No sé si els que va preparar el muntatge tenien aquesta intenció, potser era la contrària, però, a mi, "
La visita de la vella dama", un text de
Friedrich Dürrenmatt posat de nou en escena per un equip encapçalat per l'actriu Vicky Peña, que els mataronins vam poder veure dissabte passat, em va semblar molt explícit sobre la situació actual. Contra el "procés", per ser més clar. Dic que potser no era la intenció, tot i algun signe explícit (que ja comentaré), perquè no vaig sentir ni una queixa. I podria ser també que, com em va passar en l'anterior funció, estigui tan obsessionat pel procés que el vegi pertot arreu.
A mi em sembla que l'obra estava molt ben representada; l'ús de titelles (que primer em desconcertava), el trobo molt adequat per mostrar el doble discurs entre l'aparent i el real, i la interpretació dels actors em va semblar molt bé, també. Dürrenmatt és incisiu, irònic, no té pietat en mostrar-nos les misèries del que som i les ganes gregàries de fondre'ns-hi. En aquesta obra, una dona rica, Clara Zachanassian, torna al poble i ofereix mil milions a canvi de "comprar justícia", és a dir, venjar un cas que li succeí trenta anys abans amb la mort del que en fou responsable, Albert Ill. Tota l'obra mostra la mutació d'un poble, una ciutat en crisi, que passa de rebutjar la proposta "per principis" a acceptar-la com a mal menor. Els "principis" tenen això. Els signes més evidents d'aquesta mutació correspon a l'increment del consum, tant quantitativament com qualitativa. Així, mig en broma i com en un conte per nens, no costa gaire veure l'analogia del nostre món. Quantes morts suporta el nostre benestar? I no parlo del tercer món, només... ¿No us sembla que ens prenem com a mal menor la mort de tants joves a la carretera a canvi de la nostra necessitat (o dependència) automobilística?
Però no es queda aquí, l'autor. A l'hora de decidir la mort, el poble utilitza formes escrupulosament democràtiques, i fins i tot convenç el pobre interessat perquè n'accepti el resultat. La crítica no tan sols s'adreça al "sistema", diguem, a com ens manipulen "els rics", sinó també en la perversió de la democràcia, segons la qual "el poble ho pot tot". Com ens passa amb "
L'enemic del poble" d'Ibsen, quin titànic esforç significa situar-te en la perspectiva del dissident, de la víctima "pel bé comú", del que no pensa com "nosaltres"! I, en canvi, ¿quin altre lloc com el teatre per fer-nos-ho petar als morros?
En fi, com deia al principi, aquest muntatge decora de groc les "sabates noves" que tot el poble va comprant-se amb l'expectativa de cobrar ...quan mori el pobre Albert Ill. Desafiant la maledicció de Molière sobre la presència d'aquest color en un escenari, tots els actors excepte el que feia d'Ill anaven incorporant sabates grogues, doncs, cosa que, excepte que siguis marcià o cec, et fa pensar amb la gent que aquests dies va pel carrer amb el llacet groc, o una bufanda, o el que sigui. Literalment, el poble manipulat expressa a través d'una prenda groga la seva manipulació, que justificarà després com a sobirana en una votació.
Així, almenys per mi, la lectura política que potser ens llega el vell dramaturg suís des del cel, o d'on sigui, assenyala directament el nostre poble. O una bona part d'ell (
a parer meu, el gruix de les classes mitjanes). Vestit d'escrupulosa democràcia, dona suport als qui, des del poder, van prometre una República plena de llet i mel (no mil milions, no, setze mil més l'any!), sense respectar el marc constitucional, establert per sufragi universal, com els dels parlaments que el desenvolupen. I no van aconseguir ni fer-ne un segell. Tant se valen les conseqüències, que marxin les seus socials de les empreses, que la convivència entre els ciutadans s'emmetzini, que els acords bàsics que han permès el nostre autogovern saltin pels aires amenaçant (dins del país) la nostra llengua i tot el que significa. Tant és que, amb aquest somni, hagin desaparegut o s'hagin menyspreat els projectes alternatius de futur, que el país no sàpiga què farà en realitat una majoria incapaç de formar govern, a banda del ploricó. Tant li fa que haguem de triar bàndol, als carrers, a les entitats, a les empreses, als grups d'amics, entre els del llacet groc i els que no en portem, amb el que significa dir que "no". A mi em va semblar, aquesta introducció del groc, que podem fer-ne aquesta lectura. O no? Doncs abans de seguir amb la funció, d'una o altra manera, potser que ens ho pensem.
