L'esquerra diu sí

Quan he llegit que Llamazares ha dit a Barcelona que la Constitució europea és conservadora penso amb el que va dir Víctor Francos, el Primer Secretari de la JSC en un acte que van fer dissabte a Mataró: "Que ho diguin a a cara dels sindicats europeus, també dels espanyols, que ho diguin a la cara dels Verds europeus". Veient l'enquesta d'El Periódico d'ahir penso que també ho haurien de dir als seus electors que, un 40,6 % (front un 30,3% dels partidaris del no), es mostren a favor del tractat europeu. De fet, la majoria dels votants de cada partit, independentment de la seva posició, són favorables al text. Les esquerres no podem permetre ni un pas enrere en la construcció d'Europa. D'això, Llamazares tampoc no se n'ha assabentat?

:

Per cert, teniu a internet les cròniques de l'acte de Maria Badia, de Raimon Obiols i de Manuel Mas als que he anat fent referència en 'posts' anteriors. I un altre sobre una conferència ala que no vaig poder anar del professor Francesc Morata a l'Ajuntament, també sobre el tactat europeu.

Perquè seran sadollats

Ahir, els companys de la JSC del Maresme van presentar el seu projecte "EVA" (En Veu Alta) i, després, van oferir una xerrada sobre la Constitució Europea amb Yolanda Vicente, una senadora alavesa amb qui vam dinar abans i que coneix força Catalunya, ja que hi havia viscut. Li vam mostrar el suport del PSC de Mataró de cara a la campanya de les eleccions autonòmiques que se celebraran a la primavera. L'acte de la JSC va aconseguir omplir el centre cívic de Pla d'En Boet i vaig veure una organització més forta i viva que mai.

:

Aquest migdia he compartit la missa i el dinar amb els amics de l'associació de veïns, de la comissi´de festes i de la comunitat cristiana del barri de La Llàntia, amb motiu de les festes de sant Joan Bosco. La missa ha estat presidida pel bisbe auxiliar Mons. Joan Carrera, amb un sermó molt interessant sobre le Benaurances (és l'evangeli d'avui). El que importa és la felicitat, venia a dir, però no segurament aquella felicitat buida basada en l'apropiació sinó en la que es basa en les persones. Un canvi de persdectiva. Ah. I que es viu ara i aquí, no després.

:

Dels diaris d'aquest cap de setmana, voldria destacar algunes coses. Per exemple, l'enquesta que avui publica El Periódico segons la qual els socialistes continuen davant el PP, amb una important difeència de sis punts. En general, hi ha força acceptació de les mesures més polèmiques d'aquest Govern (papers de Salamanca, matrimonis homosexuals, unitat del català, debat sobre el Pla Ibarretxe, acceptació de la Constitució europea...) i, evidentment, fotografia un país allunyat de la crispació i les posicions més conservadores que marquen l'estratègia del principal partit de l'oposició. I, com s'anunciava en alguna altra enquesta anterior, d'altres empreses, el vot a CiU i ERC baixa.

:

D'El Punt d'ahir recomano l'entrevista a l'inspector Joaquim Belenguer, que marxa a dirigir l'àrea regional dels Mossos d'Esquadra a Girona després d'una excel·lent trajectòria a la comissaria de Mataró.

:

I d'El País (edició Catalunya), recomano dos articles, un d'ahir i l'altre d'avui, que, una mica, van del mateix. El primer és de Pilar Rahola i relata àcidament la hipocresia de molts dels reunits al Fòrum de Porto Alegre amb motiu de la seva recent visita, i ens recorda que l'extrema esquerra sempre ha acabat traint la llibertat. El segon, d'avui, és de l'antropòleg Manuel Delgado i en comparteixo la tesi central, bo i que no tots els comentaris, per descomptat (per exemple; em sembla que justament el missatge de Jesús és contrari al fariseisme i a la visió edulcorada de l'altre). Ho dic perquè reinterpreta l'Anticrist de Nietzsche criticant els apòstols del multiculturalisme. Hi veu en ells, en el tractament folclòric de l'alteritat ("a mirar como si fuera un turista a quienes han venido a vivir a su lado"), el gèrmen del racisme, i no en les queixes dels veïns sobre el fenòmen migratori. En això crec que té força raó i m'hi he referit una mica quan he parlat alguna vegada sobre el mite del salvatge europeu, a propòsit de Bartra.

:

L'evangeli d'avui

:

"Veient l'aglomeració, va pujar a la muntanya. S'assegué i se li van apropar els deixebles. I prenent la paraula els instruïa així: "Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel. Feliços els afligits, perquè seran consolats. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran sadollats. Feliços els compassius, perquè seran compadits. Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu. Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el Regne del Cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres. Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel". (Mateu, 5, 1-12a)

Xerrades d'optimisme

Aquest matí he acompanyat la Maria Badia (es diu igual que la meva àvia, recentment finada), eurodiputada socialista, a la xerrada que ha fet als alumnes de 6è de Primària del CEIP Rocafonda, una activíssima escola que ha tingut l'encert de tractar a fons el tema de les institucions europees i el nou Tractat. Curiosament, he vist una classe molt interessada en el tema, amb preguntes molt pertinents. Sortint d'allà el que em semblava incomprensible és com pot haver-hi algú que no li interessi la Constitució europea i els reptes que planteja.

:

Al vespre, he presentat un acte sobre l'acció de l'actual Govern espanyol, amb les seves decissios més importants com a exemple del canvi que ha suposat la victòria de Zapatero, explicada per l'amic i company Manuel Mas, ara Diputat a les Corts i fins fa no gaires mesos Alcalde de Mataró (el meu jefe, vaja). Tant en la forma de governar, allunyada de la crispació i complidora dels comprmisos, compromesa amb la pau, decidida a favor de les polítiques socials més urgents (pensions), desenvolupant nous drets civils i apostant clarament per l'educació i la recerca. En aquest darrer apartat, en Manel ha explicat l'anècdota que protagonitzà el propi Zapatero a Mataró qui, abans d'entrar a un sopar que vam fer al Pavelló de Cirera amb motiu de les eleccions locals del 2003, va passar per un bar proper. Allà, una noia li va dir que era urgent resoldre el problema de la manca de beques que havia propiciat el Govern del PP. Ell va comprometre's en el sentit que seria una de les seves primeres accons. I així ha estat. L'acte ha estat al centre cívic de Rocafonda-El Palau, prop de l'escola del matí. I, certament, en Manel està amb un ànim fantàstic ("No sé quines piles portes" li ha dit el company Joan Ribas) i ha transmès un optimisme que ens ha fet oblidar el fred que fa.

:

La resta del dia, força trucades i feina de despatx a l'Ajuntament, dinar ràpid de menú, però en bona companyia, visites a malalts i convalescents i reunió del Comitè de Campanya del PSC pel Referèndum a Mataró. A casa, sopar, excel·lent reportatge sobre el Quixot al Canal 33, llegir una mica i a dormir. Demà també hi ha força feina.

:

La reflexió d'avui

:

"La condemna a la fredor és la pitjor de les condemnes: no estimar és més terrible que no viure. Però, mentre se'ns fa insuportable la idea de viure entre morts, habitem tranquil·lament entre els gèlids condemnats a la indiferència". ( 29, La fredor).

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 27.

Obiols, fred, dobles vides i saba

Obiols a Mataró
:

El blog de Judith Vives i el de Josep-Maria Terricabras dediquen els seus posts d'avui (i part del d'en Joan Safont, d'ahir) al 6oè aniversari de l'alliberament del camp d'Auschwitz per part de l'Exèrcit soviètic. Era un pas definitiu per la fi de la Guerra. Raimon Obiols, avui, en una mangífica conferència a l'Escola Pia de Santa Anna, ha dit que també era un fet excepcional, a l'Europa feta de guerres intestines i al món d'avui on és més habitual la lògica (?) de l'enfrontament que la de la cooperació la pau. I que fou l'inici d'un projecte, d'un "ja n'hi ha prou" d'alemanys i francesos, que féu germinar la Unió Europea.

