Viatge al Regne de Carrère

Mentre llegia El Regne, d'Emmanuel Carrère (Anagrama, Barcelona, 2015), anava pensant en molta gent a la qual recomanar-li, tant pel conjunt de l'obra com per alguns passatges brillants. Em refereixo a biblistes, teòlegs, exegetes i altres espècies que tinc el plaer de conèixer, a d'altres de llegir, amb qui voldria compartir aquesta lectura. Com que sé que molts d'ells segueixen CatalunyaReligió.cat, m'estalvio de trucar-los un per un i dir-los que corrin a llegir aquesta apassionant aventura de cinc-centes pàgines construïdes des d'almenys tres fronts. 

D'una banda, l'anàlisi dels textos del Nou Testament. ¿Què pretenien els qui ho van escriure, a vegades tan contradictòriament? ¿Com es conforma el cristianisme des de la mort de Jesús?. De l'altra, de la recerca històrica sobre el seu context (la tensió entre Jerusalem i Pau, sobretot, però també la relació amb els romans, etc..). I, de l'última, el de la pròpia vida de l'autor. Un escèptic que un dia es converteix al catolicisme, amb una pràctica litúrgica molt habitual i intensa, que ho abandona del tot al cap de poc temps i que ara, des de l'agnosticisme, i amb més experiència al damunt, hi torna amb un respecte i una profunditat que, sincerament, impressiona. 

Com és habitual en l'autor, domina el llenguatge narratiu sobre un entreixinat de reflexió teològica, d'introspecció, d'analogies (més o menys encertades) i d'experiències personals. De manera que el resultat no és només un acostament intel·lectual, una recerca teòrica, sobre el missatge de Jesús de Natzaret i el seu llegat, sinó que fa l'atreviment de barrejar-hi la vida, de partir de la seva experiència (amorosa, psíquica, laboral, etcètera) i també a través de la participació en la pràctica religiosa, més enllà de la litúrgica. El text és una veritable recerca (cal el text i cap endins d'un mateix) sobre l'essencial, sobre el missatge absolutament novedós, radical i emancipador de Jesús.

La pregunta que plana sobre el llibre, el fil que cus aquests elements, és "¿i què caram és el Regne ofert per Jesús, seguit per tanta gent, i que jo no vaig acabar d'assumir?". L'últim paràgraf ho resumeix perfectament (i sé que no traeixo el llibre si ara goso de reproduir-lo; p. 514):

Aquest llibre que acabo aquí, l'he escrit de bona fe, però allò a què intenta acostar-se és més gran que jo, que sé que aquesta bona fe és irrisòria. L'he escrit afeixugat pel que sóc: un intel·ligent, un ric, un home de dalt: tres desavantatges per entrar al Regne. Però ho he intentat. I el que em pregunto, en el moment de deixar-lo, és si traeix el jove que vaig ser, i el Senyor en el qual vaig creure, o si, a la seva manera, m'hi he mantingut fidel. 

No ho sé.

Jo sí que ho sé. O m'ho sembla.

Crítica al diari 'Ara' (Damià Alou)

Crítica a 'El Periódico' (Domingo Ródenas)

Crítica a 'Núvol' (Gerard E. Mur)

Cítica a 'El País' (Lorenzo Silva)

Crítica a Catalunya Ràdio (Màrius Serra)

Crítica a 'El Punt Avui' (Carlos Zanón)

Crítica a 'La Vanguardia' (Màrius Serra)

Entrevista a Emmanuel Carrère a Tria 33 (Canal 33, Anna Guitart)

Publicat a CatalunyaReligió.cat
Foto: Telerama

Les dues dones

Mentre els anuncis de perfums aconsegueixen sacralitzar el poder de la sensualitat, el Nadal ja va esgotar fa anys l'aroma del sagrat. (...)

L'ideal renaixentista i el cristià convergeixen en aquesta idea: la bellesa i la bondat són l'anvers i el revers de la mateixa fulla. D'aquí prové el tòpic de la cara com a mirall de l'ànima. (...).

Nietzsche va posar ordre a aquesta diversitat d'imatges distingint entre bellesa apol·línia (fonamentada en el control atlètic i en l'harmonia) i bellesa dionisíaca o descontrolada (la dels cossos ebris, sadollats i excessius, l'atractiva sensualitat de les flors del mal).

(...) Al televisor, aquestes dues concepcions de bellesa, encarnades per dos arquetips femenins, hi són actualment representades. D'una banda, les vampiresses dominants que anuncien els perfums i, amb ells, tots els plaers de la carn; de l'altra, les entranyables mares abraçant els fills que tornen a casa per Nadal.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 31, 399.

No es movia

(...) S'ho proposava cada dia però no es movia d'allà esperant que l'altra girés els ulls i el mirés.

(...)

Li agrada l'acció però no fa res. Té interessos, però no se n'ocupa. va al llenguatge però no parla. Palpa un poder que no mou. Demana passió quan no sap patir-la. Viu a un ritme molt fort, però és un ritme sense veu cantant.

Enric Casasses, Fragment de "Poeta" i "Adversativa", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, pp. 34, 37.
Il·lustració: escultura de Fernando Pessoa a Lisboa.

Nadal, la llum pels que perden

L'hivern representa la mort, erò comença per Nadal, que és promesa de llum. La llum ara és curta i feble, però triomfarà d'aquí a uns mesos. El Nadal promet aquesta llum no als que sempre guanyen, només; sinó sobretot als que sempre perden. Sobre aquesta promesa arrelava la nostra civilització, que ara és en crisi. La civilització humanista.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 401.
Imatge: Fotograma de Il Vangelo secondo Matteo, Pierpaolo Pasolini (Itàlia, 1964)

Aprofita el temps

Aprofita el temps ara que estàs malalt i vergonyosament malalt perquè d'aquí a tres dies et trobaràs bé, sense res per amagar, i t'obldaràs de les molses tristes del trist amagatall que t'has hagut de fer per reconciliar-t'hi amb les capsetes d'ungüents, fórmules i cadenetes sacílegues, o sigui, dic, aprofita el temps i fes-ne alguna bandera que potser, quan esiguis bo, farà servei a algun desventurat.

