Més odi a la xarxa

Lo nuevo, lo inquietante, lo que ahora pongo sobre la mesa es el peso creciente de los mensajes explícitos de odio –utilizo esta palabra con plena conciencia– que pueden encontrarse por internet y las redes sociales. Anteayer, precisamente, la Fiscalía de Barcelona alertó sobre la proliferación de páginas web que incitan al odio contra inmigrantes, judíos, homosexuales u otros colectivos; la Fiscalía hubiera podido hablar también de las agresiones contra los catalanistas y los catalanes en general, hay toneladas en la red. El anonimato y el seudónimo favorecen que los alimentadores de odios se sientan impunes. Los más cobardes, los más crueles y los más fanáticos han encontrado en los laberintos digitales el lugar ideal para tirar la piedra y esconder la mano. Antes, era necesario poner un papel en un sobre y comprar un sello para hacer llegar el mensaje envenenado por correo. Ahora, en cambio, basta con mover los dedos sobre el pequeño teclado de un móvil. Ciertas expresiones que estos días he recibido en el Twitter o algunos comentarios enviados a la edición electrónica de La Vanguardia me hacen pensar que tenemos mucha suerte: individuos que hoy empuñan un iPhone o una BlackBerry para insultar rabiosamente, setenta años atrás habrían empuñado una pistola o un revólver. Servidor de ustedes, y otros columnistas de este diario atacados también por ejercer la libertad de expresión, tendremos que dar las gracias por vivir en el año 2011 y no en 1936 o en 1939.

El odio, aunque sea retórico, no anuncia nada bueno. Por ejemplo, especialmente revelador fue comprobar cómo el hecho de exigir a un profesor y dirigente de una entidad social que aportara pruebas de las graves acusaciones vertidas sobre los Mossos d’Esquadra me convirtió en objetivo destacado de los que tienen que salvarnos queramos o no. Sambenitos de todo color cayeron sobre mi persona, la mayoría emitidos sin nombre ni apellidos. Más que críticos o discrepantes, se trataba de mensajes cargados de exclusión, intolerancia y brutalidad. También ha tenido gracia comprobar cómo algunos, para desfigurar argumentos que no les gustan, consideran que recoger las penosas palabras de ciertos personajes disculpando o relativizando la violencia contra el Parlament y los diputados es hacer listas negras. Uno pensaba –con permiso de losmandarines mejor colocados– que el derecho de cita también se podía aplicar a las frases no inspiradas por la inteligencia.

Francesc Marc Àlvaro, "Odio 2.0" a La Vanguardia, 29,6.2011

[N'he parlat a "Autoritaris ciberllestos" i "L'odi a la xarxa", en aquest bloc]

Dues cites pressupostàries

"Dimos la información económica a CiU. Sus críticas son revanchistas y contraproducentes para los intereses de Catalunya", ha apostillado el ex conseller. El ex conseller ha afeado al Govern de Mas por culpar de las urgencias financieras de la Generalitat a un "descontrol en el gasto" del ejecutivo de José Montilla, y ha reprochado a CiU que en este tiempo se haya dedicado continuamente a hacer afirmaciones "injustas".

(...)

En cuanto al legado que el Govern de CiU ha recibido del tripartito, ha asegurado: "No es bueno ni propio de un país maduro que el objetivo de un Govern sea hacer tabla rasa de lo que había anteriormente". El exconseller ha recordado a CiU que "los gobiernos pasan", pero la institución "continúa", y ha reivindicado "una política en mayúsculas" y que la "lealtad y sentido institucional" marquen el debate político en Catalunya.

Antoni Castells a La Vanguardia digital, 29 de juny de 2011

"Grecia nos ha enseñado que la crisis no se supera solo con controles en los gastos; para superar la crisis hace falta crecimiento económico y para esto hace falta inversión"

Nicolas Sarkozy a El País, 28 de juny de 2011

Shakespeare i el profit

Us recomano llegir l'article de la professora Laura Borràs publicada al butlletí digital del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Parla sobre el llibre de Martha Nussbaum, professora de dret i ètica a la Universitat de Chicago, Not for Profit: Why Democracy Needs the Humanities (Princeton University Press, 2010), un assaig que acaba de ser traduït al castellà: Sin fines de lucro (Kath Editores, 2011). La tesi central de l'article ve a tomb encara calenta la decisió del nou Govern minoritari de farregar-se el Festival Shakespeare de Mataró, que ha rebut una crítica unànime... excepte del PP. Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca.

En aquest cas ve a tomb per la justificació 'economicista' (i segons m'expliquen, incerta) que es fa servir com a excusa. Massa sovint s'usen aquests termes per arraconar les humanitats i la reivindicació de la cultura clàssica o, com en aquest cas, relativa als orígens del teatre modern. Diu Borràs:

Si descuidem les disciplines que no tenen una aplicació directa en els interessos del mercat ens descapitalitzem en termes espirituals, morals. Faig servir la paraula «espiritual» en un sentit ampli i fort. Podem educar, com afirma Nussbaum, per al creixement econòmic o per a l’educació del creixement humà. L’anglès profit («benefici» en un sentit de guany econòmic) no equival al català «profit», que remet a l’avantatge que es treu d’alguna cosa sense que l’associació d’idees crematística sigui immediata. Les humanitats no es mesuren en termes de rendiment econòmic, d’ànim de lucre, sinó per la seva capacitat de desenvolupar el pensament crític, l’anàlisi i comprensió dels fets a partir de la reflexió i l’argumentació. 