:

Una conferència d'Obiols no decep mai. Avui tampoc. Un antic professor meu del que en guardo molt bon record, en Carles Móra (un arenyenc militant que ha comès la traïció de passar-se a Arenys de Munt), em va demanar que mirés de portar Obiols en un excel·lent cicle de xerrades que fa la meva antiga escola, quan encara no s'havia fixat la data del Referèndum. Volia més o menys això: per què, quines són les raons, que ens porten avui al moment històric del tractat constitucional. I ha començat per la tragèdia d'Auschwitz. I també per la seva esperança. La concreció del mal, el seu descarnament, té sovint també aquests efectes (per això no s'ha de dissimular, tornant al debat que teníem a rel d'Els Pastorets, si em permeteu).

:

Per Obiols, la Constitució permet avançar en un projecte per al qual les actuals institucions europees s'havien quedat curtes. No són sis a decidir sinó vint-i-cinc, i encara haurien de ser més. Ha explcat l'anècdota de la cimera de Niça, el 2000, quan per decidir els acords els mandataris europeus van quedar esgotadíssims. La simplificació, la pèrdua de poder dels Estats i l'increment del de la Comissió i el Parlament, la base per una veritable política social i econòmica, i per una política exterior comuna ("què foten quinze ambaixadors europeus a Manàgua?"), són les noves regles del joc perquè Europa avanci. "Que Espanya voti que sí serà un ajut importantíssim per als països més escèptics", ha dit, "i un no, sens dubte, seria un pas enrera, no serviria per negociar un Tractat més europeïsta sinó tot el contrari".

:

"No agrupem els Estats, unim els homes" va dir Jean Monnet, el pioner de l'actual Unió Europea, el 30 d'abril de 1952. Ho he llegit al llibret que ens ha portat en Raimon editat en català pe la Comissió Europea i que resumeix el més important del Tractat.

:

Fa fred

:

Com diu Jaume Subirana, "la pregunta potser hauria de ser per què ens agrada tant (ens ajuda tant?) parlar del temps...". A Mataró hem tingut avui una mínima de -3º, que em sembla que és la més baixa mai registrada a la ciutat. No estem acostumats. Canonades rebentades, fonts glaçades, roba que ens falta, gent que frega el carrer, calçades plenes de sal... Records de Sibèria.

:

De blogs i dobles vides

:

Us recomano, de la selecció del New York Times que avui publica El País, un curiós article de Benedict Carey sobre la doble vida, que alguns psicòlegs consideren fins i tot saludable per a l'exercici mental. Diu que Internet (sospito que els blogs també) és un bon cau per a desenvolupar una doble vida i també posa exemples d'homosexuals que s'amaguen rera una relació heterosexual que no poden defugir, especialment per amor. Bé, confesso que a mi em posaria una mica nerviós (i que en el cas dels que ens dediquem a la política és un pèl difícil). Deu ser que em falta agilitat mental.

:

Al suplement Ciberpaís, del mateix diari, la periodista Mercè Molist explica com, als Estats Units, s'han incrementat els acomiadaments laborals de persones que publiquen indiscrecions als seus weblogs. I dóna fe d'un conjunt d'organitzacions que defensen el dret a publicar el que vulguis. Noves oportunitats, nous drets i noves obligacions. Nous límits. Serà bo veure on han de ser, però és obvi que hi han de ser.

:

La reflexió d'avui
:
"Hem de fugir constantment dels que estimem, hem de ser absents per aquells la presència dels quals més desitgem: els retorns són la saba de l'amor". ( 207, Ser absència).
:
Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 85.

Bones notícies

Dos plans importants i menys accidents

:

Pel matí he presidit la Comissió Municipal Informativa de Via Pública, a l'Ajuntament, on hem vist enllestits treballs tan importants com el Pla de Seguretat de Mataró o el Pla de Mobilitat Urbana, dos instruments preventius, indicatius, del que hauria de ser l'acció pública en aquests dos àmbits. També hem aprofitat per fer públiques les dades sobre accidents de trànsit a Mataró, ja que l'any passat disminuiren un 15%, just el dia que es coneix un descens importantíssim de la mortalitat a les vies del Maresme. Com que no podem badar ni un moment, les dades han estat acompanyades de les mesures que l'Ajuntament té en marxa per millorar encara aquestes dades.

:

La Generalitat que volíem és aquí

:

Avui també s'ha signat un acord amb la Generalitat que pemetrà la construcció d'una nova escola a la Via Europa, aprofitant la visita de la consellera Marta Cid a Mataró i al Maresme, on ha presentat un pla d'inversions educatives de 42 milions d'euros.

La consellera Marta Cid il'alcalde Joan Antoni Baron encaixen les mans. Foto: J.V.
:

Aquesta setmana es desencallen més coses de la Generalitat que ens afecten molt directament. Hi ha l'anunci de la dotació a l'Hospital de Mataró d'un servei de salut mental com Déu mana, un àmbit sanitari que ha estat veritablement desatès (i que només les famílies usuàries se'n poden fer una idea exacta del que representa per elles). Consol Prados deia dissabte que les inversions per infrastructures al Maresme s'incermenten enguany més d'un 60%. El director general de Ports, Jordi Julià, després de presentar estudis ambiciosos i seriosos sobre mobilitat i transport a la comarca, anunciava també l'acabament (per fi) del que queda per fer en aquesta infrastructura. I el conseller Siurana incloïa el Maresme en el suport a la innovació agrària. El secretari de Planificació Territorial, Oriol Nel·lo, ens parlava de la imminent aprovació del Pla Territorial de la Regió Metropolitana (fet en un any el que d'altres no van fer en 23) i altres accions per protegir el territori i dotar-lo de mé sinfrastructure si habitatge protegit. L'Agència Catalana de l'Aigua reprèn el Pla de Rieres... I així podríem continuar.

:

Inspector Belenguer

:

Aquest home, que ha dirigit la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Mataró des de l'inici de la seva històra a la ciutat, fa més de dos anys, ha estat designat nou cap regional del cos a la demarcació de Girona. Des que sóc regidor de Seguretat i Prevenció a l'Ajuntament he pogut comprovar directament tant la qualitat professional com humana d'aquest servidor públic, un home humil amb ambicions molt concretes. Ha estat una persona clau perquè avui, el model de coordinació policial a la nostra ciutat, sigui posat d'exemple arreu de Catalunya, especialment pels èxits aconseguits. Ja li he dit personalment que el felicito pel nomenament i que espero que continuï amb els mateixos resultats la seva brillant carrera. I cal agrair-li. Gràcies a ell, i a moltes pesones com ell que no acostumen a sortir a cap foto, avui vostè i jo estem una mica més segurs.

:

Consol i Oriol, contra les dependències

:

Aquesta tarda he estat a La Llàntia, de nou desafiant el fred, per acompanyar la diputada Consol Prados i el regidor Oriol Batista a un acte del PSC per parlar sobre els serveis públics per a la gent gran. Ha estat molt interessant. L'Oriol ens ha recordat que Mataró, gràcies a l'Agència per a les Persones Grans i Dependents, ha passat d'una cobertura social del 2,5% al 5%, mentre la mitjana catalana i espanyola és al 5%. Consol ens ha anunciat una Agència Catalana, una Llei catalana de Serveis Socials i una Llei espanyola de Dependències, a més de moltes altres mesures que ambdós ens han explicat. Els companys, com sempre, ens han demanat fermesa en aquestes polítiques de benestar. Per dignificar l'envelliment. Penso que no els defraudarem pas.

:

La reflexió d'avui

:

"En el club del ressentiment l'entrada és lliure; la companyia, àmplia; les consumicions, gratuïtes; la conversa, ininterrompuda. Però no hi ha sortida". ( 281, Sense sortida).

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 106.

Ni planys ni excuses

Aquest matí he estat una estona visitant, a la seu de la Creu Roja, l'operatiu que han muntat d'acolliment de persones sense sostre que eventualment hi pugui haver en necessitat d'allotjament aquests dies de fred (just el dia que se'n moria un al Vendrell). A més, he pogut comprovar que efectivament es truca a les persones d'avançada edat que viuen soles, o als seus familiars, amb l'objectiu de fer un seguiment de la seva situació i atendre amb aliments o materials els casos que així ho precisin. Junt amb l'operatiu municipal (personal de Manteniment, de Benestar Social, de la Policia Local...), coordinat pel servei de Protecció Civil, són una excel·lent col·laboració. Destaca el paper dels voluntaris que, calladament, s'han posat al front amb un esperit de servei envejable. Avui, després dels darerrs dies disposant-ho tot, hem activat el Pla d'Emergències en fase d'alerta.

