Fora de casa

Una de les novetats que ha portat el curs periodístic que m'agrada més és la secció al setmanari local Capgròs dedicada a mataronins (o maresmencs, si veiem la versió en paper) dedicada a parlar d'experiències vigents de persones que viuen fora de la ciutat, totes -de moment- sembla que de forma provisional. M'agrada molt i jo mateix he proporcionat alguns noms a veure si s'animen. Fa un temps, la revista Valors va fer una secció similar que també em va agradar força. No sé massa per què, potser perquè no m'hi veig, lluny de casa, a la ciutat on hi tinc tants i tants vincles quotidians i que, malgrat tot, no se m'ha quedat mai petita. L'atracció del que no preveus fer, diria. Però m'agrada que ens ho expliquin, que narrin breument l'impuls que els féu travessar tants quilòmetres, que ens expliquin l'enyor d'allò que a vegades tenim massa vist, o massa poc vist (la proximitat té això), i que forma part inexorable de la nosta manera de veure el món.

Les Santes, per exemple; tots les enyoren. I jo recomanaria (com vaig fer una vegada) ser fora de la ciutat per Les Santes, o per Nadal (també ho vaig fer), i en veurem més coses de les que a simple vista ens semblen. El buit que omplen, per exemple, buit per alguns insuportable, per altres oportunitat de reomplir-lo amb paciència i obertura, i encara per altres per gaudir-lo, perquè parli del seu silenci.

Hi ha més vincles, és clar (bo i que se'n parla menys, potser perquè tothom és molt jove). Ens movem, d'una banda, en la necessitat de curar-los, d'atendre'ls, de reforçar-los, de reforçar-nos en ells. La família, la parella, la feina, els companys de mil i una coses, la pàtria, la cultura, els béns, els paisatges, etc., contra la 'liquidesa' insuportable de l'individu sense vincles que la contemporaneïtat posa de moda. De l'altra, en l'exercici de desvincular-nos-hi, de tallar els cordons umbilicals que no ens deixaríen néixer de nou davant cada una de les morts a què ens enfrontem: morts de família, fi de parelles, entorns 'uterins', pàtries irrespirables, cultura insuficient, béns volàtils, paisatges d'hivern...

Foto: Glòria Gay, mataronina a Cabodja.

Espiritualitat i política

L'Antoni Gutiérrez-Rubí, de qui vaig glossar en aquest bloc algun article reivindicant la vida interior i espiritual a l'exercici de la política, forma part dels autors d'un llibre conjunt, coordinat per Cristóbal Cervantes, i que porta per títol ‘Espiritualidad y política' (Kairós editorial), i que és a punt de sortir. Si no tinc mal entès, hi participa amb un article publicat abans a la revista de la Fundació R. Campalans i que vaig glossar aquí i que desenvolupa la tesi que ell mateix signava en un altre article a El Periódico. En una conferència a Mataró convocada per Valors, més tard, ho explicava molt bé, com es pot veure breument en aquest vídeo si cliqueu aquí. L'acompanyen 19 autors més, com són María Elena Ferrer, Raquel Torrent, Ángeles Román, Leonardo Boff, Federico Mayor Zaragoza, Ken Wilber, Tariq Ramadan, Ervin Laszlo, Joan Melé, Jordi Pigem, Benjamí Forcano, Pablo de la Iglesia, Koldo Aldai, Miguel Aguado, Marià Corbí, Vicente Merlo, Dokushô Villalba, Andrés Schuschny i Francisco Traver. No està gens malament.

Em direu que en temps de crisi, quan no sigui per resar demanant auxili, les 'mandangues' espirituals passen a segon terme. Potser sí, no ho´sé. En tot cas, la reflexió de Rubí (no sé si també la dels altres) passa, en primer lloc, com deia, per l'exercici de la política. Ell, que ho coneix bé, sap de la pobresa espiritual i meditativa que acompanya aquest exercici, massa ple de reunions, d'urgències, de maledicències, de competitivitat i de visió a curt termini. I, encara més, sap perfectament que -especialment en l'esquerra- tot el que fa referència a la vida espiritual és vist amb certa sorna, quan no un tema secundari i, això sí, absolutament aliè a la vida pública.

En segon lloc dic espiritual i meditatiu, no religiós. Segurament ho faig perquè el terme 'religiós' seria massa restrictiu (hi ha espiritualitat no estrictament religiosa) i, alhora, metonímic (la religió és quelcom més que la vida interior). Però no deixa de ser curiós que, en ple moment de reminiscència del religiós, sovint caòticament, sorgeixi també la necessitat de més vida espiritual. Sovint reactivament, contra el mateix caos vertigínós i tecnològic amb què es revesteix força buidor, i d'altres vegades com a redescoberta. I moltes vegades, també, com l'efecte del reencantament del món (davant el 'desencantament' modern que teoritzava Max Weber), pel qual seria necessari, d'altra banda, mantenir l'esperit crític (no tot val en el mercat espiritual). Serveixi d'exemple l'impacte brutal, especialment entre la població no creient i jove, que ha tingut la recent emissió dle programa El Convidat (TV3) dedicat a Teresa Forcades i al Monestir de sant Benet de Montserrat. Hi ha desig d'autenticitat i, també, la intuïciió que és per la via espiritual on s'hi arriba millor, a l'autenticitat.

I, en tercer lloc, observo una mirada crítica i esperançada alhora al món de la política, com si aquesta absència evident de vida espiritual en fes més urgent el seu reclam, enlloc de passar-ne i deixar-la per impossible. Veurem si el llibre, amb aportacions tan rellevants, ens dóna alguna llum al respecte. Ens cal. Encara que potser només sigui per resar, a Déu o als mercats, que la crisi s'acabi.

Ens cal Turquia

Jordi Vaquer, director de la Fundació Cidob, escrivia ahir a El País un interessant article sobre els riscos geoestratègics que té, tant per Europa com per la modernització de Turquia, el protagonisme del primer ministre Erdogan en vehicular les transicions de règim dels països àrabs de la Mediiterrània revoltats enguany contra els seus tirans. "La Europa ensimismada y en crisis, con líderes empeñados en rechazar a Turquía", com qualifica Vaquer, no els sembla veure o, si els veu, corre a treure protagonisme i a buscar noves relacions d'interès entre els dos països més implicats de la UE, França i Regne Unit, amb aquests nous règims.

Vaquer parla de riscos interns de Turquia, en primer lloc: encara falta molt per la democratització plena, malgrat els notables avenços relaitzats pel partit islamista moderat al poder. I també d'externs: algunes escalades bel·licistes de l'antic Imperi otomà (a Israel, per exemple) o, en definitiva, una mirada exclusiva al món emergent del seu entorn on Europa (i els seus valors, especialment) quedi aïllada, porta al risc que l'autor exemplifica com la Rússia de Putin de la zona. Cal replantejar la manca d'interès de la UE per Turquia. És un gegant davant el qual millor unir-se (hi ha camp per córrer) que no tenir al davant. I junts competir millor en un món multipolar, amb altres gegants.

Pla de valors o governar amb valor?

L'altre dia defensava les mans brutes, ara que la moda va per l'assèpsia. Encara ho vull complementar una mica. L'altra moda, paral·lela a l'aversió per la vellesa o la decrepitud, és la de valorar tot allò que és jove (i bell per ser-ho), o nou (i immaculat, és a dir, sense 'mans brutes'). És el mateix fenomen que explota el capitalisme del consum de masses, si no es valora el nou no consumeixes prou. I dels residus, o de l'experiència, ja se n'ocupa el servei municipal de neteja. A banda de les mans brutes, brutes d'errors també, avui vull defensar el testimoni.

Diuen els diaris que el Govern de la Generalitat vol impulsar un pla de valors. Jo, la veritat, quan sento aquestes coses ja les temo (quins valors? és tasca d'un govern la de 'planificar els valors'?). No dic que no faci falta aixecar l'estora de la 'gestió' per veure'n les deixalles en forma de valor. Crec que és bo de reivindicar-los, i també des de l'esfera pública. Però més que això, faria molt millor el Govern, i l'oposició, de predicar amb l'exemple. El principal valor és en el teu testimoni, en allò que deixes al teu pas, en els 'perquès' que hi ha rera tota acció. Que ho expliquin, sí. I que ho facin, també.

Hi ha una mica d'impotència, i de conya, darrere de la idea del Govern dels Millors. És una bona idea, sí, un bon objectiu. I em temo que poc practicada. No vull entrar ara en casos concrets, ni tan sols referir-me al Govern actual, sinó al conjunt del sistema polític del país. I ho dic per pròpia experiència (i potser, no, segur, autocrítica): costa molt atreure 'els millors' (salvant nombrosos i honorosos casos) a fer política. No ens en sortim.

Com vaig dir fa poc (vegeu "Els ous dels alcaldes") no és fonamentalment un problema de salaris, bo i que hi influeix. És, deia, un tema de passió, de valor (més que de valors), de creure's capaç de deixar testimoni, o d'oferir el del teu bagatge, per la tasca comuna i tan noble com és la política. No pinten bons temps pera la seva resolució. I el risc que la política s'ompli de mediocritat ja és massa evident. També ho deia fa poc Lluís Duch (ho sento, en sóc fan), i n'advertia les conseqüències que un fet semblant tingué per a l'alemanya dels anys 30... També l'ou de la serp és jove. Us sona PxC?



L'instint paternal

Avui us recomano l'article de Joana Bonet a La Vanguardia, que qüestiona l'exatltació dels valors femenins amb què sovint els homes ajornem les nostres tasques. "El orgullo de sexos es un asunto frívolo e inmaduro porque la igualdad nada tiene que ver con enaltecer lo femenino por encima de lo masculino", etziba a rel d'un reportatge a la revista Slate amb el títol "Estan acabats els homes?".

I posa alguns exemples molt propers, per cert, de veritables discriminacions per motius 'de gènere', com els 'feticidis' (la mort selectiva de fetus femenins, també a Catalunya), o com una sentència que demanava a un home que acredités que havia de fer les feines de casa enlloc de la dona, que és a qui li tocava. Diu Bonet. "la conciliación, que nunca será efectiva hasta que al hombre no se le reconozcan sus derechos y responsabilidades como padre. Y los ejerzan. Más aun, cuando la revista Proceedings of the National Academy of Sciences acaba de publicar que el instinto paternal existe. No, los hombres no están acabados, sino en condiciones, al lado de las mujeres, de acortar distancias y celebrar diferencias".

Hi ha molt per fer en matèria de drets i responsabilitats dels homes. I no només pels homes.

Fotos: Jan Saudek, La Santa Rússia (2003)

Carbonell a 'Vida nueva'

Us recomano que llegiu l'entrevista que concedeix Josep Mª Carbonell, flamant president de la Fundació Joan Maragall, a la revista Vida Nueva, en la que adverteix que qui cregui que Catalunya està descristianitzada (escèptics i ultres de banda i banda, afegeixo jo) s'equivoca. Interessant la mirada d'aquesta revista, i d'altres del món catòlic progressista, a Catalunya. Uns la podeu baixar d'aquí.

Correspondre als instants

¡Estar aún aquí
tan pegado a este suelo y respirando!
¿Cómo corresponder
la generosidad de los instantes?
Es posible que nunca alcance el don
de habitarlos sin más, ligeramente,
pero apenas el borde
¡qué dichoso me insiste, cómo, inmenso!
No he sabido llorar cuando debía
y así voy viendo el vaivén de horas
sin saber dar las gracias, siempre en vilo.

Andrés Neuman, "(Vaivén de gracias)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.81.

Mans brutes, si us plau

No m'agrada la puresa. Ja sé que (encara que no ho sembli) té mot bona premsa: agrada més aquell qui viu al llimb pontificant i amb frases, i a vegades actituds, molt favorables de cara la galeria. Acostumen a ser actituds individualistes, molt calculades, que apel·len directament a les essències i -això és important- es malfien de les mediacions (partits, esglésies, cultura, mitjans...), veritables agents impurs, encara que sovint hagin fer carrera a causa d'aquestes mediacions. Guanyen premis d'ètica, a vegades, i reconeixements públics, sempre, i com tothom, però potser més, tenen molt d'interès en amagar la foscor pròpia, les mancances que els igualen als altres.

