L'esport és la Pera

Ja em permetreu aquesta llicència al títol, però és per recomanar-vos l'article del regidor mataroní Ivan Pera al darrer número de la revista FRC, que edita la Fundació Rafael Campalans. Es diu 'L'esport: un relat' i lliga les velles idees del socialisme amb la renovada força de l'esport. I lliguen. Diu, entre d'altres coses, que...

:

L’esport és, doncs, una oportunitat. Una oportunitat individual i col·lectiva. L’objectiu és, per una banda, fer arribar aquesta oportunitat a tothom. Que per practicar esport només calguin les ganes i tenir les possibilitats. I la feina de les institucions ha de ser incentivar les ganes i garantir les possibilitats en les millors condicions. I, per altra banda, l’objectiu és que l’esport sigui un agent de canvi: per anar un pas més enllà, per avançar-se, per transformar i per millorar (...).

:

En l’esport com a oportunitat personal i social cal tenir una atenció especial en els valors. És més, cal configurar un cos de valors visibles i palpables. L’esport és un espai de tocar valors, de baixar-los del
concepte i posar-los al bell mig de la realitat de la pista.

:

La fe dels adolescents

Francesc Torralba glossa, en un article al Foc Nou d'aquest mes, un llibre del sociòleg basc Javier Elzo (foto), La voz de los adolescentes (PPC, 2008), glossa que inclou un quadre-resum (aquí) sobre les idees i usos dels nostres adolescents. El resum del resum, amb paraules de Torralba, seria aquest:

:
1. Els adolescents del nostre país desconeixen per pròpia experiència la vida eclesial. (...) L'única informació que els arriba, doncs, de l'Església és a través dels mitjans de comunicació que veneren, pero que llegeixen acríticament. (...)

:
2. En termes generals, els adolescents tenen una concepció molt negativa de la institució. (...) Entenen que el missatge eclesial és una privació per a la llibertat i espontaneïtat vital. La veuen especialment envellida i experimenten vertaderes dificultats per seguir el ritme i la cadència d'una celebració i ritual religiós. Estan acostumats al canvi incessant i a l'acceleració de missatges audiovisuals. Són analfabets simbòlicament i tenen dificultats per seguir un discurs oral mentalment i sense dispersar-se.

:
3. Els adolescents del nostre país, tret de petites minories, no han estat iniciats en la vida sacramental i pateixen una gran ignorància en cultura religiosa. (...) Cal dir, pero, que els adolescents que provenen de la immigració llatinoamericana tenen una actitud envers Déu i la vida espiritual més favorable (...).

4. Entre els valors emergents en els adolescents actuals, cal veure que són tolerants i partidaris de la solidaritat, pero incapaços d'afrontar compromisos de llarga durada. (...)

:

5. Els adolescents de casa nostra se senten més atrets per les tradicions orientals que per l'espiritualitat occidental, tot i que no les coneixen. (...)

:

6. Senten un immens desig de comunicar-se i de crear comunitats afectives. (...) Molts confessen que no creuen en Déu, ni en els preceptes de l'Església, pero valoren l' amistat que hi troben.

:

7. Entre els valors que tenen els adolescents, ocupa un lloc preferencial la sinceritat i l'honestedat. Recriminen la falsedat, l' engany i la hipocresia dels adults.

:

8. Els adolescents (com, en part, també els adults) són intolerants del silenci i la soledat (...) [que és] on es fa possible la trodaba amb Déu.

:

Seminari Ciberactivista del PSC

Divendres vaig ser al Seminari sobre Ciberactivisme que va muntar el PSC davant la convocatòria d'Eleccions Europees, concretament moderant un taller sobre bones (i males ) pràctiques.

:

La meva intervenció, presentant la meva taula, va consistir en tres reflexions.

:

Una, sobre el fet que la xarxa reprengui la tradició 'nodal' del socialisme i el moviment obrer català: organització estesa al territori horitzontalment en forma d'ateneus, agrupacions, cercles, des de la idea de la cooperació, on la gent (que ja no es baixa sinó que puja coses a la xarxa) esdevé el protagonista. Però compte, no estem sols. Els extrems s'hi creixen.

:

Dues. Internet és la manera com ja es relaciona tota una generació i part de l'altra. Hi ha qui ja hi neix. Però... a) té un llenguatge propi que s'ha de saber dominar, b) s'inclou en la cutura de l'apoteosi del jo (per això es valora més quant més 'personal' s'és), c) participa de la cultura del fragment (llenguatge curt, experiència efímera, identiotat a la carta), d) fa persone shiperconnectades i d) és un dels 'carrers' que diuen sempre que hem de trepitjar els polítics (no perquè ens vegin, sinó per anar a veure el què.

:

Tres. n'estem aprenent, tot va molt ràpid i ens mareja la tecnologia: hi ha excessos (banalitat, correus brossa...)... però també dos reclams: reclam de més profunditat, reclam de més relació. Hi ha coses que funcionen i coses que no. Vegem-ho.

:

En parla Jessica Fillol.
:
Fotos: Carlos Guadián Orta, José A. Rodríguez, Ramon Bassas Segura, Jessica Fillol Morales; al costat, José Antonio Donaire, Jordina Freixanet, Marc Murtra. A sota, Raimon Obiols, entre el públic, va cloure el seminari. La primera és de J.A. Donaire, les altres dues, meves.

:

Els ninots d'en Bartra | Doctrina Forges

:

Fins demà diumenge 29, teniu poques hores, a l'Ateneu de la Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró), hi ha un magnífica exposició de dibuixos de l'advocat mataroní Joaquim Bartra. No havia vist el seu 'debut' a l'oficina de Capgròs, de manera que he quedat meravellat. Beu de la caricatura, però és molt més que això. Bartra beu del surrealisme i l'expressionisme, de Dau al Set, no tan sols del còmic o dels ninotaires catalans, que tenen una boníssima tradició insertada a la premsa. val molt la pena.

:

Els temes que tracta són brutals. Una mirada irònica, sarcàstica, tendra a vegades, sobre els éssers humans i les nostres 'normes' et fa sospitar fins a quin punt la plàstica ha estat la merna com un advocat com ell, gat vell, emet les seves particulars sentències d'aquest món.

