La foto de l'alcalde als 'Fulls'

Aquesta foto que avui us poso l'he tret del darrer número de la revista Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, que en cada edició publica algunes de les fotos del fons d'aquesta institució mataronina, dirigida avui per Nicolau Guanyabéns. En ella s'hi veu el director de la revista Pequeña Gaceta del régimen local entrevistant l'aleshores alcalde de la ciutat, Josep M. Fradera i Pujol, amb la presència del secretari, Nicasio Sánchez de Boado, que data de 1917. La revista inclou un breu informe sobre la situació industrial de la ciutat, que probablement fou fet després d'aquesta entrevista. Aquest informe surt publicat just després de la recopilació de vuit articles, en català, publicats el 1893 a la revista La Ilustració Catalana, signats per Luciano García del Real. 

L'interés d'aquesta darrera recopilació és importantíssim, crec jo. En primer lloc, des del punt de vista de les dades històriques i la localització de les indústries de l'aleshores molt avançada ciutat de Mataró (de totes elles, en queda una en actiu), com també per les dades que dóna del seu volum i els seus negocis. En segon lloc, pels comentaris propis o aliens de l'autor, entestats en fer aflorir el bon tracte que els empresaris mataronins atorgaven als seus treballadors, conscients del moviment de fons de la classe obrera d'aleshores, en el momnt de neixement de sindicats i partits de classe. En tercer lloc, per apuntar el munt de cicles que ha viscut la nostra indústria local (i que l'enginyer Xavier Brullet repassa de forma pessimista en la seva actualitat en un article inicial): els processos d'acumulació de capital a partir del segle XVIII, les aventures industrials del XIX, les crisis successives i les guerres (en especial, propera a la que parlem, la de 1898), etc. A més, un curiós article del savi historiador mataroní Joaquim Llovet sobre la vida mataronina del suec John Lund ens dóna també noves pistes d'aquests moviments. Sí senyor, molt bon número, el de l'abril (103, que em va arribar fa uns dies...), que fou presentat a Can Marfà, esdevenint així el primer acte públic que s'hi fa, un acte al que no vaig poder assistir.

La foto

Però tornem a la foto. No digueu que no n'hi ha per sucar-hi pa. En destaco tres coses. La primera, la confirmació que els despatx d'alcaldia se situava a l'anomenada "Sala dels Lleons" que, almenys des dels anys seixanta, acull les reunions de govern i que n'ignorem l'origen del nom. El mobiliari que hi surt no recordo que s'hagi conservat en cap cas. La segona correspon a la manera com capta la fotografia els rols de cada un dels protagonistes. Al centre, però com si fos el que menys mana, amb cara d'expectació que té la mirada fixa en el periodista, ben bé com si s'avancés al poder actual dels mitjans, hi ha el pobre alcalde. Fradera i Pujol va ser alcalde encara no un parell d'anys i tingué algunes responsabilitats polítiques més... espero que cultivant la prudència que aquí personifica (Prudència i Justícia són les dues estàtues que s'han de travessar per entrara l'Ajuntament de Mataró...). Mirant-nos com un còmplice, amb clar domini de l'escena i el cos serpentejant hi ha el director de la revista, ensenyant-nos un paper com aquell qui no té res a amagar i advertint-nos que és allà per treure'n coses. Al mig, en una actitud vigilant, al costat de l'alcalde, fixa la mirada indistintament en els papers i en el periodista l'imponent secretari, el més alt de tots, el que ensenya més clarament la seva americana creuada. El poder, el límit, Sir Humpfrey, el que romandrà més enllà d'alcaldes, diaris i martiris.

La tercera cosa és el martiri, doncs. A la part superior esquerra, dominant el fons fins que toca el secretari, hi veiem clarament la part inferior d'un quadre immens que encara avui presideix la Sala dels Lleons. No sé quantes hores dec haver estat allà sota, mirant-lo o deixant que em miri, patint, discutint, rient, negociant, adormint-me, treballant-hi, atenent, trucant, refugiant-me... El quadre és del pintor post-romàntic extremeny José Bermudo i pertany al Museu del Prado, que té tres obres seves però totoes cedides (probablement "regals" de diputats "cuneros"). El nom amb què és catalogat és Últimos mártires del cristianismo, i es tracta d'un oli sobre llenç de 290 x 403 cm, signat i datat el 1884. El quadre és a l'Ajuntament de Mataró d'acord amb la Reial Ordre de 8 de març de 1887, essent catalogat amb el número 727 a l'Inventari de Noves Adquisicions del Museu del Prado, i el número 5597 al Catàleg del Museu.

Quin nom?

Però un estudi d'Enrique Arias i Aurora Gil el titula Eudoro y Cymodocea en el anfiteatro i el situa dins la influència de la novel·la Els Màrtirs de Chateaubriand (1804) a la pintura espanyola de la segona meitat del segle XIX. A l'estudi, tot defensant el títol contra el criteri del Prado, hi diu que en aquesta obra s'expressa "el desenlace de la vida de ambos personajes, su muerte heroica en el circo de Roma dando testimonio de su fe cristiana. Su título en castellano sería el de Eudoro y Cymodocea en el anfiteatro, pero el autor, José Bermudo Mateos, lo proporcionó en francés al Catálogo de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1884, en la que fue presentado: Eudore et Cymodocée dans Vamphitèàtre, así como igualmente el texto explicativo exigido por los reglamentos para las obras de carácter histórico o literario, que en este caso es concretamente el texto del pasaje que inspiró al pintor el lienzo: «La trompette sonne pour troisième fois. Les chaînes du tigre tombent et l'animal furieux s'élance en rougissant dans l'arène: un mouvemant involontaire fait tressailler les spectateurs. Cymodocée saisie d'efroy s'écrie / / Et elle se jette dans les bras d'Eudore, {Les Martyrs: Chateaubriand. Tomo III, página 676.)".

L'estudi, breu, exposa la seva teoria sobre aquest canvi de nom de l'obra que obtingué algun premi (també alguna sorna) abans de caure en l'oblit. Encara que els autors defensen els seus valors: "Hay buenas cosas en esta obra, como el estudio arqueológico realizado por el autor en las vestimentas de los personajes y el tratamiento de los paños al estilo clásico, así como la representación de las figuras y de las fieras, que tampoco son malas. Hay, eso sí, falta de fuerza, cierta blandenguería en las actitudes y en la composición del grupo principal. Es, en definitiva, un cuadro «pompier» como tantos muchos de los que por esas fechas se hicieron en Francia y otros países de Europa".

A mi m'ha tingut de testimoni durant vint anys i us he de dir que ha estat un bon company. Els tigres que arrenquen el coll d'un pobre cristià també em feien pensar en la prudència, talment com l'alcalde Josep M. Fradera..

La nova neula

El dia del seu sant, el senyor Enric Graupera i la seva dona, la Teresa Castellà, estaven pletòrics. Aquest any, enlloc de casa seva, rebrien al carrer, al Fossar Xic, transformat en la placeta mediterrània plena de vida que tant ens agrada. Enlloc dels seus amics, hi convidava tota la ciutat. Les seves filles, actuals continuadores de la veterana casa de neules artesanals nascuda el 1895, presentaven el nou projecte amb el que han posat tota la il·lusió. D’una banda, presentar les neules com si fossin joies. De l’altra, proposar una colla de receptes de postre per combinar-ho. En la pròpia neula-joia ja hi trobem les innovacions gastronòmiques i estètiques en què Casa Graupera ens ha anat sorprenent des de fa anys. La seva combinació amb herbes, amb xocolates o amb fruits secs, com les pedres d’un bon anell, són muntades ara sobre una estructura irregular de neula. En les receptes, vam poder degustar una bona combinació amb un sabor dominant (si bé no l’únic): de menta, de llimona, de préssec o de plàtan.