Jo crec tot el contrari. Primer, que desconfio d'arribar a la veritat (o al poder, o al cel, o a la justícia, o a la felicitat, en fi, al que t'importi) de forma 'directa'. Sempre hi ha mediacions i sempre, doncs, viurem el que desitgem de manera més pura enmig d'impureses que cal assumir com indefectiblement humanes. No dic que s'hagi d'assimilar tot, però sí aprendre a conviure-hi i a 'tocar-ho' sense que entri dins (aquí hi ha el mèrit). Segon, perquè l'ètica, per mi, és precisament fer a vegades el que no toca fer, el que no agrada -potser-, però hi ha un imperatiu ue passa per davant d'altres coses i -sense saber-ne els resultats- t'hi aboques de tot cor. L'ètica no és quedar bé o parlar tot el dia d'ètica. I, tercer, perquè som el que fem, no el que pensem o diem, o diem que fem. I els purs acostumen a no embrutar-se les mans. Contra el que deia un lema polític (per una altra cosa), jo m'estimo més la gent amb les mans brutes. Vés a saber si les netes són com les de Pilat.

Parlant d'això, ara em ve al cap que vaig fer fa uns anys una entrada 'blasmant el puritanisme' en la que parlava d'això i, més concretament, d'una frase genial de Josep Ferrater Móra, que deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència", i de dues aportacions valuoses de Lluís Duch, que desenvolupa molt bé en uns vídeos de l'any 1999 produïdes pel CCCB, aquí i que us recomano amb ànsia. Per cert, Duch (a qui he tingut l'honor de tractar una mica darrerament per raons que no vénen al cas) fa demà dia de la M. de Déu de la Mercè 50 anys de monjo de Montserrat, uns dies més tard del seu 75è aniversari, motiu pel qual s'acaba d'editar un llibre d'homenatge. Per molts anys.

Sant Pep

L'últim dels laics o persones de carn i ossos que ha estat elevat als altars d'aquesta manera inapropiada ?perquè sempre havia estat el Vaticà qui proclamava els sants, no cap altra instància? ha estat Josep Guardiola, entrenador del Barça als darrers anys: molta gent considera que ha fet actes prodigiosos. Però Catalunya, i Barcelona en especial, hauria de redreçar aquesta tendència pagana, que podria dur-nos, un dia o altre, a una ruptura cismàtica amb l'Església catòlica, apostòlica i romana.

Jordi Llovet, fragment de "La fàbrica de sants",a El País, 22.9.2011.

En Manuel Mas

Es veu que Manuel Mas ha dit que no repetirà a la llista del PSC a les eleccions generals que s'han de celebrar el proper 20 de novembre en el que Mataró Ràdio anomenava la fi de la seva carrera política. Curiosa paraula. No crec que Manuel Mas hagi pensat mai en el seu compromís polític, fins i tot en l'exercici de les responsabilitats que ha mantingut com si d'una carrera (o d'una cursa, en castellà seria la mateixa paraula) es tractés. La viu com una autèntica vocació, amb passió, posant-hi tot el que té, amb tot el que això suposa i que en una entrada que em va dedicar que agraeixo profundament deia sense massa embuts. Espero que, com també deia, prengui les opcions que la vida li posa al davant: recentment s'ha estrenat com a avi i segur que veurem la seva vitalitat desplegar-se com els millors moments. Tot és un inici.

Hem treballat junts i hem viscut moltes coses junts, també compartint moltes emocions. Hem discrepat i hem coincidit i -això ho vaig aprendre de seguida- més val que ens ho diguem clar, cosa que agraeixo. Hi ha tres coses més -almenys- que sempre agrairé. La primera, que hagi estat al meu costat quan més m'ha fet falta, quan el senzill hauria estat no mullar-se i mirar cap un altre lloc. La segona és que m'hagi fet confiança en tasques que jo veia molt complicades i no sé si el millor per dur-les a terme; és ben bé que pots treure molt de tu mateix a través de la confiança aliena. I la tecrera és el mestratge, en tots els sentits: en dir les coses clares, com diu, i sense massa miraments; en el seu pòsit cultural després d'haver llegit un munt de llibres; en la seva exigència a la feina; en la seva receptivitat (o el rebuig davant fets, propostes o pensaments mediocres); en la seva activa memòria de la tradició socialista i obrera, sense cap teatralitat. Queda la recança si n'hem fet bon ús, de tot això. Però ara és l'hora d'agrair-l'hi.

Ens vam conèixer fa molts anys. Ja ho veieu a la foto, quan l'entrevistava per un treball de Bup. Que Déu concedeixi a aquest escèptic, agnòstic i no-sé-què més, com a ell li agradava definir-se fa uns anys (sempre en contrast) molts més anys encara i que els passi amb la felicitat d'iniciar aquesta nova etapa plena d'oportunitats. Que no ho dubti, això.

Lisístrata a Filipines

Qui diu que ja no hi ha respecte pels clàssics? La darrera 'adaptació' de la famosa comèdia d'Aristòfanes (bé, triomfen només aquesta mena de clàssics, però per alguna cosa es comença) s'ha produït a l'illa de Mindanao (Filipines) i ha aconseguit acabar amb una guerra que feia més de 40 anys que lliuraven, entre d'altres, els homes d'una cooperativa de costureres de la població de Dado que, des que van proclamar la 'vaga sexual', han aconseguit el cessament d'hostilitats, segons informa La Vanguardia. La mesura pacifista, a més de ser eficacíssima, ha permès reobrir camins i carerteres i reactivar el comerç que estava posant en crisi la producció de les pròpies costureres, potser pensant més en els quartos que en el sexe, o amb les baralles sempiternes, com és obvi.

