català (hi ha versió castellana) de l'empresa informàtica Gedas. En ella hi ha una entrevista a l'expert sobre l'impacte de les noves tecnologies Bruno Giussani (a la foto, treta del seu web). Dins l'entrevista, trobo aquest comentari sobre els weblogs respecte el poder de l'administració, que em permeto de reproduir-vos:

:

"- [InfoGedas]: Bé, tornant a la informació. Comparant la situació actual amb la que teníem fa uns anys, ara tenim accés a més informació i a eines per poder fiscalitzar l'activitat de l'administració com els weblogs i si tenim en compte que el 2004 ha estat el seu any. Com poden utilitzar els governs aquestes eines per millorar la seva activitat respecte del ciutadà?
:

- [Bruno Giussani] Trobem des maneres de fer efectiva aquesta eina en profit de l'activitat dels governs. Primer pel seu model de publicació, suposa una gran facilitat d'ús, rapidesa d'actualització i en definitiva és una eina que pot utilitzar-se per mantenir informat puntualment el ciutadà de la informació que es vagi produint en el dia a dia. La segona via d'utilització en el seu potencial com a generador de conversa, d'obtenir feedbacks dels ciutadans, les seves opinions respecte a temes plantejats per l'Administració. Aquesta seria una manera adequada d'utilitzar-los, per "escoltar el ciutadà", en definitiva és un canal més que s’obre per augmentar la comunicació entre administració i administrat. Tenir en compte les necessitats i les opinions que es generen poden suposar un augment qualitatiu important dels serveis que els governs proporcionin als seus ciutadans.

:
L’excés d’informació provoca la necessitat de trobar maneres de gestionar-la. Fins a la creació de la impremta per Gutenberg els llibres eren text pla però a causa de l'increment de producció, la necessitat d’estructurar la informació en capítols i de generar índexs es va fer imprescindible. Avui en dia el problema el trobem en quin tipus d’informació és important o no i sobretot en com oferir-la. Els blogs en definitiva poden oferir una via de subministrar aquesta informació més adequada, personalitzada i propera al ciutadà perquè aquest pugui disposar d'ella.

:
- Relacionat amb la democràcia, les TIC es presenten com l'eina màgica que ens farà arribar a una àgora virtual. Estem desenvolupant un nou sistema polític?

:
- Els sistemes polítics són complexos i difícils de canviar, però si que és cert que creació de comunitats de caràcter global propiciant la barreja cultural i sens dubte l'enfortiment de comunitats locals, afirmant la seva identitat en un món cada vegada més globalitzat, són efectes produïts per l'aplicació de les TIC."

:

Altres enllaços

:

La via de l'Estatut que s'imposarà és la de la sensatesa. En aquest sentit ha estat molt positiva la reunió d'avui entre Carod i Zapatero, en la que el primer ha dit que el nou text s'ha de fixar dins els límits de la Constitució. Avui, a l'acte que hem fet els socialistes de Mataró amb Manuel Mas (en el que ha gosat citar aquest blog, del que sé que és assidu), parlàvem sobre l'Estatut, tangencialment. Segurament no és això el que més importa (no ho és, és clar, sinó allò que podem arribar a fer amb un Estatut del segle XXI), sinó aquests altres temes que es viuen localment i que tenen una dimensió global (per tant, en principi difícil d'abastar). El diputat socialista, però, ha posat alguns exemples d'adaptació al canvi, i ha fet un discurs optimista.

:

Per acabar les recomanacions d'avui, us en proposo, dues. En primer lloc, la de l'article de Joan B. Culla, que ressenya en Cesc Amat i que ens permet prosseguir la reflexió que iniciava jo al post d'ahir (també amb articles prestats, les millors idees són les copiades). En segon lloc, una entrevista de La contra de La Vanguardia que m'ha agradat moltíssim. És a l'escriptor bosnià Dzevad Karahasan (vegeu foto) i, en contra una mica de tot el que està de moda, defensa la dependència humana (osti, els independentistes ho haurien de llegir), quan diu "Cuando le dices a una persona "te necesito", hay en esa afirmación una verdadera grandeza y una gran fuerza", la capacitat d'escoltar i d'obrir-se, d'utilitzar tot el cos per a la comunicació, d'elegir la gent que estimes, sigui o no la millor del món. I de defensar la felicitat al marge de la situació econòmica, de la guerra, de les condicions amb les que vivim.

