Esvinçar

Ara que pel Pilar s'escaurà en cinquantenari de l'inici del Concili Vaticà II proposo una reflexió més lateral que la que, amb tota seguretat, s'escauran per commemorar l'efemèride. Els que vam néixer pocs anys després del Concili no ens n'adonem, potser, del canvi que va suposar. Un canvi immers en molts d'altres que ja es veien a venir després de la II Guerra Mundial i l'explosió de la societat de consum: el desencantament del món (o secularització, com es deia aleshores), la crisi jeràrquica, el canvi de costums, l'aparició dels mitjans de comunicació de masses, etc. A Catalunya, en plena dictadura, l'alenada d'aire d'una Església en renovació es viuria, ben segur, per uns com un constipat i per d'altres com començar a respirar. Potser per això, la generació que va viure aquest canvi defensa tan aferrissadament el Concili i les seves conseqüències, per bé o per mal.

Llegint les Homilies d'Organyà (Ed. Empúries, Barcelona, 2011) , l'irònic títol amb què una eminència de la llengua signa un recull de textos relacionats més o menys amb la seva condició de sacerdot com Modest Prats, he tingut l'agradable sensació de situar-me en aquell moment. Els seus memorables sermons dels divendres de Quaresma de 1969 (que per un dels quals va ser multat) traspuen pertot aquesta llibertat que engresca i alhora atemoreix. Les seves conferències bé a Montserrat o bé entre els bisbes de la Tarraconense denoten molta mili. Proclama la ruptura tant d'una visió escleròtica de la religió com per una de massa intel·lectual, reclamant que creure "significa establir un diàleg de persona a persona" amb Jesucrist. Un pas personal ("la fe no es mama", diu), que passa pel desert, però que no s'hi queda. 

Per últim, entre anècdota i anècdota, relata un món que se'n va. El dels seus avis, per exemple. El del món rural que li permet descobrir expressions genuïnes de la llengua que no han passat pel sedàs cultista, per exemple. Amb una passió per la llengua que fa que, quan assumeix amb valentia el repte de la malaltia ("la mateixa que té en Pasqual Maragall", en paraules seves), i vulgui descriure la dimensió real del repte, escrigui un brillant colofó que presideix una paraula exacta, potser la més vital, potser la que tota vida tem, però que genera, de fet, més vida: esvinçar.

En va parlar Quim Nadal aquí.

Alè

Vaig somniar que el meu pare em cremava amb l'alè.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 69.

Foto: Barry Stires, que surt amb el seu fill.

El frankfurt

Trobo curiós que en la majoria de les entrevistes que el setmanari Capgròs fa a mataronins que viuen arreu del món (una secció de la que sóc fan), quan es pregunta de què s'enyoren més, hi surt el Frankfurt de La Riera. Pels que no sou de Mataró, us explicaré que es tracta d'un establiment que fa cantonada amb l'illa que, tot sol, ocupa l'edifici central de l'Ajuntament (la Casa Gran), un dels llocs més concorreguts de la ciutat, sobretot en els grans esdeveniments (especialment Les Santes). També és un molt bon lloc per veure (no només beure) i perquè et vegin, donada la forma absolutament estratègica com està posat... malgrat que els que més dominen són, per descomptat, els cambrers. O sigui que no ens ha d'estranyar el caràcter diguem-ne mític d'aquest establiment.

Per alguna raó que ignoro, detesto els frankfurts i el kètxup, no m'agrada gens la mostassa i no li sé trobar les gràcies a la resta d'entrepans d'aquesta mena d'establiments. Ho he intentat però no me n'he sortit. Contrasta, això, amb la devoció amb que força dels meus conciutadans en parlen. Em fan una mica d'enveja, de fet. No sóc ni de paladar fi ni de restaurants cars, però a mi, l'olor que emana el frankfurts a uns cent metres de diàmetre gairebé m'ofèn i, ja veieu, per molts és el que més s'enyora d'una ciutat que, per mi, té altres atractius. És clar que jo mai no m'he enyorat de Mataró i qui sap què em passaria pel cap si fos a l'altra banda del món.

Foto: Saül Gordillo

Teorema

Jo vaig dir que Teorema sorgia directament del poema de San Juan de la Cruz que comença amb el vers. "Mil gracias derramando" (...). Pasolini havia volgut, segurament, a Teorema separar la Gràcia que es desprenia de la divinitat de Crist, de la seducció sacra que, a través del sexe, exercia un home, el protagonista, en una mena d'inesperada visita de Déu al si d'una família burgesa de Milà.

Josep M. Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, (Ed. 62, Barcelona, 2009), pp. 197-198.

Foto: Fotograma de Teorema, de Pier Paolo Pasolini (1968)

El PSC ha de fer primàries

Aquest debat de política general que se celebra al Parlament de Catalunya ha finiquitat la legislatura d'Artur Mas, la més curta de la història de la Generalitat restaurada. Amb tot l'enrenou, costarà molt de veure el gran fracàs que ha suposat aquesta nova experiència de govern de CiU sense Pujol, amb un balanç pobríssim. Cap des grans objectius que protagonitzaren la seva investidura s'ha portat a terme. El país avui està molt pitjor de com se'l va trobar. Endemés, tan sols ha complert la promesa de treure l'impost de successions per als més rics, que és un escàndol majúscul en plena crisi. Parlant d'escàndols, la convocatòria avançada d'eleccions per pur càlcul electoral, deixarà sense efecte la comissió d'investigació sobre la relació de CiU amb el Cas Millet arran del pressumpte finançament il·legal de la formació a causa del sonat espoli del Palau de la Música.

El president Mas justifica la convocatòria electoral a causa de dos fets: La manifestació multitudinària que reclama un estat propi per Catalunya ("no contra les retallades ni contra la guerra d'Iraq", ha dit cínicament en cambra parlamentària), d'una banda, i la negativa del Govern Rajoy a negociar el pacte fiscal, després d'una reunió rapideta a La Moncloa. Dos fracassos més. En el primer cas, després que aquest Govern no hagi plantejat el desenvolupament d'una sola de les competències que preveu l'Estatut vigent i s'hagi posat hàbilment al capdavant d'una reivindicació sense saber-ne el què ("estructures d'estat"? "estat propi, si cal"?), ni el quan, ni el com. Almenys, els independentistes de tota la vida ho tenen clar. Aquest altre camí, nois, és massa incert com per condemnar-hi el país.

Això no treu que el canvi substancial produït a la societat catalana (i que la manifestació n'és un senyal) no hagi de trasbalsar el mapa polític, que ho farà. Concretament, totes les mirades (moltes d'elles molt poc innocents) se centren en el PSC. Crec, i ja ho he dit en alguna ocasió, que l'aposta per un partit d'esquerres, oberta la majoria, i radicalmnt al servei del poble de Catalunya, obliga a l'espai socialista a eixamplar-se, a incloure els sectors més progressistes de la mobilització del passat dia 11 i a formular una proposta de síntesi entre el federalisme (denostat, però l'única solució finalment viable) i la voluntat de plena sobirania nacional. És necessari i urgent. I justament aquesta manca de temps és un dels factors que ha jugat a convocar les eleccions, no ho dubteu.

La pressa també ho és per complir amb el mandat congressual del PSC, que advoca per triar el candidat a la presidència de la Generalitat a través d'eleccions primàries obertes. Hem de treure el temps d'on sigui. Però tant per aspectes tàctics (l'esperó de la mobilització ara per ara inexistent), com per coherència amb les resolucions congressuals, com perquè es noti que comencem a donar respostes serioses als clams ciutadans de canvi a les organitzacions polítiques, és avui per avui un imperatiu. Ens permetrà veure la riquesa del nostre projecte, sumar-hi el màxim de sensibilitats, parlar força i fer-ho visiblement, advertir que hi ha una alternativa a aquest Govern incapaç de durar una ventada. Fem-ho. Catalunya ho espera.

