Tot per tu

Sóc fidel, sóc funcionament.
Pròdig, em reparteixo: tot per tu.
M'he muntat un dit, és teu,
M'arrenco el cor, fes-te'n un rellotge.

Màrius Sampere, fragment del poema 42, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 55.

La gallineta

A mi, com ja va passar fa poc temps amb l'exsenador Santi Vidal, em sembla més aviat bé que els polítics independentistes aportin una mica de llum a la part més fosca, per opaca, del full de ruta que la coalició de CiU i ERC i la Cup tenen previst pels propers mesos. Ahir a El País es van fer públiques unes conferències del diputat Lluís Llach, conegut com a cantautor, en les quals advertia que els funcionaris que no acatin la nova "llei de transitorietat" cap a la independència que probablement aprovi el Parlament amb els vots dels diputats dels partits citats, seran "sancionats". 

¿Quina és la part més fosca, doncs? Contínuament he demanat als meus eventuals interlocutors independentistes que em diguin, sisplau, amb quina força (no moral, no, força de veritat) obligaran als jutges, al conjunt de forces i cossos de seguretat de l'estat (inclosos els Mossos, que són policia judicial), i a la resta de funcionaris (inclosos els autonòmics) a fer complir una llei que, segurament, serà anul·lada just després de ser aprovada. És a dir, que quan el president de la Generalitat es proposi executar el que disposa la llei, es trobi amb una ordre judicial que li impedeix i, per tant, el seu incompliment l'afecti a ell i a tot funcionari que s'hi presti, amb un risc penal més alt que una sanció. La pregunta pertinent que ens fem tots és, doncs, ¿amb quina força obligarà al poder judicial i els agents que actuen en el seu nom a estripar l'ordre i a posar-se al servei de la flamant república?.

El diputat, autor dels premonitoris "La gallineta" i "El jorn dels miserables", ho té clar: qui no ho faci serà sancionat. No va aclarir quin règim sancionador serà l'establert i, per tant, el nivell d'aquestes sancions, si és "a la coreana" (que seria molt convincent i faria culminar el procés amb l'èxit entusiasta del poble) o es tracta de la típica amonestació a la que estem tan acostumats en aquest país, si hi arriba. 

¿I què passa si la gallineta diu que prou?. Ho dic perquè tampoc va aclarir si, en el cas que el funcionari acudís als tribunals de justícia ordinària per denunciar l'abús de poder dels seus superiors (al cap i a la fi, els servidors públics han promès o jurat defensar la Constitució, no els seus governants), i els jutges admeten a tràmit la denúncia suspenent cautelarment la sanció, si aquests també serien "sancionats". I, en aquest darrer cas, què caldria fer quan la seva paciència hagués arribat al seu límit i enviessin la policia judicial (ergo els Mossos, que ja han dit que defensaran la Constitució) a detenir el responsable de recursos humans que està produint sancions, qui els aturaria. Val la pena saber-ho perquè la cosa, com veieu, pot ser molt xunga. De somriures, vaja.

En fi. Jo demanaria que ens ho acabés d'explicar. Que faci més conferències i que respongui, sisplau, a les preguntes que li fa aquest modest ciutadà, membre d'aquest país que pretén salvar, pensant, sobretot, amb la seva integritat física. Que parli. Si no vol, o no pot, potser haurà de fer com l'altre electe bocamoll i anar-se'n. Una víctima més del procés no es notarà. Aquí anem sobrats de gent, es veu. I qui sap si farà bé al Senegal, on hi té una fundació, que m'han dit que fa falta que els plogui.

Foto: Albert Garcia / EPV

No em toquis

"No em toquis!" ("Noli me tangere" en llatí eclesiàstic). (...) La frase amaga, em sembla, el secret del coneixement. Per conèixer (és a dir, per estimar) cal renunciar, si no literalment a tocar, sí a posseir. Coneix de veritat aquell savi que aconsegueix distanciar-se de l'objecte del seu estudi"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 180

Il·lustració: Abraham Janssens, Jan Wildens, Noli me tangere (1620), Musée des beaux-arts de Dunkerque.

