T'estimo, et mato

Seguint amb la lectura d'ahir (vegeu Sigmund Freud, Tótem y tabú [1912-1913], Alianza Ed., Madrid, 1985, pp. 67-69) en el capítol que parla de l'ambivalència dels sentiments cap el poder, l'autor fa notar un fenomen corrent en la neurosi, segons ell, consistent en compatibilitzar un excés d'estimació amb un odi igualment excessiu. "Este exceso aparece siempre en aquellos casos que, junto al cariño predominante, existe una correitne contraria, inconsciente, de hostilidad, o sea siempre que nos hallamos ante un caso típico de ambivalencia afectiva". Repetint, així, una estructura que "todos los psicoanalistas han comprobado con qué seguridad puede descomponerse siempre, de este modo, la ternura exageradamente apasoinada e inquieta, aun en aquellas circunstancias que la hacen más inverosímil, por ejemplo, en las relaciones entre madre e hijo o entre cónyuges muy unidos".

A banda, el pare de la psicoanàlisi descriu una altra correspondència entre les actituds neuròtiques de la vida personal i de la nostra relació amb el poder, concretament la "mania persecutòria". Diu Freud que "este rasgo consiste en exagerar con exceso la importancia de una persona y atribuirle un poder  increíblemente ilimitado con el fin de poder echar sobre ella, con cierta justificación, la responsabilidad de todo lo desagradable y penoso que al enfermo sucede".

En primer lloc, m'agrada citar-ho perquè -certament- sospito de les nostres actituds amb el poder (i en el poder) no són gaire diferents a les que mantenim a la vida personal... i viceversa. En segon lloc, també trobo molt interessant la relació entre amor excessiu i hostilitat absoluta, relació (que el vienès atribueix a la neurosi) en les que el món n'és ple d'exemples, a la vida partidària (interpartidària i intrapartidària), a les feines, als nacionalismes i, com ell mateix diu, a quadres perfectament descrits a determinades vides afectives. 

Recordo aquí què deia el professor Josep Maria Esquirol al voltant de la necessitat de crear un espai de respecte (de no-violació, etimòlògicament de la mateixa família que violència), una distància raonable entre dues persones, tot i que s'estimin moltíssim. I que aquest respecte, a banda de millorar la integritat de l'altre, en refoça la nostra i crea un buit necessari pel respir, per la calma, pel desig. Una de les conseqüències d'una actitud respectuosa seria, fins i tot en l'amor incondicional, no caure en l'absurd de donar sempre la raó a l'altre, per exemple, o dissoldre el teu jo davant un jo més potent i centrípet. No caure, en definitiva, en la dolça metzina de la neurosi.

Il·lustració: Edvard Munch, Els solitaris (1935)

Un rei, de déu a criminal

Em temo que el rei actual haurà entrat a formar part de les mediacions dessacralitzades (i sense confiança) d'aquest segle: la política, l'Església, etc... A veure si no podrem suportar que ens mani (o ens simbolitzi) algú que és igual que nosaltres. És, potser, un dels danys co-laterals de la democràcia (el poder, teòricament, sense tron, destapa la caixa de trons) i que descriu tan bé l'antropologia de principis del segle XX:

Adorat com un déu, pot ser mort l'endemà com un criminal. (...) Un determinat rei viu com tancat en un sistema de cerimònies i etiquetes i pres en una xarxa de costums i interdiccions que no tenen per objecte elevar la seva dignitat, ni encara menys elevar el seu benestar, sinó únicament impedir-li de cometre actes suscepibles de pertorbar l'harmonia de la Natura i provocar així la seva pròpia pèrdua, la del seu poble i la del món sencer.

James George Frazer, a Taboo and the perils of the soul (1911) citat per Sigmund Freud a Tótem y tabú [1912-1913], Alianza Ed., Madrid, 1985, p. 61

Negra nit

Negra nit del desconsol,

sang negra de la recança,
llàgrimes del dol.

¿Quan, enmig de la negror,
veuràs una clariana
i, voltada de blavor,
una estrella sobirana?

Narcís Comadira, "Quan?" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 33.
Il·lustració: Robert Motherwell, Iberia #18, 1958

Dels espanyols Estrella d'Orient

Fa poc, tornant cap a casa de no sé on, em vaig topar amb una festa independentista a la plaça de Santa Anna de Mataró. Com que aquesta no és la meva festa (la independència partiria en mig la nació, ja veieu quins patriotes) m'ho vaig mirar una mica i vaig fotre el camp. Mentre m'ho mirava, un grup de rumba versionava el Virolai. Si no vaig fugir cames ajudeu-me va ser per veure si tindrien el desparpajo de cantar la tercera estrofa que comença així

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient...

Però no. Els rumberos -uns gitanos de Mataró, és a dir, molt llestos- la van passar per alt no fos cas que no cobressin. I em vaig quedar amb un pam de nas sense veure la cara del públic assistent escoltant a mig aquelarre la paraula prohibida: espanyols (o Espanya), només permesa quan és per designar amb menyspreu algú o alguna cosa horrible. I aquesta -és clar- no era pas la intenció de mossèn Cinto en un dels poemes mes cantats a la nostra pàtria, sobretot als funerals, a les misses d'acció de gràcies i al facebook en un dia com avui.

I així, amb la necessària ignorància amb què es manté una il·lusió (d'il·lusos, no d'il·lusionats) va continuar la festa. I jo, a dormir fins l'endemà, quan va tornar una dolça normalitat ...espanyola.

El nudisme a Catalunya

Avui, a el Quadern d'El País hi ha un interessantíssim reportatge sobre els orígens del nudisme i el naturisme a Catalunya, sorgits sobretot a finals del segle XIX, amb diverses branques i experiències i lligats, en la seva relativa popularització, a moviments anarquistes i llibertaris (mireu la foto de més avall, són presos llibertaris, el 1935, fent-se una foto nus a la Model). Diu l'article:

El naturisme català, segons [el sociòleg Josep Maria] Roselló, s’estructura en cinc corrents principals: “En primer lloc, el vegetarianisme social i després el vegetarianisme naturista, defensat per doctors que proven d’institucionalitzar les seves teràpies. La trofologia és més populista i entra en pugna amb els anteriors. També hi ha la Lliure Cultura, que propugna el nudisme basat en el concepte d’estat natural (és natural anar nu, menjar vegetals i gaudir de la natura). I, finalment, el naturisme llibertari, que accepta tots els corrents anteriors, però propugna no sols una regeneració individual, sinó social”. Segons l’estudiós del tema, aquests cinc corrents “estaven d’acord en potenciar virtuts morals com la bondat, la justícia o la solidaritat. Tanmateix, cada corrent es va desenvolupar de manera diferent”.

No sabem com hauria evolucionat aquest moviment si no fos, com tot, estroncat a la Guerra i durant el franquisme, però -malgrat que més abundant- veient què passa a Europa tampoc crec que fos majoritari.