:

Sortint d'allà, he estat també una estona esmorzant amb companys de Rocafonda, comentant això i allò, especialment diversos aspectes de la gestió municipal, recollint suggeriments i dubtes, etcètera. M'hi vaig comprometre a fer-ho de tant en tant, allà a altres llocs on el PSC té actius els seus grups de barri.

:

Al vespre, he presentat la diputada Consol Prados (en Joan Saban, responsable de l'espai Cerdanyola del PSC, m'ha presentat a mi), que parlava del que ha representat de positiu el primer any del Govern presidit per Pasqual Maragall. Resisitint el fred del carrer, també ha estat una bona ocasió per al debat i la reflexió, per al contacte quotidià amb els ciutadans sense el qual és absolutament impossible la política. La Consol ha estat molt pedagògica i clara, ha insistit en els avenços del Govern (en política social, en el sanejament de la Generalitat, en le sinfrastructure si l'economia, en la seguretat, en la salut i l'educació, en la reforma de l'Estatut...) i ha posa alguns exemples del que ha significat el canvi a Mataró, desencallant projectes aturats per CiU i el PP. Per al barri de Cerdanyola, concretament, el futur trasllat dels Bombers i la Llei de Barris, que fou rebutjada quan aquests dos partits tenien majoria parlamentària i que ara arribarà a més de quaranta veïnats de Catalunya, inclòs aquest.

:

Amb l'amic Joan Salicrú mantenim un debat públic en aquest blog sobre els dos únics aspectes que m'han semblat criticables dels Pastorets d'enguany. La resta, cal dir-ho, m'ha semblat molt bé i globalment trobo que és un bon espectacle. La meva tesi és que, en la línia de "no ofendre ningú" (?) no s'aconsegueix sinó esmorteir la presència simbòlica del cristianisme i la seva iconografia tradicional i, amb ella, la seva eficàcia per determinar la bipolaritat Bé/Mal, la inevitabilitat del pas per aquesta bipolaritat (la moral), o la contundència del símbol cristià: la creu, és a dir, la vida compromesa fins el final, l'amor fins les últimes conseqüències. Penso que es corre el risc d'edulcorar el missatge cristià que, sí, parla d'alegria i de felicitat, i d'amor, però que no amaga el dur camí que sovint comporta. Em recorda una mica la polèmica dels que fan pessebres sense neixements. Ja sé que no és la seva intenció (de fet, posats a fer, podrien esborrar molts altres símbols), però just per això em sembla que aquesta modesta discrepància és possible amb tot el carinyu.

:

Ja deia diumenge, però, que la història de Naïm (el fill pròdig adaptat) resol força bé aqust debat, central. Segurament és aquesta, en els Pastorets, la història que explica millor el Nadal, més que la del propi neixement. Per això trobo a faltar aquest breu, però eficaç, embolcall de símbols, que ens enllacen amb dos mil anys d'història incrustats al nostre imaginari. Ep! I tot això, a més, al marge de creure o no.

:

Per cert, coincideixo amb Bono que alguns haurien de mirar en la biga pròpia la palla de laïcisme que es veu als ulls del Govern.

:

La reflexió d'avui

:

"No serveixen ni planys ni excuses: aquells que han de trobar-se es troben. Mal que caminin per l'aresta del darrer minut de les seves existències" (35, Sense excuses)

:
Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 29.

D'horaris, de freds i d'harmonia

Foto: Ò.F.

Aquest migdia, després d'unes quantes hores de reunió de coordinació dels tinents d'alcalde, he presentat el dinar que el PSC de Mataró ha muntat per parlar de la nova Llei d'Horaris Comercials amb un conjunt variat de botiguers de la ciutat preocupats per aquest tema, la liberalització total del qual, prevista per l'anterior norma, del PP, havia aixecat força inquietud. Els diputats Manuel Mas i Bernardo Fernàndez, ponents rspectius de les lleis espanyola i catalana, han pogut aclarir els dubtes. L'alcalde Joan Antoni Baron, i altres assistents, ho han fet dels que feien referència a Mataró. Per exemple, hem parlat clar i sense embuts, sense complexos i amb respecte, de l'impacte de la immigració als comerços dels barris. Una vegada més, els socialistes hem hagut de sortir a arreglar els desgavells que el PP va fer mentre governava, en aquest cas en el fràgil però potent teixit comercial del país. Vegeu la crònica d'Òscar Fernàndez a capgros.com.

:

També avui s'ha publicat una nota de resum de l'assemblea de dijous passat, també del PSC, on hi ha declaracions meves.
Foto. Arxiu PSC.

:

Entre reunió i reunió, he anat seguint i treballant amb l'activació de l'alerta per a l'onada de fred que ve cap aquí i que afectarà la vida quotidiana de la ciutat, especialment per minimitzar els seus efectes sobre la població més vulnerable: gent gran, infants, etcètera.

:

A la tarda hem tingut reunió del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament i, després, del Consell Municipal Socialista, l'òrgan que agrupa tots els representants del PSC en diferents organismes. Hem parlat dels projectes que hi ha en marxa i ha estat molt útil i profitós el debat que hi ha hagut. He arribat a casa a les 10 de la nit. Sopar frugal, trucades, resposta d'e-mails i una mica de blog. Ara, a dormir.

:

La reflexió d'avui

:

Henri Michaux, Sense títol 1 (1959), Michael Kohn Gallery, Nova York.

:

"Avançàvem alegrement a través del caos. I de cop, descobrim que en això precisament consistia l'harmonia" (180, L'harmonia)

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 75.

Només a vegades

Confesso que un cap de setmana dedicat a tu i els teus, després de tants oferts a la causa, val la pena per això que en diuen felicitat. No he anat a l'Escola d'Hivern de Tarragona, del PSC, on sens dubte m'ho hauria passat pipa. Vegeu, si no, la crònica d'Iceta, o què diuen Zaragoza, Borrell, Montilla i Maragall.

:

També he aprofitat per fer vida mataronina de pro (o de past revival), és a dir, veure Els Tres Tombs, una festa sobre la relació dels homes amb els animals, especialment els domèstics, que, donat el seu auge i les poques vegades que veiem cavalls, hauria de tenir molt de futur. A la tarda, amb el meu fill i els meus nebots, he anat a veure Els Pastorets. No em preocupa massa, més aviat em fa gràcia, que hi introdueixin variacions, que s'aprofiti la tecnologia per guanyar en espectacularitat, etcètera. I també m'agrada que hi hagi actors força joves, uns que en saben més i altres menys, que asseguren la pervivència d'aquesta tradició nascuda fa menys de cent anys (i que a mi m'emociona).

:

Em preocupa, però, alguna cosa. En primer lloc, que la innovació afegeixi farciment enlloc d'aclariment, és a dir, els afegits haurien d'estar més que justificats, haurien de millorar, si pot ser, el que ja hi havia. I també dues coses més: que els dimonis no siguin dimonis (sense banyes, convertits en rates, en arlequins o en una serp), com una mena de dissimul. I que s'hagi esborrat el símbol cristià per excel·lència, que no són ni els àngels, ni la vara, ni els pastors... sinó la creu, substituïda per una mena de llum cibernètica que, òbviament, es fotia d'hòsties amb el text ("aquest símbol..."). Dissimul. Amagant les coses, des-identificant-les (ara que es parla tant d'identitats), descristianitzant el Cercle Catòlic, no sé si estem fent Els Pastorets exactament. Un bon espectacle, sí (la canalla ha estat embaladida les prop de quatre hores que ha durat), però la popularització del misteri del neixement de Crist, no sé. I és que, com he dit altres vegades, està tan ben explicat!

:

A vegades un poema

:

A VECES

:

"A veces

alguien te sonríe tímidamente en un supermercado

alguien te da un pañuelo

alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista

alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia

alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

:

A veces

encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío

vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo

estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso

tocas un pie y te enervas como una quinceañera

regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.

:

A veces

una muchacha canta y estás triste y la quieres

un ingeniero agrónomo te saca de quicio

una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista

una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima

un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

:

A veces

explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo

disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija

ordenan que hagáis esto o aquello y enseguida te enamoras de quien no hace ni caso

hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia

apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

:

A veces

esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino

hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina

subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso

repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera

miras a quien te mira y quisieras tener el poder necesario para ordenar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

:

A veces

sólo a veces gran amor."

