dimecres, de setembre 30, 2009

Fusió TVM-MDTV: unir esforços


fusio TVM MDTV por capgrostvm

:
Ahir es va fer pública la decisió del Maresme Digital TV i de TV Mataró de constituir un únic canal de televisió. Crec que és una molt bona notícia per tothom. Per Televisió de Mataró, que veu així assegurada la seva continuïtat com a servei públic amb una tradició de solvència informativa contrastada. Per Maresme Digital TV, que incorpora aquesta tradició a la seva voluntat d'esdevenir punt de referència de servei públic televisiu de la comarca. Per ambdós, amb una economia d'escala que es fa més necessària que mai i que contribueix al desig -almenys de l'Ajuntament de Mataró- d'unir esforços, desig expressat des del principi, i que ja havia tingut alguns fruits: col·laboració amb el Consorci del Nord de la comarca (una divisió inútil), la programació conjunta de TVM i MDTV a Les Santes, etc...-.
:
I pels ciutadans, que podran gaudir d'un servei públic, liderat per professionals independents, que possibiliti una ciutat més informada, més identificada amb sí mateixa i el seu entorn, líder en la innovació tecnològica (de la que aquest projecte n'és emblema) i cap de comarca sense cap complex.
:
Aquesta unitat d'acció ariba quan ha estat possible, no pas abans. Ho diu el propi Alcalde al seu bloc. S'ha respectat, com no podia ser d'altra manera, la voluntat dels promotors de TV Mataró en la seva aventura cap a la TDT i no hem renunciat, just al contrari, a que els ciutadans de la comarca disposin d'un servei públic de televisió, servei que no quedava garantit si no era amb la presència activa dels municipis del Maresme. El pas d'ahir és unir aquests dos esforços: tradició independent i servei públic. Un pas valent que honora els que ho han liderat a banda i banda.
:
Algú surt amb una falsa indignació. Serà que preferirien deixar lliures els dos canals en mans dels qui no tenen pas el servei públic com a emblema, o que enyoren altres temps, com la darrera i negra etapa de Crònica de Mataró. O que desconfien dels professionals i parlen descaradament de manipulació informativa (parlaran amb un mirall?). O que no volen admetre que sense la voluntat dels ajuntaments a través del Consorci Digital, el futur d'un servei amb vocació pública a la comarca seria senzillament inviable. Hi ha lloc per la televisió digna, de qualitat, independent i amb vocació de servei públic. I és possible fer-ho bé. Ho faran bé.
:

dimarts, de setembre 29, 2009

CiU vol la independència?

De moment, tan sols sabem que volen marejar la perdiu. D'una banda, el foment de les proclames independentistes fora de l'àmbit d'ERC amb estratègies que semblen fetes pels enemics de la independència, per cert, tan sols pretenen debilitar aquest partit i els seus pactes de Govern amb les esquerres de Catalunya. D'aquí que coincideixin tant CUP i CiU, per exemple.

De l'altra, CiU sap que la seva hegemonia política a Catalunya va sostnir-se precisament perquè semblava la garantia de no fer aventures independentistes per molt bona part de la societat catalana, que se sent més còmoda des de posicions constructives.

Enmig, la desorientació de CiU entre el retorn a representar les àmplies capes de la societat catalana, frustrades després dels acords amb el PP, o en encapçalar una minoria sobiranista que odia els consensos, com marca l'estratègia postpujolista dels actuals dirigents de CiU. La insensatesa i frivolitat de la formació en els casos de les consultes que es volen fer en alguns municipis sobre la independència de Catalunya nés una bona mostra, com veureu en aquest vídeo que corre ja per la xarxa.

N'he parlat a CiU, desorientada, Convergència i desunió, Més sobiranistes=menys catalanistes, Un sol poble, Més win-win, Nou catalanisme el dia de la Constitució, Irlanda?, La nació que volem, Rangel i Arenys de Munt, La CiU sensata.

:

dilluns, de setembre 28, 2009

Els fets del canvi

A vegades sembla que el país es trobi a gust amb la seva cara més fosca: sense temps de celebrar un nou acord de finançament, ja ens lamentem d'una sentència que encara no tenim; amb una crisi de nassos i alguns jugant a consultes, i altres a espies enlloc de concentrar-se en l'autoestima de fer gols; descobrint que hi ha prostitutes o que els rics estafen fins i tot en nom del país -i no és la primer avegada, tampoc. Per això cal dir ben fort que el Govern de Montilla està treballant, i ben fort, per fer el gran canvi que el país necessita, el canvi real, des de sota. Aquest power, amb vñideo inclòs, és només una mostra dels darrers fets. Fets, no paraules.

:

diumenge, de setembre 27, 2009

La grip A

Darrerament he assistit a algunes xerrades en les que directament o indirecta s'informava sobre les prevencions de la grip A, o grip nova. La darrera fou una lliçó magnífica del doctor Joan Vinzo, coordinador de la sectorial de Benestar i Salut del PSC de Mataró, en la primera d'una sèrie de xerrades que aquesta sectorial i la de la gent Gran, que coordina Pedro Palacios, van organitzar per a la divulgació de diversos aspectes relacionats amb la salut i els serveis sòcio-sanitaris, acompanyat de la regidora de Benestar, Salut i Consum de l'Ajuntament, Carme Esteban.
:
Em vaig quedar amb dues lliçons. La primera, del propi acte. Els partits hem de fer més actes com aquests: la política consisteix justament en parlar de coses concretes. de les generals, òbviament, i de les de més de fons, també, però aterrant a la relaitat de cada dia. la prova és l'èxit i l'expectació. Si, a més, comptem a Mataró -com és- amb gent que en sap molt, també és bo que fem 'pedrera'.
:
La segona és que cal lluitar, especialment, contra les simplificacions i els alarmismes, contra els rumors i les teories de la conspiració, que tenen molt d'èxit, especialment quan els problemes són complexos. Un dels arguments que més es fan servir per avalar aquestes actituds és que 'internet n'és ple', de manera que se sacralitza tot el que es diu: massa (des)informació i poc criteri. És el nou mil·lenarisme.
:
El doctor Lluís Force, de l'Hospital de Mataró, respon també molt bé a algunes qüestions en aquesta entrevista a capgros.com. També us deixo amb un petit power point que ha preparat el PSC.
:

dissabte, de setembre 26, 2009

Tres Roques

:
Avui hem inaugurat el centre de formació permanent Tres Roques, al barri de Credanyola, a Mataró, acompanyats del conseller Joaquim Nadal. El centre és resultat, d'una banda, del projecte compartit pel conjunt del barri per millorar a fons la seva capacitat de cohesió, formació i habitabilitat (el Pla Integral) i, de l'altra, de l'impuls que hi va significar l'atorgament d'un dels ajuts de la Llei de Barris, en la seva segona convocatòria.
:
Des del Govern hem insistit molt que aquest no és un equpament de barri, sinó un equipament de ciutat al barri. Els destinataris són el conjunt de ciutadans que, tal i com ha estat en la dotació de biblioteques, poliesportius o altres equipaments, tenen el conjunt de la ciutat com a prestadora de serveis de centralitat, cosa que no està gens renyida en fer del centre, del centre de Mataró, un lloc de referència local i comercal quant a la vida cívica, cultural i comercial.
:
També hem insistit que, si alguna mena d'equipaments públics tenen especial sentit al món d'avui, són els formatius, els que atorguen més capacitat de coneixement (i, per tant, d'amplitud de mires i d'oportunitats -també de sofriment diria l'autor del Cohèlet-) als ciutadans. Per a l'economia és clau, però no tan sols per a l'economia. La versatilitat de l'oferta formativa indica quina és la voluntat integral de la formació que s'hi impartirà. Per molts anys. I molta sort.
:

divendres, de setembre 25, 2009

El porno a l'òpera

:
En la época victoriana el sexo se reprimía por ocultación; en la época del hiperconsumo, por sobreexposición (La Vanguardia, 23.9.2009).
:
Al darrer suplement "Cultura/s", de La Vanguardia, hi ha un article de David Barba molt interessant sobre el procés de 'pornificació' de l'òpera que conté la frase que encapçala aquest escrit i que ve a dir com, en la banalització i comercialització de la sexualitat (vegeu posts recents en aquest bloc) es produeix una nova manera de repressió, com si la resta de l'existència hi estigués sotmesa, o com si l'única manera de viure la sexualitat fos seguint els patrons establerts en la mateixa escala que altres productes de consum. El porno, diu l'article, és senzillament això: posar la sexualitat i el seu imaginari carnal en un procés industrial i vendre'l a milions. I és associat a la primacia de la cultura pop en la qual, si vol sobreviure, l'òpera ha hagut d'entrar.
:
M'agradarà veure quins per quins viaranys la cultura combat aquesta nova manera de repressió sexual.
:
Com a complement, us recomano l'escrit del frare dominic Antonio Praena al seu bloc, a propòsit de les escenes de sexe del darrer film d'Isabel Coixet, incidint en el recurs del sexe com a substitutiu de la buidor relacional.
:
Foto: Del muntatge d'Ian Judge sobre Tannhauser.
:

dijous, de setembre 24, 2009

L'odi a la xarxa

Un dels articles més recents d'Antoni Gutiérrez-Rubí (a qui he citat darrerament) al seu bloc fa referència al que en diu 'les xarxes socials de l'odi', és a dir, quelles plataformes que sorgeixen a Internet, especialment a Facebook, per denigrar una persona, un grup, una ideologia, una raça, una opció sexual... tot allò que la Declaració Universal del Drets Humans atorgava a l'adjectivació intrínseca i inatacable de les persones.
:
L'autor fa referència a la proliferació de grups d'ultradreta o xenòfobs al web. Jo afegiria, en el mateix pla (és pur feixisme) l'atac injustificat o pseudoanònim a persones, per on també transcorre l'odi, o la ruptura del vel de la intimitat, de la que ja vaig parlar aquí, que em sembla del mateix ordre. L'odi és el motor del feixisme i -a vegades- sota determinades aparences no hi ha res més que això. Confondre la democràcia o la llibertat d'expressió amb l'insult o denigració és una de les seves formulacions més habituals.
:
Us deixo amb els seus dos darrers paràgrafs.
:
La batalla democrática en la Red es clave. Nadie puede dimitir del compromiso cívico y activista alegando tolerancia pasiva. Las trincheras del odio pueden fragmentar el tejido social y el concepto de comunidad, que es imprescindible e intrínseco en la naturaleza de la Red y de la nueva ciudadanía global.
:
Desde el punto de vista político, no importa que el odio provenga de un borracho en un bar o de una conversación en un lugar público, de hinchas en un estadio de fútbol o de miembros de una red social en Internet. Las herramientas que usamos para comunicarnos son tan públicas como cualquier otro espacio de comunicación, tan públicas como un bar, un estadio o una calle de nuestras ciudades. Y aunque los requisitos, personalización e identidad públicas de las redes sociales como Facebook podrían disuadir a los activistas anónimos, lo cierto es que la Red permite lazos fuertes de identificación, y esto es lo peligroso, lo que ocurre en la red puede ser leído, escuchado y visualizado muchísimas más veces que una conversación en un bar o que unos cánticos en un estadio. Esta es la amenaza y esa es la necesidad que tenemos de ponerle freno democrática y cívicamente.
:
Fotos: Joaquin Cortés al muntatge 'De Amor y de Odio' (promocional) i de Facebook.
:

dimecres, de setembre 23, 2009

Palacios presenta llibre | Iceta a 'Àgora'

Palacios presenta llibre
:
Demà dijous dia 24, a les 7 de la tarda, al centre Cívic de Pla d'En Boet (C. Juan Sebastián Elcano 6, Mataró), l'amic Josep Palacios, antic cap de Nova Ciutadania a l'Ajuntament de Mataró i ara assessor del President de la Generalitat en matèria d'immigració, presentarà un llibre que explica quins són els costums de la comunitat musulmana a Catalunya, a rel de la seva experiència a la meva ciutat [acte al Facebook]. El correu d'en Josep s'explica així:
:
Ja fa més de tres anys, des de la meva responsabilitat a l’Ajuntament de Mataró, i des de les meves inquietuds socials i personals, vaig constatar que hi havia un gran desconeixement d’un sector de la població que cada vegada és més nombrós i important, que és el col·lectiu de confessió o de tradició musulmana. Em vaig sorprendre molt perquè tenim veïns, i veïnes, que porten 20 i 25 anys a la ciutat, que ens trobem diàriament per l’escala, o al parc, o a l’escola, al metge o a la botiga, però realment, ben poc en sabem.

Bé, sí. Sabem coses, cosetes que hem sentit en els mitjans de comunicació, que sovint només fan que alimentar tòpics, prejudicis o valors molt estereotipats. Però no ens coneixem. Els demanem que s’integrin a la nostra societat, però nosaltres, crec sincerament, que també hem de fer algun pas més dels que fem per acostar-nos-hi.

Segurament ens falta molta informació, i també sensibilització. I aquí és on, ja fa uns quants anys, va arrancar aquest projecte, que sortosament, ja veurà la llum (què voleu que us digui, ja em coneixeu: ràpid, no sóc!).

Va ser aleshores quan vaig plantejar el projecte a les dues entitats culturals musulmanes de Mataró. La proposta era cobrir un buit que no existia: fer una petita publicació que ajudés a establir un pont de diàleg i de coneixement: explicar al conjunt de la ciutadania els principis i valors de l’Islam, els costums i tradicions de la població musulmana. I fer-ho d’una manera “neutra”, més ben dit, els més objectivament possible. Però sobretot, que fos un element de sensibilització, el més clar i senzill possible.

La proposta va ser molt ben rebuda per part dels responsables de les Associacions Al-Ouahda i Annour, i poc desprès el projecte ja tenia una certa estructura. A mi m’ha tocat la redacció del text, per exprés desig del les associacions. Però també per a garantir una estructura gramatical i un marc cultural a l’abast del conjunt de la ciutadania, subratllant tot allò que ens uneix que no pas el que ens distancia.

Així és com va néixer aquest projecte. I com que no volíem que passes desapercebut, vam decidir posar-li un punt de provocació en el títol. “Coneixes als nostres veïns musulmans?” no vol ser ni cap prèdica (Déu me’n guardi, i mai millor dit!), ni pretén defensar ni atacar res ni ningú. L’objectiu és intentar explicar, d’una manera clara i senzilla, els principis i valors de la religió i dels costums d’una part dels nostres veïns i veïnes.

:
Iceta a Àgora



Us deixo l'entrevista que va fer el programa Àgora, del Canal 33, al Viceprimer Secretari del PSC, Miquel Iceta, en el que fa referència a la majoria de temes d'actualitat d'una manera ben clara i pedagògica, sense defugir cap polèmica (relacions PSC-PSOE, lluita contra la crisi, Estatut, consulta d'Arenys, deriva radical de CiU, etc.).

dimarts, de setembre 22, 2009

La noblesa de l'ampolla de plàstic

Aquesta foto és d'un fragment de la peça que exposa Eugènia Balcells a l'exposició col·lectiva Costa Brava Segle XXI que fins el proper 4 d'octubre (encara us hi podeu escapar) se celebra a la Fontana d'Or de Girona. Es diu 'Anar-hi anant' i la va cerar el 2000.
:
L'exposició és recomanable del tot però aquesta peça em va semblar la més interessant, no en va és fruit d'una reconeguda artista catalana que juga amb les sensacions, més enllà de les visuals, per convertir la contemplació artística en un esdeveniment pel conjunt dels sentits.
:
Diria que l'aspecte més remarcable d ela peça és la relacó entre les conseqüències de l'acció artística i la pobresa dels materials que utilitza, entre ells, unes ampolles d'aigua [recordo haver parlat aquí d'una peça amb ampolles d'aigua de Jean Luc Moulène, com aquesta].
:
Vindria a dir que allò més noble, allò que ens admira, allò que pojecta una llum i sensacions profundes i alhora còsmiques es pot fer des de la més pobra senzillesa. Que el plàstic industrial, i tota la vida quotidiana que amaga el seu efímer ús, és material noble. I que l'art, potser (i potser no tan sols l'art), consisteix en extreure aquesta noblesa de la matèria que llençaríem.
:
La Fontana d'Or, Centre Cultural de Caixa Girona, és al carrer Ciutadans 19, de Girona.
:

dilluns, de setembre 21, 2009

Darrers dies d'“Interiors de culte”

:
Fins el proper diumenge 27 de setembre es pot veure a la sala 1 de Ca l’Arenas* (Centre d’Art del Museu de Mataró) la mostra “Interiors de culte” elaborada pel fotògraf Ramon Manent a través d’una sèrie d’instantànies que reprodueixien espais de culte de diferents religions que es practiquen a Catalunya.

Manent ha volgut mostrar “la diversitat d’espais de culte religiós que hi ha a Catalunya” que “ens mostren la veu íntima de persones que hi cerquen espais personals on poder expressar el més profund d’ells mateixos, és a dir, les seves creences en un món més enllà, en un món superior, en un món sublim, en un món màgic, en els mons que cadascú porta dintre seu”.

El fotògraf mataroní detaca la diversitat d’espais en què es practica el culte religiós a Catalunya, que “tant pot ser en una petita cel·la de la Cartoixa de Montalegre, com en ple Eixample de Barcelona, com en el cementiri de Collserola, com en una nau industrial, en un cinema convertit en oratori, com a la rambla de Barcelona, en els murs amb història de Sant Martí del Canigó o del Monestir de Poblet”, escriu al catàleg.

La mostra forma part d’un cicle del centre dedicat a “Interiors”, que clou amb aquesta i tres mostres mes.

Ramon Manent i Rodon (Mataró, 1948), a qui tinc per bon amic, és autor d’una setantena de publicacions, entre les que es detaquen Ceràmica Catalana, Argenters i Joiers a Catalunya, El Palau Güell, Barcelona vint segles i Catalonia. Gran coneixedor de l’obra de Gaudí, publicà el llibre Mirar Gaudí (2002).

* Ca l’Arenas (Centre d’Art del Museu de Mataró) C. d’Argentona, 64, Mataró.

:

diumenge, de setembre 20, 2009

Tu seras la même, mais une autre





Marc Lavoine - La Semaine Prochaine en un vídeo de Mona Kuhn a Vimeo.

Em va agradar aquest vídeoclip realitzat per Mona Kuhn, una excel·lent fotògraf brasilera, sobre una cançó de Marc Lavoine. M'agrada el joc que presenta sobre el desig ("je l'attends (...) oui je t'entends, je te vois", "ho espero, et sento, et veig") de coneixement i descoberta contínua de l'altre (t'espero com sempre però sempre seràs un altre, ve a dir la cançó). Estimar és com dir que mai no en tenim prou, però també que mai no hem de colmar del tot el desig talment com mai acabarem de conèixer del tot aquella persona qui estimem. Aquesta distància respectuosa (el vidre) que ens fa emergir, admirar i descobrir la grandesa de l'altre, d'haver-nos descentrat, i recrear-nos a partir d'aquí.

.

dissabte, de setembre 19, 2009

Cristina Kaufmann, vídeo a Internet

:
Fa cap a tres anys ja vaig parlar en aquest bloc del documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann (aquí part dels seus escrits) produït per Eulogos Media. El treball dels germans Francesc i Joan Grané el podeu trobar a internet clicant aquí. És fantàstic. No dic res més.
:

divendres, de setembre 18, 2009

Debat sobre la prostitució: una aportació (2)


Deia ahir que avui parlaria sobre quina és l'aportació que, de moment, es fa des del PSC a aquest fenomen, amb en benentès que caldrà aproximar posicions i trobar com resoldre algunes coses, no sé si totes, que atorguin dignitat a les dones que s'hi dediquen, principalment. Posicions entre els diversos partits, posicions entre els mateixos socialistes i posicions entre aquelles persones que viuen més directament aquest problema.
:
Avui us poso més amunt el power point que ha preparat el PSC per explicar el treball fet fins ara i des del quan ens agradaria inicar aquest diàleg.
:
D'altra banda, com sabreu, el Govern espanyol va aprovar el Pla Integral contra la tracta d'éssers humans amb fins d'explotació sexual el passat 12 de desembre, una novetat en aquest àmbit que pretén desenvolupar un conjunt de mesures concretes, 62, sota tres eixos: Assistència i protecció a les víctimes, lluita contra les xarxes, màfies i proxenetes i, per últum, prevenció, sensiblilització, conscienciació i coordinació.
:
Així, el gener d'aquest any es va crear un grup interministerial, pel març es va dotar de fons per la protección i ajuda social de les dones i nenes víctimes, amb 2 milions d'euros, el juliol es va crear el Fòrum Social contra la Tracta entre l'administració i entitats, etc... Mentretant, el Goern està preparant una sèrie de reformes legals: que es diferenciï la tracta del tràfic de persones al Codi Penal, amb àmplies possibilitats de comís que financiïn un fons contra les víctimes; també canvis a la Llei d'Estrangeria introduint les ratificacions d'acords internacionals que s'han signat darrerament, mesures cautelars a la lei d'Enjudicament, etc...
:

dijous, de setembre 17, 2009

Debat sobre la prostitució: una aportació (1)

Will McBride, The end of the world, 1970
:

El segon dels elements que comparteix amb el d'ahir la mercantilització i banalització sexual és, sens dubte, l'etern tema de la prostitució que ara, corre-cuita, sembla que hagin descobert alguns diaris. Bé, la del carrer, l'altra (inclosa la glamourosa), passa per caixa i no és qüestió de prendre mal ara que la premsa és en crisi. La seva eventual regulació al nostre país apareix com a com a resposta política a la lògica protesta dels ciutadans i ciutadanes que han de patir la privatització de l'espai públic amb pràctiques que (com a mínim) haurien de produir-se en un altre lloc i segurament amb altres condicions.
:
No els trec la raó, malgrat que és una mica absurda aquesta idea llatina (d'optimisme antropològic... encara que sempre ja preveu la trampa) que davant de qualsevol problema el que cal és legislar-lo. El PSC ja ha dit que estudia incorporar aquesta regulació al programa electoral del 2010 i crec que fa bé (també crec que no serà l'únic, i també és bo, això). Demà en parlo una mica en un altre post. Com en tots els temes, però, caldrà buscar vies que s'allunyin de dos dels extrems que s'estan configurant, també des de l'optimisme antropològic. L'un, decididament abolicionista, consideraria la pràctica de la prostitució com un delicte perquè (i és cert) denigra les dones (i alguns homes) en considerar-los un objecte enlloc d'una persona. L'altre, decididament permissiu, insistiria en els aspectes més condicionals que no pas substantius: la higiene, el lloc, les molèsties, la fiscalitat, la regulació laboral, etc... (vegeu l'article d'avui de Xavier Sala i Martín a La Vanguardia).
:
El camí del mig, deia, ha d'extreure d'aquestes dues orientacions, almenys, un parell de lliçons: que la dona, efectivament, no és un objecte. No ho és cap ésser humà i lluitar per la seva dignitat ha de ser el valor suprem. Dues, que difícilment s'ha eradicat un problema així a cops de legislació, que en seu origen hi ha factors quant a la demanda molt més complexos dels que també hem de parlar (culturals, que associen el sexe a la felicitat i l'èxit, psicològics, etc.) i que, per tant, alguna mena de regulació -ni que sigui mínima- caldrà que hi hagi.
:
El capellà Jaume Reixach (foto) deia diumenge passat a El Punt coses com aquestes i encara alguna més: "Si cal posar el crit al cel, posem-lo, abans que tot, contra els explotadors i beneficiaris de la prostitució, és a dir: contra totes les formes de proxenetisme, les quals ja disposen d'una llei penal, però que s'aplica molt poc. I, a continuació, estudiem a fons les causes que porten a la prostitució: immigració, pobresa crònica, mares solteres, cultures marginals, i manca de llocs de treball. Sense perdre de vista que un nombre creixent de prostitutes reivindiquen l'ofici més antic del món com un treball que procura a la societat del benestar un equilibri en les relacions humanes".
:
I concloïa dient quelcom que hauria de fer reflexionar els cristians (i els que no en són, però els interessa què diu l'Evangeli): "Vist des d'una perspectiva evangèlica, no es pot oblidar que l'actitud de Jesús és exemplar i orientativa. «Les prostitutes us passaran al davant en el regne de Déu.» L'exegesi actual i la teologia de l'alliberament entenen que el regne de Déu comença a la terra. És un regne de justícia. A partir de la idea que Déu és Pare, cal entendre que el que no vol Déu és el sofriment dels seus fills. Escandalitzar-se és afegir més dolor i més vergonya a un món on hi ha casos molt heroics i exemplars".
:

dimecres, de setembre 16, 2009

Debat sobre l'avortament: una aportació

En un suplement d'El País llegia diumenge passat una mena d'enquesta en la que preguntaven si creu que practicar el sexe és bo. De les respostesm, en destacaven una d'un guionista d'una sèrie de nom vergonyant que venia a dir que sí, que per la salut, l'exercici i el cutis i no sé què va molt bé. Vaja. Crec que part del problema sobre la sexualitat (i les seves conseqüències en la cultura de masses actual, inclosa l'avortament) pateix -com en tot producte de consum- de la seva despesonalització. Un dels millors camins que tenim per 'descentrar-nos', per arribar a l'altre, per 'ser' l'altre sense ser-ho (per l'amor, vaja), ara és com una dieta o una pastilla. Crec que hem de reflexionar -per exemple- sobre l'avortament i la seva possible nova regulació també amb un debat serè sobre com vivim la sexualitat.
:
Des de la perpsectiva de la paternitat responsable, i una mica del que acabo de dir, en parla el darrer número de la revista Valors. En parlen l'editorial i Lluís Sáez [aquí], Diego López [aquí], Francesc Grané [aquí], Rosa Pursals [aquí], Jep Alcalde [aquí] i Carlos Ramon [aquí], tots ells des de diferents perspectives.
:
En aquest bloc m'he fet ressò també de les opinions del teòleg Juan Masià, aquí i aquí i de diverses persones, fa poc, aquí.
:

dimarts, de setembre 15, 2009

Roba estesa a CatalunyaReligió.cat

:
Aquests dies ha nascut un portal nou, CatalunyaReligio.cat, dirigit per Jordi Llisterri, que ho explica al seu bloc de manera molt expressiva: venim passar-nos-ho bé. Com que a mi, passar-m'ho bé, m'agrada, suposo que com tothom, de seguida que me'n van parlar em vaig oferir a col·laborar-hi. Crec que internet és un bon lloc per donar a conèixer quelcom que és molt amagat (i poc entès): la realitat religiosa de Catalunya, un dels països europeus (i la comunitat autònoma espanyola) on hi ha menys gent que s'hi senti, de religiós, segons les enquestes. De manera que alguns posts de http://www.ramonbassas.cat/ els trobareu http://www.catalunyareligio.cat/ (abans o després, no ho sé) i alguna cosa més.
:
D'aquest apartat n'he dit 'roba estesa' perquè utilitzo una metàfora per parlar del meu bloc i també del món que vivim: exhibicionista, poc íntim i discret, de múltiples identitats (robes) superposades, xerrameca de bugaderia, etc... Jo em sento una mica d'aquest món, encara que a vegades no m'agradi gens. I del mou bloc ho dic perquè (segur que us ha passat alguna vegada), en barrejar la roba de color i la blanca us ha sortit o bé la primera descolorida o bé la segona acolorida... Això passa quan el teu color és molt vistós, i el meu ho és.
:
Deia que Catalunya -en teoria, Juliana parla del catolicisme difús- hi ha una baixa identificació amb posicions religioses. La història és la que és i una sèrie de factors deuen haver convingut: la similitud amb altres països europeus, l'abolició del llenguatge simbòlic, la crisi de la transmissió intergeneracional i cultural de la fe, el biaix mediàtic de les informacions de caràcter religiós (sexe i carcúndia), l'aversió a tot el que tingui caràcter eclesial, etcètera. Hi ha força llibres i estudis que en parlen, com aquest de Lluís Duch.
:
Però en aquest portal s'intentarà (intentarem) fer algunes coses. Una, manifestar que la fe religiosa i el seu munt d'expressions existeixen i són bàsiques al nostre país. Dues, que les persones creients i la seva realitat com a tal és plural, útil, joiosa ("per passar-nos-ho bé"), tolerant... o res d'això a vegades. Com la vida, Com la vida que val la pena.
:

dilluns, de setembre 14, 2009

Rubiralta elogia el TecnoCampus de Mataró

La setmana passada vam acollir la visita del Secretari d'Estat d'Universitats, Màrius Rubiralta, a Mataró, per veure la tasca que fa TecnoCampus (TCM) i, especialment, per comprovar de primera mà que les obres del nou centre universitari de transferència tecnològica empresarial, que fem des de l'esmpresa municipal PUMSA per encàrrec de TCM, només li falten un any per enllestir-se, menys i tot.
:
Rubiralta va dir que la clau es troba en el triangle format pel “coneixement, la ciutat i el territori” i que el TecnoCampus “aposta per aquesta idea”, en un “ecosistema” que servirà per fer “un canvi en la concepció de la ciutat de Mataró”. Elds diputats Montse Palma i Manuel Mas el van acompanyar a la ciutat de la que aquest darrer en fou Alcalde.
:
L'Alcalde Joan Antoni Baron, que anava acompanyat per la meva companya presidenta de TecnoCampus la regidora Alícia Romero, va fer notar el del “suport important de l’Estat” al projecte, que s'iniciarà amb el trasllat de les dues escoles universitàries de la ciutat, l'Escola Universitària del Maresme i l'Escola Universitària Politècnica de Mataró i que pot acollir un graduat d'infermeria vinculat a l'Hospital de Mataró, que vol fer aquest salt per convertir-se en hospital universitari.
:
Font i fotos: TCM i capgros.com.
:

diumenge, de setembre 13, 2009

Acte conjunt per l'acord de finançament

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, els tres partits del Govern d'Entesa vam decidir explicar conjuntament què representa l'Acord de Finançament a què vam arribar abans de l'estiu per un nou sistema per a totes les autonomies que significa un gran avenç descentralitzador i que, per Catalunya, és molt satisfactori. Ho farem referint-nos a l'actual moment de desplegament de l'Estatut en un clar avanç cap els drets nacionals i socials del país.
:
L'acte [Facebook] serà aquest dilluns dia 14 de setembre, a les 7:30 del vespre, a la Biblioteca Pública Pompeu Fabra, a la Plaça Occitània de Mataró [mapa]. Hi haurà la Consol Prados, diputada al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC, Antoni Soy, President d'ERC de Mataró, i Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya per ICV-EA, moderats pel periodista Oriol Burgada.
:
Crec que és bo destacar-ne alguna cosa. Primer, que l'acte sigui conjunt dels tres partits, en un país on hi ha molt poca tradició de fer coses junts a la llum pública. El propi Milà, per exemple, ha participat alguna vegada en actes del PSC, però recordo fa poc com van renyar (no des del seu partit) un regidor d'ERC que va acompanyar-nos en un acte públic al PSC.
:
Segon, que aprofitem la Diada, a més de festejar-la (alguns lamentant-se, com es veu que es fa festa en força llocs d'aquest país), per explicar quins avenços hi ha. No tot són derrotes el que hem de celebrar i el país necessita posar èmfasi també en les coses que van bé, per fixar-nos-hi bé.
:
Tercer, siguin bones notícies o no, els partits ens hem d'explicar més i millor als ciutadans. hem de ser més clars (especialment en temes difícils, copm els dels números, on és fàcil recórrer al sentimentalisme). Un (altre) article de l'Antoni Gutiérrez-Rubí, a El País de dijous, feia unes excel·lents recomanacions...
:
Bé, com que estem en pla ecumènic i pedagògic, us poso els enllaços als tres webs que, sobre el tema que parlarem dilluns, han preparat els respectius partits, el PSC, ICV-EA i ERC; i el del Govern de la Generalitat. Fins dilluns.
:

dissabte, de setembre 12, 2009

Nous centres educatius

:
La meva companya Conxita Calvo, regidora d'Educació, va explicar aquesta setmana com es presenta el curs escolar a Mataró. Una de les prioritats del Govern és l'educació i la formació [vegeu notícia a capgros.com] i, dins d'ella, assegurar l'escolarització de tots els infants que, fruit del nou baby boom (i de la manca de planificació de l'anterior Govern de la Generalitat), s'ha hagut de fer aquests darrers aanys amb la implicació activa d el'Ajuntament en el seu programa d'inversions.
:
El balanç és molt positiu. 22.365 alumnes d’educació especial, infantil de 1r i 2n cicle, primària i secundària obligatòria i post obligatòria comencen el nou curs escolar a Mataró amb l’estrena de nous equipaments educatius d'educació reglada, el CEIP Maria Mercè Marçal, el CEIP Montserrat Solà (desapareixen els barracots) i la nova Escola Bressol Els Garrofers. A banda de la formació reglada, aquest curs començaran a funcionar l’Escola Municipal de Música i el Centre de Formació Permanent Tres Roques. Contra la crisi, educació. [vegeu Guia de l'Ensenyament 2009].
:

La nota [aquí] recull el conjunt de reformes i millores que hi ha hagut al conjunt dels centres, algunes finançades amb el Fons Zapatero.
:
Foto: Una de les aules de la nova Escola Bressol Els Garrofers (© 2009 Ajuntament de Mataró).
:

divendres, de setembre 11, 2009

Política i espiritualitat

Dilluns, a El Periódico, em va agradar que hi publiquessin un article de l'assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, en el que proposa, d'una banda, l'adopció de tècniques de meditació i de retir espiritual com les que ja practiquen modernes empreses amb executius estressats i, d'una altra, en el que adverteix que l'espiritualitat, religiosa o no, hauria de formar part de l'agenda del socialisme democràtic.
:
Sens dubte, hi ha avui certa dicotomia entre les tècniques espitiruals i la pràctica religiosa. Les primeres ofereixen preciament la possibilitat de no contaminar-se de cap religió, ni de cap pes que les tregui de llur lleugeresa (sigui aquí dit amb tots els sentits), en acostar-se a l'interior de tu mateix. En vaig parlar fa poc aquí. Les religions (penso amb la catòlica després del Concili darrer) mantenen una certa distància amb les tècniques modernes per a la contemplció, com fins fa no massa la tenien amb les manifestacions de religiositat popular precisament perquè amaguen 'el pes' de la profunditat.
:
En el món de la política, contaminat també de les presses i de l'estrés, com a tot arreu una mica, el reclam de l'espai buit és avui almenys tan necessari com el que n'hem dit la 'conciliació' de la vida familiar amb la feina i les reunions. El model imperant de polític bo (desprès, abocat al treball, sense temps per foteses, unidireccional, competitiu) no hi ajuda gaire.
:
Per últim, la qüestió espiritual és força absent, especialment per a l'esquerra (però no tan sols). Ho ha estat en la majoria de societats europees, com deia també dilluns Tony Blair a The Guardian: "la fe ha estat tradicionalment absent a l'arena política del Regne Unit, que ha tendit a estar dominada pels discursos polítics i econòmics". D'aquí que, per exemple, en les relacions Església-Estat, no s'abordin més que com a simple joc d'interessos i no com a la recerca dels valors comuns o del paper positiu de les religions a les societats democràtiques.
:
En aquests tres contextos us convido a llegir l'article, del que n'extrec alguns fragments:
:
«No he parat ni un minut», és la frase recurrent que reflecteix una ocupació constant, sense pausa (descans) ni silencis (reflexió), cosa que perjudica enormement la qualitat de qualsevol tasca. Les empreses s’han adonat del potencial que per a la productivitat i la innovació tenen el silenci reflexiu i la calma serena.
:
Mentrestant, la política sembla que ignora totes aquestes consideracions i menysprea la meditació i la cura de l’esperit com a estructura medul·lar del caràcter dels nostres representants. La dimensió espiritual de la persona, per exemple, no pot ser ignorada, tampoc, des de l’esquerra renovadora, i molt menys encara des del socialisme democràtic, que té una base electoral i sociològica de cultura catòlica molt àmplia i un ancoratge històric amb les comunitats de base cristianes i els sectors renovadors de la jerarquia.
:
Però no estem parlant de religió ni d’esglésies. S’ha de multiplicar els gestos cap a les comunitats laiques i creients que estan compromeses amb l’acció social, sí; però també acostar-nos amb respecte i interès cap a altres espais de transcendència espiritual no específicament religiosa.
:
L’espiritualitat, entesa com el sentit que donem a les coses i a la nostra vida, permet fer residir en valors i principis els autèntics
reguladors del nostre comportament. I aquí és on rau el seu potencial per a la política. Un gestor públic ha de ser una persona de densitat moral i ètica, i per aconseguir-ho és imprescindible una actitud reflexiva i pausada i una vida interior rica i equilibrada.

Hi ha un nou espai per a la política meditada. La ciutadania ho està demanant a crits. La meditació, el silenci, el retir, l’estudi, han d’estar presents en la vida política i en els nostres líders. Necessitem polítics amb més capacitat d’escoltar el seu interior i de compartir experiències de profunda i intensa concentració personal.

Necessitem líders reflexius, capaços de meditar, de buscar en el seu equilibri personal la força i les idees que guiïn la seva activitat. Pot ser una dimensió religiosa, però no necessàriament.

El descrèdit de la política i dels polítics té a veure –i molt– amb el deteriorament del llenguatge polític. Digue’m com parles i et diré qui ets (i com ets). Hauríem de relaxar-nos, sí; però per pensar millor i veure si hi ha alguna cosa a l’interior que valgui la pena. I, només llavors, obrir la boca.
:

:
POST-SCRIPTUM: Diumenge 12 de desembre cita aquest article de Gutiérrez-Rubí Enric Juliana a La Vanguardia. També us recomano seguir el diàleg dels comentaris a aquest article al bloc de l'autor.
:

dijous, de setembre 10, 2009

Puta hipocresia

En aquest debat (?) mediàtic sobre si cal o no regular la prostitució, m'ha semblat molt oportú el post de Gregorio Luri de l'altre dia, del que n'extrec uns fragments:
:
El mismo diario barcelonés que en su sección de anuncios no tiene reparos en publicar (previo cobro, claro) todo tipo de ofertas sexuales de (entre otras) "jovencitas insaciables", "culonas", "maduras peludas", "universitarias", "chicas dulces", "separadas", "orientales", "amas de casas", "yayas", "travestis", "maduritas fiesteras", "esclavas", "muñequitas en minifalda" y hasta de "mujeronas mexicas" (y me ahorro las ofertas explícitas), se anda rasgando las vestiduras en cada edición de los últimos días al descubrir que hay putas en las calles de Barcelona.

A las burguesas de antaño no les molestaba tanto la presencia de la prostitución callejera, porque estaban convencidas de que era frente a las mujeres de mala vida como se ponía de realce toda su dignidad de señoras de bien. Me parecen mucho menos fariseas que la prensa que leo estos días, que en unas páginas vende indignación a sus lectores puritanos y en otras ejerce la alcahuetería.

En el fondo todo se reduce a la constatación elemental de que hay putas y putas. Es sobre todo en las cosas del sexo donde se pone más claramente de manifiesto la existencia de hiperclases, clases, subclases e infraclases sociales. Me parece que si las infraputas son las únicas que nos molestan es porque su mera existencia pone en cuestión todo el optimismo antropológico de los modernos. Y, sin embargo, las estadísticas aseguran que, a pesar de los pesares también en nuestra Barcelona postmoderna hay cada vez más putas.
:

dimecres, de setembre 09, 2009

La CiU sensata

Segons informa El 9 nou (d'on he tret la foto, de Jordi Puig), l'Alcalde de Vic, Josep M. Vila d'Abadal (a la deta) s'ha negat a incloure una moció de la CUP al Ple de l'Ajuntament en què reclamava a l’Ajuntament autorització i suport “per poder dur a terme una consulta a la població” en els pròxims sis mesos, així com suport per muntar l’operatiu necessari per recollir firmes a favor d’un referèndum d’autodeterminació a escala nacional, segons la crònica de Josep Comajoan.
:
Els arguments de l'Alcalde, de CiU, són força assenyats i coincideixen amb el que hem mantingut els socialistes davant el suport de l’Ajuntament d’Arenys de Munt a una consulta popular sobre la independència de Catalunya. Ep, no contra la consulta (que la pot fer qui vulgui quan vulgui i com vulgui), sinó en el suport d'una administració a un fet que no és de la seva competència.
:
Els tres motius de l'Alcalde Vila d’Abadal són, sempre segons la notícia, (1) l’acord al qual haurien arribat els grups municipals de Vic per no incloure en l’ordre del dia dels plens qüestions que no afectin directament l’àmbit municipal; (2) que les consultes com la que es farà a Arenysm “acaben generant frustració a la gent” (afegeix: “Em sap greu, perquè sóc molt assembleari, però mai he estat a favor de fer coses que no siguin útils utilitzant la població”); i (3) que “A Vic no ens fa falta la Falange, no hem de buscar motius que ens portin l’extrema dreta a Vic, que ja li tenim”.
:
Són arguments sòlids, tots tres, ben clars. Una cosa és que l'Alcalde sigui nacionalista, fins i tot independentista, i una altra molt diferent saltar-se les lleis (i el sentit comú... si és que ens estimem de veres Catalunya com un sol poble) per voler imposar les teves idees. Vila d'Abadal, així, continua la tradició del nacionalisme moderat a Catalunya, que va saber arreplegar àmplies capes de la societat en un catalanisme transversal que buscava el comú denominador en la defensa del país, allunyant-se dels extrems, que mai no construeixen res.
:
Contrasta, aquesta tradició que va donar tants bons resultats a CiU, amb la deriva que sembla haver pres l'actual direcció de la formació nacionalista, especialment el seu líder a Mataró (que es va estrenar demanant un pacte amb el PP). Mora (la foto és seva), en un post recent al seu bloc (que no admet comentaris, visca la participació!) creu que utilitzar aquests arguments, a Catalunya, com fem els del PSC, equival a 'no existir' (de nou la ínfules totalitàries). Jo només sé que el senyor Vila d'Abadal existeix com Alcalde i que Mora no. La sensatesa té aquestes coses, potser.
:
Diu també que "la mordassa els fa incapaços de reconèixer el que és una iniciativa popular que no es podrà aturar perquè és, senzillament, democràcia", amagant que CiU (i la resta de partits, per cert) van no admetre a tràmit al Parlament la iniciativa legislativa popular que plantejava fer el mateix a Catalunya. Farà ara un escrit contra el representant de CiU a la Mesa del Parlament, o contra l'Alcalde de Vic?
:

dimarts, de setembre 08, 2009

Rangel i Arenys de Munt

Un dels millors escrits que he trobat sobre la consulta que Arenys de Munt farà sobre l'autodeterminació (cap problema en què ho munti una entitat, sí que un ajuntament s'extralimiti en les seves funcions) i, especialment, de la irresponsabilitat de tanta excitació d'una ideologia, la independentista, és el que ha escrit Joan Rangel, delegat del Govern a Catalunya, al seu bloc.
:
Us el reproduïré a continuació, però abans, deixeu-me fer notar dues coses. Una, que ha hagut d'haver-hi una agressió a la seu del PSC per veure de què palrem quan parlem de determinats riscos en la voluntat d'hegemonització política d'una ideologia sobre les altres. Dues, que la identificació del catalanisme, o bona part d'ell, amb el projecte independentista, no fa més catalanistes... en fa menys. Tots els ciutadans de Catalunya que no ho són, d'independentistes (més d'un 80% segons les darreres enquestes del CEO), es veuran impel·lits a fugir de qualsevol projecte transversal com el que el catalanisme havia suposat a Catalunya, com a mínim des de l'antifranquisme i la transició fins avui. En vaig parlar aquí i aquí.
:

En defensa de la Constitució i l'Estatut

Vista la situació política que estem vivint a casa nostra, el posicionament d’alguns dirigents polítics i l’opinió publicada, crec en la necessitat de reiterar públicament, en tant que demòcrata, catalanista i socialista, el meu ple suport a la Constitució Espanyola i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Com a demòcrata i socialista, perquè defenso sense reserves un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Però les normes no garanteixen la convivència, la cohesió social i el progrés per si soles. Cal conrear els valors que informen el sistema i transmetre des de totes les instàncies democràtiques aquests valors a la societat. Per aquest motiu, m’entristeix veure com alguns responsables polítics, moguts només per interessos partidaris i purament tacticistes els posen en crisi a conveniència. Fent-ho, ataquen les arrels del sistema i aconsegueixen l’allunyament dels ciutadans de la política.

També defenso la Constitució com a catalanista, perquè ha donat pas a la descentralització del poder polític i al desenvolupament de les nostres Institucions d’autogovern, com mai havia estat possible. La seva defensa em legitima per reclamar-ne la seva reforma, a través dels mecanismes que en ella s’hi contemplen, per convertir Espanya en un Estat plenament Federal. Finalment, afirmo la plena constitucionalitat de l’Estatut, sense necessitat de desacreditar cap Institució, perquè el paper dels socialistes en la seva tramitació i aprovació és la garantia de que tots els seus preceptes tenen una interpretació clarament constitucional.

Defensar la Constitució i l’Estatut implica defensar íntegrament l’Estat social i democràtic de Dret. Les regles del joc democràtic ens vinculen plenament a persones i Institucions. No s’hi val jugar al seu compliment o incompliment per motius d’oportunitat o interès partidari. No s’hi val a fer-ne una interpretació capciosa i a benefici propi.

En aquest punt em refereixo a tot l’enrenou que s’ha produït a ran d’una decisió errònia de l’Ajuntament d’Arenys de Munt. Errònia jurídicament doncs, tal com afirma el Jutjat Contenciós Administratiu 14 de Barcelona, s’ha extralimitat clarament en les seves competències, com també errònia políticament perquè ha assumit com govern municipal una iniciativa partidària que res te a veure amb les atribucions municipals, tal com recordava la portaveu del grup del PSC, tot argumentant el vot en contra d’aquesta decisió.

No deixa de sorprendre l’allau de crítiques que alguns polítics han formulat a l’actuació judicial o a la de l’Administració de l’Estat, que s’han limitat a jugar el rol que la democràcia els assigna. Crítiques pròpies de qui pretén fer un ús capciós de l’Estat de Dret, no acceptant amb totes les conseqüències i sense reserves les regles del joc democràtic. Crítiques i condemnes que, tot i afirmar que son persones de “seny”, no han formulat als autors de l’agressió soferta pel PSC d’Arenys de Munt. El seu silenci els denuncia.

:

dilluns, de setembre 07, 2009

L'abans mític

El passat 14 d'agost em va agradar l'article que publicava a l'Avui Salvador Cardús contra el costum d'atribuir a un passat sense màcula totes les bondats que ens roba la realitat present, que ens costa tant de gestionar. "És, amb tota probabilitat, l’expressió d’una profunda crisi de confiança en la modernitat", diu. "Només un cert relativisme cultural acomplexat pot disculpar els llindars de brutalitat que trobem en el món antic i que ara, afortunadament, ens escandalitzen com mai no ho havien fet", hi afegeix.
:
L'autor es pregunta per què d'aquesta nostàlgia, quins són els motius que ens fan reconstruir imaginàriament un passat idíl·lic en contraposició a les contradiccions del present. Encara que, de fet, "la paradoxa és que, fins i tot determinats retorns als suposats valors o estils de vida del passat, són resultat d’una lectura actual, moderna i, per tant, anacrònica de l’abans, i no pas d’una aproximació des dels criteris culturals dels temps on es van a pescar aquests estils de vida". Així, Cardús defensa l'ús de la química en els aliments i la progressió que ha tingut 'agricuñtura per fer més extensiu el seu ús comercial.
:
Sens dubte, podríem posar molts exemples. Un dels que més m'he trobat darrerament, quan sembla emergir un neoconservadurisme estètic a les nostres ciutats transformades per la democràcia, és en la reivindicació del paisatge 'd'abans' (mai no sé si es refereixen a l'Edat de Pedra o a la dissol·lució dels Beatles), més enllà del valor intrínsec de les peces que el conformen. No són les peces, és el context el que es demana. Una mena de Porta Aventura aplicat a les nostres ciutats. Fa pocs dies en parlava en un post dedicat a les fotos de Miquel Sala, i n'he parlat al post 'Patrimoni i reencantament' i a 'Mataró no és un parc temàtic', des del qual hi ha altres enllaços propis.
:
El millor de l'article és el final, i aquí us el deixo.
:
L’elogi acrític i descontextualitzat d’un abans generalment fictici mostra tant un profund desafecte envers el present com una gran desconfiança respecte de les possibilitats de construir un futur millor. Des del meu punt de vista, aquest tipus de perspectives generen entre la població actituds passives, poc propícies a aconseguir canviar allò que precisament critiquen. Vull dir que la crítica al present es fa en nom del progrés, però, en emmirallar-se en l’abans, l’actitud resultant és conservadora. No cal que digui que, amb totes les pegues que es vulgui, jo estimo el present i no enyoro el passat per a res. Ja se sap que no es pot repicar i anar a la processó, i per tant, la tria –si fos possible– seria entre tot l’abans tal com era, o el present imperfecte, però millorable. Perdonin la ingenuïtat, però sóc dels que creuen en un futur millor.
:
Foto: Quico Melero.
:

diumenge, de setembre 06, 2009

Mística, màgia o subconscient *

Aprofitant el Festival de Músiques Religioses de Girona, el Bòlit (embrió del que serà el gran centre d'art contemporani de la ciutat) mostra el treball de tres vídeoartistes lligat al món de la mística i la seva particular visió de la transcendència. El primer d'ells és Bill Viola, recent Premi Internacional de Catalunya i el vídeoartista més rellevant del món, segurament. El seu treball ha estat sempre vinculat a aquestes preocupacions i, especialment, a la relectura estètica de la imatgeria religiosa com a metàfora dels trànsits importants de la vida. Aquí, a The Messenger (1996), una ins-tal·lació que ocupa amb molta eficàcia la capella romànica de Sant Nicolau, inclou un vídeo (creat per ser exposat a la catedral de Durham), amb la imatge d'un home nu que emergeix i s'enfonsa dins l'aigua ens remet a aquest cicle vital sense continuïtat de neixement i mort entre els quals hi ha les vides de tots nosaltres, separades i lligades alhora amb aquest 'altre' medi, expectants, despistades. Com a fil conductor, l'aigua (els cristians neixem -bateig- i morim -exèquies- amb aquest símbol) i el despullament, és a dir, l'abandó de la 'terra' i els seus lligams malgrat que només ells, o el que fem amb ells, donen sentit al trajecte. Aquesta seria la visió 'mística' a la que al·ludeix el títol de la mostra, 'les nits fosques de l'ànima', en referència a Sant Joan de la Creu.

Les altres dues visions poden veure's a les sales de la Rambla i reflexionen sobre el pes de la cultura occidental en la cultura associada a 'allò que no podem narrar' i que, curiosament, el vídeo, com tot l'art al llarg de la història, ens pot oferir avui des de noves perspectives. Una, de Manuel Saiz, A New Chance for a Symbolic Dimension (2005), se centra en l'aspecte de la màgia, de les 'visions', amb una relectura irònica d'un fragment d'un antic film de Bergman, Ansiktet (1958). "Però aquest senyor té visions o no?" es pregunten els personatges d'aquell film, com avui ens preguntem sobre si existeix Déu, sobre l'amor, o sobre per què és tan rara la poesia. La ironia com a resposta a la pèrdua del llenguatge simbòlic i, alhora, l'art com a reducte d'aquest llenguatge. L'altra, de Toni Serra, Istishara Archives (2006), prefereix els arguments del subconscient per referir-se al món transcendent. Tres imatges de la guerra, un vídeo joc que banalitza l'horror, testimonis de les víctimes i una desfilada militar després de la Guerra del Golf, que s'alternen com un tríptic medieval que recull tres narracions per referir-se al mateix fet.

El Bòlit ens proposa aquestes tres maneres de mirar com diem i com ens relacionem amb l'espai més íntim de nosaltres, aquell que recull els nostres interessos i valors i s'hi relaciona de tu a tu. La immersió mística, la perplexitat davant els símbols o les experiències mítiques o sobrenaturals i el subconscient polièdric. Visitar-ho, o proposar noves visions, és una bona manera de començar a pensar sobre com vivim nosaltres amb el nostre interior, amb els nostres valors. I imaginar quins símbols els poden representar. Després, els enregistreu en vídeo.

* article per ala revista Valors (setembre 2009)
L'exposició "Nits fosques de l'ànima", amb instal·lacions de Manuel Saiz, Toni Serra i Bill Viola, és a la Capella de Sant Nicolau, Plaça de Santa Llúcia, 1 / Girona) i a Bòlit La Rambla (Rambla de la Llibertat, 1 / Girona), fins el 20 de setembre de 2009. Més info a
http://www.bolit.cat/.

:

dissabte, de setembre 05, 2009

Wagner cristià-budista

Un ensayo de Hans Küng, Musik und Religion, concede mucho valor a la síntesis budista y cristiana que se produce en el Richard Wagner tardío. Y recuerda una frase de Arnold Toynbee: el gran tema del siglo XX no es la invención de la bomba atómica sino el inicio de un encuentro entre el cristianismo y las religiones orientales (especialmente el budismo).

Sólo estas dos religiones -al decir de Henri Lubac- se alzan a un concepto de amor que rebasa el horizonte en que otras culturas y civilizaciones se estancan. Un concepto como el que enuncia el bello himno
Ubi caritas est vera/ Deus ibi est (donde hay verdadera caridad/Allí está Dios) es característico de esa religión de grandes contrastes que es el cristianismo.

De Francisco de Asís a Vicente Ferrer (que acaba de morir en la India), o a través de los avatares de los Bodhisattva budistas, se traza el arco de las más sublimes creaciones religiosas de la humanidad. En ellas el más desinteresado amor establece el patrón mismo de lo que por Santidad puede entenderse. Schopenhauer no se equivocó al trazar el ascenso del genio artístico al héroe ético, y de éste al santo cristiano-budista.

El cristianismo tuvo su Inquisición, pero también fue
fons et origo de los Derechos Humanos. El budismo no pudo implantarse en la India, en donde nació, por imperar allí la onto-teodicea de las castas, o del fatalismo dharma/karma. Hoy hay menos budistas en la India que cristianos. El diálogo cada vez más necesario entre Oriente y Occidente tiene en este registro religioso uno de sus principales incentivos.
:
Eugenio Trías, "Sabuduría y compasión", fragment, a ABC, 5.5.2009.
:

divendres, de setembre 04, 2009

Energies renovables i feina

Els experts diuen que un camp en el que l'economia creixerà és el de les energies renovables, tant com a factor de reorientació del sector immobiliari (fent habitatges més eficients i, per tant, de consum menys costós) com a factor de seguretat davant les fonts energètiques actuals: es basen moltes d'elles en matèries fòssils que s'extingiran i ens fan depenents d'altres països. Alguns ja compten que en els propers 20 anys el sector crearà tan sols a Espanya 600.000 llocs de treball, com publicava aquest estiu El País, encara que amb les reticències d'estudis que creuen que aquests llocs es creen destruint-ne d'altres dels sectors més tradicionals a un ritme superior.
:
"Así", diu la notícia, "con datos correspondientes a 2007, tanto el Instituto Sindical de Trabajo, Ambiente y Salud (ISTAS) como la Asociación Empresarial Eólica (AEE) cifran en 189.000 empleos los generados en el sector de renovables entre puestos directos e indirectos. De ellos, 37.730 corresponderían al sector de la energía eólica. España, según la European Wind Energy Association (EWEA) sólo sería superada por Alemania (38.000 puestos de trabajo directos) en volumen de empleo eólico, según los números del año 2007".
:
En contra s'hi ha manifestat el professor Gabriel Calzada, del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos, que ha dirigit l'estudi Efectos del Apoyo Público a las Energías Renovables sobre el Empleo i que creu que cada un d'aquests llocs de treball a Espanya amb subvencions en suposa la destrucció de 2,2 llocs més de mitjana. El diari Público ha posat de manifest què i qui hi ha al darrere d'aquest embat negacionista que pretén pressionar Barack Obama perquè es faci enrere delñs passo que ha fet en aquest sentit.
:
El debat és obert i probablement al darrere hi ha molts interessos, però sembla bastant obvi que el model energètic vigent té força deficiències i que caldrà reconvertir-lo. I, com en tota reconversió, hi ha reticències fortes al canvi.
:

dijous, de setembre 03, 2009

Ara sí que ja et pots casar

Fa un temps, als inicis d'obrir aquest bloc, donat que hi anava publicant poemes, una lectora me'n va demanar alguns per triar-ne a la seva cerimònia nupcial. N'hi vaig fer un recull que ara no trobo. No sé com li va anar, ni el casament ni el matrimoni, però espero que bé. D'altra banda, de vegades em toca oficiar casaments quan he de substituir l'Alcalde, cosa que em fa pensar sovint sobre el tema de la cerimònia i la possible relació amb els textos que s'hi diuen. Costa una mica, certament. Costa més, encara, quan saps que s'atorga a aquell moment una transcendència en la que tu no saps massa si fas nosa o què... En fi.
:
Ara, en Jaume Subirana ha fet l'esforç per tots nosaltres i ha cercat 50 peces que poden ser llegides el dia que et casis al llibre Per dir sí. 50 poemes per a casaments (Ara Llibres, Barcelona, 2009, aquí el bloc). Si te n'agrada més d'una, cap problema, o et cases més vegades o fas allargar l'acte, encara que és més corrent fer el primer.
:
Fora bromes, l'autor proposa autors catalans, castellans i traduccions d'autors estrangers de tots els temps de manera molt adequada. Inclou alhora tant anònims com passatges bíblics (de fet, el primer que vaig recomanar a la citada lectora va ser algun d'ells, especialment els extrets del Càntic dels càntics, el llibre de capçalera de l'erotisme). També serveix de llibre normal, que diríem, que mai no fa mal de llegir o de rellegir, com tampoc no hauria de fer mal rellegir o reviure les bodes.
:
Com a pròleg, l'autor ha posat un escrit de Charles Darwin en el que, en forma de llista, enumera els pros i contres de casar-se ("Aquesta és la qüestió", es diu, i aquí el teniu en l'anglès original). La seva practicitat és tan sincera que més d'un s'hi veurà còmicament reflectit. Sigui com sigui, és una molt bona lectura, es pot dur al damunt i llegir trossos. A bodes em convides.
: