No tinc temps

La gent que no té mai temps és la que menys coses fa.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 284.

Filferro

Karl Wallenda,
funambulista (...)
Dijo: "La vida transcurre en el alambre,
todo lo demás no es sino espera"

Rafael Argullol, fragment del poema "16-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 188.

La Missa de Les Santes i una copa.

Em sembla que, de la Missa de Les Santes, ja ho he dit tot. Tot el que en puc dir, jo, modestament. O més o menys. No m'ho acabaria. Els mataronins tenim una sort immensa en tenir, al bell mig de la nostra festa major (el nostre símbol cívic per excel·lència, tot i que té corcs), una peça musical bellíssima inserida enmig de la missa solemne de les nostres patrones. Una joia efímera que, com aquell sol que entra a Abu Simbel il·luminant la testa de Ramsès II -tot i que allà ho fa als dos equinoccis- t'has d'esperar a la conjunció astronòmica per poder repetir. O com la llum de la nova escultura d'homenatge a Joan Peiró, també a Mataró, de Martí Anson. La conjunció: la música culta i popular, el desig de festa, la buida església plena, la coral que representa el poble, les autoritats engalanades i la història que travessa guerres, generacions, entusiasmes diversos, famílies, amors i desamors fins arribar, almenys, al moment en el qual Mossèn Blanch la va estrenar. En ple romanticisme, aquell moviment que, per bé i per mal, encara ens influeix tant.

La meva Missa

Així de predisposat hi vaig cada any (amb poques interrupcions), i tot això em passa pel cap i moltes coses més, com si féssim un ràpid repàs anual a la nostra vida i la nostra circumstància, per deixar-nos endur un cop més per aquest artifici tan ben fet a l'hora d'aflorar el que no és tan artificial.

A tall d'inventari voldria afegir dues coses i prou, poques hores abans d'anar-hi (demà divendres 17 a les 10h del matí a la Basílica de Santa Maria, entreu-hi amb temps). La primera és que, com totes les coses belles de veres, a la Missa s'hi ha d'anar entrant. Diria que és una cosa d'adults, i no només perquè les misses no siguin precisament la passió de la joventut actual. La meva experiència, perdoneu, és exactament així. Hi havia anat algunes vegades de ben petit, acompanyant no sé si el meu avi o el meu pare, cosa que em va permetre saber de què parlaven quan parlaven d'aquest acte. Hi vaig tornar alguna vegada d'adolescent, però el cap va per un altre cantó. De més jove, bé d'usuari o bé de voluntari, els horaris estaven canviats i tot just me n'anava a dormir quan començava. Com sabreu alguns, vaig entrar de regidor a l'Ajuntament molt jove, als 23 anys, i m'hi vaig estar vint anys més. Als primers anys em costava vèncer la son (la Missa dura unes quatre hores i aquesta dada és letal per qualsevol atractiu previ)... però multipliqueu quatre per vint i veureu quanta energia pot fer anar un cap en vuitanta hores, quantes coses pot arribar a processar. Ara ja en sóc un fan. Però cal temps, predisposició. Potser edat.

La segona cosa que vull dir és que, siguem sincers, hem minusvalorat tots plegats el rol de les santes Juliana i Semproniana. D'una banda, per la secularització brutal que hi ha hagut a aquest país. Són una dada, com a molt, estètica. De l'altra, per l'abús imaginatiu de l'hagiografia popular basada en uns personatges que, empíricament, no devien pas existir. I, també, a la banda catòlica, per la mandra que fan les virtuts d'unes pobres noies verges i màrtirs com a catequesi contra "els mals del món actual". Ens n'hauria de fer menys, segur. Hi ajudaria si entre aquests mals no hi hagués els tòpics de sempre, però també és cert que el mal és avorridament tòpic.

Adorar la distància

Hi ha, però, un aspecte que me'l va fer pensar el recent arranjament i restitució d'una escultura de Jaume Arenas que representen les dues santes i que són al mar, on la tradició diu que van ser llançades per morir (veieu com encara som romàntics?). Com que també sóc fan de Jaume Arenas (a la casa del qual anava a dibuixar i pintar), m'hi vaig fixar. Em refereixo a la pèrdua. A conviure amb l'absència, amb la distància "imposada". El relat de dues patrícies romanes sacrificades, a banda del seu exemple, en remet també als milers i milers de relats de pèrdues que atresorem avui els mataronins. Les més evidents, les dels finats. Però n'hi ha de no tan evidents, de no tan notòries.

“Estimar és senzillament acceptar la distància, és adorar la distància entre jo i el que jo estimo”, deia Simone Weil (segons ens recordava fa uns dies en Josep Cobo). A mi això encara em sembla encara més complicat que seguir les virtuts decents que els sermons de Les Santes acostumen a recomanar. Però intueixo que també això funciona com la bellesa amagada, de mica en mica. ¿Com es pot adorar la distància del dol, de la pèrdua, del desassossec? ¿No ens n'havíem d'alliberar, del dolor?

