No és el mateix | 1848-2008

La campanya optimista - VIII
:

Vinc de l'acte que hem fet aquest vespre tot estrenant la nova seu del PSC al barri de Cerdanyola, a Mataró, protagonitzat per Manuel Mas i presentat per Joan Antoni Baron. Abans, jo mateix (vegeu foto) he donat la paraula a Manuel Patricio i Carlos Soriano, que han presentat el Manifest de diverses persones d ela cultura local que donen suport a Zapatero i Manuel Mas. Aquest, cofoi, diu que ja té la seva pròpia plataforma d'artistes. Ara us deixo amb el vídeo d'avui.
:

:

:

Més comparacions Mataró - AVE

:

:

Com Dani Fernàndez fa uns dies, l'historiador mataroní Manuel Cusachs fa memòria de la coincidència de l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Barcelona amb el 160è aniversari de l'arribada del ferrocarril a la península, amb mataró de protagonista. Ho fa a capgros.com i ens recorda que no va ser exempt de polèmiques i fins i tot de sabotatges. Ves per on.

:

No som estúpids | Créteil

La campanya optimista - VII
:

:
Créteil, també
:

L'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, ha expressat mitjançant un vídeo el seu suport a la candidatura de Laurent Cathala a la reelecció al front de l'Alcaldia de la ciutat francesa de Créteil, davant les eleccions municipals de proper 9 de març (la segona volta, si s'escau, serà el 16 del mateix mes). Créteil és una ciutat agermanada amb Mataró des de 1991 que compta amb uns 85.000 habitants. Baron ha mostrat el seu suport en un vídeo (vegeu més avall) en el que, entre d'altres coses afirma que "he vist com el teu treball a Créteil ha estat positiu per tots els ciutadans" i en el que acaba demanant el vot "pel progrés, pel PS, per Laurent Cathala". Créteil és situada situada a 10 km de París, i és capital administrativa del departament de Vall del Marne. Cathala va donar recolzament a Baron a les passades eleccions muncipals.

:

:

:

Que no sigui en va | Montilla davant el Nunci

La campanya optimista - VI
:

:

Montilla davant el Nunci

:

Val la pena destacar, com feia Jordi Llisterri al seu post, la mena d'actes que avui es poden celebrar a Catalunya, com la recent celebració del 40è aniversari de la Facultat de Teologia de Catalunya on conviuen amb força complicitats un president de la Generalitat socialista i un reguitzell de bisbes, entre ells el Nunci Manuel Monteiro de Castro. Espero amb candeletes la conferència inaugural de Bruno Forte (un llibre del qual, fa molts anys, vaig llegir per sobre com vaig poder en italià) amb el suggerent títol La teologia entre la postmodernitat, revers de la història i trobament de les religions (com sabeu que és el meu tema, monsenyor?).

:

Però espero també que llegiu el suggerent discurs que en féu Montilla, precisament a la recerca de l'essencial que hauria de comptar en les relacions entre l'Església i la societat. No pas els anatemes o les pors, les velles ferides o les amenaces, les profilaxis d'uns o d'altres... sinó a recerca dels valors, (del sentit, de la profunditat, de la veritat, en paraules del President), en un món com el nostre que els deleja amb certa angoixa. En un món postmodern. Us en poso un tros.

:

La societat catalana té unes clares arrels particulars en la tradició cristiana. Unes arrels forjades i una tradició rebuda a través de la presència de l’Església. (...) El quarantè aniversari de la facultat, doncs, ens brinda una bona oportunitat per rememorar l’aportació valuosa que el pensament cristià ha fet, durant segles, a la cultura del nostre país.
:

La cultura cristiana està present en la societat catalana. I aquesta societat s’ha enriquit amb la fertilitat del diàleg intel·lectual entre Fe i Cultura. (...) Els nostres pobles, els nostres paisatges, la nostra literatura, les nostres tradicions, tot el nostre patrimoni cultural i artístic, i el nostre bagatge històric, s’han enriquit amb valors provinents del cristianisme. Reconèixer aquestes arrels, lluny de fer-nos presoners de res, ens permet mirar al futur amb esperança. Amb l’esperança que sabrem trobar les respostes adequades als interrogants que ens planteja el món d’avui. Interrogants d’un món més complex, que no admeten respostes simples ni dogmàtiques.

:

Compartim amb l’Església catalana la necessitat de treballar plegats per la cohesió social i per fer front a aquests nous reptes. (...) Cohesió social i nous reptes: Heus aquí un treball que cal abordar des les pròpies conviccions i principis, però a través del diàleg i des del respecte a les opinions del conjunt de la societat. Des del pensament religiós i des de l’ètica humanista i cívica, cal seguir construint el compromís amb els valors de la llibertat, la solidaritat, el progrés, la justícia i en la cerca permanent de la veritat. És una exigència cristiana, sens dubte.

:
Però, més enllà, és una exigència ètica, humana i política, si volem construir un món fraternal i més just. La conferència que ha pronunciat l’Arquebisbe Bruno Forte sobre el trobament de les religions, reflecteix una qüestió clau, no només en el diàleg interreligiós. Sinó que també ens ocupa com a govern. És molt positiu que no perdem mai de vista la conveniència de construir ponts de diàleg que ens duguin de les nostres conviccions a les conviccions dels altres i que, d’antuvi, no compartim. És positiu que les religions puguin transmetre a la nostra societat uns valors compartits, que ens ajudin a conviure i a enriquir-nos humanament i com a comunitat.

:
Els encoratjo a continuar treballant. A fer-ho, efectivament, mirant el passat amb serenitat i abordant el futur sense por. Vencent amb perseverança i esforç qualsevol temptació de defalliment. Els demano que segueixin essent sensibles al batec del seu entorn més proper i, alhora, amb els processos globals que també ens afecten directament. I que ho facin aportant a la societat catalana eines i propostes útils per a la seva cohesió, per al respecte mutu i per a la convivència. Que ens ajudin a entendre de manera més plena el sentit profund de la vida.

:

Foto: Andreu Puig (El Punt).

:

Sí, podem | Pujol i Mataró

La campanya optimista - V
:
:

Totes les enquestes posteriors al debat d'ahir donen guanyador a Zapatero. En algunes, a més, el nombre dels que creuen que aquest guanyarà les eleccions s'ha incrementat respecte a enquestes anteriors. Antena3 (Zapatero 45.4% - Rajoy 39.3%) Cuatro (Zapatero 45.4% - Rajoy 33.4%), Tele 5 (Zapatero 50.5% - Rajoy 34.6) i La Sexta (Zapatero 45.7% - Rajoy 30.1%) ja donaven ahir un marge important al candidat socialista ahir a la nit. Avui, els diaris ho ajusten una mica més, però tots donen vencedor el president del Govern.