Doble divorci

En una web molt interessant en que recull un bon grapat de recursos acadèmics, hi he trobat aquest interessant article per al debat. A Espanya, trenta mil fills de pares separats, comptant tan sols els detectats per l'administració, són víctimes del doble divorci, com diu l'escrit, trencant la vinculació amb un dels progenitors i, de retruc, amb la resta dels familiars de la seva branca, sovint amb conseqüències dramàtiques i irreversibles. Segueix una lògica implacable de fer mal que, de ben segur, repercuteix en la part més feble que en teoria es vol protegir. Lamentablement, s'hi poden fer molt poques coses.

Aquest tema se suma a la necessitat de revisar a fons la legislació sobre custòdies, com vaig parlar en un recent post [aquí] que remetia, a més, a un altre molt bon article [aquí]. En el post hi deia, tot demanant la implicaciño de l'esquerra en les reformes que calen per intentar evitar aquesta desgràcia, "aquest no és un tema privat, és política, també. Al capdavall, l'esquerra lluita contra la dominació, fins i tot la més subtil". Ho reitero. Cada dia més.

Foto: Joan Brossa, A trencada.

Culpable

S’ofereix culpable per a tot.
Carrega el que calgui.
Professional. Bones referències.
Pagament, a crèdit
de vells pecats ja abandonats.
Preus sense competència.

Vicenç Villatoro, a Sense invitació, (Ed. Proa, Barcelona, 2011), p. 23 (en parlo aquí).
Dibuix: Egon Schiele

Idiota

El padre Brown se quedó mirando al vacío con una expresión casi tan impasible como la de un idiota. Siempre parecía más idiota cuando era más inteligente.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 881.

Foto: Pierre Beteille, L'idiot / Dostoyevsky (2009)

Tres mil

Si no em descompto, i no compto tampoc un parell o tres de posts que per art de mpagia (o per pròpia incompetència) han desaparegut, aquest que teniu al davant és l'escrit número tres mil d'aquest bloc que, des de l'estiu de 2004, taladra diàriament la xarxa amb les meves neures. No em podia imaginar que en tingués tantes.

Quan vaig començar escrivint al bloc sabia, sobretot immediatament després, que era una moda passatgera. Déu n'hi do els que queden, però els canvis continus que del 2004 ençà hi ha hagut a les xarxes han desplaçat (de moment) el centre a les xarxes socials on (¿qué boda sin la tía Juana?) també hi sóc. Em sembla que ja ho he dit alguna vegada: la possibilitat de tenir un web propi, especiament en forma de bloc, em permetia unir dues coses que em bullien dins. Una, la necessitat d'expressar-me, de llançar a l'espai coses -meves o no- que no fan res guardades, de compartir el que em sembla qua guanya valor si es comparteix, de donar la meva modestíssima opinió o, estalviant en psiquiatres, d'esbarvar-me a gust. Dues, la vocació que he tingut des de ben petit en els temes comunicatius (dic vocació, no destresa): vaig néixer en una casa on es llegia, també diaris; sóc d'una generació formada sobretot a través de la televisió; m'ha agradat sempre participar en butlletins, revistes, webs i -em temo- tot això m'ha servit per superar una mena de timidesa brutal que tinc i que el desparpajo que gasto aquí sembla desmentir de totes totes. En fi, com que no crec que em contractin mai per fer tertúlies ni columnes, m'hi vaig posar pel meu compte, sota el risc que tothom comprovi in situ les meves evidents mancances. Tant me fot.

En aquest balanç d'urgència vull dir dues coses més. Una, que és enormement gratificant que algú et llegeixi, malgrat tot. He comprovat que l'opinió pròpia té més audiència que la que copio dels altres, quan a mi em sembla molt més interessant el segon cas, ho dic sense falsa modèstia. També he comprovat que hi ha temes (el sexe, Catalunya) o estils (la crítica, especialment si aconsegueixo algun gag irònic o si se m'escapa un sarcasme) que atreuen molt més, cosa que entenc perfectament. O que els que escriuen comentaris, sobretot si són anònims, són hipercrítics. Tampoc em molesta perquè m'estimula a madurar les respostes (excepte si vaig calent). De fet, pràcticament mai no m'ha insultat ningú. Des de fa un temps han baixat força els comentaris i hauria de pensar que, potser, em repeteixo massa o avorreixo. Com que el bloc és una mena de dietari, és lògic que hi hagi temes recorrents als que miro d'afegir-hi més reflexions, o, senzillament que els tinc mal digerits i em tornen com un rot. I, finalment, he comprovat l'impacte (positiu i negatiu, però sobretot positiu) que ha significat aquest bloc en molts sentits.

Dues. Que a hores d'ara em costa una mica mantenir el ritme, de "missa diària". El truc, ja ho sabeu, és que en faig uns quants de cop i els poso a la 'nevera'. Però un post com aquest, per exemple, em porta mitja horeta llarga. No li faig fàstics: ho tinc com una bona gimnàstica mental. Però tothom em diu que també n'hauria de fer de l'altra, per exemple. Vaja, hi pensaré a veure si redueixo un pèl el ritme. Res més. Tres mil gràcies. Fins demà.

Tota l'aigua del riu

Tenníem set i bevíem l'aigua a glops i tota l'aigua del riu se'ns volia ficar a dintre.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 65.

Foto: William Turner, Paisatge amb el riu i la badia des de lluny (c. 1840-50). Museu del Louvre, París.

Tothom

Ja fa temps que no en veia, però tornen. Després de les dues fórmules més utilitzades els darrers anys per les manifestacions de protesta, que començaven totes amb No a... o Salvem... ara retorna una fórmula igualment messiànica però diria que més perillosa, el Tots... Com que ha passat el temps, s'incorpora la variant Tots i totes fins que algú recordi que a la nostra llengua hi havia un mot més senzill i neutre per designar la totalitat de persones que es deia Tothom...

La idea és que semblis idiota, o heretge, si no estàs amb el tothom. Ja no amb la majoria, que això és cosa del nostre (ben aviat) passat constitucional o de gent que se l'agafa amb paper de fumar. Ara toca tothom. A vegades aquest pronom es materialitza amb Catalunya i se li dota de personalitat pròpia. Catalunya s'emprenya, parla, crida, clama, plora, creu, desconfia, trenca, etc.. com si el subjecte fos d'una sola peça, tingués cames, cap, fetge, cor, bilis, escot, orelles, anus, peus i sexe. I ànima, ai l'ànima! I ai els que en tinguin més d'una!

Els opinadors més optimistes es fixen en la il·lusió, la serenitat i la tranquil·litat, en aquest procés incert al que ens volen portar els independentistes. Tandebò, encara que la calma acostuma a precedir la tempesta, també. I que cal fer-ne un referèndum. Espero que, almenys, vagi precedit de debats entre iguals (debats, dic, no Bioxos Nois, com deia avui l'amic Quico Trillas) i que es trenqui aquest Tothom i es torni al país divers i complex que som. Que Catalunya, amb estructures d'estat o amb independència o amb el què cony acabi sent, no copiï el pitjor dels estats que es creuen una nació, o que interpreten aquesta nació en clau únicament dels seus trets diferencials.

Però no, ara només apareixerà Tothom perquè el pronom busca desesperadament unir-se a un nom, el d'Artur Mas. Sense cap horitzó clar i sense dir-nos quins costos tindrà per cada un de nosaltres, tapats darrere el Tothom, aquesta aventura. Que hi són. Riu-te'n de les retallades.

Foto: Coberta del llibre Desconfia de tothom, de Steve Watson (Plaza & Janés, Barcelona, 2011)

El discurs del rei

No és un discurs, d'acord, és una carta. La primera (si exceptuem la de presentació) que escriu al nou portal de la Casa Reial (en català, aquí) en el que se suposa que és la nova política de comunicació d'una institució que -com totes- ha entrat en crisi de credibilitat. El text del rei Joan Carles, advertint a favor de la unitat d'Espanya just una setmana després de la manifestació de l'Onze de setembre en el que es reclamava la independència de Catalunya, ha suscitat reaccions negatives o de decepció tan en la societat catalana com en la de la resta d'Espanya, encara que no tant en aquest darrer cas. A mi, que m'agrada sempre veure les coses una mica del revés, he trobat a faltar que alguns hermeneutes no s'haguessin quedat en la superfície i miressin d'analitzar-la en funció de les opcions que obre, no tan sols les que tanca. A mi se me n'ocorren algunes i em fa una mica de vergonya dir-ho perquè no conec ningú que coincideixi amb mi, de moment.