Tinc força respecte pel naturisme bo i que ni de lluny el practico. Sóc de carn i m'estimo mil vegades mes la cultura que la natura, encara que ja sabem que la primera intenta comprendre la segona. També em semblen molt càndides, sempre, les lloances a una pretesa 'vida natural' que porti la pau i el bé, més aviat tinc la impressió que els 'artificis' amb què ocultem, vehiculem o domestiquem (el que es deixi) aquesta meravellosa natura la fan -de fet- molt més suportable.

I tinc també, bo i que el respecto profundament, algunes reserves cap el nudisme. No pas perquè pensi que mostrar un cos nu sigui indecent o indecorós, ni molt menys. Jo mateix (ara, per exemple) faig servir a vegades algunes il·lustracions que hi jugen, encara que sigui perquè la cultura actual hi juga molt i explica molt millor segons què (bo i que algun lector m'ho recrimini). No. Entenc que la representació de la nuesa té un rol tan simbòlic com lingüístic i que el seu ús pot ser per bé o per mal. Però -fora de la representació, a l'espai públic- em sembla que porta alguns problemes.

Primer, perquè em temo que enlloc d'igualar-nos, ens diferencia. Com li vaig llegir un dia a Umberto Eco, en un temps en què prima -a la vida diària- la moda prêt-a-porter, la nuesa reforça la diferència entre els homes i les dones. I, afegiria jo, entre els guapos i els lletjos (i aquí hi podeu afegir les comparacions que vulgueu). I segon, perquè el cos nu ja va bé que tingui cert misteri, crec jo, i no li traguem la seva capacitat eròtica de seducció (ja sabeu que l'erotisme consisteix en tapar i destapar) i que per abastar-lo calgui fer un cert recorregut. Pensar que precisament la nuesa rebaixa el desig sexual, com alguns naturistes defensaven, perquè normalitza el cos... no tinc massa clar que sigui una bona idea.

 

Les benedictines de Mataró, a Montserrat

M'he assabentat que el Monestir de Sant Benet de Montserrat està organitzant una passejada per conèixer millor la història de la seva comunitat de monges, commemorant els 60 anys de la seva fundació. El cert és que s'ha creat el Servei als Arxius de la Federació catalana de Benedictines a fi de conservar i mantenir els arxius de les tres comunitats amb més anys d’ historia (St. Pere de les Puel·les, Barcelona, del s. X; St. Daniel, Girona, també del sX; i Sant Benet de Montserrat, Monestir de Sta. Clara de Barcelona, del s. XIII). 

L'arxivera que hi treballa guiarà la visita, que serà el dissabte 19 de maig de 2012 a les 9,30 del matí, al propi monestir. Es pot demana r més informació i fer reserves demanant per Irene Brugués o Coloma Boada al correu elecrònic saf.mbc@gmail.com. 

Tot això ho explico perquè la trobada anirà a peu del Monestir de Sant Benet fins a l’antic Monestir de Santa Cecília de Montserrat, on s'hi celebraà el seixantè aniversari de la unió de les dues comunitats: Santa Clara de Barcelona (del s. XIII) i Sant Benet de Mataró (del s. XIX), per formar-ne una de nova: Sant Benet de Montserrat. Sí, fins el 1952, Mataró va tenir una comunitat benedictina femenina.

El bloc de Joan Roldós explica així la seva situació a la Guerra Civil:

Anomenat també Convent de les Benetes, estava situat entre els carrers d’Argüelles, Onofre Arnau, Cisneros i Nou de Caputxines, i estava dedicat a una estricta clausura. Però la vida tranquil·la d’aquelles monges es va veure sobtadament trasbalsada per les turbes fanatitzades que el saquejaren i l’incendiaren pel juliol de 1936. Posteriorment l’edifici es feu servir de magatzem municipal, acumulant al seu interior gran quantitat de restes procedents d’altres edificis religiosos també destruïts que s’anaven convertint en llenya que es repartia entre els més necessitats com l’Hospital i l’Asil de les Germanetes del Pobres entre d’altres.

O sigui que el convent que acull la Teresa Forcades té un dels seus orígens a la nostra ciutat.Una bona excusa per anar-hi.

Foto: Vista des de l’hort del Convent de les monges Benetes (Fotografia: Marià Ribas. M.A.S.M.M.)

L'accent de la justícia

Confesso que també em va incomodar, fa ja uns anys, quan l'element escultòric central de la recent (aleshores) plaça Tomás y Valiente, davant els nous jutjats de Mataró, que consisteix en les lletres de la paraula justícia no portés accent. No recordo massa quins arguments se'm van donar (aleshores jo era regidor al Govern) però sospito que cap de massa convincent, potser fou un error. No ho recordo. Però com que aquí sempre estem a la que salta, ja hi va haver qui va pensar-se que hi havia un complot espanyolista per inundar de paraules en castellà (ecs!) la nostra ciutat. 

Curiosament, per exemple, aquestes mateixes veus no han dit res que la decoració (no retolació) de la bilbioteca del nou Tecnocampus inclogui paraules en anglès, sense ser un error. O que en anglès estigui bona part de la retolació del Centre de recerca (Cetemmsa) que alberga, feta amb tota la intenció per mostrar la seva vocació internacional, cosa que el castellà es veu que no pot fer i en català... tampoc. El compte de twitter dels responsables municipals de Cultura, com que es deuen avorrir els que els fan anar, va començar a publicar cites 'culturals' en anglès, fa poc. No seré tan burro com per pensar que hi ha un contuberni per anglitzar la llengua. Però el castellà, és a dir, l'enemic... això sí que és un problema.

Així que el nostre flamant Govern municipal, desafiant el discurs unívoc de la catastròfica herència (una bona excusa per no fer res, eliminar unes quantes coses i intentar acomplexar els socialistes), ha gratat la guardiola i s'ha pres com a objectiu posar l'accent a la pobra i castellanitzada. Aquesta és la gran aportació que el nostre alcalde féu als jutges mataronins a la seva darrera festa patronal, segons informaven els mitjans l'endemà. Com tothom sap, almenys a Montcabré, la justícia no té cap problema més important a resoldre.

La meva modestíssima opinió és que no estem parlant d'un senyal, ni d'un símbol tan sols, sinó d'una escultura, on hi intervenen elements artístics (que poden incloure lletres i paraules amb l'idioma, la piosició o la grafia que siguin) i que anar al darrere amb l'accent és més propi de papanates amb síndrome de persecució que de responsables públics. I cap d'ells, ni jo, ni ningú de l'oposició, hi va caure quan això només era un projecte. L'errata (si hi és), per dir-ho d'alguna manera, forma part de la proposta artística. O ho entenem o és que no entenem res. Pot més la ideologia que l'ortografia, no ho dubteu.

Però aquí no acaba tot. Resulta que un dels seus assessors més sagaç i mordaç, advocat per més senyes, que aplaudeix amb les orelles totes les gràcies del seu amic, no ha fet menys en aquesta decisió tan intel·ligent confiant que "retornarà l’esperança que a la grandiloqüent paraula" (és textual, no envermelliu). Bé, és exactament el mateix que -quan es pot triar- opta pel castellà a les vistes judicials tot reclamant als seus contrincants que canviïn de llengua quan ho fan en català. Potser és aquí on cal posar l'accent.