:

Si una cosa va quedar clara, ahir, si és que algú encara dubtava) és que no són el mateix. Malgrat l'esforç del candidat de la dreta en aprendre's el preu de les coses, el paio no sabia ni què és un bono-bus, per exemple. Curiosament, en els cinc regularitzacions d'immigants que va fer el PP (cinc contra una del PSOE), era suficient acreditar una nit d'hotel o disposar d'un abonament del transport públic. En la que féu el Govern Zapatero, que va representar l'entrada a la cotització a la Seguretat Social (al pagament d'impostos) de bona part de persones que amb Aznar eren il·legals, era necessari un contracte laboral. Vegem aquest tros del debat:

:

:

Zapatero va anunciar que continuarà la creació de llocs de treball (3 milions els darrers quatre anys) fins assolir la plena ocupació, que continuarà amb la política d'atorgament de drets i llibertats i que ampliarà les oportunitats dels ciutadans. Sí, podem. Podem fer-ho. (Del debat en parla el regidor Carlos Fernández al seu bloc i demana que hi diguem la nostra; destaco també els comentaris de Sergi Bonamusa i Cinto Amat). Ara, el vídeo d'avui. Sí. Podem.

:

:
Pujol confia en Mataró
:

El President Pujol (a la foto, de Quim Puig) concedia una entrevista dissabte passat a El Punt sobre la seva vinculació a la comarca del Maresme de la que n'extrec algun apunt important per Mataró, especialment per la seva capacitat com a capital de comarca i potencial econòmic i comercial. Lluny de visions catastrofistes que alguns fan córrer (o ho han fet córrer), fins i tot dins de les seves files polítiques, el veterà dirigent aixeca la vista i diu el que transcric d'un tros de les preguntes que li lanteja la periodista Teresa Màrquez (les respostes de Pujol van entrecomillades):

:

-Parlem de Mataró, una capital de comarca que sempre ha estat discutida i que té un lideratge poc marcat...

-«Mataró és una ciutat amb moltes possibilitats. No em consta que ningú li disputi la capitalitat.»

:

-No en aquest sentit, però el cert és que aquest paper no l'ha exercit gaire.

-«En un cert sentit és veritat. En les meves memòries ja explico que la gent de Premià de Dalt i Premià de Mar no pujàvem a Mataró perquè Barcelona ens quedava molt a prop. Jo no hi venia mai, i el primer cop que hi vaig posar els peus, el 1939, va ser per anar a visitar un oncle a qui havien tancat a la presó. No veníem ni a comprar, ni a passejar... Però el Mataró d'avui, vist des de la perspectiva d'algú del carrer, té un potencial comercial molt important.»

:

-Gràcies al centre comercial o a les botigues del centre i dels barris?

-«A les dues coses, evidentment. En certa manera, es complementen. Abans del vuitanta, quan era a Premià de Dalt i volia anar al cinema, venia a Mataró, a l'Iluro o al Núria. Ara no ho podria fer, perquè de cinemes urbans no en queden, encara que l'oferta cinematogràfica es manté al Mataró Parc.»

:

-Parlava de les potencialitats de Mataró com a ciutat mitjana. Quines creu que són?

-«El perill que sigui absorbida per Barcelona existeix, evidentment, perquè són massa a prop. Però més perill tenen Badalona i l'Hospitalet. En conjunt, però, crec que es defensa prou bé.»

:

Ells tornen | Martí, Dani i les locomotores

La campanya optimista - IV
:

:
Martí i 'Locomotora'

:
Us recomano l'article que ha publicat l'exregidor mataroní de CiU Josep Lluís Martí a capgros.com i que dóna algunes claus sobre el debat al voltant de l'arribada d'El Corte Inglés a la ciutat. Explica els perquès, destrueix alguns mites i ens proposa reptes interessants i atractius. Sens dubte, l'aportació d'en Pitu eleva el to del debat que els seus successors han mantingut després.

:
Dani i el tren
:

D'una altra locomotora, la del primer tren de la península ibèrica, en parla el coordinador del grup de diputats del PSC a les Corts, Daniel Fernández, en un post al bloc que ho relaciona amb l'arribada de l'AVE a Barcelona, una gran fita de la que no sé si en som massa conscients.

:

Acte a Mataró | demà, debat

La campanya optimista - III
:

:

Aquí teniu un petit recull fotogràfic de l'acte públic que hem celebrat aquest mátí a la ciutat de Mataró. Érem unes set-centes persones (probablement l'acte més multitudinari que cap partit farà a Mataró) i hem comptat amb les intervencions de Joan Antoni Baron, Manuel Mas i Carme Chacon, a les que podeu accedir clicant al nom. (Fotos: pròpies i PSC).

:
Demà, debat

:

A l'espera del debat que demà protagonitzaran per TVE Rajoy i Zapatero, i per si algú dels que em llegeix li poden interessar aquestes coses, us poso algun material sobre com preparar un debat. Dues d'ellse són a l'arxiu de Miquel Iceta. Es tracta d'un article de Ron Faucheaux que es titula Vademécum para debates electorales, editat per la Diputació de Barcelona. L'altre són unes recomanacions del propi Iceta que tots ens hauríem d'aprendre de memòria. I finalment unes breus recomaancions del que cal fer i el que no que avui publicava El País junt amb un quadre animat de com s'escenificarà el cara-a-cara de demà dilluns a les 10 de la nit.
:

Diumenge a la 1: Chacon | Palau en plenitud

La campanya optimista - II
:

:

Demà (avui pels que em llegiu diumenge) a la 1 el PSC celebrarà l'acte central de campanya a Mataró amb les intervencions de Carme Chacon, del diputat Manuel Mas i de l'Alcalde Joan Antoni Baron. Ens veiem al Millan.

:

Avui al matí hem aprofitat per visitar alguns mercats de la ciutat i, a la tarda, per atendre els ciutadans en una taula electoral. Sempre dic que aquests esdeveniments són enormement enriquidors, la gent aprofiyta per dir exactament el que pensa, per demanar qualsevol cosa, per animar-nos o per criticar-nos. La grandesa de dedicar-se a la política local, de fet, és això: la proximitat, que et puguin parar (de campanya o no) i dir el que els sembli. Fora dels temors que alguns hi tenen, el cert és que generalment em trobo amb molt valuoses aportacions.

