L'ombra de Déu

No és la teva llum
la que ens pot encegar,
sinó aquesta esplendor de la teva foscor.

(...)                                    Obriré els ulls
a un món on els problemes pesisteixen,
però en el qual les nostres docrtines ens emparen.
És més càlida l'ombra
de la creu inclinada que la teva.

R. S. Thomas, fragment del poema "Ombres", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 129; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: foto d'Adolfo Aguado..

La jungla de l'asfalt

Ara que vénen eleccions, correm-hi tots, l’ajuntament ha tingut la gentilesa d’asfaltar alguns dels carrers de Mataró. Per tal de fer-ne el màxim possible, m’imagino, el govern ha optat per la solució barata. Poso una capa sobre l’asfalt que ja hi havia i santes pasqües. Si l’asfaltat de sota estava malmès (tot i que això repercuteix sens dubte a les capes posteriors), tant és. Segur que arriba bé al mes de maig i quan arribin les tempestes l’alcalde actual ja haurà fugit. Ep, no és una mala solució. Però generalitzar-la em temo que és “pan para hoy”. La prova del que dic es veu molt clarament al carrer de Sant Sadurní, on la calçada ja arriba a les voreres, acumulant capes. 

Diran vostès que és un problema menor, una queixa de tiquis-miquis més pròpia de jubilats. Que tots els governs s’apressen amb coses d’aquestes quan arriben les eleccions. I potser tenen raó. Jo m’ho miro com un bon exemple del que ha estat aquest mandat municipal. No s’ha aprofitat el moment de crisi per replantejar les estratègies de ciutat, en cap nivell, cosa per a la qual no fan falta quartos. Només idees, ganes, confiança. ¿Ens hem preparat per les conseqüències de la nostra evolució demogràfica, o econòmica? ¿Es pot saber quin valor afegit té la ciutat de Mataró en un món hipercompetitiu? ¿Com imaginem els nostres barris els propers deu anys?

En aquest sentit, he de dir que em va alegrar molt que, finalment, l’alcalde adoptés el discurs metropolità que CiU havia negat sempre a la nostra ciutat. “Mataró ha de ser la pota nord de l’àrea de Barcelona”. Molt bé. La frase és copiada literalment de l’alcalde Baron, però cap problema. També em va agradar el seu discurs en l’aniversari de l’escola universitària, al Tecnocampus, o quan demanava a les entitats ciutadanes mostrar amb orgull els valors que practiquen. ¿Què vull dir, amb això? Que si bé és cert que no coneixem ni coneixerem mai -em temo- quin és el model alternatiu de ciutat que CiU proposa al que fins el 2011 havia liderat el PSC, m’alegrava que, almenys, l’actual mandatari tingués com a propis els grans eixos d’aquest lideratge. Però, “mi gozo en un pozo”. Els discursos acaben aquí. No sabem quins reptes proposa per engrescar-nos junts… S’han quedat en blanc. Com en el “llibre blanc” de la cultura, un paper esgrogueït de fa un any, literalment en blanc, al que ara també, correm-hi tots, han decidit posar-hi un capa d’asfalt. O un logo.

¿De què parlarem, així, a la propera campanya electoral? ¿De la independència? ¿De les disfresses? ¿No és l’hora de parlar de cap on volem anar? ¿Podríem elevar una mica de res el nivell? No ho dic perquè a mi m’agradi, això, sinó perquè podríem acabar pensant que l’únic pel que serveix l’ajuntament, és a dir, la nostra administració comuna, és per anar posant capes d’asfalt. I, si és així, si no tenim projectes col·lectius, potser ens convertim en una jungla.

Article publicat a capgròs.com

Il·lustració: fotograma de 'La jungla de l'asfalt", de John Huston (1950) 

Sense perdó

L'altre dia, en un d'aquests canals de pel·lícules (gairebé, l'únic que miro a la tele), feien Sense perdó, de Clint Eastwood (1992). La vaig veure quan es va estrenar i no recordo si alguna vegada més, també a la tele, però en tot cas fa molt de temps. Només recordava, a banda de l'argument, que m'havia agradat molt, potser dels films que més m'han agradat mai. Mentre la mirava, pensava "ara saps per què coi et va agradar tant". Cada escena, cada dilema dels que planteja, cada avenç en el tortuós camí que el protagonista va traçant, esdevé una autèntica reflexió sobre el perdó i, com diu el títol, la seva absència. I el seu anhel.