Foto: JV, Capgròs.

Els elefants i el rei

Malgrat tot el que ha succeït aquests darrers dies amb l'inoportú i rocambolesc viatge de la cacera africana del monarca espanyol, segueixo pensant el que vaig escriure no fa massa aquí mateix amb una foto que encara té més vigència. Continuo pensant que es parla massa pel broc gros sobre la monarquia espanyola, que ignorem massa quin és el seu objectiu en una societat com l'espanyola (i amb una història tan desgraciada) i que és un error gravíssim tenir com a paradigma la República espanyola, la renúnica a la qual és una de les claus de l'èxit de l'actual democràcia. Sí, dic èxit comptant amb tots els seus dèficits, que són elefants molt més rellevants que el Rei i les seves víctimes. I pels quals caldrà alguna cosa més que escopetes o escopinades, alguna cosa semblant al valor, la intuíció i les ganes de triomf col·lectiu que va significar la transició espanyola.

Dic també que em sembla un error tenir la República espanyola de paradigma. No pas els seus anhels més nobles, la irrupció democràtica enmig de tanta dictadura o la dignitat dels que la van defensar fins i tot amb la vida. Crec que això és bo de recordar-ho i d'homenatjar-ho i jo m'hi apunto. Però em preocupa la seva 'sacralització' (és el que passa en temps de secularització, s'acaba sacralitzant tot), és a dir, que no siguem capaços de veure els seus errors, de criticar-ne els excessos i de reconèixer que tot canvi que volem que es consolidi ha de comptar amb el gradualisme, el gran absent dels anys 30 a Europa. Sobretot, a més, valdria la pena que el país comptés amb un relat conjunt de la Guerra Civil ara que els néts i els besnéts dels seus protagonistes no en tenim memòria, sinó relats parcials. Ho deixo aquí.

Sóc dels que pensa que la monarquia és bona, o ho pot ser, pel futur d'Espanya, tan mancada de llocs de trobada, tan poc reconciliada amb la seva història, tan necessitada de sang i derrotes, tan inconscient del perill d'isolació internacional. I em trobo molt sol defensant-ho, us ho asseguro. Convé, això sí, que no es cometin errors com el de la cacera que, d'altra banda, despisten molt bé el personal de les batalles, les caceres i els elefants que amenacen la nostra vida col·lectiva amb impunitat. I per no cometre errors, caldria abordar directament el que explica al darrer paràgraf de l'article que ahir diumenge publicava La Vanguardia signat per José A. Zarzalejos, un home informat, de dretes, que apunta cap on podria anar la modernització -si s'escau- d'aquesta peculiar institució [en vaig parlar una mica a La reina i la postmodernitat]:

El futuro requiere que se construya la Corona en estricto desarrollo del Título II de la Constitución y que la argamasa de esa nueva arquitectura sea la ejemplaridad entendida como una conducta del monarca y de su familia que sirva de referencia de valores cívicos, éticos y democráticos. La ejemplaridad es la que propicia la cercanía, y de esta se deriva la empatía. La campechanía, esa rala normalidad de la familia real a la que se apela y que ha contribuido a hacerle perder pie confundiendo la sencillez con la vulgaridad, no se sostiene porque termina siendo abusiva e impostada. Quede claro un extremo: la obra de rehabilitación que exige la Corona y que el Rey con su nueva actitud franquea requiere del concurso activo del Gobierno y de las Cámaras legislativas que, por unas razones o por otras, se han llamado a andanas asumiendo graves responsabilidades por omisión. Hay que vestir al Rey desnudo del cuento de Andersen y hacerlo según la falsilla de nuestra propia historia. Cueste lo que cueste a la familia real y al propio Rey, que sólo adquieren pleno sentido democrático si sirven al Estado y a la sociedad española. Y, como sabe bien don Juan Carlos, ese superior servicio ha de hacerlo en el ámbito de su familia y en la soledad de su responsabilidad. Por fortuna para el monarca y para España, don Felipe de Borbón y Grecia está ahí.

El drac i Sant Jordi

Hi ha un poema de Narcís Comadira, ("Llegenda" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 39), que la primera vegada que el vaig sentir va ser dels llavis del propi autor, com narro aquí. Quan l'he llegit, gairebé tres anys més tard, encara m'ha agradat més. És llarg i l'objectiu d'aquest post és que aneu a comprar aquest volum imprescindible (que demà, dia de Sant Jordi, us vendran amb descompte), de manera que ara no us el poso sencer. 

No tan sols m'agrada perquè està tan ben escrit, amb aquesta sonoritat característica dels versos de Comadira, amb aquesta tria impecable dels mots i l'evolució del propi poema, en aquest cas, paral·lel a una llegenda més que coneguda. 

M'agrada també perquè hi convoca, d'una banda, la tradició, introduint-hi un punt de vista original, el que produeix un poema modern. El propi drac sembla dir, "ara això anirà com sempre".

Ja em deuen

enviar un jove d'ulls clars

que salvi la donzella.

De l'altra, convoca, amb el, drac, tota l'animalitat que representa, i augura -al cap i a la fi, com sembla que fem tots tothora- el triomf inapel·lable d'aquesta animalitat.

Devoraré 

donzella i cavaller. Allò que tant desitgen

jo els ho daré de pressa:

la seva carn serà una sola carn.

Però, finalment, és la humanitat del drac, no tan sols la del cavaller, o la interacció entre ambdues humanitats, qui despista la bèstia i provoca la victòria de sant Jordi. Davant un noi "sense elm ni bacinet" que -a diferència dels altres - "a aquest li veig la cara" i que "no em té por" provoca el que la bellesa fa en nosaltres, ens desfà, ens lliura, ens dóna sense res a canvi o a vegades a canvi de la pròpia vida. Cosa que fins i tot els passa als dracs

Què em passa que les forces m'abandonen el cos?

Què tinc, que els ulls m'esclaten?

Li oferixo el meu flanc. Me'l travessa amb la llança.

Me li dono amb amor i ell, amb odi, em forada.

Encara té una estrofa, però, per convocar també l'etern retorn, per advertir encara que la vida, ambigua sempre, no resoldrà mai els seus combats del tot i que és això el que la determina.

Però els dracs no morim mai.

Com el Mal, com el Fènix,

renaixeré demà del meu propi cadàver.

Una història d'amor, doncs, o una mena de lliçó de vida, que haurem d'agrair de nou a Comadira. Feliç diada de Sant Jordi.

Il·lustració: Clive Hinks-Jenkins, Green George, 2007.

Pinto el que voldria veure

Hi ha qui pinta allò que veu.
Hi ha qui pinta allò que sap.
Jo, amb l'ajut d'allò que sé,
pinto el que voldria veure.

Narcís Comadira, "Pintura" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 25.
Foto: Diari de Girona (2000).