Però el cert és que tampoc totes les lectures economicistes han estat contemplades. Una aposta singular, de caràcter estratègic (no pot donar diners ni èxits al principi), lligada a la qualitat, deia molt del paper que Mataró volia jugar en el futur. Que ho eliminin, també.

Not to be

El primer retall, a la cultura, a la promoció de ciutat, a la vocació de capitalitat, amb nocturnitat i traïdoria. Enveja de cabrerenc? Confirmació de l'anàlisi de Llovet? El canvi?

[vegeu comunicat de la direcció davnat la decisió unilateral del govern minoritari de l'Ajuntament de suspendre el festival Shakespeare a Mataró, al seu web i al Facebook]

Dedicit i melancònic

Era el comandante O'Brien, de la legión extragnera francesa (...) que, tal como cabía esperar de un oficial de ese famoso regimiento de derrotas victoriosas y exitosos suicidios, tenía un aire decidido y melancólico al mismo tiempo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), p. 37.

Carregada de desig

Cuando la muerte ajena empieza a hacerse propia
empieza la otra vida.
Otra mucho más breve.
Y mucho más cargada de deseo.

Andrés Neuman, fragment de "(La gotera)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.22. Imatge: Núria Guinovart, L'horitzó de l'ull (2010)

Ciutadà o client?

No comentaré massa l'actualitat política de Mataró, amb la nova etapa que inicio m'he imposat de no fer-ho després de tant de temps fent-ho amb certa intensitat. Però cauré en  la temptació, especialment per parlar-ne indirectament. Aquest és el cas d'avui. Una de les primeres relliscades del nou Alcalde de Mataró (avui és el seu sant, per molts anys) ha estat l'ús d'un terme que es va fer popular a principis dels noranta a les administracions públiques, sobretot les locals en vies de modernització, que consistia en considerar els ciutadans com a clients.

Efectivament, la reforma de l'administració local, en l'època democràtica, ha tingut diverses etapes. La primera consistí en ordenar el que hi havia (els comptes, les contractacions...), millorar els processos (és l'època de la informatització), iniciar els primers serveis públics 'personals' (joventut, serveis socials, educació, cultura...), dotar-los de conrol democràtic i participatiu (els consells, els patronats). Una segona fase, ja als noranta, pretenia un plus de qualitat (primeres polítiques integrals, millora en la formació i els processos selectius, organitzar la complexitat dels nous serveis, etc...).

És en aquesta etapa que, intentant aplicar algunes mesures d'èxit al món privat, es començà a parlar de considerar els ciutadans com a 'clients' d'un negoci: serveis fets a mida, orientació a la seva 'compra' i satisfacció, una prestació més comercial dels serveis, deslligada de la part 'productiva', etc... Hi havia una evident millora, el destí era el ciutadà i no l'administració mateixa. Però tampoc tenia en compte dues coses. Una, l'increment de demanda que podria suposar. Dues, un problema de rols: no és pas el teu client aquell qui et posa o et treu de l'Ajuntament, és el teu amo. I és així com crec que s'ha d'entendre el rol de l'Ajuntament. Tracta amb el seu accionista, si hem de continuar fent servir símils empresarials.

L'experiència més positiva que he tingut sobre aquests temes, i que vam fer justament aquesta reflexió, fou en la creació del servei d'atenció ciutadana a l'Ajuntament. Un procés llarg però del que n'estic molt orgullós, que vam establir a finals dels 90 ja de forma presencial (oficines descentralitzades territorialment però centralitzades funcionalment), telefònica i telemàtica. Aquesta ha estat perfeccionada més tard amb la mateixa idea que, recordo, vaig dir el dia de la inaguració de la primera oficina: el ciutadà és al centre de l'administració local. A ell s'adrecen els serveis (i així cal entrendre la finalitat dels processos a modernitzar, que en van ser molts), però ell també n'és el propietari. Tant de les seves relacions pròpies amb el comú (dades personals, per exemple) com de les seves decisions polítiques a través dels seus representants elegits per sufragi universal. Vegeu la nota del balanç dels 10 primers anys.

La idea de client, o de simple usuari, és una idea perversa en democràcia. Justificaria polítiques de cert despotisme il·lustrat o, el que és pitjor, clientelars. Polítiques allunyades fetes per gent 'que hi entén molt' o polítiques adreçades tan sols a la satisfacció de les necessitats i no a projectes d'abast col·lectiu, cívic, participades, que són les que donen sentit a una ciutat. I Mataró és una ciutat, ho sabem bé els que hi vivim.

Per cert, la relliscada de l'Alcalde ha tingut en el regidor Ivan Pera la resposta adequada, i molt bé, al seu bloc.

Travessar el foc

 

"El fuego es el ultraviviente. realiza el bien (calor vital) y el mal (destrucción, incendio). Sugiere el anhelo de destruir el tiempo y llevarlo hasta el final. (...) Atravesar el fuego es símbolo de trascender la condición humana, según Eliade".

Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998, p. 216

Ètica contra Abraham?