:

Avui els ciutadans ens deien moltes coses, la majoria sobre les eleccions: hi ha un sentiment majoritari que el 9 de març guanyarem... però és precisament aquest sentiment el que ens pot anar més malament. Com sempre. D'altres em reconeixien del debat que dimecres passat es va celebrar a Televisió de Mataró en el que vam parlar de l'arribada d'El Corte Inglés i de la proposta per preservar Can Fàbregas i de Caralt que fa el govern. Un debat en el que m'hi vai sentir molt bé, en el que crec que vam exposar tots plegats força bé les idees... tots menys un, entotsolat mirant el dit.

:

Palau en plenitud
:
(...) Sento ma vida
com un bell somni no acomplert,
(...).
No sé el que sóc. Fantasejo
per a sentir-me en plenitud.
:

Josep Palau i Fabre, a "Fragment del superhome" dels Poemes de l'Alquimista, Ed. Proa, Barceloa, 1979 (4), p. 44. Palau ha mort avui, als 90 anys, a Barcelona.
:

Comença la campanya

La campanya optimista - I
:
:

En aquesta foto, de Vern Bueno, publicada a capgros.com, apareixo al costat de Manuel Mas i de Joan Antoni Baron, als quals vaig presentar en ocasió del sopar d'inici de campanya del PSC. Avui ja hem iniciat, a més, el porta a porta que ens ha de dur a visitar nombroses llars i arrencar la gent del sofà. Tot és a punt: els cartells, el material, les bosses, els companys i companyes fent trucades, preparant els actes, etcètera. La campanya és un esforç de molta gent que treballen com una formigueta.

:

A l'acte vaig demanar el vot per l'optimisme dels canvis que encara hem de fer. I contra la tristesa, la mala manera de fer política i la mala llet que, des de Madrid a Mataró, s'està gastant. Crec que ho aconseguirem.

:

També va ser una bona dosi d'optimisme passar.se abans per la inaguració de l'exposició de Josep Mª Codina a l'Ateneu de Caixa Laietana, que tinc ganes de revisitar amb calma (fa poc en vaig manllevar un trosset... i vaig fer una molt bona elecció, molt ajustada al tema del post). És bellíssima i té tots els punts per ser comentada al proper Valors.
:

Assegurar el verd, fer més equipaments

:

I fer-ho en aquest espai que teniu a la foto (de l'Ajuntament de Mataró), que serà adquirit per l'Ajuntament a la Comunitat Salesiana, que es reserva el vell casalot per fer noves activitats de la seva obra social, que tant de bé ha fet a la ciutat. Aquesta finca, que és al Nord-Est del barri de Cerdanyola, ara per ara és qualificada d'equipaments. La voluntat del Govern, com vaig dir dilluns al costat per la presidenta del Pla Integral del barri, Carme Esteban, és la de promoure una modificació urbanística que preservi la frondosa pineda (El Pinar) convertint-la en zona verda i unint-la, en un corredor verd urbà, al Parc de Can Boada i, indirectament, al Parc de Roques Albes, unint els barris a través de parcs boscosos, un veritable pulmó verd de Mataró.
:

A continuació hi ha prevista en aquest espai la construcció d'una nova escola bressol (ja té nom: Molí de Vent), un aparcament i habitatges de lloguer amb espais comuns, tres de les necessitats més importants de la zona, que viu i viurà un procés de canvi integral. Aquesta acció s'inclou al Projecte d'intervenció integral de Cerdanyola i complementa la subvenció concedida per la Generalitat de Catalunya en el marc de la Llei de Barris. És una gran notícia.
:

Declaració | Acollir

Declaració dels laics

:

Dimarts va presentar-se a Barcelona (vegeu foto) la Declaració amb motiu de la nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions generals que he subscrit signant-la junt amb altres persones del país que tenen responsabilitats i orígens ideològics ben diversos. Dos mataronins més, Joan Antoni Baron i Joan Pera, apareixen entre els signants. No tan sols hi ha l'objectiu de manifestar la distància crítica vers la Nota esmentada, sinó també el de tendir ponts de diàleg fructífers. Us convido a llegir-la.

:
Acollir enlloc de condemnar

:

Al darrer número de la revista Foc Nou hi ha una columna de la periodista Montse Sintas que expressa, crec jo, una molt bona manera d'enfrontar-se a la qüestió de l'avortament des de la perspectiva cristiana. S'allunya de les tesis que igualen l'avortament a la llibertat. No és pas això, diu, l'avortament és un fracàs i un motiu de sofriment per moltes dones que s'afegeix "a la incapacitat històrica de la humanitat d’acollir veritablement en el seu si els éssers humans. Els nascuts i els qui han de néixer".

:

Sintas, però, s'allunya també de "judicar, tampoc, i encara menys a condemnar la dona que hagi avortat (o es plantegi fer-ho) moguda per la soledat, la por, la violència d’altres contra el seu cos, o d’altres motius personals". I, després de demanar més iniciatives d'acolliment a les dones que es troben en una situació com aquesta, acaba: "Amb tot, la jerarquia de l’Església catòlica, lluny de ser acollidora, segueix tossudament girada d’esquena a la realitat complexa i no surt de l’anatema en què situa aquests temes morals. Sense debat. Sense amor".

:

Onze

:

Ahí donde algo vivo apareció por primera vez, estaba ya todo el futuro de la vida; (...) la vida viene del futuro, (...) es futuro abriéndose paso.

:

María Zambrano, Persona y democracia. Ed. Siruela, Madrid, 1996, p. 146.

Il·lustració: Amantíssima trinitat B, de Josep Mª Codina.

Aquest quadre es pot veure a partir de dijous a l'exposició d'aquest autor a l'Ateneu de Caixa Laietana, a Mataró.
:

Inflació malthusiana | No vull ser Kosovo

Inflació malthusiana
:

Com gairebé sempre, us recomano que llegiu l'article de diumenge passat escrit per Moisés Naïm a El País. En ell, com apuntava fa poc Manuel Mas a capgros.com, atribueix el creixement dels preus, especialment petroli i cereals, a l'increment de la demanda mundial, especialment de les noves classes mitjanes que apareixen amb força als països emergents. I aventura més problemes per als països desenvolupats en el futur ("estos éxitos de la humanidad no serán gratis"), on aquesta demanda pot créixer. Gràficament diu que, si la gent menja tres vegades enlloc d'una, és obvi que pujaran els aliments. Però compte, "la nueva clase media no sólo consume más comida. También compra más ropa, refrigeradores, juguetes, medicinas, y eventualmente, autos y casas". El darrer paràgraf és el que m'ha agradat més:

:

El debate sobre los "límites al crecimiento" es tan viejo como Thomas Malthus y su preocupación por una población que crece más rápido que la capacidad de producir comida. Hasta ahora estos pesimistas se han equivocado. El mercado y las nuevas tecnologías que periódicamente revolucionan la producción de alimentos se han encargado de equilibrar demanda y oferta e impedir que los pronósticos maltusianos se cumplan. Esto es lo que volverá a pasar. Pero nuestra adaptación a un mundo con una clase media más numerosa que nunca está recién comenzando. Y la adaptación no será barata ni tranquila.