Així Lisístrata és motiu d'inspiració per a la resolució d'uns quants conflictes recents, més enllà d'Atenes i Esparta. Diu la mateixa notícia que "en 2006, una huelga similar se inició en la ciudad colombiana de Pereira, conocida por el tráfico de drogas y los crímenes violentos. La huelga fue llevada a cabo por las esposas y novias de los miembros de una banda criminal para que cambiasen su estilo de vida y entregasen las armas. Una campaña parecida llevaron a cabo mujeres en Kenia en 2009 para protestar por la brecha que se abría en la coalición de Gobierno". Bé, potser les dones dels senyors 'mercats' podrien fer el mateix per deixar en pau la pobra Grècia rebesnéta d'Arsitòfanes.

El deute dels fills d'Abraham

Tinc la mania que el cinema representa molt bé el llegat cultural  moral del judaisme, i potser el conjunt del semitisme, a la nostra cultura. En vaig parlar fa tres anys, també en sortir del cinema, en aquella ocasió per veure la darrera de Sidney Lumet i així m'hio ha semblat -de nou- en veure aquest remake d'un film israelià inèdit a Espanya i que ara és anomenat La deuda (John Madden, EUA, 2010). Val la pena, les interpretacions són molt bones i ho és també el ritme narratiu.

Per mi, el llegat jueu bascula aquí bàsicament sobre la idea de la veritat i la culpa, en primer lloc, valors que passen per damunt d'altres interessos, inclosa la raó d'Estat. "Quina és la terra promesa? Quin el lloc d'Israel?" semblen preguntar-se alguns dels protagonistes aturmentats: potser aquest lloc on som i les seves seguretats o potser un ferm propòsit en la recerca de la dignitat humana al lloc que sigui, la mateixa que és assassinada en massa a l'Holocaust i la mateixa que, enlloc de pagar amb la mateixa moneda -com recomanaria una mala ortodòxia levítica- confia en la justícia i en la dignitat fins i tot del monstre. Alguns teòlegs jueus sostenen que Déu no té espai, sinó que té temps. No és 'a casa', a Israel, sinó en la Diàspora potser impossible, com podem besllumar en la metàfora dels dos homes en joc al triangle amorós que subjau a la trama.

El temps, aleshores, la terra promesa que es contrueix amb les passes i amb les hores, el temps perdut, és la llosa central del film que cal redimir. Perquè els fills i els néts de la protagonista, els principals afectats per la mentida, és a dir, les generacions que segueixen l'estela dels grans de sorra proclamats per Abraham, recobrin de nou la dignitat, recomposin l'Aliança (Gn 17, 7), fa falta l'acte no sé si heroic o antiheroic que el bell personatge que interpreta la meravellosa Helen Mirren ha de fer, arriscadament, com una antiga profeta bíblica sota la presència del Gran Absent.

Si no és servidora no serveix

Us recomano que llegiu l'entrevista que fan a Capgròs al nou rector de la basílica de Santa Maria de Mataró, Segimon Garcia, que compaginarà aquesta tasca amb al de rector de sant Josep, també a Mataró, i de Vicari Episcopal a la nostra zona. Especialment per aquestes frases:

L’Evangeli ha de ser el centre de les nostres accions, del nostre missatge. I hem de ser una casa acollidora, oberta, i estar al costat dels més necessitats. Si volem ser una Església creïble ho hem de fer amb el testimoni de la nostra pròpia vida. Les celebracions han de ser dignes, però no per l’estètica, sinó que ens serveixin d’alguna cosa. L’Església, si no és servidora, no serveix per res.

Viatge i casa

En ti tendré mi viaje por la tierra
igual que en mi hallarás la casa móvil.

Andrés Neuman, fragment a "(La estancia y los traslados)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.74.

Què ensenyem?

Mientras los medios nos aseguran que Europa está ardiendo, la pedagogía New Age nos invita a tocar la lira. Como decía un filósofo refiriéndose a una cuestión no del todo ajena a ésta, la excusan dos hechos: No parece darse cuenta ni de que Europa está ardiendo ni de que está tocando la lira.

A este paso, más que en escuelas públicas y privadas, nuestro sistema escolar se va a escindir en escuelas que educan para la felicidad y escuelas que educan para hacer frente a la verdad de los hechos, que con frecuencia es muy poco consoladora, y para gestionarlos con el saber que haga falta, la voluntad necesaria, una vela encendida a la diosa fortuna y sobredosis de resiliencia.

Gregorio Luri, fragment d'un post al seu bloc.

La pell i Almodóvar

Hi ha qui no suporta Almodóvar i hi ha qui el troba fantàstic sempre. És el problema d'intentar parlar sense aquest apriorisme i, encara més, de fugir dels epítets amb què aboquem els nostres prejudicis en tota conversa. És impossible. Hi ha qui troba pretensiosa i d'una aparença buida de transcendent La piel que habito (2011), com Carlos Boyero, i a qui fascina perquè "Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent", diu Judith Vives, la meva veïna més cinèfila. Jo he de dir que em va agradar força, que manté una intensitat i ritme narratiu que -justament- és el que busco quan vaig al cine un dia al vespre i que -i aquí hi ha la gràcia- permet múltiples lectures, obre nombroros camins i genera, si un vol, reflexions d'interès, com la que feia Mercè Ibarz avui a El País o com explicaven ahir un article llarg i dos de curts al suplement Cultura|s de La Vanguardia.

A mi em suggereix dos temes. El primer, la reflexió sobre el paper central de la pell en la configuració de l'ésser humà com a projecte únic a la naturalesa. Aquell ésser que ha descobert que té un 'cor', un interior, una profunditat, s'hi comunica sobretot a través de la pell. Curiosament, diem que una cosa és 'epidèrmica' quan no va al fons, però sabem tots que els tentacles de l'interior es mouen al pas de carícies, de ferides, d'arrugues, de cicatrius, de taques, de tumors, de petons, del seu color, de llepades, de mossegades, de cremades. Pensem en un interior aïllat (del que és capaç de fer) però no és res sense aquest contacte de l'aire i de la resta de matèria, viva o no, que s'hi acosta, que s'hi allunya o hi penetra. Alguna cosa d'això ens diuen alguns artistes, com Wolfgang Tillmans (en parlava fa poc aquí) o, també prop de casa, Josep Mª Codina (aquí i aquí). Almodóvar ens planteja un nou horitzó (moral, estètic, sensual, polític): la mutació, la intervenció i el control de la pròpia pell (o l'aliena).