Llegeixo en el darrer número de la revista Espai de Llibertat (núm. 60, 2011), editada per la Fundació Ferrer i Guàrdia (encara no és a la xarxa) un article del professor Vicenç Molina que proposa "una ètica laica contra Abraham". Molina atribueix a la figura bíblica d'Abraham, comú fundador de les tres religions monoteistes tots els mals del món a causa, precisament al text on s'anuncia la seva missió (Gènesi 22, 1-19), de dur al seu fill Isaac a l'holocaust per mandat de Déu.

A partir de la lectura linial del passatge bíblic, el discurs està servit. Efectivament, una religió que posi la vida humana per sota de les creences i que estigui disposada a sacrificar-la tan sols per 'mandat de Déu' és una religió antihumana, una cobertura al fanatisme i al sectarisme més furibunds.

El camí de Déu a la seva humanitat

Òbviament, com tots els passatges bíblics, el relat s'ha de llegir als ulls d'avui a partir del llenguatge simbòlic. No tant què diu, que és impactant, sinó què vol dir. Hi ha molts que, per exemple, en aquest famós episodi del sacrifici d'Isaac hi veiem justament el canvi substancial de la forma d'entendre la religió, és a dir, la relació amb el transcendent, de les tradicions que fins aleshores hi havia i la que proposa la tradició judeocristiana.

La crida al sacrifici (etimològicament vol dir 'fer sagrada' alguna cosa) té les dues lectures, sí senyor. La de la fidelitat a Déu, que passa per la donació, pel despreniment, per l'exercici de la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però també els darrers estralls d'una manera d'entendre el transcendent que no posa l'home al centre del pla de Déu, que tan sols n'és un mitjà. La Bíblia és un relat sobre el camí de Déu cap a la seva humanitat. De manera que el sacrifici, la donació, la llibertat passen ineluctablement per l'experiència humana. I més encara, l'experiència humana cap a l'Altre, en aquest cas Isaac.

Les religions monoteistes, doncs, es funden en una muntanya on el sacrifici no consisteix en fer els homes i les dones mers 'anyells' d'un holocaust sinó agents i objectes de la vida i del que hi dóna sentit (qui vulgui que hi digui Déu, qui no ho vulgui que hi digui Amor, Justícia, Pau... o el que li doni sentit), acompanyant la seva història. Eliade diu que la idea de religió, amb el judaisme, passa de circular a linial, d'entendre el món com un ordre estàtic que 'rememora' o 'anticipa' l'acte creador, o com una història que té projecte. L'ètica laica ho seria, així, gràcies al gest d'Abraham, qui fixa els ulls, i ja no el ganivet, sobre Isaac.

La mare d'Albert Camus

Algun dia ja n'he parlat. Albert Camus deia que cap causa, per més innocent i justa que fos, el separaria mai de la seva mare, que era la causa més gran que coneixia. Els totalitarismes es basen pen bona part en la denúncia, dins les famílies, al mateix carrer o barri, d'aquells elements que no són prou adeptes a la causa. La idea de Camus ve a dir-nos que no pot ser que cap causa ens obligui a trencar amb els vincles més essencials, que no pot ser que no passi per l'experiència de les relacions humanes també com a agents i objectes d'elles mateixes. Crec que és una bona interpretació moderna del relat del sacrifici d'Isaac.

No estic segur, però, que el text no tingui també avui una lectura encara més moderna, més vigent que el simple estudi antropològic. Ara que no ens atrevim a utilitzar el llenguatge simbòlic i hem d'acudir a l'abstracció, on hi havia la paraula Déu, o déus, hi hem posat causa, o causes. O en diem 'sentit'. ¿Esteu segurs que les causes d'avui no generen holocaustos als nostres isaacs? No parlo de la intolerància política, religiosa o racial, de les guerres. O de les drogues. ¿Però no hi ha també, darrera la idea de 'progrés', molta condescendència a l'hora de tractar les víctimes mortals que provoca?

He estat durant un temps regidor de seguretat a Mataró. Sempre m'havia impressionat amb quina naturalitat la societat accepta la ingent quantitat de  víctimes de trànsit, per exemple, la poca capacitat crítica davant aquest fet i l'exigència de menys controls que ho minimitzin, incloses les multes. I sempre m'ha semblat un camp on seria bo que un dia, Abraham, abans de comprar un cotxe al seu fill, un àngel li estirés la mà on hi té boli amb què signarà el xec i li digués: "No aixequis la mà contra el noi, no li facis res".

Fots: Jacopo Ligozzi, El sacrifici d'Isaac (c. 1596); William Blake, Isaac i Jacob (1783), Albert Camus.

Entre el Quixot i el Tenorio

Fa dies que volia recomanar un article d'Enric Juliana ("Un got d'aigua clara", a La Vanguardia, 6.6.2011; aquí en castellà) i, especialment, un parell de cites que em semblen magnífiques per descriure la situació actual. Aquí van.

Una nació basada en l'aliança de Don Quixot i don Juan Tenorio sempre veurà la modèstia com una rendició... (...)

I els nous desitjos de la gent de baix: menys normes, menys taxes, que els immigrants no tinguin dret a tot des del primer dia, que el meu bar pugui tenir terrassa sense haver de pagar tant, que la meva filla que ha estudiat pugui accedir a una feina a l'Ajuntament, que no manin sempre els del centre de la ciutat... La modèstia -mai desitjada-, exigeix un ordre nou.