Surt i bat aquest lleig drac

La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t'aturis, no t'ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l'eixida.
veuràs com el pots guanyar...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 98. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 59.
Il·lustració: Sant Jordi, de Josep Llimona, Museu d'Art  de Cerdanyola del  Vallès.

La guitarra de Trapero

Amb motiu del nomenament, ahir, del nou major dels Mossos d'Esquadra, càrrec vacant durant deu anys, en la persona de Josep Lluís Trapero, la premsa ha recordat que, a banda d'un bon guitarrista, es tracta d'un senyor que té les coses molt clares. Diu El País:

Sobre el paper dels Mossos en el procés ha estat taxatiu: els Mossos són policia judicial i han de fer complir la legalitat vigent. Així ho va fer saber als parlamentaris de la CUP quan aquests li van demanar que deixessin en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional les ordres de l’Audiència Nacional.

No és que el major Trapero s'ho inventi ni que sigui cap heroi unionista. Efectivament, els Mossos tenen competències de policia judicial, entre d'altres. Compleixen, per tant, les ordres que emanen de les resolucions dels jutges, que passen pel davant de qualsevol altra ordre que eventualment vingués, per exemple, desl seus responsables polítics. Excepte que el Govern de l'Estat recuperés aquestes competències o que la Generalitat hi renunciés (¿us imagineu?), això continuarà així el famós dia D (de la declaració unilateral) en el que els independentistes tenen posades totes les esperances. Bé, si l'Estat les recuperés, tampoc podrien fer res contra una resolució judicial. Això afecta als Mossos, esclar, i a tots els funcionaris dels conjunt de les administracions públiques, inclosa l'autonòmica.

Així que posem que arriba el famós dia D, amb referèndum no autoritzat o sense. El Parlament de Catalunya aprova aquesta declaració, acompanyada d'una llei de transitorietat, dues resolucions de marcat caràcter anticonstitucional. M'imagino que amb els advertiments judicials sobre la taula i els informes negatius dels lletrats de la cambra, que afegeix un senzill delicte de prevaricació als que ja s'hauran comès, de més envergadura. Però, com si sentissin ploure, amb el president pentinat per sortir a la foto de la història, l'aproven i els diputats marxen cap a casa seva. 

El dia D

L'endemà al matí pot passar això.

08:00h. La signatura dels decrets corresponents per fer efectives les resolucions adoptades el dia anterior.

08:10h La Generalitat ordena als Mossos d'Esquadra trametre aquests decrets als organismes oficials anunciant la nova autoritat als que pertanyen a l'administració de l'Estat. Els organismes oficials es neguen a signar la recepció d'aquests documents o, si els accepten, els posen en coneixement dels seus superiors que, òbviament, es negaran a complir les ordres.

09:00h Un jutge (no sé si cal que ho faci l'Audiència Nacional o qui sigui) ordena als Mossos d'Esquadra i a la resta de funcionaris aturar immediatament el desplegament de la llei mentre aquesta no és anul·lada i detenir tot aquell que faci el contrari.

09:10h Els Mossos acaten la decisió judicial (ho ha recordat en seu parlamentària l'actual major, dèiem), que traslladen als seus responsables polítics els quals, si es persisteixen en la seva decisió emparant-se en les resolucions parlamentàries, poden ser detinguts.

09:30h El procés s'ha acabat en una hora i mitja. La fiscalia ha pres nota dels delictes comesos i en donarà curs judicial quan hagi recavat tota la informació.

10:00h. Anem a esmorzar que tinc gana.

Mentretant, d'una banda, ja s'ha convocat l'enèssima manifestació en solidaritat amb les "injustícies" comeses contra polítics que no han respectat la llei. De l'altra, les possibilitats d'una negociació de res (és a dir, de cap avanç del nostre autogovern) van reduint-se encara més. D'ambdues bandes, la sensació de "qui dia passa anys empeny", no fos cas que arregléssim alguna cosa. Del fons, uns penjats de la Cup demanaran armes pel poble per fer el que els Mossos no tenen bemolls de fer, així, a la veneçolana. Res. Un dia més i tothom cap a casa. I diumenge, tortell.

I la gent? ¿I la bona gent que s'ha cregut el miracle de la Marededeu de la Independència? ¿I els bons jans que es pensaven que la manca d'estratègia era astúcia? ¿I els beneits que encara es pensen que tot el que es promet és de franc, o que es pot fer independentment de la llei o els costos només perquè mana "la voluntat"? ¿I els lúcids que veuen que els problemes del món són uns de molt grossos mentre en aquest poblat ens dediquem a fer el que menys falta fa per resoldre'ls? Encara els faran creure que ha estat Trapero qui els ha aixafat la guitarra.

La declaració unilateral. Que la facin, sí. Aviat. I que s'acabi d'una vegada la comèdia.

Foto: El president Puigdemont a la fàbrica de Seat de Martorell. Albert Garcia (El País)

La lectura

La lectura és seqüencial: una frase darrere d'una altra. Una pàgina, un capítol, un llibre rere d'un altre. La lectura obliga a frenar, ajuda a callar, a tenir una actitud receptiva, t'estira cap a les profunditats. El temps lliure tendeix a dispersar-se i a perdre's per les bullicioses escletxes de la cultura del lleure. La lectura, en canvi, predisposa a la concentració i fomenta la intensitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 179.
Il·lustració: Georges de La Tour, Sant Jeroni, (c.1627-29). Museu del Prado. Madrid.

L'u em multiplica

(...) Lluny
de tu, de l'amor dos, l'u em multiplica
per l'isolament.

Màrius Sampere, fragment del poema 33, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 46.
Foto: Las Provincias.

Carregant imatges als carrers de Mataró

Aquests dies de processons a Mataró, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya. No sé si passa (encara) entre els musulmans, però sí molt àmpliament en les famílies de cultura catòlica. En aquest desert religiós, doncs, on fins i tot els actes litúrgics de l’Església en la seva setmana més important de l’any passen completament desapercebuts i dins dels temples, que uns joves decideixin vestir-se de costalero, assajar durant moltes nits, i fer un exercici enorme de força uns dies de festa escolar, ens hauria de fer pensar.

Jo, modestament, tinc dues hipòtesis molt simples, que se m’han acudit llegint L’exili de Déu, el nou llibre de Lluís Duch (Fragmenta, 2017), de qui manllevo alguna idea. La primera parteix de la premissa que el desig de transcendència, la crida espiritual, veure el “més enllà” de les coses o com en digueu és constitutiu dels éssers humans. Que, com tot el que ho és, no es pot suprimir sinó -com a màxim- reprimir. I que el món secularitzat, on el pensament correcte limita tot això a l’àmbit privat, deixa sense recursos als qui desenvolupen aquest desig. Així que una antiga tradició barroca interrompuda en plena fase del desencantament weberià, estocada pel Concili Vaticà II i per l’actual aversió a tota tradició (ergo memòria), sembla útil als millenials àvids de reencantament. Amb la característica important que la seva iconografia remet directament al relat inicial del cristianisme, cultura de la que som fills i religió (encara) viva a casa nostra. I en expansió a l’hemisferi sud.

La selfie del Crucificat

La segona hipòtesi té a veure amb l’imperi de la imatge com a forma de comunicació actual, en detriment de la paraula, un tema molt antic que dóna per molt: la inconofília contra la iconoclàstia, la cultura catòlica contra la protestant, etc. En aquests temes, aquest conflicte es basa en la següent contradicció: el déu amb què creguem (o la ideologia, o el seu substitut) és inabastable, irrepresentable, però només el podem explicar a través de l’abastable i representable. I això darrer, la imatge, serà sempre ambígua i insuficient ja que, si no ho fos, cauríem en la idolatria, en el paradís retrobat sota el qual s’amaguen els totalitarismes, per exemple.