:

Foto: Thomas Malthus (1776-1834)

:
No vull ser Kosovo
:
Després de llegir el post de Joan Salicrú sobre l'origen del conflicte de Kosovo, que ha acabat amb aquesta gens innocent declaració d'independència, proclamo que no vull pas això pel meu país. I ho dic per aquells que, des d'aquesta còmoda Catalunya, aprofiten qualsevol cosa que passa lluny (especialment quan passa lluny) per abonar les seves tesis simplistes i fer-les anar al seu molí, obviant els costos en vides o en béns que hi ha hagut. Ahir fou Cuba, fa uns anys Chiapas i ara Kosovo (tinc més exemples de territoris mítics). Que els vagi bé, amb la independència, ho desitjo de tot cor. Però el que compta és l'endemà de la independència, per a la qual, per cert, s'han hagut d'inventar una bandera i tot. L'endemà i cada dia. No és exactament la independència, el que crec que es mereixen els kosovars, sinó més pau i prosperitat, més cohesió, més Europa. Tant de bo hi arribin. Amb la bandera que sigui.

:

(Miquel Iceta publica sobre Kosovo dos posts, un reproduint l'article d'Agustí Colomines a l'Avui, l'altre, una recent resolució parlamentària).
:

Autoestima professional

:

Una de les característiques que em desagrada més de la societat actual és la manca d'autoestima professional que tenen força col·lectius, especialment en el sector públic. Parlis amb qui parlis, es queixen de la manca de prestigi social de la seva professió. Un dels focus d'aquest desprestigi, crec, és la mala relació que tenim amb la idea de l'autoritat. L'altre dia em feien veure que la paraula autoritat és de la materia família que la d'autoria, i que les dues tenen a veure amb la responsabilitat que cal exercir quan es té la potestat de fer-ho. Bé, una certa dimissió d'autoritat professional i persoal (sempre la culpa la té un altre), una altra mica de por al seu exercici (i de quedar com autoritari, o carca, que és tota una altra cosa), i la crisi del mestratge, de la transmissió o de la mediació (és a dir, que algú et marqui un camí, l'acabis triant o no), hi fan força forat.

:

El deix de queixa sobre el desprestigi social de determinades professions apareix sovint. Sembla com si ningú tingués en compte els riscos que assumeixen i les situacions en què es troben, sovint amb una manca de respecte evident. Els metges, els mestres, els policies, els periodistes, els artistes... No diguem els capellans o els polítics. Ja dic que una mica de raó tenen. És massa fàcil insultar, generalitzar, parlar per parlar, tendir a la banalització i al poc respecte pel treball dels altres.

:

Prenc de la televisió dos exemples contradictoris sobre com enfrontar aquest fenomen. La setmana passada, en un programa de TV3, feien una enquesta informal sobre què preferiries que fos el teu fill, soldat o capellà, en en benenès que ambudes coses deuen ser poc menys que un drama. No vaig veure'n el resultat, però tant és. El que més em va al·lucinar és la quasi certes abasoluta que les dues professions són poc recomanables per a un fill. Jo ja estic acostumat a la postmodernitat, i no m'espanta que els actors porno diguin que ho porten molt bé amb els pares o amb la parella. Però demano per als capellans i militars, almenys, la mateixa dignitat (o indiferència) que els porno-stars, no?

:

La segona és a l'inrevés. Crec que les sèries de 'professionals' han fet en general molt bé per al prestigi del col·lectiu que relaten en pantalla. Policies, veterinaris, mestres, metges, periodistes, polítics, etcètera, han estat tractats amb dignitat, oferint situacions que promoguin reaccions diverses i que prestigiïn la professionalitat dels de veritat. Són els herois d'avui, i d'herois en falten. Savater deia en un llibre de fa molts anys que l'heroi, aquest a qui recorrem per emmirallar-nos-hi i prendre aire, ens fa veure que l'ètica és fonamentalment acció, posar-se en marxa, treballar, trobar-se amb les resistències davant les teves passes, fracassar i aixecar-se, errar i intentar-ho de nou. I que, en el fons, és això la llibertat. Ens ho hem de creure: en el respecte professional hi ha també el camí de la llibertat individual.

:

Foto: Diego de Velázquez , La fragua de Vulcano (1630), Museo del Prado, Madrid.

:

Ja hi som. A guanyar.

: Zapatero i Chacón a l'acte a l'Hospitalet de Llobregat. Foto: EFE / Alberto Estévez

:

Ja som en plena precampanya. A Mataró, aquesta setmana hem fet tres actes importants. Tots ells amb el nostre candidat i diputat Manuel Mas. El primer, amb Isabel López, omplint el centre cívic de Pla d'En Boet. El segon, més informal, amb una bona colla de ciutadans del barri de Molins al centre cívic del barri (d'aquests dos en parla el propi Mas albloc aquí i aquí). I ahir divendres, omplint Can Palauet amb David Vegara (en parla Joan Antoni Baron al bloc). Són actes, que no mítings strictu sensu, amb una forta dosi de pedagogia i de reflexió. I amb interacció del públic. Hem començat bé. I la setmana que ve, més.

:

Avui al matí, tres autocars de Mataró hem anat al míting de L'Hospitalet, que comptava amb Montilla, Felipe, Chacón i Zapatero. Vegeu vídeo aquí o més avall. Un bon engrescament de cara a la batalla final que comença ara fins el 9 de març. Un Felipe catxondo, de nou, qui, per exemple, i després de dir que probablement caldrà canviar aquest model quan es perfeccioni d'aquí poc temps, es preguntava com un registrador de la propietat "que cobra cànons sense pencar des de fa més de vint anys" s'atreveix a criticar el canon que protegeix la propietat intel·lectual. "Ells", deia, "que sempre defensen la propietat, ara es fiquen amb la més honesta: la del cap".
:

Zapatero ha explicat què pot representar per Catalunya una nova victòria socialista i, en canvi, que significaria una victòria del PP. I ha advertit que treballarà amb el president legítim, Montilla, pels interessos del país. El propi president ha advertit que la Generalitat no és modena de canvi a Madrid (i després CiU diu que som sucursalistes?) i Chacón ha insistit que pels catalans, mai PP i PSOE han estat el mateix. I tampoc ho són ara.