:

José Agustín Goytisolo. A veces gran amor. Ed. Laia, Barcelona, 1981, p. 29.

Trajecte amb un vident

Aquest matí m'he trobat al tren, camí de Barcelona, un noi negre que seia davant meu em preguntava on havia de baixar per fer transbord fins a Tarragona. Jo mateix i un senyor de l'altre seient li hem indicat. Fet i fet, que al cap d'una estona ens hem posat a parlar. Que si el Barça, que si el Senegal, que si els immigrants. A mig trajecte, em dóna un paperet on s'anuncia amb el títol de "Profesor", el subtítol de "vidente medium curandero africano" (sic), i la següent explicació: "Soluciona cualquier tipo de problemas. Consulta recuperación de la pareja. Amor. Impotencia sexual. Trabajo. Enfermedades. Protección familiar. Suerte. Mal de ojo. Fisioterapeuta Deportivo". Abans d'acabar amb el telèfon i l'adreça, i això que el paper és petit, diu ben visible: "Resultados eficaces y rápidos".

:

He somrigut (no sabia ben bé quin d'aquests serveis em convé més, pensava) i li he preguntat encuriosit algunes coses. Es veu que li ve de família i que practica aquesta disciplina amb la paraula (jo m'imaginava no sé què). Li he dit que si curava malalties terminals i m'ha dit que sí. Li he dit que no m'ho creia i ell m'ha respost que era una bona persona. Una cosa no treu l'altra, li he dit, dir que tu cures et pot sortir car, li advertia. Però ell es quedava amb que era bona persona. Bé. Es veu que té força clients, blancs i negres, per entendre'ns. La gent té molts problemes, em deia; sí, deu ser això, li responia. De fet, hem acabat parlant de papers, i em demanava més o menys si intercediria perquè un familiar seu n'obtingués. Li he dit què havia de fer i on s'havia d'assessorar i ens hem acomiadat.

:

Al meu fill, que ens mirava amb una cara de no entendre res, li he dit que aquell senyor era com una mena de bruixot, segurament bona persona, però que es pensa que pot fer màgia sense trucs. Ell em mirava amb més cara d'escepticisme que la meva.

:

La meva condició d'occidental irredempt vacil·la entre la curiositat d'acostar-se al lloc fosc dels trucs i les ànimes i les ganes de denunciar-lo per intrusisme. I, és clar, que les "coses rares" fossin controladetes i boniques, exòtiques i "multiculurals". Sempre penso en aquell xinès que surt en una pel·li de Woody Allen i que li proporciona algun truc màgic. Però la foscor és foscor, absolutament inabastable per la llum de la raó, sí senyor, però tampoc cap excusa per al seu retrocés. Que un curandero diu que cura el càncer, per més pobret que sigui, és molt pitjor que un bisbe o en Fraga recomanin follar sense condó.

:

Zaragoza a Mataró

:

Ahir vaig estar força estona amb en Pepe Zaragoza, el Secretari d'Organització del PSC que visitava Mataró amb motiu del Consell de Federació del PSC del Maresme que es celebrava el vespre. Vam dinar un quants, vam passejar i xerrar força estona i crec que la seva capacitat d'anàlisi (procesant milers de dades que aquest senyor té al cap) i les seves ganes d'anar per feina se'ns van encomanar. Llegiu la notícia, les seves declaracions i les de Consol.

:

Recomanacions

:

Per últim, recomano les declaracions de Pepe Blanco sobre el fenomen de la immigració a Espanya i l'article d'avui justament sobre els bisbes i els condons, que fa en José Ignacio Gonzàlez Faus a El País. Llum en la foscor.

Assemblea | enquesta | Steiner | religions

De la portada de La idea d'Europa, de George Steiner, Ed. La Central, Barcelona, 2004.
:

Avui hem fet una assemblea, al PSC de Mataró, que opino que ha anat prou bé. Bon nivell de debat sobre els temes de l'actualitat política que hem comentat, tant a nivell general com local, i acceptació tant del Pla de Treball com de la proposta de campanya pel Referèndum que hem presentat als companys. Algú em fa notar que estava poc "sueltu", i penso que em queden moltes coses per aprendre... per sort. Com que algunes de les coses que he dit les he anat avançant en aquest blog, m'estalvio de fer-vos un resum. Hem estat unes dues hores.

:

Una de les coses que he comentat és l'enquesta feta pública avui segons la qual els mataronins tenen un gran orgull de viure a Mataró i que, globalment, milloren la valoració la gestió del Govern municipal respecte l'enquesta de fa dos anys. Em permetreu que citi la substancial millora respecte a l'aparcament i a la seguretat, que són dos dels temes que obtenen un millor diferencial des d'aleshores. Però també és bo indicar on se centren les preocupacions: en la inquietud respecte a la immigració, en la política d'habitatge i en la incertesa davant el futur econòmic i la feina. Val a dir que coincideixen amb les prioritats del Govern de Mataró, èl qual ha d'esmerçar-se en produir respostes polítiques adequades.

:

D'avui m'agradaria recomanar-vos dues coses que he llegit a El País (però que no trobo a Intenet per lincar-vos). Una, un comentari de Jordi Llovet al llibret La idea d'Europa, de George Steiner, editat per la llibreria La Central, de Barcelona (2004). Recull una conferència que l'autor va fe a Holanda i que conclou, segons Llovet, que Europa només s'ha materialitzat, fins ara, quan una superpotència ha volgut homogeneïtzar-se, però que la idea d'Europa només ha imperat en temps de pau. Valdrà la pena llegir-lo, segurament. L'altra, alguns articles (el de portada i alguns més) del suplement que aquest diari fa amb el New York Times, que parlen sobre l'increment del fet religiós arreu del món. Em quedo amb dues tesis sobre, diguem-ne, les paradoxes d'aquest fenomen: Que creixi el nombre d'adeptes de la religió sembla que podria ser la causa que baixi el de fanàtics religiosos. I que la "religiositat" de Bush gràcies a la qual revalidà la majoria ha fet, com a reacció, que creixi el nombre d epersones que es declaren ates als Estats Units. Conclusió: Hem de ser més, els creients, i ens hem d'aliar amb els ateus.

:

La reflexió d'avui

:

"Vivim molt més, i amb més intensitat, el que rebutgem que el que acceptem" (216, La negació).

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 87.

Les claus del món

Visita als malalts

:

Vinc d'una visita a un hospital. Per sort, i com es preveia, tot ha anat bé. Hi ve alguna visita més. I penso que no tenim prou present, encara que fos per compromís, que les visites als malalts haurien de ser una mena de deure cívic. Abans en deien, em sembla, un dels deures del cristià o una de les obres de misericòrdia (no vaig enganxar l'època dels catecismes de recitació...). Visites no massa pesades, però sense excuses, sense demores, sense prioritzar el telèfon o l'agenda tan ocupada, sense que t'ho hagin de dir. Ara s'ha posat de moda que no ens agradin els hospitals. En el fons, no ens agrada acostar-nos al dolor, a la disfunció, a la nosa, a la debilitat, al contra-temps.

:

Més o menys com també avui em deia una persona, que es veu sola davant càrregues familiars, però que se sap puntal d'un conjunt de febleses amb les quals inevitablement ha de viure. No sabia massa què dir-li, fora d'escoltar-la i alguns tòpics. Fora de la serenitat. I pensar que potser podries fer alguna cosa, no sé.

:

Confusions

:

A vegades parlem d'estalinisme però, en realitat, ho confonem potser amb la ingerència de vodka i un estómac de cosac. Valgui d'atenuant.

:

Documents pel debat estratègic

:

Pels que us hagin interessat algunes coses de les que he postejat fa poc, us recomano la notícia a capgros.com sobre la xerrada de l'Oriol Nel·lo, d'ahir, així com el discurs de Zapatero, dissabte passat, a San Sebastián i, també, el document base pel Llibre Blanc de la Reforma del Govern Local que ha presentat el Ministeri d'Administracions Públiques. A banda, pels que vulguin entrar al debat sobre el futur econòmic de Mataró, valdria la pena d'estudiar-se l'estudi de Pere Lleonart sobre la diagnosi econòmica de Mataró, que, entre d'altres, es fa ressò El Punt. Ah! I les atinades declaracions sobre la fi d'ETA, també de Zapatero, fa una estona a TVE i que ja recull El Peródico.

