Feliç agost

Abans d'acabar el juliol, dues coses. Una, que pel mes que ve he fet una selecció de vídeos per si algú s'avorreix i decideix passar per aquí. Hi ha alguna cosa més, però -sobretot- vídeos. Ja veureu. Dues, que us recomano les seleccions anuals del mes d'agost que fa en Jaume Subirana des de Flux. O sigui que, els avorrits, millor abans us passeu pel seu bloc i després -si us queda temps- pel meu.

És la manera que aquest bloc té de fer vacances. Les que cadascú hauria de prendre exactament com vulgui, ben despullat, ben amb hàbit o ben com li plagui. Feliç agost.

Créixer endins

Así mismo, artesana,
tú creces muy adentro:
habitándome lenta,
quedándote con todo, sin forzarlo,
este pequeño corazón hermético.


Andrés Neuman, fragment de "(La curva corazón)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 48

Lluny, a prop

De tant en tant, prop de les barres dels balls de Les Santes, em passa un fenomen curiós. Alguna persona que tens vista i no saps de què, amb qui mai no has parlat, i que et coneix molt millor que no tu a ella, se t'acosta i et fa una confessió. Et diu allò que et voldria haver dit en circumstàncies normals, però mai no ha pogut ser. Cal una mica d'embriaguesa (de tots dos), l'ambient de festa major, algun còmplice i uns instants d'escoltar a soles. He de dir que, contra el que sembla en aquest bloc (on la majoria de comentaris són d'engegar-me a dida), aquestes confessions sempre em sorprenen positivament, sempre són per dir coses bones (són les que costa més de treure de dins, caram), sempre són per mostrar un grau de complicitat, de comprensió, de lligam fins ara ocult, d'inici d'una mena de nova etapa. M'agrada molt que això (em) passi.

I ahir em va passar. Uns coneguts em van demanar un 'a part' mentre estava esperen de ballar i em van deixar palplantat un noi, un pèl més jove que jo, que els havia dit que em volia conèixer i que em va encoratjar molt, amb oportunes referències a Popper i Kant que vaig trobar fantàstiques enmig del garbuix. L'altre dia, quan parlava de les virtuts de la festa, també volia dir això. I una de les seves mancances -avui que s'acaba la festa major- és si, nosaltres, jo, aprofito prou aquests dies per fer just el contrari, acostar-me al que és lluny i destacar que ell, malgrat continuar ser lluny, és important per mi.

Il·lustració: Francisco de Goya, El bevedor (1776-77), Museo del Prado, Madrid.

País petit

No pot ser que l'Alcalde faci una Crida demanant tolerància i respecte per tothom i a continuació etzibi que Catalunya és “aquest país petit que vol créixer com a poble sobirà, que vol anar més enllà i que vol exercir el seu dret a decidir”. A veure, als qui ens sembla que créixer com a poble vol dir, precisament, no caure en el miratge del sobrianisme (l'independentisme, deixem-nos de tonteries) no formem part de Catalunya? O és que és un país que alguns volen petit per tot?

Torna l'exclusió. Una manera d'entendre Catalunya segons la qual els que no aspiren a isolar-la no en són dignes. "Primer els de casa" no és una consigna només d'uns i prou, és a l'imaginari col·lectiu d'una idea excloent de nació, de pàtria, que curiosament recau sobre força gent "de casa", però que no en sembla digne als ulls d'alguns mal anomenats patriotes...

I avui ha estat pitjor. després dels lamentables fets de l'Anada a Ofici d'enguany, a l'alcalde no se li acut res més que atribuir-los als 'de fora'. Primer problema: negar que té un problema 'a dins' de la ciutat. Segon: recórrer al de sempre. el mal ve d'Almansa o del marroc, però sempre de fora. Tercer problema: qüestionar el caràcter obert de la Festa Major, molts de fora vénen a admirar-nos i a participar-hi, més respecte. Quart: sense els 'de fora' no hi haurien Santes (Juliana i Semponiana van ser evangelitzades per un grup d'immigrants africans al segle III), ni regidors que volen només 'els de casa' (i que viuen 'fora'), ni un alcalde 'de fora' que cada dia va i ve d'una altra localitat a fer d'alcalde. I que no per ser de fora (sí per amagar-ho) li donem la culpa del que fa malament.

L'Església de la festa

Jo solament creuria en un déu que sabés dansar

Friedrich Nietzsche

Una de les reflexions més assenyades que he trobat al darrer llibre de Francesc Torralba (Jesucrist 2.0, Ed. Pòrtic, Barcelona 2011) és sobre la relació dels cristians amb la festa. Inicia la reflexió reconeixent que, sovint, l'expressió del cristianisme és més aviat trista i que una de les crítiques que se'n fa, de la religió, és que 'amarga la festa dels sentits'. Torralba diu que "la festa és inherent a la fe" i que es tracta de la "celebració de l'existència, manifestació plena del goig d'existir-hi", de manera que "la festa transcendeix els límits que separen el món visible del que és invisible, a través del cant coral, de la festa i de l'embriaguesa", contra qui pensa que és una frivolitat, citant Nietzsche (vegeu cita del post). (p. 162). 

Creu que la festa "és promesa de redempció" i reivindica la "rialla cristiana" com a "manifestació de la fe en la resurrecció"  (p. 163).  En reivindica la gratuïtat, l'equilibri de tensions i l'ajustament de contraris. I diu que "la festa és un símbol de la plenitud possible", d'altra banda "res a veure amb la seva degenració consumista i elitista que molt sovint contemplem la nostra societat" (p. 164).

Més endavant, valora el ritual anual, de manera que "necessito retrobar, cada any, les mateixes festes. Cada any el símbol ressona diferent, no perquè la seva interpretació sigui diferent, sinó perquè jo he canviat" (p. 205). En fa, filament, un paral·lelisme amb la pietat, ja que "l'ésser piadós experimenta un excés, una desproporció, se sent trasbalsat per una realitat que no mereix, que li és donada" (p. 264).