:

El president de Govern ha insistit en els trets del programa socialista: més drets, més avenços, més feina, increment de pensions o estabilitat econòmica que permeti, per exemple, superar la renda per càpita de França, després que fa poc haguem superat Itàlia.

:

:

De l'ofici de blocaire

Dimecres passat vaig participar en una tertúlia a Televisió de Mataró sobre 'Subjecte i societat del benestar' dins el marc del III Cicle Psicoanàlisi avui. Com podeu imaginar-vos, em va sorprendre que m'hi convidessin i era evident que els altres contertulians eren persones molt més enteses. No volia parlar d'això (en qualsevol cas, m'ho vaig passar bé i en vaig aprendre molt) sinó del fet insòlit que et convidin a parlar d'un tema pel fet que n'hagis abordat alguns aspectes al bloc. Ho trobo curiosíssim i una de les coses més interessants (i inquietants) que porta el fet d'haver-me convertit en un blocaire. Òbviament, jo tan sols apunto coses, algunes de les quals tan sols les trobo suggerents. Sóc dels que defensa que els temes que semblen inaccessibles (però que tots els vivim) s'han de treure del 'sacerdoci' i tractar-se 'laicament', de manera que ho practico, bo i que admiro el mestratge de tanta gent.

:

Però ja veieu. En palres una mica i passes a ser-ne un expert. Vaig haver d'aclarir que en sóc un simple aficionat. Em passa una cosa semblant amb les tecnologies de la informació. En realitat, en sé molt poc. La majoria d'aplicacions d'aquest bloc les he copiat, per exemple. Però tothom es pensa que en sé molt. És una de les distorsions dels blocs. Igualment, pel sol fet de parlar obertament de les meves creences, es pensen que sóc molt religiós (sort que no parlo dels meus vicis...). Però m'encanta, fa porós el saber, el contamina una mica i espero que obligui els experts a reaccionar. El debat sobre blocs i periodisme és una mica això.

:

Però, en fi: m'han sortit un parell de 'bolos' més per culpa d'aquest bloc, absolutament al·lucinants (i que em demanaran que m'ho prepari una mica bé). Tots dos, per l'abril. Un, per fer una breu xerrada en una trobada internacional de webmasters dels Jesuïtes. L'altre, per presentar el proper llibre de Jaume Patuel, també psicoanalista. No ho dic per fer-me el 'xulo', sinó perquè vegeu quins camins pot portar aquesta pràctica i quina generosa exageració corre pel món. Jo hi aniré a aprendre'n.

:

Rahola amb Hillary

:

Us recomano l'article de dimarts passat a La Vanguardia, de Pilar Rahola, qui, enmig de tant d'obamisme s'atreveix a dir que s'estima més Hillary Clinton. Tant me fa, però, el que vull que llegiu són els arguments: "Más antipática, más difícil, más inaccesible, menos hippy, menos negra, más mujer y, sobre todo, más seria, Clinton encarna el intento más comprometido de cambio político. Su programa de sanidad pública o de reforma funcionarial, o incluso su compromiso medioambiental, tienen un rigor que ni tan sólo atisba el improvisado Obama, dueño de tantas palabras grandilocuentes, como de pocos proyectos" .

:

Després de fer un breu repàs a la comparació Kerry-Bush de fa quatre anys, per mi atinat, (recordo que vaig dir això), en dóna algun més: "Hillary Clinton lleva décadas en primera línea, ha tenido un papel relevante en todos los momentos clave de la historia reciente, fue una primera dama con ideas propias y con coraje para defenderlas y, cuando el cerco republicano intentó acabar con Bill Clinton - uno de los mejores presidentes recientes-, mantuvo una fortaleza inimaginable".

:

Torres-Garcia i la realitat

Una exposició produïda per Caixa de Girona i l'Ajuntament de Mataró, que després d'aquestes dues ciutats visitarà Múrcia i potser Roma, reconcilia la capital del Maresme amb un dels pintors que més estima. D'una banda, perquè era fill d'un cordiller mataroní que emigrà a l'Uruguai i, de l'altra, perquè inicià la seva llarga estada a Catalunya retornant a la ciutat. Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949), conegut sobretot per ser l'autor dels frescos 'redescobrerts' de la sala de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, és un dels autors més interessants però també dels més desoneguts de l'art de la primera meitat del segle XX. Com a anècdota, cal dir que foren les desavinences amb un altre mataroní, Josep Puig i Cadafalch, i precisament per la negativa d'aquest darrer en continuar l'obra a la Generalitat quan l'arquitecte modernista presidia la Mancomunitat, les que propiciaren el seu retorn a l'Uruguai.

L'època en què visqué Torres-Garcia, des del punt de vista artístic, és de gran convulsió. Des de la ruptura de la llum que iniciaren els impressionistes, amb precedents en Turner o Goya, l'art s'omplí de noves ruptures formals, les avantguardes, que reinventaven l'art i, alhora, pretenien un discurs definitiu sobre ell. Des del descobriment de les pulsions ocultes de la psicoanàlisi, amb un Freud emmirallat en el món clàssic i hebreu, l'art esdevé també el millor experiment dels diferents plans de la realitat. I la realitat, la veritat, finalment, com ja aventuraven els barrocs, era a tot arreu, i relativa. L'eclosió, doncs, del fragment, no ocultava certa angoixa per assolir la totalitat.

Torres-Garcia viu aquest moment. I en dóna una resposta personal. No el podem emmarcar en cap corrent (ell deia que era un 'constructiu' i l'exposició diu que això era una màscara), però beu dels corrents més innovadors de l'art del seu temps. Com ells, mirava de reüll al passat entre l'admiració i el rebuig. Torres-Garcia admirava dos moments. En primer lloc, el que en deia l'art primitiu. Li permetia investigar sobre els primers impulsos de l'art, sobre la nuesa del pas innocent que passa de l'experiència a la representació, i en vol captar l'essència, en el benentès que perduri. La vol actualitzar imitant-ho. I sospita que aquests passos són fruit d'un ordre més global, quasi còsmic, que esdevé l'objecte real de l'art.