:

La reflexió d'avui

:

"No hi ha res realment més fort que el lliurament. Res no ens arma i ens desarma tant, res no ens buida i ens ensenya amb més fervor. Quan algú se'ns lliura és que vol donar-nos les claus del món. Però per obrir la porta també hem de ser nosaltres els lliurats". (355, El lliurament)

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 134.

ETA vol dialogar...

...ja ho veieu, 40 quilos de diàleg:

Les restes del cotxe bomba. EFE / José Simal

Debat urbanístic

Efectivament, la xerrada d'Oriol Nel·lo ha estat magnífica. Tant en la forma (didàctica, clara, amable, optimista) com en el fons (compromesa, conscient, vigorosa, avaladora de la política urbanístca i econòmica de la ciutat). D'entrada, cal dir que és possible fer un debat seriós, calmat i responsable, fins i tot amb persones que diuen ser a anys llum de l'estratègia urbana del Govern de Mataró (com s'ha vist al debat) si som capaços de seure sense apriorismes i dialogar amb respecte. No sé.

:

Per cert, no hi havia regidors de CiU, han preferit anunciar que tornen a fer un gir (recordeu l'anunci anti-Kerry que era un vaixell de vela canviant de sentit segons bufa el vent?) amenaçant d'abandonar el Consell del Pacte Econòmic i Social que tot just acaba de començar. Evidentment, seria millor per tothom que es decidissin a dialogar, a buscar punts en comú, enlloc d'insistir en les diferències. Hi ha un temps per cada cosa. Realment, volen debat o no?

:

Però en fi... avui hi pensava: 23 anys sense Llei de Barris, sense planificació territorial metropilitana, sense política d'habitatges protegits (ni un a Mataró), sense cap plaça creada, cap, d'escola bressol... haurien de donar per una mica d'humilitat o, almenys, una mica de vergonya. En tot cas, al Pacte hi hem d'entrar sense tots aquests retrets, i, si és possible, cercar quins punts d'acord, com deia, ens han de fer avançar.

Flashos locals

Us recomano l'entrevista a l'Alcalde Joan Antoni Baron que publica aquest mes Mataró report amb motiu de l'inici de l'any, un repàs al que en podríem dir l'agenda política local del moment.

Foto: Sergio Ruiz

:

I també valia molt la pena la conferència que va fer-nos dimarts passat el Director General de Ports i Transports de la Generalitat, en Jordi Julià, un bon expeert sense pèls a la llengua, i de la que dóna compte capgros.com. És una de les xerrades d'un cicle sobre el futur urbanístic de la ciutat, unes xerrades de contxt, que tindran demà Oriol Nel·lo, Secretari de Política Territorial del Govern català, com a protagonista. Molt recomanable.

:

La reflexió d'avui

:

"Hem d'agrair als nostres detractors que s'hagin ofert a ser els fems amb els que adobem el nostre camp" (Els detractors, 138)

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 61.

Tornant de San Sebastián

Aquest vespre he arribat de la V Convenció Municipal Socialista que s'ha celebrat a la ciutat de San Sebastián (o Donostia), on no havia estat mai i que, òbviament, m'han vingut ganes de tornar-hi. He pogut passejar per la Concha (la distància entre l'hotel i el Kursaal, lloc de la reunió, hi obligava), pels seus carrers del Casc Vell (orientat excel·lentment per en Carles Fernàndez) i pels entorns del port de pescadors, bàsicament. A més, podria fer un post sencer dels àpats que hem fet els tres de Mataró que hi anàvem, és a dir, dos sopars, (un d'ells, de fet, de potes, amb companys del Vallès) i dels dos dinars (un d'ells amb en Quim Colomer, l'alcalde de Cabrils, que també era per allà), donat que són un dels principals motius per planificar un retorn.

:
Però tornem a la Convenció. Ha tingut tres línies de treball. La primera, el suport dels socialistes de tota Espanya als companys del País Basc, en un moment polític delicat a causa de l'error del Pla Ibarretxe, i a pocs mesos de les properes eleccions, en les que els socialistes confiem amb Patxi López com a Lehendakari. La segona, la reflexió sobre els reptes de la govenabilitat local en el marc d'una legislatura que, finalment, pot acabar amb pràctiques contràries al paper dels municipis, al seu finançament i a la seva capacitat per produir serveis de qualitat. És un dels compromisos del programa de Zapatero i just demà ja es constitueix una mesa der a la reforma del Govern Local (que veurà un esborrany d'un Llibre Blanc al respecte). I la tercera, una mirada local a la nova el Constitució europea, un mes abans del referèndum.

José Luis Rodríguez Zapatero, a l'arribar, ahir, a l'auditori Kursaal de Sant Sebastià, envoltat de militants. Foto: Vincent West

:

La notícia ha estat, però, la intervenció del president Zapatero davant el plenari. Poques hores després de les seves entrevistes amb Ibarretxe i Rajoy, el líder socialista ha volgut celebrar els nou primers mesos des de la seva investidura, com si d'un part es tractés, anunciant una nova etapa de pau, per a la qual està fent tots aquests esforços. Del seu encontre amb el president basc, va dir que el fet de rebre'l (quatre hores!!) i el fet de rebutjar el seu Pla es deu al mateix motiu: a la seva convicció democràtica. Va elogiar Rajoy (deia ell que això és rar en una trobada política) per haver acceptat la via del diàleg davant el procés inevitable de reformes estatutàries. El PP, deia, és imprescindible per l'abast de les reformes que hem de fer i per la convivència que volem construir. També va tenir paraules per Batasuna: si deixen les armes, parlem-ne. I va definir el patriotisme com la voluntat de ser lliures entre persones lliures. Una lliçó.

:

Als socialistes ens tocarà teixir la pau i acostar els extrems, llimar les aspereses, construir espais de diàleg (els espais tenen parets, però: el rebuig a la violència), etcètera. A més, Odón Elorza, alcalde donostiarra, ens havia recordat que, per al PSE, l'estratègia frontista havia estat un fracàs, donat que només havia beneficiat l'estratègia del PNB (mireu ara) i el PP. La prova: a San Sebastián el PSE només ha perdut les autonòmiques de 2001. Patxi López ens deia que el Pla Ibarretxe és un pla de partit, és a dir, de fractura. Que trenca el pacte polític, territoril i social que va permetre l'Estatut vigent. Em vaig apuntar dues idees més en les que López situa la posició dels socialistes: el PSE porta més temps que el PNB al País Basc (i els socialistes també som el partit més veterà de Mataró, caram). I que no pot ser que quan es parla del 51% del parlament autonòmic els nacionalistes diguin "el poble basc" i que quan es parla del 90% de les Corts espanyoles (amb la majoria de partits aliniats) aquests diguin "el PSOE i el PP".

:

En aquest sentit, recomano l'article que avui publica de Manuel Mas a capgros.com i el post també d'avui de Miquel Iceta, on hi ha arguments i idees força clares al respecte. Ah, i un interessant reportatge de La Vanguardia sobre els blogs.

Després del Ple

Ahir hi va haver Ple. Com gairebé sempre, l'Arcadi fou magnífic. Sens dubte, el tema políticament més rellevant seria l'adaptació del procés de debat sobre el futur urbanístic de Mataró després que la Llei hagi assumit els criteris que a Mataró volíem. És a dir, no cal que aprovem un PAUM (figura jurídica excepcional per poder crear habitatge protegit) donat que la Llei ja preveu protecció d'habitatge en nous sectors d'urbanització. En fi.

:

La qüestió és que el meu company regidor d'Urbanisme va enfrontar-se amb molta solvència a una CiU erràtica, de nou (primer no, després sí, després no ho sé i ara tot el contrari: no sabem què caram pensen), i un PP estratosfèric, bo i que molt més brillant que els seus companys d'oposició, que demostrava no haver-se llegit exactament què anàvem a votar.