La Teresa Graupera domina bé l’enginy gastronòmic i, pel que veig, l’esperit emprenedor. Ens rep explicant-nos les incursions de la firma al món dels càterings de qualitat i ens admet que estan posant els ulls en la internacionalització d’aquests productes que tastem “com una prova de foc”, amb paraules de la Teresa, aquest divendres de juliol al vespre entre taules ben guarnides i un grup de música que ens acompanyarà fins a la nit. Del 21 al 28 de juliol s’han posat en ruta per diferents establiments cèntrics de Mataró.

Mirin les dimensions del que estem parlant. Estem parlant d’un producte antiquíssim de la cuina catalana, nascut d’enrotllar hòsties sense consagrar, que serveix de base per un producte radicalment modern i experimental, passat pel sedàs de les innovacions que han posat la cuina catalana al capdavant del món. Estem parlant d’un element típic del dia de Nadal al bell mig de l’estiu i de tot l’any, com qui diu. I estem parlant d’un racó de món. Un local d’unes cases nascudes sobre un antic fossar al costat de la mil·lenària basílica de Santa Maria, en un carrer estretíssim de poc pas i sense comerç (si exceptuem Can Laru), que parla d’internacionalitzar-se.

Mataró, com Catalunya, que no té matèries primeres, ha de fer servir l’enginy si vol participar en aquesta escala, si vol passar de ser un racó a tenir coses a dir (i a vendre) al món. L’enginy d’agafar el que tenim, de renovar-ho amb gust i d’oferir-ho als paladars exigents, als buscadors d’autenticitat i als amants dels petits plaers. Però, com tot, cal alguna cosa més. L’estimació dels seus congèneres, la complicitat del seu teixit social i comercial, l’orgull dels seus conciutadans. Aquest embolcall, com el de la neula, és el millor ingredient per la confiança en el futur.

(escrit publicat a Tribuna Maresme, agost de 2012)

Les Santes, la dualitat - #lessantes - VI

Avui que s'acaben Les Santes m'agradaria recomanar-vos un recent article [aquí] del bloc d'en Bienve Moya on, a partir de la festivitat de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non com en diuen, que se celebra demà, reflexiona sobre les devocions duals. Allà hi diu:

No és estranya a la cultura cristiana, hereva de la romana i de la grega, la santificació i veneració de germans, com a bessons, o bé coma a companys. Veneració que atorgaria a les bessonades condició de dualitat. Una antiga tradició ideològica voldria que l’home posseís dues maneres de ser, inclús dues ànimes, una d’animal i una altra d’espiritual. En la mitologia grecoromana aquesta condició s’exemplifica amb el mite dels Dioscurs, ambdós fills de Zeus i de Leda, més un pare mortal, Tindàreu. D’aquest unió nasqueren Càstor i Hel·lena, i Pòl·lux, i Clitemnestra, que posseïen les condicions dels pares, la divina i la mortal. A part de la dualitat portada a la santedat: Cosme i Damià, els companys Hermenter (Medí) i Celdoni, i d’altres, aquesta creença ha arribar fins els nostres dies amb la novel·la de Robert Louis Stevenson, Dr. Jelyll i Mr Hide.

El cert és que no recordo que ningú hai reflexionat sobre el fet dual de la devoció mataronina, tot i que diu molt sobre el nostre caràcter de nedar i guardar la roba, del "seny imprescindible i la rauxa necessària" (Baron dixit), de la distribució de classes socials a cada vorera de la Riera, de la sobrietat de la façana de les cases i l'abundància del seu interior (Cuyàs dixit) o de jugar hàbilment -i amb quartos- amb els dos bàndols de la Guerra de Successió per estalviar-nos molts dels seus mals (Giménez dixit). Encara avui, d'això darrer, en tenim testimonis en alguns panys de portes antigues, on alguns reprodueixen la flor de lis borbònica i els altres, potser al costat, les dues àligues del candidat austríac.

Tornem al text de Moya, que recull la tradició platònica de la dualitat de la persona: bé cos i ànima, bé espiritual o animal -com diu ell-, bé racional i mítica, bé real i ideal, bé psíquica i física, bé ying i yan... Dualitat que portaríem fins a la representació de les nostres devocions i mites i que ja expressa de quina manera una sense l'altra són inútils. També és cert, però, que -amb Nietzsche però no tan sols amb ell- hi ha tota una altra tradició filosòfica que es resisteix a la dualització. En primer lloc, perquè, posats a fer, seurament trobarem més de 'dues ànimes' (i no parlo del PSC, encara que segur que li passa el mateix) en cadascú, o de tres, com teoritzava Freud. En segon lloc, perquè les nostres característiques, diguem-ho així, són indissociables.

La meva condició 'animal' influeix i determina la meva cultura i viceversa, que alhora es veu interrompuda per la meva psique insondable o per un estímul imprevist, que alhora descobreix parts de mi que ignoro -i que semblen vastíssimes, fora de mi- on hi arribo potser per un fet o per una persona que impacta ben endins des d'enfora. I alhora moltes coses més que no fan exactament dual la nostra personalitat i que es reivindica integralment. "Estima'm com sóc", sembla dir-nos aquest altre corrent, "no com idealment te m'imagines", conscient que aquesta iedalització pot ser idolàtrica o fòbica.

En qualsevol cas, ja m'enteneu. El caràcter mataroní no es conformava amb un sant, en una sola direcció, i va apostar per l'ambigüitat femenina de Juliana i Semproniana a la que convoquem sempre que cal, com un etern retorn.

Il·lustració: Jordi Gasull, Cartell de Les Santes (1990)

Les noves devocions - #lessantes - V

Fa un parell de setmanes, el setmanari El Tot Mataró publicava un interessant resum sobre l'origen de la nostra festa major. El signa l'Eloi Sivilla, que ha anat publicant una sèrie de reportatges sobre la història local molt amens, complets i diria que imprescindibles. A mi m'han agradat molt i també m'ha agradat que un gratuït, entre els anuncis i l'actualitat, hi hagi un lloc digne per a la història local, amb articles, com deia, molt ben fets. 

"La festa", diu l'article "va començar com un acte religiós de caire privat el 26 de juliol de l’any 1682 i la devoció per Santa Juliana i Santa Semproniana anirà arrelant entre els mataronins que al llarg dels anys i dels segles aniran transformant la festa fins a convertir-la en la que és ara". L'article repassa quines eren les festes locals d'aleshores, en quin context se situava Mataró i de quina manera conviuen l'ideal barroc (representat per la devoció a les restes adquirides de sant Desideri) i el nou paradigma romàntic (que vénen a exemplificar les Santes i el seu historicisme), fins que s'institueix per votació popular el patronatge local de les dues patrícies romanes que la tradició situa nascudes en un carrer molt concret de la vella Iluro. El patronatge fou instituït ja ben entrat el segle XIX, després del primer tren (ergo en plena expansió industrial de la ciutat), després d'una autèntica fal·lera per recuperar-ne les despulles i de celebrar-ne oficis i processons.

