Primera trobada | Amb la seguretat no s'hi juga

Aquest és el post número 1000, crec.
:

Primera trobada
:

:
Ahir, a la seu socialista del barri de Cerdanyola, vam mantenir la primera trobada de la candidatura del PSC a les properes eleccions municipals. A punt per sortir a tot arreu a mobilitzar el màxim nmbre d'electors, les dones i es homes de Baron vam començar a actuar com a equip, com a equip de Govern. El nostre compromís és pels quatre anys, independentment del nombre de regidors/es que obtinguem. Som els rostres no tan sols dels company i companyes del Partit que ens van fer confiança, sinó d'un projecte que pretén representar la majoria dels ciutadans i avançar inexorablement cap a millors cotes d'igualtat i d'oportunitats a la nostra ciutat. Continuem essent els primers. Els primers en presentar en públic el cap de llista, en presentar els nostres eixos programàtics, en elegir la llista... i ara a reunir-la a fi que tothom tregui el millor de si mateix.
:
Fotos: QM.
:
Amb la seguretat no s'hi juga
:
Llegeixo que el candidat de CiU fa seves les propostes del Pla Estratègic de la Policia Local, cosa que m'alegro, i diu algunes bajanades més. Comencem pel que no diu. El que es presenta com a alternativa de dretes a l'actual Govern ignora dues dades bàsiques i irrefutables que aconsellen, com es veu, insistir en la mateixa política de seguretat ciutadana que han fet els governs de Mataró fins avui. Una, que la ciutat viu els índexs delictius més baixos que ha tingut mai. Dues, que hi ha més policies que mai al carrer. Tampoc diu que veníem d'una situació caòtica generada per la política dels governs del PP (als que CiU donava suport), replegant el Cos Nacional de Policia, rebaixant el nombre d'agents per primera vegada a la història a Espanya i amb la Policia Local com a pràcticament únic agent de seguretat a principis d'aquesta dècada. Mora protegeix Acebes i Rajoy, ell sabrà per què.

:

Anem per les bajanades. Una, el candidat diu que no hi haurà cap policia local fent tasques administratives. Es nota que parla per parlar: em pot dir quin policia fa tasques administratives? (o que entén ell per això: un atestat és una tasca administrativa?). També proposa que hi hagi una furgoneta de la Policia que pugui fer denúncies in situ. Bé, fa uns cinc anys que ja la tenim: va ser mèrit del meu predecessor i actual Alcalde, Joan Antoni Baron. Però potser cal excusar el candidat de CiU, és normal que no coneixi la ciutat en la que no viu.

:

Foto: seu de la Policia Local de Mataró (foto: capgros.com)

:

Morrejar | 'Actas de Tola'

Morrejar ja és normatiu
:

:
Així titulava en portada El Punt de dimecres la notícia del nova edició impresa del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Ara que ja és normatiu... a veure si se'ns passaran les ganes i haurem de provar amb altres innovacions lingüístiques. Mentre tant, com sabeu, si alguna ànima caritativa me'l vol regalar, no li faré fàstics. Potser busquem junts algun verb per estrenar.
:
Actas de Tola
:

:

Un dels millors contes que he llegit darrerament pertany a un magnífic llibre del xilè Luis Sepúlveda que em van regalar fa temps i que he recuperat fa poc. El llibre es diu Desencuentros (Tusquets Editores, Barcelona, 1997) i el conte, "Actas de Tola". En ell, narra l'evolució d'un grup de presidiaris que són enviats en una zona semidesèrtica, en un camí que menaria a la desesperació i a la mort i que presagiaria una lluita aferrissada d'uns contra els altres per ser el darrer de morir. Ara que estan de moda els films realistes i les històries de sang sobre la fatalitat humana, hi encaixaria bé i produïria els calfreds pels quals, de nou, el bri de por necessària posa de nou les coses al seu lloc. Al lloc que vol la por és clar.

:

Però no. Sepúlveda explica com, des del principi, el bon humor i les ganes de no caure en la desesperació d'un d'ells van fent superar els entrebancs d'aquests petit grup, entre ells, ells mateixos, fins que es disposen a reconstruir una vella màquina de tren que troben a trossos. Amb paciència, ho aconsegueixen. ("¿Saben qué es lo que necesita un elefante para tirarse a una hormiguita? Paciencia"). Gràcies a un, només un, l'espiral, que tots veien cap avall, de fet, anava cap amunt.

• Vegeu article de Daniel Torres (Ohio University)

:

Darrere de les coses *

:
Darrere de les coses *
:
Dues de les peces exposades
:
"I aquest noi, quines intencions porta?" diria una mare una mica antiquada a l'adolescent enamorada, que no n'entendria els motius. Aquesta actitud de desconfiança, de sospita, recau també sobre l'art contemporani i, de fet, aquest hi correspon. Algunes respostes podem trobar en les dues mostres que s'exposen conjuntament a Can Palauet de nous creadors visuals i de la literatura, produïdes per centres de Vic, Girona i Figueres. Respostes, doncs, en forma de creació, però també d'explicació. Hi ha moltes ganes quasi de justificar-se, com si, d'entrada, vulguéssim evitar el vertigen de no entendre res. Xavier Escribà (1969), que aporta tres peces anomenades "De la Bella i la Bèstia" ho diu molt clar en la seva justificació: "Vull conèixer i fer conèixer què hi ha darrere de les coses", mentre va escapçant les successives pàtines que ha juxtaposat sobre la tela en talls que van prenent la forma d'un espiral. Un desig, el de conèixer, i el trajecte de l'espiral, com el coneixement que mai no serà complert, que sempre girarà. Al davant, Laura Ginès (1975), en la vídeo-instal·lació "Música per a perplexes" sembla enyorar aquest impuls del coneixement que la il·lustració va significar amb els seus cànons, en aquest cas, el musical, acompanyat de peces des de Bach (1708) a Ligety (1947). Destaquen també dues peces més, quasi reportatges fotogràfics, un altre gènere de recerca per a esperits diem-ne neo-racionalistes. La d'Alícia Lamarca "En Berlín ya no se muere por amor", que ens acosta al món de la vida d'un afectat per la sida. I la d'Eduard Falces, "Electrofotografies", que ens proposa una successió d'imatges de contrast d'aspectes quotidians de la nostra societat contemporània que, bo i la diferència d'espècies, de cultures o d'espais, responen a paràmetres similars. La mare no patirà, ara, potser amb tantes explicacions correm el risc de desenamorar-nos.

• * Aquest comentari es va publicar a la revista Valors, l'abril de 2004, i crec que no l'havia transcrit encara en aquest bloc
• "Thambos 5" i "Transart 4" exposicions col.lectives, Can Palauet (C. Palau 32, Mataró), van exposar-se fins el 9 de maig de 2004.

:

Locomotora i patrimoni

Els regidors Vilert i Graupera, l'Alcalde Baron i la regidora Cuscó. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com).

La ubicació d’una gran Locomotora Comercial a Mataró (al carrer Biada cantonada amb Ronda Prim) que impulsi la nostra economia, d’acord amb el planejament comercial que hem consensuat els agents polítics, econòmics i socials, és una gran prioritat per a la ciutat. La descatalogació patrimonial de la nau que ara hi ha (catalogada durant el període de govern monocolor socialista junt amb altres peces pel seu conjunt i no per les seves característiques particulars) i el seu futur enderroc es plantejaven per no haver trobat, fins avui, cap alternativa viable per a la seva conservació. Però no n’era pas l’objectiu.
:
Els canvis en el planejament urbanístic dels entorns que hem acordat les darreres setmanes ens permeten recuperar alguna alternativa que, sense tocar ni un milímetre els objectius plantejats, permetin trobar una solució satisfactòria per tothom. En aquest marc, aquí teniu un esquema dels compromisos que avui ha fet públics el Govern en una roda de premsa (vegeu foto) i que tenen aquestes tres parts:

1. Celebrar que finalment El Corte Inglés (ECI) hagi decidit instal·lar-se a Mataró. És una gran notícia i que no té marxa enrere.

• Creixement fins a 3,5% més del PIB (creixement d’un 12% de vendes al conjunt de la ciutat) vs. decreixement (perdem un 8% de vendes comercials a Mataró) si s’instal·la en una altra ciutat metropolitana o propera (precedent Pryca que va anar a Cabrera de Mar els anys setanta)
• Creació neta de 1000 llocs de treball directes i indirectes
• Mataró, gran nucli d’atracció i dinamització comercial
  Es confirma que en aquella pastilla no es pot conservar l’antiga fàbrica Fàbregas i de Caralt (F&C)

2. Modificar el planejament dels entorns del carrer Biada (és a dir, tot excepte la pastilla de ECI), d’acord amb les al·legacions presentades.

• Segregació entre la part de damunt del carrer Biada (sense activitat industrial i amb necessitat d’obtenir equipament x una escola) i la part on hi ha activitat
• Es prossegueix amb els canvis a la primera part, es reestudia tota de la resta
• En el marc d’aquest reestudi es recupera una alternativa com a hipòtesi: El trasllat de F&C

3. S’encarrega a PUMSA (administració actuant per delegació) que estudiï la viabilitat d’aquesta proposta alternativa.

• Des del punt de vista econòmic, urbanístic, patrimonial i tècnic.
• En el cas que sigui possible, es prendrà opció per aquesta via
• Som sensibles a les demandes de preservació del patrimoni, en les que coincidim força.
• L’objectiu era ECI i no tirar a terra F&C. Ara tenim l’oportunitat d’obtenir les dues coses.
• Així, entra en coherència amb la línia de recuperació del patrimoni mataroní que ha emprès aquest Govern
  · Obres a Nau Gaudí
  · Projecte a Can Marfà
  · Projecte i actuació a l’Escorxador (ja es pot veure escola Els Menuts)
  · Projectes a Can Fàbregas (paper) i Can Fontdevila i Torres per escoles
  · Projecte a Cabot i Barba per usos cívics
  · Projecte a Nau Minguell (catalogada fa poc)
  · Projecte a Can Martorell i Batlle per hbitatges
  · Actuació a Capella de l’Hospital
  · Actuació al Convent de Sant Josep
  · Actuació a vil·la romana a Rocafonda
  · Projecte a Vapor Gordils
  · Obres a Cafè de Mar
  · Projecte forn de ceràmica Muralla Presó
  · Projecte per rehabilitar Can Sisternes
  · Projecte a Llar Cabanellas per usos sòcio-sanitaris
  · Etc...

En aquest procés, no se'ns escapa certa actitud oportunista de CiU que va estar d'acord amb la ubicació i amb la descatalogació, fins que, a darrera hora, el seu candidat (veí del Pryca) decideix oposar-s’hi i sumar-se corre-cuita a una manifestació per intentar treure'n rèdit polític. Fins ara no ha presentat cap proposta. De fet, a cada problema, el candidat de CiU ha plantejat un nou problema. I mentre es manifestava, el Govern buscava una solució.

:

No demanis un camí planer | La creu

No demanis un camí planer
:
L'altre dia a la nit, arraulit al sofà mirant el darrer concert de Llach, vaig pensar en moltes coses. En els compromisos més o menys reeixits que he pres en aquesta vida (què vol dir reeixits?). Un d'ells és el compromís polític i, concretament, el de formar part de la candidatura del PSC a les eleccions i, després, exercir la tasca representativa i de Govern que se m'ha encomanat amb una enorme confiança que altres han dipositat en mi. Ara, de nou, tinc l'honor (i les ganes del primer dia) de tornar-hi. Enguany he hagut de parlar amb tots i cada un dels companys i companyes que formen part de la candidatura per demanar-los que acceptessin de formar-ne part. Una de les coses que repeteixo, més quan més gran és el compromís (i més breu el número), és que l'immens honor que ens atorguen els companys per representar i servir la ciutat des de les nostres idees va acompanyat sempre d'un conjunt de servituds.

:

Per aquest i per la resta de compromisos (i també dels no-compromisos, que és una manera de comprometre's), cal dir que si véns amb mi, no demanis un camí planer. I que l'únic de bo que en treurem, personalment, és aprendre per saber-se desprendre. Vet aquí el vell secret. Sort de les cançons. Potser sense saber-ne, t'estimo. I gràcies. Foto: Pere Duran.

• Oïu Que tinguem sort.
• Oïu Amor Particular.

:
La creu
:
La cara dolenta del recital, òbviament, va ser l'escridassada que alguns dels assistents van proferir contra el President de la Generalitat, probablement els mateixos que demanaven la independència. Ja sé que no és massa políticament correcte, però la manca de respecte cap a la institució presidencial de la nostra nació diu molt poc del patriotisme de qui el profereix. I potser diu massa sobre les veritables intencions de l'anomenat sobiranisme i els seus succedanis. I potser la prova que les bromes d'ERC sobre el tema poden ser molt pesades pels que, com a Montilla li van dir alguns (consti que una minoria), ens volen fora.

:

En qualsevol cas, ja he dit més d'una vegada que em sembla una burrada la mitificació ideològica dels artistes. Et pot agradar Llach, com et pot agradar també el techno, practicar el budisme, ser de l'Espanyol i votar el PP, posem per exemple, en una societat oberta com la que tenim (i volem) contra la pretesa coherència Llach-cantautors-cumbaià-Barça-nacionalisme que pertany, diria, a un altre temps molt emnys interessant. D'altra banda, la politització dels fets artístics amb escridassada inclosa em produeix la mateixa tírria pel que li va succeir a Raimon fa anys a Madrid en un acte en record de Miguel Ángel Blanco. Vaja, ho havia de dir.

:

Bon balanç

Divendres passat, els tres socis del Govern de l'Ajuntament de Mataró van presentar el balanç del mandat que ara s'està enllestint, de manera que l'Acord de Govern que el sustenta ha estat complert amb escreix hores d'ara. Ho van fer l'Alcalde, Joan Antoni Baron, acompanyat dels portaveus d'ICV-EA, Jaume Graupera, i d'ERC, Francesc Teixidó. El balanç inclou dades que demostren, a més, que la situació de la ciutat és globalment molt millor que la del 2003 (vegeu quadre de sota), i que el Govern ha sabut reaccionar als canvis que s'hi han anat produint, al marge del que contemplava el propi Acord. Podeu trobar la versió en pdf aquí. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)

A La Llàntia | El PP, contra la llibertat d'expressió

A La Llàntia

:

Foto: QM.
:

Nosaltres, a la nostra. La precampanya socialista, lluny d'escarafalls, se centra en petites trobades, privades o públiques, e les que el nostre candidat desgrana quins són els seus compromisos per la ciutat. Trobem bona acollida, sí senyor. Dijous passat mateix, a La Llàntia, una cinquantena d'assistents van deixar petita la sala en què fèiem un cafè distès amb veïns i veïnes de La Llàntia, aquest barri de Mataró que veu com s'està transformant. Als anys vuitanta, dotant-lo dels serveis bàsics dels quals l'administració franquista l'havia deixat sense. Als noranta, integrant-lo a la trama urbana d'una manera digníssima. I ara, refent el seu cor, ubicant-hi serveis públics de gran qualitat i permetent la seva regeneració de manera que passi a ser un barri de primera, com es mereix. D'això i del que encara queda per fer vam parlar força en aquest acte (en el que vam comptar amb la presència de Kiko Verjano, que ens acompanya a la llista) amb un públic que dóna per feta la victòria del PSC. I probablement això sigui el nostre principal handicap. Si ens refiem massa, tornen. I La Llàntia, especialment La Llàntia, no s'ho mereixeria.

:
El PP, contra la llibertat d'expressió
:
El partit fundat per un exministre franquista d'Informació, autor d'una famosa Llei de Premsa i de la frase premonitòria de manifestacions "la calle es mía", que fa deu anys va emprendre una operació per enfonsar els mitjans que no li eren afins (frustrada per la inoperància dels mitjans propis, com algú ha recordat fa poc), ara hi torna, però des de l'oposició, amb el boicot al grup Prisa per unes declaracions del seu president que, si les he sentit ho haureu de reconèixer, no van agredir ningú. I des dels governs, amb un clar tracte a favor dels grups de dreta en la concessió de llicències autonòmiques de televisió. Una obsessió malaltissa que se suma al conjunt de greuges que el partit de Rajoy (seriosament qüestionat a les enquestes i segurament dins el propi PP) està inflant al cos electoral de la dreta, el de la dreta extrema, és clar, posant en perill la convivència democràtica.

:

:

Com deia avui Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona, si el PP enfronta el procés electoral de les Municipals de maig com unes primàries de les Generals, els pot sortir just al revés del que pretenen. Tothom sap que el millor antídot per aturar el PP som els socialistes. Només alcaldies presidides pels socialistes envien a l'oposició al partit que més encrespament i odi està posant sobre la taula de la societat espanyola. A Barcelona (i a Mataró, of course) passa exactament el mateix. Si no volem que el PP governi, fem que els alcaldes siguin del PSC. Foto: EFE.

Més xarxa, menys 'power point'

Recordo que un dels exemples que feien servir per explicar el canvi cultural i generacional de la directiva de Joan Laporta respecte de les anteriors era "la cultura del power point". Encara l'altre dia, a l'acte dels empresaris catalans sobre l'aeroport del Prat, la premsa parlava d'una manifestació sense pancartes i amb power point. Bé, doncs aquest programa ha de ser superat, diu avui Artur Serra, adjunt a la direcció de la Fundació I2Cat, en una entrevista a La Vanguardia amb motiu del Saló Estudia, la mostra sobre masters que aquests dies hi ha a Barcelona. Superat, s'entén, com a transmissor de coneixement en l'àmbit universitari. Serra proposa l'aprofitament de les novetats tecnològiques amb àmplia difussió (posa d'exemple Vilaweb TV) per anar substituint les planes estàtiques i anar utilitzant les enormes possibilitats d'interrelació teconològica i umana que suposa la xarxa.

:

Lligant amb això, és obvi que blocs com el que esteu llegint segurament hauran de prendre aquesta mutació, també, amb la interacció de les formes múltiples (vídeos, converses, directes...) i la possibilitat de més relació, més col·lectius. En fi, ja veurem. Foto: Sílvia Colomé.

:

Taula parada

Ofrecer comida es, sin duda, el ritual simbólico que evidencia la transición de la barbarie a la civilización. El altar es la sublimación de la mesa sobre la que está la comida y, esa mesa, será el espacio para el primer milagro de Cristo, que consiste, significativamente, en multiplicar unos modestos panes y peces. (...)

:

La densidad simbólica de la comida está relacionada con el hecho de ser ofrecida.

:

Alberto Corazón, El bodegón habla de otras cosas, A. Machado Libros, Boadilla del Monte, 2005, pp. 23, 27.

Il·lustració: Juan Sánchez Cotán, Bodegó amb codony, col, meló i cogombre (1602), San Diego Museum of Art.

:

Laïcitat incloent | La lupa

Laïcitat incloent
:

:
Us recomano vivament la lectura del document elaborat pel grup de Cristians Socialistes que el PSOE va crear fa un temps i que porta el títol Pacte per una laïcitat incloent. Després de breus anàlisis sobre la situació en què es troba el debat sobre el paper de l'Església a la societat espanyola i el tractament del fet religiós a nivell institucional, el document proposa un acord sobre aquest tres vectors:

1.- El desarrollo activo de la laicidad del Estado, de las instituciones públicas y de las leyes ante restos de confesionalismo; algo que debe hacerse no frente al factor religioso sino desde la inclusión, la cooperación y el reconocimiento de la aportación de las creencias religiosas a la construcción de una sociedad justa, a la deliberación pública y a la convivencia democrática.

2.- La construcción de un marco ético cívico compartido que debe sostenerse y enriquecerse no sólo desde matrices laicas o sólo religiosas, sino desde la contribución y el diálogo en un marco de laicidad.

3.- La acción positiva para superar la discriminación del conjunto de las confesiones religiosas no católicas a destacar la protestante, la judía y la musulmana, lo cual habrá de suponer la renuncia a privilegios por parte de los católicos. Sin embargo esta acción no debe hacerse para difuminar el catolicismo como una entre otras sino desde el reconocimiento de la singularidad histórica, cultural y pública de la Iglesia católica en un país como España, algo expresamente reconocido por la propia Constitución.

:
La lupa
:
La inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes, per exemple, l'aire conserva l'escalfor del teu cos durant una estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol. Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit de l'escala. Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada que s'ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat de la dutxa. No és difícil trobar-te: l'amor em fa de lupa.

:
Gemma Gorga, "39" a Llibre dels minuts (Ed. Columna, Barcelona, 2006), p. 47, i ja n'he parlat.
:

La millor llista | Montoya i el dolor

La millor llista
:
La roda de premsa d'avui. Foto: EA
:
No sé com seran les dels altres, perquè encara no se'n sap res ni ningú especula tant com en la nostra, però la del PSC té la pinta de ser la millor llista (en clau d'equip) de les que es presentaran a Mataró a les eleccions municipals de 2007. Amb gent experta i gent nova, amb habilitats i procedències diverses, amb capacitat per governar, amb el mateix nombre de dones i d'homes, amb arrelament al conjunt de la ciutat (fent xarxa), amb una gran ventall de presència en l'associacionisme veïnal, cultural i sindical i del conjunt de barris de Mataró. Noves generacions de ciutadans que volen ser, també, els amos del seu destí. Un grup prou divers com la ciutat i prou compacte per fer pinya. Un equip nou que dóna resposta als nous reptes que ens depara la ciutat a cada cantonada.
:
L'Assemblea d'ahir. Foto: E.A.
:
L'Assemblea del PSC, doncs, va donar recolzament a la proposta presentada per la Comissió Executiva local i que avui hem presentat en roda de premsa el cap de llista, l'Alcalde Joan Antoni Baron, i jo mateix com a Primer Secretari. A la meva intervenció he insistit en aquests valors i he afegit un parell de coses. Una, que anem primer. Vam ser els primers en presentar el candidat (al desembre), vam ser els primers en ensenyar les cartes del nostre programa amb el Manifest Electoral i ara som els primers en presentar la nostra candidatura. Dues, que només el PSC pot parar els peus al PP i evitar la seva entrada al Govern, ja que CiU i el PP s'han compromès, més que mai, a presentar conjuntament una alternativa de dreta.

:

En parlen Glòria Figuerola, capgros.com, ElTotMataro.cat, El Punt i el propi Baron.
:
Montoya i el dolor
:
:
:
A rel de la recent utilització per part del PP d'un catàleg amb fotos eròtiques representant imatges de sants, de Jesús i de Maria, vaig visitar el web de l'autor, JAM Montoya, i, francament, no veig que n'hi hagi per tant. Crec que la combinació d'erotisme, amb exhibició d'atributs sexuals, i imatgeria religiosa és un terreny ja molt transitat, des dels no gaire originals Carnestoltes fins a treballs una mica més elaborats. Certament, l'analogia de l'èxtasi místic i l'èxtasi sexual ja ha estat tractat des de la pròpia Bíblia (Càntic dels Càntics, Raquel...), reprès pel Reneixement i redescobert per alguns fotògrafs moderns a cavall entre el Superstar i els anuncis de colònia o, com és el cas de Montoya, emulant les imatges de qualsevol producte porno. El cert és que avui, l'exhibició i difusió d'imatges eròtiques i fins i tot les més explícitament pornogràfiques pràcticament no esveren ningú (excepte algun despistat a Extremadura o a Lleida), de manera que la poc dissimulada intenció provocadora de l'artista acaba fent una mica de riure i, evidentment, desmereixent l'obra.