Bé, doncs, en temps, com deia, de l’imperi de la imatge, exactament com si fóssim barrocs de la Contrareforma, omplint de milions de selfies (de “jos”) les amplíssimes xarxes socials, lliurats als nous relats a través de les sèries, amb tot el món en imatges, o somnis, a l’abast d’un clic… no em digueu que carregar imatges a les pròpies espatlles sigui extemporani. I fer-ho en un record (etimològcament, tornar a passar pel cor) que és sempre -de nou Duch- una re-creació, en el doble sentit de tornar a crear i de jugar, amb la base del relat de la Passió de Jesús que narren els evangelis.

L’home contemporani sembla dir: “no entenc massa ni de què va la religió, ni per què coi han de matar Jesús i encara menys la Ressurrecció, i tampoc tinc temps de llegir l’Evangeli, però entenc perfectament aquestes imatges de l’apresament a l’hort, de Maria amb tots els pathos pels quals em medico (angoixes, solitud, dolors, davallament ...i esperança!) o dels soldats romans. És més”, afegirà, “aquestes imatges les entenc perquè són modernes, perquè això (em) passa”.

Fer-se càrrec

Finalment, mentre que el text sempre demana un cert esforç i temps, que es veu recompensat per la comprensió (no existeix, aquesta, sense els primers), les imatges tenen l’avantatge de fer sempre un bon paper simbòlic. Símbol és allò que fa visible el que no ho és, és una trobada entre els dos móns. La imatge és sempre una trobada. Hem trobat una foto de l’avi, diem, i d’alguna manera, hem “trobat” l’avi, l’hem re-cordat, l’he re-creat, com dèiem. Així s’esdevé també amb aquests passos que desfilen aquests dies. Simbolitzen el més profund, alguna cosa que té a veure amb els fonaments i amb les vicissituds de la nostra vida (ja he parlat dels atributs marians). I tot símbol és també una icona, un signe, una indicació per no quedar-se absort en ell mateix.

L’acusat realisme de les talles fa que la icona de la Setmana Santa sigui molt clara: l’atenció màxima de les persones s’ha de fixar en qui pateix i a qui maten, a les víctimes, als nostres veïns, familiars o companys dels que passem olímpicament quan les passen magres. Una atenció que vol dir compadir-se, és a dir “patir junts”; que vol dir fer-se’n càrrec, és a dir “carregar” junts. El que et passa a tu em passa a mi. I tan sols així, no pas amb cap fet miraculós de cap Déu (“Eli, eli…”), hi ha la sortida, l’esperança, la Pasqua. Que des d’aquí us la desitjo ben bona.

Article per al digital Capgròs.com, d'on manllevo la foto, reproduït també a Catalunya Religió.

¿Volem que torni Serrallonga?

Ara fa quaranta anys, el grup Esquirols va compondre una cançó que se situava en el llunyà 12 de febrer de 2017 on es critiquen els excessos de la tecnologia en la vida quotidiana. I això que no comptaven amb els smartphones! Bé, per celebrar-ho, van fer-los un concert d’homenatge a Manresa, el mateix dia que la cançó profetitzava. Els que hi van participar destacaven l’actualitat de les denúncies que aquestes entranyables cançons kumbaiàs que estaven de moda entre els meus monitors d’esplai quan jo hi anava. Sí, ja fa quaranta anys. El clímax de la trobada va produir-se quan tothom va corejar la coneguda “Torna, torna, Serrallonga”.

La cançó evoca el conegut bandoler de Viladrau, font de nombroses llegendes romàntiques, davant “l'alzina” que “ens cremaran”, “les pedres” que “ens arrencaran” o “la terra” que “ens robaran”. Sense els eufemismes actuals, el text demana el retorn del bandoler, del seu “esperit”, en diríem, en forma d’espetecs, trabucs i de guerra. No vull semblar un esgarriacries o un idiota que no entén la metàfora, si fos el cas parlaríem d’enaltiment de la violència i faríem força riure. Les úniques armes dels fans dels Esquirols han estat les guitarres i els fulards.

Aquesta diferència, però, sempre m’ha inquitetat una mica. Penso si no ens estem enganyant en això que n’hem dit utopies, combat, o lluita. Un engany que ha passat, per exemple, per idealitzar els guerrillers mexicans o palestins des de les nostres còmodes fronteres. O per introduir excessiva emoció com a antídot de l’avorrida, complexa, tecnificada i limitadíssima democràcia. Em passa, per exemple, quan pregunto a alguns partidaris de la desobediència (per la qüestió de la independència, o dels refugiats, o dels peatges…), fins on estarien disposats a sacrificar-se per la causa que tant val la pena, segons ells. Quants béns, quanta seguretat o quanta llibertat. Quantes renúncies com les que Serrallonga va fer, i va pagar amb la vida. També els pregunto si acceptarien que això ho fes un altre (“torna, torna…” tu), si realment aprovarien l’us de la força senzillament “perquè tenim raó”. Amb el risc, esclar, que la resta dels que també creuen tenir raó hi responguessin. Potser millor ho cantem i prou, oi? Piquem de mans i ens emocionem. I cap a casa.

I segurament fem bé. El coratge que cal per resoldre els complexos problemes de casa nostra, em temo que no és ben bé el dels bandolers i, m’atreviria a dir, el del Romanticisme. Ni el de les “frases solemnes”. I molt menys el de l’enyor d’un cabdill “del poble” al que demanem que torni per salvar-nos… sense embrutar-nos les mans, esclar. L’avantatge del de veure-ho des del 2017, és que d’algunes experiències encara en tenim els cossos calents. Ho dic per si un idiota, que n’hi ha, fa una lectura literal de l’amable cançó xirucaire.

Article corresponent al mes de març a la revista Valors.

Processons de panxes

A les destinacions festives, més que processons sacres, hi haurà processons contra el colesterol. A pas lent o ràpid, els paladins de la salut es castigaran la panxona amb el mateix afany que els vells penitents es masegaven els turmells i s'encadenaven, descalços, en compliment de promeses pietoses.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 155.

La veritable aventura, per tant, consisteix en passar calamitats, anar en bicicleta a països inhòspits, o renunciar als progressos tècnics que no considerem prou chic. Anem massa farts. A certes clíniques paguem per no menjar: un luxe decadent de prime rordre, que conté un considerable paral·lelisme amb els preparats vomitius que es prenien els romans per poder continuar menjant.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2016, p. 56 (comentari, aquí).

Il·lustració: Juan Carreño de Miranda, La monstrua desnuda (1660), Museo del Prado, Madrid.

Les cadires es buiden

Qui és que diu
que la realitat no pot ser?

que les cadires es buiden de vosaltres?,
que els misteris no surten de rondar?,
que el raig de lluna interromp la nit?,
que cada matí és més d'hora
i no calia pas?


Màrius Sampere, poema 32, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 45.
Il·lustració: Antoni Tàpies, Gran cadira (1989), Fundació Antoni Tàpies (Barcelona).

Ferran Adrià i el mal de cap

De la mateixa manera que la música i l'art contemporanis ja no pretenen complaure els sentits sinó fonamentalment dialogar amb les neurones, (...) la cuina de Ferran Adrià s'adreçava a la ment, no pas als estómacs. (...) Un eco tardà de les avantguardes artístiques, que van expulsar el plaer per entronitzar la raó. Des d'aleshores, l'art contemporani tendeix al mal de cap.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 173

Foto: El País.

El sentit i la cosa

No busco el sentit
trobo la cosa.

Màrius Sampere, fragment del poema 31, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 44.
Il·lustració: Salvador Dalí, La cistella de pa (1945), Fundació Gala-Salvador Dalí (Figueres).