Lluny d'aquesta experiència, Torres-Garcia admira el Reneixement, és a dir, el pas de l'ordre còsmic a l'ordre de la raó humana, del saber global al fragmentari, de les normes pròpies per cada disciplina (també l'artística)... amb la sospita també que és per aquests viaranys, a través d'aquests instruments, que podem restablir l'ordre que el mateix home trenca. Així, les seves figures i els seus paisatges, les seves formes i objectes, semblen unides per unes lleis ignotes que nomes poden ser conegudes a través de la representació artística, que depassa allò que en diem la 'realitat' que, recordem-ho, té plans que ignorem.

* Article per a la revista Valors del mes de febrer de 2008.

L'exposició Torres-Garcia, darrere la màscara constructiva es pot veure a Can Palauet i el Museu de Mataró (Pl. Ajuntament) fins el 17 de febrer

:

Cap de setmana | Més fràgils, més forts

Cap de setmana
:

Entre l'emotiva signatura del conveni per l'aplicació de la Llei de Barris a Rocafonda, El Palau i l'Escorxador i la posterior posada en marxa de l'Avinguda Perú, després d'una important reforma, vam passar una molt bona estona el dissabte al matí. A migdia, vaig anar a felicitar la companya Leocàdia Bellavista pels seus primers 103 anys (103!!!), en una trobada també emotiva i festiva. A la nit, Raimon en plena forma.

:

Diumenge, festa de Sant Joan Bosco al barri de La Llàntia, retrobant-me amb entranyables amics, coneixent-ne d'altres i gaudint des de la missa als calçots i al dinar de germanor. A la foto, em veieu amb uns amics. La de la dreta es l'Àvia Remei, que em va ensenyar alguns trucs per menjar els calçots. A la tarda, un molt bon film per acabar el cap de setmana, la libanesa Caramel. Us escric tot això per despertar la vostra enveja (sana, això sí).
:

Més fràgils, més forts

:

Massa dies al tanatori, o massa seguits. Dilluns acomiadant J.G.P., a partir del qual tots som més fràgils. Avui, l'Alfonso Ciller (a la foto), que ha estat al peu del canó gairebé el doble d'anys que el primer. I ens fa més forts.
:

Oriol en marxa

Aquest matí hem celebrat un Ple extraordinari on s'ha consumat el retorn efectiu del meu company Oriol Batista a les seves competències al si de l'Ajuntament, després d'uns quants mesos convalescent. Està en plena forma (ho va demostrar al Ple ordinari passat, on ja va intervenir-hi) i em consta que té unes ganes formidables. L'Oriol serà el nou President de l'Àrea de Via Pública, agruparà les competències en matèria de Seguretat i Mobilitat que en el mandat passat ens repartíem amb en Fermí Manchado i jo mateix, i que en aquest temps he compartit amb el meu company Francesc Melero.

:

És una magnífica notícia. En primer lloc, per ell, és clar. En segon lloc, per mi, sincerament. He portat amb molt de gust el barret que ara porta ell (o la gorra), però un (jo) no té tanta capacitat... Sort que he tingut professionals i companys asbolutament a l'alçada de la cooperació que necessitava (gràcies). En tercer lloc, per al Govern i per al propi Grup Socialista: ara ja som més mans, i més caps. Ho farà molt bé, segur. Ara només ha de reprendre el bloc.
:

Jo he estat quatre anys i mig regidor responsable de la Seguretat Ciutadana en aquesta ciutat, fet i fet. Ha estat una experiència magnífica i molt gratificant, al marge dels (meus) errors, de qüestions desagradables i del que vulgueu. Quan faci les memòries, ja us explicaré.

:

Vallespín: "Lo religioso vuelve"

Enric Juliana aprofita la seva columna a La Vanguardia d'avui per narrar una conversa amb Fernando Vallespín (foto), director del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), a qui sempre cal llegir amb atenció, i que diu això:

:

La Iglesia ha querido captar la atención. La Iglesia está preocupada por la secularización de la sociedad, pero lo cierto es que lo religioso vuelve. De otra manera, pero vuelve. Se está viendo en todo el mundo. Al secularizarse la sociedad, la Iglesia se seinte en minoría y como tal gesticula para ser oída. La sociedad española no es antireligiosa, ni anticatólica. Pero sí es una sociedad postradicional, en la que cada uno se confecciona las creencias a medida.

:

Defensar l'alegria | Tub Verd

Avui va de tres vídeos. Els dos primers, són de la Plataforma de Apoyo a Zapatero (PAZ). Un, on es presenten, l'altre, la versió coral d'un tema de Serrat, un poema magnífic de Benedetti que hauríem de cantar tots cada matí com una pregària:
:

:

:
El darrer (heu de fer clic aquí) es diu "El tub verd de Mataró", i és un breu reportatge de l'espai 'El medi ambient' emès per TV3, el passat 31 de gener. Resumeix molt bé una bona iniciativa de l'Ajuntament.
:

Solitud i Luter

:

A vegades llegir el diari és endinsar-se en reflexions que necessiten més temps que el que hi dediquem. Una d'elles correspon a l'entrada de la crítica d'un film que es reestrena aquests dies, La Soledad, dirigida per Jaime Rosales i que va acoseguir tres premis Goya fa uns dies. Jo no l'he vist però en tinc ganes. La crítica és escrita per Javier Ocaña a El País d'avui.

:

La vida es eso que nos pasa entre el tiempo que hacemos cola para sacar dinero del banco y el que acontece mientras preparamos la cena; eso que nos pasa entre que nos duchamos y vamos al médico para consultar una dolencia; eso que nos pasa entre el momento en que discutimos con un familiar por un tema económico y el que transcurre planchando una montaña de ropa; eso que nos pasa entre una banal llamada telefónica en la que apenas escuchamos a nuestro interlocutor y un largo trayecto en autobús con la mirada perdida. La vida es eso importante, trascendente, que nos pasa entre una retahíla de acciones realizadas sin el menor deseo. ¿Es eso la vida o puede que ésta consista exclusivamente en ese absurdo devenir sin pasión ni gracia? Jaime Rosales, director de La soledad, ha compuesto una película que nos habla de la vida; de la vida filmada en directo, con sus momentos aparentemente más trascendentes y, sobre todo, con los instantes más cotidianos; esos que, sumados uno tras otro, acaban convirtiéndose en relevantes por la fuerza del tedio, de la abulia, de la soledad.