Enric Casasses, "Sincerament", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 29.

¿A qui beneficia la fava a Rajoy?

Ara posem-nos cínics i preguntem-nos a qui beneficia electoralment que un brètol hagi propinat una fava al president Rajoy a quatre dies de les eleccions on s'hi juga el lloc. Deixo per descomptat que és un acte reprovable i, tot s'ha de dir, excepcional. I poso de manifest que de la mateixa manera que va rebre un cop de puny podria haver rebut una ganivetada, com va passar fa poc amb la candidata (i finalment guanyadora) a l'alcaldia de Colònia o, també a Alemanya, com va patir fa uns quants anys Oskar Lafontaine, que va estar a punt de morir. La "proximitat" té aquests riscos i potser hauríem de dir de tant en tant que la seguretat personal dels alts càrrecs, una certa "distància", doncs, no és cap caprici ni cap privilegi.

Però anem al que anàvem. En campanya tot influeix. També, o molt especialment, el que no està previst: provoca sentiments d'adhesió i rebuig, ens diu moltes coses sobre les reaccions dels propis interessats o dels responsables polítics, etcètera. Si l'imprevist són un acte de violència contra un dels candidats, i el candidat reacciona bé (com crec que ha estat), la reacció pública general serà d'empatia amb l'agredit. Els que se'n foten per Twitter no sé si acaben de veure per qui treballen, doncs.

Hi ha encara un parell de coses més que pensava ahir metre veia les imatges d'aquesta agressió. La primera és que no estic d'acord amb els que creuen que només apel·lant als bons sentiments o, encara pitjor, a "eliminar la violència" de la vida política, n'hi ha prou per -efectivament- treure-la. Jo sóc dels que penso que la violència és connatural, primària i perfectament lògica en situacions de conflicte. I la vida, sobretot la vida col·letiva, és un niu de conflictes. Més val que no ens enganyem. M'estimo més que la política es dediqui a gestionar els conflictes que no a pretendre eliminar-los, perquè aquesta última boníssima intenció acaba amb totalitarisme. La vida diversa, lliure, és conflictiva o no és ni diversa ni lliure. De manera que gestionar-los suposa enfrontar-se a la violència explícita o latent amb estratègies que, enlloc d'amagar-la "a l'armari", la converteixin en una opció clarament marginal o es transformi en simulacre. Així com l'esport sorgí del simulacre (la manera de tenir entrenats els soldats) en temps en què no hi havia guerres, em temo que la política és més útil quan actua de simulacre d'enfrontament ("indecente" vs "ruín") que quan es pretén plàcida i versallesca, ja que l'obliga a expressar-se amb signes més explícits. El no-llenguatge, com diria Duch, és la violència. O sigui que crec que és "la pau" i no "la bronca" la que genera més violència, contra el que diuen tantes ments reprimides de sucre pacifista.

I la segona cosa que volia dir és que aquest procés de pacificació per assimilació via simulacre serveix a dreta i esquerra. Quan veig gent d'esquerres que riu les gràcies d'aquesta bretolada que dèiem o d'alguna altra penso que si fóssim permissius amb els actes de violència, els primers a rebre seríem nosaltres. O els més febles, que són exactament els que en teoria estem defensant. La dreta acostuma a ser més forta i, com deia, millor que la tinguem domesticada que mossegant. Ja ho he dit, que avui em posaria cínic. No es que ens haguem d'oposar a la violència perquè no esta bé, consideració moral que respecto però que trobo insuficient. És que ens hi hem d'oposar perquè no ens convé, raó que ja trobo més de tocar de peus a terra. Que és exactament el terreny on es mou la política. desconfieu del contrari.

El símptoma Rufián

Quan algú em diu que li costa votar l'un o l'altre perquè el candidat és dolent, o no li cau bé, tot i que l'entenc perfectament (a mi també em costa), li explico el meu mètode, per si li pot ser útil. Li recordo que a més de la passiva, que exercirem aquest diumenge els qui ho vulguem, tenim reconegut el dret a la democràcia activa. Si no t'agrada el qui han posat, ¿per què no t'hi poses tu?, pregunto. I, si no et va bé o creus que no en saps prou o veus que és complicadíssim... ¿per què no ens ajudes a tots plegats promovent un candidat alternatiu quan els partits els trien? No vull pecar de càndid, sé que això també és complicadíssim i que la majoria de les vegades, tot i l'avenç de les primàries, els candidats són triats girebé per cooptació. Però crec que som al moll de l'os: hem d'estar disposats a criticar aquell que es presenta a unes eleccions si som capaços de plantar-li cara als processos interns, agrupar els que pensen més o menys com nosaltres, organitzar-nos i fer veure a la majoria que som millors... (som millors?, sí?). Jo ho practico moltes vegades o si no no votaria gairebé mai. Per mi, quan demanem més moral a la política penso exactament en que la primera virtut moral de la política és la de participar i -si no t'agrada el que hi ha- organitzar-te per canviar-ho.

També penso que té molt de mèrit presentar-se a unes eleccions. Certament, el desig de notorietat, l'addicció al poder i altres motius no gaire nobles juguen un paper clau, en força casos. O en tots, bo i que en menys o més mesura. Però, tot i així, tenir el coratge de demanar als ciutadans que els representis per sortir de l'actual atzucat polític i, si pot ser, governar una mica, em sembla molt meritori i crec que ho he de dir.

Rufián i Terricabras, un vertigen

Ara, fetes aquestes dues prèvies, una de les sorpreses que he tingut en aquesta campanya ha estat descobrir el candidat d'ERC, un perfecte desconegut (per mi) que es diu Gabriel Rufián (i que, pel que he pogut veure, retrata tan bé Cristian Segura en aquest perfil, o aquest altre de Sergi Pàmies), que es veu que principalment es dedica a fer tuits. L'heu sentit? La meva part magnànima i optimista creu que el que li passa a aquest senyor és que li falta mili, i que potser uns quants anys fixant-s'hi i contenint-se ho podran arreglar. Estic segur que els dirigents d'ERC ho pensen així. Només afegiré que m'agafa vertigen si comparo aquest candidat (o el segon) amb el que el mateix partit, ara fa un any i mig, a les eleccions al Parlament Europeu que, ves per on, van guanyar.