Per exemple, trobo molt significatiu que aquest gest inèdit del Cap de l'Estat que, contra el que diuen alguns, entra perfectament en les seves prerrogatives constitucionals, reservat en teoria per les "grans ocasions", surti justament després de l'esmentada manifestació. Jo, si en fos convocant o hi hagués assistit, n'estaria molt orgullós. "No sé si Espanya ens escolta, però a la Zarzuela ens han sentit", pensaria. Com que és significatiu, caldria interpretar bé els signes abans de criticar el que hi diu. Si es mou el rei al tauler de l'Estat és que l'Estat vol jugar. Entre jugar a soldats i jugar a nines hi ha un ventall de possibilitats que jo ja m'estaria esforçant en treballar-les, si fos independentista. O és que la independència no s'obtindrà pel joc (la política, el pacte)?

Em refereixo a que tothom sap -i això seria motiu "de honda satisfacción", si jo fos independentista- que aquesta qüestió només es pot resoldre per la via del pacte. El propi rei circumscriu la seva objecció al moment dur de crisi econòmica que viu Espanya, que trobo molt significatiu, també. Ningú no tirarà enrere i ningú (espero) està pensant portar aquest conflicte de la política a la força. L'altre dia algú em recordava que les guerres es fan amb els pacifistes i les paus se signen amb els bel·licistes per tal que siguin creïbles i que la massa crítica que els recolza pensi que és la millor opció (per exemple: la reconversió industrial dels socialistes). Vull dir, amb això, que potser les solucions de pacte per resoldre l'atzucac català hauran de partir dels partidaris de la independència i els partidaris de la unitat indissoluble d'Espanya. O serà paper mullat. Compte, però, amb els que mantenim posicions menys contundents: som els que ho tenim pitjor si no juguem bé.

Encara una altra reflexió. El pacte amb què se sustenti una nova relació amb Espanya s'haurà de semblar molt al de la transició. A la denostada transició. El president Mas no va desencaminat quan parla de "transició nacional", quan diu que Catalunya no haurà de tenir exèrcit o que no necessàriament serà una república (sí, aquí deuria ser quan al rei se li encengué la llumeta, vegeu què en diu Gregorio Luri, aquí). O que la independència és antiga i un error (fa tan sols uns mesos). No va desencaminat però tampoc sé si interpreta bé el clam del dia 11. Però atenció, dimarts que ve es trobaran Mas i Joan Carles a Catalunya amb motiu del premi Comte de Barcelona. Veurem algun gest més? De tots dos? Per cert, el premi li donen al cardenal Bertone... Oi que té bona pinta? (Vegeu el que en diu avui Jordi Llisterri, aquí).

Perquè es compleixi bé la transició li caldrà algunes coses. Primer, que els partits catalans juguin a asseure's en una taula, en una de pròpia i en una de 'bilateral', si es dóna el cas. Segon, que tots hi vagin sabent que hauran de renunciar als seus programes màxims i a alguns trets identificatius mínims però altament simbòlics (la bandera espanyola de Carrillo, per entendre'ns). Tercer, que tots hi vagin sabent que hauran d'acceptar, de l'altre, elements simbòlics i no tant que el facin sentir còmode en el nou marc (aquí ve el rei). I quart, ambient de confiança ciutadana en els nostres representants polítics, que crec que és el punt que més costarà.

No seria descabellat pensar que el monarca estigués pensant en erigir-se com a símbol de la unitat d'Espanya (en tot cas, ell manté els títols de la Casa de Barcelona que van passar a la monarquia espanyola des del rei Ferran II), que hi representés molt bé el seu discurs (amanit amb els sospitosament quixotescos "galgos y podencos" i "quimeras"), tant com per esdevenir moneda de canvi davant altres cessions difícilment defensables en aquest moment al conjunt d'Eapanya. I que no pensés tant en ell com en el seu successor, que, així com un clau treu l'altre, un Felip en treu un altre. I qui diu el rei diu algunes coses més, exactament com va anar a la transició espanyola, liderada per una generació diferent a la que actualment empeny a un nou acord. Amb els avantatges i els inconvenients de la seva lleugeresa. I que el pes del rei, entre d'altres, pot compensar.

Jo, si fos independentista (racional, això sí) estaria celebrant-ho. Com que sóc un federalista convençut, me'l miraria amb el mig somriure del que sap que la llei de la gravetat és inevitable i amb l'enveja que no hem trobat -els nostres- la poma de Newton que la faci tan evident.

Foto: Fotograma de The King Speech (2010)

Ya ves

Demà farà dos anys de la mort de José Antonio Labordeta. Des de fa força dies no em puc treure del cap aquesta cançó seva que us poso avui, amb la lletra a sota. Trobo que explica molt bé la vida com a tensió entre una realitat sovint ben poc èpica i un horitzó que, per més desitjable, no arriba mai, que justament s'aguanta per desitjable i no per correspost, malgrat l'alegria de tastar-ne trossos, al·legories, pel camí, sovint just al costat de la desesperació. Camí incert, camí d'adéus (els humans som els que sempre estem acomadant-nos, diu Rilke). En tot cas, avui que s'ha mort Santiago Carrillo, a prop del "verano ido" i, com deia, en un aniversari de la mort del seu autor, "un hombre sin más", us invito a cantar-la.

Ya ves
que vamos avanzando
cumpliendo este camino
no lo sé
ya ves.
Ya ves
que vamos recordando
creciendo hacia el ocaso
no lo sé
ya ves.

Ya ves
qué pálidas palabras
se pierden en la noche
sin hallar solución.

Ya ves
que hemos ido surgiendo
de inciertas duras voces
de desesperación.

Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más;
recuérdame
como un verano ido
como un lobo cansino
como un hombre sin más.

Ya ves
que fuimos agrietando
los muros mantenidos
no lo sé
ya ves.

Ya ves
que estamos añorando
unos niños perdidos
no lo sé,
ya ves.

Ya ves
que voces diferentes
se cruzan en el alba
buscando la verdad.

Ya ves
que fuimos puente herido
de abrazos detenidos
por ver la libertad.

La independència i el País Valencià

Mig en broma dic aquests dies que els somni d'una Catalunya independent pot portar al malson les posicions més proclius a l'entesa amb Catalunya (no només filocatalanistes) valencianes o mallorquines, que ja s'ho passen prou malament. Una Catalunya separada d'Espanya els deixaria a mercè d'un destí incert que, a banda de perjudicar-los, ens pot perjudicar a nosaltres. Les polítiques regressives en la llengua, per exemple, deixarien els seus possible aliats fora de les fronteres i dels parlaments. I algunes de les decissions estratègiques que ja s'havien començat a treballar, amb el corredor mediterrani com a un símbol potent d'un nou utilitarisme que donarà sempre molts més fruits que el pancatalanisme tronat.

Un dels que millor ho ha teoritzat darrerament és el professor Josep Vicent Boira, que va obtenir fins i tot el premi de la Fundació Trias Fargas 2009 (fundació de CiU) amb el seu treball “La Commonwealth catalanovalenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX” (Edicions 62, 2010).Crec que les seves tesis són una importantísima aportació a la capacitat de trobar, entre els uns i els altres, espais d'enriquiment mutu, de cooperació i d'abandonament de posicions de mala entesa com sovint es caracteritzen les relacions catalanes i valencianes.

Ahir diumenge vaig veure que no anava ni mig en broma. A La Vanguardia, el professor Boira publicava un dur article sobre la decepció que suposa la deriva independentista del país, amb la pròpia CiU al capdavant. Boira es queixa de l'abandonament català del Nord, que ara es pot repetir sense cap mena de recança cap el sud. "Quien conozca mi tierra, sabrá que deberán pasar generaciones para que los valencianos sigan a los catalanes por esta senda, si es que lo hacen. El lento y aburrido Plan A (el pacto fiscal, el corredor mediterráneo, la exportación y modernización productiva, el respeto por la lengua, la pluralidad estatal...) se podía entender en Valencia. Permitía alianzas", descriu. I acaba "Sin embargo, el energético-turbo Plan B de Mas dejará a muchos en la luna de Valencia".