Llibertat i seguretat | Causes del terrosime | Blair

Llibertat o seguretat?

:

Del debat sobre llibertat i seguretat que, pels que de tant en tant xafardegeu aquest blog sabreu que m'agrada, avui hi ha dues interessants recomanacions. Ambdues parteixen de negar que siguin dos valors diferents, ans al contrari. Sense seguretat, sense límits, sense sòl per o ntrepitjar, vénen a dir (encara que segurament amb conclusions diferents), no hi pot haver llibertat. La primera recomanació és el post de Josep Mª Terricabras. I la segona és un article de Fernando Savater a El País (a la foto, del diari citat) que, a grosso modo, subscric plenament.

:

Parla de Blair, elogiosament, i compara alguns dels debats amb els que hi ha hagut a espanya davant el fenomen terrorista. Front els que han titllat algunes mesures com a retall de les llibertats, Savater ironitza dient "En realidad, ha solido llamarse "progreso social" al recorte de ciertas libertades particulares a fin de conseguir mayor seguridad de bienes para la mayoría. La enseñanza general obligatoria, por ejemplo, o la no menos obligatoria cotización para la Seguridad Social, la velocidad máxima permitida en las carreteras, los impuestos y qué sé yo cuántas cosas más que limitan la libertad de elección de bastantes en nombre de lo que se supone mejor para todos, ante la indignación de neoliberales y de libertarios de derechas. Según el planteamiento digamos "progresista", la seguridad así conseguida permite un uso más eficaz y auténtico de la libertad a quienes de otro modo verían la suya coartada por la incertidumbre o la necesidad." Efectivament, quan els progressistes parlem de seguretat, parlem de tot això, també.

:

I continua "La seguridad es un ingrediente fundamental de las libertades públicas, lo mismo que sin éstas nadie está realmente seguro frente a las autoridades o entre los demás. Lo importante es que si desaparecen privilegios o se imponen ciertas incomodidades, sea de modo proporcionado y sin afectar nunca a las garantías fundamentales sobre las que se asienta la democracia (como creo que ha ocurrido en Guantánamo, por ejemplo)". Cita Montaigne, dient "De verdad, cuando se llega a unas situaciones tan apremiantes que no cabe aguantar más, acaso sería más razonable bajar la cabeza para prestarse un poco a recibir el golpe, en vez de llevar la obstinación hasta sus últimas consecuencias y mostrarse inflexible, porque si no se suelta nada, se da pie a que la violencia todo lo pisotee: cuando las leyes no pueden lo que quieren, más valdría obligarlas a querer todo lo que pueden" (Assaigs, I, XXIII).

:

Més endavant diu "Tanto lo ocurrido en Madrid como en Londres indica claramente que ha sido una consideración generosa hasta la negligencia de las libertades de expresión y reunión de ciertos grupúsculos lo que ha facilitado los crímenes que ahora deploramos (...) No es el celo policial lo que provoca los atentados, sino su ausencia lo que permite fraguarlos".

:

Terroristes amb causa?

:

Respecte a les causes del terrorisme, tòpic al que alguns s'acullen per esmorteir l'impacte dels atemptats com el de Londres, Savater pica fort: "Por supuesto, el terrorismo islamista tendrá sus causas, como todos los aconteceres de este mundo. Algunos pensadores nos han brindado las más profundas: el capitalismo salvaje, la arrogancia de Occidente, la injusticia universal, etc. Me extraña que nadie haya mencionado el Pecado Original, que también tuvo mucho vicio. Por cierto, el nazismo y el estalinismo tampoco carecieron de causas, quizá a fin de cuentas compartieran alguna con el terrorismo actual. En cualquier caso, lo urgente ahora es defendernos de sus ataques y proteger los mejores logros de nuestras sociedades frente a ellos".

:

El mateix diari, també sobre les causes del terrorisme, inclou una interessantíssima entrevista amb Rosemary Hollis, una experta aglesa en política internacional. Hollis minimitza el paper real de la religió en el fanatisme ("La religión por sí misma no es la explicación"), així com també el de la pobresa. I aduueix una forta identificació política amb allò que Gluksmann diu "el nihilisme" i a la substitució de la identitat nacional, de la comunitat nacional (us sona, això?) per la identitat virtual. "Buscan un lugar al que pertenecer y unos camaradas de armas en nombre de algo". És a dir, Internet els proporciona l'Islam o la idea força que el seu país (quin és el seu país?), o la realitat, no els ofereix. "Un francés descendiente de argelino que busca sus raíces no está interesado en el pueblecito argelino de sus abuelos, está interesado en el islam que tiene a su alcance en Internet, que no pertenece a ningún país, y lo encuentra a su medida precisamente porque él siente que no pertenece a ningún país". Però vaja, ens ho posa una mica més complicat.