A mi em va semblar que aquella victòria, a banda de situar-se en el context de màxima efervescència independentista, les qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques de Josep M. Terricabras, que destacaven bastant damunt de la resta, hi van influir. O m'agradaria pensar-ho. Em va semblar, aleshores, una decisió intel·ligent que Terricabras encapçalés la llista d'ERC. Ara bé, ni en aquell moment ni ara el meu vot serà cap a ERC, de manera que tampoc he de dir que m'influís gaire, a mi.

Representativitat o capacitat

Però no voldria parlar de Rufián ni d'aquesta comparació, que segurament serà odiosa, sinó d'una reflexió que em volta des de fa uns quants anys a propòsit dels mèrits o les característiques dels candidats en unes eleccions. Fonamentalment, la pregunta que no tinc resolta és la següent: ¿què és prioritari, la capacitat o la representativitat? Sí, ja sé que la resposta adequada ha de ser que s'ha de saber combinar, sí... Però quan has de triar, ¿què va primer?

No ho tinc clar a mitges, si hem de ser sincers. Jo prefereixo que els lideratges s'assumeixin des de les capacitats pròpies d'un líder i relegar en el seu equip les quotes representatives... Però d'un temps ençà, potser perquè es fa tan evident l'enorme crisi de representativitat de l'actual societat (associacions, sindicats i partits febles; preeminència de nous imaginaris representatius per la via ètnica, de tendències, etc.; no consciència de classe...), que porta a ridícules exhibicions i fitxatges, m'ha fet veure que on tenim, de fet, la veritable crisi és en les capacitats. O que van juntes.

Per exemple: sóc dels que pensa que les capacitats del candidat socialista Miquel Iceta, el passat 27 de setembre, van salvar de la catàstrofe electoral el PSC (o la va ajornar, no ho sé). I no em refereixo a les seves capacitats de ball, òbviament. També com Terricabras l'any anterior, el candidat Iceta estava per damunt dels seus contrincants. No parlo ara, doncs, tot i que Terricabras sigui catedràtic, de les capacitats reconegudes des del camp econòmic o empresarial, sinó a les que ha de tenir algú que es dedica a la política: nas, capacitat d'empatia (amb els teus, sobretot... si saps qui són els teus, clar), saber què dius i com dir-ho, cintura, reflexos, visió unes quantes jugades més enllà, saber d'on véns, etc.

Evidentment, això no s'improvisa. Tampoc sé si el conjunt de partits són massa conscients d'aquestes mancances (o dels seus actius), però us puc ben assegurar que no ho sembla. D'una banda, persones que tindrien unes capacitats magnífiques per dedicar-se a la política, per moltes raons, n'estan completament al marge. Ho deleguen i, ves per on, sempre hi ha gent per omplir forats. De l'altra, els paradigmes circumstancials del moment que vivim reclamen, o així ho sembla, altres qualitats. Per exemple, ser "nou".

No seria cap problema si es tractés d'anar fent. Però resulta que el món on vivim és complicat, molt complicat. Que l'atzucac polític reclama més finura que traca i mocador... i ja ho veieu. Que la dispersió d'opcions (de camins, de criteri) sembla clamar per camins i criteris sòlids que no troba. O sigui que la cosa -em temo- no hauria de quedar-se com un simple lament. Si els més capacitats per fer-ho no es dediquen a la política tindrem la política mediocre... per més èpica que es vesteixi.

Fotos: Ara, ERC. La Sexta.

El símptoma Rufián:
Posted by Ramon Bassas Segura on dimecres, 16 / desembre / 2015

Solstici d'hivern

El cristianisme va transformar aquest anunci de la naturalesa en esperança metafísica. A diferència de les religions de l'Extrem Orient, que proposaven solucions fatalistes per a la condició humana basades en l'ordre natural, el cristianisme é sla primera formulació popular de l'optimisme humanista: el patiment humà no és inútil, té sentit. En nen Déu oferia un regal inèdit: al cor de la nit hivernal encenia la llum del sentit. Era un Déu humanitzat, sofrent i amb biografia tràgica. Però triomfava sobre la mort.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 390.

Ni grossa ni petita

Entre tantes rialles una vida ni grossa ni petita, una vida com tantes que n'hi ha, entre la cridòria dels uns i les apostes dels altres, sí, una vida sense jugar a cartes ni buscar raons però contemplant les partides i mig rient les bromes, entre bíceps cridaners i cuixes escandaloses, entre els esfoços i treballs dels uns i la ganduleria i deixadesa dels altres, una vida de prima a poc a poc i amb constància es va engrunant i desfent i es torna un rierol de tinta que s'sseca, es resseca, s'esquerda i s'esborra.

Enric Casasses, "Del tinter a la claveguera", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 27.

Al·leluia, Händel

La suggestió musical d'El Messies, recorda Zweig, s'alimenta d'una doble ressurecció: la d'un Déu crucificat i la d'un músic deprimit. Al·leluia!

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 383.

La Convergència im-possible

No vull passar per un expert en res, i menys per un psicoanalista, però -després de soprendre'm amb la gesta ortogràfica del PP- aquesta campanya em depara una nova descoberta amb enjundia. Em refereixo a l'original eslògan de Democràcia i Llibertat, la marca amb què CDC es presenta en aquestes eleccions: la paraula "impossible" amb una tènue creu que, en teoria, tapa el prefix "im", de manera que, pel que dedueixo, es tracta de demostrat com, senzillament negant-ho, el que fins ara era impossible ara és possible.

La primera pregunta que em faig és si, realment, és això el que ens volen dir. En realitat, com es pot veure als mítings i als cartells, la paraula sencera que apareix impetrèrrita és "impossible". El gruix del retolador no és prou contundent per acabar d'anul·lar en principi de realitat, diríem. Per acabar-ho d'adobar, just a la síl·laba molesta s'hi col·loquen les banderes, com solemnintzant-la. I, finalment, davant del prefix obsessiu s'hi situen els oradors, inclòs el president en funcions de la Generalitat, tapant-la. El que em porta a la següent conclusió pregunta: ¿el que és impossible es fa possible o és que senzillament volen amagar-nos que continua sent impossible?

¿Què és impossible?

Bé. I exactament, ¿què és el que és tan impossible que es resisteix tant a esdevenir possible? El primer que et ve al cap, òbviament, és la independència. Efectivament, és impossible. Fins ara ho hem tapat amb impressionants manifestacions, amb furtives consultes governamentals, amb molta poesia patriòtica batuda amb un aparell mediàic considerable. Però la realitat és tossuda i la paraula impossible s'imposa, al final. Al marge de la llei, al marge del món, al marge de la meitat (o més) dels catalans, al marge d'explicar-nos com s'hi arriba... la independència aguanta el que aguanta un discurs o una guixada en un mur fet amb les lletres ben grans de l'impossible. ¿És això del que ja ens prepara Convergència? Bé, doncs gràcies per avisar.

També podria passar que tot fos més senzill. Potser es deu referir simplement a la investidura de Mas com a president. ¿És possible o impossible? Ep. Potser també pot al·ludir a la supervivència del propi projecte polític de CDC, procés de decadència que afecta als altres grans partits del sistema sorgit de la Constitució de 1978 i al qual creien despistar amb l'efímer i pírric Procés. ¿És possible o impossible? 

Camí al buit

Perquè no se m'acut de què més deu anar, això. A veure. Si una gràcia tenia el projecte convergent, precisament, era que fugia dels impossibles. Que, fundat per un llest fill de l'Espanya i Europa de la postguerra, sabia que la clau de totes les nostres desgràcies ha estat, precisament, l'entestament en fer possible l'impossible. Com dirien els freudians, en fer prevaldre el principi de plaer per damunt del de realitat. Esclar que tot és possible. Però ja sant Pau ens advertia que això no vol dir que tot ens convingui. En el marc democràtic, per exemple, les coses són possibles no tan sols amb una sòlida aliança amb la realitat (no pas amb els somnis), sinó també amb els propis límits que s'ha imposat per a les seves reformes. Sense límits, sense agafadors, l'impossible cau al buit.

Ara tot és potes enlaire, em direu. Ara, el perspicaç fundador és a les portes de l'Audència Nacional, a Madrid per més inri, a punt per un vergonyós procés judicial. Ara som en uns altres temps i una nova generació demana fer net. Esclar. Però la raó de ser dels partits que acumulen memòria i que, malgrat això, pretenen donar respostes realistes i eficaces als reptes del segle XXI, és precisament en advertir contra els impossibles, contra els sopars de duro, i a favor de la realitat a la que cal servir. On, de tant en tant, s'agraeix que algú se surti del guió hiperoptimista i fal·laç i et digui: "no, noi, això no pot ser".

Foto: diari Ara.

El meu nom

                  Quines són les emocions
de Déu? No hi havia contenció en la meva moderacó,
ni tan sols cap suggeriment de recompensa
per la meva paciència.
Només que s'hagués permès
una paraula: el seu nom, per exemple,
dit sempre tan obliquament.
El meu que, malgrat la majestat d'ell,
va reconèixer la meva existència.

R. S. Thomas, fragment del poema "Silenci", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 425; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

L'"España" independentista del PP

L'eslògan triat pel PP a Catalunya, i també a les Illes, per aquestes eleccions per a les quals avui és el primer dia de campanya és "España amb seny", una traducció en principi encertada -crec- del que serveix en castellà en tot el PP: "España en serio". El que grinyola i fa poc seriós l'eslògan, precisament, és l'ortografia. Sembla com si la idea que tenen d'Espanya sigui tan inalterable que no es pot ni traduir. En català podem dir perfectament Espanya, tenim un idioma ben equiparable a qualsevol altre i, per tant, paraules per designar realitats (per no dir països, estats o nacions i així no ens emboliquem) com aquesta.

Direm Regne Unit i no United Kingdom, Grècia i no El·làda (o Ελλάδα, per ser més precisos), Mèxic i no México, posem per cas. Dins d'Espanya, parlarem d'Astúries, d'Andalusia o el País Basc sense necessitat d'haver de canviar al castellà per anomenar-ho, com si la nostra llengua fos coixa, auxiliar o complementària. O aldeana. ¿És aquesta la sensació que ens vol transmetre el PP? Espero que, senzillament, sigui ignorància, que és més fàcil de resoldre.

També podria ser que l'autor d'aquest enginy tingués la intenció de fer una frase bilingüe. De fet, a la literatura catalana hi ha una bona mostra d'usos plurilingües en un mateix text, fins i tot en una mateixa frase o vers (vegeu Albert Rossich i Jordi Cornellà, El plurilingüisme en la literatura catalana, Vitel·la, 2014), de manera que tindria un digne precedent. En aquest cas, però, ¿és bo que sigui precisament el mot "Espanya" el que sigui intraduïble, el que sembli inassumible de pronunciar en llengua catalana? ¿No és precisament la incompatibilitat entre Espanya i la seva diversitat (també lingüística) el que addueixen tants i tans independentistes per fonamentar la seva proposta?

En cas que s'hagués fet amb rintintín, doncs, s'assemblaria molt a una tàctica que he vist molt estesa al món independentista. No tan sols en citar "Espanya" sempre amb pronúncia o grafia castellana, com si parlessin d'un lloc recòndit que encara no hem pogut incorporar a la llengua. O ometre la paraula dient-ne "Estat", com tant li agradava a a Franco. També passa en citar els organismes públics (els Ministerios, per exemple) o altres institucions com els Premios Nacionales de Cultura. Em sembla oibservar que la intenció dels que parlen així, a part dels que ho repeteixen com lloros perquè no tenen cap criteri, és la de deixar clar que tot el que prové d'Espanya és inassumible en llengua catalana, que és estrany i estranger. El que provoquen, en canvi, és l'empobriment de la llengua, confirmar el caràcter subsidiari que li volen els seus detractors, identificar la llengua amb el combat independentista tot allunyant-ne els que no en som... i, també, fer el ridícul.

Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dóna la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya.

En vaig parlar també a El 'Ministerio' papanata, 5.9.2010.

Jonc

Lao Tse, ara fa uns 2.500 anys, ja recomanava l'empatia per ser fidel a les reflexions i creences pròpies: "SIgues flexible i et mantindràs recte"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 371.

Llenguatge

(...) El treu paper llavors

serà agafar la seva mà en la teva,

       demostrant-li a ella

que, si bé és cec, l'amor no és mut.

R. S. Thomas, fragment del poema "Recordar", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 419; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Evard Munch, El ball de la vida (1899)

Orientant-nos

Diuen els que hi entenen que els temps de crisi porten molta gent d’Occident a mirar a l’Orient. Ben bé, busquen una orientació davant el caos. No sé si és cert, però potser perquè precisament una de les característiques de la cultura occidental consisteix en integrar la crítica (sovint fent-la desaparèixer com a tal, tot sigui dit), l’Orient ens fascina en més o menys mesura i serveix moltes vegades per presentar alternatives més “autèntiques” al nostre sistema de vida. Ho fa en diversos plans, des dels més banals, com les decoracions de jardins o aparadors amb budes, fins als més sofisticats. Com en tot, és bo separar el gra de la palla i que algú ens doni criteris perquè Orient és un món vastíssim i les savieses que s’hi han cultivat són riquíssimes i complexes. Crisi, crítica i criteri, tres mots amb la mateixa arrel grega i que ja pressuposa una manera molt particular, dual i antropocèntrica, d’entendre el món. El verb krinein vol dir tant “separar” com “decidir”.

La pròpia divisió entre Orient i Occident és ja una convenció sospitosa, una construcció cultural i política que implica una posició des de la qual es determina i una “ratlla” de separació. Col·loquialment, sobretot si som occidentals, direm Orient a la tradició cultural que prové de l’Àsia i direm Occident a la tradició cultural que prové del món greco-romà. Dues tradicions que, de fet, tenen un node d’unió en la civilització judeocristiana, que recull tradicions orientals (a través d ela història del poble d’Israel) passades pel sedàs grec (sant Joan, sant Pau), i on reposa el relat d’Occident. Talment, l’occidentalització de la vida quotidiana als països orientals és irreversible. La convenció Orient i Occident torna a produir-se al si d’Europa des de la caiguda de Roma fins al Teló d’Acer comunista. Els que fem els mapes, doncs, vivim sempre a l’Occident, que és la direcció on acostumen a créixer les ciutats, per exemple. Davant la mirada al neixement del sol (d’on venim?) s’imposa la curiositat de la seva posta (on anem?). Per això el recurs a l’Orient té sempre un aire melancònic, despullat, “autèntic” i recelós del progrés, quan ho veiem des d’aquí.

¿Però què hi podem trobar, a l’Orient? Crec que, sobretot, entendre’ns davant les paraules gastades, com si en féssim una nova lectura. Hi podem trobar aire per a la nostra pols. De les persones amb criteri a qui hauríem de recórrer n’hi ha de tres menes, totes elles interessants. Els estudiosos, que n’hi ha de molt bons, també a Catalunya. Els que han fet una immersió en aquest món i s’hi han quedat, que no són gaires però també n’hi ha. I encara n’hi ha uns altres: els que, entrant a fons i assumint els postulats d’aquesta saviesa, reformulen les pròpies conviccions de dalt a baix i encara se les senten més seves. És la famosa frase de Raimon Panikkar "Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”. Un viatge de retorn havent-nos orientat.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (novembre 2015)

La mirada de Cervantes

(...) la mirada de Cervantes. Una mirada integradora, que en comptes d'accentuar les diferències (estar gras o estar prim, idealisme o materialisme, fantasia o realitat), les abraça compassivament fins que aconsegueix, irònica i ambígua, que s'acomodin l'una i l'altra.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 357.

Marea

(...) a mi a qui ha fet lliure la marea
pendular de la veritat
que al cor on ara és baixa
serà alta demà.

R. S. Thomas, fragment del poema "Al final", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 401; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Després del condol

Després dels esgarrifosos atemptats a París, divendres passat, amb més de dos-cents morts, han sortit experts sota totes les pedres. D'un dia per l'altre tothom sembla tenir clar què cal fer i es veu en l'obligació d'explicar-nos-ho. És un bon motiu per no dir-ne res. No voldria que aquest escrit servís per sumar-m'hi. Es tracta d'una situació molt complexa, que no té temps per a massa anàlisis i que requereix de decisions a nivell de seguretat, polítiques, diplomàtiques, militars i, òbviament, morals. El primer que vull reconèixer, pobre de mi, és que no sabria massa dir quines. Ara, el que sí que sé és que s'han de prendre.

Hi ha, però, dos extrems que em preocupen en casos com aquest i que veig que ara es repeteixen. En primer lloc, hi ha els que de seguida que surt un conflicte només contemplen una solució militar, i a qualsevol preu, ignorant, en aquest cas, que abans d'endinsar-se en un vesper s'han de prendre algunes precaucions (mireu Iraq), entre les quals hi ha superar el repte de mantenir els valors europeus de la llibertat de creences i races després d'embats com aquest. En segon lloc, a l'altre extrem, hi ha els que es neguen en rodó a qualsevol intervenció militar, amb alternatives més pròpies d'un grup d'esplai que d'un món amenaçat per les armes del terror suïcida. Amb aquests senyors, Hitler mai hagués estat abatut.

És curiós com coincideixen els dos extrems, almenys, en tres qüestions. La primera, en no considerar el caràcter "multidisciplinar" de qualsevol conflicte (uns neguen la diplomàcia o la política i els altres neguen la violència, com si n'hi hagués prou ignorant-la). La segona consisteix en desplegar una sèrie de teories de la conspiració ("els poders no volen atacar/negociar perquè tenen interessos ocults"), com si el món fos tot net i clar, començant per mi mateix. I la tercera, crec que la pitjor, és que ignoren les víctimes; els uns, minimitzant les conseqüències inevitables i irreversibles que tota guerra té en la població civil i els altres ignorant que, tant les que ho són com les potencials, tenen tot el dret a la defensa i al restabliment de la seva dignitat.

Facin el que facin els que ho han de fer, em temo que tindran el meu suport com a ciutadà si no cauen en cap d'aquests extrems; és a dir, si contemplen una acció més enllà de la militar, esclar, però que la incloguin. 

I els cristians?

Les reaccions de l'Església Catòlica i altres confessions religioses davant l'atemptat, que podeu veure a les notícies de CatalunyaReligió, han insistit en deslegitimar el caràcter religiós de la violència terrorista, en expressar de forma enèrgica el rebuig a l'acció sanguinària i en trasmetre el condol a les víctimes. I han fet bé. Un dia ja en parlarem, però tinc la teoria que la religió fa més bé que mal als candidats a terroristes i que potser una mica més d'educació religiosa els hauria fet més crítics fins i tot amb ella mateixa, més lliures i als antípodes de la violència. No ho sé; haurem de repassar Girard, finat fa poc, i Assmann. Però ja en parlarem, dic.

El que no tinc tan clar és què diran -direm- quan s'hagi de prendre decisions més delicades, com les que deia fa una estona. Hi ha qui, però, tant des de la política com des dels moviments socials, alguns d'ells de l'entorn catòlic, ja adverteix que en cap cas donaran suport a cap intervenció militar, alimentant un dels extrems que anunciava més amunt. 

En el cas dels cristians, pels que siguin molt obedients, cal informar-los que la doctrina social de l'Església permet l'ús de la força -la guerra- quan hi ha legítima defensa, per la protecció de les víctimes o per evitar l'atac a pobles i comunitats. Pels que no ho són tant, els demano que pensin cinc minuts en l'amenaça que ha fet l'autoanomenat Estat Islàmic d'envair tot l'antic domini medieval musulmà, inclosa l'actual Catalunya, imposant un sistema que no respecta cap dels drets humans, i repassin les dades de l'atemptat de divendres. Si no creuen en l'infern, hi creuran de cop. I si és aquest el destí que volen pels seus conciutadans, allà ells, però diria que el pecat d'omissió encara existeix, oi?

P.S.

Us recomano l'article de Bernard-Henri Levy "La guerra, manual de instrucciones" (El País,17-11-2015) perquè el trobo encertadíssim. Vaig parlar sobre el pacte antiterrorista a Espanya, el passat febrer, aquí, i en diria exactament el mateix.

Trompe l'oeil

El limitadíssim ull humà veu el món experior en forma de trompe l'oeil, de perpsectiva. la visió que la de la naturalesa té l'ull humà és absolutament diferent a la que proposen, sobre la naturalesa, les vciències naturals. Davant de l'ull humà, les línies paral·leles es troben en la llunyania. (...) La tradició de la pintura occidental ha consistit a projectar sobre la tela el que l'ull humà veu, espontàniament, en la naturalesa. Aquesta tradició s'ha equivocat?

(...) El problema de saber per què els artistes que no saben pintar tenen una tal irrefrenable tendència a dedicar-se a la filosofia és molt complex.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 261-262.
Il·lustració: Fresc a l'església de Sant 'Ignazio, a Roma.

El regne

Mes ai! Tots som heretges,
l'únic que subscrivim
no és l'amor sinó el regne
pel qual ens enganyem
pensant que és el regne del cel.

R. S. Thomas, fragment del poema "Heretges", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 391; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: peça de l'altar de Sant Marc, Florència, (1438-1440).

El que vull per Mataró

Veig en un anunci al Capgròs que l'ajuntament de Mataró té prevista, per dissabte que ve al matí, una jornada de participació ciutadana per a l'elaboració del Programa d'Actuació Municipal de 2016 amb el títol "Què vols per a Mataró?". He de dir, d'entrada, que aprecio les intencions que hi ha al darrere, que crec que pot ser una experiència positiva i que recomano a tothom que vulgui que hi vagi, si vol. Però també he de dir que el primer que vaig preguntar-me fullejant la revista va ser "i amb nou grups municipals, més un no-adscrit, ¿encara ens heu de preguntar què volem? ¿No hi va haver eleccions fa set mesos precisament per això?".

Potser era una boutade ...o potser no tant. A veure. Efectivament, el que l'adveniment d'això que se n'ha volgut dir la "nova política" posa en entredit és justament la democràcia representativa a causa, potser, d'una deficient incardinació dels partits en la societat ("no ens representen"), societat que -alhora- ha canviat moltíssim més que les seves institucions, canvis que -per exemple- permeten creixent desconfiança en les mediacions polítiques, però també religioses, empresarials o periodístiques, per exemple, ja que tot "m'ho puc fer jo", un "jo que prima sobre el "nosaltres" també en la política, basada en un sistema que té el defecte de ser "avorrit" quan va bé... i moltes coses més, segur. Per qui vulgui endinsar-s'hi aquests dies estic recomanant un llibre boníssim, l'últim de Daniel Innerarity, La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg, 2015).

La irrupció, doncs, de nou forces polítiques amb representació a les últimes eleccions no és un fet aïllat d'aquest procés. Pel que conec, a més, no es tracta que, de cop, milers de mataronins s'hagin abocat a participar en diferents organitzacions polítiques. Més aviat, els "nous" partits (molts dels quals ara refuse'n dir-se'n així als seus noms) repeteixen les febleses dels més veterans, cap endins, mirant d'atraure els electors exclusivament a través de la seva "marca", cap enfora; se'n refien del "sufragi passiu", perquè és sensible a l'oferta de canvi, crec.

Tot i així, les nou candidatures que es van presentar a les eleccions tenien nou programes electorals. En teoria, els seus afiliats, i més gent segurament, van tenir l'oportunitat de dir què volien per Mataró i, ara ve lo bo, discutir-ho, pactar-ho (o no) i presentar, al final, una síntesi.

Les tres gràcies

La democràcia representativa té molts defectes, però jo -que sóc un clàssic- els hi trobo, almenys, tres gràcies. La primera és aquesta que us deia. En aquesta ciutat, si els més de cent-vint-mil ciutadans anéssim amb la nostra proposta, fins i tot encara que fossin cent-vint, segurament no se'n faria cap. La política consisteix no tan sols en proposar sinó en avaluar, descartar i prioritzar. Siguin partits o com en diguin, aquesta tasca l'ha de fer algú, és absolutament necessària per fer efectives les propostes ...i per fer-les útils als ciutadans. Uns partits febles faran, doncs, una política feble.

La segona gràcia de la democràcia representativa és que reconeix que ni tot és possible (ja em perdonarà el poeta), ni a tots ens interessa el mateix. Demostra que la societat és enormement complexa, que està feta de múltiples fílies i fòbies, il·lusions i laments, implícits i explícits, interessos i geografies... Els partits (el seu nom ho diu), només poden aspirar a representar una part i, per fer-ho, han de saber cosir amb un relat (abans en deien ideologia) alguns d'aquests elements ja que seran la seva referència a l'hora de fer el que deia a l'anterior paràgraf.

I la tercera gràcia que li trobo és que reconeix que la política és molt complicada. Que necessita temps i dedicació. Els que precisen els temes a tractar, sí, i els que precisen les activitats que se'n diuen de "representació", que destrossen tota conciliació familiar però que permeten endinsar-se en la complexitat de la nostra ciutat, que és apassionant. Per això fa falta gent que s'hi dediqui. Ni vostè ni jo tenim temps per ocupar-nos de tot això. A mi ja em sembla bé que hi hagi algú de nosaltres que passi uns anys fent aquesta tasca, que ens en faci cinc cèntims (sense amagar res, però sense omplir-nos de dades inútils, també), que ho contrasti amb l'oposició i que permeti que me'n faci una idea.

Això no treu, esclar, que qualsevol que vulgui tregui el cap aquest dissabte i hi digui la seva, segur que serà benvingut. Però si a mi em pregunten "què vols per a Mataró" els diré, "mira, ja ho vaig discutir amb el meu partit fa nou mesos i ho vaig votar fa set mesos; ara el que vull és que ho facin".

Publicat al digital Capgros.com

Foto: Imatge del debat electoral a les Municipals de 2015 (Mataró Ràdio) i "Les tres gràcies", de Francisco Iáñez, en un conte de Mortadelo y Filemón a Luis Gasca i Asier Mensuro, La pintura en el cómic( Ed. Cátedra, Madrid, 2015).

¿Què és la política?

La capacitat d'aquest senyors [els periodistes politics francesos] per reduir la confusa, densa troca de la política a petits reports gramaticalment intel·ligibles és d'una impressionant habilitat, però la política és una altra cosa, un procés humà d'elements d'atzar, de simulació, d epuerilitat, d'astúcia, d'interessos -d'elements literalment inaferrables.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 250.

Vers la foscor

Llavors va ser el teu torn, i vas partir,
no cap al sud, cap al país brunyit,
il·luminat pel sol, sinó

vers la forcor, allí on no hi ha pols,
ni horitzons que siguin complaents.

R. S. Thomas, fragment del poema "Encara", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 387; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Modest Urgell, Vespre, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Una llum de paradís

Són les coses d'aquest món -el vidre, els colors metàl·lics, els blaus que deixen passar la llum, els roigs que la filtren, els blancs, els colors de taronja, la irregularitat d'espessor i de densitat d'aquests colors, la seva complmentarietat permanent, la interdependència amb els altres vitralls...- són aquestes coses físiques, pesants, existents el que permet una aparició d'una llum de paradís, d'una transparència somniada, d'una qualitat aèria inusitada, d'una bellesa sorprenent.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 247.
Foto: Vitralls de la Sainte Capelle (París), a www.paris.es

¿És més lluny?

Les estrelles són lluny:
¿això encara és més lluny,
en la foscor i dins l'ombra
del pensament mateix?


R. S. Thomas, fragment del poema "La perla", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 375; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

La sèrie "Carlos" i la transparència

O

El més interessant de la sèrie Carlos, Rey Emperador, que s'emet a TVE1 els dilluns, és l'entreixinat de poders i contrapoders que relatrivitzen el del propi monarca i, amb això, l'aparició de les regles pròpies de la política en clau plenament renaixentista. El rei Carles, que me'l pinten guapo i no ho devia ser gens, expressaria, segons la sèrie, la tensió de l'adaptació d'un home de conviccions cavalleresques al nou paradigma del qual el seu avi, Ferran II d'Aragó, n'era un exponent (serví d'inspiracó a Maquiavel per escriure El Príncep). 

M'imagino que els historiadors s'estiraran els cabells si no cauen en què la sèrie, com tota dramatització, no és una lliçó d'història ni un documental sinó un producte de ficció televisiva. És a dir, no pretén tant el rigor històric com transportar-nos a una història de ficció que corre anàloga a la nostra vida, i és així, crec, com s'ha de llegir. Fet que no exclou, esclar, que sigui molt més fàcil, per als llecs, acostar-se als fets històrics a través de la seva dramatització que a través dels llibres d'història. Jo, que em considero bastant ignorant en qüestions d'història tot i que m'agrada molt, al·lucino per la ignorància encara més gran que hi ha entre força gent dels meus contemporanis. No m'estranya que la manipulació de la historiografia per a finalitats polítiques tingui tant d'èxit. Per cert, parlant d'això, la sèrie està farcida d'actors catalans i una de les productores associades és de Barcelona.