I aquesta mancança ens debilitarà com a nació. Gràcies, en sèrio, però no cal.

Dràcula, el desig sense límits

Drácula representa el mundo del deseo sin límites, sin moral, sin posibilidad de aplazamiento o renuncia; Mina, el mundo paciente e inquieto del amor humano, tan cercano a esa escritura que trata de liberarse de la tiranía de las convenciones sociales y atender las razones del cuerpo. Y lo perturbador de esta novela es que nos dice que esos mundos no pueden dejar de estar juntos. El deseo le pide al amor que prolongue sus goces, y el amor le pide al deseo que no lo deje sin locura. Ambos buscan lo que no puede ser: las nupcias entre la vida y la muerte.

Gustavo Martín Garzo, a "El príncipe de las tinieblas", El País, 15.9.2012.

De ferro per dintre

I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m'acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera la fornal, m'hagués fet de ferro barrejant-me amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d'un noi quan es va desfent de ser una criatura. Ella em mirava.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 65.

Il·lustració: Pablo Picasso, Noi nu (1906)

L'heretgia

"El millor de la religió és que provoca heretges".

Ernst Bloch, citat per Lluís Duch.

Em sento una mica esgarriacries. La manifestació per la independència d'aquest dimarts fou un èxit rotund. Els que no compartim la solució proposada però sí el malestar que l'ha impel·lit nedem entre intentar, de nou i sense massa esma, proposar una nova síntesi -com a mínim entre el catalans- i posar aigua al vi embriagador per fer veure sòbriament als nostres compatriotes que si estan cansats d'esperar una Espanya federal és possible que arribin exhausts a una Catalunya independent. D'això en vaig parlar poques hores abans del dia de autos [aquí] o sigui que ara parlaré d'un altre aspecte que em fa reflexionar. 

Deia que em sento esgarriacries perquè tothom coincideix en valorar tan i tan positivament la dosi d'il·lusió i esperança que traspua aquesta reivindicació. De l'alegria embriadagora, com deia. Tenen força raó, de fet. La crisi dels grans realts, també dels grans relats catalans, provoca, d'una banda, moltes dificutats de les grans opcions polítiques per generar propostes il·lusionants i, de l'altra, l'aparició de relats més simples per vehicular la capacitat d'il·lusió (d'encantament) que tots portem a dins. Crec que, per exemple, és el que passa a les benestants societats daneses o holandeses (corregit en aquest cas en les darreres eleccions) o en la desesperada societat grega. El nostre relat simple (no dic ximple, ni simplista, dic simple) és el de la independència. Es diu de seguida, identifica clarament 'el mal' i la seva solució (el sistema binari ens consola) i ningú repara en els costos. I es basa, finalment, en un sentiment inesborralbe de pertinença nacional que, sigui dit de passada, ha fet més mal que bé als que pretenien ridiculitzar-lo. Els sentiments també compten en política.

La nova religió catalana

Però no tan sols són els grans relats polítics els que van entrar en crisi. Ho són també els religiosos i, concretament a casa nostra, el cristià. De la manera com estaven narrats, potser calia, de fet. Però no deixa de ser significatiu que en la cosmogonia dels catalans primi el greuge nacional per damunt d'altres greuges que, almenys a mi, em dolen molt: que creixi el nombre de pobres i d'aturats, que es mati gent impunement a les guerres o que molts joves catalans visquin sense cap mena de perspectiva. No dic que el primer no compti, és clar, o sigui incompatible amb el segon grup. Em preocupa que el segon ni tan sols s'esmenti i, òbviament, que no generi ni les passions, ni les emocions ni els sentiments del primer. Sospito que una de les causes del canvi d'objectiu del nostre relat és precisament la pèrdua de pes de la religió, especialment la cristiana i concretament sobre els joves, al nostre país.

M'explico. El cristianisme segueix Jesús de Natzaret. Aquell qui, per cert, era odiat pels líders nacionals jueus per la seva connivència amb cobradors d'impostos i altres funcionaris romans. Bé. El centre del programa de Jesús és l'"altre", que cal estimar "com a un mateix". I a Déu "sobre totes les coses", que s'encarna en qui quan té set se li dóna de beure, etc... perquè es compleixi la profecia d'Isaïas que els cecs hi vegin, que els sords hi sentin i que els pobres ja no ho siguin. A mi, aquest programa m'entusiasma. A diferència d'altres, és una mica més complex i no ho amaga (sense anar més lluny, la marca de la casa és una creu). I la seva 'assemblea nacional' (l'Església) deixa clar que el seu paper com a institució no és liderar-ho, sinó que ha de ser cada una de les persones que triï el camí per fer-ho. Però m'entusiasma. I no comprenc com és que -en canvi- l'entusiasme de molts dels meus compatriotes, amics inclosos, partits polítics inclosos, és en un altre lloc on el que caldria, potser, és més prudència. Fixeu-vos, si no, els símptomes de devota religiositat que exhibeix aquesta nova comunió independentista. Almenys el cristianisme té Caritas.

De manera que no participar d'aquesta festa i, a més, advertir dels seus límits degudament ocultats, et fa pensar si no ets idiota, perquè m'agradaria molt compartir plenament l'alegria amb els meus conciutadans. Però com que la Catalunya independent haurà de tenir la seva dosi d'idiotes jo ja m'hi presto, si volen. Serà la meva sincera contribució. L'heretgia.

[N'he parlat recentment més als posts Cristians per la independència, sí!, Els 'nacionals' a Montserrat i Tres tesis]

Foto: una reunió dels Cristians per la independència. Font, aquí.

Les paraules

-Le ruego que me perdone- dijo el conde levantándose con una súbita sonrisa-. Había olvidado que estábamos hablando con palabras. En Oriente hablamos con pensamientos, de modo que nunca se producen malentendidos. Es extraño lo mucho que adoran ustedes las palabras y lo mucho que les satisfacen. ¿Qué más da que ahora llamen telepatía a algo que antes llamaban disparate? Si un hombre trepa hasta el cielo por un árbol de mango ¿qué importancia tiene que digamos que se trrata sólo de levitación en lugar de decir simplemente que es mentira? Si una bruja medieval me señalara con su varita mágica y me convirtiera en babuino, ustedes dirían que se trataba de un atavismo.

El médico le miró un instante, como si fuera a decir que el cambio no sería tan grande después de todo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 777.

¿Torna la cooperació?

Recordo que, a meitat dels vuitanta, amb un atur juvenil important, una de les alternatives que es posaven damunt a taula, a banda de reformes legals o la millora de la formació ocupacional, consistien en diverses iniciatives d'autoocupació. Vaig assistir, aleshores jo molt jove, a una Jornada per l'Ocupació Juvenil en què s'insistia molt en aquesta opció, especialment pensada per aquells col·lectius on la inserció laboral era més difícil, sobretot a causa d'altres porblemes afegits, com la drogaaddicció o el fracàs escolar. Una de les propostes que s'hi van presentar, per exemple, era Trinijove, que -creada el 1985-, ha obtingut fa poc la Creu de Sant jordi i es manté com un bon punt de referència. Darrere de totes aquestes propostes, entre d'altres, hi havia força joves cristians (aleshores a la Jobac, on els de Mataró ens vam acabar vinculant) impel·lits a fer alguna cosa des de les pròpies capacitats, sense esperar a què ho resolguin els altres.

En aquesta crisi d'ara, amb un atur juvenil impressionant, hi he trobat a faltar aquest discurs. Com que la crisi no afecta tan sols a l'ocupació, crec que molts altres àmbits serien propicis per plantejar alternatives pròpies de cooperació. En l'àmbit del consum, o en l'habitatge (on hi ha hagut, però, algun bon exemple), o en els serveis d'assistència social en plena retallada, hauria estat molt interessant enfortir les possibilitats que tenim tots plegats en primera instància. Això, contra el que algú pensaria, no pretén justificar l'apromament de l'Estat del Benestar, sinó de poder mantenir la reivindicació d'un estat que tingui en compte les necessitats dels seus ciutadans més vulnerables compatibilitzant-ho ambmesures d'incentiu per a la cooperació entre persones.

Hi ha precedents ben assentats, és clar. Les pròpies entitats citades, que s'han consolidat (malgrat l'amenaça de la pèrdua de subvencions), la xarxa nombrosíssima de centres d'assistència vinculats a l'Església, les entitats d'ajuda mútua de malalts, per exemple, les entitats financeres 'ètiques' o els bancs dels temps. Però trobo que se'n parla poc, d'això. Que tothom confia en una mena de providència que ens treurà de la crisi. 

He llegit dues coses, aquests dies als diaris, que em fan pensar que poster sí, que torna aquest moviment. D'una banda, un reportatge a El País (31.8.2012) sobre la quantitat de cooperatives nascudes arran de la crisi (aquí). L'altra, la manera anecdòtica com Enric Juliana explica que li ha arribat un llibre exhaurit fa anys, de mans de la seva filla. Diu a La Vanguardia (26.8.2012) que "me lo regaló mi hija mayor por Sant Jordi, fruto de un intercambio en una biblioteca de Barcelona, práctica cada vez más habitual entre los jóvenes y acaso signo del comunismo que viene y que consistirá en un retorno parcial a la economía de trueque con potente apoyo informático".

Caldrà estar amatent a aquestes tendències, que tenen l'honorable precedent dels ateneus obrers anarquistes i socialistes des de finals del XIX fins a la Guerra. Front a l'actual imperi de la forma de distribució (tant dels aliments com de les activitats esportives, per exemple) en què el ciutadà és reduït a consumidor, probablement ens surt a tots més barat canviar les tornes i provar noves formes de cooperació amb els nostres veïns. En aquest canvi, deixeu-m'ho dir, també seria bo que deixéssim de fer de simples consumidors de la política (vull dir dels afers públics) per tenr un paper més actiu.

Però una darrera qüestió. Els exemples que he citat dels anys vuitanta incloïen  un element decisiu. El subjecte de l'autoocupació havia de ser aquell que era més vulnerable a la situació econòmica. Aquest des-centrament hauria d'acompanyar el procés si no volem que es converteixi en un simple exercici de narcisisme, en una mena d'estalvi.

A fora plovia

Els savis més prudents

del nostre poble
van morir tots en l'incendi:
no van voler sortir
dels palaus que cremaven
perquè a fora plovia.

Vicenç Villatoro, "Paradoxa budista en un poema de Brecht", a Sense invitació, (Ed. Proa, Barcelona, 2011), p. 120 (en parlo aquí).

L'Onze de setembre més independentista i el PSC

Demà és la Diada nacional dos anys abans a la del tercer centenari de l'Onze de setembre de 1714 i poa damunt de la taula, per diversos i complexos factors, el debat sobre la independència de Catalunya, lema de l'única manifestació que s'ha convocat (al marge dels partits, en principi) i que es preveu de les més multitudinàries que hi hagi hagut. Ja dic que hi ha diversos factors, i complexos, que deriven a fer de la senzilla "independència" la resposta més atractiva d'aquest moment. I que faci sortir tanta gent al carrer.

Jo no sóc independentista. Per diverses raons, també, algunes de caràcter personal, hi he reflexionat força al llarg de la meva vida. Malgrat les condicions certament duríssimes de desentesa entre l'Estat i Catalunya (dic l'Estat no com a eufemisme d'Espanya), que no exclouen acords polítics sovintejats entre els partits majoritaris, sigui dit de passada, penso que no és una bona opció pel país. Ho he explicat força en aquest bloc, de manera que no m'estrendré. Però els apunto breument, com a titular. 

Per què no a la independència?

Un, tinc una profunda desconfiança en les solucions 'de drecera' que encaterinen tantes i tantes generacions (i que el segle XX nodreix amb nombrosos exemples), i en aquest aspecte hi veig el principal perill, que ens encegui. Dos, l'estat és un instrument insuficient pels reptes del món modern, cap endins i cap enfora: endins no acaba de resoldre del tot les polítiques de cohesió (per moltes coses, sóc més partidari de la societat que dels funcionaris, amb tot el respecte); i enfora ha de competir amb potències emergents i consolidades (Xina, Brasil, EUA, Índia, etc...), per la qual cosa haurà d'aliar-se força (federar-se) tot aquell que vulgui sobreviure. Tres, amb Espanya (i no em refereixo a l'Estat, ara), malgrat l'enorme desconfiança traçada, tenim força punts de contacte que són un node, un valor, del qual no sé si ens hauríem de desprendre amb tanta alegria: compartim arrels, mercats, llengües (aquí es parla en castellà i en la futura Espanya escapçada es parlaria català, ja que el País Valencià i les Illes dubto que se sumin mai a un estat català), referents culturals, etc. I quatre (per no allargar-me), els problemes que tenim amb Espanya (grau de sobirania, dèficit fiscal, tensió centre-perifèria, greuges entre comunitats, incomprensions, acord sobre grans infraestructures...) són exactament els mateixos que tindrem amb Europa (on també hi hauria aquesta Espanya escapçada); ep! si estem d'acord en que Catalunya hi ha d'estar, a Europa (que és un dels punts bàsics de la manifestació de demà). Això, sumat a què tant a Catalunya com a Espanya (quedin com quedin) només tenen futur, com deia al principi, si participen d'una Europa políticament forta. I, per tant, cedeixen sobirania, just el que ara diem que hem d'incrementar.

Així, m'hauria agradat que la manifestació de demà, en la que tots hi tenim tantes coses a dir, hagués estat convocada amb ampli sentit de país, amb la voluntat d'incoure els que, no essent independentistes, compartim profundament el malestar en què viu Catalunya i tenim ganes de trobar un lloc comú per avançar junts. Junts. Que això no hagi estat així, confirma alguns dels pitjors presagis.

Per què sí al debat?

Dit això, crec que el debat no s'ha de defugir. En primer lloc, perquè l'única manera de poder dir coses raonables a favor i en contra, sobretot en contra, ja que cada dia és més difícil en un entorn descaradament independentista com el de l'acual establishment, és parlant-ne. En segon lloc, perquè la situació que ens duu aquí és molt més complexa del que sembla i convé desgranar-ho tot. En tercer lloc, perquè, de la mateixa manera que afirmo que hi ha espais comuns entre Catalunya i Espanya que són un valor, puc afirmar que hi ha espais comuns d'entesa entre els independentistes i els que no ho som que permetin avançar amb grans consensos. Reconec que el que dic cansa i que va contra-corrent en un món on tot ha de ser ja i com m'agrada a mi. Però la generosa cultura de l'entesa és el que més trobo a faltar, ja no amb Espanya (i viceversa) sinó al conjunt del país. Jo, per exemple, estaria disposat a renunciar a moltes coses a canvi que fos possible un gran espai d'entesa. La votació parlamentària sobre la hisenda pròpia, no així la del pacte fiscal, va anar just en la direcció contrària. El risc que temo no és el de la ruptura d'Espanya, sinó el de la gran frustració de Catalunya.

I el PSC?

En aquest atzucac, hi ha el PSC, partit on milito. El PSC ha estat clau pels canvis en positiu que ha viscut Catalunya. Des de la seva pròpia ambició política (fer de Catalunya un sol poble) fins a la seva acció de govern. Ara, com és obvi, viu un dels seus pitjors moments. Una de les raons que fan que jo militi al PSC és el seu pragmatisme, siguem sincers. És a dir, que sap que els ideals que el conformen (justícia social, llibertat) només poden complir-se progressivament, fent atenció al següent graó, no al darrer, i representant una gran majoria. Això l'obliga a una flexibilitat increïble, no sempre ben entesa, a captar el moviment de fons de la majoria, a no pedre el rumb (la justicia social, la llibertat...) i a aglutinar-lo. 

El gran país que vol representar ha canviat i el PSC no tant. I no parlo tan sols (que també) de la qüestió nacional. Parlo d'una sociologia més complexa, d'àmplies capes de la població sense esperances, de noves tensions, de noves maneres de treballar i produir i, per tant, de noves maneres de veure les coses (en això sóc una mica marxista). I amb reptes transatlàntics, com deia, que veiem a cada cantonada dels nostres barris. El PSC té deures i no els ha resolt, ni molt menys, si vol representar una nova esperança per aquest país tan diferent. Ho sabem tots però -també és cert- ens costa molt concretar-ho. I ens perdem molt, amb inèricies incomprensibles.

Tornant al tema, el PSC, si vol ser aquest gran partit de l'esquerra catalana que s'adreça a la majoria, haurà d'incorporar aquells agents més oberts, més racionals i més capaços per al diàleg d'aquesta massa de catalans i catalanes que demà es manifestarà. També haurà d'incorporar els que, precisament al contrari, interpreten aquesta nova deriva com un element d'exclusió, com si no ser independentista et fes automàticament indigne de la catalanitat. I, sobre el tronc de la nostra proposta fundacional, servir d'instrument per aquesta nova Catalunya que és possible, amb independència o sense. 

Jo hi continuaré. I discutiré amb els meus companys el que calgui perquè -com deia- no crec en la idependència. Però sabré renunciar a l'accessori a canvi del gran moviment de progrés que cal al país, amb altres companys que també sabran renunciar al que és accessori. De fet, al PSC hi tinc companys independentistes i fins ara ens hem entès perfectament en moltes altres coses. Hem de fer aquest pas enlloc de quedar-nos a la trinxera on, tant de gust, ens volen enviar molts dels que demà, en cos o esperit, prendran la pancarta de "Catalunya, nou estat d'Europa".

Adéu patronats

El ple de l'Ajuntament de Mataró de dijous passat va aprovar un dictamen que inicia la dissolució dels organismes autònoms municipals, una figura jurídica que la Llei estableix per poder prestar determinats serveis públics. Començaré per dir que em sembla una excel·lent notícia i em congratulo que els meus companys del grup socialista hi hagin donat suport. No sé si revelaré un secret dient que sempre m'havia semblat un anacronisme mantenir aquestes estructures, encara que amb dues excepcions: que és bo descentralitzar la majoria de preses de decisió en una organització tan gran i complexa com un ajuntament; i que és bo mantenir òrgans de control i participació ciutadana en la gestió de la política municipal. Si es mantenen aquestes premisses, tota la resta em sembla prescindible.

Els organismes autònoms (que se'n deien patronats) van imposar-se com a model de gestió flexible i moderna a l'inici dels ajuntaments democràtics davant una administració feixuga i amb força dèficits d'eficiència. Els successius processos de modernització de l'administració (des de la informàtica als anys vuitanta a l'administració electrònica d'aquesta dècada, passant per la millora de l'atenció ciutadana, les externalitzacions, la formació o els plans de qualitat), han invertit les tornes. I han introduït nous 'vicis' a unes estructures clarament antiquades.

Em podran dir, amb raó: "bé, si era tan bo ¿per què no ho van fer, vostès?" Abans de respondre, també diré una cosa a favor del govern actual (sense que senti precedent, eh?). Si una cosa bona pot fer l'alternança és resoldre aquelles coses que tenen massa passat, que han estat fruits d'altres consensos que no han d'hipotecar equips nous. Responc. Recordo que el 1987, l'aleshores alcalde i candidat a la reelecció Manuel Mas -que governava amb majoria absoluta- va proposar la dissolució del Patronat de Cultura i, de retruc, replantejar-se aquesta figura jurídica. No cal dir que la pèrdua de la majoria absoluta tingué molt a veure amb deixar en el calaix aquesta proposta. En una nova majoria absoluta amb Manuel Mas s'insistí en un camí que -de fet- fou molt més feixuc del que semblava en el principi, dissolent patronats municipals en un nou Institut Municipal d'Educació, però no fou suficient. 

Aquella època i les posteriors van coincidir amb passos de gegant en la modernització de l'administració, inclosos els organismes autònoms. Recordo molt bé que alguns dels dèficits a què feia referència ja existien respecte la resta de l'Ajuntament: en poítiques de recursos humans, en la gestió dels comptes, en les compres, en la informàtica... cosa que ens va fer traçar un pla per unificar els estàndards en tots aquests nivells, incloure'ls en les estratègies de millora de la prestació de serveis (estalvis, atenció ciutadana, etc...) i, fins i tot, unificar la imatge corporativa. No fou fàcil, però se'ns ocorregué que era molt millor perdre el temps millorant per dins que no inciar un debat bizantí sobre patronats sí o no.

Darrerament, ja sota l'alcaldia de Joan Antoni Baron, es féu un pas més en aquesta unificació en alguns canvis importants als seus estatuts que afectà fins i tot al nom, la majoria dels quals va passar a ser 'institut'. No cal dir que la meva opinió i la de la majoria dels meus companys consistia en anar bastant més lluny. Per això dic que una cosa positiva que en podem treure de l'alternança és aquesta. I afegeixo de passada que podrien haver-n'hi més, en entesa almenys entre els dos primers partits (amb empat en nombre de regidors) com s'ha vist en els pressupostos, en la reforma del ROM també dijous passat o en moltes altres coses. 

O sigui que m'agrada que s'hagi obert aquest camí, perfectament coherent amb les reformes que s'havien fet (i que caldrà fer sempre en un lloc com un ajuntament). Ja m'hauria agradat, però, que en tots aquests processos de millora haguéssim tingut el suport dels que aleshores eren oposició, l'opinió dels quals per cert, era meridianament contrària de la que mantenen un cop governen.També per això fou bona l'alternança. I em temo que per res més.

Foto: Imatge del darrer ple, autor Roger Galofré. 

Article per a Capgròs.

L'home i l'ombra

En una baixada es van trobar l'home i l'ombra i no es van separar mai més.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 33.

Bon negoci

Cada vez que se jactaba de haber conseguido un buen negocio, de lo que se jactaba en realidad era de haber engañado a alguien.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 770.

Artur Mas: "La independència és antiga"

Un servidor va escriure un humil post el 27 de febrer de 2007 en aquest encara més humil blog en què només hi havia una cita textual d'una resposta del president Artur Mas a una entrevista de Pilar Rahola al Magazine (La Vanguardia) del dia anterior. Vaig subscriure'l perquè hi estic completament d'acord. Hi deia el president:

Y no hablo de independencia porque es antiguo. Pensar hoy en día que se puede ser independiente es un error. Es interdependencia. Por ejemplo, si algún día Cataluña tiene Estado propio, no me imagino con ejército. No se trata de cortar amarras con España, pero sí de emanciparnos. Es decir, hacernos mayores sin repudiar a los padres. Se trata de tener la máxima autonomía en Europa sin romper amarras con el Estado. 

Jo, en aqust projecte, hi crec. Desgranem-lo una mica.

1. La independència és "antiga" i té raó. Els processos nacionals amb èxit són els que se saben integrar en un món on la força dels estats cada vegada és menor, i més que ho serà (excepte si cadascú es mira el melic mentre empetiteix el seu paper al món). "Es interdependencia", diu el president. . L'exemple el donava a Mataró fa pocs dies el seu exalcalde: "Jo m'estimo més ser Baviera, que quan el ministre alemany en parla a Europa la gent li fa cas, que no Àustria, que quan parla el ministre la gent se'n va", digué Joan Majó. El nostre projecte és ser un gran node (cultural, industrial, econòmic, m'atreviria a dir moral) d'una Europa que es construirà a partir d'aquests nodes, al voltant de grans metròpolis, segurament.

2. Un estat propi per Catalunya no tindria exèrcit, diu. Aquest exemple que cita Mas per defensar el seu model ("no cortar amarras con el Estado") és, per mi, cabdal. A veure, si som independents, ho hauríem de ser a totes: amb exèrcit, servei exterior i sevei d'intel·ligència (que potser s'emportaran els quartos del famós dèficit fiscal), amb peticions d'entrada a l'euro i a l'Otan des de zero (i que la resta de països membres- inclosa Espanya- ens acceptin) i amb tots els ets i uts d'una forma de govern (l'Estat-nació) que -de fet- ja no val pels desafiaments d'avui. Però sense tot això no seríem Estat, que consti (d'exèrcit n'hi ha d'haver, senyors). O sigui que l'opció de Mas sembla la més intel·ligent (i barata): pel que quedi d'Estat, més val copartir-ho. Això, agradi o no, es diu federalisme.

3. Emancipar-nos és, per ell "fer-se gran sense repudiar els pares" i tenir la "màxima autonomia sin soltar amarras". És una emancipació sui generis, si més no. És obvi, i en això la immensa majoria de catalans hi estem d'acord, que Catalunya ha d'aspirar a resoldre alguns dels seus problemes estructurals en relació a Espanya. Però és crucial saber en quins "amarres" ens haurem d'agafar. I poster seria aquest un bon punt de partida (no el de la hisenda pròpia o la de l'impresentable concert basc, com és obvi, un brindis al sol que topa amb el que hem dit).

4. La màxima autonomia a Europa. Efectivament. Però la màxima autonomia, ser aquest node baverià, exigeix cedir sobirania (no assumir-ne). I fer passos en la integració que, malgrat ser una de les claus de la sortida de la crisi, no hi ha manera d'aconseguir precisament perquè tothom vol "estat propi" per entendre'ns. Es quedaran amb l'estat, les banderes, els ordenances, quatre soldats i deu triennis però sense país. En això no s'hauria de semblar Catalunya.

5. No parlar clar i donar ales a les pulsions independentistes (per exemple, de cara a la propera Diada nacional) és una manera com una altra d'enredar la gent. Hi ha molta gent convençuda que tots els mals de Catalunya els resoldrà la independència. I creix l'èpica (potser la il·lusió) amb el mateix ritme que el greuge o que decreix l'esperit crític cap aquesta opció. Però com sap molt bé el president, no és aquest el camí, un camí que és antic. Ara hauria de dir ben alt i clar el que va deixar anar en una revista dominical fa uns mesos.

L'erotisme bíblic, a estudi

El llibre eròtic més bell que haureu llegit mai, sens dubte, és a la Bíblia. S'anomena el Càntic dels Càntics i, malgrat que és un poema relativament breu i explícit, ha portat multitud d'interpretacions. Especialment perquè s'isnisteix, sovint, en el seu caràcter al·legòric referint-se a Israel i el seu déu, obviant massa de pressa, de fet, la constatació que aquest llibre sagrat fa de la sexualitat humana com a vehicle de l'amor i, per tant, de Déu. Un interessant article de Frederic Raurell, de fa anys, publicat a la Revista de Teologia de Catalunya (núm. 6, 1981, pp. 257-298), en parla àmpliament (aquí). Allà el prestigiós teòleg caputxí afirma sense embuts que "quan la filosofia o la religió neguen el plaer, neguen el cos, l'erôs i acaben negant la integritat de la persona". No sé, però si és així crec que hi ha moltes coses a rectificar, oi? Començant pels nostres prejudicis.

Per això he llegit amb entusiasme que el Centre d'Estudis Pastorals prepara un curs, dirigit per l'amic Javier Velasco, des de l'octubre al desembre d'enguany. Crec que, pels qui us interessi el tema des de qualsevol de les vessants, és una gran oportunitat. Us en deixo les dades:

Dies: dijous 18 i 25 d’octubre; 8, 15. 22 i 29 de novembre; 13 desembre de 2012
Horari: de 7 a dos quarts de 9 del vespre
A càrrec de: Javier Velasco-Arias
El «Càntic dels Càntics» ha estat interpretat al llarg dels segles, tant pel judaisme com pel cristianisme, des d'una perspectiva tipològica com a imatge de l'amor de Déu i el seu poble.
Però aquesta obra va entrar en el cànon de la Bíblia com un llibre que narrava l'amor esponsal entre un home i una dona, des de la perspectiva positiva de la Creació: «Déu veié que tot això era bo»
Ambdues perspectives no tenen per que ser excloents: un amor íntim, fins i tot eròtic, no està en contradicció d'una lectura d'amor de Déu cap a la persona humana i de la persona humana cap a Déu.
Descobrirem, al llarg del curs, si es poden compaginar les dues visions.

Més informació al «Centre d'Estudis Pastorals de les Diòcesis Catalanes»
Rivadenyera 6, 3r - 08002 Barcelona
Tel.: 933 174 858
E-mail: cep@cepastorals.cat

Il·lustració: Gustav Klimt, Parella d'amants (1917-1918)

El Barroc, modern a Vic

Catalunya té la sort de tenir una bona xarxa de centres d’art contemporani que, amb més o menys sort (o encert) exploren els nous llenguatges creatius arreu del territori. Però n’hi ha un de ben singular. No és d’iniciativa pública sinó de l’Església, no és en cap enclau super-modern sinó en ple casc medieval de Vic. I, més interessant encara, enlloc d’ignorar-la, incorpora la tradició com a element clau en la seva recerca. Vic, sobretot el seu Bisbat (des de Camprodon a Igualada), atresora moltíssims exemplars arquitectònics, escultòrics i pictòrics del conjunt de la tradició artística catalana, com podreu veure al Museu Episcopal. L’Albergueria, el centre del que parlem, hi pertany, i ja porta al darrere un conjunt d’interessantíssimes propostes que demostren el caràcter innovador i obert tant del centre com de la pròpia seu episcopal. 

Ocupa el que era l’antiga albergueria de la catedral, en un edifici del segle XI completament adaptat. Una de les naus fa de sala d’exposicions i l’altra, de recepció, serveis i sala de treball. Això fa que les propostes que es fan en aquesta seu (ja que la seva tasca no s’acaba aquí) hagin de ser sintètiques, clares i, per tant, molt ben pensades. 

La prova la tenim en l’exposició vigent, “Emocions del Barroc”, on s’han proposat reviure el marc emocional d’aquest període batejat amb una paraula portuguesa que designa una perla irregular, del que el Bisbat en té nombrosos exemples i que els organitzadors descriuen com aquell art que vol “persuadir, seduir i commoure, a través d'allò bellament estrany i captivador, forçant i portant al límit, si cal, l'il·lusionisme i la metàfora, l'espectacle, l'escenografia...”. Així, s’hi exposen dues peces de la parròquia de Santa Maria de Moià: la figura de Josep, procedent d'un retaule, i la figura de l'”Ecce homo” - el Jesús flagelat entregat per Ponç Pilat- una escultura feta per a ser portada en processó. Hi afegeixen una obra mural, feta pels artistes Ferran Blancafort, Toni Garcia i Marià Dinarès, “on amb el seu dibuix reviuen l'esperit dels retaules barrocs, a partir de detalls concrets de retaules reals”, diuen. 

He de dir que, certament, les tres peces exposades, en diàleg, remeten al que és un dels trets centrals no ja de l’art barroc sinó de l’art modern: la recerca de les emocions, descrites quasi científicament des del Reneixement, en cada un dels rostres i els cossos. El Barroc, amb aquesta ambigüitat i teatralitat descrita, ho aplica a la tradició catòlica, fent-ne d’aquesta, i de la Contrareforma, un producte potser encara més modern que el que venia a combatre (la Reforma), per la qual les passions, les emocions, eren febleses.

Article publicat a la revista Valors (setembre 2012)

L'exposició  “Emocions del barroc”, a L’albergueria de Vic (C. Albergueria 1), està oberta al públic fins el 30 de setembre del 2012. L'entrada és gratuïta.

Els 'nacionals' a Montserrat

Jo crec que el lector ja haurà endevinat que no sóc independentista. Que aspiro a fer notar que és millor, pel catalanisme -i per Catalunya, òbviament- que no sigui independent o, com a molt, que la meva opció sigui tan legítima com pensar la contrària o una tercera o una quarta. Ho dic perquè, en canvi, l'idependentisme està prenent el to d'ideologia hegemònica de manera que, de mica en mica, sigui la independència l'únic horitzó de tot el que és nacional, o sigui el seu assoliment la pretensió més genuïna del catalanisme. Em sembla una deriva gens innocent i molt perillosa.

