Comunicadors

Dorm, dorm, petita meva,
que alcem panxacontents temples a la mentida,
que tots ja som només mentida, tots atents a
la pampalluga obscena i a la buidor perpètua
d'això que en diuen els comunicadors.

Narcís Comadira, fragment de "Cançó de bressol" [sencer, aquí] a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 66.

És la sintaxi

Tots dos són mestres, una mica més grans que jo. També són pares. Un cop sopats, picant i bevent, arlem d'això i d'allò i de cop i volta trobo que em fan una reflexió sensatíssima que va a contra-corrent de l'objectiu actual d'aprendre llengües, quantes més millors, per desenvolupar-se millor en el futur i de fer-ho reduint les hores de les llengües oficials (i maternes) de catalunya i incrementant-ne les de llengua estrangera, inclosa alguna matèria científica. "El problema és la sintaxi: els nostres nois acaben els estudis secundaris sense saber-ne pràcticament res i, és clar, un cop saps sintaxi aprendre la resta d'idiomes és molt més senzill. i no només per apren dre idiomes, et servirà", concloïen davant la meva admiració. I afegien que sí, que una de les matèries que més costa d'impartir entre els estudians de secundària, o d'aprendre, és aquesta. Proposaven destinar més hores a les llengües maternes, que són les bàsiques per entendre el llenguatge i, a paritr d'ell, la resta d'idiomes.

Efectivament, quan parles amb algun professor universitari, una de les crítiques més ferotges que fan al nivell de formació dels seus alumnes, tant se val si els que comencen o els que acaben, rau en la seva poca capacitat d'expressió escrita, entre moltes d'altres. I, especialment, pel que fa referència a la construcció de les frases, d'un parpagraf i no diguem d'un text sencer.

Aprendre a expressar-se bé, a fer concordar els diferents elements de la frase, en no pedre's reconeixent els subjectes i els complements, a posar bé les -a vegades- complexes estructures... ajuda, sens dubte, a entendre molt millor què volem dir, què ens volem dir i a encertar en la sempre difícil tasca de posar paraules (i frases) a cada element del caos que sembla que estem apamant amb el llenguatge. És la nostra principal arma en aquesta selva. I té poques municions, o no sabem massa com va.

La pòlissa de la independència

Avui us deixo una breu reflexió que fa Manuel Mas [aquí] en la qual l'exalcalde de Mataró i exdiputat a les Corts esbossa el que hauria de ser un bon debat sobre la qüestió de la independència. És tan simple, la idea (per això guanya adeptes), tan fàcil d'emmarcar en la tesitura actual de desconcert, que sovint oblidem exactament de què parlem. Llegiu-ho i ja em direu.

Alcoy per Alcoy

Us deixo el vídeo que resumeix la xerrada que va fer la Rosa Alcoy parlant del seu pare, el mataroní Eduard Alcoy, en complir-se el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, que es féu a la Nau Gaudí. Ho faig per aquells qui, com jo, vam cometre el crim de no assistir-hi.

Amor

Demanaren a l'amic de qui era. Respòs:
- D'amor.
- De què est?
- D'amor.
- Qui t'ha engenrat?
- Amor.
- On nasquist?
- En amor.
- Qui t'ha nodrit?
- Amor.
- De què vius?
- D'amor.
- Com has nom?
- Amor.
- D'on véns?
- D'amor.
- On vas?
- A amor.
- On estàs?
- En amor.
- Has altra cosa mas amor?
Respòs:
- Hoc, colpes e torts contra mon amat.
- Ha en ton amat perdó ?
Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal enfre temor e esperança.

Ramon Llull, Llibre d'amic e amat (97)

És una persona, no una merda

Estic molt d'acord amb l'article que Antoni Puigverd publica avui a La Vanguardia arran del cas Dívar [vegeu-lo aquí], que no qüestiona el fet essencial del problema (l'ús il·legítim i indecorós de béns públics i la seva tossuderia en no admetre-ho) sinó que ho fa de la riota, la xafarderia i la rumorologia que ha envoltat el cas, amb referències no contrastades a la seva vida privada. Diu l'escriptor gironí que "d'uns anys ençà, la privacitat està sent violada. La influència de la tradició puritana anglosaxona, obsessionada per la veritat, ha obert una perillosa via d'intromissió en la vida personal dels càrrecs públics: se'ls prohibeix, de facto, el dret a la intimitat i a la hipocresia personals. Opinions morals al marge, l'ocultació de la veritat, si bé és intolerable en els afers públics, mentre afecti només l'àmbit privat, s'ha de respectar: és una lliure decisió de l'individu. Transgredir la privacitat en nom dels principis és obrir la porta a l'abús totalitari."

Puigverd recorda que "la característica principal d'una dictadura és el menyspreu de la intimitat. Els règims comunistes exercien un domini total, asfixiant. Ni tan sols entre amics o parents, la gent estava tranquil·la (una broma -narra Kundera- podia convertir-se en la desgràcia més absoluta). Això encara passa la Xina o als països que apliquen la xaria. I va passar en temps de Franco: la correspondència i les trucades telefòniques podien ser violades, qualsevol conversa en un bar, qualsevol paraula xiuxiuejada en la foscor d'un cinema, si era escoltada per un confident, podia causar persecució i calamitats."

El que s'ha vingut fent els darrers temps amb els anomenats personatges "famosos", amb l'aquiescència de tothom (fins i tot d'alguns d'ells mateixos, jugant-hi per treure'n profit), ja ens indica fins a quin punt l'encarnissament per despullar una persona en públic pot arribar als límits que coneixem. Les pràctiques citades del periodisme anglosaxó, que té en l'exemple més sonat les descobertes al grup del magnat Murdoch, ja ens han advertit la connivència del món de la comunicació per fer efectives aquestes "armes". O el recent cas del bisbe argentí enxampat en un affaire de fa dos anys, en el que sembla tota una operació ben articulada per treure's-el del damunt. 