:
Il·lustració: El vestit nou de l'emperador, de Joaquim Bartra.
:
Forges la clava
:
Parlant de ninotaires, aquí teniu l'acudit d'avui que Forges fa a El País. Un bon resum del què vol dir 'doctrina'. Ep, i no tan sols a l'Església.
:
:

L'urbanisme a Mataró

:

Aquest matí he assistit a la presentació d'una jornada mataronina d'un màster en desenvolupament urbà i territorial de la UPC adreçat a la gestió i transformació de les ciutats en països en desenvolupament. El públic era pràcticament ple de llatinoamericans. La meva intervenció ha servit per fer un breu repàs a la història de la configuració de la ciutat, marcada des de l'inici pels seus límits naturals: mar, rieres, turons, planes... i superposada d'intervencions a base d'eixamples i reformes a partir de la retícula romana. Els processos d'industrialització, amb l'arribada del primer tren, va comportar ja un dels episodis més importants d'immigració. El penúltim fou el dels anys seixanta i ara vivim el de l'onada migratòria dels 'extracomunitaris'.

:

Els reptes de la democràcia municipal en el moment de la seva irrupció, he dit, foren dos. Un, la 'recosida' de la ciutat desgavellada per l'urbanisme inexistent de la dictadura. Dos, la dotació de sòl industrial per promoure la diversificació i afrontar la crisi. La fase següent fou la de definir el model de ciutat (el Pla General del 1996): delimitació dels límits, preservació dels espais naturals, ciutat compacta (l'escassedat de sòl fa que ens haguem d'esmerçar en la gestió del nostre terriotri urbanitzable, i que en barregem els usos), ben comunicada, etc.

:

És obvi que estem en una altra fase. la fase en què la nostra lliga és la de la Regió de barcelona. L'economia, per exemple, mereix una aposta per la innovació per fer-se més competitiva i diversificada. El nostre entorn, més que la preservació, vol el pas cap un sistema d'espais lliure si verds ampli, atractiu, productiu i relligat. Les nostres apostes de comunicació van molt més enllà: volem ser a prop dels aeroports internacionals i infrastructures àgils i sostenibles per a segle XXI.

:

Això pot portar, segur, a que en un futur no massa llunyà revisem, per concrtar-ho millor, el nostre Pla General. Així ho vam reflexionar el conjut de grups municipals. Mentre tant, però, el del 1996 encara dóna molt de sí. I hi ha molta feina per fer.

:

Foto: de Mireia Martínez. Surto jo i Isidre Molsosa, cap del servei de Desenovolupament Urbà de l'Ajuntament de Mataró.

:

La nova Llàntia pren forma

:

La setmana passada vam fer una visita al Pavelló del Carrer Euskadi, al barri de La Llàntia de Mataró, i a la la pista poliesportiva que està construint l'empresa municipal PUMSA uns metres més enllà, i que estarà enllestida aquest 30 de març, que té un cost de més de 800 mil euros. Hi vaig anar amb el president de l'Institut d'Esports, el regidor Ivan Pera, i amb el regidor d'Obres, Francesc Melero.

:

La nova pista, que es troba just al costat del nou Centre d’Atenció Primària (1,9 milions d'euros) que s’està construint a la Llàntia, forma part dels treballs que PUMSA està duent a terme en el marc de Pla de Millora Urbana del barri (PEMU). D'entrada, sota la pista hi ha un nou aparcament de més de 80 places, d'iguals dimensions del del polisportiu, de manera que s'ofertaran 16o noves places d'aparcament al barri.

:

El PEMU, aprovat a principis de gener de 2003, ja porta invertits uns 11,5 milions d'euros, sense comptar el CAP que està a càrrec de la Generalitat de Catalunya o la rehabilitació de la Masia de Ca l'Isidre, així com habilitar els més de mil metres quadrats d'equipaments i la part comercial, uns 500 metres, que està gairebé enllestida, obres que es financen a part amb el 'Pla Zapatero'.

:

El pavelló del carrer Euskadi (6,3 milions d'euros més... quants en portem?) podria enllestir-se a finals d'enguany. Només cal que mireu les dues fotos que us he posat per veure les enormes dimensions d'aquest gran equipament de ciutat que La Llàntia albergarà per al conjunt. Recordeu: ja no hi ha 'perifèria', els musos centrals de la ciutat es reparteixen arreu.

:
A més, al barri ja es va acabar l'edifici de cinc habitatges amb aparcament al carrer de Teià 4, entre els carrers entre de Masnou i de Llevantina, que es destinarà al reallotjament de les famílies afectades pel PEMU. Dins del PEMU, doncs, caldria afegir la millora dels carrers del barri, l’obertura d’un nou vial d’ús exclusiu per a vianants que unirà els carrers de la Verge de Guadalupe i del Masnou, la creació d’una nova xarxa de clavegueram i la millora de les xarxes de serveis d'aigua, gas, telèfon, telecomunicacions i electricitat. Per l'abril podríem veure-ho tot enllestit.

:

Fotos: Estat actual de les obres del Pavelló del carrer Euskadi, el pavelló del carrer Euskadi, el nou CAP de La Llàntia Via Europa i la pista poliesportiva gairebé enllestida (autor: R. Gallofré)

:

L'altre al centre

:
M'apunto a la llista d'entusiastes de Gran Torino, el darrer film d'Eastwood. En Jordi López ha dit que és una pel·lícula catòlica (vegeu aquí) que permet "l'existència de moments intensos per confirmar la fe en llocs insospitats". L'altra que hi veu una influència catòlica és la Judith Vives (aquí), que hi veu, "de rerefons, la progressiva pèrdua de valors de la societat, la família, la violència, l’esforç, el respecte, la fe i, com no podia de ser una altra manera, el perdó i la redempció". Fonalleras, a El Punt, demanava dissabte que totes les parròquies es facin amb un DVD de la pel·lícula (aquí). La crítica de Carlos Boyero, a El País (aquí) afegeix "que la comunicación con el extraño el aprendizaje de la tolerancia puede ser un camino tan espinoso como gratificante, que ser valiente implica conocer el miedo, que sólo la acción puede alterar el injusto estado de las cosas".

:

M'hi afegeixo. Una magnífica banda sonora, de Jamie Cullum, una construcció simbòlica impecable (vegeu el paral·lelisme de la confessió amb el capellà amb la que fa al noi, ambdues des de la reixa...i que diferents), el procés veritablement heroic d'un antic heroi de guerra amb el cor corcat, el neixement de l'esperança enmig d'un ambient més que hostil (sempre hi ha res a fer), el paper secundari però clau de l'Església, la idea que la redempció és igual a felicitat en aquesta vida... superant fins i tot la mort, vencent la mort. (El más allá es acá). I que l'amor, la felicitat, és posar l'altre al centre.
:


:

Dedins

:

En dues sales de Ca l'Arenas, a Mataró, s'acullen dues petites exposicisons de dues artistes de la mateixa generació, fins aquest diumenge que ve. Formen part del cicle 'Interiors'. He trobat que ambdues responen a dues incomoditats de la cultura moderna, de la supremacia del jo: una que és la vida interior i l'altra, que sembla contradictòria, la vida col·lectiva. La primera, de Tanit Plana, porta el títol "La part de dins", i expressa aquesta incomoditat a través de fotografies cossos nus de les persones més íntmes, amb inscripcions punyents a les parets, en llapis. La mostra té pinta de teràpia, i en tota ella subjau la impossibilitat de penetrar més enllà de les pells fotografiades, de congeniar amb el pathos (ser sim-pàtic) de l'altre, d'albirar el mínim punt de vista o experiència de l'altre.

