:Aquest quadre que veieu copiat aquí és un dels més coneguts d'Eduard Alcoy (1930-1987), malgrat que pertany a una col·lecció privada. Serví de portada al magnífic llibre/catàleg editat amb motiu de la seva exposició retrospectiva el 1999 a Mataró, a càrrec de la seva filla Rosa, una prestigiosa professora, i ha estat un any exposat al primer pis de la Casa Arenas, també a la ciutat, en el marc d'una
mostra que avui es cloïa. Conxita Oliver li fa el comentari al llibre citat (
Eduard Alcoy, Art artifici i realitat, 1945-1987; ed. Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 1999, p. 204) i Àlex Mitrani una breu ressenya al catàleg de l'exposició esmentada (
Senyors i senyores, mirades contra el temps; ed. Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2007, p. 81). A ells dos cal remetre-us si voleu començar a investigar en les claus d'aquesta magnífica peça. Es diu
Passaport i és de 1974, en una etapa molt creativa en referència al retrat que, alhora, és un dels gèneres més treballats per aquest magnífic pintor.
:
Alcoy, que és un nom de primer ordre en el ressorgiment i modernització de l'art català després del silenci de la postguerra, evidentment no prou reconegut, és un artista molt interessant, amb un llenguatge construït després de força proves i ruptures. La seva inspiració per a la seva particular poètica beu però del Reneixement i el Barroc, del Bosco, del Surrealisme, de Chagall, de Picasso o Klee. Val la pena aturar-s'hi en cada quadre. Per l'alt simbolisme de les seves peces, per la disposició interna de l'espai, per l'ús del color en un clarobscur que amb els anys aniria obrint, pel tractament polièdric de les figures, per l'encavalcament orgànic o mecànic entre elles, en un ordre com parat, en el doble sentit de la paraula: aturat i exposat. Per la seva transmissió, bevent dels mestres i fent de mestre. Pel tractament de la modernitat: la influència del disseny, el pes de la història contemporània... En fi, val la pena.
:
Aquest quadre, no sé si el millor d'Alcoy però sí un dels més interessants, m'ha tingut força estona contemplant-lo. No hi pots passar de llarg. En podria escriure pàgines i pàgines del que em suggereix, encara que convida al silenci de l'expectació, com expectants són aquestes mirades desdoblades. Només en vull dir alguna coseta.
:
Aquí, la foscor de fons és contundent, gairebé res no ens pot distreure de la figura central. Només unes esferes disposades en la línia vertical del rostre central ens remeten a l'ordre còsmic, aquell que situa l'Home al mig, almenys des del Reneixement. Dic l'Home, no pas el jo o l'altre, que seria tota una altra discussió. El primer dubte d'aquest retrat, composat en forma de maniquí, és si aquest Home centre del món pot ser subjecte del seu destí, com la llum que emana la figura, o tan sols objecte del que l'ordre ha determinat, com la foscor al·ludida. Tenim o no tenim mà (tens mà per aquest tema?, em dónes una mà?, ens posem mans a l'obra?, dóna'm la mà... o ves a fer la mà!).
:
De fet, habitualment el retrat consisteix en convertir un subjecte en objecte. El joc d'Alcoy ens fa pensar en una mena d'intercanvi de papers, talment com veiem els autòmates o els robots, o potser nosaltres mateixos tantes vegades.
:
Hi ha encara algunes idees més que em suggereix aquest retrat. La qüestió de la identitat, l'aflorament del Límit i, per últim, la irrupció del fragment. Les tres idees em semblen radicalment modernes, és a dir, expliquen per sí soles quines són les aportacions que pot fer l'art al món d'avui, alhora que expressen també la seva dificultat per "explicar-ho tot", per a la narrativitat, que és una de les característiques de la cultura actual.
:
La identitat és la funció dels retrats. Investigar qui és, qui som, proclamar la individualitat del retratat, extreure'n també la intimitat que aflora a través dels rostres. Aquí pren un especial sentit gràcies al títol, expressat simbòlicament amb un passaport obert en el que veiem el desdoblament del rostre. I també el timbre. Aquesta identitat, però, està de viatge, és a dir, va per tot arreu però també es modifica en funció del nostre trajecte vital: escampa i recull, s'afirma i es posa en dubte. Parlant de dubte: és obert o és tancat aquest passaport del nostre destí?
:
El retrat també ens informa habitualment d'una altra cosa: que morirem, que aquell rostre serà engolit pels anys i per la terra, que el trajecte té final i més val que ens fixem en quins "segells" timbrem a les nostres planes. El coneixement del Límit, també en el doble sentit de destí final i de limitació (moral, física, cívica, intel·lectual...), el contorn de la foscor, és fonamental per il·luminar una mica la nostra vida, sembla dir.
:
I, finalment, Alcoy opta (com fa en algun quadre més, especialment per aquells anys) per lúnica manera com podem retratar tot un personatge, fragmentant-lo. Picasso, resolent un dels atreviments d'algun dels seus predecessors figuratius, també fragmenta el rostre i ens el presenta sencer. L'ull que no veuríem si féssim un perfil, les orelles que només s'insinuarien en cas que fos frontal, el cap vist per dalt o per darrere... posats a fer, les idees que bullen dins, el desig que és a flor de pell. Alcoy, però, fa com aquelles sessions d'identificacions policials i ens fotografia el rostre per diversos angles, o diverses possibilitats d'identificació. Som (o serem, o hem estat) això, i això, i això altre... i la suma de tots els fragments tampoc fa ben bé el que som. Aquesta és la grandesa i la frustració d'aquest retrat.
:
En una recomanable entrevista a José Manuel Caballero Bonald, ahir a El País, elegeix un dels seus versos, al final. I ho fa així: 'Sólo es verdad lo que aún no conozco'.
L'exemple d'un web ideal d'Església és el que ens ofereix aquesta parròquia de Blanes, la de Santa Maria, que enllaça amb els altres centres de culte de la localitat selvatana, la Parròquia Santa Teresa, la Parròquia Sagrada Familia i el Santuari de la Mare de Deu del Vilar. Hi ha informacions pràctiques, notícies, reflexions, eines per a la reflexió o la pregària cristiana (i o sempre directament confessionals), és dinàmica, ben fet, caram. Proposo que es prengui d'exemple, és un gran salt qualtatiu, no tan sols dels ciclostilats fulls parroquials, sinó de la capacitat d'obertura franca, oberta i solvent al món que ens oferiex la pantalleta on ara m'esteu llegint. Només falta enllaçar els blocs dels feligresos. I si no n'hi ha, que els creïn, no els costarà gens, pel que es veu.