La negociació s'aprèn

Em va agradar força una breu entrevista a La Vanguardia al professor francès Aurélien Colson, director de l'Institut d'Investigació i Ensenyament sobre la Negociació (Irene), de l'escola de negocis Essec. Diu Colson que ningú no neix après tampoc en l'art de la negociació i que se n'aprèn a força de treballar-hi. Em va agradar per tres qüestions.

1. Perquè la tracta la negociació com un contínuum del conflicte, no pas com la seva alternativa. En tot cas, sí, com l'alternativa a la cruesa del conflicte i la via més desitjable de resoldre'l, però no sempre possible. I reconeix un cert problema amb la cultura francesa, revolucionària, amb l'art de la negociació, que és tot el contrari: el respecte a l'altre, adonar-se que no pots guanyar del tot i que l'altre haurà de guanyar també quelcom.

2. Perquè adverteix que el més important davant una negociació consisteix en la preparació prèvia ("es esencial. Muchas cosas se determinan antes de llegar a la mesa de negociación", diu), cosa òbvia que sembla que ningú tingui clar. He participat en unes quantes negociacions i em sorprèn massa sovint la manca de preparació prèvia amb què s'afronten per part dels equips, quant a informació i procés, definició prèvia de marge de negociació, d'objectius, de rols, etc..

3. Perquè ens indica que cal començar a aprendre de les cultures de negociació emergents, com és el cas de Xina, amb una llarga tradició i unes tàctiques no sempre comprensibles als ulls occidentals.

El Judici

¿El día del juicio? Es sinónimo de presente, acontece constantemente. No es tanto un momento cuanto una línea que se extiende entr el pasado y el futuro. No existe, ni puede existir, si se piensa bien, otro día del juicio".

Edward Burne-Jones (1893), citat per F. Calvo Serraller a El País (26.6.1999). Imatge: Frans Floris, El judici final (1565)

Feble, humana, emocionada

Ahora, al ser tan débil, su música es humana.
Es esta emocionada podredumbre
la única plegaria que comprendo.


Andrés Neuman, fragment de "(Catedral vulnerablel)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.19. Imatge: catedral d'Elgin (Escòcia).

Schmitt i les cartes

Vaig anar a veure l'altre dia Cartas a Dios (Eric-Emmanuel Schmitt, 2009).  Ja sabeu que tinc una especial devoció per aquest autor, però és que el film no em va decebre gens, tot el contrari. Sembla mentida com podem construir una història tan ben feta, tan poc mel·líflua, tan encertada en tots els sentits per parlar de la mort, del càncer, de la mort d'un infant, de les relacions humanes des de la impotència, del Déu personal, de la capacitat de la narració i la fantasia (o el cinema) per acostar-se molt millor a la veritat. En parla Peio Sánchez aquí.

Cartas a Dios es pot veure als cinemes Alexandra (Barcelona)

Un violinista als Pastorets

Encara queden uns dies (vegeu aquí) per acabar les representacions d'Un violinista a la teulada a Sala Cabañes, a Mataró, un musical que coincideix amb la Fira de Pentecosta, festa de llarga tradició a la meva ciutat. Us recomano que llegiu (aquí) la crítica que Comas-Soler fa a El Tot Mataró, que en fa un encertadíssim paral·lelisme amb l'altre gran espectacle del Cercle Catòlic de Mataró (on pertany la secció teatral de Sala Cabañes), Els Pastorets. A mi, que vaig assistir el dia de l'estrena, també em va semblar veure, darrere les escenes d'aquest èxit de Broadway traspassat a La Riera, els quadres més característics de la peça nadalenca de Ramon Pàmies que fa anys i panys que es representa amb un operatiu humà increïble.

Encerta també la crítica en destacar la qualitat de l'espectacle, també marca de la casa. Són dues horetes llargues, però passen molt bé, t'enganxes i gairebé, gairebé, n'hi ha per ballar amb els actors amb el final Whe shall overcome / Primavera per la pau (és un acudit per Genís Mayola, que ho fa molt bé).

I encara destacaria un parell de temes més d'interès, abans de recomanar-vos que no us perdeu una de les darreres representacions. Una, que la dicotomia  entre tradició i present que planteja l'obra podria ara ser ben bé del revés: prima l'oblit, la dimissió d'institucions transmissores de memòria i valors, l'exaltació de la novetat (que caduca als 15 segons), etc... però seria la mateixa reflexió. Dues, que val la pena reconèixer l'acostament a la tradició jueva que fa l'obra i, així, l'esforç fet per l'equip dirigit per Joan Peran en incorporar-ho de forma versemblant a l'escena i la narració.

Vaja, no us la podeu perdre. Us deixo un vídeo amb escenes dels assajos.

Decadència?

És possible una revisió de l'anomenada Decadència? Ja sabeu, el nostre Barroc literari, també la nostra Il·lustració, llegides a la llum de la Renaixença, el nostre Romanticisme, com un període amb una llengua i literatura catalanes poc apreciades, molt minvades o de poca qualitat.  La identificació de la llengua amb el seu ús culte porta sovint a amagar-ne la seva veritable dimensió. I és un fet molt corrent al Barroc, un corrent que té molt més a veure ambla cultura popular i les classes baixes del que sovint pensem.