Ben amunt *

Diuen que un quadre, una obra d'art, és una construcció simbòlica. Els símbols, alhora, serveixen per fer present l'absent, visible l'invisible, possible l'impossible, palpable l'intocable, perceptible el misteri. Alhora, la seva contemplació ha d'obrir-nos per dins: les emocions, els records, les associacions d'imatges, les noves perpectives, la seva originalitat i les múltiples capacitats que amagui són el veritable efecte que hi hem de buscar. Res més, però tampoc menys. Si és així, aquesta peça, de les poques de l'exposició fetes sobre tela, té vocació d'obra d'art.

En Pere explica que va fer el quadre quan remuntava el vol, físicament i anímica, després d'un dur període. I me'l descriu així: "En el quadre i entre vinyetes superposades es veu un saltador de perxa 'volant ben amunt'. Més avall, junt a una espècie de papallona -cicle vital- s'hi veu un ésser quasi diví: àngel? sant? Déu?... espiritualitat en els moments difícils encara que un es declari 'no creient'... També hi han petits grafismes i signes (números, asteriscos arroves, simbologia molt actual en el llenguatge virtual -internet, facebook, blocs, etc.- que és una de les poques coses que no vaig abandonar ni a l'hospital, doncs em feia molta companyia".

Segurament no cal comentar res més. Però no puc resistir de fer alguna pinzellada al què em suggereix. D'una banda, m'agrada la idea de l'exposició d'inspirar-se en el món del còmic a l'hora de narrar aquest moment vital tan decissiu; sens dubte, és una bona manera de veure la vida d'un artista, a través de vinyetes i històries com una successió d'imatges. De l'altra, penso que és una sort desenvolupar aquesta capacitat expressiva per ajudar a passar el tràngol de la trobada amb el Límit. Les malalties greus, el gran tabú del nostre temps atlètic, especialment quan la mort, l'altre gran tabú, és una possibilitat ben present, ens acosten al més veritable de tots nosaltres. A allò que som, sense màscares. A tot el que hem renunciat. A veure a què i qui donem valor. A la tragèdia de la nostra finitud, que és molt més quotidiana que no pas la mort. De cop, la pregunta més fotuda no és com vols morir, sinó com vols viure. La vida, en primer lloc, va deixant enrere l'ofuscació dels seus límits i les seves angoixes. Per sort, en Pere ens avisa; potser no tindrem temps d'aprendre-ho.

La va deixant enrere, fins i tot la supera i la 'salta'; però no acaba d'anar-se'n. Ens ho diu aquest bloc negre, aquestes taques, aquest contundent blanc-i-negre. No acaba d'anar-se'n i caldran encara força vinyetes per resituar-la, caldran encara processos, aprenentatges, repòs. El camí el farem tots sols, el 'salt' del que ens oprimeix és un salt personal. La dimensió ètica, aquella que enfronta el millor de nosaltres als límits de la nostra existència, és una decisió personal, que va molt més enllà de l'anar fent i la quotidianitat, de les normes, fins i tot a vegades contra les normes i sense parar esment en les conseqüències personals. L'ètica és voler fer el salt i no tenir clar si ho aconseguiràs, o com serà la caiguda. És una tasca heroica. També per això va bé inspirar-se en els còmics d'herois.

Dues coses més. Una. El relat d'Occident no comença, però, amb Superman. Som hereus de la raó, sí, però també dels mites que ens l'expliquen molt millor (i no al revés, com sembla). Aquest àngel, o Déu, o sant que no sabia massa d'on havia sortit surt d'aquesta tradició. Fins i tot la papallona, símbol evident de la mutació i de la Bellesa. Necessitem relat per aquest camí, necessitem mites, exemples, 'passarel·les' entre nosaltres i el nostre sentit. Dues. Tampoc cal anar massa lluny. I ara no parlo només de la tradició. L'antropomorfització dels déus i els éssers mitològics ve a dir-nos que el sentit és "a imatge i semblança" nostres, no pas de braus o d'àligues, o d'esperits del bosc o Tractats de Materialisme. El més important de la vida té forma humana "i habita entre nosaltres". La presència de signes cibernètics, és a dir, la capacitat de connectar-se i sentir la companyia dels altres, ens revela aquest desig, aquesta ànsia de trobar en les persones l'impuls del salt. Ben amunt.

* article del llibre (Continuarà) Textos sobre una exposició, de Pere Màrtir Brasó, que es podrà adquirir a la paradeta de Sant Jordi, el proper dia 23 d'abril, davant el taller de Txè Aymat, al carrer de Sta. Maria de Mataró, on hi haurà l'autor.

L'esperança a Valors

Us recomano el darrer número de la revista Valors, dedicat sobretot a parlar sobre l'esperança. En destaco dues entrevistes, una a Josep M. Rovira Belloso, la imatge del qual il·lustra la portada. Distingeix entre l'esperança i una Esperança més profunda. En part la podeu trobar aquí. L'altra correspon a Bernat Dedéu, que també fa una interessant distinció entre una esperança més o menys objectiva, amb paradís gairebé mil·limetrat a partir dels somnis més somnífers, i una altra que s'obre a l'esdevenidor, que es dóna, que no calcula. Crec que tots dos parlen del mateix. Au, que ja feu tard.

Vargas Llosa, la religió, la cultura, el sexe i la política

Sobre la religió

La cultura ha estado siempre muy cerca, a veces confundida, con la religión o la espiritualidad. (...). La gente necesita creer que esta vida no es la única, vivir una vida con sentido, y eso explica la perennidad de la religión, que sobrevive a todos los avances de la ciencia, que se creía que acabaría con el sentimiento mágico y religioso, pero no ha sido así.

(...) El elemento ético tiene que estar en el centro del sistema. Y, nos guste o no, para la mayoría la ética es un elemento esencial de la religión. Todos los grandes pensadores liberales, prácticamente sin excepción, han sido gente que tenía una fe o estaban convencidos de que la vida espiritual debía tener una presencia constante en el seno de la sociedad, porque de lo contrario la sociedad se corrompe, se degrada.

Sobre la cultura

Fue una idea ingenua creer que la cultura podía llegar a todos de la misma manera, eso simplemente no corre, la cultura tiene grados, niveles, no puedes pedir a todos que tengan la misma dedicación y vocación. Se parte de un buen sentimiento, pero la única manera de que la cultura llegue a todos es empobreciéndola. Se impuso la idea de que la noción de élite es antidemocrática, pero no han desaparecido las élites, sino la cultura. (...) En el campo de la pintura, la victoria de los farsantes es total, las artes plásticas son juego y farsa y nada más, con la complicidad de críticos papanatas que confieren estatuto de artista a los que, como mucho, son ilusionistas. (...) se da a lo inculto, a lo chabacano, la misma dignidad que a lo culto.

(...) George Steiner ya habló de eso. El discurso, hablado o escrito, ha sido siempre la columna vertebral de la conciencia. Pero las nuevas generaciones crecen en un mundo donde la palabra está subordinada a la imagen.