Fins aquí Torralba. He pensat molt sobre si, a casa nostra, és possible fer una pastoral de la Festa Major. En una ciutat, Mataró, que té Les Santes com a nom, que conté al seu si una joia musical i patrimonial que es diu precisament 'Missa de Les Santes', que s'ha celebrat aquest matí, l'únic a què aspirem com a cristians és oferir un bon ofici eucarístic? Crec que caldria incentivar no tan sols la reflexió, sinó també el desig de fons al que ens pot impulsar la festa. I viure-la sense cap mena de problemes, dins i fora de la litúrgia. 

La recerca del desig festiu, de les ganes de compartir amb tothom aquest moment, que és el tast de la plenitud que esperem, hauria de ser-ne l'eix vertebrador. L'Evangeli situa les metàfores d'aquesta plenitud com una festa o com un convit universal i també posa el miracle de les bodes de Canà com a la primera 'acció pública' de Jesús. La felicitat és convertir el nostre món aigualit en vi de festa. To això, òbviament, per fer-nos nosaltres més 'autèntics' en relacióal fet festiu. Però també, per oferir aquesta alegria, i la reflexió, al conjunt de la societat, no tan sols els creients. Més encara: a aquells que se senten més lluny del món com una 'festa' de la humanitat.

I l'altre fil argumental, m'atreveixo a dir, seria la de poder entrellucar al si de la festa aquells elements anti-festius, de degradació o de pur consumisme, com advertia Torralba. I reivindicar el lloc alegre, preponderant i central de la dignitat humana. Amb to festiu.

Si algú en vol parlar, jo m'hi apunto. I tots serem benvinguts a l'Església de la Festa, aquella que es coneixerà per l'alegria dels seus membres.

Fotos: Francesc Torralba per Kim Manresa i Gérard David, Les noces de Canà (S. XVI), Musée du Louvre, París.

Missa amb Bildu i PxC

 

De missa en missa, demà és la de Les Santes. L'element més genuí de la festa, sens dubte. I un dels elements patrimonials immaterials més destacats del nostre país. Una missa composada per un jove mestre de capella, al segle XIX, és cantada quasi ininterrompudament fins els nostres dies el dia de les santes Juliana i Semproniana. Un acte recent, organitzat per l'Associació d'Amics de ca l'Arenas, commemorava el 40è aniversari de la revitalització de la Missa, a través de Jordi Arenas, que fou l'encarregat de dirigir-la el 1971 (i de renovar-la a fons) per l'aleshores rector de Sta. Maria, Mn. Francesc Pou. Va ser un acte magnífic, i concorregut, que comptà amb la participació de Nicolau Guanyabéns, historiador, els músics Marcel Olm i Lluís Carné i la cantaire Mª Dolors Fernàndez. En aquest acte es va fer esment també del cant dels Goigs, el full dels quals us poso avui d'il·lustració. Aquí hi teniu l'arxiu sonor.

També va ser un acte clandestí, perquè cap dels mitjans de comunicació va mostrar interès en assistir-hi. Tampoc ningú de l'Ajuntament. La dreta no és el que era.

Demà és la Missa i segur que no serà clandestina. No pels seus atractius intrínsecs o la seva dimensió pastoral (serà presidida per l'Arquebisbe Lluís Martínez Sistach). Serà el primer any que els regidors d'extrema dreta, la Pataforma que finança sembla ser els seus homòlegs noruecs, seguin als bancs reservats. Bé, el primer any des de la recuperació de la democràcia, que abans s'hi van estar 40 anys... Per no ser menys, el regidor de la Cup (que mai no ha assistit a la Missa, però sí a fer-se veure a les cercaviles d'anada i tornada) hi ha convidat una diputada de Bildu, també molt aficionats als extrems. Espero que no ens tirin la festa enlaire amb els seus numerets. Els uns (nous) i els altres (de fa temps). Que tinguem la festa en pau, la pau de la que tots dos es rifen.

La Missa clandestina

Avui és Sant Jaume. A l'Antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, en una bella capella d'estil barroc que fa cantonada amb el carrer de Sant Pelegrí, s'hi celebra cada any una missa. Ahir mirava el programa de la nostra Festa Major, que inclou diversos actes no estrictament de  la festa de Les Santes (concert de quinze anys dels castellers, art al carrer sant Pere Més Alt, etc...) i veig que aquesta missa no hi surt. 

De cop vaig moure'm per preguntar si el nou Govern de la ciutat,, un govern de minoria (elitista?), posats a suprimir actes  culturals "elitistes", com el festival Shakespeare, que ens facin pensar amb altres segles (bé, que ens facin pensar i prou), també s'havia carregat enguany aquest acte. Vaig mirar  a la seva hagiografia si l'alcalde foraster tenia mania al barroc (mataroní o anglès) i sembla que d'això tampoc hi entén. Es veu que la Missa sí que s'ha fet. Missa clandestina.

Em van dir, però, que l'exclusió de la Missa de Sant Jaume del programa de Les Santes no ve d'ara, que ja en fa uns anys i que es deu al fet que la Missa es faria igual si la festa major fos en unes altres dates. 

Em va semblar un argument de pena. Sobretot perquè qualsevol  pet de mataroní o vol de mosca que sembli la tonada del Bequetero és integrada en un extens programa que, enguany, va del 22 al 30 de juliol.

És obvi quin n'ha estat el motiu. Mentre hi ha ciutats on es prohibeix o se silencia l'Orgull Gai, a la nostra s'obvia el llegat cultural, encara viu en la seva dimensió religiosa, que va més enllà de determinats paràmetres mentals. Les raons són les mateixes: per no 'contaminar' la vida pública, la festa que -curiosament- porta el nom de 'Les Santes'. També és possible que fos el propi alcalde de Mataró aleshores, Manuel Mas, qui sentenciés la diada de Sant Jaume quan va recordar que era 'patró d'Espanya'. La religió anti-Espanya sí que està de moda, i té la seva Inquisició.

Sóc dels que troba molt bo que la nostra festa major s'associï (cada vegada per menys, però) a la recuperació de la democràcia, a la celebració festiva de la ciutadania i a les ganes de retrobar-nos com a mataronins, amb orgull. Però també crec que no es pot matar tot el que és gras. La nostra festa no va néixer després de Franco. Ni amb Franco. Hi ha una tendència massa agosarada -al nostre país- a fer cau i net de seguida, a tallar abruptament amb el passat i a pensar que el món comença quan un va néixer. 