La visió decadent d'aquest període ha arribat fins avui. I fou molt ben explicada pel catedràtic Martí de Riquer (Riquer/Comas, Història de la Literatura Catalana (vol. 3. Ed. Ariel,  Barcelona, 1981, pp. 574 i ss.), qui en fa dóna una interpretació molt dura: "el que baixa vertiginosament és la intenció literària i, quan aquesta existeix, el to" (p. 575), i n'atribueix el seu origen més clar amb el Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara (p. 576)., Més tard, adverteix el catedràtic Antoni Comas (op. cit; vol. 4, p. 14) sobre la castellanització de l'alta cultura, il·lustrada, desenvolupada per les classes dirigents, i la catalanització d'una àmplia cultura popular.

Però és possible aquesta revisió? A través de l'excel·lent publicació de les troballes de les excavacions fetes a l'antic mercat del Born a càrrec del professor Albert García Espuche, que ha passat força anys de la seva vida intentant reivindicar la societat dinàmica catalana al segle XVI (com exemplificà amb Mataró),  arriba avui al sisè volum, dedicat a la llengua i la literatura catalanes (Llengua i literatura. Barcelona 1700, Editorial Barcino-Fundació Lluís Carulla i ICUB, Barcelona, 2011), . Ahir en parlava El País, que deia que "el volumen destroza más de un tópico, constatando una vitalidad oral y escrita de la lengua que deja entrever un mayor dinamismo cultural y socioeconómico de lo que se ha creído hasta hoy". 

I diu també: "La tesis del libro es que la Barcelona del XVII funciona esencialmente en catalán, que su supervivencia no estaba en entredicho y que no es una sociedad estancada. "La literatura de consumo -la de los pasquines, devocionarios, cánticos- es en catalán, y si es cierto que buena parte de la aún notable producción de las imprentas barcelonesas se edita en castellano es porque en gran medida va a la exportación", apunta el director de la serie. La presencia del catalán en la literatura notarial de la época, estudiada por García Espuche, es "significativa, junto con el castellano y el latín, y eso no se romperá hasta bastante después de la derrota de 1714", constata quien ha hecho una extensa lista de locuciones y palabras de entonces hoy desconocidas".

Foto: Diccionari de Pere Lacavalleria (1642).

Dos bons discursos

Em refereixo al de Mª Carme Maltas [aquí], que va presidir la Mesa d'Edat a la constiutució del nou Ajuntament de Mataró, dissabte passat, i al de Joan Antoni Baron [aquí], cap del grup del PSC, que va posar les coses clares i al seu lloc. Sens dubte, els millors d'aquell migdia. Us en deixo algun fragment:

Llegia fa uns dies en un diari que al llindar de la porta de la sala de Plens de la Bisbal de l’Empordà, hi ha escrita una frase que diu: “Entreu amb el cap dret i amb el cor net!” Aquestes paraules adreçades als càrrecs electes ens recorden que hem d’estar orgullosos d’exercir la funció de servidors públics i que ho hem de fer amb tota honestedat.

Mª Carme Maltas

Arribem a aquest Ple de constitució amb una situació absolutament inèdita a la vida municipal mataronina: serà la primera vegada que el candidat a l’alcaldia no comptarà amb la majoria necessària per a ser investit en primera volta i només ho podrà fer en la seva condició de cap de la llista més votada. No importaria aquest detall si no fos perquè el futur alcalde no comptarà tampoc amb un acord polític estable que garanteixi la governabilitat. No seré pas jo qui li recordi al candidat de CiU les seves paraules de fa quatre anys sobre la fina línia que separava els vots del govern dels vots de l’oposició. Només li recomano que faci l’exercici amb els resultats de les darreres eleccions.

La governabilitat és fa més imprescindible que mai precisament en aquests moments de greu crisi econòmica que està patint la ciutat i el país i que el missatge que hem de transmetre a la ciutadania és el de la confiança. Massa projectes importants pel futur de la ciutat acabaran depenent de pactes que avui per avui es presenten difícils per no dir impossibles. La governabilitat havia d’haver primat sobre qualsevol altre principi, però la governabilitat que es sustenta, com deia abans, en els acords programàtics i no en la simple aritmètica. (...)

És cert que en el document que aquesta setmana ens va enviar Convergència i Unió hi ha forces coincidències amb la proposta que el dia 31 de Maig vàrem enviar els socialistes a totes les forces democràtiques del consistori. Bàsicament coincidim perquè en gran part són les nostres pròpies propostes programàtiques i de model de ciutat. No hi sabem veurem cap proposta significativa de “canvi”. (...)

Disposats a treballar i disposats a actuar políticament explicant clarament el que som: socialistes, catalanistes i federalistes. Sense sectarisme però sense ambigüitats. Reflexionat profundament sobre aquelles coses que no hem fet bé o que simplement no hem fet. Sobre la nostra capacitat d’entendre i atendre les demandes socials i polítiques que s’estan coent als barris i a les places. Refent el camí tantes vegades com calgui si així podem ser més fidels als nostres principis personals i polítics.

Joan Antoni Baron

Foto: El Tot Mataró.