:

Una altra, del mateix diari i a la darrera plana, és una entrevista a l'escriptora noruega de novel·la negra Anne Holt, de qui tampoc coneixia res, que aquests dies és a Barcelona. L'entrevista, de Carles Geli, pretén indicar-nos, en les poques opinions que aconsegueix arrencar a Holt en un dinar a Casa Leopoldo, algunes pinzellades que denoten el caràcter luterà de l'autora (periodista, exministra, lesbiana), d'una sobrietat que ens sobta, ens admira una mica i que ens fa pensar que a vegades el tenim més present que el que ens pensem en aquesta societat mediterrània (anava a dir catòlica) de la que ens enorgullim pertànyer. Us en poso algunes.

:

"Cada pequeño momento de felicidad tendrás que devolverlo con dolor".

:

"Sorprende lo inmunes que estamos ante el sufrimiento humano; sólo faltó el 11-S: cada vez hay menos respeto por la vida".

:

"No, no hay diferencias entre el crimen del norte y del sur europeo, pero al ser más introvertidos y llevar los sentimientos más ocultos por nuestra cultura, los asesinos luteranos son más impredecibles".

La clave de toda persona está en "hallar la mentira de su vida, su secreto; jamás decimos toda la verdad".
:
[Internet:] "Nunca ante un medio habíamos sido tan frágiles: cualquiera puede escribir sobre ti, colgar una foto y destrozarte. Viendo lo que se ha dicho de mí, yo ya ni lo miro".
:
"'No te creas más de lo que eres', decía mi madre"

:
Fotos: A dalt, les actrius Sonia Almarcha, Nuria Mencía i Petra Martínez, en un fotograma del film citat. A sota, Anne Holt, autor: Steinar Buholm.

:

Socialisme

:

Us recomano el post que va escriure ahir Raimon Obiols en el que intenta resumir què és el socialisme, terme del que se'n donen diverses accepcions i la història del qual és plena de llums i ombres. Un socialisme que només pot ser democràtic donat que "els qui posen en qüestió aquesta identificació del socialisme amb la democràcia institucionalitzada, les seves llibertats individuals i col·lectives i els seus “checks-and-balances“, és a dir els benpensants radicals, més o menys nostàlgics d’una “ruptura revolucionària”, no han après res de la història del segle XX".

:

Fa seva la frase de Bruno Trentin, segons el qual el socialisme no és un model de societat sinó “la recerca ininterrompuda sobre l’alliberament de les persones i sobre la seva capacitat d’autorrealització, introduint en la societat els elements (welfare, difusió del coneixement, igualtat d’oportunitats, control de l’organització del treball) que superin les contradiccions i les falles del capitalisme i de l’economia de mercat“.

:

Ell però, opta per una perspectiva "que considera que el socialisme és un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent, que s’oposa a l’opressió, les desigualtats i la injustícia, i que aspira a una sociedad igualitària, lliure i solidària. Des d’aquesta perspecitva, el socialisme representa un moviment persistent en la que homes i dones, actuant junts, construeixen béns comuns, combaten els efectes no desitjats de les accions individuals, i tracten de construir la sobirania col·lectiva. Aquest moviment general de multitud de dones i homes, en diferents èpoques i diferents països, s’identifica per nosaltres amb el terme de socialisme."

:

Il·lustració: Giuseppe Pellizza da Volpedo, Il quarto stato (1901).

:

Redescobrir els calls

Em va agradar veure aquest petit reportatge de l'edició digital de La Vanguardia en què parla de l'obertura del Centre d'Interpretació del Call de Barcelona. Catalunya té importants vestigis de la presència sefardita rompuda pels episodis d'antisemitisme al final de l'Edat Mitjana que convergiren en el decret d'explulsió dels Reis Catòlics. El treball fet de fa anys a Girona i a altres indrets del país demostra fins a quin punt val la pena recuperar-ne la memòria, estudiar a fons l'impacte de la presència jueva a les nostres ciutats i la nostra cultura i, per què no, fer-ne un reclam turístic per jueus (la Diàspora continua) i no jueus.

:

George Steiner ha defensat que la presència esmicolada però en lloc clau (comerç, banca, cultura...), no massa unida però amb forts lligams comunitaris, dels jueus a Europa ha estat fonamental per la dimensió espiritual de ser europeu. Una Europa bé centrada en les mercaderies o bé des-centrada en les seves lluites fraticides (nacionals, religioses, etc.), troba en el llegat jueu un bagatge de valors i de coneixement que poden aportar caràcter propi al continent europeu. També per això val la pena mirar-s'ho.

:

Foto: Eros Albarrán - 20 minutos

:

Canet i Raguer

Sentiu l'escolapi Enric Canet, del Casal d'Infants del Raval, entrevistat per Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, ahir: "Cañizares és un heretge". "Les comunitats religioses es permet que siguin unisexuals i les persones que s'estimen no poden ser homosexuals". "Si ens toqués als homes avortar, ja veuríem si no es permetria". "Escolto el que em diuen esl bisbes i faig el que em diu la meva consciència". (A la foto és a sota, a mà esquerra; foto: 20 minutos).

:

Llegiu el benedictí Hilari Raguer blasmant Constantí a El País d'ahir, citant sant Hilari de Poitiers (315-367):

"Pero ahora luchamos contra un perseguidor engañoso, contra un enemigo que acaricia, contra el anticristo Constancio, que no hiere las espaldas, sino que acaricia el vientre; no proscribe para la vida, sino que enriquece para la muerte; no encierra en la cárcel para la libertad, sino que honra en el palacio para esclavizar; no tortura los costados, sino que se apodera del corazón; no corta la cabeza con la espada, sino que mata el alma con el oro; no amenaza públicamente con el fuego, sino que a escondidas enciende el infierno".

: (foto: Vilaweb)

Chacon: un 10

Llegeixo els 10 compromisos que la candidata socialista a les Eleccions Generals, Carme Chacon (a la foto, amb Cándido Méndez), va presentar en matèria de política social diumenge passat a Tarragona. I com que m'agraden força, us els copio tal qual:

:
Primer: “Continuarem donant prioritat a la creació d'ocupació, i preveiem la creació de 350.000 nous llocs de treball en els propers quatre anys”.
:
Segon: “Seguirem augmentant el salari mínim”, fins els 800 euros mensuals.
:
Tercer: “Pujarem 200 euros les pensions mínimes”, cosa que “és una necessitat urgent per a un sector de la població que havia estat força desprotegit fins l'any 2004”.
:
Quart: “Proposem augmentar el permís de paternitat de dues a quatre setmanes”.
:
Cinquè: “Aprovar una Llei d'Igualtat de Tracte i contra la Discriminació” amb l'objectiu que “els delictes que tinguin motivacions racistes, xenòfobes o homòfobes tinguin una regulació més adequada i no quedi cap espai de discriminació entre individus”.
:
Sisè: “Proposem que 30.000 joves catalans tingui accés a una beca–salari per a estudiar la Formació Professional o el Batxillerat”.
:
Setè: “Elevar la construcció d'habitatge protegit en més de 50.000 habitatges a Catalunya durant tota la legislatura, el que significa triplicar l'esforç en habitatge social sobre la inversió que va fer el govern del PP l'any 2003”.
:
Vuitè: “Desplegarem el nostre Estatut amb tota la seva potència al servei dels catalans”.
:
Novè: “El Govern d'Espanya i la Generalitat de Catalunya acordaran un nou sistema de finançament que ens garanteixi la capacitat d'assolir els nostres reptes de futur”.
:
Desè: “Arribarem al 0,7 per cent de la Renda Nacional Bàsica en ajuda al desenvolupament”.