Veieu? Pensar sobre els motius de fons que podrien haver fet patrones Les Santes també se m'acut com una bona reflexió. Indagar els anhels que s'hi projectaven (això són les devocions) a vegades ens dóna més informació, o de més qualitat, que els propis fets narrats. Portat avui, aquesta estructura festiva nascuda encara sota paràmetres pre-moderns (encara que molt cap aquí), seria també interessant descobrir com s'incardina amb els nous anhels del món actual, dels mataronins d'ara i d'aquí. També ho expressem amb devocions, és clar. Els gegants, el que queda de l'antiga litúrgia, els happenings com el Desvetllament, els focs (l'acte més multitudinari de Mataró), les havaneres amanides amb gospel (en anglès, gospel és evangeli, o sigui que no som massa lluny), els espectacles, la música. Tot són llenguatges "devocionals", a la recerca anhelant d'omplir-nos de quelcom més, i més important, que el que ja vivim diàriament, i de tastar-ho en la pròpia carn. Al segle IV, al segle XIX i ara.

La festa dels exclosos | Sopar de requisits - #lessantes - IV

Demà, l'endemà del dia de Les Santes, dia de concerts tranquils i cercaviles familiars, és el que la tradició ha reservat per a la visita dels gegants i les figures a la Residència Municipal de Sant Josep, molt a prop de l'Ajuntament, un espai que, quan va remodelar-se, els que ara manen deien que no feia per una residència de vells. Un lloc, doncs, on alguns 'benpensats' hi volen instal·lar l'oblit, on s'hi vol avançar la pau dels cementiris, on hi trobem el nostre rostre "després de la festa". Ara hi ha més residències d'ancians, a Mataró, i potser tocaria repassar-les totes si es vol fer bé... però no em desagrada gens aquest caràcter simbòlic que la festa atorga als ancians.

Sóc dels que pensa que fer-se vell, depèn de com vagin les coses, pot acabar esdevenint un risc social de primer ordre. Si interpretem les polítiques socials com a cost, i els costos públics només s'admeten si tenen "retorn", fer-se vell és un mal negoci. Se t'incrementa la despesa sanitària i farmacèutica, se't generen dependències, etc... Si resulta que els aturats són uns "vagos" i els immigrants uns aprofitats, no et dic res del que poden acabar sent els vells si transformem el nostre país en un niu de corbs rera el qual sembla anar la dreta que ens governa amb ímpetu en aquests moments.

També em fa pensar, aquest dia, sobre la capacitat de la festa d'aglutinar fins i tot aquells que tenim més lluny habitualment, o que els col·loquem ben lluny. És una mica contradictòria, la festa. D'una banda, uneix, dissol diferències, exalça els lligams de grup. De l'altra, no admet dissidències, genera una frontera imaginària i molt dura entre els que se senten dins i els que se senten fora de la festa i, pel seu caràcter, oblida la contingència. De manera que és molt fàcil oblidar-se dels exclosos, dels que no viuen la festa, dels que se'ls en fot Les Santes o dels que, senzillament, no poden seguir-la. I potser un esforç caldria fer-hi. Un esforç més per dir-los, per dir-nos, que la vida val molt més que els seus costos.

Sopar de requisits

Una recomanació:

Les peres estan a l'espera #lessantes - III

El llibre més imprescindible que hauria de tenir tot bon santero és el que ja he citat algunes vegades, Les Santes, la festa major de Mataró, de Nicolau Guanyabens i Quim Puig, Arola Ed., Tarragona, 2010, que acaba amb aquesta frase: Les peres estan a l'espera (p. 325). Contra el que el lector pensarà, no és una invitació a gaudir de la platja i de les seves meravelloses usuàries un cop s'han acabat Les Santes sinó a recuperar les peres farcides que, segons relatava Francesc Cabañes en un article de premsa del 1927, és el plat més estès de festa major que hi havia aleshores. I és que a Mataró som la pera.

Avui no tenim plat de festa major típic, cosa rara. Demà a migdia, quan les famílies dinin juntes (això sí que s'estila) faran de tot, però no aquest plat que, pel que sembla, permetia de cuinar-se el dia abans per permetre d'anar a missa. Com diu l'autor, no s'entén com és que hem recuperat tantes coses del nostre llegat festiu i no la part gastronòmica, amb el que ens agrada menjar.

Proposo que aquest sigui el repte dels mataronins els propers anys. I que alguns restaurants i llocs de menjar fet s'apuntin a una cursa a veure qui ho fa millor. I que els nostres nostrats mitjans de comunicació en facin concursos, oficials i alternatius. I que el nostre Gremi d'Hosteleria ens faci provar-ho uns dies abans. I que la televisió local ens ofereixi un programa especial de cuina amb cuiners de renom fent alguna varietat d'aquest plat. I que en Joan Pera ho apadrini.

Deixem que parlin les campanes #lessantes - II

Demà és el dia de La Barram i només puc referenciar-vos al que vaig escriure fa uns dies, aquí. De fet, segur que sobre Les Santes he escrit més en aquest bloc que sobre molts altres temes. Si premeu l'etiqueta que hi ha a sota d'aquest escrit que posa santes Ja veureu el munt de rotllos que he clavat al respecte. I sempre em deixo coses per dir, però també sempre em repeteixo. Deia ahir que a mi Les Santes em fan pensar. Però com que avui estic poc parlador, si voleu, feu un repàs a les coses que he dit altres anys.

Dit aquest apunt d'autobombo, cal dir immediatament que això passa a més gent. Com a prova, us recomano vivament que seguiu els posts creuats entre Joan Salicrú i Ramon Radó. Les Santes també els fan pensar i és bo que sigui així.

De moment res més. Deixem que parlin les campanes.

Ja ens hem estrenat #lessantes - I

No sé si és bona idea l'acte que es féu el passat dia 19, per primera vegada, anomenat "L'Estrena" (el nom ja sembla de fer Pasqua abans de Rams) que prologa la intensíssima setmana de festa major que els mataronins fem per Les Santes en honor de les nostres patrícies patrones romanes. L'acte consisteix en una conferència i en una lectura d'una proclama que després l'Herald, acompanyat de les trampes, repetirà pels carrers de la ciutat. Tinc arguments a favor i en tinc que no ho són tant... sabent que és el temps el qui acabarà donant raons, com sempre.

Ja fa temps que en sento parlar i, pel que sé, va ser a punt de dur-se a terme a l'edició de l'any passat. M'imagino, coneixent-los, que haurà estat fruit de llargs debats al si de la Comissió de Les Santes, debats que ja no conec tant, de manera que la meva impressió és segurament poc elaborada.

Tinc en contra dues objeccions. La primera és formal. Mataró, malgrat els fracassats intents, no té pregó de festa major. L'esquema democràtic de Les Santes reserva pel dia de Sant Jaume al vespre, després d'una cercavila, una Crida a la festa major. Que uns dies abans hi hagi una "proclama" sembla reiteratiu, encara que cal valorar el fet positiu de la seva popularització. Però grinyola.

La segona és més de fons. L'Herald i les trampes són figures sorgides a finals del s. XVIII per atendre la processó (o actualment els seus succedanis, com l'Anada a Ofici o la Passada, la cercavila major). De manera que estem donant un rol radicalment diferent a una de les figures, que no té precedents històrics. Precisament perquè penso que una de les funcions de la festa major és la de la recuperació d'elements festius del nostre passat (tots del Barroc ençà, per cert), trobo que no hem d'abusar en inventar-nos, avui, una funció moderna amb elements que no pertanyen al llenguatge del moment en que és inventat. En altres paraules, no em sembla bé recórrer a una iconografia antiga per un acte que ens acabem d'inventar. Això demostra que, d'una banda, ens mirem el llegat de la nostra història amb molt poc rigor i, de l'altra, que no som capaços de generar referents nous, de cercar -en el llengautge modern- capacitats festives. ¿No hi són o és que ens fa mandra buscar-les?

En canvi, trobo molt bé que fem algun acte més reflexiu, més de pensar, abans del brogit de la festa. A mi, ara que ja passo de la quarantena, Les Santes em fan pensar. Aquest capgirament del temps i de l'espai em fa veure fins a quin punt són rellevants els ritus, de quina manera els vivim i, també, quines mancances tenen (que són les mancances que té el nostre món, també). I no parlo de qüestions tècniques, ni tan sols historicistes, sinó de més essencials. ¿Com és que ens emociona tant compartir aquests dies amb els nostres conciutadans? ¿Quins mecanismes fan que abandonem aquell jo quotidià per ser-ne un altre d'excepcional? ¿Com ens ho podem fer per viure n aquests límits de la festa quan sembla precisament que la festa sigui quelcom sense límits? ¿La festa de la meva ciutat és la festa del meu cor? ¿Què ho fa que ens sobresaturem d'imatges (les fotos, els gegants, les santes, les masses, els espectacles...)? ¿Com les "buidarem"? ¿Les Santes ens fan millors persones o qui dia passa any empeny?

Doncs això m'agradaria que es pensés, també. I trobo bé la iniciativa de l'Ajuntament en fer-ho. Potser en una altra hora i potser amb una ambició com la que demano, però tot arribarà.

Avui, però, és el preludi d'aquests dies de bogeria mataronina (un oxímoron, no us preocupeu). Que us vagi de gust.

Foto: Joan Antoni Baron.

Les coses pendents

Diumenge no vaig poder acomiadar Joan Bonamusa i em sap greu. El vaig conèixer just quan vaig començar a militar al PSC, fa un munt d'anys. Recordo que a la campanya de 1987, que tots dos compartíem llista municipal en llocs similars, una malaltia el va fer apartar de la campanya i ens va tenir amb l'ai al cor. Després vam compartir també força reunions, entre elles les de l'executiva local, i he de dir que m'agradava el seu seny. D'altres el van conèixer molt abans i en lloen la seva valentia i dedicació política. A mi em va sorpendre agradablement quan, un cop jubilat, va poder estudiar la carrera del que havia estat sempre la seva gran afecció, la història, obtenint-ne anys més tard un molt merescut doctorat. El període que va estudiar se situa entre la romanització i l'edat mitjana a la nostra ciutat, un període fins aleshores molt poc tractat i del qual n'extregué tot el suc que s'hi podia treure, amb un amplíssim volum que recull la tesi doctoral i que li reportà un accèssit al premi Iluro de fa un parell d'anys.

D'aquests brevíssims apunts biogràfics en podem besllumar una interessant personalitat que, per discreta, potser no coneixíem prou els mataronins. Penso que se'n va massa d'hora, amb la feina fonamental feta però amb coses per fer. Me'n vénen al cap moltes. Però en destaco una: la divulgació dels trets essencials d'aquest període de la nostra història (en el que el mite local situa, per exemple, les nostres Santes que ara commemorarem), que sospito interessantíssims i, suposo, importants pel que després s'esdevingué. Ho hauran de fer altres que tindran la sort de comptar amb el seu llegat.

Però em sap greu la seva mort. Com dic, hi havia coses pendents. Aquesta potser és la seva darrera lliçó: no les deixis.

Vegeu la nota necrològica del PSC de Mataró i de Capgròs (amb un breu comentari de Manuel Cusachs).

Més val ser temut que estimat

La receta es sencilla: una industria financiera que tema a los supervisores, unos supervisores que teman a los Parlamentos, y unos Parlamentos que teman a los ciudadanos.

José Ignacio Torreblanca a "Bien hecho, tío", El País, 19.7.2012

(el títol és una cita de Maquiavel)

Com el Nil

Y por fin:
el espíritu de Dios es como el Nilo: se desborda
y se hunde a un ritmo que ha sido calculado
en textos surgidos en épocas distintas.
Pero también él es inmutable
y por eso rara vez se lo verá por aquí.
Él cruza la procesión desde el costado.

Tomas Tranströmer, fragment d'"Epílogo" a Poemas selectos y Visión de la memoria, Bid. & Co. Editor, Caracas, 2009, p. 31.

Foto: Detall del Nil a la "Font dels quatre rius", de Bernini, a la Piazza Navona, Roma.

Amb Déu i amb vídeo, o sense

Avui us deixo quatre vídeos que s'han fer arran d ela publicació del llibre de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro, que es diu Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades, on un creient i un no creient dialoguen amb molt d'interès. Com que hi he estat treballant (i el que queda encara) en la seva promoció, em fa gràcia d'ensenyar-vos-els. El primer recull l'acte de presentació a Barcelona, on també hi intervenen  Ramon M. Nogués, Ignasi Moreta, i Josep Maria Carbonell Pilar Rahola (és un resum, la versió sencera és aquí) el segon un debat en el marc del I Fòrum Fragmenta, el tercer és una notícia de RTV Andorra sobre un acte en què van participar i el darrer un comentari del programa "Creure Avui" de m1tv.

 
[Fragmenta] I Fòrum Fragmenta - Conversa "Amb Déu o sense" amb Francesc Torralba, Vicenç Villatoro i Joan Barril from Fragmenta Editorial on Vimeo.

Anglada, l'altra àliga de #LesSantes

Un dels drames més eloqüents d'Occident, que va passar fa quatre dies, com qui diu, no sembla haver deixat amb bons instruments als qui pocs anys més tard hem de veure el ressorgiment de l'extrema dreta a Europa. Paral·lelament al col·lapse europeu, després d'un llarg camí fundat pels que volien evitar la reaparició de la confrontació mortal al vell continent, emergeixen força partits d'extrema dreta. Els articles centrals del darrer número de la revista Claves (encara no on line) de la mà de José J. Sanmartín, Juan Antonio Cordero i Antonio Elorza, intenten averiguar algunes de les causes per poder, no tan sols predir les conseqüències (això és fàcil) sinó, sobretot, mirar d'evitar-les.

Els recomano, malgrat que és tan sols una aproximació. Falta, crec jo, una reflexió més estratègica, més global i més rigorosa que doni arguments, sí, però que afavoreixi instruments útils. La pròpia transformació del discurs de l'extrema dreta, fent-se menys evident i adoptant posicions simpàtiques fins i tot a arguments de l'extrema esquerra, és analitzada com un factor d'èxit. És allò que Josep Anglada deia en un vídeo fa un temps: cal amagar la bandera amb l'àliga (que ell deia que duia "al cor") i tot això perquè espanta i ara ens hem de centrar amb la qüestió "dels moros". Un dels altres grans arguments de discurs analitzat correspon a l'apropiació exitosa dels esquemes mentals del nacionalisme per portar-los fins a l'extrem de la seva coherència ("primer els de casa", etc...). Com dic, interessant... però encara molt parcial.

La setmana que ve tenim un altre episodi en què les forces democràtiques de Mataró s'hi han vist immerses amb el risc d'endur-se les faves. Resulta que la regidora líder de PxC a Mataró pensa convidar l'esmentat Anglada com a consort a la Missa de la festa major de Les Santes, fet que li atorgaria rellevància pel costum que la Corporació hi assisteixi en comitiva. Donat que la comitiva, en entrar -sense consorts- i en marxar -ja amb consort- hi desfila amb l'atenció de transeünts, i amb precedents conflictius, és obvi que la proposta és una provocació. En joc hi ha la pau de la festa, l'èxit de l'acte més genuí i solemne i, si em permeteu, la incardinació d ela festa amb els valors democràtics, que és essencial. Val a dir que no són els primers. Com a contrapunt a la potestat de l'alcalde d'invitar alguna autoritat o altra, ja i va haver el precedent, l'any passat, que l'altre partit extremista (la Cup) invités pel seu compte una diputada de Bildu enlloc d'un/a consort, burlant el protocol mataroní. Una burla majúscula perquè cap dels dos va assistir a l'ofici religiós-musical, però sí a les desfilades. Un circ. Una profanació de l'espai festiu que no ens mereixem els mataronins.

Ara la pilota és al bàndol dels que sempre han respectat els usos de la festa major. Els partits de tradició democràtica, tan blasmats sobretot pels grups radicals, hauran de prendre una decisió que no és fàcil. I cap d'elles, opino, hauria de ser interrompre la tradició que porta els representants públics a la Missa de Glòria, com algú podria proposar en nom de no sé quin coi de laïcitat. Tot el contrari: la presència dels representants democràtics en una Missa (meitat patrimoni, meitat música, meitat litúrgia i moltes meitats més...) representa la primacia del poble sobre cap altre estament, genera un espai d'intersecció propi de tota societat democràtica que, a més, pot ser molt fecunda. Tant o més que anar a la llotja del futbol, a un lliurament de premis d'una escola o un piscolabis de qualsevol entitat cultural.

L'atac de l'extrema dreta mataronina és directament contra aquesta intersecció, contra aquesta fecunditat, contra aquesta representació (com mai: amb medalles, bandes, bastó i fileres) de la primacia del poble sobre els altres poders, ocults o no tant, que fan festa per Les Santes. Una festa que ja té una àliga i que no vol veure més aquesta altra.

En tot cas, decideixi el que decideixi l'ajuntament em semblarà bé. Però, amics i amigues, posem-nos a combatre de veres el feixisme perquè ja és entre nosaltres.

Foto: Anglada, amb Blas Piñar, fa uns anys.

Es donen

Videoclip "Se miran, se presienten, se desean" - Sílvia Comes i Lídia Pujol from Produccions Planetàries on Vimeo.

Se miran, se presienten, se desean,
se acarician, se besan, se desnudan,
se respiran, se acuestan, se olfatean,
se penetran, se chupan, se demudan,
se adormecen, se despiertan, se iluminan,
se codician, se palpan, se fascinan,
se mastican, se gustan, se babean,
se confunden, se acoplan, se disgregan,
se aletargan, fallecen, se reintegran,
se distienden, se enarcan, se menean,
se retuercen, se estiran, se caldean,
se estrangulan, se aprietan, se estremecen,
se tantean, se juntan, desfallecen,
se repelen, se enervan, se apetecen,
se acometen, se enlazan, se entrechocan,
se agazapan, se apresan, se dislocan,
se perforan, se incrustan, se acribillan,
se remachan, se injertan, se atornillan,
se desmayan, reviven, resplandecen,
se contemplan, se inflaman, se enloquecen,
se derriten, se sueldan, se calcinan,
se desgarran, se muerden, se asesinan,
resucitan, se buscan, se refriegan,
se rehúyen, se evaden, y se entregan.

Oliverio Girondo, Poema núm. 12. Vídeo: Lídia Pujol i Sílvia Comes "Se miran, se presienten, se desean"

Superstició científica

-Pues yo no veo la diferencia -replicó el cura- entre creer en la superstición científica y la otra superstición mágica. Ambas parecen dejar a la gente inerme, de modo que no pueden actuar para dejar su vida o su alma. (...) En ambos casos parecen meros esclavos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 681.
Il·lustració; Fotograma de Metropolis, de Fritz Lang (1927)

34

Avui, el PSC, el meu partit, ha fet 34 anys. No està en el seu millor moment, sens dubte. El país que el va fer possible, i el país que el PSC ha fet possible, ha canviat moltíssim i més que canviarà en els propers anys. El partit, no tant. 

Crec que la contribució que ha fet el PSC a Catalunya és excepcional. Per l'acció política i l'obra de govern feta, sols o amb molts altres, sens dubte. Però, sobretot, per l'afany fundacional de servir un sol poble, de ser-ne la seva veu d'unitat i progrés. Mirem-ho al revés: hi havia riscos de tot el contrari. Si els nostres fundadors haguessin optat per un socialisme més "pur" (és a dir, cadascú el seu) i fragmentat, fragmentat sobretot quant al la qüestió nacional, el resultat no hauria estat només la pèrdua de tot pes específic de l'esquerra democràtica catalana de tradició socialista i socialdemòcrata, sinó també un país dividit, un catalanisme escapçat i un retrocés evident en el grau d'autogovern assolit que, si bé per molts és encara escàs, l'evolució és extraordinària, senzillament. Amb tots els seus encerts i els seus errors, el PSC, com cap altre partit (potser el PSUC de la clandestinitat) ho ha fet possible.Aquests són alguns dels principals actius d'un partit que té vocació de representar una gran majoria del poble de Catalunya sobre la base d'una àmplia franja ideològica des del centre esquerra a l'esquerra.

Però avui, com deia, el país ha canviat. És molt més heterogeni, molt més versàtil ideològicament (també aquí cadascú es fa una "política a la carta"), amb qüestions transversals que esdevenen centrals (la pròpia qüestió nacional, per exemple), amb una crisi econòmica que posa el futur de tots i de cadascú en entredit, amb símptomes de fracàs de l'actual sistema polític sorgit de la transició, amb expressions polítiques producte de totes aquestes coses, etc. I la sensació que les respostes dels socialistes, que seran sempre respostes "parcials" (estem contra les propostes "totals" per principis, encara que a vegades ens enlluernin), gradualistes i contingents, no acaben de sortir. Que costa de pensar-les, de formular-les, de provar-les, de besllumar-les. (Parlo de propostes serioses, no de l'IBI).

Hi ha encara una altra cosa. A l'ascensor del carrer Nicaràgua, a la seu central del PSC, hi ha unes fotos en blanc i negre crec que de la campanya de 1982. S'hi veuen artistes i intel·lectuals del moment amb els que aleshores eren els líders d'aquest PSC de les esperances. També s'hi veu Pere Navarro, molt jove. No sóc partidari de mirar enrere ni de les nostàlgies, però he de dir que les fotos mostren com potser cap altra cosa l'entusiasme per les idees compartides i l'aliança amb el dinamisme, amb la cultura, amb la modernitat, amb els temps. Tampoc sóc de fotos. Però això darrer també costa de veure-ho: les idees en què beu el PSC són força absents del debat cultural, de les aules universitàries, de les iniciatives interessants que sorgeixen també a Catalunya.

Hi ha un gran consens en dir que el PSC (no fora sinó a dins) hauria de ser l'eix d'una bona alternativa, que hauria de ser un nou instrument per la societat que, de nou, necessita renéixer. No el PSC, tan sols, la societat, dic. I no és senzill, gens senzill. I tampoc és qüestió de restar, més aviat tot el contrari. Però no hi ha massa temps, tot va massa de pressa. Mira, qui ho diria, ja en fas 34. Per molts anys, per molts més anys!

¿Cristians per la independència? ¡Sí!

Trobo molt significatiu que en al document de constitució d'un grupet que s'anomena "Cristians per la independència" (de Catalunya, s'entén, no esmenten les "persones dependents" enlloc) hi hagi cites episcopals i clericals i no n'hi hagi cap de l'Evangeli. O que es digui ja a la primera ratlla que "Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme", també ho veig molt significatiu. En el primer cas, és lògic. Buscar raons o cites evangèliques a un objectiu polític concret, almenys com aquest, és impossible i diria que perjudicial. Jesús s'adreça al cor de les persones i evita transformar-se en el que avui anomenaríem 'líder polític'. 