Els nacionals

Hi ha molts exemples però avui em centraré en un. Resulta que aquesta manifestació segons la qual ha de girar tota la política catalana el proper Onze de Setembre és convocada per una associació que es diu Assemblea Nacional Catalana (veieu ja l'equívoc? com si els catalanistes no independentistes no fóssim 'nacionals'...). La seva presidenta afegia fa uns dies a la premsa que la manifestació "vol incloure tot el poble català siguin de dretes o d'esquerres", cosa que vaig trobar perfecta, perquè la divisió entre dretes i esquerres em sembla la més lògica en tota societat occidental i Catalunya no és una regió de Mart. Però es va deixar aquells que, de dretes o d'esquerres, creiem que la nació catalana pot avançar molt millor en el seu autogovern si no és independent. Almenys a aquests. Si volem una nació unida, ¿per què el lema de la marxa representa només una de les opcions possibles? ¿Els que defensem altres opcions ens hem de manifestar a part, potser a la fila dels que no són 'nacionals'?

Bé, resulta que aquest estiu aquesta associació ha fet algunes excursions. Una d'elles va ser anar a veure la Moreneta i penjar propaganda política a les muntanyes, per la qual cosa espero que hagin abonat la corresponent taxa. En un moment donat, la germana Teresa Forcades es va adreçar a la concurrència amb un discurs [vegeu vídeo] que, sincerament, el trobo genial. I, francament, em va donar raons per defensar justament el contrari de la independència. 

Forcades i Tomàs d'Aquino

Vegem-ho. La prestigiosa teòloga hi explica l'episodi bíblic de la Torre de Babel (amb la dispersió i multiplicitat de les llengües amb les quals Déu respon) per defensar la pluralitat contra la uniformització (cultural, política, lingüística). A continuació explica que la unitat màxima en el cristianisme es basa precisament en la pluralitat, també, a partir de la seva interpretació sobre la Trinitat. Inclou alhora el passatge dels Fets pel qual cada apòstol parla la una llengua diferent. "El projecte de Déu és un projecte d'unió en diversitat", diu. "El que és contrari a la unitat no és la diversitat, sinó la divisió, la separació", cita de Tomàs d'Aquino defensant un projecte de caràcter federatiu en la que la independència és "una possibilitat" sempre i quan permeti "la justícia social i la diversitat interna". Unes idees ben diferents d'aquests despistats cristians independentistes.

Jo, en això, hi estic completament d'acord. El projecte que jo defenso és exactament aquest: és molt més fructífer (també més conflictiu, potser, no ho nego) un país divers, on l'independentisme sigui una opció entre d'altres, on es parlin diverses llengües, amb tensions perifèriques, on no se separi la gent ni per comunitats nacionals, ni per classes socials, ni per sexes, que no pas un país uniforme, amb una sola comunitat nacional, una sola llengua, etc... Així voldria que fos Catalunya, en primer lloc; Espanya, a continuació i Europa, almenys. I, posats a fer, a casa meva, fns i tot. El projecte, ara proscrit i ridiculitzat per la ideologia hegemònica, es diu federalisme.

Toros a TVE en horari infantil, sí

Foto: El Mundo

No es pot acusar el Govern del PP de ser el primer en instrumentalitzar políticament la festa dels toros, tornant-los visiblement a la programació de la televisió pública, perquè el nostre estimat parlament català s'hi va rabejar força prèviament a la seva absurda prohibició. O sigui que, sabent que cada terra fa sa guerra, seria bo que reflexionéssim un moment sobre la conveniència o no que TVE recuperi els toros i, a més, en horari infantil. Aquí van alguns apunts.

1. Hem de reconèixer, també, que l'"horari infantil" és una molt ben intencionada inutilitat. El consum televisiu entre els infants és cada vegada més marginal al costat del creixent ús de les xarxes on, com sabreu, tot flueix a raig. També la sang. De nou, el problema és de prescripció i, sobretot, de la del principal prescriptor, el pare o mare. I no tan sols per prohibir, és clar, sinó sobretot per interpretar, per aconduir, per exemplificar, per començar a veure que 'más cornás da la vida' que la que veuen parcialment a la xarxa. Més 'cornás' i més capacitats per sortejar-les. És això fer de pare, oi?

2. Els toros no causen cap trauma infantil, que jo sàpiga. Ben al contrari. Han generat tanta polèmica els darrers anys (més polèmica que caixa, em temo), que són un bon exemple de la prescripció paterna que reclamava. Una bona manera de començar a parlar als nostres fills sobre el que ens agrada o ens desagrada, sobre el que creiem i el que no creiem (res de neutralitat, si us plau), sobre els límits de l'ètica o la política, etcètera. Segurament, a la infantesa repetiran el que veuen fer-nos... però també és fàcil que s'hi instal·li el pòsit crític a favor o en contra de les nostres posicions. Si en tenim, és clar. I si les transmetem.

3. En horari infantil hi ha espectacles més sanguinaris, en podeu estar ben segurs. Les notícies sobre un pare que va matar els seus dos fills o les ràtzies d'assasinats en tants països del món han obert els telenotícies d'aquests dies (mentre a Catalunya només ens interessa qui anirà o no a una manifestació, sigui dit a banda). Tampoc sóc partidari d'amagar-ho, això, almenys per sistema, però sí d'administrar-ho. No he vist ningú, és clar, que clami contra l'emissió de notícies en horari infantil.

4. La meva opinió és que, a més a més del rebuig estètic o moral que a molta gent li causa un esdeveniment com aquest, hi ha un tercer factor que pesa molt. Parlo del rebuig o la incomoditat davant el ritual que té el món modern. Les notícies d'assassinats són dades i, com a píndoles, ens les empassem inconscients de l'angoixa que se'ns acumula en cas que ens posem a pensar-hi. En canvi, una ritualització de la violència com (entre d'altres coses) podem entendre la lídia, la trobem innecessària, quan -de fet- ens podria donar algunes claus contra l'angoixa de què parlava. 

5. El combat entre el toro i l'home, que es lliura sempre fora a la plaça (al laberint, en una muntanya, en un carrer...) i dins de cada torero (o cada heroi, o cada un de nosaltres), ha estat des de fa milers d'anys un mite recorrent molt útil per interpretar el rol d'un ésser lliure com l'humà i les seves determinacions i contingències, interpretació que té com a clau de volta la lluita contra la por. La por, de fet, és la principal causant de la majoria dels nostres mals, com molt bé ha teoritzat el teòleg i psicoterapeuta Eugen Drewermann. I, certament, la raó pot explicar moltes coses, la política les pot resoldre, la justícia les pot condemnar... però necessitem alguna cosa més, allò que donen els rituals mítics -per exemple- per trobar l'analogia que ens acosti al més profund, en aquest cas de la por. Sempre serà una analogia, un conte, una metàfora, una imatge (els toros compleixen aqusta funció), perquè em temo que el profund és inefable. Però sense acostar-nos-hi tampoc podem viure.

6. La tradició espanyola recull en diverses variants aquesta altra tradició mil·lenària dels símbols de combat entre la destresa humana i l'ímpetu taurí. Ho fa potser com en cap altre lloc del món. L'espectacle, que no ha transcorregut emb èxit el trajecte dels nous hàbits de consum lúdics de les societats postindustrials (com sí que ho ha fet el futbol, per exemple), viu uns mals moments. Des d'aquest punt de vista, així com en molts llocs es revitalitzen tradicions premodernes sense massa sentit en societats clarament postmodernes (i en alguns casos reeixeixen, com els castells), crec que aquesta part de la nostra cultura és bo que tingui un recolzament del principal mitjà públic de comunicació. A veure si, de rebot, ens desatemorim més i plantem cara als toros de veritat amb què ens trobem quan sortim al carrer. Inclosa la por amb què rebem cada divendres les disposicions del Consell de Ministres.