:

Jo pensava, mirant-m'ho, que els ciutadans segurament ens reclamaran menys xerrameca i més acció. Ergo, sí, cal parlar-ne, cal fer tot el debat que cal (i a l'efecte, ja ha començat a funcionar el Consell del Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social), però tampoc cal perdre de vista la possibilitat que noves empreses, altament competitives, se situïn en les zones en transformació i generin llocs de treball. Acompassar ambdós objectius ha de ser la lína de treball que cal seguir, crec. A veure si convencem el PP (no sé per què no, sincerament) i a veure si, mentretant, CiU es decideix a participar de veres o no als grans debats estratègics de la ciutat. Espero que sí.

:

Avui l'Arcadi representarà el PSC en un debat que organitza la Federació d'Associacions de Veïns. Espero que també serveixi per aclarir les coses.

:

Bé, un altre tema important és que, finalment, vam aprovar l'Ordenança de Civisme. PSC, CiU, ICV-EA i ERC (22 regidors) hi van votar a favor. El PP (5) es va abstenir. En la meva intervenció vaig reconèixer (no és retòrica) la predisposició, la millora del text i el bon fer demostrats tant per l'oposició en la negociació de les seves esmenes, com per les entitats i associacions amb qui m'he entrevistat durant el període d'informacíó pública. Em quedo per un altre dia una reflexió que feia el portaveu del PP, tot contraposant "bé públic" amb "drets individuals". Segurament, ser conservador (o anarco-llibertari-no-sè-què, que va dir el regidor popular) deu ser pensar que aquests dos conceptes són irreconciliables, o mal concilables, i ser progressista (o liberal) deu ser pensar que, almenys la majoria de vegades, l'un va lligat amb l'altre. Però bé. Estc content, especialment, perquè tenim una nova eina per promoure el civisme a les nostres places i carrers.

:

Ahir també hi vaig haver de respondre una pregunta del PP (amb la seva previsible contribució dels seus aliats, ja m'enteneu...) intentant fer veure que l'Ajuntament ha denunciat uns veïns per haver alterat un Ple, quan ha estat el fiscal, o demanant que "tinguem sensibilitat" davant situacions d'imputats, quan qui instrueix la causa és un jutge i no ningú de l'Ajuntament. Alhora, van dir que estaven sorpresos davant la "contundent actuació del Govern" quan aquesta s'ha limitat a demanar la personació de l'Ajuntament en aquesta causa, cosa que el PP sap des de fa un mes i mig (i puc dir que fins ara no he sentit que hi estiguessin en contra). Ganes de confondre? No repetiré res més del tema, ni de la relació entre l'actuació política del PP i d'altri. Crec que els fets canten.

:

Aquest cap de setmana seré a San Sebastián (Guipúscoa), a la V Convenció Municipal del PSOE. Això vol dir que ignoro si estaré connectat i, per tant, entre d'altres coses, si podré passar-vos alguna de les meves impressions. Si no, ens veiem dilluns.

Per fer-nos més lliures. I potser millors.

El PP català

:

Avui he sabut que el regidor Paulí Mojedano, del PP, és lector habitual d'aquest blog. M'ho ha dit ell mateix. Fa uns dies, també m'ho va dir el seu cap de llista, el diputat Joan López. Reconec que són dos il·lustres lectors (i espero que bons amics), amb els que he comentat alguns aspectes del blog, especialment els comentaris crítics cap el PP. Avui, dedicat a dos, crec que val la pena que faci un cert elogi del PP català (així descanso). Efectivament, la política són clars i ombres, i la crítica d'uns cap els altres -lluny de ser absurda- és una manera d'ombrejar, de crear contorn, a les idees d'uns i d'altres, d'aclarir les coses. Ells ho saben (jo també) i ens ho hem de prendre amb esportivitat.

:

En tot cas, deia que volia fer algun elogi. L'altre dia, un estudiant de Batxillerat va demanar-me de fer una entrevista per un treball que feia sobre el catalanisme i que havia de contenir entrevistes amb representants dels diversos partits de l'arc polític. Vaig tenir l'honor de representar el PSC. Una de les preguntes permetia esplaiar-se contra el PP, ja que preguntava sobre la relació del PP català amb el PP espanyol i la comparava amb la del PSC amb el PSOE. Evidentment, la relació entre els dos partits socialistes (que són dos partits diferents) crec que és molt més fructífera, més adulta i responsable que la del PP. Però, malgrat tot, vaig haver de reconèixer que els esforços que fan Piqué i el seu equip van en bona línia i convé que el conjunt del país li reconeixem. Aquests dies ho hem vist amb la resposta ràpida i clara a Mayor Oreja.

:

I també és remarcable l'interès del PP català en situar-se al centre polític (així situo jo la decisssió d'entrar a la ponència de reforma de l'Estatut), ja que la temptació de situar-se fora pot ser molt gran. Recordeu-vos de Vidal-Quadras: dóna resultats a curt termini i, segurament, dóna veu a una sensibilitat política que deu estar infra-representada, però que em temo que s'alimenta del ressentiment i de la desubicació. També és una temptació forta perquè aquesta sensibilitat deu representar, a més, una part important del vot fidel del PP, el que passà la travessia del desert de l'antiga AP. I també perquè, certament, el PP té una situació parlamentària absolutament irrellevant des del punt de vista aritmètic.

:

Per això val la pena que tinguin una estratègia més a llarg termini, més integradora, més porosa amb l'electorat central català (tant me fa si hi ha objectius electoralistes, en aquest cas la tàctica construeix estratègia). Així avançarem de veres, si els que són en un extrem de l'arc ideològic i nacional miren al seu centre i no es queden a l'extrem. Avançarem de veres si es manté l'esperit de Miravet.

:

Perquè, i acabo, tampoc no és bo que la resta de partits, o de ciutadans en general, atorguem el paper de bóc expiatori al PP. Cal fer-los crítiques per allò que trobem criticable, no pel simple fet de ser del PP. El contrari és amagar les responsabilitat i els errors que hi ha més enllà del PP, que també n'hi ha, és clar. I aleshores també s'infla la bèstia del ressentiment, la rebel·lia contra la unanimitat. Necessitem el PP per ser plurals, però també per ser més cadascú. A mi, m'aclareix que m'ombregin els contorns.

:

Labordeta diu "no" al Pla Ibarretxe

:

He dinat tard i, per tant, he pogut seguir una mica una divertida entrevista al diputat José Antonio Labordeta, de la Chunta Aragonesista, a TV3. Entre d'altres coses (aquest home parla molt clar) ha dit que s'oposarà al Pla Ibarretxe, i li ha endinyat una de les pitjors crítiques que he sentit: "El Pla Ibarretxe diu una cosa molt perillosa: que hi ha uns que són el poble basc i uns altres que són senzillament ciutadans que viuen al País Basc, com si hi hagués catalans de primera i de segona... això ja ho deia Hitler, és una barbaritat". En aquest sentit, he pogut llegir l'article que el diputat mataroní Manuel Mas publicarà diumenge a capgros.com, que dóna força llum.

:

El blog d'Olivié

:

Un altre amic meu té un blog, és un company de Partit de Cerdanyola del Vallès, l'Olivié Bayón.

:

La reflexió d'avui

:

"De tant en tant ens hauria d'anar a trobar el negador de les nostres vides. Algú que tingués la missió de posar-nos cruament davant dels ulls de la veritat dels nostres dies, algú que ens empenyés a contemplar els espedats de la nostra por. No sé si àngel o dimoni, no sé si pallasso o criminal, qui tingués aquesta missió ens negaria per complet per fer-nos més lliures. I potser millors" (El negador, 164)

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 69.

Veritats de carrer

6 milions d'euros per Rocafonda i El Palau.