En el segon cas, permet un doble equívoc. D'una banda, perquè una cosa és l'experiència cultural dels països que foren 'cristianitzats' i una altra és l'experiència cristiana. Catalunya, en el primer cas, en forma part, sí. En el segon cas, no. Catalunya no ha estat mai cristiana, com diu molt bé Lluís Duch en la seva crítica al document episcopal Arrels Cristianes de Catalunya. És a dir: ni tenim els béns en comú, ni ens estimem com a germans, ni hem respectat els altres pobles quan hem anat de conquesta, ni hem estat exempts de l'explotació humana. De l'altra, si d'on ens hauríem d'independitzar és d'Espanya, cal dir també que la seva configuració 'nacional' prové de la primera consideració de 'cristianisme', substituint el domini àrab, explulsant la religió musulmana i els seus fidels (també els jueus) i esdevenint l'aliat papal en els convulsos segles de la Reforma. I en moltes més coses, fins i tot la gràcia que sembla que el Caudillo li produïa a Déu. de manera que potser, les "arrels cristianes" (i "catòliques", ja que Catalunya anava amb el paquet contrareformista) ens ajunten més que no pas ens separen.

Dit això, he de dir també que trobo perfecte que hi hagi un grup de cristians independentistes, de la mateixa manera que no m'importaria que n'hi hagués de fans de Bob Esponja, o a favor del IV Cinturó, o contra els privilegis de Fèlix Millet (coses que considero més realistes, sigui dit de pas). El meu parer inicial és que, de fet, els cristians que estan per la independència o per les altres nobles causes que he esmentat s'han de barrejar amb el conjunt de ciutadans que també en són. Per eficàcia i perquè ho trobo molt més evangèlic ("feu-vos pagans entre els pagans..." deia sant Pau). Però si un té ganes d'obrir una mirada cristiana al que fa, doncs endavant.

De fet, potser seria fins i tot positiu que es potenciés. Hi ha tants riscos de pecat en aquest procés cap a Ítaca (¿o era Las Vegas?), que trobo que algú que ho vetlli no deu ser sobrer. Per exemple, davant el risc que hi ha en tot procés independentista en carregar les culpes de tots els mals, no ja a l'exterior, sinó sobretot als pobres conciutadans que no volen ser obligats a ser del nou credo oficial i que algun ja comencen a titllar d'unionistes (com a Irlanda del Nord, un exemple de catolicisme també molt sui generis), de lladres ("Espanya ens roba") o de colonitzadors. O davant el risc de convertir aquesta ideologia no ja en l'oficial, que ja ho és, sinó en obligatòria per ser 'bon català'. Aquí podrien prendre exemple dels cristians comunistes a la transició, que van contribuir a fer que el partit comunista no obligués tothom a sotmetre's al seu programa màxim i apostessin per una Constitució integradora. O davant el risc de considerar que tot el que prové de la cultura "espanyola" és impropi, on el grup de cristians hauria de deixar clar que l'origen o la identificació nacional de cadascú és un tema secundari ("ja no hi ha jueus, ni grecs...").

Per tot això tinc força exemples evangèlics, no caldrà recórrer a Torras i Bages. I, sens dubte, agrairé tota la vida la seva vetlla. Anar acceptant tots els tòpics independentistes, acríticament, ens amaga el problema de fons, dilueix altres reivindicacions potser encara una mica més importants i ens allunya de la contingència real, dels vímets que sí que tenim per fer el nostre cistell.

Poesia

La matèria de la poesia és el llenguatge, allò que ens constitueix, que ens relaciona amb el Verb originari. La poesia buca aquest Verb originari. (...).

Misteri de plenitud del sentit, misteri de l'explosió del sentit. Misteri de l'altra cara del mirall del llenguatge: la poesia.

Narcís Comadira, fragment de "La poesia" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 77.

Espiritual

¿Qué significa la palabra "espíritu"? No es más que la palabra griega para referirse a los ejercicios respiratorios. La vida, el progreso, al profecía; todo es aliento.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 579.

Il·lustració: Fotograma de Godzilla (1954)

Calderón i la vida

No sé si la versió de La vida es sueño que s'està representant amb èxit aquests dies vindrà a Catalunya, però ho agraïríem, a la vista del que se'n diu. És una obra magnífica i, en cas d'estar ben muntada -com sembla que és el cas- en podrem treure molt de profit dels seus matisos, de les seves innombrables capacitats i de la bellesa del seu text. L'obra de Calderón, que inscrivim al Barroc espanyol, esdevé una més de les peces tan importants produïdes en aquell període, i del que trobo molt determinant quant a l'art i la cultura en general. L'Espanya abanderada de la Contrareforma explora fins els límits les seves possibilitats existencials, reivindica l'ambivalència de la nostra condició humana i incorpora "la pedra rebutjada pels constructors" (Salm 118, 22) a la Bellesa. I mentre competeix amb la Reforma en el camp de la seducció profunda (Calderón va estudiar als jesuïtes) i el relativisme racional (per més autèntics que la rectitud o el racionalisme), desconfia alhora de la monarquia, amb veu ben baixa.

Déu n'hi do el que n'ha sortit de tot allò (vegeu "Què és l'art espanyol?"). I Déu n'hi do també les vegades que he reflexionat sobre això en aquest humil bloc. Ara la reflexió la torno a portar per parlar-vos d'un magnífic article que, sobre aquesta obra fonamental del teatre (no tan sols espanyol), va fer el crític Marcos Ordóñez a El País i que podreu trobar aquí. D'aquest article, que s'ha de llegir del tot, us en deixo només dos paràgrafs per fer-nos-en venir encara més ganes. De llegir-lo i d'anar a veure La vida es sueño sempre que pugueu. Parla de nosaltres, dels nostres somnis no sempre agradables, dels nostres canvis possibles, del nostre exercici del poder, de tot el que vulgueu.

Las lecturas de La vida es sueño son infinitas. Para unos, es una pieza de propaganda, que Calderón compuso para inculcar los dogmas de la Contrarreforma (libre albedrío católico frente a determinismo protestante), como ilustraría, entre muchos otros, el verso “porque el hado más esquivo / la inclinación más violenta / el planeta más impío / solo el albedrío inclinan / no fuerzan el albedrío” (idea que, por cierto, también aparece en El rey Lear de Shakespeare, acerca de la supuesta predestinación de los eclipses); para otros, Calderón sintetiza conceptos cercanos al hinduismo o el budismo, como este otro pasaje de Segismundo, coincidente con el pensamiento kármico: “Más, sea verdad o sueño / obrar bien es lo que importa / si fuera verdad, por serlo / si no, por ganar amigos / para cuando despertemos”.

Sí parece cosa cierta que Calderón creía en un mundo gobernado por un dios racional, a quien el hombre podía acceder, justamente, a través de la razón, concepto que parece capital en el aire de su tiempo: tan solo dos años separan la escritura de La vida es sueño y la del Discurso del método de Descartes. Como Pascal y Gracián, Calderón estudió en la Compañía de Jesús que, en certeras palabras de Javier Aparicio, “le contagiaría para siempre la escenografía mental de la meditación imaginativa de los Ejercicios ignacianos, la filosofía ascética que organiza su universo dramático, el estoicismo senequista y un denodado espíritu erudito”.

Foto: Festival de Mèrida.

El cos com a símbol

Deu ser la millor exposició que hi ha en aquests moments a Barcelona i, segurament, una de les millors que haurem pogut veure de Tàpies, la primera des que va morir fa uns mesos. La mostra recull, dels darrers quinze anys, les obres que tenen el cos com a motiu de reflexió. Dic que potser és la millor tant per la categoria de l’artista, per la proposta generosa i atractiva d’obres que hi podem veure, pel seu discurs expositiu i, sobretot, per la multiplicitat de lectures o, si voleu, per la seva densitat. L’exposició recull obres de diversos formats i un parell de sèries, repartides als diversos nivells de la recent renovada seu de la Fundació.

Dic que permet múltiples lectures i que cap d’elles és superficial. Entrar-hi ens portaria hores i hores de contemplació i de reflexió. La plàstica, sens dubte. La que té a veure amb la seva pròpia evolució, també (i més quan la mort i la decrepitud física era una dada ben present). La que el relaciona amb les altres maneres d’aproximar-se al cos d’altre autors, un dels temes centrals de l’art des dels seus inicis, i a través de qual volem dir tantes i tantes coses... Hi ha també, i aquí m’aturo un moment, la seva dimensió simbòlica.

De fet, podríem dir que una obra d’art és ja una construcció simbòlica. Símbol, ja sabeu, és allò que uneix dos pols que semblen irreconciliables, prové del grec sym-bolon, i és contrari al dia-bolon, a la separació. A través de l’art coneixem allò que no podem conèixer, ens endinsem en sensacions que van més enllà de l’objecte. Tàpies, a més, inclou signes, és a dir, elements que compartim lingüísticament (la creu, les lletres A ò T, números, objectes) i els tracta com a tals, a vegades de forma volgudament confusa. El cos, aquí, té el doble paper de símbol i de signe.

Amb ell, doncs, Tàpies ens proposa de captar-ne totes les dimensions i, sobretot, ens proposa un camí d’assumpció del cos (de la nostra vida, de la nostra realitat, de la nostra contingència) com a únic camí per arribar a l’esperit, al més profund, fins i tot a la seva pròpia anihilació. Aquest cos fecund i decrèpit, que dóna vida i la treu, que és el més bell i el més lleig, el del semen i el de l’orina, el que prega i el que menja, el node, el símbol real.

Article per la revista Valors (juliol 2012), reproduït també a la web de la Fundació Tàpies.

L’exposició “Antoni Tàpies. Cap braços cames cos” es pot veure fins el 4 de novembre de 2012 a la Fundació Antoni Tàpies (Aragó 255, Barcelona). Més informació http://www.fundaciotapies.org

La Barram

Rafael Argullol explica al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) una conversa amb el músic Frederic Mompou. Mompou atribuïa el seu amor a la música a un avi reparador de campanes, instruments que "s'escolten amb l'oïda, amb els budells i amb l'ànima", deia. Argullol comença així un bell capítol sobre el toc de campana (pp. 851 i ss.). Segons el filòsof, el toc de campana no mesura el temps des de la vida sinó que compta el temps que ens queda fins a la mort, de manera que és un toc de celebració, no de medició. De fet, diu "la campana fou concebuda per la celebració, i també per l'alerta i el dol". L'actitud contrària, la de la medició, la interpreta com l'instrument de control burocràtic de les nostres vides, a mans sempre d'intermediaris sospitosos. Curiosament, és la mort la que ens fa veure el canvi de perspectiva del temps. "Descoberts la mort i el seu proxeneta, el temps, hauríem d'optar entre mesurar o celebrar els nostre sinstants. El temor, l'obsessió i l'estupidesa ens han inclinat cap a la medició". Així, el so de campanes, celebratiu, "és un so que travessa els segles per unir-me als milers d'avantpassats. ¿Quina importància té qui foren i com van der aquests homes? El repicar de les campanes ens fa semblants", diu.

Què és la Barram?

Quan vaig llegir això, deu fer més d'un any, vaig pensar de seguida amb la nostra Barram; ja sabeu, el toc de campanes que anuncia la vetlla de la Festa Major, a les 2 de la tarda del dia anterior al de Les Santes, quan repiquen les campanes grosses i petites de Santa Maria, a la que se sumaran les de la resta de la ciutat. Un altre llibre (Les Santes, la festa major de Mataró, de Nicolau Guanyabens i Quim Puig, Arola Ed., Tarragona, 2010) explica en què consisteix (pp. 290-291). Es tracta de “donar nou batallades a cadascuna de les campanes Carme, Montserrat i Miquela, repetint el cicle tres vegades, i amb el tritlleig de fons ininterromput de les dues campanes més petites, les que donen a llevant, la Juliana i la Semproniana. Cada cicle, doncs, té vint-i-set tocs. Ritme i matemàtica. El número 27 és el del dia de les Santes, està clar”, remata l’autor, que fixa a l’origen a principis del segle XX i la seva desaparició no molt tardana per renéixer a Les Santes de 1977, les primeres que recuperen la festa com un signe de la represa democràtica, i marquen l’actual model.

El nostre cosmos

Dic tot això per fer notar de quina manera la nostra festa major, una festa amb voluntat d’esdevenir popular en tots els sentits, anuncia el canvi de temps que passa de l’ordinari (o profà) al festiu (o sagrat) amb aquest esclat de campanes. Coincideix, a més, amb l’inici de les vacances de molta gent, fent que adopti el caràcter d’”any nou” que tota festa anyal ha de tenir (vegeu Mircea Eliade, El sagrat i el profà, Fragmenta Ed., 2012, pp. 113 i ss.). Un temps que de projectar-se “cap a la mort”, controlant les hores, els dies i els mesos, comptant-lo, distribuint-lo i burocratitzant-lo, es comença a comptar “del revés”, celebrant-lo. Enlloc de de dir “avui faig anys”, el temps festiu celebra que encara els pots comptar i s’oblida dels que tens, entrant en una dinàmica no-linial. Viurem, a la nostra festa, una sèrie de rituals que ens transporten a una mena de “món original”, per al qual fa falta una altra manera d’entendre el temps. 

Tant li fa la història (que si les Santes són patrones “només” des de fa menys de dos-cents anys, que si alguns tradicions són ben modernes, que si això o si allò), perquè el que està en joc és el mite.La festa no recorda, la festa reviu. I no podem viure sense mites. Ho reviu, sí, amb símbols molt locals, d’acord, però que representen la nostra manera d’entendre el món, una imatge pròpia del cosmos. Des de les pròpies Santes als gegants, des de la Missa al rom cremat, des de la generació de caos (Desvetllament) fins a la cosmogonia perfecta (l’Anada a Ofici, per exemple). Des de les cercaviles a la Missa de Glòria. Des de l’olor dels petards fins al gust de les síndries (o xíndries, com diem aquí). Des del munt de relacions, balls, petons i suors compartides fins els focs. Aquesta és la representació simbòlica del món, del món original, que reviu amb força els darrers dies de juliol, segons l’hem anat fent els mataronins. Un gran soroll de campanes anuncia aquest nou temps. El celebra. Que ens aprofiti. Bona festa major.

(Article a Capgròs. Vídeo: Oriol Solà)

SOS Robafaves

Al carrer on vivia fins que em vaig independitzar hi havia dos locals allargassats. En un, hi havia una sala de jocs. La recordo plena de quinquis, sobretot a la porta (es repartien entre aquest nucli i el de l'entrada a l'oficina de la Caixa Laietana), per on els marrecs que anàvem als escolapis passàvem amb certa por i de pressa. L'altre local era una llibreria de progres. Els dependents, tots amb cabells llargs, que semblaven els gendres indesitjables, que enlloc de "la teva mare" deien "la parenta", i que parlaven tothom de tu, quan això encara no es feia, eren la segona "tribu" dels anys setanta assentada en aquest carrer petitburgès -per on passaven cotxes- abans que fos una galeria comercial -amb masses de consumidors passejant-s'hi cada dissabte.