El segon és conseqüència del primer. La pell és un dels atributs que diferencia els homes i les dones, encara que n'hi ha més. La mateixa pell que servirà per diferenciar blancs i negres en un país racista separa alhora homes i dones en una civilització com la nostra on els homes han de semblar homes i les dones han de semblar dones. Recupero aquí un escrit que vaig fer fa un any, a rel d'una entrevista a la filòsofa Beatriz Preciado, en el que plantejava els trets generals de la teoria queer, segons la qual la construcció dels gèneres respon a la voluntat del biopoder (concepte acunyat per Michel Foucault i seguit pel feminisme de la mà de Betty Friedan) per identificar els rols sexuals i socials, donant primacia al grup d'homes blancs de conducta heterosexual i amb atributs culturals masculins (forçut, sexualment actiu, abocat a la feina, d'èxit, etc...). Aquesta mutació que planteja Almodóvar a La piel que habito qüestiona obertament (potser de manera més clara i més simbòlica que els altres films) aquest repartiment de rols que anomenem 'gènere' sobre el qual es construeix, com deia, tota la civilització, i que gràcies la pressió de moviments LGTB, per exemple, podem qüestionar (a no ser, com a vegades passa, que construïm altres 'gèneres' diferenciadors: els barris o bars gai, etc.). I trobar, ara sí, sota la pell, la persona única que és cadascú, al marge de les construccions socials que l'atzar ha determinat pel nostre esdevenidor en néixer amb un cromosoma diferent que un altre. O en no fer-li cas.

L'Estat i l'art

Ha fet molt de mal al món de l'art la deriva romàntica de la figura de l'artista, una figura que, abans d'aquesta època, no diferia massa de l'artesà i, sobretot, no se li atribuïa el paper de torsimany, de mèdium, de sacerdot o d'home maleït al que obliguen els cànons des d'aleshores. La confusió de rols entre la vida i l'obra, un excés de pretesió transcendent, la necessitat d'experimentar el límit sobre el propi cos o la pròpia vida i l'aïllament de les "impureses" (familiars, burgeses, higienistes, organitzatives, col·lectives) són característiques que, desenganyem-nos, no aporten cap valor a l'art i, em temo, tampoc a la vida.

En un temps en què demanem que els capellans es puguin casar (o puguin ser-ne les dones), que els polítics siguin més 'normals' (o 'de casa', diuen alguns) i que les exquisideses gastronòmiques o sexuals puguin ser a l'abast de tothom ha arribat l'hora de demanar artistes com vostè i jo, sense més contradiccions i vicis que qualsevol altre, amb el reconeixement d'un ofici que, per bé i per mal, té el seu lloc al nostre món i al nostre imaginari. Que no l'hem de posar fora d'ell, bé per exalçar-lo pedantment o bé per demanar-li els sacrificis que neguem a qualsevol altre, com que treballi per amor a l'art, mai més ben dit. Les dues coses considerarien l'art com quelcom que és fora de la vida quotidiana. I no és així.

L'art, el mercat i l'Estat

Cal reclamar, doncs, una millor consideració social de l'art. A vegades, ens passem per l'extrem. L'instint humà de la possessió simbòlica posa en marxa mecanismes milionaris al voltant de l'art, especialment després de la consolidació de la cultura i el consum de masses després de la II Guerra Mundial i, sobretot, després del Maig francès (que va ser una mena d'explosió dels límits del capitalisme i així ens va). Recomano un article de fa temps de Raimon Obiols, aquí. L'artista romàntic ha trobat en el mercat, d'una banda, el finançador de la seva extravagància i, de l'altra, el substitut del mecenes o de la casa reial que, segles més tard, han nodrit els museus (estatals, sobretot) més rendibles del món.

En aquest context, l'Estat com a proveïdor d'art està molt desacreditat, especialment ara que Estat és sinònim de deute públic amb primes de risc inassumibles. De tota manera, si volem normalitzar l'art, si volem que el mercat (i els gustos massius) no sigui l'únic criteri imperant, si volem descobrir, si volem incentivar la creació, algun paper ha de tenir l'Estat, és a dir, els poders públics que emanen de la sobirania que atorguem vostè i jo. Però té mala premsa, pel que he dit i per les contínues sospites -sovint fundades- de dirigisme, amiguisme o creació d'un cànon funcionarial, amb trampes i papanatismes. També crec que això es podria corregir (amb millor professionalitat, amb més transparència, etc.) encara que sempre, sempre, hi haurà aquestes sospites. Però sense poders públics finançadors d'art hi haurà només dos tipus d'artista: el que aclapara el mercat i el que pinta a casa seva. Si s'emborratxa una mica, aquest darrer, potser els del primer bloc li faran un racó fins que mori de cirrosi al cap de tres anys.

Carles IV o la família Monster?

Acabo. Els grans pintors del Reneixement i del Barroc, també molts del Romanticisme, han aribat fins avui gràcies a la protecció de l'Estat. Velàzquez pintava el rei, sí, i alhora descobria les múltiples perspectives amb un paper d'absència i presència del monarca dels àustries que encara avui ens impacta, com a Las Meninas. També Goya pintava Carles IV amb la seva família, ja borbons, i els retrats psicològics que avui veiem en el llarg llenç donarien per mil interpretacions i, sobretot, emocions (en descobrir-nos-hi, potser). Sens dubte, amb molts més matisos que la família Monster, per posar un exemple de producte cultural del mercat. A ningú se li escapa que les dues obres mencionades necessiten, almenys, una mena de beca, una petita comoditat d'uns mesos, un petit ecalf del Leviatan que, sense saber-ho, confia en l'artista un retrat que el delata.

Il.lustracions: Paul Cézzanne, Els jugadors de cartes (1894-1895)., Damien Hirts, Crani de diamants (2007) i Francisco de Goya, La familia de Carlos IV (1800).

Tornar-ho multiplicat

He desarrollado una conciencia nómada, es decir, la idea de que la patria no es tanto el lugar donde uno ha nacido, sino lo que uno ha construido a través de lo que va rescatando tras los sucesivos naufragios.