Però anem al que anàvem. La sèrie, doncs, respon a una visió actual, a una interpretació contemporània, d'una part importantíssima de la nostra història, com -amb èxit- va fer la la mateixa cadena fa poc temps amb la sèrie Isabel, explicant la vida de la reina de Castella, precisament la dona de Ferran II a qui ja hem citat. Per fer-ho, com no pot ser de cap altra manera al segle XXI post-Wikileaks, la càmera s'introdueix exactament als llocs que el poder vedava: el procés de la presa de decisions, el càlcul d'interessos davant de cada operació, les relacions d'amor i d'odi entre els actors polítics, les víctimes de les prioritats polítiques, les complexitats internes del món cristià sorgit especialment de la divisió occidental de l'antic Imperi Romà (davant els turcs, davant el protestantisme que l'amenaça interiorment i davant els interessos dels diferents regnes que dividiran la força d'Europa fins avui...), etcètera. 

Per dir-ho d'una manera actual, les càmeres de la sèrie filmen amb criteris de transparència en un món on l'exercici del poder era ocult. Per això, per manifestar-se públicament, calien els atributs simbòlics (la corona, el cetre, el tron, els vestits) i una enorme distància. Ara prima la proximitat, de manera que ens acostarem els personatges de la sèrie a mesura que hi identifiquem atributs de familiaritat: uns homes i dones rendits a les pulsions sexuals i de poder; una absoluta incomprensió dels compromisos, dels lligams sòlids (el destí, els tractats...), a favor de la primacia de la llibertat individual, etcètera.

No cal dir que, al marge dels efectes positius que els valors de proximitat i transparència aporten al nostre sistema polític, cal advertir dels nous riscos si esdevenen valors absoluts i no relatius. Una certa distància és necessària per a l'exercici del poder, per exemple. Si la política té regles pròpies, com ens van ensenyar els renaixentistes que surten a la sèrie, un excés de familiaritat ens en distreurà i, en realitat, farà mé soculta la política. Sense distància també es fa cada vegada més impossible l'equanimitat en la presa de decisions. Amb la transparència en excés, ¿no es fa més difícil la presa de decisions i el famós diàleg que tothom proclama i no arriba mai?

Entendre, doncs, les lògiques de la política fent una mirada de ficció al seu interior, tot i que basada en fets històrics ens hauria de permetre, almenys, dues conclusions. La primera, la de no escandalitzar-nos que la política inclogui renúncies, pactes amb el diable i negociacions al marge d'interessos en joc; si és real i efectiva és així, si no, és una pura paròdia de caràcter moralitzant. La segona és que com tot el que té volum, justament per reconèixer l'objecte en la seva profunditat, es mostra amb llums i ombres; sense ombres, no hi ha volum. De manera que aprenguem a renunciar a part del nostre "dret" a la transparència si deleguem en els nostres representants la gestió entre bambalines dels acords necessaris per poder avançar. I entendre això om un progrés i no com un retrocés. Crec que serà difícil fins que, potser, no arribi un nou reneixement.

Bibliografia

• Innerarity, Daniel: "¿Cuanta transparencia requieren y soportan nuetsras democracias?", dins el seu llibre La política en tiempos de indignación. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015, pp. 269 i ss
• Torralba, Francesc: ¿Quanta transparència podem digerir?, Pagès Ed. Lleida, 2015.

'Ser' filosofia, el repte

Un adolescent que ha deixat la filo per setembre em pregunta “i a mi, això, per què em servirà?”. Jo, provoco responent “per una cosa que quan la facis, un dia, ja veuràs com t’agradarà: pensar”. No sé si el convenço, però em sembla que no. Algun comensal de la mateixa taula em retopa. Aujda a pensar la ciència, diu: les matemàtiques, la física, la biologia. La filo especula, però no anem enlloc especulant tota l’estona. Sense filosofia, dic, sense preguntar-se per què, tampoc hauria nascut la ciència. Techné, paraula grega que avui designa la tècnica, es referia en principi a la filosofia, penso. Però m’ho agafo amb filosofia i quedem en taules. L’adolescent finalment aprova i potser no cal remenar-ho més.

A les nits de TV3 s’emet la sèrie “Merlí”, on el protagonista fa filosofia en un institut de secundària. Les trames, dirigides al món adolescent, sobretot, es posen al servei de l’autor o el tema que volen tractar en cada episodi, dedueixo. Com en totes les trames de sèries actuals, el “realisme”, especialment l’anodí, preval sobre qualsevol referent, però bé. Mira, almenys la filosofia serveix per un parell de coses més. Una, per fer sèries. I, dues, per ser-ne un correlat.

En força instituts de Catalunya, s’han obert ja les inscripcions per participar a l’Olimpíada de Filosofia que s’haurà de celebrar a Barcelona el proper mes de febrer. Els guanyadors podran participar en els certàmens espanyol i internacional i enguany han de guanyar argumentant sobre la bellesa. Contra el purisme associat a la filosofia, a mi sí que em sembla bé barrejar-la en el món de la competició com si fos un esport.

Aquestes tres anècdotes em van molt bé per il·lustrar el combat, més o menys imaginatiu, més o menys eficaç, que des de diferents fronts està lliurant la filosofia per subsisitr al currículum i per millorar el seu prestigi. La seva utilitat, vaja. Qui diu filosofia diu la resta de matèries humanístiques. ¿Podem encara fer-hi alguna cosa? Sens dubte, plorar i fer manifestos, no, esclar. Associar a la filosofia altres experiències em sembla encomiable, com els que pensen en fer “divertides” les matemàtiques o “fàcil” l’anglès. Però una mica enganyós. Com en tot, la clau crec que és en l’exemple. En deixar d’especular per fer, com ens reclamaven. En posar tant èmfasi en ser tu mateix allò que reclames als altres. En ser filosofia.

Mostra més com vius, doncs, que no pas com dius com vius o com dius com penses. La millor campanya de lectura consisteix en llegir més que cantar l’excel·lència de llegir de la mateixa com les nostres respostes a fets quotidians condicionen la formació moral dels que ens envolten. Pensar, o ajudar a pensar; fer que les coses no siguin tan clares com la mandra (i molta gent) pretén, precisa d’actituds proclius. Aprenem a parlar, i a viure, imitant-nos. Que no us diguin mai més que les persones passen però les idees queden. Les persones són les que queden.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (octubre 2015)

Foto: De la sèrie "Merlí", a TV3 els dilluns.