La Missa de sant Jaume, a poques hores de la Crida de la Festa Major, ens recorda força coses. Que no venim d'ara mateix, i que les petges per 'fer ciutat' passen per personatges i segles que no hem viscut i que és bo de respectar. Que és una manera de recordar-se dels malalts (ara, al costat, hi ha un centre de malalts aguts) abans d'uns dies en què no tenen cap -cap- protagonisme. Que la devoció de Sant Jaume (bo i que prové de Mn. Jaume Sala, el llegat del qual serví per erigir l'hospital i la capella a canvi que cada any l'Ajuntament honorés amb la seva presència a Missa aquest llegat), ens lliga als camins dels pelegrins d'Europa, aquest projecte polític tan important. Que la capella reuneix encara una petita comunitat de cristians que, totes les setmanes de l'any, hi celebren l'eucaristia i en tenen cura, talment com qualsevol altra entitat i associació ala que estem tan acostumats a glossar. En el propi Programa de la festa major.

En fi. Que això s'ha d'arreglar. I costa molt poc.

La festa de la dignitat *

SANTES15 / Trailer from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.

Vaig ser dels que omplien, divendres passat, el Teatre Monumental amb la presentació de la pel·lícula Santes 15, dirigida per Eloi Aymerich i produïda per Clack Produccions. Es tracta de 15 curtmetratges dirigits per 15 directors o equips que, cadascú a la seva manera, interpreten en imatges algun dels aspectes de la nostra multifacètica festa major. Fins el 31 de juliol es poden veure els curtmetratges a l'exposició que ha muntat Caixa Laietana a l'Ateneu i, també, es pot adquirir en vídeo.

Sota el meu punt de vista (i aquí hi havia el risc del film) els resultats són força desiguals, però força bons en general. Crec, però, que cal destacar, tècnicament, el curt de Marc Salicrú i Narcís Rovira i experimentalment, el de Xavier Roldan i Òscar Fernàndez. Encara hi hauria una altra 'categoria', que seria la d'introduir una visió original, individual, fins a cert punt outsider al que és -potser- una de les característiques de Les Santes (i de totes les festes) que no esmentem mai, per lletja: l'adotzenament.

Anem a pams. El de Francesc Pàez i Marc Giner se centra en un conegut personatge de la Plaça de Santa Anna, en Lluís, tractat d'una manera molt subtil, la mirada del qual ja apunta a aquesta necessitat d'individuïtzació, de relat personal, de diferència, a la qual la festa juga a subvertir. N'hi ha un altre, crec que el de Jorge Heredia i David Valverde que, gràcies a una imprevisió sobtada (anaven a filmar l'Albalda del dia 29 al 30 i va caure un xàfec) ens mostra la cara oculta de la festa: noies que busquen 'algú', nois massa beguts, grups arraulits sota una lona fent veure que la festa no s'ha acabat... i la pluja, una mena de principi de realitat freudià ens ensenya que tot és, de nou, en un espès ordre. Que el miratge s'ha acabat. I a veure què n'hem tret de la roda del temps, enguany.

El darrer que volia comentar és el de l'Eloi Aymerich, el propi director. Planteja Les Santes des de l'enyor, des de la distància, des d'un lloc ben diferent al nostre (Líbia, Líban...). També des de la misèria i des dels epicentres de guerra sobre els que -també de cop- el dictat de la festa ('divertiu-vos fins a morir') imposa silenci. També és bo que algú ens digui que o fem la festa tots o no és la festa que volem, aquesta. I que la festa és dignitat, no anorreament de la persona.

Com diu el propi Aymerich, cadascú podria fer la seva, o les seves, pel·lícules de Les Santes. Quina seria la vostra?

* article publicat a Capgròs, en una nova secicó d'opinió al digital que s'ha de dir 'La nova vida' i que amablement m'han demanat d'escriure-hi mensualment.

L'ànsia i la renúncia

El ansia por lo exacto
conduce, si es sincera, a lo imperfecto.
Sé que la perfección
es el arte marcial del temeroso,
que en toda proporción bien entendida
renuncia al consumarse.

Andrés Neuman, fragment de "(Los errores perfectos)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 41.
Il·lustració; Santi Estrany, Nuremberg (2), 2009?

Els ous dels alcaldes

Mostra Mapa de sous i retribucions a l'administració local de Catalunya en un mapa més gran

El treball de recerca (i d'agregació via 2.0) que el periodista Saül Gordillo ha fet [aquí i al mapa superior] sobre les solucions que alguns municipis han trobat per retribuir els seus càrrecs electes, especialment els que precisen dedicació, just en el moment en què la Llei fixa que cal acordar-ho (a l'inici dels mandats), il·lustra molt bé un debat recorrent, complicat i no resolt sobre quins han de ser els sous dels regidors i alcaldes. Curiosament, mai no es parla de les retribucions d'altres càrrecs públics (electes o no) i, no diguem, dels privats, alguns dels quals són d'escàndol.

De moment, com esmenta el mateix periodista, la taula de referència acordada el seu dia entre les dues grans associacions municipalistes de Catalunya sembla un bon principi. De fet, respecta l'autonomia municipal (no sóc dels que creu que s'hagi de regular per llei), però orienta força. Com que vivim en un temps en què la dedicació pública està mal vista (una majoria de gent, segons les enquestes, pensen que els càrrecs públics hi són per enriquir-se) i vivim amb un alt índex d'atur, la demagògia està servida.

No seré jo qui proposi solucions i, més aviat, crec que s'hauria d'aprofundir en la línia dels acords esmentats. Hi ha qui pensa que encara cobren massa i hi ha qui pensa que encara cobren poc. De fet, un dels arguments que fan servir els darrers crec que fa una mica de trampa. Certament, si no es retribueix bé la dedicació pública, hi haurà menys possibilitats de convèncer determinades persones perquè deixin per un temps la seva feina, molt millor remunerada, i s'hi dediquin. Conec una mica el tema per poder afirmar que en molts casos és exactament així i que, en termes de competitivitat, el sector públic té un problema greu per atraure bons professionals.

Dic, però, que l'argument té una mica de trampa. Per dues raons. Una, perquè dins les múltiples facetes que -crec- fan falta per poder exercir un càrrec públic electiu, la 'professionalitat' no ho és tot. Per això he defensat que, a més de bons governants, el sector públic ha de poder atraure professionals directius que, aquests sí, competeixin amb el món privat. I dues, perquè, això sí, una altra de les facetes que sí que crec que ha de pesar (però que tampoc ho és tot) no es paga amb res. Als nostres ajuntaments i a les institucions democràtiques s'hi ha d'anar amb passió, amb ganes, amb la recerca de la satisfacció que mai no produiran els diners ni el poder, encara que de diners, i de poder, se'n remenin. Aquesta és la millor retribució, sens dubte. La que surt de dins (o dels ous, a vegades), més que dels sous.

Desxifrar autories

Avui a La Vanguardia digital expliquen que uns israelians han desenvolupat un software que permet, a través d'un mecanisme complex, desxifrar les diferents autories d'un text, segons un treball presentat fa poc en una trobada de l'Associació de Lingüística Informática a Oregon (EUA). Han fet la prova amb la Bíblia, en hebreu, i ha funcionat. L'invent ha de passar encara algun sedàs, com el de descobrir les fonts primigènies dels textos (treball que amb molt de rigor s'hi han dedicat força especialistes, especialment després dels descombriments del Qumran), o el d'aplicar-ho a altres llengües per descobrir els processos d'escriptura de textos que se saben de diverses fonts. I, amb això, conèixer el 'teixit' amb què s'ha anat desenvolupant una peça.

És una molt bona notícia. En el camp de la lingüística, sens dubte, és un des dels quals més pot desenvolupar-se la capacitat de l'anomenada 'intel·ligència artificial', fruit de les innovacions brutals en el processament de les dades que estem vivint. I, amb això, poder millorar moltíssim la interpretació i el sentit dels textos, el seu context, etc. És a dir, després, haura d'intervenir-hi -de nou- la intel·ligència natural. És una bona simbiosi. 

Meritocràcia

La meritocràcia pot donar lloc a un nou grup social disposat a tancar-se en si mateix per defensar els seus privilegis. Els meritòcrates estan convençuts que la seva posició es deu únicament als seus mèrits, i no es creuen amb deute amb ningú, però sí amb dret a sous astronòmics, stock options, o indemnitzacions milionàries. Efectivament, l'excel·lència tècnica no garanteix la moral. (...) Però Young  [Michael Young, crític amb la meritocràcia] va ser insensible a les reaccions populistes contra la meritocràcia. (...) Per alguns, la plaça Catalunya ocupada per una part mínima de l'emotivitat pública era més representativa que els autèntics interessos populars que el Parlament de Catalunya.

Gregorio Luri, "Democràcia i populisme" a La Vanguardia, 20.7.2011

Què em toca fer?

El western ha sido un género que tradicionalmente ha expuesto como aceptables -en serio, y no como caricatura- sentimientos y conductas que hoy escandalizan a la hipócrita masa mundial de biempensantes voluntariosos; es decir, de aquellos que se esfuerzan con ahínco por apartar de sí, y además condenan, una serie de pasiones connaturales a la humanidad de todas las épocas. En el western el odio no está mal visto, ni el afán de venganza, ni la ambición, ni la obstinación infinita en la persecución de un enemigo, el deseo de hacerle daño o matarlo, ni la búsqueda de reparación a un agravio, también la de justicia a veces. Los personajes interpretados por James Stewart en Winchester 73 y El hombre de Laramie, ambas de Anthony Mann (por ejemplo, y por recurrir a dos películas no especialmente violentas ni despiadadas), son capaces de abandonarlo todo y dedicarse en cuerpo y alma a la caza de quienes acabaron con la vida de su padre y su hermano menor, respectivamente. El primero, Lin McAdam, no tiene otra ocupación que la de perseguir por medio Oeste a un individuo llamado Dutch Henry Brown, que no es sino su propio hermano y que asesinó al padre de ambos por la espalda. El segundo, Will Lockhart, se instala en un absurdo pueblo en el que nada se le ha perdido, Coronado, porque allí se lo ha maltratado y arrastrado con un lazo y porque se malicia que algún individuo del lugar vendió a los apaches los rifles de repetición con los que éstos emboscaron y mataron a su joven hermano, soldado de Caballería. Por así decir, nada más cuenta para McAdam y Lockhart, el resto de su existencia -si hay resto- está a la espera, indeterminado, suspendido por la única tarea que les importa. Los personajes del Oeste a menudo carecen deliberadamente de futuro, o es más: temen que, una vez concluida la misión que se han impuesto, se les aparezca esa noción incómoda, la de futuro, sin la que la humanidad de nuestros días es en cambio incapaz de vivir y por la que andamos todos endeudados y esclavizados. Tal vez por eso en los westerns se nos suele hurtar o escamotear esa fase: las películas terminan casi siempre cuando el protagonista ha hecho lo que sentía que debía hacer; se nos suele evitar ese momento horrible en el que levanta la cabeza, mira a su alrededor y, como si saliera de un sueño, ya apaciguado, ha de preguntarse: "¿Y ahora qué? No he muerto en este empeño. ¿Qué me toca hacer ahora con esta vida que he conservado?".

Javier Marías a "El espantoso futuro del héroe" a Babelia / El País, 16.7.2011. Imatge: fotograma de Centauros del desierto, de John Ford.

Morir-se és mal negoci

No me convencen tanto las palabras que ha escrito en el programa de mano: "El accidente final trae la calma y la paz: finalmente, la ligereza". Dice "accidente" para no decir "suicidio", pero es lo mismo. Me parece a mí que morirse nunca es un buen negocio: a los próximos no les trae ni calma ni paz ni ligereza, y lo que le trae al muerto difícil es saberlo.

Marcos Ordóñez comentant l'espectacle I'm the wind, a Babelia / El País, 16.7.2011.

En quin Església creus?

Això li van preguntar a l'amic Toni Comín i va dir això:



[del programa 'Creure avui', de m1tv del 8.7.2011]

Quasi per sempre

Es lo que necesito para hablar.
No el hecho: la inminencia.
No el vuelo del gran pájaro
sino un roce de ala.

La palabra dibuja
la meta sin el límite.
En su persecución interminable
el casi me seduce, me transporta.

Tengo ganas de casi para siempre.
de restarle a lo exacto la dulce cucharada.

Andrés Neuman, "(La dulce cucharada)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 40

Il·lustració: Hengki Koentjoro

Esperances col·laterals

A una de les sales de Ca l'Arenas (Argentona 64, Mataró) podreu trobar la darrera exposició de l'artista mataroní Jordi Cuyàs. Es tracta de 301 dibuixos, disposats com si fossin fotogrames (la seva creu central repetida arreu, de lluny,  fa que semblin nínxols), que traslladen a paper i llapis una descripció precisament d'una colla de fotogrames extrets d'un dels vídeos de Wikileaks en què l'exèrcit nord-americà bombardeja un enclau de civils a l'Iraq. El teniu a sota.

L'encàrrec a Jordi Cuyàs, com ell mateix va dir el dia de la presentació, era difícil. ¿Com parlem avui, els contemporanis d'un lloc al món on fa anys que no hi ha guerres, de la guerra? Parlem de la més propera, de la guerra dels nostres avis? Parlem de les guerres soterrades de les nostres societats? Queda encara una altra possibilitat: parlem de les guerres tal i com són pensades avui, per sortir a la televisió. Certament, la guerra que no és televisada no existeix. I televisada, ja heu vist Murdoch, també sabem què vol dir.

De manera que Cuyàs agafa la guerra que 'viu' més a prop, la televisada; en aquest cas, l'enregistrada i vista a través d'Internet. En veure aquest vídeo en tens prou per fer-te una idea dels estralls de la guerra, inclosos els 'danys col·laterals' a què es refereix el títol de la mostra. El cinisme, l'atac a la població civil, l'escalada imparable d'odi i destrucció, la vida humana com el més miserable...

El procés de Cuyàs ha estat el de 'desfer' l'enregistrament, i copiar alguns dels seus fotogrames. De manera que, sense perdre el fil narratiu ni el seu impacte, permeti 'redibuixar' la realitat, pacientment, i, d'alguna manera, fer-nos-hi entrar. ¿És possible revertir l'espiral d'odi i violència? ¿Trobarem la sortida en aquesta mena de laberint (això sembla el paisatge del film)? ¿És capaç, la humanitat, especialment la que viu tot això a través dels mitjans de comunicació, de tornar a confiar en la seva mateixa espècie humana, ambigua, que és capaç també del pitjor? ¿N'hi ha prou en veure les coses a través de vídeo (ara que tot és vídeo) i, potser, indignar-se una mica? ¿Hi ha esperança? El camí que insinua el dubix, el de refer, el de la paciència, així ho sembla desitjar. I potser cal reprendre el fil d'aquesta invitació. cadascú amb el que pot fer. L'artista, amb l'art.

Les creus que he citat són l'objectiu de la càmera. Però no em puc resistir a l'ambivalència del símbol, repetit a cada dibuix. El que usen uns per justificar la Guerra de l'Iraq (en nom de Déu) i el que identifica el sofriment, més encara, la primacia dels que sofreixen davant qualsevol altra consideració. L'ambivalència del símbol de mort, però també de vida, de plantar cara a la mort i dir-li que no té la darrera paraula. L'art, avui, també ens la dóna a nosaltres.

Wikileaks Iraq Collateral Murder en Español per antoniofidel41

En parla Capgròs. He parlat de Jordi Cuyàs als posts L'ofegada i El tamboret blanc.

És Mora el Chamberlain de Mataró?

Astorat he quedat en saber que el cartipàs per a l'Ajuntament de Mataró no tan sols compta amb el suport del PP, que obtindria a canvi la presidencia de la Companyia d'Aigües (el Majestic mataroní ha sortit barat) sinó que s'ha aconseguit el suport dels 3 regidors de Plataforma x Catalunya. No sap ningú a canvi de què, però és obvi que s'han rebutjat altres possibilitats (els meus companys de l'Ajuntament em confirmen qie no hi ha hagut cap oferta) a canvi del suport de l'ultradreta.

Tothom sap què hi ha al darrere de Plataforma i, més enllà dels tòpics, quin és el seu paradigma polític. Davant de l'ascens de la ultradreta alguns pensen, potser amb bona fe (o no), que arribant-hi a acords es desactiva. Hi ha a Europa la trista experiència del primer ministre (conservador, com Mora, com López, com Lora), Lord Chamberlain, que va aconseguir accelerar, enlloc d'aturar, l'arribada de l'extrema dreta a Alemanya i, amb ella, tot el que sabeu.

Aquest és el pas innocent que ha fet avui el Govern de CiU de Mataró, dirigit per un Alcalde que avui, ni demà, no dormirà a la ciutat.

El que no es pot dir

Feliços els qui saben
que darrera tots els llenguatges

hi ha el que no es pot dir.

Rainer Maria Rilke

citat a Lluís Duch, Transparència del món i capacitat sacramental. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, p. 279

Il·lustració: Cy Twombly, s/t, 1968-1971.

L'Església que fa nosa

Val molt la pena que us llegiu el manifest que el Secretariat de Marginació de l'Arquebisbat de Barcelona ha fet, notícia que avançava CatalunyaReligió i que després han tret altres mitjans (vegeu agència Efe,  ABC o Público). Són demandes molt clares i senzilles, però no poc importants. Sobretot, destaquen una explícita demanda als poders públics per tal que no es facin més retallades en la despesa social i una altra de ben clara a la societat civil perquè s'organitzi contra la pobresa i la marginació d'una manera efectiva i creativa, en referència sobretot al moviment 15M. Per últim, destaca també una petició als partits polítics "que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels envers els immigrants", en la línia del que va manifestar també el Consell Pastoral de l'Arxiprestat de Mataró.

Potser alguns creuran que aquests de l'Església només fan que demanar... Però vull fer notar que és justament el Secretariat de Marginació el que ha fet aquest Manifest, que agrupa persones abnegadíssimes a favor dels que pitjor viuen entre nosaltres [vegeu el vídeo de Mª Victòria Molins, que en parla], que tenen davant els nassos realitats que molts ni ens atrevim a trepitjar (quan no les ignorem) i que n'estan farts del tracte condescendent amb què sovint se'ls mira. 

No és el primer Manifest que signen i, amb ell, pretenen precisament la visibilitat de tot això. No pas d'ells, sinó de la duresa a que la crisi  i la desigualtat aboca a milers de conciutadans que no parlen, que no influeixen i que fan molta nosa. Les demandes que expressen, potser, també faran nosa. El posat seriós i responsable amb què sovint s'anuncien retallades en drets bàsics serà el primer que es mirarà la notícia amb condescendència. Les temptacions populistes per intentar aturar (o aprofitar) l'increment de la ultradreta a les eleccions seran les següents.

Davant d'això, és bo que l'Església faci visibles els pobres. A continuació, que en denunciï les causes i inciti la gent a moure's. per combatre-les I que demani als que manen que canviïn d'actitud i es posin mans a l'obra. D'això, alguns en diran que l'Església 'fa política'. Són els que tenen per 'política' un concepte sagrat només accessible a determinats sacerdots o sectes. La política és això altre, en canvi, és laica:  un instrument per a l'organització social al servei de causes que pot fer servir qui vulgui. I l'Església pot fer política, és clar, bàsicament si la fa d'aquesta manera [vegeu vídeo del monjo Sergi d'Assís]. Encara que faci nosa. El seu fundador en va fer molta.

Lyrikline

Avui us recomano un web que pretén ser un arxiu sonor de lectures de poemes fetes pels propis autors en la seva llengua original. Es diu Lyrikline, és un web alemany i conté un bon munt de poemes. A sota us poso la llista de poetes en català que integra, però la llista global és impressionant, com impressiona llegir de la pròpia veu autors que hem llegit, sobretot, amb la nostra. Inclou també les traduccions que hi ha sobre el poema en qüestió., només escrites Només m'agradaria que hi hagués l'opció d'insertar l'arxiu dins altres webs, com els vídeos de Youtube o els arxius sonors de Goear. Així us en brindaria de tant en tant. Val molt la pena.

	Abelló, Montserrat
	Aguilar-Amat, Anna
	Ballester, Margarita
	Casasses, Enric
	Castillo, David
	Comadira, Narcís
	Escoffet, Eduard
	Forcano, Manuel
	Formosa, Feliu
	Gorga, Gemma
	Margarit, Joan
	Martínez-Vernis, Núria
	Montero, Anna
	Parcerisas, Francesc
	Pascual, Teresa
	Perejaume
	Pons, Arnau
	Rebassa, Carles
	Roig, Josep Ramon
	Sunyol, Víctor
	Xargay, Ester

Tot és vídeo *

La Casa Àsia de Barcelona, que ocupa un bonic palauet modernista a la Diagonal barcelonina, obra de Josep Puig i Cadafalch, fa bé de visitar. Creada fa més de 15 anys (10 en l'actual ubicació) amb l'objectiu de relacionar des de tots els punts de vista, sobretot el cultural, Catalunya i el món emergent oriental, el palauet que acull la institució no és tan sols recomanable per l'arquitectura de l'antiga residència del baró de Quadras, molt a prop de la Casa de les Punxes, sinó també pel conjunt de possibilitats que atresora (llibres, pel·lícules i música a dojo sobre temes asiàtics, entre ells), per les activitats que s'hi fan, moltíssimes, també per les exposicions programades.

En aquests moments, la mostra està centrada en el vídeo art asiàtic de la darrera dècada. «Move on Asia» és un projecte que inclou peces procedents d’Austràlia, la Xina, Hong Kong, l’Índia, Indonèsia, el Japó, Corea, les Filipines, Singapur, Tailàndia, Taiwan i el Vietnam. Segons la Casa Àsia, "és el primer cop que es mostra a Espanya una selecció d’aquest tipus, amb la col·laboració de l’espai alternatiu que dirigeix Jinsuk Suh, LOOP, de Seül, que ha organitzat les cinc edicions d’aquest projecte que reuneix les obres més representatives realitzades amb aquest suport".

Amb la visita us recomano que en vegeu alguns (tots és materialment impossible, a no ser que un hi dediqui vàries jornades a hores diverses). De les característiques dels que he pogut veure, n'extrec tres apressades conclusions. La primera té a veure amb quelcom que en comentaris anteriors a Valors, a propòsit de l'art o la fotografia xineses, fa algunes temporades, ja havia dit: que ningú pretengui exotisme o la sopa d'all, però sí un cert orgull local. El llenguatge dels artistes asiàtics respon també a la realitat global en la que ens trobem i, si de cas, té -amb la seva tradició- les mateixes tensions amb què s'ha trobat l'art occidental quan ha volgut marcar-hi distàncies.

La segona conclusió té a veure amb les temàtiques, molt pròpies de països que evolucionen a passos de gegant en el seu procés d'expansió econòmica i, també molt propi del vídeoart, amb un fil de crítica punyent davant els escenaris que apareixen: l'explotació laboral, la bogeria pel consum i els diners, l'absurd de les tradicions enmig de la innovació, les possibilitats re-creadores de la innovació tecnològica (i els seus límits), el reclam de la senzillesa, la solitud, el sexe com a combat de la solitud, etc... Ja dic, global. 

I finalment, una breu reflexió sobre el format del vídeo art. Les imatges en moviment són, probablement, la característica més corrent de la nostra cultura. I més que ho seran, de la manera com evolucionen els nostres 'instruments' de relació amb el món, cada vegada més apantallats (inclosos els diaris del futur). El format també és metàfora del món apressat, del món sense temps, del món repetitiu, circular (per tant, sense línia, sense projecció) en què ens trobem. Per això la mostra parla de la fi del videoart. D'art ha passat a vida real.

* article per la revista Valors (juliol 2011)

"Move on Asia" s'exposa a la Seu de Casa Àsia (Av. Diagonal, 373; Barcelona) fins el proper 18 de setembre. vegeu http://www.casaasia.cat/

Desig de carn pensativa

Hay grados de quietud en la quietud,
ondulaciones en las líneas rectas,
incontables maneras de estar solos.

(...) Todavía no sé qué nombre darle
al deseo de carne pensativa,
a la risa brotando del dolor.

Andrés Neuman, fragment de "(La lengua balbuceante)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 40

Il·lustració: Francis Bacon, Study of a Head (1952)

I ara, m1tv

Aquests dies s'ha enllestit el trasllat de l'emissora pública m1tv al TecnoCampus Mataró Maresme, en una de les seves cantonades de la planta baixa, mirant el Sud. Així com l'altre dia parlava de Cetemmsa, el TecnoCampus va afegint activitats que guanyaran i faran guanyar valor afegir al gran centre d'innovació i coneixement que Mataró ha endegat per situar-se al capdavant en el context d'una nova economia. Ho explica molt bé el seu director, Joan Catà, a Mataró Ràdio [aquí].

L'audiovisual i la producció de continguts són dos sectors importantíssims. La seva especialització en mercats locals contribueix a que el projecte públic de televisió endegat fa ja un temps pels municipis de la comarca del Maresme, encapçalats per Mataró pugui ser perfectament competitiu si, a més, suma les capacitats que ofereix la relació diària amb el món universitari i empresarial. De fet, Catalunya té avui per avui pocs projectes solvents com aquest de televisió local.

Hi ha algunes amenaces importants, però. Una, la incògnita de si aquest projecte d'abast estratègic podrà passar la travessia del desert de la crisi. Tenen tots els ingredients perquè així sigui, però caldrà treballar amb fermesa i em consta que l'equip de professionals que hi està al càrrec hi està disposat. 

Dues, la promesa de l'actual Alcalde (i amb això coincideix amb el PP, com gairebé en tot) que, quan governés, ell tancaria la televisió pública. Una mostra més de la manca de visió a mig i llarg termini que pot fer dimitir la ciutat mica en mica de les seves apostes de futur ("si tenim un problema, matem el tema i deixem de tenir el problema", sembla que diguin), aquestes que costen d'entendre, sí, les que precisen d'un fort lideratge i d'una mirada llarga. I molt esforç per fer-les possible. Espero que en aquest tema el nou Govern municipal opti per l'esforç i no per l'opció fàcil de tancament... que de passada beneficiés  algun altre operador privats de televisió, amb audiències i qualitat baixíssimes. Ja ens entenem, oi?

La cacicada

[Marc] Martínez asegura que le ha afectado negativamente la suspensión del Festival Shakespeare de Mataró en el que estaba programada su obra [Julieta & Romeo]. "Es injusto el que suspenda un festival así después de nueve años; es una cacicada. No puede ser, lo extraño es que nadie haya protestado. Pintar las líneas del parking de festivales como el de Perelada vale más que organizar el festival de Mataró", concluye.

El País, 7.7.2011

Doncs bé. No és cert que ningú no hagi protestat per l'arbitrària suspensió del festiva, decidida 11 dies abans de començar-lo. A Mataró, almenys, gent del teatre, ciutadans inquiets per la cultura i esperançats pel futur de la ciutat, així com els partits de l'oposició, han protestat de veres. Ara, a més, s'estan recollint signatures a favor d'un manifest que critica aquesta decisió absurda. Podeu sumar-vos-hi aquí.

Vegeu  també els meus posts Shakespeare i el profit, i Not to be.

Els reptes de Cetemmsa

Dilluns passat, el president Artur Mas i el Delegat del Govern, Joan Rangel, inauguraven a Mataró les noves instal·lacions de Cetemmsa, el centre tecnològic d'innovació que s'ha traslladat al TecnoCampus Mataró Maresme. Sobre l'origen del projecte, us recomano llegir aquest article a Capgròs [aquí] da fa pocs mesos, escrit per Josep Puig, aleshores el regidor responsable a Mataró, que cita l'origen en els projectes d'oficines integrades de tecnologia (OSIT, en deien), subvencionats pel Ministeri d'Indústria, que fessin possible economies d'escala. Deuria ser a finals dels vuitanta. 

Diu Puig que, amb l'alcalde d'aleshores, Manuel Mas, "vam anar a veure l’exalcalde i exministre d’Indústria Joan Majó, enginyer, a la seva casa d’Argentona. Majó ens va dir que la idea era bona, però que en cap cas s’havia de limitar a instal·lar uns aparells de fax, tèlex, vídeo conferència i poca cosa més, la idea inicial de les OSIT. Ens va fer veure que havia de ser un projecte més ambiciós al servei de la indústria, que aportés tecnologia, innovació, creativitat, etc., més d’acord amb el teixit econòmic de la comarca i no pas amb la realitat d’altres zones d’Espanya".

Sens dubte, el projecte ha pres una volada importantíssima i, amb el seu trasllat a la seu universitària i d'empreses innovadores situades al Rengle de Mataró, el valor afegit és avui de primera magnitud. Feia falta aquest maridatge.  La història de Cetemmsa no ha estat fàcil i probablement mai com ara ha tingut aquesta enorme projecció. N'hem anat coneixent la seva trajectòria, principalment gràcies als avenços i aplicacions que ha anat desenvolupant, especialitzant-se darrerament en la introducció de circuits integrats en materials diversos i flexibles, de manera que s'hi puguin fer un munt d'aplicacions inèdites (en teixits, però no tan sols en teixits).

En els moments que estem vivint, el centre, té, almenys, dos reptes de posicionament. El primer, demostrar (com ja ho fa força) la seva capacitat d'incidir en la innovació als productes o processos (de casa o de fora) d'una manera substancial, de manera que les empreses afrontin el final de la crisi amb una bona empenta. El segon, competir (i cooperar) amb centres europeus de primer ordre, perfectament comparables amb Cetemmsa., per poder ampliar la capacitat d'internacionalització del centre, en la línia del que indicava el President de la Generalitat. Per això potser caldran noves aliances estratègiques a casa nostra. Seria bo que el Govern de la Generalitat també ho veiés així.