:

Esdrúixoles

:

Clàssica

:

A partir d'una reflexió sobre l'admiració dels europeus del segle XVIII per les ruïnes clàssiques redescobertes, Rafael Argullol fa una diferència entre la mirada nòrdica i la mediterrània cap el món clàssic, i diu:

:

La mirada nórdica tiende a idealizar y a estilizar. Necesita mirar hacia atrás, un paradigma, una Edad de Oro absoluta en la que medir su propia ansia de alcanzar un nuevo paradigma, una nueva Edad de Oro (...).

:

La mirada mediterránea es más sensorial, más escéptica, más íntima (...) y aunque se dirige hacia el pasado con la secreta esperanza de revivir su grandeza, no ignora la relatividad de toda nueva victoria.

:

(Rafael Argullol, Enciclopedia del crepúsculo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2005, p. 689).

:

Màscara

:

No sé veure quina diferència hi ha entre el Carnaval i la resta de dies. Vestim disfressats, amaguem el rostre, mengem festivament, amaguem la tristesa, estem encantats amb el desencantament, i fem de bisbes, pirates o princeses per no veure la nostra nuesa. Nadal havia de ser cada dia però ens hem quedat amb la màscara.

:

Ètica

:

Recupero una entrevista a Savater (El País, 11 de març de 2005) on hi diu: "Me he ocupado de la ética en varios de mis libros y le he dedicado mucho espacio y tiempo para al final darme cuenta de que todo se reduce a tres virtudes: coraje para vivir, generosidad para convivir y prudencia para sobrevivir".

:

Senderi o Camino?

De la nota episcopal espanyola (i la bullida resposta catalana) que recomanava sense dir-ho el vot pel PP amb arguments tan brètols se n'ha dit força coses. de fet, el conjunt de partits polítics (vegeu les declaracions de Blanco), excepte els al·ludits, és clar (que també ho van entendre), hi han reaccionat com calia. De mal en pitjor, i això que en alguns d'aquests prelats hi confio força. Han perdut el senderi i s'han quedat amb el Camino (foto).

:

El millor de tot (sempre hi ha millor) és el reconeixement quasi unànime que hi ha una altra manera de ser cristià, i més autèntica, que s'està reivindicant aquests dies, com deia amb ironia fa dies en Jordi Llisterri. Tant de bo sigui així i serveixi per redescobrir el cristianisme avui en dia. I tant de bo no caiguem, en canvi en el rebuig a les creences i la seva dimensió pública, rebuig que seria un desastre. Com diu la Mercè Solé en un recomanable post, "no acabo d'entendre com, posem per cas, el club de fans de qualsevol 'triunfito' pot gaudir d'un reconeixement públic, d'una presència de les autoritats i fins i tot del suport municipal, com em consta que ha passat en algun lloc, i en canvi una parròquia no".

:

Més posts recomanables al respecte són els dos darrers del mateix Jordi Llisterri i el de Joan Antoni Baron.

:

Vida i mort | Amics al 'Signes'

Vida i mort

:
El darrer número de la revista Foc Nou dedica la portada i un extens article de Ramon Mª Nogués, de qui ja us he parlat alguna vegada, a resumir les aportacions que s'han fet al V Congrés de Cristianisme al segle XXI, celebrat sota el títol 'Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana'. Sota el meu punt de vista, els debats sobre els límits morals i ètics un cop descoberta la superació científica de límits 'naturals', hauran de tenir prioritat en els propers anys. Com una mena d'actualització del debat sobre les llums i la Il·lustració, caldrà distingir de nou entre el que es pot fer i el que cal fer. Tot t'és possible però no tot et convé, que deia sant Pau (1Co 6, 12).

:

Sovint, i ho hem vist aquests dies amb el debat sobre l'avortament, les posicions són massa ideològiques (per dir-ho amablement), massa clàssiques, massa centrades en el pes del prejudici. Bé pels que pensen que tot allò que l'ésser humà pot controlar és bo per naturalesa -i no es recorden de Hal- o bé pels que pensen que la llibertat és descontrol i ignoren que el mot ab-solut[isme] vol dir etimològicament 'sense cap lligam'.

:

Entre els cristians (que, de fet, ens volem comportar com a humans, no com cap altra cosa), el debat també és ben viu. I també hi ha posicions molt tancades. Les més visibles, les clàssiques propostes del Doctor No: no als anticonceptius, no a certa investigació genètica, no a l'eutanàsia... L'Evangeli, que no és ni pot ser una casuística sobre tots aquests temes, tampoc no pot substituir un tractat de genètica. I un tractat de genètica tampoc és un llibre sobre el capteniment humà. Per això, que se'n parli obertament, que no ens facin por els que titllen, que puguem pensar com a persones adultes, s'ha de celebrar d'entrada. I que es comencin a donar algunes respostes, a aclarir matisos, també és força bo. La matèria que tracten no és qualsevol cosa, la carn humana no és cap mercaderia. De manera que us convido a llegir-lo amb atenció.

:
Amics al Signes
:

Fa unes setmanes, va ser l'Eloi Aran. Diumenge passat, un zapping improvisat fa que em trobi amb en Quim Cervera, que ha coordinat una enquesta a les parròquies catalanes. I aquest diumenge, és entrevistat Josep Lligadas amb motiu d'haver obtingut el darrer Premi Joan Maragall amb un llibre sobre els cristians i la política, ves quin tema. Serà al programa Signes dels temps, al Canal 33 (diumenge 3, a les 10:15 h), que no és ben bé un programa sobre metereologia. Encara tots tres siguin amics meus, és recomanable del tot.

: