Viacrucis i processons
:
:
:1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica
Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.
Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè
afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.
2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social
La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi
féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel·lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.
Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.
Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.
3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble
Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són qüestions absolutament vitals.
Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som bel·ligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d’enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d’identitarismes
populistes i demagògics enfrontats.
Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es
renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.
4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica
Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia. Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.
5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura
Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat col·lectiva del nostre país comença a l’escola. La força i la qualitat de le’scola pública són la base del futur del país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement, autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L’educació és el nostre instrument bàsic d’unitat civil i d’oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliuresi responsables, es genera a l’escola.
6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa
Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra dentitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra ls qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels
pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa sense fronteres, més integrada políticament, com a condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, regular els mercats financers, i garantir la cohesió social de les nostres societats i els drets individuals i col·lectius dels ciutadans i ciutadanes.
Aquesta setmana hem vist a la revista Capgròs el que tots sopitàvem. Juan Carlos Ferrando, regidor del PP a l'Ajuntament de Mataró que va plegar quan va descobrir-se que havia mediat davant l'Ajuntament per sondejar l'obertura d'un prostíbul (i mà dreta del seu líder municipal, Paulí Mojedano), reconeix en una entrevista que ha hagut de dimitir per no poder defensar les seves idees i resultar molest al PP. "Jo crec que una persona, quan creu que no pot portar a terme les seves idees, el millor que pot fer és marxar. Tot va anar molt ràpid, però vaig veure clarament que no tenia possibilitats de continuar defensant el que jo volia defensar, i que la meva permanència al PPC podia fer dany al projecte de Mataró", respon quan se li pregunta el motiu de la seva marxa.
Ferrando, exmilitant falangista, també suggereix que va ser el PP qui el va instar a plegar. "Si aquestes persones creuen que ja no pots ajudar al projecte, el més decent és marxar", afrirma.
Més endavant, Ferrando, que ha estat motiu de polèmica en infringir la llei amb l'ús de dades personals o en fer un mal ús de la bandera espanyola en un casament, creu que ell pot resultar incòmode amb la imatge que el PP vol implantar. "El que sé és que en un partit que planteja una alternativa àmplia i moderada i que vol ser de govern com el PPC, una persona reivindicativa pot arribar a ser molesta o incòmode. Realment, jo era un element incòmode", diu, i manté que "sóc coherent i tot el que és políticament correcte me la porta fluixa". Ja ho hem vist, ja.
.
Aquí teniu el vídeo promocional del web CatalunyaReligio.cat, del que us parlava abans-ahir amb motiu de la publicació dels mapes de tres realitats de la Setmana Santa catalana per cert, hi ha més realitats i probablement més rellevants des del punt de vista religiós, però que podeu trobar a qualsevol església del país. En aquest vídeo donen suport al projecte el filòsof Francesc Torralba, que no sé quan troba el temps d'escriure tant, la germana benedictina Teresa Forcades, ara ja famosa mundial, i el periodista Ramon Colom, que no el teníem massa vist en iniciatives com aquesta.
En tot cas, des d'aquest portal estic col·laborant amb la publicació simultània en ell i a www.ramonbassas.cat dels posts que faig de temàtica religiosa, entre d'altres col·laboracions, i al marge de les meves activitats polítiques, òbviament. Sempre dic que jo, de fet, ni m'hi considero molt, de religiós, ni hi entenc massa, encara que sembli el contrari (Internet magnifica les coses). Això sí, he decidit sortir de l'armari, com qui diu (el símil és d'Albert Sàez). I mostrar amb anturalitat que un pot ser cristià, de la mateixa manera que pot ser d'un equip de futbol, li pot agradar una determinada música o té unes idees determinades. I que aquestes identitats (que ens dibuixen) tampoc no acaben de definir ben bé què som.
D'altra banda, crec que el fet religiós a Catalunya, i no tan sols a Catalunya, té importants dèficits comunicatius. A banda de pederastes, l'Església, i el conjunt de religions presents al país que també hi tenen cabuda, té realitats molt més edificants. Disculpeu l'acudit, però ja menteneu. Per últim, el debat sobre la presència pública de la religió és un debat vivíssim, sigui per les noves realitats religioses amb què s'enfronta el país, sigui per l'evident pèrdua de referents religiosos en la cultura actual, sigui per la recerca de noves vies espirituals, sigui perquè l'Església catalana s'està espavilant quant al seu pes al món (el viatge del Papa és una mostra evident), sigui perquè hi ha realitats punyents que tan sols troben en institucions religioses algun camí d'acollida, sigui pel que sigui. I em plau posar-hi el meu granet de sorra. Aquell gra de sorra de la descendència d'Abraham, potser.
:
::
La afirmación del sentido no es específica del hombre, sino de la vida. Estar vivo es estar sometido a la lógica del sentido (como orden estricto de sucesión: nacimiento, reproducción, muerte: la vida es el orden que le es posible alcanzar provisionalmente al caos). Lo específico del hombre es que además de sentirse biológicamente vivo, necesita sentirse existencialmente sano y su salud está asociada a la constatación del sentido (en caso contrario decimos que está enajenado). Esta es su enfermedad paradójica: es un animal enfermo porque a diferencia de cualquier otro animal (que sólo necesita afirmar su vida), él necesita buscar para su vida el cobijo del sentido (de la lógica, de la ciencia... y, en definitiva, de un tipo u otro de providencia).
:
:Únicament amb el poder de l'art, [Orfeu] aconseguí civilitzar almenys temporalment el món incalculable, salvatge i violent, fer-lo més amable. És considerat com a fundador del matrimoni, curiosament, també de la pederàstia, i com a inventor de la màgia (...). Jesús superava Orfeu en tots els sentits (...) i havia amansit l'animal més ferotge de tots, o sigui, l'home, el qual Jesús tornava a portar al cel. Encara més, no solament havia desafiat la mort, sinó que l'havia vençuda de fet (...).:La història d'Orfeu ens afecta fins al dia d'avui perquè és la història d'un fracàs. El meravellós intent de conciliar les dues misterioses forces naturals de l'existència humana, l'amor i la mort (...) li va fallar.
:
Dissabte a la nit vaig assistir al concert de Gerard Quintana, a Mataró. Ni la predisposició (força gent propera m'havia fet cara rara i em deia 'és que a mi no m'agrada') ni part del resultat semblen massa favorables, la veritat [vegeu crònica de DiaridelaMúsica.com, d'on he tret el vídeo, i de Capgròs]. Però a mi m'agradaria destacar alguna de les impressions positives que hi vaig treure.
:
La primera, els temes. Tant de les lletres d'ell com de les prestades, almenys en les que més em vaig fixar, traspua la idea de l'ambivalència, del mirall que l'entorn (els altres, l'altre, l'enemic, la parella...) significa per nosaltres. Alguns exemples, "La por", d'Eduard Escofet; "La meuca de l'eunuc", de Mònica Casamiquela; una que no sé com es diu que equipara l'amor i l'odi; o "Al cel". Mirall i complement, alhora, dels éssers que convivim amb diversos 'jo' i no els coneixem massa a tots. També m'agrada que l'actitud, davant d'això, combini la tendresa cap a l'ésser en qui conviuen 'jos' contradictoris amb la necessitat de criteri, de pauta, de valor personal, de premissa ètica. A mi, aquesta línia argumental de les peces de Gerard Quintana, és la que més m'interessa d'ell. I crec que és de les més originals en el panorama musical (i cultural) català.
:
La segona, els autors, que em semblen magnífics i -en canvi- segurament desconeguts fins i tot pels més avesats en poesia. Em sembla fantàstic 'descobrir' per la cultura de masses (encara que de masses n'érem poques) poetes que són la mar de bons. I la poesia, de fet, és feta bé per recitar o per cantar, no ens enganyem.
:
La tercera, encara que jo d'això no en sé ni un borrall, la música. Si bé es bo destacar l'esforç de la 'fusió', de cercar un llenguatge propi més enllà del conegut i provar amb l'eclecticisme (al cap i a la fi, són signes del temps), el Quintana que brilla, i emociona, és el que interpreta Dylan, el que depura l'excés, el que canta sense més pretensions (i es limita sobretot a cantar). Algunes peces d'aquest nou disc (que encara no tinc) podrien acostar-s'hi, perquè -de fet- sabem que pot donar-ho.
:
:
Demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Ara en diuen De les Dones, però em permetreu que em quedi amb el nom original, que no vol dir exactament el mateix. És una jornada reivindicativa, una jornada que permet acostar-se a les diferències que per raó de gènere encara hi ha a les feines i en el repartiment del treball a la nostra societat. I com, a la condició de treballadora, afegeix la de dona, amb igual orgull i incrementant-ne els greuges. Aquí i arreu del món.
I això no treu, és clar, dues coses més que cal dir aquest dia i cada dia. En primer lloc, que el combat contra les discriminacions i els prejudicis és molt ampli, actual i s'estén arreu. A la discriminació per ser dona, l'acompanya la dels gais, la de les races. I que va sumant. La discriminació religiosa, per exemple, s'ha incrementat arreu del món els darrers anys i té els cristians com a principal col·lectiu afectat. Aquí, a la societat lliure d'Occident, la subtil eliminació de la presència pública de fet religiós que pretenen alguns, pensant que es tracta de quelcom 'privat', remet als antics consells sobre com viure la condició de dona, o d'homosexual, o de negre. No n'estem exempts de crear noves discriminacions. Sense anar més lluny (i perdoneu l'autoreferència, però és que sembla un acudit), l'altre dia un respectable senyor es ficava amb mi perquè sóc baixet. Compte, hi ha un substrat de pensament que margina 'la gent que no serveix': els avis que queden lletjos a les misses o els mítings, o que ens fan nosa amb les seves precarietats; els treballadors sense formació ni experiència que queden a l'atur ("haver-se espavilat", sento); els personatges televisius que són la riota de tothom fent guanyar audiència per les seves mancances, la seva mala educació, la seva vida més o menys desordenada, etc. Els nous 'salvatges'.
I una segona cosa que cal dir aquest Dia. Em refereixo a la necessitat d'introduir valors lligats a la feminitat, i que no són pas exclusius de les dones, al conjunt de les nostres vides. Em refereixo als que s'atribuïen a la deessa Venus contra els que emanen de Mart, talment com les seves respectives constel·lacions si és que hi tenen res a veure, i que Pitàgores recollia amb la dualitat masculí-femení, com ens feia veure Lluís Serra fa poc. Una política més dolça, més quotidiana, més pràctica; unes relacions socials i personals més afectives; un temps menys lliurat a la feina, etc. Més o menys el que ve a dir Benedetti en el poema que us he posat amb vídeo. I amb la seva veu.
Dilluns dia 8, 12 del migdia, Lectura del Manifest del 8 de març davant l'Ajuntament de Mataró.
Il·lustracions: Fotograma de Freaks (1932), i de Carlo Saraceni, Angelets, Venus i Mart (1615)
.
* article per a la revista Valors (març 2010)
L'obra recent d'Antoni Tàpies es pot veure a la Galeria Toni Tàpies, Consell de Cent 282, Barcelona, fins el proper 18 de març. Les il·lustracions formen part de l'exposició.