En la meva darrera etapa de regidor vam defensar amb fermesa que Cetemmsa anés al TecnoCampus, just a tocar de les universitats (hi ha portes que hi connecten). És fonamental aquesta simbiosi i enriqueix, de ben segur, els uns i els altres. Aquest és també, com deia, un dels grans valors afegits del centre: el coneixement allà mateix, empreses allà mateix, xarxa urbana allà mateix... Ho vam haver de defensar contra l'opinió contrària, i molt contrària, de l'actual Alcalde de Mataró, que ens va dir de tot, a mi, a l'Alcalde Baron i a la regidora Romero, per fer aquest trasllat a les instal·lacions universitàries. Si ha canviat d'opinió, ho celebro moltíssim.

[No vaig poder ser a la inauguració. Però ja fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat de conèixer les instal·lacions de la mà d'una bona amiga, ara directora del centre, l'Anna Escoda (vegeu entrevista a El Tot Mataró), a qui li desitjo molts èxits.]

Els bisbes han de tenir Facebook?

Aquesta és una de les preguntes més recorrents de la interessant jornada sobre "Els reptes comunicatius de l'Església" que va celebrar-se dilluns a la Casa de l'Església del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.  Alguns ja hi han respost. per exemple el bisbe de Solsona ja hi té una pàgina, els bisbats d'Urgell i de Lleida uns perfils, així com també el titular d'aquesta darrera diòcesi, Joan Piris. El propi bisbe auxiliar de Barcelona i responsable de mitjans de la Tarraconense, Monsenyor Sebastià Taltavull es rendia a l'evidència que cap mitjà no pot obviar-se en la tasca de fer present la paraula i el testimoni dels cristians. I qui diu Facebook diu twitter i el que calgui.

Dit això sorgien els dubtes. Com és obvi, ja que es fa, que es faci bé. Amb naturalitat, snense impostacions, amb respecte, de la mateixa manera que fem els cristians quan fem les coses, en principi. Els bisbes, com es lògic, es pregunten quin ha de ser el seu paper 'institucional' i com es compagina amb la dimensió més personal. També sobre això hi han hagut de pensar altres reponsables (polítics, per exemple) i el model és per construir. Com s'ha vist, hi ha de tot, fins ara (pàgines de bisbes amb noms i cognoms com a personatges o perfils de bisbats, o, senzillament, pefils de bisbes com el de vostè mateix i jo puguem tenir). L'important, crec, són dues coses. Una, tenir coses a dir (i segur que en tenen). I dues, començar a caminar, dedicar-hi un temps i respondre sempre.

Encara em queden un parell de coses més a dir, però. L'una és que l'Església i els cristians fan bé d'incrementar la pluralitat d'identitats en què es converteix la xarxa, avui. Pluralitat infinita. No seria bo deixar la xarxa o bé als freaks o bé al silenci respecte a la tradició i la pràctica cristiana diguem-ne més "normal". O institucional, per por o pel que sigui. "No tingueu por" és un dels missatges més repetits de Jesús a l'Evangeli, oi? 

L'altra cosa a dir és que ella mateixa, l'Església, no són tan sols els bisbes. Som molta més gent i, en nosaltres, també s'expressa una enorme pluralitat, rica, necessària. Tampoc això ha de fer por. Diria que en el meu grup d'"amics" de Facebook, en l'etiqueta de "cristians" (que uso internament i prou), és dels pocs llocs públics en què hi conviuen bisbes, hipercrítics, beatíssims, gent de l'Opus i d'Església Plural, per posar algunes cantonades... També per això Facebook i twitter són enormes possibilitats de trobada i d'intercanvi, d'enderrocar alguns murs de la nostra estimada Església catalana.

En parlen el 3-24, Ara, CatalunyaReligio i La Vanguardia.

Pragmatisme i experimentació

Ni Malthus, ni Marx ni los mercados nos dan respuestas adecuadas para las difíciles preguntas que plantea el explosivo crecimiento de China o la expansión de la clase media y el consumo a nivel mundial. Las respuestas tecnológicas estimuladas por el mercado pueden llegar tarde para evitar graves daños sociales y medioambientales. La exagerada intervención del Estado para corregir desigualdades asfixia la aparición de soluciones que solo los mercados pueden generar. Y si son desatendidas, las fallas de los mercados pueden hacer el planeta invivible.

Las ideologías rígidas no ayudarán a encontrar salidas. Hay que echar mano de todas las ideas, inventar otras nuevas y darle rienda suelta al pragmatismo y la experimentación. En el pasado, la humanidad halló soluciones para problemas sin precedentes. No hay por qué suponer que no las volverá a encontrar.

Moisés Naím, El País, 3.7.2011.

A l'origen

Es cierto que los restos de representación pictórica son emocionantes: aquí hay sobre todo caballos, renos, uros y cérvidos, con el añadido inexplicable de una ballena o cachalote. Sin duda Ribadesella es puerto cantábrico, pero no hay apenas rastro de cetáceos en la pintura rupestre hasta ahora conocida. También la simbología desazona y uno se desespera por no comprender estos mensajes arcaicos destinados a futuros hijos de la tierra. Son voces que arrancan del subsuelo y llegan demasiado atenuadas a nuestros oídos.

(...) De modo que la fantasmagoría de estos titanes petrificados debió de formar parte de la vida de los paleolíticos y servir para la construcción de sueños y mitos legendarios que poco a poco se hicieron verdaderos cuando los humanos comenzamos a imitar nuestras elaboraciones imaginarias y a dar mayor importancia a las representaciones que a lo representado, al caballo pintado que al caballo vivo. Que la imagen reemplace al modelo como fuente de sentido es algo que comienza ya en las cuevas.

(...) Al camino secreto de los egipcios y al sonido de las esferas celestes que giran en el firmamento y que la civilización griega puso bajo la luz del sol, hay que añadir el antecedente originario, el sonido de la piedra en el vientre de la tierra, la música de las tinieblas y de la noche ciega. Voces de lo que se oculta bajo tierra, transcurso fúnebre en el corazón de una geometría pétrea, armonía de los signos celestes. Este ha sido el proceso.

Félix de Azúa, "En el origen" (fr.); El País, 2.7.2011. 

Foto: Cambril de les vulves, a la Cova de Tito Bustillo, Ribadesella, Astúries (La Nueva España)

El meu temps

Así son los relojes de mi tiempo
(...)
eternos como nunca lo seremos.

Andrés Neuman, fragment de "(Temopus ex machina)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.26.