L'amor de la seva dona, morta recentment, que el redimeix d'una penosa vida anterior que, malgrat tot, no refusa. Un amor que tothom trobava incomprensible. O el conflicte sobre el deure. ¿Què hem de fer, concloure la venjança d'un acte infame, o de dos, o deixar-lo córrer per no embrutar més la pròpia història plena de sang? ¿És possible una vida digna amb cadàvers al teu actiu? ¿Exactament què és el perdó? ¿L'oblit? ¿La permissivitat? ¿O és alguna cosa que passa per dins per desplaçar-te, per fer trontollar la vida entotsolada i que no saps massa com usar-lo? 

El que més m'agrada, però, dels dilemes de la pel·licula d'Eastwood és que, en realitat, no els respon clarament. Els planteja i el personatge actua. No sap si fa bé o malament i no ho sabrà mai, però actua, resol. A mi em sembla un plantejament semblant al de Million dollar baby, que ara vaig comentar aquí fa deu (deu!) anys. Davant el dubte, el lloc de l'ètica, el lloc de l'home, és l'altre. Per més brutes que et quedin les mans i la biografia.

Déu gerundi

Identificar a Dios con la razón humana ha sido un tremendo error. La verdad es pascaliana: que nuestra raison corrompue todo lo corrompe.

(...) En realidad hay un hacer virgen e inerte que Dios toma y transforma haciendo los cielos y la tierra.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 119, 121.

Untant amb els somriures les ferides

Les seves paraules,
quan voldria renyar, són massa agudes.
després s'afanya durant hores
untant amb els somriures les ferides.

R. S. Thomas, fragment del poema "és així", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 129; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: detall de 'La gioconda', de Miquel Àngel.

Divuit

XII

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

XIII

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!

Vicent Andrés Estellés, "M'aclame a tu"

El "valor" de l'art i nosaltres

La mort, en plena fase creativa i, en tot cas, massa jove, d’Octavi Comeron (1965-2009), ha estat la causant de l’exposició que hi ha ara mateix a Can Palauet, a Mataró. Especialment, la necessitat de posar en valor el treball artístic i de recerca d’un home intreressat especialment en el procés de producció artística, al món contemporani, i especialment en la seva percepció. El tema no és senzill i em temo que l’exposició vol explicar moltes coses -efectivament, la reflexió de Comeron és també complexa i mereix temps- en detriment de la seva intel·ligibilitat, tot i els esforços plàstics. Deixo pel lector la tasca de treure’n la seva pròpia narrativa, de les moltes que ens proposa la mostra i, si ho vol, algunes pistes.

La primera es correspon a reflexionar sobre el “valor” de l’art (¿potser un tema a reflexionar u dia en aquesta revista?), partint de la ditxosa polisèmia de la paraula valor. La que el neci confon amb preu, com diria Machado, sí. Però també sobre l’excés de transcendència sobre el treball, sobre el rol “sacerdotal” de l’artista contra la seva dimensió “artesana”, o poster “obrera”. I sobre la contradicció contínua sobre què és una obra artística. La peça “Registros” (2014), de Yolanda Domínguez, explica el procés per convertir, administrativament, un cotxe en una obra d’art.

La segona té a veure amb el poder i l’art, qüestió molt antiga i encara avui irresolta, i que té a veure amb el punt anterior. La decisió municipal de tancar el centre de creació Can Xalant, a Mataró mateix, és posada com a exemple del nul interès per a l’art “improductiu” i, per tant, de la mena de decisions que hi ha darrere les “polítiques cuturals” de bones intencions.

I la tercera enllaça amb un autor que la mostra -de fet- no cita: Byung Chul-Han. El filòsof alemany d’origen coreà ha fet furor a casa nostra amb la publicació dels seus llibres, punyents retrats de la nostra societat. Trobo que dues de les seves teories il·lustren bé el discurs de Comeron: Una, sobre la mentida de la “transparència” i el joc de miralls en què s’inscriu, de manera que no vegem el que no convé o impossibilitem les produccions, també polítiques. L’altra, sobre el canvi del treballador explotat a l’emprenedor autoexplotat com a paradigma del treball, que amaga, així, tota crítica, tota “negativitat” d’un món que es pretén, panglossianament, el millor dels possibles.

L’exposició Octavi Comeron. Contracte comú es mostra a Can Palauet (Mataró) fins l'1 de març de 2015.Publicat a la revista Valors (febrer 2015)Il·lustracions: Una foto d'una instal·lació Octavi Comeron i un retrat seu.

A favor de la pàtria

"No proponiéndose ni patria que amar en particular, ni extraños que odiar, cada uno odiará a todos los demás, amándose sólo, entre todos los de su especie, a sí mismo." [diu] Leopardi [, qui] no había previsto las fragmentaciones en grupos, en sectas, las unificacione smasivas en torno a utopías idiotas.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 108-109.
Il·lustració: Letras Libres.

Ombra

Un calfred de la carn li diu

que la mort no està lluny: és l'ombra

dessota les grans branques de la vida.

R. S. Thomas, fragment de "Bé", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 125; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Fotograma de '50 sombras de Grey' (2015)

Jesús és un immoral

Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:

--Si vols, em pots purificar.

Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:

--Ho vull, queda pur.

A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué:

--Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova.

Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Mc 1, 40, 45

Sense caure en la provocació, o en la ruptura amb la seva tradició religiosa, Jesús gairebé que la posa de cap-per-avall. Aquest diumenge, com veiem en altres passatges de l’Evangeli, Jesús ens deixa ben clar que, per ell, primer és la persona i després la norma. I que la norma, o serveix a la persona, o no serveix de res. Si ens agaféssim la paraula moral en el seu sentit original (ve del llatí mor-is, que vol dir casa, o siqui que moral són les “normes de la casa”), diríem que Jesús és un immoral. De fet, és d’això els que l’acusen els que acabaran cruficicant-lo. Que la llei sagrada diu que s’ha d’apedregar una dona si comet adulteri, doncs ell pregunta qui som nosaltres per apedregar ningú. Que la llei sagrada diu que en dissabte no s’ha de treballar, doncs ell pregunta qui és primer, si l’home o el dissabte.

En el cas de l’Evangeli d’aquest diumenge, la llei és molt dura contra els leprosos. El Levític [aquí i aquí] posa en paraules de Déu -de Déu!- que se’ls ha de marginar i assenyalar cridant la seva impuresa. Jesús s’ho salta. ¡Se salta la paraula de Déu! Per Jesús, primer és l’home i després la llei i, en tot cas, la llei sempre al servei de l’home, fins i tot si és leprós, és a dir, si hi ha una “justificació” per la seva marginació.

I encara una cosa més. La manera de saltar-s’ho no és “opinant”; més aviat demana silenci al leprós (i aquest, passa de tot, per cert). Jesús se salta la llei moral actuant, posant la seva mà, tocant-lo, “embrutant-se les mans” al marge del què diran o de disquisicions sobre què cal fer. Toca amb les mans enlloc de posar-se a “moralitzar”. 

A mi em sembla que la moral, la moral de la xerrameca, sobretot, és una enorme distracció sobre la vida i les decisions que hi hem de prendre, una mena d’excusa per no “embrutar-se les mans”. Jesús no s’estava per tantes punyetes.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv.

Carnaval de rics i pobres

La gran festa del barroc fou el Carnaval. En un sistema basat en la hipocresia, l'adulació i la ficció, s'inventaren uns dies durant els quals els homes i les dones es posaren una careta per tal d'aconseguir, en unes hores, una espontània manifestació. (...)

Hi havia una gran diferència entre les màscares dels pobres i les dels benestants. Els pobres es disfressaven de més pobres i els rics, de més rics: era infal·lible.

Josep Pla, Primera volada (OC 3, Ed. Destino, Barcelona 1972[2]), pp. 342-343
Foto: Representació d'"Un dels últims vespres de Carnaval", de Carlo Goldoni, al Teatre LLiure, barcelona, 1985 (dir.: Lluís Pasqual)

Sacrificis

Los periódicos están llenos de sacrificios humanos: los enlatan, los hacen aceptables―crímenes, accidentes, guerras―para sus lectores; en cierto sentido, los ritualizan, los disciplinan. (...) ¿Que está abolida la pena de muerte? (...) La crónica de sucesos es un boletín de ejecución. (...) ¡Cuánto se mata para cubrir el vacío dejado en las civilizaciones modernas por el animal que expiaba las culpas humanas!

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 96.

Absència com a presència

       Quan un no està mirant
en el moment en que un no hi és
                                             és quan ell ve.