:

Tony Blair per Jordi Pujol

:

Ja dic jo que Pujol està més bé fora del poder que governant. Bé, em permetreu la broma per dir que aquest poític murri (dit amb tot el carinyo i respecte, sincerament) reconeix en Blair, en un article a La Vanguardia, que hi ha valors fins ara adoptats per la dreta (la rectitud moral, la seguretat, la família...) que Blair ha aconseguit encarnar, amb la idea que, com bé ha sabut intuir Bush, els valors morals són més forts que els interessos, com ja deia Keynes. En fi, no difereix massa del que hem parlat, Pujol veu en Blair un lideratge molt positiu la defensa de la llibertat amb límits com a garantia de la pròpia llibertat, de la configuració de la comunitat nacional com un espai comú (no multicultural, ep) de relació i d'identificació, i d'excel·lència, de la defensa de la família i del medi ambient i de la necessitat de la modernització i l'enfortiment.

Sopar de bloggers | Cerdanyola

Sopar de bloggers
:

Ahir, al magnífic concert de Maceo Parker, al Pati de Can Marchal de Mataró (quatre hores donen per molt), vam trobar-nos tres bloggers, en Joan Salicrú, en Cesc Amat i jo mateix. També vam quedar que proposaríem a la resta de bloggers mataronins, coneguts o no, de fer un sopar d'estiu, pre-Santes. Com que ens hem de decidir, avui hem anat perfilant la data de diumenge dia 17 a les 9 del vespre, és a dir, ja!. Qui es vulgui apuntar, ho ha de fer enviant un e-mail a en Cesc Amat, posem que entre avui i divendres, de manera que pugui fer una reserva com Déu mana en un lloc que, sigui dit de passada, mirarem que sigui assequible a les economies. Vinga, animeu-vos. Sempre podem trobar sorpreses agradables (i si n'hi ha alguna de desagradable, dissimulem i no el tornem a convidar).

:

Foto: Maceo Parker (www.cruilladecultures.com)

:

La Llei de Barris per Cerdanyola

:

Feia dies, mesos, que ho esperàvem i avui s'ha fet pública la decisió del Govern de la Generalitat d'atorgar una subvenció de 3,5 milions d'euros per al Pla de Millora del barri de Cerdanyola, el més gran de Mataró, que ha de permetre una reforma integral de la zona, similar, en dimensions i actuacions, a la que fa anys es va emprendre epls barris de Rocafonda i El Palau, que ja compten amb una important aportació dels fons europeus i s'està desenvolupant amb èxit. Aquesta vegada, els ajuts provenen d'una anomenada Llei de Barris, una de les primeres que aprovà la legislatura actual (després d'haver estat refusada en les anteriors, amb els vots en contra del PP i CiU) i que representa l'aposta més decidida del Govern de Catalunya per incidir directament en els barris que concentren més risc, sí, però que també tenen estratègies clares de desenvolupament i de futur. Si em preguntessin què m'agrada més del que ha fet aquest Govern de Maragall, en què es diferencia més i més positivament de l'anterior, diria que això. És el cas de Cerdanyola, sí, que veurà refer els seus carrers, noves places i equipaments, millors serveis. Tot amb la idea que aquesta millora reverteixi amb un increment de la cohesió social, de l'aparcament, del comerç de barri, del civisme, de la capacitat d'emprendre projectes conjuntament, etcètera. I no ha caigut la grossa, no, que aquí molta gent s'ho ha currat. Gràcies!

:

Com ha dit la Consol Prados, una diputada clau en l'èxit d'aquesta operació (i veïna del barri), aquests ajuts són "la primera vegada que un Govern de la Generalitat aposta decididament per a la reforma dels barris, després de vint-i-tres anys d'ignorància del Govern anterior (...) per fi hi ha un Govern que dóna suport als ajuntaments i a les seves polítiques de cohesió i millora dels seus barris".