Sovint, d'aquesta actitud se n'ha desprès un deix sadomassoquista (com aplicar-se el silici). Hi ha dues referències recents que, per acabar, voldria proposar com a resposta. La primera la vaig descobrir fa poc. És el tema més famós de la cantant LP, "Lost on you" (aquí), una mena de carta a la seva exnòvia en la que la convida a celebrar totes les coses que "he perdut en tu", en un tu tan distant com estimat. Resulta que l'amor no era un guany sinó una pèrdua. La segona referència escombra cap a casa. A l'últim llibre publicat en català (i castellà) de Marie Balmary, El sacrifici prohibit (Fragmenta, 2018), la psicoanalista defensa el valor terapèutic del dol, de la distància, de la ferida, fins i tot de l'ira, com a forma d'expressió de la paraula alliberadora, del canvi, contra la tendència anestèsica d'amagar el dolor, operació que ens esclavitza a la seva causa, de fet.

¿I això ha d'estar al centre de la festa major? Doncs sí. La festa no consisteix en "passar-s'ho bé", exactament, sinó en celebrar, com les copes dels amants que ja no ho són, com la Missa a la memòria dels que el mar, real o figurat, se'ns ha endut. Celebrar que el temps passa, però no en va, sinó per retrobar-nos cada any i, qui sap, fins un dia que ja serà tot festa. De moment, això és el que es cantarà demà en el dia més important dels mataronins. Glòria a Les Santes!

Foto: Capgròs.

Les Santes "groguis"

Representa que demà, amb la Crida a la Festa Major, quan l'alcalde s'adreça des del balcó de l'ajuntament als seus conciutadans, comença la festa de Les Santes, de la qual els mataronins ens en sentim molt orgullosos. D'uns anys ençà, no ve d'ara, pren forma visible un fantasma que recorre tota la festa major, com dirien els nans Marx i Engels si existissin. És el fantasma de l'apropiació ideològica de les festes populars, exactament el contrari que pretenien -em sembla- els regeneradors de la festa als anys setanta (Les Santes. Fem-ne Festa Major) i els primers ajuntaments democràtics que l'adopten com a símbol de la ciutat oberta, lliure, fidel al seu passat i il·lusionada amb el seu futur.

La temptació de l'ús ideològic de les festes populars, també diguem-ho clar, li és connatural. ¿O és que l'esquema caos-ordre de les festes majors o del Carnestoltes no és una vàlvula que afavoreix l'ordre polític durant l'any? ¿O és que la celebració del "nosaltres" col·lectiu no tendeix a reforçar les fronteres amb els "altres"? ¿O no és menys cert que l'individu convertit en massa deixa de pensar per ser corretja del pensament dominant? (Compte: he dit "dominant" i no "majoritari", diferència que entendran bé els lectors sadomassoquistes).

Amb el Romanticisme, precisament quan s'imposa (electoralment) el patronatge de les santes Juliana i Semproniana a Mataró, que ja remeten a l'esperit inalterable (verge i màrtir) des del paganisme romà fins la modernitat, s'imposa la idea no menys perillosa de l' "ànima del poble". Amb ella, la reivindicació de la cultura popular com a expressió genuïna. No cal ser massa llest per advertir l'enorme influència romàntica en el catalanisme (originalment espanyolista), sobretot el conservador, encara ens configura, com es pot comprovar amb els arguments hisotiricistes o de matriu netament nacionalista que tanta gent fa sevir per justificar el seu independentisme actual.

No ve d'ara, deia, l'intent d'ús ideològic de la versió conservadora del catalanisme en apropiar-se de Les Santes. El pastís llançat per un independentista a la cara de l'aleshores primer tinent d'alcalde de Mataró, nascut a la província de Valladolid, era tota una declaració d'intencions: vosaltres no hi feu res en una festa que és "nostra". La reticència de l'acceptació de la participació de les autoritats democràtiques en els actes de la festa major, especialment en la Missa de les Santes, no va venir de sectors franquistes sinó, una mica més tard, dels seus nets independentistes. La tensió no va baixar i, fins fa no gaire, les forces de seguretat havien de custodiar les autoritats que anaven a l'Ofici de l'independentisme borratxo i violent de primera hora, o última.

Les Santes de 2018

Aquest any s'anuncia una nova invectiva. Amb l'excusa dels "presos i exiliats", el Moviment Nacional reparteix domassos grocs (lletgíssims, per cert) perquè la gent els pengi als balcons durant la festa major i alguns partits demanen que es recordi explícitament aquest senyors. De mataronins, com es poden imaginar, n'hi ha que pensen que hi ha presos polítics i n'hi ha que (com tota la comunitat internacional i Amnistia ídem) pensem que no. Als que pensem que no no se'ns ha acudit, per exemple, aprofitar la festa major per reclamar al president Torrent (que ve a la Missa) que el Parlament convoqui sessions i que penqui enlloc de fer els tres mesos i mig de vacances que s'han donat arran de les diferències internes de la majoria que el va votar. O per penjar domassos contra l'estat autoritari (sense separació de poders, amb parlamentaris immunes, al marge del control internacional) que pretenia imposar aquesta mateixa majoria (però amb un altre nom) el passat 6 de setembre amb una impresentable llei de transitorietat jurídica. O per reclamar al president Torra els euros i els compromisos que ens deu la Generalitat, que l'alcalde va demanar per carta i que encara no s'ha dignat a respondre. O per demanar-los explicacions per la jugada de póquer (com ells mateixos n'hi diuen) on hem perdut empreses, el respecte mutu, la convivència cívica i una mica la vergonya. O per exigir als fugats que es presentin als jutjats, com ells mateixos exigirien si un jutge em demanés que comparegués per haver burlat una llei autonòmica.

No se'ns acudeix. Jo, almenys, respecto que bona part dels meus conciutadans vegin aquesta situació d'una altra manera i la visquin amb dolor. També vivim amb dolor els altres. I encara amb més dolor els que aquest any han perdut la feina, o alguna persona estimada, i no se'ls acut posar-ho de coartada per negar-nos als altres el "dret de propietat" de la festa. El dia de les Santes, la nostra festa major, serveix precisament per donar una treva al dolor, al temps ordinari. La Barram fixa simbòlicament l'inici d'aquest temps especial. Un temps en el qual no canvia, només, la seva percepció i la de l'espai públic, sinó especialment la dels nostres conciutadans amb noms i cognoms. Deixen de ser, tot i que sigui per uns dies, el que són en el nostre paradigma ordinari. I qui sap si descobrirem com són de veres, o quina altra faceta tenen que ens obri una nova manera de relacionar-nos quan el garbuix s'acabi.

Això passa per deixar (sí, deixar) el rol habitual, la disfressa ordinària, a la porta. Ja hi haurà 360 dies l'any per suportar-nos o no amb ells. Ara, això demana un cert esforç a qui es creu, sobretot, que l'ànima de la festa i les seves interpretacions corresponen només als que en reivindiquen la seva existència (com un déu particular). No. Deixeu cinc dies el groc a casa, gaudim de la infinita paleta de colors del nostre poble, de la "pàtria tan petita que la somnio completa", com deia Pere Quart, és a dir, amb tothom. Si no, les Santes acabaran groguis. S'acabaran, vaja.

Procés

Que estiguem fermament convençuts que si volem podem, és la causa de la inactivitat de bastants bons talents, i no sense motiu.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 280.

Declivi

Es fácil saber cuando un mundo
se encamina a su declive definitivo:
ninguna mujer hermosa
--ni siquiera la que está dispuesta a morir--
quiere habitar en él.

Rafael Argullol, fragment del poema "4-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 175.

El davallament de Codina

Fins el 27 de juliol es pot veure a la galeria Àmbit de Barcelona (Consell de Cent 282) l’exposició d’obra recent de Josep M. Codina. Si llegiu això més tard, busqueu-la a http://ambitgaleriaart.com, tot i que no hi és tota i no és el mateix. Les peces que s’hi mostren es presenten com un diàleg entre una carta trobada casualment als Encants, en la qual un amic explica que ha enterrat les restes del seu fill en un lloc segur (poc després de la Guerra Civil), i la coneguda ‘Davallament de la creu’, de Rogier van der Weyden, pintada just cinc-cents anys abans i que ara podeu contemplar al Museu del Prado, a Madrid.

Els quadres principals de la mostra segueixen els paràmetres estètics amb els quals treballa l’artista des de fa uns anys, experimentant amb les tonalitats del blanc sobre la representació del que podria ser des de la contorsió de la pròpia tela, els plecs i senyals de la pell o, també, les mostres d’ús i desgast de llençols (de mort, d’amor, de somnis, de taques). “El més profund de l’home és la seva pell” diu el vers de Paul Valéry que obre la web de Codina, aquella frase que va citar (erròniament) Josep Pla a la seva famosa entrevista televisiva amb Joaquín Soler Serrano. Tant de parlar de l’interior, de l’invisible, de l’etern i eteri, i resulta que era a la pell, a la contingència.

La taula de van der Weyden, que també és plena de plecs, personatges (amb les seves pells i personalitats) disposats en una complexa i harmònica disposició estètica, té com a centre el cos nu de Jesús, la seva pell, també. La seva posició, amb corbes, contrasta amb la creu erecta, buida, del fons, i és pràcticament idèntica a la de la seva mare, a sota, amb una amplíssima túnica curulla de plecs i tonalitats del blau.

Potser avui som més a prop del renaixement flamenc del que ens pensem a l’hora de representar la “mort de Déu”, buides les creus, plens d’angoixa, més evident que mai quan s’ha d’enterrar el fill d’algú: aquella pell sense vida a punt de ser amortallada per un llençol. Llençol amb plecs, amb taques, abandonat, que anunciarà un dia la Ressurecció. I no he volgut anar-me’n de vacances sense explicar-vos que el llenguatge contemporani, contemporani sobretot de les nostres guerres i les nostres angoixes, encara és capaç d’explicar-ho en un llenç.

Article per a la revista Foc Nou (jul-set. 2018)

Pels trolls de Twitter

He rebut a la vida tants honors immerescuts que bé puc suportar alguna vegada un blasme immerescut.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 265.

Així venç el vençut

La máscara del perdedor
es más elocuente que el disfraz de la victoria.
Admiro el atleta derrotado
que, tras el tremendo esfuerzo,
es capaz de dirigir una mirada digna
hacia la grada que lo espía.
Es así como el vencido vence.

Rafael Argullol, poema "6-V-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 145.

El dolç desig i l’amarg deure

Fa un any es va admetre a tràmit a les Corts una proposició per debatre la legalització de la gestació subrogada (els seus detractors en diuen “ventres de lloguer”) presentada pel grup de Ciutadans. Un dia o un altre, doncs, aquesta qüestió arribarà a debatre’s tot i que sembla que, almenys tal i com està redactada, no compta amb l’aval de la resta de grups majoritaris. Al marge del debat que cal fer, que em sembla important, em va cridar l’atenció dues posicions prèvies antagonistes de col·lectius fins ara, aparentment, no massa discordants: associacions de gais i grups feministes. Les primeres, perquè pot normalitzar el dret a la paternitat dels homosexuals i els segons pel risc de mercantilització del cos femení.

La creixent segmentació de les ofertes polítiques a les societats occidentals, talment com el màrqueting comercial, amb un fort protagonisme davant l’actual eclosió del big data per fins lucratius -i també polítics- té, com a conseqüències secundàries, aquesta mena de dificultats per aquells que volen adreçar-se simultàniament a grups o interessos que, de sobte, s’enfronten. Hi hem d’afegir dues coses més. Una, que l’agenda d’aquest enfrontament sembla més pendent de les modes que de les necessitats objectives d’aquell moment (també com al comerç). I, dues, que vivim alhora en una eclosió de l’ideal postmodern del fragment (i de l’emoció) com a resposta a la crisi dels grans relats que impera al món occidental post-68. Segurament una de les causes de la derrota demòcrata a les eleccions presidencials nord-americanes sigui la dificultat de mantenir un discurs global (o nacional) davant la suma il·legible d’ofertes adreçades a grups concrets; les minories, per exemple.

Una altra de les conseqüències no volgudes d’aquesta segmentació, tant en la política com en l’oferta capitalista, consisteix en la primacia del desig sobre el deure. El primer, amb molt bona premsa. Literalment: mireu els suplements dominicals dels diaris de gran difusió. El segon, tot el contrari. Se l’associa amb l’autoritarisme (ara que ens diem fatxes amb tanta alegria) i a la repressió. No cal ser budista per comprendre que el desig pot fer-nos encara més esclaus que el deure, i que cal dominar-lo per no sotmetre’ns-hi. I que acaba confonent del tot el paper de la política, que consisteix bàsicament en saber què ens convé, fins i tot per sobre del que desitgem. No fos que al final desitgem el que no ens convé.

No tinc cap solució, però sí, disculpeu-me, un petit consell: desconfieu de les propostes que colmin desigs enlloc de reconèixer la complexitat dels problemes i la valentia d’enfrontar-s’hi sense solucions fàcils. Són evasius. Després del somni, el monstre continuarà allà.

Article publicat a la revista Valors (juny 2018)

Menudesa

Per evitar del tot un efecte, cal una força que sigui igual que la seva causa, però per donar-li una altra direcció, sovint només cal una menudesa.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 262.

Fe comunista

Fui comunista un año
--o tal vez año y medio--,
más por situarme al otro extremo
del credo heredado que por convicción.
El tiempo suficiente para sorprenderme
de la fe mística con que se exltaban
los adversarios de la fe.

Rafael Argullol, fragment del poema "1-V-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 139.

Discutir

Discutir malament sempre és millor que no fer-ho. Fins i tot la xerrameca política pot fer la gent més sàvia --tot i que no en política, sinó en altres dominis. Això no s'agraeix prou.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 255.