Els catòlics i PxC

Hi ha gent que creu que la democràcia consisteix en què alguns no intervinguin a la política; tothom ho pot fer, però alguns no. Penso en l'Església, per exemple. I, òbviament, l'actuació de Rouco i companyia, que gairebé semblen un partit més, a vegades, no ajuda a veure fins a quin punt qualsevol persona o col·lectiu té lloc a l'opinió pública i al reclam de polítiques determinades, sense que se li hagin de tirar al damunt tots els prejudicis.

En canvi, es veu molt bé amb les comptades però contundents aportacions del Consell Arxiprestal de la meva ciutat, que ara ha reclamat als grups polítics locals que escoltin més la gent i que barrin el pas a les temptacions xenòfobes que podrien portar els tres nous regidors de Plataforma per Catalunya a Mataró.  No és gens sobrer pensar que els catòlics de Mataró puguin intervenir en debats com aquest i assenyalar algunes coses d'importància, sense caure en cap partidisme. En parla Capgròs.

Tendències del consum mediàtic

Us recomano que consulteu les contundents dades sobre l'evolució ràpida i brutal de les tendències del consum de mitjans de comunicació a Catalunya, d'acord amb una enquesta recentment publicada pel Baròmetre de la Comunicació a Catalunya; vegeu-ne aquí l'informe amb gràfics. Podríem destacar aquestes tendències:

• Quan sortirem de la crisi? La meitat dels catalans (48%) creuen que se sortirà de la crisi econòmica entre el 2013 i el 2015

• Creix a major ritme el consum en català. El consum de ràdio en català ha crescut un 10% des de 2008 i arriba al 28%, mentre que els consum de ràdio en castellà ha caigut un 8% i se situa al 32%, encara per sobre, però per poc temps, segurament. S'observa un gran augment del consum de revistes en català, que ha crescut un 31% des del 2008 (arribant al 30% del mercat) mentre que el consum de revistes en castellà ha crescut només el del 5% (arriba al 49%)

• La crisi estimula la recerca a Internet. El 58% dels consumidors busca informació a Internet abans de fer la seva compra, un 97% més que el 2008, quan ho feia el 29%.

• Creix la premsa digital. El temps que la població dedica diàriament al consum d’Internet ha crescut un 40% arribant pràcticament a una hora diàri. Els mitjans convencionals (diaris, suplements, ràdio, televisió) consumeixen una mitjana de 360 minuts diaris (336 minuts el 2008).El consum de la premsa generalista a través d’Internet creix un 52% en els darrers tres anys (del 21% al 32%) i el consum de la premsa esportiva un 132% (del 8% al 18%).

• L'accés a internet passa al mòbil. L’ús d’Internet al mòbil s'ha duplicat des de 2008 (del 4 al 8%). 
• Participació i xarxes, exponencial creixement. Creix un 353% la participació a Internet des de 2008 (del 8 al 35%), i creix un 282% l’ús de les xarxes socials des de 2008, que arriben al 53% de la població.

El pacte temporal

Agradezco, salud, la armonía del alma

con la carne, su pacto temporal,
(...) el temor
de malgastarlo todo en una carretera
y el extraño derecho de arriesgarlo.

Andrés Neuman, "(Concierto frágil)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.15

Feina feta

Avui, darrer dia en què tinc la condició de regidor, i darrer dia, per tant, del Govern ara ja en funcions de l'Ajuntament de Mataró, l'Alcalde Joan Antoni Baron, acompanyat dels seus socis, ha fet un acte insòlit, d'absoluta transparència i respecte cap el que determini demà el nou Consistori i, sobretot, d'un esforç impecable per deixar la feina feta. Es tracta de la presentació d'un document de traspàs que s'ha lliurat als grups municipals i als mitjans de comunicació, i que és a internet [aquí]. Us recomano que el llegiu, val la pena saber en quines condicions es traspassa el Govern de la ciutat l que, segurament, és el primer Govern d'alternança d'ençà de les eleccions democràtiques. De l'esquerra a la dreta.

És un acte modèlic del que serà, sens dubte, un traspàs modèlic. Jo mateix m'ofereixo a nivell personal pel que calgui i vulgui el meu substitut o substituta. I sé que aquesta és la predisposició personal dels membres del Govern sortint.

I també és un bon exemple del que caldria fer sempre, especialment davant els ciutadans. Fer públiques les coses és la millor manera de ser governats. I que després ningú ens enganyi.

La lliçó dels setanta *

Si la primera mostra del que és la Col·lecció Bassat (vegeu Valors, desembre 2010), puntal del futur Museu d'Art Contemporani de Catalunya a la capital del Maresme, era un bon motiu per comprovar l'actualíssima qualitat intrínseca de les peces que, a la segona meitat del segle XX, irrompien abruptament, la segona exposició es centra sobretot als anys setanta i, diria, fa tot l'efecte contrari. M'explico. És justament la qualitat, la sofisticació dels llenguatges (si bé no en tots els casos) i les derives artístiques dels autors catalans més reconeguts la que permetrà, ara, recuperar, revisitar o, millor dit, reflexionar amb el temps passat, sobre els impressionants canvis que hi hagué als anys setanta a casa nostra. I, de retruc, el seu efecte en l'art contemporani. Aquesta mostra recau en autors ja consagrats aleshores, fonamentalment els que passaren per la Galeria Adrià, de la que Lluís Bassat en fou soci, i se'n prepara una el proper semestre amb autors aleshores novells.

Perquè sí, en sabem unes quantes coses dels anys setanta que marquen la història posterior: la crisi del petroli, la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia, els darrers escarafalls de la dictadura i els primers de la democràcia, amb Eta al fons, el canvi radical de costums, l'ecolsió de la cultura i de la llengua... El que no s'ha reflexionat tant a fons, potser, és sobre l'esperit, o l'estat d'ànim, amb què la societat catalana digeria aquests canvis, com els gestionava i com han afectat la vida posterior. I de quina manera es reflectia a l'art.

Potser Josep Guinovart, l'autor més prolífic de la mostra, reflecteix de forma més clara a la seva obra aquest estat d'ànim que es debatia entre l'entusiasme i la contenció, entre les passions emergents i les responsabilitats en què se submergia el país, entre el poble del sis-cents que veu com puja la gasolina i l'amenaça l'atur i el poble de la llibertat que ha de pactar amb el règim caduc i la seva atàvica força. Tot això hi és més o menys explícitament en Guinovart, amb els seus personatges i les foscors, amb els rostolls vivíssims i el seu tros cremat. Però també hi és en altres autors com Tharrats, Clavé o Miró, també Miró, les revoltes de colors d'August Puig, els espais de Ràfols Casamada... Destaca també la recuperació de l'escultor Marcel Martí, preocupat per la forma.

Efectivament, la solució dels anys setanta a aquests reptes fou formal. Una ruptura de tot formalisme en els costums i una concertació formal de gran generositat (i eficàcia històrica) en el terreny polític i econòmic. L'escultura d'Alfaro i els quadres d'Hernàndez Pijuan semblen emblemes d'aquesta solució, fins i tot de les seves "víctimes" (els sentiments, per exemple, absents al discurs de tota una generació). Darrera d'això, però, hi ha hagut molta 'olla bullida', però també la capacitat de posar el país al davant de qualsevol temptació. I se'n van sortir prou bé. No sóc jo qui renega de la transició i altres 'invents' que, enlloc de partir del millor possible i va cap avall, parteix de la realitat tangible i la va cosint...

Però de nou, avui, ens debatem entre les noves passions (indignació de tota mena, desconcerts...) i ens sembla que les costures del vestit fet els anys setanta són trencades, o no són prou útils (sistema de partits, autonomia, globalització...). De nou, però, caldrà apel·lar a l'estat d'ànim que, finalment, prefereix la concertació, l'entesa, el bon govern i un nou pacte formal, que incloqui també (com aleshores) els costums. A veure si l'art hi ajuda.

* Publicat a la revista Valors (juny 2011), amb una versió un pèl més reduïda (per espai)

La "Col·lecció Bassat - Art Contemporani a Catalunya - 1970-1979" es pot veure a la Nau Gaudí de Mataró fins el 20 de novembre de 2011.

"Los haremos con respeto"

(apunts pel breu discurs de comiat del Ple d'avui, el meu darrer)

Fa 20 anys que sóc regidor i –espero- me’n queden molts en endavant

- Sóc el més veterà, però probablement dels més joves

Ha estat una tasca apassionant i mai no agrairé prou l’oportunitat d’haver-hi pogut participar

Ningú t’ensenya a fer de regidor, i menys tan jove

- “No sabiendo lo oficios, los haremos con respeto”, León Felipe

- Combinació d’audàcia i prudència

- De pedagogia i de capacitat d’aprendre sempre

- De confrontació i pacte (les 2 coses són l’essència de la democràcia)

- De grans estratègies i de petits gestos

- D’aportació individual i de tasca d’equip

Ara vénen moments durs

- Recomano coratge al nou Consistori

La política, ni la ciutat, no és l’Ajuntament

- Treballar per una societat més justa i més lliure es pot fer des de molts llocs; s’ha de fer des de molts llocs. I és dur, a vegades, complex, difícil. Però val la pena. Allà hi seré sempre.

- Treballar dia a dia per la ciutat, amb la ciutat, fa que l’estimis tal com és: en la seva cara i els seus budells, en les seves clarors i les seves foscors. Tal com és i no com ens agradaria que fos. La millor manera de combatre el que no ens agrada és mirar-li a la cara. I jo estimo la ciutat on visc. I més encara després de 20 anys de treballar-hi diàriament. D’això tampoc me’n desprendré.

També és l’hora de disculpar-me pels errors, per tot allò que no he sabut fer. Amb 20 anys se n’acumulen molts.

Gràcies

- Als treballadors municipals

- Als companys del Consistori, Govern i oposició

- Als 2 alcaldes
- Als meus companys i companyes del PSC
- Sobretot, als ciutadans, a qui servim i que m’han ensenyat tant

Foto: Jo, el dia del ple citat; me la va fer Francesc Teixidó amb el mòbil. 

Entrevistes a Mataró Ràdio i a El Punt

Us deixo, sobre aquest text, amb l'entrevista que em va fer fa més o menys una setmana Eli Solsona per Mataró Ràdio, aprofitant els meus darrers dies com a regidor de l'Ajuntament. La foto és de la Cristina Salad. Si voleu, també podeu accedir clicant aquí a l'entrevista que em va fer en Lluís Martínez a El Punt amb motiu de la meva dimissió com a Primer Secretari del PSC de Mataró. La foto és de Quim Puig, de qui penso igual que fa 5 anys.