Sobre el sexe

La desanimalización del sexo tiene que ver con la cultura; al intervenir esta, el sexo se refina y se vuelve obra de arte, se enriquece con unas imágenes y una mise en scène en la que participan apasionadamente los amantes. El sexo así entendido implica amor e imaginación, y ahora, con su desacralización, que tiene también aspectos positivos, sobre todo en el equilibrio psicológico, se vulgariza, se convierte en una mera gimnasia. Pero desfogar una necesidad biológica, en vez de liberar al hombre o la mujer de la soledad, pasado el acto fugaz de la cópula, los devuelve a una sensación de fracaso y frustración. Es uno de los aspectos de la vida moderna donde el supuesto progreso es, en realidad, retraso.

(...) El único sexo normal y sano es el de los animales. Freud nos descubrió que en la sexualidad humana no hay normalidad, sólo casos particulares, y que en la actividad sexual irrumpen fantasmas que es mejor no liberar fuera de ella. El sexo no se puede aprender en una clase, es algo que tiene que ver con la experiencia central de la vida de las personas, forma parte de la esfera privada. Un taller de masturbación para niños es olvidar que eso es algo que se aprende en la intimidad. Sacar el sexo a la esfera pública, despojarlo de sus rituales de misterio y teatralidad, es volver a la caverna y convertirlo en algo mediocre. El erotismo implica secreto y clandestinidad, y ha desaparecido del mismo modo que lo ha hecho la alta cultura. En cambio, la pornografía y los valores prostibularios gozan de una cotización al alza.

Sobre la política

En la actualidad, el uso de las drogas no responde a una exploración artística o científica, ni es una rebeldía, sino que obedece a un entorno cultural que propugna los placeres fáciles y rápidos, que inmunicen a la gente contra la responsabilidad y la preocupación.

(...) El cinismo es lo que acaba con la democracia, esa actitud que consiste en aceptar que la corrupción es connatural al sistema. Ese aceptar que los más talentosos no estén en la política, y dejar que se quede como una actividad para mediocres. Si queremos que la política mejore, hay que tratar con todo nuestro empeño que no quede confinada en un grupito de gente gris, de pragmáticos, hay que reintroducir en ella el idealismo.

 

Mario Vargas Llosa entrevistat per Xavi Ayén al Magazine de La Vanguardia, 15.4.2012. Foto. Carlos González Armesto

Preliminars i viagra

(...) El caso es que la publicidad de Viagra es como la pescadilla que se muerde la cola. Primero se aprovecha de los escasos conocimientos sexuales y la mucha represión de la mayoría de sus posibles clientes, y luego hace que llueva sobre mojado, al reforzar los mitos y creencias con eslóganes como “haz feliz a tu pareja” o “satisface a tu pareja”.

Señores que me leen, si usted quiere hacer feliz a su pareja, sexualmente hablando, no necesita Viagra para ello. En realidad, el hecho de que a partir de cierta edad no consiga usted las erecciones que tenía a los 18 no es ningún óbice para una sexualidad plena, sino que más bien representa una magnífica oportunidad para que experimente con su propio cuerpo y con el de ella (o él, si su pareja es un hombre) y aproveche para descubrir una forma de vivir el sexo más centrada en la sincronía, la complicidad y, por qué no decirlo, la unión espiritual, que en el simple metesaca (que, por cierto, a muchas nos aburre).

Dos personas pueden relacionarse sexualmente de una forma intensa y plena sin penetración, y esa relación puede ser más satisfactoria y placentera que con ella. Por otra parte, ¿no es absurdo subordinar el sexo a un fin prefijado de antemano y negarse, por tanto, la posibilidad  de explorar e indagar, de dar rienda suelta a la fantasía, a los besos, a los abrazos, a las caricias y a las palabras? No hace falta que recuerde que estamos en crisis y que el sexo y el amor son gratuitos (vale, el sexo a veces no).

Sobre todo, no olvide algo importante: Para las mujeres, los preliminares son todo lo que sucede 24 horas antes del acto en sí. Si de verdad quiere “satisfacer a su pareja”, trátela con cariño, ternura y respeto en cualquier sitio y a todas horas, no sólo en la cama.

Lucía Etxebarria, fragments de "Satisface a tu pareja", al Magazine de La Vanguardia, 15.4.2012.

De reüll

Confesso que també ho faig, a vegades, quan vaig a missa. Si a la pregària universal blasmen els efectes del capitalisme desbocat em miro el financer que seu uns bancs més endavant. Si encara ressonen en mi algunes prèdiques (sempre als mitjans, per cert) contra l'homosexualitat o altres situacions personals 'no canòniques', em miro una parella de gais que sempre em trobo a missa o, de reüll, veig que entra aquella senyora que tothom sap que és (o era) adúltera. I caic en la temptació d'associar algun verset, a vegades aquests de l'Antic Testament tan bèsties, a algunes persones que m'han fet mal i comparteixen la mateixa comunió amb mi davant els meus morros. 

Suposo que la primera sensació que tinc, de fet, és de consol. Jo, que no sóc perfecte, ni molt menys, que si m'haguessin de passar pel sedàs del dret canònic o del magisteri enfilaria el camí dels heretges i que, sobretot, no puc tirar cap primera pedra, em consola saber que no sóc l'únic. La segona sensació és una mica humorística, en la línia del que explicava Marta Nin a CatalunyaReligió [aquí] sobre la manera itailana de ser catòlic. Certament, m'estimo més una Església hipòcrita que una que condemni, entre d'altres coses perquè en quedarien quatre gats. Però no és menys cert que, de la mateixa manera que s'ha produït un acostament a determinades versions del cristianisme (els lebevrians, els anglicans, etc...), ¿seria tan estrany flexibilitzar també de iure el que ho és de facto quant al respecte a determinades situacions personals?

El tercer que em ve al cap, doncs, és això, un gran agraïment a l'Església que conec, almenys la catalana. Contra el que alguns sectors li critiquen (bé per massa permissiva o per poc) mai no he viscut una actitud de reprovació a persones per les seves condicions sexuals o matrimonials que tants rius de tinta fan córrer, més aviat el contrari. Tampoc per les seves gestes econòmiques, també és cert. Potser és per una qüestió, diguéssim, de tacte o de no ficar-se en merders... Però m'agradaria pensar que, senzillament, es tracta de seguir algunes de les actituds de Jesús, sobretot amb les dones, en les que prima la seva llibertat, valora la seva capacitat i rebutja tota condemna i ni tan sols les aconsella massa. Una samaritana que torna amb la sensació d'una nova aigua i no pas cap escarni cap a la seva situació personal. Una adúltera retornada a la dignitat de dona per damunt dels seus agressors... o del seu propi adulteri. Una jove que vessa amorosament perfum sobre els seus peus i ningú li pregunta ja mai més pel preu. Una deixeble com Maria Magdalena. Això hauria de ser la nostra Església. També en referència al paper clau de la dona en aquests passatges evangèlics.

Il·lustració: Guercino, Jesús i la samaritana al pou (1640-1641), Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Pits i mamelles me'n tenen lligat

N'és Olivella una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: "adéu, vila...", dic: "adéu, nina..."
Tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me'n tenen lligat.
Dic: "adéu, vila...", dic: "adéu, nina..."
Tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.

Quatre vegades la'n só demanada,
quatre vegades me'n só dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses.
Déu me'n conservi tan bona llavor.

I en arribar dalt del pla de Corbera
miro endarrere i em poso a plorar.
Dic: "adéu, vila...", dic: "adéu, nina..."
Tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar. 

Cançó popular catalana.

Desprevinguts

Ara que ja som grans hem vist
que les regles del joc eren dures.

Els que eren grans llavors ja no hi són

i a nosaltres -que anem d'aquí i d'allà,

mentre els crema per dins la vida als joves-

les il·lusions i el foc, si és que ens arriben,

sempre ens agafen

desprevinguts.

Narcís Comadira, fragment de  "Cadena" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 21.

Il·lustració: Sam Jinks , Pietà (2007)

González Faus i Rius-Camps a Mataró

La setmana que ve hi ha dos actes que us recomano, a Mataró. El primer, dilluns 16, a les 8 del vespre, és la conferència "Ressuscità el tercer dia d’entre els morts",a càrrec de José Ignacio González Faus, jesuïta i professor de teologia, que se celebrarà a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró (C. Sta. Teresa 61). L'acte és organitzat per l'associació estudis Socials Cristianisme Segle XXI Mataró. Jo trobo que és una magnífica oportunitat per escoltar-lo, una ocasió immillorable per reflexionar sobre el que -d'entrada- ens sembla tan estrany, la ressurrecció, i -en canvi- fonamental, almenys, per entendre de què coi va això del missatge cristià.

El segon és la presentació del llibre Diari de Teòfil (Fragmenta, 2011) El dimecres 18 d'abril, a les 7 de la tarda, a càrrec del seu autor, el biblista Josep Rius-Camps, professor emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, i del mataroní Josep M. Solà, director de l'Escola de Teologia del Maresme. Serà a la Llibreria Robafaves (C. Nou 9; Mataró) i l'acte serà presentat pel llibreter Xavier Vilert. Ha estat organitzat per la Llibreria Robafaves, l'Escola de Teologia del Maresme i Fragmenta Editorial, alhora que compta amb la col·laboració dels Armats de Mataró, de la qual un dels seus membres, en Jordi Romagosa, en llegirà un fragment. [Vegeu l'esdeveniment a Facebook]. Mireu què en diu la presentació

Diari de Teòfil és una novel·la mitjançant la qual Josep Rius-Camps dóna forma narrativa a les investigacions sobre l'autoria, el destinatari i el gènere literari de l'obra de Lluc (Evangeli i Fets dels Apòstols) exposades a Demostració a Teòfil (Fragmenta, 2009). D'aquesta manera, assoleix plena credibilitat la hipòtesi segons la qual els dos textos neotestamentaris de Lluc són una sola obra en dues parts, redactades pel rabí jueu Lluc a petició de l'«excel·lentíssim Teòfil», que li havia demanat un informe sobre la messianitat de Jesús. L'ús del Còdex Beza —el manuscrit que conté la versió més antiga i completa dels quatre Evangelis i els Fets dels Apòstols— com a base del relat contribueix al rigor amb què es mostra la figura de Jesús de Natzaret i el desplegament de les primeres comunitats eclesials. 

Us deixo un vídeo de la presentació que es féu a Barcelona, amb les intervencions del filòsof Ramon Alcoberro, del periodista Francesc Romeu i de l'escriptor Carles Torner, a banda del genial Rius-Camps:

El buit de Goya

Aquest gravat que us poso aquí es diu «Desgracias acaecidas en el tendido de la plaza de Madrid y muerte del alcalde de Torrejón», i Goya el va fer el 1816. Forma part de la seva ambigua tauromàquia i aquests dies es pot veure, amb el seu dibuix preparatori versió al costat (que no té gaire a veure), a la magnífica exposició de Goya a Caixaforum [en vaig parlar aquí]. Feia temps que no contemplava la sèrie i quasi que havi oblidat aquest impressionant dibuix. Si ahir [aquí] parlàvem dels blancs de Pere-Màrtir, amb aquesta peça (i, sobretot, amb l'aiguada «Dos personajes asomándose a una salida luminosa», de 1819, que després infuiria Charles Motte amb «Les fantômes», el 1829) ja comencem a veure quin paper té el blanc, aquest buit fins la síntesi, aquest assaig del no-res, a l'art contemporani.

Si tracem una línia vertical al mig del quadre, veurem com tota l'acció recau en la meitat de la dreta sense que, necessàriament, el buit deixi de dir-nos moltes coses, especialment en comparació amb la part 'plena'. Si, despres, tracem una horitzontal, la meitat de dalt ens ofereix la brutal desolació humana: la mort de l'alcalde atravessat literalment per una banya del brau. Òbviament, el seu simbolisme es posa en marxa de seguida: la lluita entre la natura i l'home, entre la 'bravura' i el 'seny', entre l'Espanya desbocada de la guerra i l'Espanya fracassada de la llibertat... 

En el quadrant inferior a l'esquerra, un cop fetes les dues divisions proposades, hi ha la por, la massa desesperada, la humanitat fragmentant-se (el 'fragment' és la gran dada que defineix l'art contemporani), etc.. La seva similitud amb el Gernika de Picasso és impressionant.

Però el més rellevant del gravat, a parer meu, és la seva solució formal, que, amb el dibuix preparatori al costat, pot veure's com hi ha reflexionat. També aquí demostra una gran modernitat. La presència del buit (que no és ben bé absència), la solució formal del des-centrament i la poc clàssica lectura narrativa de l'obra diríem que, ben bé, ens porten a una nova manera de fer l'art i, amb ell, d'entendre el que ens envolta. En aquest cas, una molt negativa imatge de l'Home, aquell que era al centre i ara fuig pels racons, i que llança les seves preguntes al buit, al gran espai bé de desesperació o bé d'esperança, "lluminosa", com dirà després de l'enigmàtica troballa dels personatges de la segona peça que us he explicat. El buit o el silenci [vegeu Vega]. Davant d'ell, aquesta tria entre la desesperança i l'esperança és just la que ve després d'"Eloì, eloì, lemà sebactani" (Mc 15, 33) i de tots els fracassos petits o grans de la nostra vida.

Organitzant el caos

Vaig fer molt malament d'esperar l'últim dia per veure aquesta exposició de Pere-Màrtir Brasó, de la qual aquest vídeo, corresponent al programa d'art de m1tv que dirigeix Pere Pascual, en parla. Vaig fer malament perquè n'hauria parlat -aquí i a tot arreu- amb la recomanació vivíssima que la visitéssiu al Col·legi d'Aparelladors de Mataró. L'èxit obtingut (de crítica, de participació i de vendes) corrobora en bona part aquest entusiasme. L'autor titulava la mostra 'M'he quedat en blanc' i proposava un trajecte, que passava per diverses temàtiques, l'objecte del qual és el de trobar el teu jo.