Jo m'hi vaig familiaritzar. Assíduament. A casa, que teníem una bona biblioteca que un servidor vetllava com un bon soldat, per més hippies que fossin els dependents, ja els anava bé que freqüentés més aquesta tribu que l'altra. M'hi passava força estona. Coneixia perfectament les seccions de llibres i m'aturava sempre als revisters de l'entrada, on enlloc de l'Hola hi havia el Mientras Tanto. Aquell local, aquella mena de tub, era el túnel cap un món fascinant. El món dels adults, el món de la cultura, el món de la política i la seva fressa, el món en uns prestatges.

Més endavant, cap el 1987, crec, van canviar de local. En van agafar un de més gran al carrer Nou, entre la Riera i Santa Maria, ja m'enteneu. Potser ja amb altres perspectives, conscient que ja no eren una tribu (encara que hereus dels mites progres com els que més), i de ple ja al món fascinant (que inclou també decepcions, com de fet intuïa), també me'n vaig fer assidu. Tinc les meves seccions preferides, però també m'agrada deixar-me sorporendre per les altres. Contemplo els llibres tal com són, d'entrada: objectes amb el seu tamany i color, amb el seu gruix i el seu tacte. I allà hi llegeixo alguns fragments, a vegades claus per decidir de comprar-los. Sí, m'hi he deixat molts diners.

És el lloc de Mataró on per excel·lència s'hi presenten els llibres, com un prurit dels socis en demostrar que són quelcom més que botiguers. S'han apuntat a moltes mogudes. La més rellevant, potser, organitzar el Llibre Gegant de Contes de Mataró, per sant Jordi, on fa molts anys hi vaig fer d'il·lustrador. 

Com a mi, suposo que li passa a molta gent. No tan sols que hi tenim història personal, sinó que reconeixem en la llibreria Robafaves el nucli d'un huracà que en diem cultura. Allò que ens atreu a veure el món encara que no ens agradi tot el que hi veurem, allò que ens descobreix com quelcom més del que ens pensàvem (botiguers, mares, parentes, hippies, petitburgesos, quinquis o porucs), allò que refà tot el dedins quan falla, allò que val la pena llegar als nostres descendents, com el foc olímpic.

Sí. Ja ho sé. Algunes decisions empresarials que van prendre segurament eren massa arriscades. I la crisi és letal per tothom, sense excepcions. I també és cert que l'aire de superioritat progre, d'esforçar-se en no semblar mai un dependent del Corte Inglés, de parlar de tu amb les senyores i de ves a saber quants prejudicis més, ara passa factura (hi ha qui ha fet públic que se n'alegra de la crisi d'aquests comunistes). Però no ens ho podem permetre. Valem tots massa com per tornar a ser quelcom menys del que podem endevinar-nos. Ara, els socis de Robafaves s'han empassat l'orgull i han demanat als seus conciutadans que col·laborin en el futur d'aquest establiment, a risc que no el tornem a veure obert el curs que ve. Aquí teniu el manifest. No hi ha massa dies. O correm una mica o això semblarà el desert (cultural) de las Vegas. Mai més ben dit.

El bisbe i les cuixes

Aquesta és una foto penjada al Facebook del bisbe de Solsona, Xavier Novell, un home de la meva edat (joveníssim, doncs) que va acompanyada del següent comentari:

Confirmacions al Palau d’Anglesola

El cap de setmana passat, vaig confirmar 9 adolescents al Palau d’Anglesola. Com sempre que vaig a aquesta parròquia, vaig tenir el goig de retrobar moltes persones conegudes i estimades.

Tres confirmands no vestien adequadament i al final de la celebració ho vaig dir públicament, per tal de corregir-les i de recordar a tots els fidels que a l’església s’hi ha d’evitar els vestits inadequats. Moltes persones em varen felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies.

Ahir se'n feien ressò alguns mitjans. A mig matí Facebook decidia retirar els comentaris d'aquesta conversa, que va provocar la indignació dels altres un cop fou anunciat pel propi Novell a la xarxa social. El primer que cal dir és que aquest bisbe és un veritable animal comunicatiu: ben plantat, bon orador, amable en les formes, destre en l'ús de les xarxes, hàbil en la gestió de la informació i sense por ni complexos en entrar en temes polèmics. La prova és aquest botó.

El segon que cal dir és que, quan vaig llegir el comentari, vaig estar d'acord en el fons, però no en les formes. El fons, és a dir, que a missa s'ha d'anar vestit adequadament, sé que quedo una mica carca si ho defenso. Però ho crec de veres. Sense entrar en exageracions, crec que els usos en el vestir no són cap tonteria, formen part dels elements no verbals que ens fan sintonitzar o no amb l'entorn. "Anar mal vestit", que ja sé que és subjectiu, és una manera de protestar, per exemple... fins que la moda ho assimila (mireu els texans, o els texans trencats, o les vambes, o els calçotets i tangues a la vista de tothom). I no, no trobo bé que un arribi a l'oficina com si anés a la platja, o vagi a un casament com si anés d'excursió. De manera que trobo que a missa s'hi ha d'anar, almenys, sense fer el notes. I usant el sentit comú. Fins aquí ok.

Però les formes no em semblen les més adequades, també ho he de dir. Dir en públic que tres mosses de les que van a confirmar (¡amb el que costa!) van inadequadament vestides, quan -com es pot veure a la foto- encara van prou arregladetes, em sembla una falta de tacte semblant a la que es pretén denunciar. A més, posar-ho al Facebook amb foto inclosa ho trobo bastant denigrant. Ja no em ficaré en què un bisbe ha de ser el primer en practicar els valors cristians, entre els que no hi entra escarnir les noies confirmades en públic, que jo sàpiga. Ni en l'obsessió del jove, joveníssim deia, bisbe Novell en ser l'abanderat de la dreta episcopal catalana, ai no, espanyola. Ja s'ho farà. Independentment de tot això, l'actitud és reprovable i no m'estranya que la xarxa se l'hi hagi llançat al damunt.

I el tercer que vull dir és que el que em preocupa més del comentari del bisbe al seu Facebook és que ens faci fixar més en les cuixes de les noies o les cames dels nanos que no en el seu cor, en el seu vestit més que en el compromís que adquirien davant Déu, en el protocol que en la fe. Sempre denuncia que la societat fa el contrari, ¿oi? ¿Escandalós? Sí.

Insistència i ombres

Hi havia una insistència una mica somorta
per part de la vida. Els anys passaven lents
i així es teixien, lentes, les ombres de la Història,
a la vella ciutat meva perduda.

Narcís Comadira, fragment final d'"A la ciutat perduda" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 73.
Il·lustració: Domènec Fita, Estudi vitrall per a Pro-Grup Girona (1977).

Contra la superstició

Es algo que cada vez veo con más frecuencia en el mundo moderno, en los rumores de la prensa, en los tópicos de las conversaicones, algo arbitrario y carente de autoridad. La gente se traga esto, aquello o lo de más allá sin ninguna prueba. Es una hola que está ahogando el viejo escepticismo y el racionalismo y que se llama superstición (...). El primer efecto de no creer en Dios es que uno pierde el sentido común y no ve las cosas como son en realidad. (...) Y un perro es un augurio, y un gato un misterio, y un cerdo una mascota, y un escarabajo un animal sagrado que serremonta a la parafernalia politeísta de Egipto y a la India antigua (...); y todo porque teméis cuatro palabras: "Y él se hizo Hombre".

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 572-573.

Il·lustració: Albrecht Dürer, Escarabat (1505)