:

Vinc d'un acte el PSC, al centre cívic de Rocafonda, que ha estat molt bé. En primer lloc, perquè ha estat ple de gom a gom. En segon lloc, perquè hi ha hagut nombroses intervencions del públic i, donat que l'acte era obert més enllà dels militants al barri, hi han cabut també altres posicions. En tercer lloc, perquè l'Alcalde ha pogut respondre amb concreció, sinceritat i fermesa el conjunt de qüestions que anaven plantejant els assistents, qüestions d'una varietat considerable, sense defugir res. I, en quart lloc, perquè explicar el que el Govern de la ciutat té previst a fer als barris de Rocafonda i el Palau, per l'any 2005 (que puja cap a 6 milions d'euros!) dóna molt de gust. Resumeixo:

• La imminent reforma de la pista esportiva que hi ha al darrere de la parròquia de Sant Pau.
• La conversió de la Ronda Rafael Estrany en una rambla (i poder, així, unir el barri amb el sector d'equipaments -i futur parc- que també es veurà ampliada)
• La dotació d'entre 400 i 500 places d'aparcament (la meitat sota terra i l'altra en superfície) en la zona d'equipaments. De passada, es dóna cobertura al dèficit d'aparcament -de dia- al polígon industrial i -de nit- al barri.
• La construcció dels nous accessos de la C-32 per Mata-Rocafonda, tema desencallat pel nou Govern de la Generalitat, que ho finançarà, i gràcies als esforços de la diputada Consol Prados.
• La construcció del nou tal·lús del Cementiri dels Capuxins.
• La remodelació del clavegueram de l'Avinguda d'Amèrica i la carretera de Mata.
• La renovació de l'enllumenat de l'Av. d'Amèrica i sant Simó.
• La millora de les calçades, voreres i enllumenat de diversos carrers del barri del Palau.
• La continuïtat del Pla Integral de Rocafonda-El Palau, amb la millora del seu consell territorial que faciliti la participació ciutadana en la definició els projectes de futur dels barris, tal com exemplarment dirigeix el regidor Oriol Batista.
• Projectes: La futura construcció d'una nova Biblioteca a l'antic Escorxador.

La reflexió del dia

:

"Res no és més detestable que la veritat de despatx: la teoria protegida per quatre parets, l'opinió sense contaminacions de la vida, el dictamen abstracte que vol imposar la seva exactitud al món. Gràcies a les veritats de despatx els impostors han ocupat els trons i parlem, amb reverència, d'estadistes i experts. No obstant això, per poder posseir alguna veritat, les veritats de despatx haurien d'estar violades, contaminades, submergides dins el fang de l'existència, haurien de ser filtrades pels llavis espaordits dels miserables i pels ulls incendiats dels maleïts" (Veritats de despatx, 286)

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 108.

Xavier Soto

No hi podré anar (me'n vaig a Donosti, a la Conferència Municipal del PSOE), però dissabte hi ha una jornada de record i homenatge a Xavier Soto, que havia estat Primer Secretari de la JSC, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Deu anys, ja. Uns quants amics, d'acord amb la direcció actual de la Joventut Socialista, han preparat una sèrie de debats, una mica de festa (no volen cara de funerals) i la presentació d'un llibre commemoratiu.

:

Vaig conèixer en Xavier Soto fa bastants anys, quan vaig entrar a la JSC. Em va impressionar sempre la seva capacitat i proximitat, que parlés sempre clar, la seva simpatia i empenta. És això que ara en diuen (a ell no li agradaria) un líder, és a dir, algú capaç de treure la força d'on sigui i d'il·lusionar els companys. Recordo un sopar a Canet, quan agraïa que hi hagués joves que pnsessin que a la vida hi ha coses més importants que la roba i les marques, i que això vali a la pena defensar-ho. I recordo també un Consell Nacional (ara no recordo on) on va deixar muda la sala després de parlar d'un conflicte local quan, contundentment i amb una mala llet que mai no li havia vist, va dir que no permetria que mai ningú plorés com a conseqüència del seu treball al si de l'organització, que això era indecvent per als que ho provocaven, i que no era per això que existia la JSC. Tenia raó (bo i que em sembla que li fem poc cas...).

:

I el recordo anys més tard, malalt, però al peu del canó fins al final, amb una capacitat d'anàlisi i comunicació envejables. Tothom l'estimava i l'apreciava. La gentada del dia del seu funeral (amb el pare Llimona oficiant-lo), i les llàgrimes, n'eren la mostra. Deu anys, ja...

:

La reflexió d'avui

:

"Alguns, pocs, som a l'arena; els altres, espectadors, jutgen des de la grada. Així no corren el risc de morir, ni el de viure" (L'arena, 199).

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 82.

Església catòdica | Déu secret

Intel·ligència desaprofitada

:

Voldria destacar el debat que dissabte passat emeté Millenium, el programa del Canal 33 que ja he comentat alguna altra vegada. Parlaven sobre les relacions Església-Estat i, llàstima, el "representant" de l'ala més conservadora (i segons el moderador, l'únic que parlava en nom de la jerarquia) no era ni més ni menys que el senyor Miró i Ardèvol, el qual no deixava parlar ningú i, a més, pretenia "estirar" el debat en xorrades enlloc de cercar punts d'acord. Llàstima, dic, perquè hauria estat bo de cercar interlocutors més decents de la "dreta", diguem (que segurament n'hi deu haver...), i perquè la resta de contertul·lis eren de primer ordre: en Santi Castellà, com a veu dels que defensen el laïcisme (i molt sensatament), l'amic Toni Comín, valor en alça, i el teòleg Josep Mª Rovira Belloso, de qui sóc un fan i qui més insistia en la necessitat del diàleg, de la recerca del lloc adequat de l'Església en la societat democràtica. La vedette no els va deixar. La seva gran aportació va ser dir que com que els negres dels Estats Units són els qui més van a la presó i són també els que més famílies desestructurades tenen, és obvi que la desestructuració de la família (la dels negres, deu ser) és la base de tots els mals. Quanta intel·ligència desaprofitada.

:

La reflexió d'avui

:

"No sabria definir l'home però podria definir Déu, l'únic Déu que em sembla concebible: el record que no aconseguim retenir, el pensament massa veloç, el somni indesxifrable, l'emoció esmorteïda, la naturalesa que no podem compartir, el desig que fuig abans de ser formulat, la suma que mai no tornarem, la passió que tractem de refredar i, per sobre de tot, l'amor que desesperadament busquem obtenir. Mai no coneixeré l'home amb tanta exactitud com conec aquest pobre, amic i còmplice, Déu de les meves hores secretes" (Déu secret, 359).

:

Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, pp. 135-136.

Nou centre cívic | Cuina mataronina

A la plaça de López Miravete

Foto: Óscar Rojano

Aquest matí hem inaugurat el nou centre cívic de Pla d'En Boet / Peramàs-Esmandies, el més gran de Mataró, amb una gentada que omplia a vessar els seus extensos passadissos i sales. Ha estat una gran festa, especialment pel que significa de recuperació d'un gran espai (on antigament hi havia l'empresa Tesa) per a veïns en forma d'equipaments, habitatges i zones verdes. La notícia del dia ha estat que la plaça podria portar el nom de José López Miravete, si s'aprova l'anunci que l'Alcalde ha fet en el seu discurs (reivindicatiu del fet de viure a Pla d'En Boet), davant la seva vídua, l'Antonia, i el seu fill, en Santi (que ha parlat en nom de l'associació de veïns del barri).

:

López Miravete, traspassat fa uns anys, a qui tots recordarem per la seva força encastada rera unes ulleres mítiques de cul de got, i especialment per la seva simpatia, és la viva imatge dels pioners dels barris crescuts a rel de l'onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta. Amb el foment de la vida associativa, esportiva o cultural del barri, la seva lluita fou cabdal per poder gaudir d'un nivell de benestar i de serveis, alhora que de sentiment de pertinença, que avui queda reflectit en aquest nou equipament. El vaig conèixer gràcies al PSC, on va enorgullir-nos amb la seva militància exemplar. Però la seva tasca pel barri, i pel futbol mataroní, va transcendir ideologies i partidismes.

:

També ha estat un dia clau per al regidor Ivan Pera, qui ha parlat en primer lloc amb unes paraules ben clares i contundents respecte al que anàvem a fer allà. Per als que s'omplen la boca amb el tema de la participació, deu haver estat una lliçó magistral.