(...) El amor es siempre una segunda oportunidad en la que puedes ser más libre que en la primera. No somos un monólogo, siempre somos una polifonía. Me parece un gran error intentar conocerse a uno mismo sólo a través de uno mismo.

(...) Los pensamientos son emociones enfriadas; y las emociones son pensamientos sin domesticar. Lo bueno sería esa unidad emoción-pensamiento, que implicaría algo ideal: la unidad cuerpo y espíritu, que son lo mismo visto desde dos vertientes distintas.

(...) Para los griegos la ética, el ethos, era la construcción de tu carácter, y ese fue un descubrimiento fundamental: uno tiene que actuar no según la moral de los demás, sino según el criterio propio. Colectivamente vivimos en una sociedad en la que la gente prefiere mil veces estar en la grada juzgando que estar en la arena actuando.
(...) Creo que una de las grandes dificultades que emanan de la ley de la sangre, que es la ley familiar, es que es un amor que a menudo se manifiesta como posesión. (...)
No solamente se predica la posesión, sino la posesión inmediata. Hemos creado un monstruo, la sociedad, que está muy seguro de sus derechos y completamente ignorante de sus deberes. (...)

El sentido de la vida es vivir de manera que el mañana tenga envidia del hoy. Nos vamos construyendo y hay que restituir a la vida lo que te ha dado multiplicado.
 
Rafael Argullol a La Vanguardia, avui.

La dreta i la tradició

Saltava avui a les notícies la polèmica, a Itàlia, per la pretensió del Govern de Silvio Berlusconi de 'racionalitzar' el calendari festiu traslladant dues festes religioses a diumenge com a una de les mesures per fer front a la crisi econòmica. "La jerarquía eclesiástica y los políticos locales se han rebelado con especial ardor en dos grandes ciudades, Milán y Nápoles. La primera celebra San Ambrosio el 7 de diciembre. La capital campana se paraliza por San Genaro, el 19 de septiembre", diu Eusebio Val a la seva crònica a La Vanguardia. El flamant alcalde de Milà, una de les ciutats afectades, l'exmagistrat Luigi De Magistris (a qui vaig citar fa poc), de la nova majoria milanesa d'esquerres ha estat molt clar: "La festividad de San Genaro tiene un carácter religioso y místico que ciertamente no puede ser disciplinado por ley", i assenyala que la festa del sant "es un momento de construcción de vínculos identitarios y comunitarios que la Administración debe proteger". Crec que aquesta visió, que va més enllà d'una aconfessionalitat acrítica amb el fet religiós, és absolutament recomanable en la redefinició que li cal a l'esquerra (per exemple, a casa nostra), treure's les lleugereses 'adamistes' i laïcistes del damunt, i dir, sense embuts, que els 'vincles identitaris i comunitaris' de les expressions (el 'pes') d'origen religiós s'han de protegir. No diu 'respectar', diu 'protegir'.

"Necessitem recuperar la cadena de la nostra memòria cultural,per no caure en una banalització per desmemòria", deia el filòsof José Antonio Maria a La Vanguardia, també, de dissabte, en un magnífic article. És just això una de les coses, un dels vincles, que la tradició religiosa pot aportar a la nostra civilitat. Una tradició que no és a un museu, sinó ben viva. I el que és viu se celebra amb la festa.

Curiosament, és el partit de la dreta italiana de Don Camillo el que té menys escrúpols en polir-se aquests festius i és un representant de l'esquerra, successor del vell partit comunista de Peppone és qui ho reivindica. Un dels arguments que també a casa nostra es fan servir per esborrar la memòria del pòsit religiós dels nostres calendaris és absolutament economicista, en un rampell productivista que ajuntaria els més recalcitrants capitalistes amb els més sòrdids comunistes del pla quinquenal. I algun despistat de bona fe. Dedueixo que la dreta creu que el món de la tradició li és propi, i que li consentirà excepcions, alhora que aprofita la forta crisi actual per produir retalls estructurals que, de passada, s'enduen a capacitat festiva i cohesionadora de les nostres comunitats. Això fa perdre diners, creuen, ignorants que el món s'aguanta -també- per la introducció d'elements simbòlics de sentit al voltant del temps.

El poc respecte per la festa no és propi només de Berlusconi (qui, per cert, es veu que feia disfressar de monges les seves strippers privades). A casa nostra, com bé deia Josep Lligadas a rel de la darera edició de la festa major de Mataró, hi ha bons imitadors. Però proposo que no ens quedem, només, amb l'anècdota. Com diu l'alcalde de Milà, hem d'esforçar-nos en protegir els vincles que configuren la nostra identitat i la nostra comunitat, les dues coses invariablement. La crisi, diuen, és més profunda que no pas l'econòmica. Doncs anem-hi, reforcem-nos en allò que val la pena i ens uneix. I que aquest sigui també un camp a recórrer, com deia, per l'esquerra. Li és propi.

[Aquest tema, ja sabeu, té foça interès per mi. N'he parlat aquí mateix a Contra el papanatisme o Calendari papanata, i fins i tot a TV3 en un debat moderat pels poderosos ulls de l'Helena Garcia Melero]

Àngel Jové al límit

M'agrada que el pintor, com el cas d'Àngel Jové, intenti copiar la senzillesa d'una creació que, segons el relat bíblic, fou feta prou corre-cuita i amb satisfacció del seu creador. Que, fins el final, no s'atreví a llençar l'alè entre capriciós i amorós de la llibertat humana. Fixeu-vos en aquest paisatge, d'una sèrie d'horitzons senzills i desèrtics, foscos, fets de traços gruixuts, sembla, on, malgrat tot, hi passen coses ben delicades, centrades en aquesta línia sempre fecunda entre la terra i el cel. Fecund, perillós i atractiu límit.

Un cop copiat el traç de la creació, crec, un cop intentat el temible gest de dibuixar horitzons, això que s'ha de fer amb el cap ben dret i que ens empeny a fer una intrínseca curiositat interior, t'atreveixes a un tracte fractal amb la natura. I ja no saps si aquella vida limítrof representa una arbreda solitària, batent el vent i el fred, o és una batalla llunyana que aixeca pols i fum, o el pèl que anuncia una fita en el dolç camí de recórrer pells. La fita que farà que l'artista, l'obra i vostè mateix, finalment entrin en un triàleg també fecund.