No cal anar, però, tan lluny. No sé si perquè la tafaneria és un mecanisme genètic imparable o perquè els productes televisius que l'exploten són tan universals, rendibles i impunes, sembla que tots plegats ens haguem sumat a la morbosa pràctica no tan sols d'esbombar els drapets bruts, o tan sols drapets, sinó a inventar-los i propagar-los sense cap vergonya. En conec casos molt propers. L'objectiu, com és obvi, el de la denigració de  les persones, en treure'ls la seva dignitat, en fer-les sentir com una merda.

I a veure el dia que tots els que han cridat amb tota la raó demanant la dimissió de la màxima autoritat del Poder Judicial espanyol, que no és poca cosa, en nom de la dignitat dels afers públics, cridin amb la mateixa força reclamant el dret a la dignitat dels afers privats. Dels de Carlos Dívar i dels de tothom, també la seva.

Foto: El País.

Egipte

No hi entenc gens del trenca-closques en ebullició de la situació política egípcia, però tinc la sensació que deixar que parlin les urnes és sempre molt millor malgrat tots els riscos que confiar a l'exèrcit l'ordre (vegeu Algèria), com ha passat a rel dels resultats de les dues eleccions anteriors egípcies. Que tots patim, és clar, per si serà possible que les minories visquin en pau, per si s'acaba de desgavellar mes la situació a la zona (la relació d'Egipte amb el conflicte a l'Orient Mitjà és clau), per la feblesa real del moviment democràtic sorgit fa més d'un any als carrers d'El Caire a l'hora de passar a l'acció organitzada (contra el papanatisme twittero), etc... Però aquesta por és també l'esperança: res no està escrit, sembla. I no, no és parlar per parlar: els tenim a pet d'ones de casa. I fins i tot si anem cap a Ítaca, ens els trobarem a prop, també.

Companyia

Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.

(...)

I aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.

Narcís Comadira, fragments de "Paisatge amb ruïnes" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, pp. 63-65.
Il·lustració: Hubert Robert, Vista imaginària de la galeria del Louvre com una ruïna, Saló de 1796 (Museu del Louvre, París).

Cinema i esperit modern

'Drive' - Tráiler español por elseptimoarte
 

Avui us recomano aquest article, El cine refleja las tendencias religiosas actuales, de Francisco José García Lozano, publicat al portal Tendencias 21, que recull les conclusions d'altres quatre articles més publicats a Razón y fe, en els quals es repassa, a trevés de diversos exemples (un parell dels quals us deixo en tráiler més amunt), les tendències cinematogràfiques actuals i la seva relació amb la religiositat actual, mancada de referents en molts casos.

Diu l'article que "los héroes solitarios, los buenos samaritanos anónimos y los nuevos modelos de familia, están presentes en algunas películas actuales. La ausencia de Dios es una constante de estos films. No son alegatos contra Dios (como algunas películas a las que nos referiremos en otra ocasión) ni tampoco cine religioso. Pero el silencio sobre Dios en una cultura de modernidad líquida parece una constante de una sociedad deseosa de valores, de ética y de referentes personales pero sin dimensión trascendente".

L'èxit

Otto tenía el vicio característico de los prusianos y su tradición, que consiste en no considerar el éxito como un incidente, sinó como una cualidad.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 493.

Il·lustració: Del bloc Tintáculo, de Guille Martínez.

Custòdies

El Congrés de Diputats ha instat el Govern perquè, en un termini breu, determini el canvi legislatiu necessari perquè la custòdia compartida sigui preferent, en cas de divorci o separació, en la línia del que ja aprovà el Parlament de Catalunya a instàncies de l'aleshores consellera de Justícia Montserrat Tura. Incomprensiblement, els grups socialista i d'IU han votat en contra d'una gran oportunitat per corregir el que ha esdevingut, en molts casos, un drama que duu el conflicte dels cònjuges als seus progenitors, segons han denunciat amb força raó les associacions d'afectats, fonamentalment el fet de moltes relacions trencades, i de molt d'odi.

Tan sols una visió tancada i obsoleta dels rols sexuals és la que pot impulsar a no admetre aquestes reformes. Ha estat així fins fa ben poc en el cas del PP, reticent a admetre sobretot que les situacions familiars actuals permeten mantenir rol patern i matern sense necessitat d'atribuir-los a la biologia. És a dir, que hi ha pares o mares que cuinen, que amanyaguen, que expliquen contes i hi ha mares o pares que porten diners a casa, que imposen ordre o que miren el futbol. Però també el món de l'esquerra té les seves coses, abirant possibles discriminacions cap a la dona que no hi són i negant-se a veure com un èxit del feminisme la necessitat d'igualar els rols.

Espero que el text que aporti el Govern pugui admetre el consens necessari per incorporar el màxim nombre de grups polítics en aquesta reforma. I concretament, espero que l'esquerra pugui incorporar com a propi, per un cantó, el patiment de l'escapçament abrupte de relacions entre pares i fills, més corrent del que sembla, i per l'altre, la necessitat de resoldre-ho reformant el que calgui. Aquest no és un tema privat, és política, també. Al capdavall, l'esquerra lluita contra la dominació, fins i tot la més subtil.

No vull parlar més d'això. El millor que he llegit del tema, aquests dies, és una article [aquí] de la periodista Joana Bonet que publica avui La Vanguardia. És exacte, precís i molt ben escrit.

Una oportunitat perduda

L'única decisió urbanística que ha pres el Govern Mora des de la seva constitució, ara farà un any, ha estat desistir de la reforma prevista a l'antic Club Nàutic, el Centre Natació Mataró (CNM) i entorns i aprofitar el solar per fer-hi un aparcament. Així, aquests dies ja s'està procedint a l'enderroc de l'antic Club Nàutic (no el CNM, per cert) amb un cost sufragat en la seva major part pel propi Ajuntament, quan no en té la propietat.

L'excusa del Govern (nacionalista) ha estat que hi havia un informe negatiu del Govern espanyol al pla aprovat, sobretot per la nova (?) piscna que es projectava arran de la platja. Acríticament i sense que en coneguem cap negociació, davant la pressió de la situació amb què estava l'edifici, s'ha optat pel boc gros i mort el gos morta la ràbia. Alhora, retorna una mena de mite progre que crèiem finalment superat i que es veu que fa somriure algun assessor de l'alcalde amb afició destructiva.

Cal dir que el pla preveia la instal·lació d'un centre que (d'acord amb els usos permesos a la Llei de Costes) oferís serveis relacionats amb l'esport, amb el mar i la salut, a través d'una concessió administrativa. Que ho fes al costat d'un altre gran equipament, de gestió privada, com és el CNM, generant un centre d'interès de gran atractiu, creant sinèrgies (i no només competència) i aquest famós "lloc al mapa" que tant se'ns omple la boca. La intervenció urbanística preveia l'estilització de l'espai (reduint-ne volums i metres), la urbanització i enjardinament de l'entorn, la dotació d'aparcament suficient, etc.

El procés per aprovar-lo, a més, fou bastant participat. Hi vaig participar com a regidor d'Urbanisme. Vam incloure els suggeriemtns que hi va haver al Consell Assessor Urbanístic, i el meu company Ivan Pera va emprendre un procés semblant a l'Institut Municipal d'Esports amb l'objectiu de fer un molt bon projecte que dotés, al nostre front marítim, d'un altre nucli d'atracció i desenvolupament. La crisi i les finances municipals són segurament els dos arguments que es posaran damunt la taula contra la meva opinió. Respecte al segon, he de dir que el projecte no incloïa cap aportació municipal. Respecte el primer, cal dir que hi ha dues actituds. Una, amagar-se fins que passi la tempesta, que sembla que és per la que s'ha optat, i l'altra, que és avançar-se posant en valor els nostres actius i posar tot l'èmfasi en l'atractivitat de la ciutat, cosa que -com és obvi- s'hi ha renunciat. En aquest i tots els altres temes (un exemple: l'ocupació al Rengle i al Tecnocampus està igual com la vam deixar).

Ara no podrem fer-hi mai més res, en aquest espai (una cosa és reformar i una altra construir de nou, davant el mar, el que serà impossible); la nostra aposta d'atracció turística de qualitat queda notablement escapçada i l'esport perd una nova oportunitat. A més, no serà ni la concessió, ni el CNM, qui sufragarà les reformes de l'espai, quan hi hagi de ser, sinó l'Ajuntament, ampliant les càrregues sobre tots nosaltres. Mentretant, això sí, un solar ple de cotxes, uns aparcats i els altres fent voltes per mirar de trobar un forat. En un any ja ens estan deixant una herència significativa. Pròpia del temps del Duo Dinámico, quan  "hi havia més vida a la societat civil mataronina que ara" (Ramon Reixach, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).

¿Tradició o obertura?

El que més m'ha agradat de l'entrevista a Teresa Losada que acaba de publicar Cristianisme i Justícia (aquí en català, aquí en castellà) és la interessant contradicció en què es troba el cristianisme, viscut amb autenticitat. D'una banda, la passió per fer present el goig de la trobada amb Jesucrist a través dels textos que hi parlen, a través de la pregària, a través dels símbols, a través de la comunitat de persones que compartim amb més o menys mesura aquest referent... De l'altra, la convicció on ens porta aquesta passió, és a dir, a saber que en cada un de nosaltres hi ha Déu, siguem de la religió que siguem (inclosa la no-religió). "En realitat, què és el cristianisme?" es pregunta Losada. "És el Déu encarnat. No és només que Déu es va humanitzar, es va fer home, sinó que en cada home hi ha Déu, i cada home porta un missatge diferent d'ell" (p. 9).

Dic contradicció perquè, de fet, aquest Déu cristià combina la seva presència amb la seva dissol·lució, la seva pròpia manera de convocar-lo amb la immediata necessitat de deixar les maneres i anar al gra. I el gra és l'obertura cap a la mútua fecunditat. Un exemple: "Quants budistes hen ensenyat a pregar a cristians, i quants budistes aprecien el nostre Jesús que s'encarna, tot i que no comptin amb ell. Dialogant fem sempre Déu més gran i la humanitat més sàvia. A mi", conclou Losada, "Déu se'm va fer més gran" (p. 13). Això no és cosa d'ella, tan sols. De fet, aporta valuosos textos del Concili Vaticà II en què l'Església reconeix, que les altres tradicions espirituals i religioses "no poques vegades reflecteixen una espurna d'aquella Veritat que il·lumina tots els homes" (p. 7; Declaració Nostra Aetate, 1965, núm. 2).

Així ha viscut la seva experiència de molts anys atenent immigrants la majoria dels quals professaven l'islam. El quadern en parla, d'això. I de la seva impecable trajectòria acadèmica, la base d'una formació que no ha abandonat mai, malgrat la seva opció de deixar la Universitat per atendre la seva vocació, junt amb unes altres monges de la seva congregació.

Insisteixo de nou amb la contradicció. Aquest testimoni, vaig pensar en llegir-lo, no ens hauria de fer caure en la simplificació que l'acció de l'Església s'hagi de centrar en el testimoni de donació dels seus membres, simplificació paral·lela als que creuen que la missió de l'Església se centri en el reforçament dels seus signes amb l'esperança que acabin esdevenint símbols. Sospito que bona 'culpa' de la vocació cap a l'obertura als altres prové de la tradició que, amb totes les salvetats que vulgueu, l'alimenta. I que els elements d'aquesta tradició només tenen sentit, només són verament símbols, quan es fa efectiva aquesta obertura.

[El vídeo superior conté una entrevista amb l'autor del quadern, Javier Alonso. He parlat també fa poc de Losada aquí i aquí]

Alegria abandonada

De todos los sumideros de la naturaleza dejados de la mano de Dios, creo que los más angustiosos son sitios como este estrado, que se concibieron para ser alegres y hoy están abandonados. Comprendo que a un hombre morboso puedan entrarle ganas de matar a un rival influido por la soledad e ironía de semejante decorado.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 435. Foto, d'aquest bloc.

Instant

Cada instant
sobreviscut
s'alça com una gran victòria
sobre la mort.


Narcís Comadira, fragment de "Valle d'Orcia" [llegiu el poema sencer aquí] a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, pp. 61.

Periodisme

Sé que los periodistas acostumbran a poner el final de la historia en el principio y llamarlo titular. Sé que el periodismo consiste en gran parte en decir "Muerte de lord Jones" a unas personas que ni siquiera sabían quien era lord Jones. (...)

Lo poco o mucho que sigo teniendo de caballero me impulsaba a ponerme en pie. Lo poco o mucho que tenía de periodista me obligaba a seguir allío sentado.


G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 390 i 398.

Col·leccionisme

¿Qué tiene de malo un avaro que no tenga a menudo un coleccionista? Nada, salvo... que no debe uno adorar falsos ídolos, ni inclinarse ante ellos, ni servirlos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 386.

Elogi de l'insult

Fa prop d'un any, en una conferència, em va encuriosir una interpretació molt moderna d'un text evangèlic que que, segons com el llegim, se'n pot fer tota una altra a l'inrevés, com es fa sovint per justificar el celibat. El text és Mateu 19, 10-12. Jesús, en primer lloc, fa una diatriba contra el divorci, excepte per aquells casos d'unió il·legítima, incorporant la visió del rebutjat, és a dir, de la dona, per a la qual la institució mosaica del divorci l'havia deixat sense drets. Crec que una lectura cristiana actual sobre el divorci hauria de matisar-se molt més, com és obvi. Però no volia parlar d'això, sinó del text posterior. 

Diu Jesús, al final, "Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui". En aquesta traducció s'ha omès la paraula 'eunuc'. L'eunuc, castrat, era considerat gairebé un sexe a part i clarament inferior a la dona. La interpretació tradicional del text, com deia, ve a legitimar l'absència de relacions sexuals com a condició al lliurament total "a la causa del Regne del cel" (com si l'amor sexual no en formés part), és obvi que hi ha altres interpretacions possibles. També hi ha qui, com Climent d'Alexandria (s. III), hi veu una referència al desig: el desig immediat i la seva també immediata satisfacció oculta sovint el Desig de veres, que mai no s'acaba de culminar. La que proposava la conferenciant, la doctora Carmen Bernabé, més o menys (parlo de memòria), venia a dir dues coses.

La primera, que el Regne del cel no hi entén de rols, de divisions, de patrons, que els supera a bastament. Fins i tot els rols masculí/femení. Per la segona cosa, ens posà un exemple del segle XX. El moviment contra la discriminació racial americana, precisament pel combat contra la divisió política de rols en funció del cos (en aquest cas, el color de la pell), es negaven a ser titllats de "negres", paraula que utilitzaven els "blancs" per escarnir-los. Dins aquest moviment, hi hagué qui, en canvi, en reivindicà l'ús. "Sí", venien a dir, "som negres, l'únic que volem és que el gènere humà incorpori la negritud en la seva dignitat", més o menys. "Mentre ens insulten posen de manifest la ferida interna d'una espècie que no es reconeix del tot". En un post de fa uns mesos ("De moros i de cabrons") també en parlava jo mateix, una mica. Imagineu-vos aquesta versió: "Hi ha qui no pot ser blanc perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a ser-ne per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui". Qui diu "blanc" vs. "negre", o "moro" diu altres coses: "hetero" vs. "maricon", per exemple. Però moltes més, totes elles recollides a la lletania d'insults que no estaviem mai.

La conferenciant, ua eminent teòloga basca, reivindicava així l'insult, és a dir, la paraula agressiva i discriminatòria, com a exercici per posar-se al lloc del discriminat. I el seu retorn com una invitació, un "parar l'altra galta" dient "sí, i què?". La invitació en reconèixer l'absurd de respondre a un sol patró (també en vaig parlar fa poc a "Els gais, malalts?") i de construir un món a partir de les relacions dels "altres" amb aquest patró. I que un cop haguem vist que no hi ha cap altre món possible (bé, sí, l'infern) que no inclogui putes, els seus fills, maricons, subnormals, gilipolles, friquis i tot allò que darrerament heu pensat d'algú, s'ho mereixi o no, ens posem a fer alguna cosa amb el que tenim a mà.

La profunditat, a la superfície

¿Dónde está la profundidad? Pues en la superficie…

(...)

[De joven] vas a lugares maravillosos, pero no ves nada, ni contemplas, porque, en realidad, el viaje es para mirarte a ti mismo. Ahora uno llega a un lugar, examina, estudia y ve.

Enrique Vila-Matas, en una entrevista a El País Semanal, 10.6.2012.

Boomerang

Confesso que fins fa ben poc no m'atreia gaire Lucía Etxebarría; no he llegit cap dels seus llibres i em mirava amb condescendència els seus articles. D'un temps ençà, però, he descobert que m'agrada el que hi diu. La llegeixo al Magazine de La Vanguardia els diumenges. Fa poc vaig destacar un article que, potser pel títol, és un dels més visitats d'aquest insuls bloc que signo. Ahir em va fer pensar força l'article en què relata la seva experiència amb un perseguidor compulsiu que, a banda de trucar-la a hores intempestives, li ha fet tancar els seus comptes a Facebook o al bloc per la pressió rebuda. En el primer cas, per cert, la pressió rebuda pel cool Facebook.

El fet que hi descriu me n'ha recordat algun més. El més bèstia que conec me'l va explicar el propi interessat: un home el perseguia invisiblement pertot, l'amenaçava, el trucava a hores intempestives, sabia moltes coses de la seva vida quotidiana, semblava que el vigilés les 24h... La seva vida i la de la seva família va començar a ser un infern. Van acudir a la policia. El procés fou també força humiliador, investigant a fons sobre la seva vida pública i privada per trobar algun fil que el portés fins allà. La sort fou que un bon dia, sense cap motiu aparent, el perseguidor va deixar d'emprenyar-lo. Em va impressionar molt aquest testimoni, més o menys com el que explica l'autora citada.

Els comentaris de trolls

Segueixo. Dissabte passat, sortint d'un funeral, se'm va acostar un amic i em va dir "deixa'ls, margaritas a los cerdos". No sabia de què em parlava, en un primer moment. Si del funeral, si de la recent polèmica amb l'IBI o unes quantes coses més... No, es referia al conjunt de trolls que signen comentaris insultants a un article (que l'interlocutor m'elogià, per cert, o sigui que ja som dos tontos) que vaig per pel digital Capgròs, en una col·laboració mensual que em fou oferta pel propi mitjà fa un any. Al Twitter també hi va haver algun intent. El meu interlocutor em demanava que exigís el tancament de l'opció de comentaris "fins que el mitjà no pugui garantir que no s'insulta i es menysprea ningú". Probablement té raó. Jo, de fet, ja hi estava acostumat i en passo bastant. M'han insultat tant a la xarxa, sota l'empar de l'anonimat; hi ha tant de mal educat connectat a veure com pot vomitar (fins i tot en aquest bloc), que n'estic bastant immunitzat. Però té molta raó. Convindria posar límits a l'agressivitat i a la mala educació, a l'insult i el blasme denigrant. No ho dic tan sols perquè sigui convenient per millorar això que en diem humanitat, que sí, sinó també perquè probablement l'abús dels trolls i de l'insult, com apuntava Etxebarria, siguin l'inici de la fi de les xarxes i de la seva potencialitat. Els deixarem allà bordant i menjant-se entre ells com els gossos abandonats d'aquella illeta turca.

La xarxa del mal

Segueixo encara. Hi ha persones que una de les raons de viure és l'enemistat, la voluntat de fer mal, una particular visió de la justícia. És tan fàcil a internet! No parlo, com és obvi, de mantenir posicions diferents, de polemitzar, i de fer-ho amb certa vehemència. Crec que això, de fet, és sa. O canalitza millor la malaltia, potser. No. Parlo de fer mal, de difamar (en alguns casos sense posar el nom per evitar denúncies), d'enverinar, de crear i multiplicar l'odi. Contra això també hauria d'estar immunitzat, tinc assumit que, sobretot després d'haver tingut una vida pública (localíssima, res de l'altre món, d'altra banda), sóc menjar per l'odi. I ho accepto, per això no em defenso (d'altra banda, la via judicial, que he intentat alguna vegada, és absolutament descoratjadora). De fet, la fama associada a la vida pública és un engany, molt atractiu, però un engany. I passa a tanta gent...! En aquest cas, també el risc és que el 2.0 acabi convertint-se en una illa de ressentits, en un club de l'odi del que haurem de fugir com de la pesta. Però n'hi ha algun de molt pitjor, de risc. És que la serp niï un ou. És que contamini del tot a tercers, com una malaltia infecciosa (altre cop la pesta), que els escapci, que els capi, que els talli tota fecunditat aquesta dimonització del contrari. El contrari és també l'altre. I l'altre, si no ets idiota, ets tu.

La Batsi de Déu i els fideus

Tinc pocs records de quan era ben petit, sort de l'afició fotogràfica que li va agafar de sobte al meu pare, que m'ha permès de reconstruir alguns mig records. Però una cosa sí recordo, i va associat al lleguatge religiós popular, i consisteix en què no entenia -o, més aviat, entenia una altra cosa- algunes expressions. La més curiosa era "Nostre Senyor" (pronunciat "Nostru Senyor"), que jo entenia per "monstru senyor", en una etapa en què els monstres havien entrat ja a la meva vida però no encara la devoció. De manera que un dia vaig dibuixar un "monstru senyor" i devien quedar bocabadats tots als qui ho ensenyava (jo estava molt orgullós d'haver fer tot un senyor monstre) pensant-se que tenien un futur artista conceptual. Quan vaig descobrir de què i de qui parlaven, i quin era el meu error, em volia fondre ("a veure, ¿però aquest no es diu Jesús?" em queixava). Crec que Nostre Senyor ja m'ha perdonat. 

Això passava sobretot amb una àvia, a casa. Amb l'altra àvia, que despatxava llet, vaig aprendre expressions contextualitzades. És a dir "amariapuríssima" quan entrava algú a la botiga, o "delaguar" (de "Déu vos guard", suposo), que un dia vaig descobrir que donava nom a un estat dels EUA. Però tant l'una com l'altra, quan acabaven una conversa o hi donaven una mena de respir, quan semblava que ja no hi havia res a dir (només ho semblava), parlaven d'una tal "Batsi", de la "Batsi" de Déu, a la qual destivanen les seves reflexions. "Pobra Batsi", pensava, "tot s'ho ha de carregar". Era un incorrectíssim "alabat sia Déu" que també em va costar d'entendre (ja veieu que les meves evidents limitacions vénen de lluny). Eren un testimoni del món prefabrià.

I amb els meus pares, quan em duien a missa, m'incomodava i em divertia alhora que un tal sant Pau, un que devia ser molt alt segons deien les àvies, enviés cartes als fideus de tot el món: als de Roma, als de Corint, als de Tessalònica... No cal dir que em mirava els fidels fideus que em posaven per dinar o per sopar amb una mica d'enveja, tan viatgers.

D'això se'n deia, abans, transmissió, amb una mica d'interferències, pel que veieu. M'agradaria pensar que les incorreccions obrien escletxes d'aprenentatge, albiraven dubtes en la comprensió i, sobretot, inciaven un viatge en què les paraules ajuden, sí, però que necessiten omplir-se d'experiència i d'història personal, d'apropaments i d'allunyaments. Sort que no van esperar a que fos més gran per iniciar les transmissions. M'hauria quedat sol amb els monstres, amb un trauma infantil amb els fideus i angoixat per la Batsi de Déu, redéu.

Fes-te riu

Sí, fes-te riu,
fes que els embassaments
puguin nodrir canals i regadius,
i, així, donar saó a les hortes, perquè apis i cols,
porros i bròquils, faves i pèsols
puguin fer-se tranquils.
Torna't aigua corrent.


(...)


Cau, pluja beneïda, 
cau a poc a poquet,
vessa't sobre els humans,
calma'ls la set, renta'ls els cossos,
sigue'ls bàlsam simbòlic
de les ferides resseques de la culpa.


Narcís Comadira, fragments d'"Ad petendam pluviam" [sentiu el poema sencer aquí] a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, pp. 58-59
Il·lustració: Miquel Barceló, Riu de llet  núm. 1, (1990) Col·lecció MACBA, Barcelona.

Una, dues, tres

Para suicidarse hace falta una persona, dos para cometer un asesinato y tres para perpetrar un chantaje.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 384.

Captaires i déus

La nova temporada de la Nau Gaudí, excel·lent seu provisional del que ha de ser el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró que alberga la impressionant col·lecció de Lluís Bassat, continua acostant-nos a figures rellevants de l’art català dels anys setanta (vegeu Valors, juny 2011). Si a l’anterior exposició era destacable l’adopció de llenguatges rupturistes als camins proposats per l’art emergent, l’actual selecció recau, justament, en els que reinventen camins ja trillats, en llenguatges ja coneguts i en influències, sobretot, properes al pop art i al surrealisme, sempre dins d’allò que, una mica absurdament, en diem art figuratiu.

Feia goig veure els autors, el dia de la inauguració, fotografiant-se la costat de l’autor de la col·lecció, que havia estat copropietari de la Galeria Adrià, a Barcelona, gènesi del seu tresor artístic. Perquè un dels efectes més evidents del projecte que lidera el conegut publicista és el de treure de l’ostracisme a artistes d’una gran qualitat, en aquest cas els catalans Francesc Artigau, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà i els valencians Manel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol. Ara que tot va tan de pressa, aquesta recuperació té el valor de la novetat, de la descoberta i, és clar, d’actualització de la mirada en un context molt diferent.

La proposta d’avui suggereix dues línies de reflexió. La primera, la mig apuntava més amunt. ¿És absurd fer la diferència entre figuració i abstracció? Una mica sí, però deixeu-me apuntar una cosa: si hi ha alguna diferència essencial, a parer meu, és en el reconeixement de la figuració al fet narratiu, al punt de partida del concret que, de fet, és el punt de partida de tota experiència que vol anar més enllà, com l’art pretén. Sempre comença -i sempre passa- pel més ençà.

La segona reflexió que proposo passa per interrogar-se sobre l’actualitat del programa del pop-art i del surrealisme, les dues referències més constants d’aquestes peces. D’una banda, per l’imperi del pop a totes les arts, que fa créixer demandes més cultes (vegis’s Vargas Llosa). De l’altra, per la pràctica absència d’art surrealista, avui. La mirada a la força de les llums i la foscor de dins i la capacitat d’imaginar “altres mons” semblen mutilades com a estranyes, oblidant que, segons Hölderlin, “l’home és un déu quan somnia i un captaire quan reflexiona”. Aquí deixo la meva reflexió de captaire i els convido a veure un eco del llenguatge dels déus.

Article per a la revista Valors (juny 2012)

L’exposició “Altres figures dels anys 70” es pot veure fins el 19 de maig de 2013 a la Nau Gaudí (C. Cooperativa 47, Mataró). Més informació www.museubassatmataro.cat

Foto: una obra de Miquel Vilà

La iaia Anita

De tot el que aquests dies s'ha dit a tot arreu sobre l'assassinat de dues dones, a Mataró, i la posterior detenció de la pressumpta culpable m'ha cridat l'atenció que ningú esmentés (que jo sàpiga) la fatal coincidència del nom de l'establiment que regentava amb la característica comú de les dues víctimes. I mira que és estrany. Com és lògic, el tema ha sortit en les converses quotidianes, a Mataró, se'n parla a l'autobús i a la cua del súper. Per la premsa hem anat coneixent algun dels detalls i, tot xerrant, fins i tot hem lligat caps sobre alguna de les víctimes, el que encara ens impressiona més. Un assassinat (o dos de seguits) trasbalsa la ciutat. Li fa veure el pitjor, li fa notar la proximitat del mal i de l'horror i de cop s'adona que el nostre món de rutines, de petites confiances i aparentment tranquil té també aigües subterrànies molt fosques. No sabem si, de fet, l'home és un llop per a l'home i no hi ha res a fer, com proclamava Hobbes, o és que tot just "encara" som homes i hi ha tant per fer, diu un poema recent de Narcís Comadira.

Una prova d'això és, com passa sempre, alguna de les notícies que hem pogut veure per televisió on, quan pregunten a algun dels veïns o clients, tothom diu que sembla que no pugui ser, que la fornera era tan "normal". La cultura actual, que viu fascinada per la capacitat humana de fer mal, ha comès sovint l'error terapèutic de fer posar cara de dolent als "dolents". Hannah Arendt, una magrnífica filòsofa jueva alemanya, va poder seguir el judici a Adolf Eichmann, un dels caps de la SS, celebrat el 1961, i n'escriví les conclusions en un llibre. D'allà en surt l'expressió de "la banalitat del mal", atribuïda a l'absència de tota consideració moral que va expressar Eichmann, que insistia una i altra vegada amb l'eficàcia, organització i resultats dels seus mètodes, per als quals la mort de milions de jueus eren tan sols una "estadística". En un altre registre ben diferent, ja em perdonareu, sempre m'havia fet gràcia als Pastorets la innocència dels pastors quan tenien al davant, parlant-los i seduint-los, el mateix Satanàs disfressat d'un d'ells.

L'home, ha teoritzat Lluís Duch, és un ésser ambigu. Com ambigus són la seva trajectòria, el seu llenguatge i les seves institucions. I aquesta és la seva condició essencial. Potser això és el que més ens espanta d'una notícia d'assassinat tan propera: mostra sense embuts l'ambigüitat dels nostres congèneres, fins i tot la nostra, barrejada amb la necessitat de conviure-hi per poder sobreviure, avançar, menjar, treballar o estimar (encara que -ara- conviure-hi voldrà dir jutjar i condemnar els culpables). La mateixa ambigüitat del títol d'aquest forn, que transmetia la idea de la senectud tendra, del pa recent fet, del cafè de la camaraderia matinal, de les salutacions diàries a la gent del barri, sota la qual -sembla- s'amagava exactament la idea contrària. Fredament. Banalment.

Article pel digital Capgròs.
(Foto: Ara)

Sóc jo?

L'altre dia, per casualitat, vaig veure l'entrevista que un programa de TV3 va oferir fa uns mesos al neurocientífic Francisco J. Rubia [bloc], que avui em plau de recomanar-vos, especialment per les aportacions -en forma d'hipòtesi- que planteja. D'una banda, la ficció del 'jo', per exemple, o de la idea de 'llibertat'. Ambdues, diu, són construccions subjectives, de manera que aquest 'jo' que veiem quan ens mirem al mirall forma part d'una realitat més àmplia (ho explica amb exemples extrets dels Veda) o, per exemple, que posa en entredit els límits de la responsabilitat. "Sí, és clar, som responsables i si algú fa una cosa mal feta l'ha de pagar... però en la seva presa de decisions hi han intervingut molts més factors inconscients que conscients", diu. "Això ens fa veure els altres d'una altra manera". Val la pena, sí senyor.

 

...Deus IBI est

Els meus pobres seguidors al Twitter i a Facebook deuen estar una mica farts de la militància que aquests dies he mantingut en contra de canviar l'estatus fiscal de l'Església catòlica, especialment en relació a l'IBI (allò que abans en dèiem contribució) pels seus immobles, després que des de diferents forces polítiques -des d'ajuntaments del PP fins a la direcció del PSOE- ho reclamessin. Els meus arguments, que vaig exposar aquí, pretenien posar de relleu per què són aquestes exempcions (no pas a tots els immobles, ni molt menys) i qui en rebria les conseqüències. No pas "la jerarquia", o "Roma", sinó un silenciós i nombrós entrallat d'iniciatives socials i pastorals que, entre d'altres coses, estalvien diners a l'Estat. Afegia que em dolia especialment les primeres declaracions que feia el PSC, partit on milito, abolutament contradictòries amb la seva trajectòria i -si coneixem bé del que parlem- amb els seus objectius.

Deia que he deixat atabalats als qui hagin tingut l'atenció de seguir-me en aquestes dibòliques xarxes socials perquè reconec que he estat molt actiu. Em semblava una barrabassada, com em sembla tota temptació ja no anticlerical sinó, sobretot, de considerar la religió i el que l'envolta com una nosa, com un problema, com quelcom que ha de quedar-se tancat a casa, com una menjada de coco, com un símptoma de la ignorància, com una opressió. Especialment si és catòlica. És com si des de Marx fins avui uns i altres no haguéssim entès res. Ni haguessin existit Gramsci, Comín, o el pare Llimona (a la foto), posem per cas. I passa, també, que alguns dirigents actuals (no només del PSC, passa a tot arreu) coneixen tan sols l'Església pel que vomiten alguns prelats a la televisió i ignoren la de la seva ciutat. Però li convé a tothom que l'esquerra tingui discurs, i discurs positiu, davant el fet religiós. I això no treu ni un borrall de crítica quan convé, tant d'uns com dels altres (i dels que som al mig) ni fa que, òbviament, ningú pretengui que tots els d'esquerres siguin cristians i tots els cristians d'esquerres.

L'exemple del que estic dient es troba en aquest mateix assumpte de l'IBI. Grans corporacions bancàries i industrials espanyoles que tenen seus en edificis històrics tampoc paguen aquest impost a tenor de l'increment teòric de despeses que suposa el manteniment d'un edifici així. ¿Com és que a un partit de classe, quan parla de l'IBI, només se li acut l'Església?