L'obra inicial, exposada a la darrera Biennal Torres Garcia, és l'inici del trajecte per al qual, indubtablement, n'ha hagut de fer un altre de previ. L'inici, dic, és el buit. un buit que no ho és tant, com ens fa veure la seva textura pictòrica i la presència de concisos símbols: l'horitzontalitat (és a dir, la mirada, el desertla perspectiva, el més enllà...) i el cercle (és a dir, el punt de referència, la mirada del més enllà cap a tu, el temps, l'immutable, ves a saber...). Però per arribar al buit cal, primer, buidar-se.

Sense cap concessió cromàtica, pràcticament, l'autor fa passar aleshores per aquest buit una sèrie, diguem-ne, de visitants. Els que ha produït la memòria, la influència, l'atzar.Fins que arriba a un petit dubuix (resum, en diu ell) en què explora una possible Teoria del Jo, feta d'aquests visitants i de les seves preguntes. Un jo que és, ja, una mena de paisatge amb plànol incorporat, que inclou el cosmos i les seves relacions amb el nostre món diari.

De nou, però, agafem.nos tots i cadascun d'aquests quadres com un punt de partida d'aquesta no poc aconseguida organització del caos que és, en definitiva, una de les 'funcions' de la cultura.

En defensa de la divina precarietat

Us recomano les reflexions de la darrera Setmana Santa al bloc de Gregorio Luri. Aquesta radical defensa de la precarietat humana a través de la qual (i només a través d'ella) és possible Déu, mal que no ho sembli. I la seva versió amb títol nietzscheà al diari Ara.. O aquesta reflexió sobre l'ocultació de la mort (o del mort) feta el Dissabte de Glòria.I totes les altres, amb cites forànies, que l'il·lustren. És molt bo.

Com el foc, com el mar

Sin embargo, no era ni un charlatán ni un niño, sinó un lógico y apasionado acostumbrado a coger las cosas que le gustaban. Su poesía era tan directa como la prosa de cualquiera. Ambicionaba la fama o el vino o la belleza de las mujeres con una tórrida franqueza inconcebible para los brumosos ideales o compromisos del norte; a las razas más indecisas aquella intensidad les sonaba a peligro incluso a crimen. Como ocurre con el fuego o con el mar, era demasiado franco para ser de fiar.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 288.
Il·lustració: Francisco de Goya, Sant Joan Baptista infant (1805-1812).

I la mort no tindrà cap domini

(Avui és Diumenge de Ressurrecció)
«And Death Shall Have No Dominion», de Dylan Thomas from blocsdelletres on Vimeo.

And death shall have no dominion.
Dead mean naked they shall be one
With the man in the wind and the west moon;
When their bones are picked clean and the clean bones gone,
They shall have stars at elbow and foot;
Though they go mad they shall be sane,
Though they sink through the sea they shall rise again;
Though lovers be lost love shall not;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
Under the windings of the sea
They lying long shall not die windily;
Twisting on racks when sinews give way,
Strapped to a wheel, yet they shall not break;
Faith in their hands shall snap in two,
And the unicorn evils run them through;
Split all ends up they shan't crack;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
No more may gulls cry at their ears
Or waves break loud on the seashores;
Where blew a flower may a flower no more
Lift its head to the blows of the rain;
Though they be mad and dead as nails,
Heads of the characters hammer through daisies;
Break in the sun till the sun breaks down,
And death shall have no dominion.

«And Death Shall Have No Dominion», de Dylan Thomas; vídeo: Josep Porcar
----------

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI

(Trad. Isidre Martínez i Marzo)

I ja la mort no tindrà cap domini.
Nus tots els morts seran un sol mort
amb l'home que és en el vent al ponent de la lluna.
Quan, rosegats els ossos, ja no els quedi res més,
tindran estels al colze, estels al peu.
Encara que folls, assenyats,
encara que dins la mar s'enfonsin, de nou s’alçaran,
encara que es perdin els amants, no mai l'amor.
I ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Estesos davall l’espiral de l'oceà,
no moriran a la intempèrie:
però els tendons s'esquinçaran retorçant-se en l'agonia
i, fermats en algun timó, no s'esquarteraran.
La fe a les mans trencant-se en dernes,
les haurà de travessar la malvestat de l'unicorn.
No s'arribarà a clivellar ni un racó partit.
I ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
No tornaran a xisclar a l'oïda les gavines
ni es rompran les onades per l'estrèpit de les costes.
On la flor cabotejava, mai més ja no podrà
restar decapitada a les bursades de la pluja.
Mal que siguin folls i mil vegades morts,
les testes de les còrpores percudiran les margarides.
I es desfaran amb el sol fins que es pongui.
I ja la mort no tindrà cap domini.

La terra devastada

Torna't a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
(...)

Torna't a tu. Estima't
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.

Narcís Comadira, fragments de "Torna't a tu" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 15.
Il·lustració: William Turner, Landscape with River and a Bay in Background (1845), Museu del Louvre, París

El silenci

(demà és Dissabte de Glòria)

L'obsessió pel silenci és pròpia d'aquells que han decidit ells mateixos callar el món, sense formular cap judici fins a trobar el veritable llenguatge en la paraula que supera la paradoxa. L'opció pel silenci i el rebuig a qualsevol afirmació sobre el món creat no té res a veure amb el menyspreu del món i una actitud de fuga: més que desconfiança es tracta de la certesa que tot allò que podem dir sobre aquest món, i des del món, escaparà, potser, al principi de contradicció, però de cap manera contindrà veritat.

Amador Vega, Passió, meditació, contemplació. Fragmenta Editorial, Barcelona, 2012, p. 122.

Il·lustració: Marc Prat, Shirshasan I.

La creu

(Demà és Divendres Sant)

Foto: Andrew Newman, Attempt to fill an empty space (2008)

Els peus

(demà és Dijous Sant)

¿Y los pies? Ah, los pies:
¿no son también hermosos
a su modo cuadrado y poco grácil,
preparados por firmes para dar
un paso hacia la duda?

Andrés Neuman, "(Otros hombres)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 57. 
Il·lustració, Sant Sepulcre de Montblanc (2008).

Setmana Santa, bon profit *

Som en plena Setmana Santa. Curiosament, mentre més ha avançat el procés de secularització també han avançat més els signes externs d’aquest període, tots ells d’arrel premoderna. Bàsicament parlo de les processons, un fenomen molt viu a tota Catalunya i també a Mataró (vegeu aquest mapa). Però també n’hi ha d’altres, un pèl més amagats. Són, per exemple, els de les pròpies celebracions litúrgiques, amb ‘accions al carrer’ com la benedicció dels palmons per Rams o la del ‘foc nou’ per la Vetlla Pasqual; o el Via Crucis de Divendres Sant al matí, que a Mataró és impressionant. I, fora d’aquest àmbit, la serrada setmanal de la pota de la Vella Quaresma durant les set setmanes prèvies a Pasqua, un costum que ha guanyat popularitat amb els anys des de la seva instauració ja en la democràcia.