Il·lustració, Àngel Jové Sèrie VS Limbus (detall) (detall), 2009.

Avui

Lo que antes fue tristeza exagerada

hoy es reflexión y transparencia.

Andrés Neuman, fragment a "(El huésped de si mismo)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.66. 

Foto: d'aquest bloc.

Batec

L'escletxa (...).
Altres hi pintarien al damunt
tapant el traç del temps de convicència (...)
com un desbordament, com un relat,
com una cicatriu sensible, viva,
d'aquest batec constant durant deu anys.

Jaume Subirana, "Escletxa" (fragment) a En altres coses, Ed. 62, Barcelona 2002, p. 45.
Dedicat a l'Ivan i la Marie.
Foto: meva.

Diada hard o soft?

És interessant repassar dos articles recent a La Vanguardia. Parlo de "Catalunya sense poder tou", de José L. Álvarez i una mena de resposta de Francesc-Marc Àlvaro, "L'amenaça catalana" ahir. El primer, defensa la necessitat d'incrementar el 'soft power' (la capacitat d'empatia i de seducció') del catalanisme 'cap enfora', donat que l'increment de les expectatives del catalanisme, ara ja pràcticament reduït a l'independentisme (tota la resta de matisos semblen rposcrits, apunto jo) ha estat en detriment de la capacitat d'aquest altre poder tant o més efectiu al 'poder dur' de les institucions i els poders fàctics, segons el professor d'Esade. El periodista apunta, tampoc sense raó, que el repte del catalanisme no és pas enfora, o no només, sinó -sobretot- a 'dins' del país.

"Lo he intentado explicar", diu Àlvaro, "mediante una metáfora: la mancha de aceite del catalanismo se está calentando pero no sabemos si es mucho mayor de lo que era hace treinta años. He ahí el enigma y la tarea pendiente de los catalanistas. Es indudable que el viejo catalanismo se está haciendo soberanista, como quien agujerea la piedra cada día, pero eso no resuelve la debilidad demográfica del catalanismo en general, que es ser, todavía, un gran desconocido para muchos ciudadanos catalanes".

Crec que, sincerament, aquest és un dels reptes més rellevants del país. La 'parasització' independentista del catalanisme (visible a CiU i el seu 'concert' i en el desconcert dels altres) no comporta, crec jo, a la unitat civil del poble català cap un mateix objectiu d'autogovern sinó, precisament, la desmotivació catalanista de bona part de catalans que no entenem que la via independentista sigui la que més convé al país. Volent 'el més alt' per la nació ens quedem sense nació, només amb una colla de 'nacionals'. És com si a l'Església només es pugués ser dels Legionarios, o al Barça dels Boixos Nois. El repte, doncs, és invers: com convertir l'independentisme en una opció més del catalanisme i integrar les altres opcions en un projecte ampli de país. Crec que el que està en crisi no és (o no tan sols) les relacions de Catalunya amb Espanya sinó, sobretot, que el pacte catalanista de la transició (des de la 'Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia') no ha estat substituït per cap altre acord d'ampli espectre que, a més, sedueixi àmplies capes de la població catalana. O de la nació catalana, que és del que es tracta, oi? O farem una nació sense població, o amb la població dividida?

Un parell d'articles més publicats el passat 14 d'agost per acabar aquest post (amb aires de Diada Nacional) perquè vegeu dos exemples allunyats del que també pot ser un govern d'independentistes (o què amaga també a les seves entranyes l'independentisme). Un és una entrevista a Odón Elorza (El País) en el qual l'exalcalde de San Sebastián descriu el subtil horror de la nova administració governada per Bildu, propera als programes de reeducació totalitaris. Perquè després alguns catalans els riem les gràcies i ens pensem que l'únic problema el tenim amb PxC. El segon, publicat a La Vanguardia, explica les ànsies independentistes del governador de Texas, als EUA, Rick Perry, que compta amb el recolzament del Tea Party. Els seus arguments radicalment conservadors tenen una similitud sospitosa amb el nostre independentisme més revolucionari. Com sempre, els de les àmplies capes 'del mig', potser més toves -ho reconec-, els que volem sortir del catalanisme cridaner i excloent, dur, necessitem altres veus.

[N'he parlat altres vegades a Catalanisme plural vs. independentisme,  Més sobiranistes=menys catalanistes, Un sol poble, Més win-win, Nou catalanisme el dia de la Constitució, Irlanda?, La nació que volem,]

L'entrebanc

Aquesta esplèndida foto és de Jordi Bernadó, és de 2004, i va sortir publicada a El País Semanal el passat 12 d'agost en un reportatge d'una sèrie sobre les peculiaritats d'Espanya en els darrers anys. Correspon a un poble de Toledo, Illescas, i la imaginativa manera de fer un carrer en una mena de no-res on un pal de corrent barrava el pas. No tinc ni idea de les circumstàncies que envolten aquesta curiosa solució, però em fa recordar les kafkianes negociacions que, qan era a l'Ajuntament, aquest havia d'emprendre amb les companyies de serveis que, emparades per la llei i per un enorme poder, esdevenen un dels entrrebancs més insalvables de l'obra pública. Respecte als costos de trasllats (com el que suggereix fa falta aquí) així com en els terminis d'execució, es tracta d'un veritable via-crucis.