:

Cuina mataronina: tres propostes

:

Aquests dies, a Mataró, s'han fet tres publicacions que tenen un denominador comú: la cuina. La primera és el volum Una Andalucía lejana, homenaje a la mujer andaluza, de l'amic Paco Torres. Es tracta d'un interessantíssim repàs per la vida d'unes quantes dones i les seves famílies, algunes persones de les quals coneixo. La característica comú de totes elles és que han emigrat d'Andalusia a Mataró, cada una d'elles explica almenys una recepta de cuina que identifiqui el record amb la seva població d'origen. La segona és el calendari d'enguany que l'Ajuntament ha fet adreçat a les persones grans. És un instrument per donar a conèixer els serveis més útils a aquest col·lectiu d'una manera amena. El tema d'enguany són dotze receptes de l'Àvia Remei, la Remei Ribas, que ha col·laborat amb l'Ajuntament amb tallers específics per cuina a persones amb dificultats, amb unes fotos de la Becky Lawton. I la tercera és el catàleg "Fer bullir l'olla... al Maresme", que ha editat el Gremi d'Hostaleria i Turisme de Mataró i el Maresme que inclou força restaurants de la ciutat, cada un dels quals també ofereix la recepta d'un dels seus plats predilectes.

:

Sovint penso que prestem poca atenció a la cuina local, la creativitat i diversitat de la qual és notable, i potser no la sabem valorar prou. Sospito que endinsar-s'hi i conèixer-la a fons seria una aventura memorable, per molts. Ara que redescobrim Peret, gaudim d'una colla castellera en alça, tenim una pica a la nova Flandes que és Xina, preparem un centre de creació musical i mig dissimulem l'orgull de tenir l'actor porno més de moda, podríem afegir-hi aquest altre element de la nostra genuïna aportació a la cultura popular del nostre temps. :)

Foc, fred, oblit i signe

© Universitat Pompeu Fabra

Deia que hi dedicaria un post, però potser necessitaria tot un blog. El llibre El pont de foc, de Rafael Argullol, és el llibre que m'hauria agradat fer a mi (si tingués la capacitat d'escriure'l, és clar), o el llibre que sembla que algú hagi escrit per mi. Primer, perquè veig que poca gent en parla, amb la qual cosa dubto si interessa a ningú més. Segon, perquè parla just dels temes que m'interessen a mi. Tercer, perquè els tracta amb una saviesa que ja m'agradaria posseir a mi, ni que fos una miqueta. Quart, perquè és breu i precís. Cinquè, perquè m'he posat a subratllar-lo i pràcticament no hi havia espais "lliures"...

:

És el segon Quadern de travessia (així subtitula el llibre), escrit entre 1996 i 2002, l'anterior, El caçador d'instants, ho era entre 1990 i 1995. Només us puc recomanar vivament que el llegiu, és ple de reflexions (360 entrades en 165 pàgines, comptant el pròleg, que ja t'agafa) del que ell mateix anomena "filosofia nòmada", que abasten des del desig fins la transcendència, des del poder a les passions, des de l'art a les angoixes. Podríem resumir "el que tracta" en aquest aforisme: "entre la ferida i la cicatriu transcorre tota la història del món: foc, fred, oblit i signe" (La història del món, 8).

:
El fragment d'avui:
:

"Ens han estat donats els sentiments perquè els pensaments són massa implacables. Però sense aquesta duresa el que sentim sucumbiria a la inundació del més lleu plaer o a l'huracà desencadenat per la primera ràfega de dolor" (Els pensaments, 111).

L'Esperit de l'èxtasi (Rolls Royce)

El dinar

Només unes ratlles per corroborar que el dinar que he compartit amb una sèrie de blogaires mataronins ha estat molt agradable. Érem els germans Radó (primera conclusió: han d'escriure més sovint, si de cas, que ho facin a trossos), l'Aina i en Joan, la Mª Carme (segona: jo i ella érem els veterans, sniff...), en Cesc, la Judith i en Jesús, en Joan Safont i l'Eloi (el molt murri, fins avui no ens ha dit que escriu un blog, maquíssim). Tercera conclusió: a veure si ens veiem més sovint (quan tornes de Londres, Cesc?; i tu, Eloi, quan tornes de Dinamarca? No sé.. potser m'animo i el sopar el faig jo, a casa). Quarta conclusió: A veure si arrepleguem algú més la propera vegada.

:

Només interromput per un funeral al que he hagut d'anar (la mort ràpida, fugissera, intempestiva, propera, incòmoda, la mort real que ens limita la felicitat i a la qual, ai las, encara li haurem d'agrair que ens recordi que tot, ben bé tot, no ho podem), el dinar ha estat una manera molt agradable de posar al dia les nostres coses, fer una mica de relacions i confidències i... ves per on, veure la cara dels qui anem compartint lectures mútues (amb alguna benvinguda del ciberespai).

:

Em quedo amb dues suavíssimes recomanacions: Una, no cal que vagi matxacant amb això de les visites (caram, és que no m'ho acabo de creure). Bé. Dues: Vale ja de tant copiar versos i recitar la Bíblia, que semblo un testimoni de Jehovà (osti, és que veig que ningú en diu res i jo em trobo que ho han escrit per mi, i, en fi, ho vull compartir...): Bé, també.

Els meus "gèneres" literaris

Ja sé que queda una mica pedant i pretensiós però, a rel que els Reis m'hagin portat alguns llibres més, ahir a la nit pensava "però a tu, quina mena de llibres t'agraden? què hi busques als llibres?" i se m'ha acudit aquesta classificació, que actua transversalment sobre els gèneres literaris clàssics i que, com sempre, alguns títols són intercanviables. A veure què us sembla.

:

1. Els que busquen "la il·luminació sobtada". Aquest fragment d'un vers de TS Eliot (del que ja n'he parlat algun dia, és dels Quatre quartets) em permet classificar el primer "gènere" agrupant els llibres que obren noves perspectives expressant una idea o una sensació que fins ara, almenys per tu, era inèdita. Posa llum, però no sempre aclareix les coses. Sovint la llum és una nova pregunta, o una nova tenebra. I és sobtada perquè t'arriba al fons i et provoca una certa reacció.

• Exemples: Òbviament, aquí se situa la gran majoria de la poesia. Però també em passa amb certes obres de Wittgenstein o de sant Agustí. O en la prosa de Rodoreda i Javier Marías, per exemple. En aquest sentit, aquests dies estic llegint i rellegint i tornant a llegir un llibret fantàstic de Rafael Argullol, El pont de foc. Segurament li dedicaré un post d'aquí a uns dies.

2. Els manuals d'instruccions. Aquest "gènere" inclou des dels manuals dels aparells electrodomèstics (per mi incomprensibles) fins els llibres d'autoajuda, passant, òbviament pels tractats sobre la felicitat o sobre l'ètica (és el mateix), o sobre la Història o la política. No sé, és el que jo en dic "pistes" per als que som "despistats". Especialment m'agraden els que rebenten el tòpic, els que proporcionen eines útils al coco.

• Exemples: A banda dels que he posat en general, recomanaria els articles o els contes de Quim Monzó, també els de l'Empar Moliner. M'agrada, com a didàctica i rebenta-tòpics, l'obra de Savater, o d'en Rubert de Ventós. ET em recomana el darrer de J.B. Culla sobre el tema israelo-palestí. Aquí també entren els diccionaris, ahir me'n van regalar un sobre cine i fa poc un altre molt recomanable, del de Manuel Seco sobre fraseologia del castellà. Algunes novel·les eròtiques són d'aquest gènere. Ep! i també el llibre Què és ser cristià, de Gaspar Mora (que també llegeixo aquests dies) i el darrer estudi Jesús - Un perfil biogràfic-, d'Armand Puig.

3. Els que relaten la vida que no has tingut, però que podries haver tingut si no haguessis fet altres tries. O si haguessis viscut en un altre lloc, en un altre temps. Allò que no has esdevingut però que t'agradaria tastar (un assassí, un gran amant, un desgraciat, un aventurer, un detectiu, un capo de la màfia, un monjo, una dona, un extraterrestre), com qui es disfressa, com qui somnia. I, especialment, veure'm transformat, marcat per esdeveniments que no hauré viscut però que podria haver viscut.

• Exemples: És el gènere novel·lesc que, sens dubte, inaugura El Quixot (jo posaria l'Odissea al segon gènere, ves per on). Però també em passa amb molts poemes de Gabriel Ferrater o Gil de Biedma, o en les guies de viatges i reportatges de llocs on no he anat. O en les notícies i cròniques periodístiques. També les memòries (ahir em van regalar les de José Ramón Recalde, i els records més o menys biogràfics d'Agustí Bartra relatats per la seva dona, l'escriptora Anna Murià). I les policíaques, amb Simenon al capdavant, Donna Leon com a descobriment i Trapiello, que em van regalar ahir.