(...) Hi havia dies
que de tan bella la buidor
s'havia d'emplenar,
                           que la seva absència
era com la presència: sense que mai
no es distingissin.

R. S. Thomas, fragment de  "Vetllant el mar", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pp. 121-123; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Perecoll, Costa II

L'afiliació de Jesús

Sortint de la sinagoga arribaren, acompanyats de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren:

--Tothom et busca.

Ell els diu:

--Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.

I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.

Mc 1, 29-39

Diuen que vivim en un temps on el compromís costa. A l’hora d’organitzar qualsevol activitat, sovint som quatre gats. Els que organitzen conferències es pregunten, amb raó, què passarà d’aquí poc temps quan el públic habitual, ara ja molt gran, vagi causant baixa per raons purament biològiques.

La participació dels ciutadans en les institucions que, en teoria, serveixen per agrupar, socialitzar, transmetre i compartir les experiències minva de forma preocupant. Els partits polítics, les associacions de veïns i els sindicats són en hores baixes, també quant al nombre de militants. Les famílies, o els matrimonis, millor dit, molt sovint amb data de caducitat. I les esglésies, o els monestirs, buidant-se.

Comprometre’s, perquè fa mandra o perquè les institucions habituals per fer-ho es veuen incapaces d’incentivar-ho, no ho sé, és difícil. Parlo de comprometre’s més enllà de fer un “m’agrada” al Facebook, per entrendre’ns.

Diuen els que hi entenen que, quan hi ha un temps de “desafiliació”, aquest és contra-restat per un fort moviment de minories “hiperafiliades”. Són aquests que et trobes a tot arreu, que cada dia tenen reunions, que dediquen tota la seva vida a les causes i que no es jubilen mai. Són admirables, en molts casos.

Jesús, a l’evangeli d’aquest diumenge, sembla trobar-se a punt de convertir-s’hi. Després d’atendre la sogra de Pere, el vénen a veure tots els que volen ser curats. Efectivament, són molts. Aleshores i ara.

Però es troben que Jesús ha marxat d’hora; està sol, pregant. Sembla que Jesus té por de la “hiperafiliació”, d’omplir tot el temps de “compromisos” i busca, contra-corrent, un temps d’intimitat per ell i el Pare. Un temps per cultivar l’amor que ha de donar. Si no ho téns a dins, no ho dónes. I si no t’estimes tu mateix, tampoc no pots estimar ningú.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv.

El pacte antiterrorista

A veure, si resulta que hi a una amenaça explícita de l'anomenat "terrorisme gijadista" sobre el conjunt de països d'Europa, i molt especialment el nostre, que és somniat com una terra a reconquerir... ¿quin poblema hi ha en què els dos grans partits espanyols dissenyin els grans eixos de combat contra aquest fenomen? Si resulta que tots dos partits discrepen d'un punt relatiu a la introducció, de facto, de la cadena perpètua al nostre ordenament jurídic ¿tan greu és que pactin un clàusula segons la qual un legisla el que cregui al respecte sense necessitat que l'altre l'avali? ¿Tota la resta de punts, molt més rellevants en la lluita contra aquest fenomen, s'han de tirar per la borda? ¿No és el que busquem de l'Estat, que ens protegeixi i ens permeti, així, viure amb llibertat?

No tan sols trobo que el pacte és oportú, i el seu contingut correcte, sinó que trobo que la resta de partits s'hi haurien de sumar. La unitat i les conviccions clares són les armes per fer recular una activitat il·lícita que comença a tenir xarxes de recolzament, capacitat operativa i certs èxits a nivell mundial. Poca broma.

Sempre hi haurà qui ho relativitzarà. O que pensarà, com també pensa la dreta, que la seguretat és una cosa de dretes. ¡I un be negre! Els primers a rebre, en tot conflicte, sempre són els mateixos. I només és possible una societat més igualitària i lliure si és capaç de respondre amb èxit a les seves amenaces de seguretat. Ep, si és que s'aprecia la igualtat i la llibertat, esclar. Diguem de passada que tota la retòrica antipolicial que respira algun documental recent (sí, retòrica, perquè de proves, cap) nodreix, en realitat, la falsa i interessada idea que "la seguretat és de dretes".

També hi ha qui, i això ho entenc més, posi el crit al cel per "tolerar" que el PP emprengui la reforma del Codi Penal que reinstaura, com dèiem, la cadena perpètua. D'entrada, com ha dit el PSOE, això no és el que s'ha pactat. En segon lloc, el PSOE tampoc renuncia a cap dels mecanismes previstos (el Tribunal Constitucional o guanyar les eleccions, posem per cas) per abolir aquesta bestiesa sense rompre l'acord antiterorista. I el PP ho accepta. La política és això, nois, no exactament la línia recta.

Finalment, hi ha els que practiquen "la màgia de les paraules". Com Jahveh a l'inici dels temps, dius pau i es fa la pau. Signes un manifest a Facebook a favor de la convivència i ja ningú amenaçarà ningú més ni finançarà trames terroristes ni s'entrenarà a Síria. Poses a la Constitució catalana que deixem de tenir exèrcit i l'endemà tots els estats i grups armats que amenacen els nostres interessos (inclosos la llibertat i la pau) deixaran d'apuntar-nos. Deixeu-me dir que aquests són els pitjors, pitjors que Chamberlain encara que sigui perquè han nascut més tard. Jo els enviaria a fer màgia a les trinxeres, a veure què passa.

Fiquem-nos-ho al cap. El món burgès del tortell de diumenge, les vies catalanes, els cants corals, les bones consciències i de la calefacció diària no és l'únic possible, molt a prop nostre n'hi ha d'altres. Més val que els prenguem atenció. Alguns d'ells treballen diàriament per imposar el terror a la mateixa hora que cliquem un "like" a qualsevol xorrada. Si no ho veuen, allà ells, però que ens deixin a la resta vetllar per la nostra llibertat.

¿Construir?

Hay un construir que es mucho más perjudicial que cualquier destruir.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 94.

Margarit i tu

Estimar és corregir,

suprimir, matisar.

Buscar des de quin lloc

i què recuperar.

(Joan Margarit, "Un viatge al novembre", fragment, op. cit., p. 85)

M'ha cridat l'atenció que, a l'últim llibre de poemes de Joan Margarit, ressoni vàries vegades la paraula humilitat (alguna vegada, humiliació, p. 33). Margarit, de qui coneixem les "posicions" vitals des d'on escriu arran de la seva magnífica producció poètica d'aquests últims anys, sap que les empreses que es proposi de fer hauran de ser amb una notable humilitat. La "resta de la vida", diu, entre la infància i la vellesa, "és la confusió de tot el que no he entès" (p. 99). Una humilitat a la que apel·la no tant per l'edat, sospito, sinó de l'experiència de qui ha viscut, anàlogament a la seva professió, "construint edificis" des de fonaments que un dia somia, angoixat, que no hi són (p. 87). I que afronta en un moment que fins i tot les pors, i el propi passat, se'n van (p. 23).

Potser l'única empresa que val la pena emprendre, reemprendre, és la de l'amor, per a la qual l'autor busca lloc, bastides ("la vida són també bastides", p. 17), material, horitzó. Ara, ¿és "contenible", l'amor? ¿Es pot "corregir, suprimir, matisar"? ¿Ës un lloc, com voldria un venerable arquitecte o un ocell preparant la primavera, el que li cal per "recuperar-lo"? ¿L'amor, que és molt més que un sentiment quan és desig inabastable, ens duu o el duem? Aquestes són les grans pregunta que ens fa el poeta, qui es compara amb "el client difícil d'una puta", mantenit-se alerta "al més mínim murmuri de l'amor", sabent que "l'entusiasme i la convicció" no ho poden suportar tot (p. 73).

De Margarit aprofito per detacar algunes coses. Com el caràcter narratiu, només sobtat per un pensament punyent, gairebé lapidari, dels seus poemes. O el "paisatge", sovint plujós, tardorenc ("En el so humil amb què la pluja cau / hi ha l'origen remot de les paraules", apel·lant a la tristesa i el record ("Saber estar trist és una fortalesa", adverteix, p. 45), amb música de jazz i autors contemporanis que semblen desfer-ho tot i estan fent néixer "un altre Orfeu" (p. 77). La memòria com a fonament narratiu. I el"tu" com a ineludible objecte (i qui sap si subjecte) de l'existència. El eclaradament adnòstic Margarit sembla escriure un dels salms quan diu que "cap consol pot servir si no parla directament a un tu" (p. 107).

• Joan Margarit recitarà els poemes de Des d'on tornar a estimar (Proa, Barcelona, 2015) a la seu Òmnium Cultural de Mataró demà dimecres 4 de febrer a les 19:30h, al C. Argentona, 59, baixos. Mataró.

Les punyetes d'en Vidal

Això de la independència dóna per molt al mechandising: Els basars xinesos t'ofereixen fundes de mòbil amb l'estelada, a les botigues de turistes n'hi ha a xancletes, roba interior i tota mena de gadgets. I al sex-shop, preservatius. Fins que es torni a posar de moda Bob Esponja. Fins i tot un jutge amb hores lliures (així va la justícia) es juga la seva carrera (al nostre país, sàviament, els jutges i els militars no poden fer activitat política) elaborant un simulacre de Constitució per a la imminent República Catalana, obviant que, si fos el cas remot de poder-se constituir, bé hi hauria d'haver un procés constituent com ha passat a totes les democràcies del món... Ja em va semblar, fa uns dies, una fricada monumental, però ahir, quan es va fer públic el document perpetrat amb les punyetes del senyor jutge, m'ho va certificar del tot.

Posem un exemple. Com assenyala avui CatalunyaReligió.cat, l'article 13.2 d'aquest text prescriu que "L’Estat es declara aconfessional i en conseqüència, cap religió podrà ser subvencionada amb fons públics". I es queda tan panxo. El mateix article adverteix que, de posar en marxa unmecanisme com aquest a una llei fonamental, significaria rompre, de facto, els acords de la Santa Seu amb l'Estat. M'atreveixo a dir que trencaria moltes coses més. A veure  ¿S'ha acabat subvencionar Caritas? ¿O qualsvol orde o entitat religiosa que arriba on mai no arribarà l'administració en la cura dels més desvalguts? ¿O donar suport econòmic a un grup d'esplai d'una parròquia que pot contribuir a la cohesió social d'un barri? ¿Els temples de propietat de l'Església no poden rebre ajuts ni quan són patrimoni cultural? ¿Les escoles cristianes han de ser només pels que se les poden pagar i han de fugir del concert que les inclou a una única xarxa pública? ¿El "nou país" està diposat, doncs, a doblar el nombre de places escolars públiques? ¿Les processons s'hauran de fer per la vorera i sense suport policial perquè costa diners públics? Bé, en cas que un dia el poble de Catalunya tingués aquest text com a llei fonamental, tot això seria inconstitucional. I un jutge com el senyor Vidal estaria contentíssim de fer-ne el seguiment.

Espero, sincerament, que com que això de la independència fa pinta de no arribar mai, aquest paper no deixi de ser una simple anècdota. Ara bé, crec que aquesta ancdota revela un parell o tres de consclusions un pèl inquietants.

La primera, com és obvi, és que relaciona tot el que és religiós a un problema. I, a més, un problema privat. Obviant que les persones tenim una dimensió religiosa que, com la lúdica, la intel·lectual, la sexual o la política, ens configuren com a tals. El dret a desenvolupar-la i, fins i tot, el suport per fer-ho en una societat democràtica i laica, és aquell que determina si el centre dle país són les persones o una altra cosa. ¿Deixarem de dedicar fons públics -hores d'emissió a les televisions públiques o recursos de seguretat- al Barça perquè ser-ne i gaudir-ne és una cosa individual? ¿O perquè alguns ho fan servir per actuar violentament? Doncs a veure per què coi s'ha d'excloure la dimensió religiosa d'aquest suport. 

La segona té a veure amb la naturalesa del famós "procés". Evidentment, la independència é sun projecte il·lusionador, que fa gràcia i que, quan te l'expliquen dius "on cal firmar?". Tot són flors i violes al paradís. Però hem comprovat que, a l'hora de concretar-ho, surt una "nosa" en la que no comptàvem: la política. Efectivament, a l'hora de concretar-se, el paradisíac "procés" es troba amb la realitat que ignorava i que pretén despatxar a base de tòpics. ¿L'exèrcit i l'església? Go home. El món és complex i això és el que fa nosa a les ideologies planes. Bé, això sí que ho cuiden: amb el capital no s'hi posen.

I l'última és: ¿què coi pinten els "cristians per la independència" que es deixen marcar aquests gols?

___________________

Article publicat a CatalunyaReligió.cat

Foto: www.samarretescatalanes.com