Valors tous, temps durs, Elzo i Castiñeira

Aquest combinat serà servit demà (avui per la majoria de lectors) a les 7:30 del vespre a la Sala d'Actes de la Caixa Laietana, a Mataró. Es tracta de la presentació de l'Enquesta Europea sobre Valors [vegeu resum], referida al territori de Catalunya, feta pels professors Àngel Castiñeira i Javier Elzo, el prestigiós sociòleg basc que  en fa una breu referència en aquesta entrevista en vídeo, la totalitat de la qual la podeu trobar a la revista Valors d'aquest mes, que organitza l'acte. 

No cal dir que el tema és de gran actualitat. Les noves tendències quant als valors, especialment dels joves, són de gran interès per poder interpretar força dels fenòmens que vivim avui, des de totes les perspectives (política, social, cultural, sexual, religiosa...) i convé que hi estiguem tots plegats alerta.

En vaig fer un post, el febrer passat, aquí.

El lema del capitalisme

"Sé que esta fiesta no puede durar eternamente, pero hasta entonces pienso bebérmelo todo".

Liz Earls, en aquest article a El País, 3.6.2011. Foto: Taschen.



Homes justos

Siguem homes justos, llarga cadena del ser, gent
que sotmet els instints, gent que fa plat i no tria.

Valentí Puig, fragment de "Justos", a Altres valls, Ed. Proa. Barcelona, 2010, p. 69. Foto: campanar de Santa Caterina (València).
Il·lustració: Antonio Gisbert, El fusilamiento del general Torrijos y sus compañeros en la playa de Málaga, (1888); Museo del Prado, Madrid.

Contra el narcisisme, amb el món

Me dio la impresión de que la izquierda -nuestra izquierda- es incapaz de gestionar la realidad y de comprometerse con causas imperfectas. Es demasiado platónica (con frecuencia creo que la izquierda en España es muchísimo más religiosa que la derecha... aunque no sepa muy bien a qué dioses reza). A nuestra izquierda lo que le mola son los grandes ideales y si no los encuentra en la práctica, desprecia la práctica. Cuando se hablaba de la gestión del la izquierda española, de Lucas alegaba que aquí no nos ha gobernado la izquierda, porque el PSOE, por lo visto, no lo es. O sea que la izquierda no es de este mundo. Pero sí paredce situarse contra el mundo. Lilla esbozó la idea de que la izquierda se había vuelto reaccionaria, porque se limitaba a impugnar lo existente reclamando soluciones del pasado. Donald Sassoon y Ivan Krastev parecieron darle la razón.

Tengo la impresión de que para gobernar uno tiene que saber convivir con la decepción, y la izquierda, en general, es demasiado narcisista para aceptarlo.

 

Gregorio Luri, fragment d'un post al seu bloc sobre aquest acte. Foto: Mark Lilla.

Idiota

El antics grecs (...) a qui no es ficava en política li digueren idiotés; una paraula que significa persona aïllada, sense res al que oferir als altres, obsessionada per les petiteses de casa seva i manipulada a fi de comptes per tots. (...) [D'aquí] deriva el nostre idiota actual.

Fernando Savater. Política para Amador. Ed. Ariel, Barcelona, 1992, pp. 15-16.

Val la pena

Aquesta és la carta que he enviat avui mateix als militants del meu Partit a Mataró.

Benvolgut/da company/a,

Com segurament sabràs, aquest vespre he dit a l'Assemblea que poso fi al meu mandat com a Primer Secretari del PSC de Mataró tot presentant la dimissió al Primer Secretari del PSC del Maresme, el qual ha de nomenar una Comissió Gestora d'acord amb els nostres Estatuts, fins a l'elecció d'una nova Comissió Executiva.

Tenim tots plegats molta feina a fer. Els resultats del passat 22 de maig ens porten, necessàriament, a reflexionar a fons, a pensar en noves estratègies i en traçar-les al voltant dels equips més adequats i les aliances necessàries amb el conjunt de la societat.

Jo ja havia pres la decisió, passés el que passés, de no presentar-me de nou al front de la Primera Secretaria, però aquestes tasques són avui més urgents i convé accelerar-les de manera que el nostre proper Congrés les projecti amb molta més força. Crec, sincerament, que per treballar així convé que faci aquest pas i que assumeixi les màximes responsabilitats de tots aquells errors que haguem fet com a organització i que hagin influït en el resultat electoral.

Vull que quedi clar que la decisió no es pren ni a cop calent, ni fent 'un cop de porta', ni pressuposa cap tutela. És fruit de la reflexió i de posar-me, de nou, al servei del nostre Partit i dels seus ideals de justícia, de llibertat i igualtat. Allà m'hi trobareu sempre, i amb l'ànim constructiu i fraternal que també em permeto de recomanar-vos. I és ben conscient que tant el que cal fer en el futur com qui ho ha de fer ho triaran, com sempre, els companys i companyes del PSC de Mataró, d'enlloc més.

Finalment, em cal agrair de tot cor el suport, l'ànim i les ganes de treballar en un projecte comú que he trobat en tu. Ha estat un veritable plaer comptar-hi. I disculpar-me per tot allò que sigui necessari.

Segur que ben aviat entrarem en la senda de la recuperació de la confiança de la majoria dels ciutadans. Ho farem i val la pena. I ho farem junts.

Cordialment,