«Sense el pragmatisme localista, la política és pura demagògia, i sense les il·lusions superiors és pura mediocritat administrativa i, en la nostra situació, mediocritat provinciana acusadíssima.» (p. 14)
«Aquesta posició [de Prat de la Riba] havia de topar amb la gram majoria del país, formada [...] en els hàbits, vicis, inclinacions d'un passat històric aclaparador, anormal i d'una morbositat difícil. Era una posició passiva però crítica, sentimentaloide però sarcàstica, d'una inèrcia d'aspecte pensarós però estèril. Era una opinió que de la política només li agradava la part externa, els focs d'encenalls, l'anecdotisme frenètic. A ningú no se li havia ocorregut que la finalitat de la política consisteix en el govern, en l'aprofitament d'unes determinades intel·ligències per crear, per a fomentar uns interessos generals, per a promoure institucions que Prat volia autèntiques.» (pp. 33-34)
«Prat ho veia clar: és preferible —deia— tenir cent mil catalans que només tinguin un u per cent d'esperit catalanista que mil catalans completament catqequitzats. I és millor —afegia— perquè aquest miler, ja el tenim, i, guanyat l'u per cent dels altres, arribar al cent per cent és una qüestió de temps.» (p. 40)
«[Prat deia que] a Cambó no li interessaven els catalanistes convençuts, perquè ja els tenia. Els que li interessaven apassionadament eren els hipotètics.» (p. 48)
[Cita de Popeu Fabra:] «L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua mevieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles d ela decadència literària i de supeditació a una llengua forastera.» (p. 75)
«Les situacions d'anarquia no han creat mai res; és un principi d'ordre que ajuda a vècer la tendència al mínim esforç, a la peresa mental i a l'esterilitat. [...] Si l'escriptor té força creadora, la convenció gramatical no li és mai un obstacle ni un entrebanc: més aviat li és una facilitat.» (p. 87)
«[Llegint Joaquim Ruyra] primer em vaig quedar sorprès [...]. Després em vaig entusiasmar. Després, encara, m'agaà una fascinació morbosa er la seva escriptura. Aquesta fascinació era, en el meu interior, tant més estranya per tal com en l'obra de Ruyra no hi ha cap idea que em pugui interessar. [...] Malgrat aquesta falta del que jo considero la sal de la vida, de les idees en tant que síntesis, vaig quedar meravellat.» (p. 113)
«El català sol ser un apassionat amb compensacions.» (p. 241)
«Com saben les persones que m'han tracta i em tracten, jo sóc un conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa. No hi ha necessitat, em sembla, de matar prematurament i abans d'hora ningú. si la naturalesa es dedica a aquesta feina d'una manera tan ordenada i perfecta. [...] En definitiva, el conservador és l'home capaç de viure amb els seus semblants.» (p. 281)
«De tota la Península, és a Catalunya on hi ha més individualistes per metre quadrat. Aquesta característica, aquesta acusadíssima característica, explica la grandesa i la misèria de la nostra economia, la grandesa i la misèria de la nostra política, la grandesa i la misèria del nostre món itel·lectual.» (p. 293)
«Riba deia de mi que era "un alcaloide del sentit comú" —diré tot passant que conceptuo aquest elogi tan gran que no en vull d'altre.» (p. 358)
«L'afecte no sol ésser moneda corrent entre els intel·lectuals i encara menys entre els artistes [...]. El sanguinari ofici que practiquen és inhumà- És inhumà en el sentit del dèficit que es produeix entre l'esforç i el resultat. En el nostre país aquest dèficit és fabulós, perquè el resultat és nul i inexistent, sobretot el més satisfactori, que és el resultat social. Per això la nostra literatura no pot ser res més que una cosa de capellans, de candidats a capellans i de senyoretes, vull dir per a persones que han nascut per a l'habitabilitat del sacrifici sistemàtic.» (pp. 358-359)
«En definitiva, els intel·lectuals que han estat sempre més ben compresos a tot arreu han estat els cínics i els enzes.» (p. 363)
«Xènius [...] estirà tant la corda, que caigué en la banda oposada, creant un cultisme de tipus estetitzant, pràcticament dialectal i singularista. Ës un d'aquells escriptors que creuen que es pot donar més durada i més elegància a una frase destruint la simplicitat meravellosa del seu geni, posant, per exemple, la coma on no la posa tothom, sinó una mica més endavant o una mica més endarrera.» (p. 368)
[Francesc d'A. Galí deia que] «la Mancomunitat [...] és l'organisme públic d'aparença més modesta però de més gran transcendència que aquest país ha tingut en molst segles d'indiferència i d'inanitat total.» (p. 427)
«[Joan Crexells] no era pas un humanista de reflex i de segona mà, un humanista com els que sol donar el país, de bona butaca, copetes de licor clerical, formulador de sentències òbvies, creador d'intrigues permanents i mantenidor d'odis africans.» (p. 443)
«Quan jo tenia disset anys, en aquella edat e què l'esperit és com una esponja que absorbeix les ficcions externes.» (p. 519)
«En aquell moment a Barcelona es podia fer un ressopó magnífic [...] per tretze o catorze rals. Una dona agradable valia tres pessetes. Una absenta deliciosa, fresca, gelada, costava cinc rals. Un diari es feia badant i fumant. La ineluctable aparició matinal del paper semblava deguda, més que res, al fet que a unes quantes persones els agradava d'anar al llit tard.» (p. 608)
Extractes de Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, OC XI, Ed. Destino, Barcelona, 1980 (2)