Per orientar-se

Francamente, dan ganas de recordar aquel viejo dictum según el cual quien dice que no es ni de derechas ni de izquierdas seguro que es de derechas. Pero no es verdad; la verdad es todavía peor. Desde su nacimiento durante la Revolución Francesa hasta ahora mismo, izquierda y derecha nunca han sido conceptos absolutos, sino sólo relativos, igual que norte y sur o que arriba y abajo: como dice Norberto Bobbio, izquierda y derecha proponen solamente soluciones distintas u opuestas a problemas colectivos, contrastando ideas, intereses y valoraciones sobre la dirección que puede darse a la sociedad. Así que, del mismo modo que es imposible orientarse en la realidad física sin el norte y el sur y el arriba y el abajo, sin la izquierda y la derecha es imposible orientarse en la realidad política. O, dicho de otro modo: quien dice que no existe ni la derecha ni la izquierda, lo que quiere decir es que no existe la política. Y si no existe la política, lo único que existe es el dinero. Y, como ha escrito Ramoneda citando a Polanyi, cuando el poder económico se impone al político -cuando las agencias de calificación no electas se imponen a los Gobiernos electos, por ejemplo-, el fascismo acaba llamando a la puerta. Ese es el nombre verdadero de la enormidad a la que, a menos que intervenga la política, podemos tener que enfrentarnos.

Javier Cercas, "La enormidad", a El País Semanal, 7/8/2011

En contra de Belén Esteban

Un dia vaig exposar els arguments de Gregorio Luri a favor de Belén Esteban que, com que eren originals i una mica contra-culturals, em van agradar força. Però l'ordre racional  té defensors d'una solvència com la de Manuel Cruz que us convido a repassar (aquí) i que va publicar aquest passat mes d'agost a El País.

Us deixo la darrera part:

Pero reparemos, para terminar, en lo que todo este espectáculo deja en evidencia: caducó la vieja engañifa romanticoide -que por lo visto la propia Belén Esteban se llegó a creer- de que el amor podía ser el único ascensor social al alcance de los (y, sobre todo, las) desfavorecidos. Cuando ella lo intentó con un torero tales fantasías pertenecían ya irremediablemente al pasado. Ahora ese mismo ascensor viene representado por el odio o, en su defecto, por el resentimiento. De momento, funciona: Belén Esteban está triunfando a base de explotarlo. Definitivamente, la historia avanza por su lado malo.

La pau a Vallauris i a Vence *

Queda una mica amagat del garbuix i els excessos de la Costa Blava, i més i deuria quedar quan Picasso va decidir d'establir-se al poblet de Vallauris, entre 1948 i 1955, en el periple vital que el féu fer petjada a tants i tants llocs i llogarets, sobretot a la França del migdia i de l'exili. La petjada del geni malagueny en aquesta població al Nord de Cannes ha permès, a banda de contemplar una magnífica escultura a la seva plaça, dedicar-li un petit museu amb notables peces de ceràmica i, sobretot, la decoració mural d'una petita capella gòtica primerenca amb el títol urgent, necessari -aleshores sobretot, però ara també- de 'La guerra i la pau' (1952). Ressonen, de lluny, els estralls dibuixats a Gernika (1938) o de la Massacre a Corea (1951), els dos testimonis que evidencien el fil conductor de la II Guerra Mundial i, potser, de totes les guerres. 

Disposada fonamentalment en tres panells, entrant a la dreta s'hi representa una pau com si dejunéssim a l'herba romàntica, com si descobríssim novament, com si ja fos l'hora de tastar de nou -després de tanta guerra- les potències salvífiques del cos i de la vida. Al front, un símbol d'unitat que repetirà més o menys en altres obres i que vist avui és massa naïf. I, a l'esquerra, trobem el mural de la guerra: un carruatge de destrucció que s'enfronta amb el cavaller de la pau i la justícia. El color, d'una banda, que ho presideix tot d'una manera molt suggerent, i l'aparició simbòlica del combat del Bé, allunya Picasso de les altres dues representacions esmentades de la guerra, contra la qual -sembla dir- ja no valen només els planys ni la proposta arcàdica de la pau. No tan sols. També reclama el paper bel·ligerant (guerra a la guerra) del mateix cos i de la mateixa vida que aspira a lluitar per la seva dignitat, fent el pas de canviar de mural. I que ho veu possible. O, almenys, admirable. Enlloc millor que en una capella per dir-ho.

Prop d'allà, a les afores de Vence, podrem trobar Santa Maria del Roser, la capella que va projectar i decorar Henri Matisse en agraïment a la monja que el cuidà mentre l'havia de cuitar afectat per un càncer, erigida entre 1949 i 1951, és a dir, contemporània de la de Picasso. Aquest mes de juny, als museus del Vaticà, s'ha inaugurat una sala amb els treballs preparatoris de l'artista. La seva intenció és força diferent de la de Picasso, no procura reescriure la història de la salvació, sinó, en tot cas, reinterpretar-la a través de les sensacions i els processos de la pregària. La llum, els vitralls, la pròpia disposició de la capella, és una invitació, en aquest cas, al repòs, a la contemplació i a intentar desvetllar el més feliç, el més pregon, el més admirable de tu mateix per fondre-ho amb la Bellesa. Diguem pomposament que si Picasso representa la força de l'ètica, Matisse ho fa de la mística. Reflexions de l'Europa que reneixia, aleshores, fetes a pocs metres d'una costa boja, bohèmia i luxosa.

* article per a la revista Valors del mes de setembre de 2011

El dolor

............................Quien padece
un dolor está doblemente enfermo
y lucha por sanar igual que lucha
por extraer bondad de un fondo oscuro.


Andrés Neuman, fragment a "(La escuela melancólica)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.60. 
Imatge, Jenny Saville, Reverse (2001).

L'absurd com atribut diví

El l'absurd de l'obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l'obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Sant Pau. 1Co 1, 25

Imatge de l'obra Esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Joan Ollé (2011)

El ball

Por decirlo de una manera más sencilla, lo conocido y lo desconocido están inmersos en un continuo baile dentro de nosotros y a nuestro alrededor. La naturaleza no humana, tanto si se extiende hasta los límites del inmenso vacío del cosmos como si está profundamente enterrada en lo más recóndito y desconocido del corazón humano, es la forma predominante del Universo. Afirmaría que ese lugar lejos de nosotros y más allá de nuestro entendimiento, al que dedicamos nuestros rezos y también nuestras obras, aquel sobre cuya existencia o no existencia reflexionamos, es absolutamente necesario para la vida y que pereceríamos sin él.

Bill Viola, "En busca del alma de la tecnología", El País, 22.1.2011

Imatge del vídeo Cinc àngeles pel mileni (2001), de Bill Viola.- Kira Perov