Sí, justament en període democràtic és quan, en la construcció simbòlica de signes d’identitat del nou poble que prenia la paraula, es mirava el passat. Després que el període franquista acabés amb les tradicions ‘externes’ de la Setmana Santa, bé per la identificació que el règim en feia amb ell mateix, bé per esgotament de la fórmula en una societat ja postindustrial, bé pel blasme que en feien els sectors més renovadors, bé pel que fos, la democràcia va significar també el redescobriment de la tradició d’arrel popular i, com deia, premoderna. Ho va ser per Les Santes, per Sant Jordi, etc... I també per Setmana Santa. La seva reivindicació, però, especialment les processons, no fou gens senzilla, especialment pels recels d’una Església postconciliar -crec que ara completament superats- que hi veia certes contradiccions amb el missatge de fons que ens proposa la Setmana Santa.

Recordant Joan Carrera

Fou un personatge clau en aquesta superació el bisbe auxiliar de Barcelona (1991-2008), l’estimat Joan Carrera qui, grosso modo, advertí que, malgrat el caràcter ambigu de la religiositat popular, aquesta és també una fórmula de canalització de l’espitirualitat i, el més important, una oportunitat per moltes persones de desvetllar aquest missatge de fons del que parlàvem. Les raons més o menys abstractes que el procés simbòlic de la Setmana Santa adreça al cor de les persones, venia a dir, que ja s’han construït a través d’un relat (la passió, mort i ressurrecció de Jesús), són -de fet- reviscudes a través d’aquest relat i les seves figures. L’objectiu de la litúrgia (religiosa o no) no és commemorar, exactament, sinó reviure. I encara deia més, Carrera. Potser sí que les processons es presten a certa ambigüitat, però ja diu Isaïas (42, 3) que l’Esperit “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la”, en el sentit que és la feblesa, la senzillesa, el dubte, una certa distància, moltes vegades, el que incia com una espurna un foc intens al dedins humà.

La festa és una oportunitat

Una festivitat anual, deia l’antropòleg Mircea Eliade, “es desenvolupa sempre en el temps original” enmig d’una “set de sagrat i nostàlgia de l’Ésser” que fa viure, ara i aquí, la gesta del mite convocat (vegeu El sagrat i el profà). Això val per totes les festes que fem, també a Mataró i molt especialment per la Setmana Santa, que proposa un recorregut des de l’assumpció fins a les últimes conseqüències de la història i realitat humanes (la creu) fins a la identificació en aquesta realitat -no al Cel, ni a qualsevol cel- del màxim sentit que puguem atorgar a la vida (la ressurrecció). La Setmana Santa no proposa recordar-ho, sinó reviure-ho, com deia. Té -com tots els mites- una funció de crossa, de fórceps, per activar el que ja hi ha en nosaltres. No és una cultura que reprimeix sinó que vehicula.


La pregunta que em faig és si això es dóna. Si l’arrencada de la pota de la Vella Quaresma és alhora una arrencada de l’odi, del prejudici, de la càrrega sobrera, per exemple. O si fer el pessebre indica el neixement de noves esperances en una societat tan desesperançada. O si el descans dominical és un espai d’obertura i buidor perquè hi entri a la teva vida el que arracones diàriament. Les tradicions religioses, també aquestes premodernes en les que el nostre món es fixa davant la manca de nous referents a la postmodernitat, fins i tot en una societat democràtica, secularitada i aconfessional, tenen aquesta funció. Hi podem entrar ...o mirar-nos-ho i aplaudir.

*article per a l'edició digital de Capgròs. Fotos: El Punt Avui i altres.

Goya i Delacroix, junts a Barcelona *

La principal entitat bancària espanyola resultant del vertiginós i recent procés de reforma financera, que té seu a Barcelona, celebra el desè aniversari del seu centre cultural de referència amb dues exposicions retrospectives importantíssimes de dos grans artistes romàntics. En efecte, Caixafòrum aplega sengles mostres de Delacroix (1798 -1863) i de Goya (1746-1828), en col·laboració -respectivament- amb els museus del Louvre i del Prado. Ambdues exposicions són tan rellevants que, a banda de submergir-nos en les innombrables propostes artístiques d’aquests dos pintors excepcionals, poden desvetllar-nos no poques coses sobre les similituds (el francès reconeixia el mestratge de l’espanyol) com també de les diferències i, si s’escau, treure’n algunes conclusions. Jo, modestament, proposo tres línies de reflexió. 

 La primera, sobre el romanticisme o, millor encara, sobre la manera d’entendre el romanticisme d’aquests dos autors, plenament immersos al seu temps, preocupats pel “pathos” humà (i “patint-ho”), resituant l’home a l’ambivalent natura (que el Romanticisme instaura junt amb el desdibuixament d’objecte i subjecte) i compromesos en valors emancipatoris. Goya amb els liberals espanyols i la Guerra del Francès en un país on el Romanticisme va fracassar i Delacroix amb la Revolució de 1830 en un context plenament romàntic. Aquesta tensió entre l’home ambigu, la seva natura i el seu destí, i les seves idees ‘pures’; o, potser, entre un jo complexíssim que veu el reflex en una realitat incomprensible; o, fins i tot, la tensió entre el fragment i la seva capacitat de referir-se al tot, temes tots ells plenament contemporanis, són ja presents a tota l’obra d’aquests dos genis. 

La segona reflexió rau en la tècnica: l’estudi sobre el color, l’ús intensiu dels complementaris en Delacroix o la precisió òptica dels traços lliures de Goya, per exemple, refunden la manera de pintar, des de la posterior desintegració formal fins a les noves possibilitats expressives del traspàs de límits. 

La darrera que proposo, com a conseqüència de les dues anteriors, consisteix en entrellucar quines influències han tingut en l’art posterior. En l’impressionisme i, de retruc, en l’art abstracte i l’expressionisme. En les avantguardes i, també de retruc, en el surrealisme. I, alhora, també val la pena descobrir en la tradició pictòrica els importants precedents d’ambdós autors, especialment la barroca. La tensió entre natura i home ja present al manierisme, el naturalisme de Caravaggio i els seus successors, o l’herència de Rubens i Poussin (en Delacroix) i la ingent producció de l’art espanyol de la Contrareforma (en Goya) en la seva exploració al més profund (i, per tant, contradictori) de l’ànima humana són alguns dels camins previs que van ajudar-los a que ara, avui, encara ens enlluernin les seves propostes. 

* article publicat a la revista Valors (abril 2012) 

"Goya. Llums i ombres" i “Eugène Delacroix (1798-1863)” s’exposen fins el 17 de maig a CaixaForum Barcelona. Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8.

Il·lustració: Francisco de Goya, Vol de bruixes (1798), Museu del Prado, Madrid.

Religió i credibilitat

Us deixo el vídeo que va preparar CatalunyaReligio.cat arran del XIV simposi organitzat per la Fundació Claret. Aquest any, sota el lema "La credibilitat: un repte decisiu per als cristians d'avui", hi van intervenir el periodista i escriptor Vicenç Villatoro i el teòleg Joan Llidó, presentat per Màxim Muñoz. Us el recomano vivament.