El dia de santa Mònica em va rebre al Palau de la Generalitat el conseller Ramon Espadaler. M'havia enviat un whattsap mentre era de vacances citant-me. Amb el president Salvador Illa havien decidit proposar-me la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. En vam parlar una bona estona, amb tota franquesa i cordialitat, i vaig acceptar aquest honor. Avui, finalment, m'ha nomenat el Govern. Ho vaig acceptar no sense por, o respecte (com tot el que m'han demanat que faci en aquesta vida, tant a la política com al món privat), però també amb moltes ganes de fer-ho bé.
En primer lloc, perquè quan el teu Govern, inclòs el president, et demana alguna cosa, hi ha com una mena de deure patriòtic (no sé dir-ho de cap altra manera més moderna) que passa per damunt de moltes altres coses. La Generalitat és la principal institució d'autogovern de Catalunya. Si tot això ens ho prenem seriosament (l'autogovern, Catalunya) ens hi hem d'implicar quan ve l'oportunitat. Si no ens hem de preguntar què ha de fer el meu país per mi sinó què puc fer jo pel meu país, com va resumir Kennedy, toca arremangar-s'hi. I fer-ho des de la més ferma voluntat de servei públic al conjunt del país, governant per tothom.
En segon lloc, perquè des de ben jove, gairebé adolescent, que soc del PSC, el partit que ha rebut més suports populars a les eleccions amb el candidat que va obtenir més suports parlamentaris. No sempre hi he estat d'acord en algunes coses. Tampoc me n'he amagat. Però el que m'hi va portar, el compromís per una societat més justa i lliure, l'anhel per una Catalunya sense exclusions, és idèntic, potser fins i tot més fons, encara. I els objectius polítics no són res sense posar-s'hi, sense compartir-los, sense pencar. No són res sense "l'embrutiment" de la realitat. El PSC ha confiat en mi moltes vegades, per diverses responsabilitats i he intentat correspondre amb totes les meves capacitats. Les que tenia en cada moment i les que he adquirit. També hi he conegut persones magnífiques, la majoria de les quals, per diverses raons, no rebran aquests encàrrecs i continuaran al peu del canó. Últimament, he estat vinculat al grup de Cristians del PSC, on m'hi trobo molt a gust. I tot això m'ha fet molt feliç (sense oblidar que també he patit lo meu, com és natural). Em sento en deute. Feliçment en deute. I amb moltes ganes de seguir treballant per un projecte de país al qual el PSC està abocat. "El PSC es va crear amb l'objectiu principal de governar la Generalitat", crec que ha dit alguna vegada Raimon Obiols. Doncs au.
I, en tercer lloc, perquè la qüestió religiosa m'ha interessat sempre, més enllà fins i tot de les meves creences o conviccions. M'interessa perquè abunda en el "més enllà" de la realitat aparent i, malgrat tot, no s'acaba d'entendre al nostre Occident entestat precisament en transcendir l'aparença (així neixen la física, les matemàtiques, la psicoanàlisi, el marxisme, la filologia, la poesia o l'art contemporani). M'interessa perquè és una part de la condició humana universal i des de l'inici de la humanitat, indissociable de la resta, que intervé en la cultura tant per expressar-se com per influir-hi, de vegades subreptíciament. M'interessa perquè es pregunta sobre el fons de les coses, sobre el que ens aguanta, sobre els "mandats", no tant per descobrir-ho (ja m'agradaria) sinó sovint per fer-ho trontollar, per veure'n la vanitat. I m'interessa perquè a Catalunya que, com a la resta d'Espanya, que hem passat uns quants segles sense cap altra referència que la catòlica, avui emergeix com un país més divers també en la seva configuració religiosa, amb els avantatges i riscos que suposa. Això ha fet que, des que vaig deixar de ser regidor, la meva vocació professional s'hagi vinculat a projectes d'aquesta temàtica, especialment exercint de cap de comunicació de Fragmenta, una editorial privada i aconfessional que, sobretot, publica llibres al voltant de la qüestió religiosa, sense estalviar crítiques, mirades diverses o fins i tot atees. També m'ho he passat pipa i deixar-ho és el que més em dol. No cal dir que, a més, n'he après molt i que he conegut també persones d'una alta vàlua.
Si tot va bé, doncs, dijous ja exerciré. Aniré del Nord al Foc (a la plaça del Nord hi ha la seu de Fragmenta i al carrer del Foc, la de la Direcció General), que potser és com "baixar als inferns", que diem al Credo. No ho sé. Sí que tinc bones referències dels treballadors que hi ha adscrits (sempre és bo rodejar-se de gent millor que tu, diuen, i ho confirmo), entre els quals hi ha més d'un exdirector general de la cosa, que són funcionaris de carrera adscrits a aquest servei. Entre ells, en Carles Armengol, el meu predecessor, a qui aprecio i a qui vull agrair sincerament la seva dedicació, de la quan només penso aprendre'n. Dedicació que ha inclòs, pobre, algunes crítiques meves. Només per això, i l'esportivitat amb la que ha respost sempre, ja mereixen tot elogi.
En fi. A veure si ho faig bé. Sigui com sigui, seguiré el consell de Salvador Espriu, en un poema que va llegir el president Montilla el dia que va prendre possessió, aquí. El més humil dels servidors.