:

En la segona, "La condició col·lectiva", Glòria Safont-Tria ens mostra tres escenaris: Un, literalment, ja buit. Els altres dos, amb persones en un espai tancat, o semi-tancat, com si l'exterior no existís. Un pati, una piscina il·luminada com un planeta nou, i les vides dels que tampoc sbem massa què fer els uns dels altres, i on 'trencar el gel' sembla jun misteri, un posat fotogràfic, una excepció incòmoda, un no tocar-se quasi.

:

Ca l'Arenas és al C. Argentona 64, Mataró.

Foto: Dos treballs amb inscripcions a les parets de Tanit Plana.

:

Himne al fragment

La idea de fragment és una de les claus de la cultura contemporània. Bàsicament, després que els grans sistemes de pensament fruits de la Il·lustració pretenguessin un tot racional contra el tot mític de l'antigor (refent el mite), l'esmicolament no s'ha fet pregar gaire. La idea és que el tot (la 'realitat'), per més que la disseccionem i descrivim, per més que la reflexionem, no es deixa conèixer del tot. Que només podem tenir-ne una experiència fractal.

:

Exemples: L'amor no sé exactament que és però sé que estimo. L'ideal no el puc descriure però m'atreveixo a proposar un camí que s'hi assembla. La bellesa la ignoro però caic rendit als teus peus. La pau mundial és impossible però podria començar per no barallar-me amb el meu veí. Reconec que no sóc bo, miro de fer el que puc reconeixent els meus límits. Prescindeixo de la revolució del Comandant Guevara i em quedo amb els petits canvis del Capità Enciam. O vesteixo de Coronel Tapioca (sempre viatges dins l'exèrcit).

:

En els darrers anys, aquest corrent s'ha inscrit dins un gran paquet que anomenem (massa de pressa) postmodernitat. En el món de l'art es fa més evident aquest procés ja des del temps de la Il·lustració, seguint per l'impressionisme (que fragmenta la llum), el conjunt d'avantguardes (que fragmenten l'objecte) o els diferents expressionismes i el surrealisme (que fragmenten l'interior). Amb la identitat passa exactament el mateix. La nostra identitat es construeix a partir d'adhesions (marques, imatges, gustos, ídols, etc...) que a priori no tenen cap més fil conductor que tu mateix. Ara es pot ser divorciat, catòlic, fan del budisme, de dretes, votar ERC alguna vegada, vestir a la moda grunge, de l'Espanyol, i fan de Sabina. Feu les combinacions que vulgueu.

:

Però no actuem fragmentàriament, actuem amb una primera complexitat que som nosaltres mateixos i amb una segona que ho és el món. La postmodernitats, com a molt, s'atreveis una mica amb el primer repte, d'aquí el procés brutal d'individualització. La xarxa és un molt bon exemple del que dic: el seu èxit social, el que la gent hi diu, les agrupacions que s'hi fan... diuen molt del món que vivim. De manera que el problema de tenir-ho tot tan fragmentat és com es recull, quin criteri de recomposició fem servir. Aquesta és l'angoixa de la cultura moderna, l'absència de criteri, i el gran repte -segur- del pensament contemporani.

:

Ara que ja he fet el rotllo, permeteu-me que us posi una cançó que vaig sentir l'altre dia, d'un grup de Cadaqués (crec) que es diu Ix!. El seu principal tema és "Ràdio", un veritable himne al fragment, un convit a viure positivament la trencadissa. I confiem que es refaci. Aquí la teniu:

:

:
Lletra:
:
som sols, estem sols
som cendra, som pols
som fades, som foc
som neures i no tenim nom

som astròlegs, som vent
som fràgils, som secs
som tàcits, som cecs
som freds com el glaç quan convé

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

som riures, som rius
som lliures, som vius
som llebres, som nius
no som la meitat del que tu dius

som hipnòtics, som breus
som atònits, som seus
som atòmics, som greus
som cercles miratges dels teus

magnètic androgen armeni hidrogen
quimera fanàtic pleura òxid
basarda ingenus faquirs fal·làcies
artistes feixistes lleixes budistes

i és tan bo desfer
tot el que ja hem après
quan som part quan som res

:

Il·lustració: Eros (Joan Fontcuberta, 2005, Zabriskie Gallery, Nova York)
:

Convicions fortes i diàleg

"El que em sembla intel·lectualment honest no és renunciar a tenir conviccions fortes per tal d'evitar les susceptibilitats alienes, sinó disposar de criteris per a avaluar les nostres certeses en la seva pròpia genealogia, sabent quants excessos s'han comès guiats per les més nobles intencions, però també a quantes renúncies imperdonables ha conduït la manca de valentia per a defensar-les".

:

El que diu això és Gregorio Luri en aquest article, un professor i assagista que també té un bloc aquí. Però ho escriu a la revista Valors d'aquest mes. I això que sembla tan clar, en aquest temps liquós no ho és gens... gens.

:

Església al twitter

Fa uns dies la Judith em va enviar un enllaç a Público amb una notícia sorprenent. Una església dels Estats Units, Mars Hill Church, de Seattle, utilitza activament els artilugis de les xarxes socials per fer activisme. Pel que he pogut entrellucar, no deu ser un temple catòlic (em smebla que és una confessió autònoma). La dosi de bíblia i proselitisme no és la que s'acostuma sota Roma.

:

Tampoc és massa corrent trobar una estructura tan en xarxa com s'està desenvolupant avui el creixement de les esglésies evangelistes. Però sempre he envejat la desimboltura dels evangelistes i la seva capacitat per renovar energèticament la seva litúrgia (d'allà surt el gospel, per exemple), encara que des d'aquí ens mirem amb ulls hipercrítics la tendència a l'espectacle i la deriva ideològica cap a la dreta.

:

En aquesta experiència fan un pas més. No tan sols pengen vídeos amb sermons del pastor, sinó que promouen l'ús del twitter o altres eines perquè els fidels comentin les celebracions, les lectures o el que vulguin i ho propaguin més enllà, o pengen des del mòbil al Facebook les fotos o altres elements per compartir. De fet, he pout veure com alguns dels nanos (pocs) que van a missa no tenen massa problema en enviar missatgets de mòbil entre rés i rés... És convertir el problema en oportunitat. En fi, ja sé que sembla que parlem un llenguatge estranyíssim i que entre els mossens i gent de les parròquies costa molt trobar gent habilidosa a la xarxa... però és una magnífica idea. Com sempre dic, una Bona Notícia ha de tenir estratègia de comunicació...

:

I a l'Índia
:
Un fenomen molt semblant s'està produint a l'Índia. En parlava El Periódico el darrer dia de 2008. En el context d'un increment de la demanda de llocs web on es poden fer pregàries on-line, destaca un temple hindú de Nova Delhi pioner en la presència religiosa a la xarxa. És "el cas del temple de Laxmi Narayan, situat al centre de Delhi, el desembarcament al ciberespai va tenir lloc ara fa tres anys. "La idea ens la va donar un indi que residia a l'estranger. Ell no podia venir en persona fins aquí però volia fer ofrenes al temple, així que vam començar a fer-les per ell", explica Ravindra Nagar, responsable d'aquest temple dedicat a Vixnu", diu la notícia. Podeu anar al web clicant aquí.
:
Benet, el linx i el condó
:
No compartint ni l'opinió del Papa (opinió, insisteixo) sobre l'ús dels condons per a la prevenció de la sida ni la de la propaganda de la Conferència Episcopal Espanyola, he de dir que trobo igualment dogmàtiques i intolerants determinades respostes que semblen negar el dret d'opinió als que no pensen com ells. Lluny del que pensen uns i lluny del que fan d'altres és possible ser a prop del diàleg? El diàleg no parteix del reconeixement de les posicions contràries i del seu dret a mantenir-les i expressar-les? No eren això la democràcia i la llibertat? En parla molt bé en Jordi López, aquí.
:

Joies amagades

Ahir vam anar a visitar algunes del conjunt de masies i de cases rurals que hem inclòs en un Catàleg amb l'objectiu de possibilitar l'ordenació dels seus usos i futures ampliacions, amb una doble pretensió: assegurar la viabilitat econòmica d'aquestes finques i possibilitar una millor gestió del paisatge dels espais lliures de Mataró. Us he posat algunes imatges perquè en gaudiu i ara us deixo alguns lincs amb frases, que ja em fan el post d'avui, per si algú en té més ganes.

:

• Vegeu nota i resum: "El Servei de Desenvolupament Urbà de l’Ajuntament ha elaborat un catàleg de les masies i cases rurals que estan situades al sòl no urbanitzable de Mataró. Aquest catàleg aplega les 31 edificacions que el Pla General d’Ordenació de Mataró (PGOM) ja considerava zones de conservació de l’hàbitat rural en sòl no urbanitzable, i afegeix 6 més, sumant un total de 37 cases."


• Editorial de capgros.com: "Aquest patrimoni pot esdevenir una nova via de negoci, una forma diversificació de l’activitat econòmica de la ciutat, i alhora convertir-se espai de lleure i d’activitat per a molts mataronins que fins ara simplement desconeixien la seva existència. Les masies, però, segueixen estant en sòl no urbanitzable, així que la sostenibilitat i l’equilibri han de ser dos elements a tenir en compte sempre a l’hora de desenvolupar aquestes vies de negoci."


• Notícia a capgros.com: "el regidor d’Urbanisme assegura que molts d’aquests “han mostrat interès en fer coses, i s’han creat expectatives davant del canvi de normativa”. (...). Amagades als ulls de molts mataronins, en espais recòndits del terme municipal de la ciutat, algunes d’aquestes masies són autèntiques joies. "

• Notícia a El Punt: "Bassas, a més, defensa que, amb l'objectiu de reordenar els usos, es pretén que aquestes cases «subsisteixin» i que no acabin abandonades, i de retruc s'aconsegueix una gestió òptima de l'espai no urbanitzable. «En un moment de crisi, diversificar l'activitat econòmica i fer-ho amb criteris sostenibles és bo», va afegir-hi".

Fotos: Can Vilardell, Can Tria i Ca l'Iborra (de Romuald Gallofré); Pins a Can Ribot, Finestra des de Can Tria de Mata i darrere de Can Vilardell (meves).

:

Sant Josep

:

Sóc fuster,

treballo amb les mans.

Tot el que tinc ho he vist sorgir

d'un tros de fusta,

del cor d'un arbre.
:
Però quan l'arbre no dóna fruit

el tallem i el tirem al foc.

I de la fusta amb massa nusos

en fem estelles.
Aquesta és la veritat

de les coses.

:
Perquè quin profit pots treure

del neguit

si no treballes per tot

el que ja no tens o el que desitges?

:
Ara estic sol davant el tronc

que encara sabeja,

amb el ribot i la serra.

I em pregunto un cop més

per què he cregut

quan m'has parlat

i jo no et podia entendre.

:
Oriol Izquierdo, "Les coses", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 35.

Il·lustració: Jaume Simon, Metamorfosi, 2008.
:

ACIAL i Tàpia

Dijous passat vaig participar al seminari de l'Associació de Comunicació Pública (abans ACIAL), en una taula rodona amb l'Alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, l'Alcalde de La Seu d'Urgell, Albert Batalla i Carles Puigdemont, diputat al Parlament, moderats per l'Ana Villaverde, cap de gabinet de l'Alcaldia de Mataró. Va ser a la Nau Gaudí de Mataró. Jo vaig anar a aprendre, sincerament. Vaig poder sentir també la ponència de Genís Roca (de qui ja vaig parlar un dia) i una mica la de Saül Gordillo. La meva aportació va ser explicar què faig, quines eines utilitzo, quines característiques i utilitats té el que faig i apuntar algunes idees sobre com pot evolucionar el tema.

:

El mateix dijous vaig ser a la Biblioteca Pompeu Fabra, també de Mataró, presentant una conferència de Joan Tàpia sobre la crisi, les seves causes i les mesures que s'han emprès al respecte. Va ser molt didàctica, molt prudent i reflexionada sense evitar algunes propostes de reflexió sobre els costos laborals que pretenien generar un cert debat. La conclusió de Tàpia és que d'aquesta crisi, globalment, en podem sortir amb receptes similars a la del 29: és bo que el mercat reguli la provisió de recursos però és bo també que l'estat protegeixi els seus ciutadans i reguli el mercat. El problema, avui, és que l'Estat del món encara no hi és.
:

Fotos: R. Gallofré i V. Bueno.

:

Mir: pobresa i 'bogeria' *

:

En la línia de recuperació d'autors catalans de l'època modernista, en consonància amb l'estil de l'antiga fàbrica Casarramona que l'acull, Caixafòrum Barcelona ens presenta una antològica de Joaquim Mir. En Mir s'hi concentra bona part del que el Modernisme ve a significar: des de la continuïtat de la idea de l'artista romàntic (indòmit, independent, superior, identificat amb la natura....) fins a la seva imbricació, no exempta de contradiccions, en la burgesia catalana. L'exposisicó mostra aquests aspectes, però molts més encara, i es recrea en el camí d'anada i tornada en la construcció d'un estil original, que es recrea en l'ombra o en el fragment més ínfoim de la natura que converteix en un gran espectacle pictòric.

Hi ha dos aspectes, però, que m'agradaria fer notar. El primer té a veure amb la capacitat d'acostar-se a la incipient pobresa urbana generada per les massives incorporacions de mà d'obra de la Barcelona de finals del s. XIX, concentrada en una peça (absent de la mostra, per cert) com La Catedral dels pobres (1898), de la qual podem veure alguns esboços i quadres semblants. Així, metre la silueta de la Sagrada Família resta més o menys desdibuixada a l'horitzó, el primer pla recull la munió de persones que s'hi agrupaven en les poques estones de lleure que oferien els diumenges a aquesta classe treballadora que impactava tant artistes sensibles com Mir o Nonell. Aquest impacte entre pobresa i Església és el primer aspecte que us volia recomanar.

El segon és un interrogant, també romàntic. A l'origen de la genialitat, hi ha sovint la bogeria? Mir patia una malaltia mental i per ella fou ingressat un temps, també molt fructífer. Prèviament havia experimentat, a Mallorca, una variació molt radical en la seva forma de pintar a través de la reproducció d'escenaris verges de l'illa: muntanyes, penya-segats, costes, platges tractades de forma quasi delirant, amb canvis d'escala o de punt de vista respecte a la tradició que l'acosten a l'expressionisme i a l'abstracció. Darrerament es parla molt de les virtuts terapèutiques de l'art i, segurament, Mir podria ser un bon punt de partida per estudiar-ho retroactivament.

A banda d'això, passareu molt bona estona amb Mir i totes les seves etapes creatives, tan influïdes per les seves etapes vitals.

* article de la revista Valors corresponent al març de 2009.
· L'exposició Joaquim Mir - antològica 1873 - 1940 és al Caixafòrum (Av. Marquès de Comillas 6-8, Barcelona) fins el 26 d'abril de 2009

· Il·lustracions: El venedor de taronges (1896), col. Buxeres Pujol-Soliano; Primavera (1907-1910), col. particular.

:

Confluència per la LEC

:

Dimecres passat els del PSC vam fer una taula rodona sobre la nova Llei d'Educació de Catalunya. Hi participaven la diputada Consol Prados, el mestre i president dels moviments de renovació pedagògica, Ricard Aymerich, Imma Pascual, presidenta de l'AMPA del Cor de Maria (concertada), i Pere Anadón, el seu homòleg al CEIP Tomàs Viñas (pública). Va moderar la Dolors Fernàndez, que coordina la sectorial d'Educació dels socialistes mataronins.

:

Va ser molt interessant veure com el procés de la Llei, i prèviament el del Pacte Nacional d'Educació, ha partit d'una feina d'aproximació de la complexa realitat educativa del país, on s'ha trobat força coincidències en la necessitat de prestar un servei públic (independentment de la titularitat) que tingui millors prestacions, més qualitat, més implicació i més flexibilitat.

:

El dia de sant Josep hi ha convocada una vaga contra la Llei, la primera que fa el país després d'un parell de dècades llargues de tenir-ne les competències. Probablement no és la llei, com deien els participants de la taula rodona, sinó la descompensació entre les exigències socials al sistema i la seva encara poca capacitat per absorbir-les les que generen un malestar comprensible. Però la Llei, com el seu pacte anterior, és molt necessària. I urgent.

:

Foto: Prados, Fernàndez, Pascual i Aymerich. Autor: Salva Fernàndez.

:

Remo Bodei i les passions (2)

Raó i Quixot

Sóc partidari de la Il·lustració, tot i que la del segle XVIII tenia límits, ja que partia d'una idea triomfalista de la raó. En èpoques posteriors se'n van manifestar els límits: la història es va mostrar com una realitat molt més complexa del que la raó podia comprendre.

El límit de la Il·lustració és el seu excessiu voluntarisme i moralisme. Aquest límit es constata en la història recent, per exemple, en el fracàs dels Estats comunistes que va comportar l'oblit de la idea d'igualtat i l'imperi del mercat i la llibertat.

Entre el Quixot i Sancho Panza hi ha un camí intermedi: Sancho Panza és el signe de l'acceptació del que passa, no té ideals, i el Quixot viu en els seus ideals. Amb això Cervantes mostra que hi ha una bogeria que consisteix a desitjar el que no és permès per la realitat, però que aquesta bogeria no és altra cosa que el revers de l'acceptació passiva del món. Entre l'acceptació passiva del món i la voluntat de canviar-lo sense conèixer-lo, de veure en els molins els gegants, hi ha una diferència que és important.

Raó i saviesa

Les promeses que fa la política consisteixen a dir que, si hi ha igualtat, els fills tindran èxit. La política esdevé d'aquesta manera una forma de gestió de les desil·lusions.

La raó pertany al saber de les coses, a la ciència. La saviesa és més aviat una actitud moral, d'equilibri de l'ànima. És el que els grecs en deien phronesis, que es tradueix per "prudència", però que amb el temps s'ha convertit en una cosa semblant a la cautela.

La raó té una regla de ferro, mentre que la saviesa és de plom; és a dir, s'adapta a les circumstàncies. Hi ha necessitat de ciència i de raó en els casos en els quals necessitem la precisió a priori; hi ha saviesa en tots els altres casos.

:

La religió catòlica ha estat important a l'Europa de l'Est per enderrocar el comunisme, però té més dificultats per ender­rocar el capitalisme. Estic a favor d'una visió laica de la religió. La laïcitat es pot definir molt fàcilment en termes evangèlics, ja que consisteix a donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

:

Remo Bodei, extractes d' una entrevista de Daniel Gamper a Barcelona metropolis (tardor 2008). Els títols són meus

Il·lustració: Gustave Doré.
:

Remo Bodei i les passions (1)

Raó impura

Sóc partidari d'una filosofia de la raó impura. Sempre m'han interessat fenòmens com les passions, el deliri o la ideologia política, que sembla que funcionen sense recór­rer a raons precises.