Per sort, la direcció del PSC ha demostrat sensatesa. Sigui pel que sigui. Per no convertir aquest tema al centre del debat polític, com si fóssim marcians. Per no abonar enfrontaments interns que ja apareixien i que tampoc interessen a ningú (l'alcalde Àngel Ros, que defensava la posició que avui ja és oficial, era titllat de croat al servei de la jerarquia). Perquè deuen haver llegit els arguments de persones molt més atinades que jo. Per no fer el ridícul demanant que es pagui allò que ja es paga. Per no equivocar-nos d'enemic. O, m'agraraia pensar, perquè un partit que vol transformar la realitat que viu i governar ha de tenir objectius ambiciosos i necessita aliats que persegueixin objectius similars. I entre l'Església (d'altra banda, tan heterogènia) i l'esquerra n'hi ha força. El terreny comú, per exemple, de la 'caritas' (que no és la 'caritat' del que dóna el que li sobra sinó el compromís solidari entre les persones), dóna per córrer molt, encara. Només cal que anem pel carrer. I ja se sap què diu el cant: "Ubi caritas et amor, Deus ibi est". Ibi.

Així que Pere Navarro, alcalde de Terrassa i primer secretari, ha informat que la Comissió Executiva del PSC circumscriu la necessitat de pagar l'IBI a aquells immobles que generen activitat econòmica (el que ja recull la Llei i el que ja es fa, o sigui, que tot igual com ara) i "dóna llibertat als alcaldes del PSC" perquè el cobrin o no. Home, jo en això hauria estat més dràstic: que cobrin el que la llei diu. I passem a un altre punt de l'ordre del dia més important, sisplau.

Els gais, malalts?

Jo crec que tots aquells que titllen de 'malalts' els homosexuals no ho fan per homofòbia, cosa que ho faria més senzill. Gent com el bisbe d'Alcalá, Duran Lleida o altres crec que s'apunten a la tendència més general de medicalitzar tot el que se surt d'un patró [vegeu què vaig dir fa poc sobre el biopoder]. Com diu la Teresa Forcades en aquest vídeo, alguns dels medicaments es creen fins i tot abans de descobrir una malaltia. I em temo que hi ha un gruix de malalties, això sí, amb medicació prescrita en tots els casos, que responen a la incomoditat respecte el patró. Per exemple, no creieu que s'usa amb massa alegria el mot "depressió" quan senzillament estem parlant de "tristesa"; és clar, en un món on la tristesa denota desencaix, on senzillament està proscrita (amb conseqüències nefastes cap a l'alegria, doncs), l'hem de considerar una cosa ben grossa, una malaltia. Hi ha un temps per tot, diu el Cohèlet [aquí, tot cantant],  i negar-lo ens priva també del seu contrari.

Per tant, sempre que algú es queixa que un altre titlli gais i lesbianes de 'malalts' responc que és tot un avenç, que ja hem millorat i que no n'hi ha per tant (en teoria). Als malalts se'ls cuida, se'ls acull, se'ls respecta, se'ls reconeix la malaltia, no se'ls culpa per tenir-la, interpel·len el cuidador i decideixen ells sobre la seva "medicalització". Millor això que el silenci, el rebuig, la condemna, l'exclusió. Quan és un bisbe qui ho diu penso "molt bé!", ja que els malalts, febles, pobres de salut, són prioritaris a l'Església, i ja m'imagino un tour gai a Lourdes. No sé si m'explico.

D'un temps ençà, però, ja començo a patir una mica. El conseller de Sanitat de la Generalitat, per exemple, en justificar les enormes retallades al sector, va dir que la salut era un afer privat. Molts posen en dubte l'eficiència del sistema de salut a causa de la "mania" de tanta gent a posar-se malalt, de manera que tornen les llistes d'espera eternes, s'exclouen determinades intervencions del sistema, etc... De seguir aquesta lògica, després d'analitzar bé els costos, comprovaran un dia que la majoria de despesa sanitària es fa mig any abans de morir-se i que, és clar, això és molt poc rendible. Aquí, penso jo, s'ajuntaran els 'malalts' de la rendibilitat de la despesa pública, aquest 'neoliberalisme' ferotge (el que ha començat proposant que s'eliminin els festius entre setmana com qui no vol la cosa), amb els 'progres' que defensen l'eutanàsia activa. Ja veig els eslògans: "Aquí no hi cabem tots", "fora ociosos", "qui no treballa, no mama" o "primer, els de casa; després, els de l'asil".

I aleshores, tots aquells que han estat considerats 'malalts' i que potser gent com jo pensa "bé, un avenç" hauran de córrer a dir que ells no, que senzillament són persones i que, per tant, tenen gustos sexuals diversos, tenen moments de tristesa i de goig, viuen com un equilibrista al fil prim de la neurosi, tenen impulsos egoistes i altruistes -a vegades ben barrejats-, s'encostipen, s'apassionen, respiren. I consideren vinculades certa harmonia interna, tan física com anímica, amb l'haromonia que tan desitgem pel món on vivim i que només tastem a vegades. Això és la salut.

Il·lustració: Pablo Picass.o Ciència i caritat (1897)

Pedres rebeques

Totes les pedres rebeques, més fortes
que la tova calcària, que es fon i s'adapta,
totes les pedres rebeques que ofereixen
més resistència,
pedres que són simbòliques dels esperits tossuts.
Simbòliques també en certa manera
d'allò que no es corromp, d'allò que queda, que no passa
com passa tristament la nostra carn.


Narcís Comadira, fragment d'"En lloança de les pedres rebeques" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 45.
Il·lustració: Pere Formiguera, foto de la sèrie "Pedres" (2008)

Ateïsme

Lo que nos resulta más temible a todos -dijo el cura en voz baja- es un laberinto sin centro. Por eso el ateísmo es sólo una pesadilla.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 372.

Il·lustració: Josep M. Codina, Laberint (1995), Fundació Vila Casas, Barcelona.