El que he intentat fer es pot comparar amb la teoria heliocèntrica: tot i que sé que el Sol està quiet i que la Terra gira al seu voltant, des de la meva perspectiva em sembla el contrari. És d'aquesta disparitat entre la teoria i la percepció habitual en relació amb els fenòmens descrits de la que vull retre comptes.

Massa dades = deliri

Hi ha teories que afirmen que durant el deliri baixa el nivell de la vida psíquica. Jo crec que, al contrari, el deliri és la incapacitat de filtrar una quantitat enorme de dades.

Passió i símbol

És absurda la idea que raó i passió s'exclouen, que les passions són cegues i que són formes de pertorbació de l'ànima, que és com Ciceró traduïa el grec pathos, de dolor, de patiment. No va ser fins a sant Agustí i sant Ambrosi que es va entendre la passió incloent-hi també el sentit de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist.

La lògica de les passions és una lògica simbòlica, en el sentit grec de symbolos, que designa el fet d'unificar els trossos d'un got. S'agafava un got de ceràmica com a mostra d'hospitalitat i es trencava, de manera que les generacions següents de dues famílies podien reconèixer-se unint aquests trossos de ceràmica trencats. La lògica de les passions és simbòlica, la de la raó normal és diabòlica. La lògica de la raó forma feixos de coses, i ho acaba confonent tot.

Com la música

Abans de l'arribada de Hitler al poder. Al Palau d'Esports de Berlín va tenir lloc un debat entre un diputat del partit comunista alemany i un nacionalsocialista. Les persones convocades eren totes socialistes i comunistes. El diputat comunista va començar a parlar de desocupació, de qüestions de teoria marxista, i va ser incapaç d'inflamar els que l'escoltaven. Deia la veritat, però polititzava un llenguatge massa tècnic, no aconseguia de convèncer. El nacionalsocialista va utilitzar un llenguatge mític, va parlar de les punyalades en l'esquena, dels jueus que robaven la feina i els diners dels proletaris i el debat va acabar amb el diputat nacionalsocialista sortint a collibè dels que havien entrat com a comunistes a escoltar el debat. El que dedueixo d'aquesta història és que una veritat que no té força de convicció emotiva o passional és el revés especular d'una falsedat que té força però no té veritat. Això recorda la música, que combina el màxim d'exactitud i rigor, té una estructura matemàtica molt precisa, d'una banda, i el màxim de pathos, de vaguetat, de l'altra.

:

Remo Bodei, extractes d' una entrevista de Daniel Gamper a Barcelona metropolis (tardor 2008). Els títols són meus. Demà continua.

:
Foto: Enrique Marco.
:

Localitzacions a Google Maps

Al suplement "Ciberpaís" del diari El País, el darrer de febrer, es parlava d'una sèrie de pistes a la xarxa per trobar les localitzacions més habituals de les sèries televisives de moda, especialment als Estats Units, on hi ha fins i tot visites guiades (com en el cas de Sex in NY). Tot a través del Google Maps o del Google Street View, unes aplicacions que fan el món més a l'abast. També hi ha viatges especialitzats en localitzacions de films, com comentava temps enrera el mateix diari.

:

Immediatament vaig començar a pensar en més usos. Els literaris, per exemple. Recordo fa molts anys quan el professor Llorenç Soldevila organitzava sortides en aquests sentit amb els seus alumnes de l'Institut Alexandre Satorras, a Mataró, que la idea em va semblar brillant. Per què no una ruta planiana virtual? O de Verdaguer? O de Monzó? O de Pepe Carvalho? Posats a fer, de Pessoa a Lisboa, de Simenon a Paray-le-Frésil, de Marías a Oxford, de Donna Leon a Venècia (ja hi ha un llibre!), de John Irving al Nord-Est dels Estats Units... Per què no ens animem?

:

Més idees: localitzacions bíbliques, localitzacions clàssiques, localitzacions de paisatges artístics... en fi.

:

Post Scriptum (20.3.2009): Me n'assabento que ja hi ha localitzacions bíbliques i itineraris des del Google Earth. Les fa la plana The Glue Society.

:

:

Contra qui dubtarem?

L'actor cultural avui ha de ser abans de tot un perfecte tafur de les relacions públiques. Ens hem quedat sense instruments d'intermediació (...).

:

I, tanmateix, heus aquí aquests coratjosos voluntaris del culte a la cultura: es busquen perquè es necessiten; seuen junts perquè així es fan companyia. Però l'heroi solitari no té gaire futur en una ciutat que ignora el sòl per volar cap al consol. Els cafès culturals han desaparegut per la pressió de les ordenances municipals. Els ateneus es configuren com a petits conservatoris d'una cultura geriàtrica. El cap de setmana en una llunyana segona residència és el nou Parnàs on la creació es forja sense cap mena d'esperança.

:
Si les idees sorgeixen del dubte: contra qui dubtarem? Probablement, caldrà morir perquè algun dia deu persones voluntaristes portin allí, com deia Gil de Biedma, els nostres versos, per explicar-los. I nosaltres, els mercenaris dels mitjans de comunicació, hi serem per fer la feina bruta de decidir qui ens és més simpàtic i per renunciar a la comprensió de la cultura difícil. L'obra? Això no importa. Més important que no pas pensar, escriure, compondre, és vendre, donar justificació a l'edició i elevar a la categoria de joies el que no sol ser més que una barata quincalla que dignifica els xerraires sense perdre cap neurona en l'esforç.

:

Joan Barril, extractes de "Sols a la clariana del bosc", a Barcelona Metrópolis, tardor 2008.
:

Foto: Seu del Col.legi d'Arquitectes © Albert Armengol

:

Actes i visites

Serveixi aquest post com a breu relat per una sèrie d'esdeveniments del passat cap de setmana que són de gran interès. Primer, la presentació de l'exposició, vigent encara, a la Nau Gaudí de Mataró en la que es mostra l'intercanvi artístic entre mataronines i algerianes. Una bona inicativa de la Marga Riera, dels amics del Dimarts del Llimoner i de la regidora Ana Barrera i el seu equip.

:

La segona activitat, també divendres, és la inauguració de l'exposició "La belle E.P.O.C.", al Col·legi d'Aparelladors de Mataró i de la mà de l'Associació Sant Lluc per l'Art, del recentment desaparegut Josep Novellas. Em va tocar cloure l'acte, com podeu comprovar. L'exposició mereix una segona visita amb més clama i solitud, però en vaig advertir ja alguns trets interessantíssims: la seva idea de la mort i la malatia, la seva distància irònica, la convocatòria dels seus estils i personatges, l'autoretrat... Val la pena.
:

:

La tercera visita que vaig fer fou a la nau de Can Fàbregas i de Caralt, edifici protegit que caldrà traslladar per a la seva conservació amb la finalitat que allà on és hi vingui El Corte Inglés. La polèmica és llarga i una mica gastada. El més rellevant són dues coses, crec. Una, que ens hem pres seriosament l'opció per preservar aquesta peça. Si s'ha de fer, es fa bé. Dues, que el camí per a l'arribada de la 'locomotora' del comerç mataroní es va aplanant. Literalment.
:

El darrer acte a comentar és el col·loqui que tingué lloc també a la Nau Gaudí amb una vintena de regidores de l'etapa democràtica que, gràcies al treball de l'exregidora Pilar Gonzàlez Agàpito, han estat agrupades les seves reflexions en una publicació que aviat tindreu penjada al web de l'Ajuntament. Aquesta commemoració del vuit de març, ja veieu, és de les millors que recordo. Molt bé, Ana. Per cert, ahir vam fer el nostre acte, com a PSC, una xerrada amb la Dolors Renau (a la foto, amb la Glòria Figuerola), i avui una magnífica taula rodona sobre la nova Llei d'Educació de Catalunya.
:

Fotos: R. Gallofré, Lluís Martínez i meves.

:

CiU i PP posen traves a les empreses de Mataró

Mireu, a Mataró CiU i el PP posen traves a les iniciatives d´expansió empresarial de la ciutat. CiU, per exemple, al Ple de dijous passat, no va recolzar una concessió d'ús del subsòl que connecta dues plantes d'una empresa mataronina, fent-les més efectives. També va titllar de "gosadia" que una empresa catalana hagi concorregut per fer-se amb la concessió com a operador del futur supermercat de la Plaça de Cuba. Alhora, el PP demanava ahir una estació d´autocaravanes que posaria en perill els càmpings privats en una operació intervencionista que tots els estudis tècnics desaconsellen.

:

Aquesta actitud dels dos grups de l'oposició pot portar a desincentivar les inversions i la confiança de les empreses amb Mataró quan, en un moment com l'actual, són més necessàries que mai per incrementar la competitivitat i generar més ocpació a la ciutat.

:

En canvi, també ahir, el Govern municipal va presentar un paquet de mesures per fer front als més necessitats en aquesta crisi, els que viuen situacions més difícils i que precisen ara del màxim recolzament social per refer amb èxit la seva vida professional o personal. No cal dir que, pel PSC, fixar l'atenció en aquells que s'ho passen pitjor és absolutament prioritari i és molt important que s'hi proiritzin recursos des de les administracions on governen les esquerres. El que haurien de fer els caps dels grups municipals de CiU i el PP, Joan Mora i Paulí Mojedano respectiavment, és recolzar les iniciatives de les empreses que inverteixen a la ciutat i ajudar-les fer-se més competitives. També caldria que se sumessin a la mobilització per incrementar la cohesió social que impulsa el Govern municipal amb el paquet de mesures i les accions coordinades amb les entitats mataronines que conformen la Taula de Promoció Social.

:

Fotos: R. Gallofré

:

Ciutat multifuncional

:

L'alre dia, llegint revistes pendents, vaig topar-me amb el darrer número de Barcelona Metropolis, amb alguns articles que em van agradar molt. No us estranyeu si els propers dies abuso una mica de la troballa (confesso que no l'havia llegida mai i que el número m'arribà per casualitat a les mans... sort que tot ho arreplego).

:

L'editorial l'encarreguen al filòsof Manuel Cruz, que ja he citat alguna vegada en aquest bloc. En ell repassa el caràcter eminentment funcional de les agrupacions urbanes anomenades ciutat. En el post d'ahir jo ja en parlava una mica. I acaba així:

:

Però la funcionalitat -com l'ésser aristotèlic: disculpeu la deformació professional- es diu o es viu de moltes maneres, la qual cosa equival a afirmar que el bon govern d'una ciutat (o la vida bona en el seu si, com vulgueu anomenar-ho) seria aquell (o aquella) que aconseguís que els diferents sectors que comparteixen el mateix espai poguessin gaudir-ne de manera anàloga. Perquè per a uns funcionalitat significa disposar d'aparcament en un ràdio raonable, o la possibilitat de trobar a la vora del mateix habitatge establiments de tot tipus (farmàcies, fleques, supermercats...), mentre que, posem per cas, per a un ancià aquesta mateixa paraula té a veure amb la proximitat d'un ambulatori, o amb coses que la persona jove, per definició, acostuma a deixar de percebre, com la dificultat, amb el temps que li ofereix el semàfor en verd, per travessar una gran avinguda. Per a un nen, en canvi, la funcionalitat es tradueix en l'existència de parcs on jugar o de guarderies properes a casa seva a les quals poder assistir, i per a les persones amb mobilitat reduïda, en l'absència de barreres i obstacles de tot tipus... La idea és ben simple: la ciutat és un gran invent, per descomptat, sempre que sigui capaç de trobar aquest equilibri. Altrament segueix sent un invent, només que infernal.

:

Foto: Enrique Marco.

:

Més junts, més lliures, més feliços*

Viure en una ciutat és la solució que la civilització ha trobat per assolir cotes de benestar, progrés i llibertat que les societats agràries no permetien. Ho van fer ja els grecs fa milers d'anys, ho van fer els europeus en temps del Gòtic i tot Occident durant la Revolució Industrial. Mataró, que té dos mil anys d'història, s'ha fet gràcies a aquests processos d'urbanització. Un d'ells, potser el més recent, correspon als del creixement dels anys seixanta, després dels plans de 'desarrollo' del franquisme, dels quals en van sorgir nous barris plens de treballadors i treballadores de les (aleshores) puixants empreses del gènere de punt o d'altres sectors en alça, persones provinents sobretot del Sud d'Espanya que s'han fet ja catalans per sempre. Un d'aquests barris va ser el de Cerdanyola.

Però una ciutat, precisament perquè agrupa centenars, milers, de persones, permet fer projectes que vagin més enllà de la vida de cadascú, més enllà de la feina o de les obligacions que imposa la societat. Agrupant-nos, ajudant-nos els uns als altres, podem fer moltes més coses que un a un. Per això no és d'estranyar que la dignitat dels ciutadans, la promoció de la seva educació i cultura, la construcció de projectes solidaris, la lluita per unes condicions de vida de més qualitat, etcètera, provingui sobretot de la capacitat de la gent d'agrupar-se, d'organitzar-se, de mobilitzar-se, de deixar les diferències de banda i jugar per aquells valors que compartim.

Avui, en un món que prima l'individu i desconfia de les aliances, cal recordar que els individus empetiteixen si no s'alien, si no busquen més enllà d'ells mateixos les coses que valen la pena d'aquesta vida. Per això, EPMA és un molt bon exemple del que cal fer. Perquè ho han demostrat i perquè, sobretot, se'ls veu a tots més feliços treballant colze a colze per objectius comuns. Per molts anys.

:

• *article publicat al darrer exemplar de la revista d el'entitat mataronina EPMA.
• Il·lustració: plànol del barri de Cerdanyola, de Mataró.

:

CiU i PP incompleixen el Pacte per l'Habitatge

Una de les conclusions del Ple de dijous passat és que CiU i PP estan incomplint el Pacte Local per l'Habitatge que tots els grups municipals van votar l'any 2006. Em refereixo a l'acord signat el 27 de març d'aquell any en què Joaquim Esperalba, en nom de CiU, i David Rovira, en nom del PP, van signar junts amb altres representants un document que ratificava el Pla Local de l'Habitatge 2005-2015 aprovat mesos abans i que adquiria explícitament "el compromís de col·laborar" en el seu desenvolupament.

:

Dijous, en canvi, el cap del grup de CiU, Joan Mora, va dir que "el Pla de l'Habitatge no deia ni quants habitatges ni quan s'havien fet". Tant el meu company Francesc Teixidó, regidor d'Habitatge, com l'Alcalde Joan Antoni Baron van recordar-li que a la pàgina 44 del Pla cita textualment que al solar de Figuera Major s'hi construirien els 90 habitatges que ara s'hi projecten. Mora va dir també al Ple que "ara els temps han canviat" i que els habitatges protegits "ja no fan falta". El cap del Grup del PP, Paulí Mojedano va afegir que "la situació no és el que era".

:

Vaja. Jo crec que els joves i les famílies de Mataró sí que creuen que fan falta habitatges més assequibles, encara. No entenc per què ara aquests dos partits s'oposen als habitatges protegits de Figuera Major que van aprovar el 2006, donat el vot unànim del Ple a la requalificació del solar de Figuera Major d'equipament a equipament amb habitatges dotacionals (protegits) al damunt, sense perdre ni un metre quadrat d'equipament.

:

El canvi de posició de CiU i del PP és pur oportunisme i una renúncia als compromisos a favor de la millora de l'accés a l'habitatge que el conjunt dels grups ens havíem compromès fa just tres anys.

:

Foto: L'Alcalde Baron mirant com parlo, a l'esquerra, i Francesc Teixidó, regidor d'Habitatge, a la derta; al Ple, autor: R. Gallofré (capgros.com)

:

Simposi sobre laïcitat

Els claretians dediquen el seu simposi anual d'enguany, el 28 de ma´ç proper, a parlar sobre la relació entre la religió i la societat actual (diu modernes però jo quasi diria postmodernes), centrant-ho en la qüestió de la laïcitat (i el laïcisme), un dels debats més actuals i sovint tractats de forma estúpida. Val la pena que s'hi pensi reposadament. Algunes iniciatives legislatives i altres qüestions, com les posicions del Papa actual al respecte, porten, com diu el provincial claretià Màxim Muñoz al programa de mà, a "la difícil conjugació, en les societats i els estats “moderns”, entre l’“aconfessionalitat” o “laïcitat” de l’Estat i el respecte per les conviccions religioses, i la qüestió si les conviccions religioses i les institucions religioses han de quedar-se en l’estricta intimitat o tenen una rellevància en l’àmbit social".

:

I afegeix: "En el fons batega una pregunta encara més profunda: la religió, també la instituïda, és un bé per a la societat de forma que, a més de ser tolerada, ha de ser promoguda en l’esfera pública?". Per parlar de tot això han convidat persones que en saben molt. Com el professor Marciano Vidal, els meus companys Carlos García de Andoín i Jordi López [L'he citat alguna vegada], potser les veus més qualificades del socialisme espanyol en aquests temes i que porten darrera seu un pòsit de reflexió molt interessant. Carles Armengol, de les Escoles Cristianes, el pedagog expert en salut Marcel·lí Carreras i el periodista Oriol Domingo completen aquest atractiu programa.

:

Per conèixer el programa premeu aquí, us podeu inscriure aquí i les dades de caràcter general són aquí.

:

L'autoritat al divan | Dies de les dones

L'autoritat al divan

:

Arribo tard. Ahir dimecres hi havia el primer acte del IV Cicle Psicoanàlisi Avui, que anguany porta el títol "Autoritat i Límits en la Societat actual" i que té al darrere un actiu professional com Joaquim Trenchs. Era un debat a Televisió de Mataró que amb una mica de sort podreu veure repetit el cap de setmana si fan redifussió. Però la setmana que ve se'n preparen alguns més, també a la meva ciutat.

:

De la mateixa manera que altres professionals, els psicoalanistes tenen dos riscos endogàmics: un, els de fer les seves activitats tancades, sense contaminació possible de públic aliè; l'altre, el de pensar que tota la realitat pot explicar-se a partir de teories de la pròpia disciplina. Com aue això no és així, un cicle obert com aquest, tracant temes que són d'interès de tothom, fa que posem la psicoanàlisi a ran de terra i no dalt dels podis on tan sovint posem el coneixement (com si ens el vulguéssim guardar perquè els altres ens admirin des de la ignorància).

:

La crisi de l'autoritat i un nou discurs sobre el límit són temes que. Ja ho sabeu els lectors d'aquest bloc, m'han interessat sempre, especialment quan vaig ser regidor de Seguretat Ciutadana. O sigui que no cal que us digui que us ho recomano. Aquí teniu les altres activitats.

:
Tots els actes es fan a la Sala d' Actes de Caixa Laietana (Sta. Teresa 61, Mataró) a les 8:30 del vespre.

• Dimarts 10 de març: Societat sense límits? a càrrrec de Pilar González, Psicoanalista.


• Dimarts 17 de març: Quina autoritat te l'Escola? a càrrec d' Esperança Benaiges, Pedagoga.


• Dimarts 24 de març: Famílies i funció paterna a càrrec de Joaquim Trenchs, Psicòleg


• Dimarts 31 de març: Autoritzar-se com a subjecte: prohibició, Llei i desig en la subjectivitat de cadascú a càrrec de Marcelo Edwards, Psicoanalista

Dies de les dones

Ja s'ha donat a conèixer el programa d'actes, intens, que s'han programat a Mataró per commemorar el Dioa Internacional de la Dona Treballadora. És en aquesta notícia i en aquest tríptic. I demostra una gran vitalitat de les associacions que lluiten per la igualtat a la nostra ciutat. Un d'aquests actes el fem els del PSC, és el darrer d'ells, serà el dia 10 amb la Dolors Renau.

La il·lustració és de Marga Riera.

.