:

Crec que la no menys previsible reacció eclesiàstica, que forma part del guió, no resol massa res. Té raó l'artista en la legitimitat de la deconstrucció del símbol, cosa que fa tothom avui per avui. Una altra cosa és quina mena de símbol reconstrueix i l'efecte de la seva commoció que, a no ser que no hagis vist mai un catàleg porno, cosa rara, de ser nul. I té raó aquell qui veu ridiculitzat el símbol a través del qual expressa coses importants per ell, que li permet el llenguatge transcendent. La riota del símbol, però, forma part també de la cultura bíblica. Des del seu relativisme (és més important l'home que el dissabte) fins al joc de rebuig (actitud dels soldats abans i després de morir amb els atributs reials de Crist) i assumpció (el cartell d'Inri) del símbol del seu reialme. Això, aquest joc d'amor i odi als símbols, sembla voler dir l'Escriptura, forma part el camí inexorable de tothom. Diria que aquest és el repte de l'Església davant la relativització i riota dels seus símbols, que, de fet, no són només seus.

:

Però hi ha una darrera reflexió que no vull deixar escapar. El que realment és tabú, avui, és el dolor. Em sembla que ja he explicat alguna vegada en aquest bloc com vaig notar la reacció del públic un dia en una exposició a Venècia en la qual hi havia un quadre dels anys 60, no recordo de qui, que simulava una parella masturbant-se, davant la qual la gent passava com si res, i més endavant un altre de Jenny Saville on apareixia una noia intubada, i davant la qual la gent mostrava el seu rebuig. Efectivament, la iconografia religiosa ens mostra moltes coses, no tan sols l'erotisme. També expressa el dolor, just el que exhibiran les processons de Setmana Santa d'aquí a uns dies. En una societat anestèsica com la nostra, el dolor fa nosa, el sexe no tant (a la publicitat és el principal reclam). Diria que provocarà més l'artista que aconsegueixi transmetre la ferida íntima i trencadora del dolor, de tota l'agoixa que supuri com el pus i cerqui desconsoladament, com en el sexe, l'abraçada salvadora de la fraternitat humana o com en vulgueu dir.

:

Il·lustracions: Serge Bramly i Bettina Rheims, de la sèrie I.N.R.I.

:

Holdengräber | 20 de març

Holdengräber
:

:

Paul Holdengräber, aquest senyor de la foto (de Carles Ribas) enmig de La Pedrera, és el director del programa d'Educació Pública de la Biblioteca de Nova York que sortia ahir a El País en una entrevista magnífica que li feia Ignacio Vidal-Folch. L'home està entossudit en fer de la lectura una acció plaent (en un món on el plaer és sobrevalorat, s'entén), en compartir les seves emocions i la seva capacitat de trastocar les coses. Enmig d'aquesta tossuderia, i explicant les activitats que hi realitza (que em provoca una enveja considerable) diu coses com aquestes:

• Intento algo muy difícil: transmitir placer, fervor intelectual, la idea de que pensar y leer es alegría.
• En Platón, el conocimiento es erótico. Se transmite por una relación erótica.
• El momento en que empezamos a leer un libro es extraordinario, un momento de paz que nos extrae del mundo; pero fíjese en el aspecto físico, en el movimiento de los ojos del lector, y verá que constantemente está regresando al mundo. Su mirada se fija en el texto, luego levanta la vista; lee, levanta la vista... Así que la lectura es una experiencia que puede oscilar entre lo privado y lo público, ser estimulada en la arena pública, para regresar enriquecida a la esfera privada. Yo trabajo para que 500, o 700 personas, a veces más, otras veces menos, compartan algo de qué hablar como en una conversación entre amigos, en un lugar seguro. ¿Y cuántos lugares hay en el mundo en el que se pueden intercambiar ideas?
• Paradójicamente, la era de Internet, que tanto aísla a las personas, ha creado un deseo febril, una avidez del público de interactuar con otros. Es precisamente la soledad ante el ordenador lo que crea ese deseo.
• Yo soy optimista por naturaleza, creo que la vida vale la pena, que las cosas saldrán adelante, que la humanidad tiene futuro, que mi hijo crecerá sano y fuerte y será un hombre intelectualmente cultivado. Pero me interesa mucho también el concepto de fracaso: porque tiene que ver con intentar algo, con haber probado, con aproximarse a algo. La ciencia no progresaría sin la noción de fracaso.

:
20 de març
:

:
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
:
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
:
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
:
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
:
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
:
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
:
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
:
Lletra i música: Joan Manuel Serrat (Serrat 4, 1970)
Il·lustració: Sandro Botticelli, Al·legoria de la primavera (1478), Galeria dels Ufficci, Florència.

:

Marina | Perles

Marina a La Llàntia
:
Foto: AC /capgros.com.
:

La Consellera de Salut, Marina Geli, va ser dissabte passat al barri de La Llàntia de Mataró per posar la primera pedra al nou CAP que donarà servei al barri i als veïns de la Via Europa, unes sis mil persones en total. Aquesta acció s'inscriu en una important actuació en matèria de Salut del Govern Montilla a la ciutat (50 milions d'euros), entre elles la descongestió del CAP de Cerdanyola Nord i, d'altra banda, en la reforma quirúrgica del cor de La Llàntia, una decissió urbanística d'altíssim valor per refer un dels nuclis del barri i assolir un grau de modernització i de serveis de primera magnitud: equipaments, zones comercials aparcament, habitatges... Va ser un dia emocionant, un d'aquells dies que la política té un significat més noble i ningú ens robarà l'alegria de festejar-ho amb els veïns i veïnes que estan entusiasmats amb el projecte. En parlen Oriol Batista i Joan Antoni Baron.

:
Perles de campanya
:

Un amic meu m'ha dit que va veure a la televisió com el candidat de CiU a Mataró, enlloc de presentar unes al·legacions, deia que presentava unes al·legories. Aquest cap de setmana ho he comprovat a la repetició de les notícies de TVM (dia 14 de març). Potser és la manera com es diuen ara les al·legacions que són paper mullat... i que amaguen el suport entusiasta de CiU fins al darrer moment a la ubicació de la Locomotora amb totes les conseqüències. Moltes al·legories i massa alegries, em temo.

:

Un altre que segueix la cibercampanya em diu que el web del candidat del PP, presentat a finals de gener, no ha passat de tenir una plana amb la foto i fa una setmana que ni això, que és inoperativa. Això sí que m'ha sembat una al·legoria de les seves propostes: absolutament buides de contingut, de cara a la galeria, que a la mínima, es pengen.

:

Per cert, tots aquests que es van ciber-esverar per aquest post que vaig fer fa uns dies deuen haver deixat de subscriure's a l'Avui si atenem al clarificador article de l'amic i periodista David González sobre les arrels franquistes de l'actual estratègia del PP, aquest Partit amb el qual el candidat de CiU a Mataró diu que pactarà. Que consti que no ho dic jo, ara.

Pastoral

És molt suggerent l'article d'Alfred Pastor, divendres passat a El País, en el que refelxiona sobre la quasi nul·la incidència que ha tingut la classe de religió a la societat espanyola, clarament una maria sense cap mena de valor acadèmic aparellada a una creixent secularització, per a la qual cosa ni la jerarquia ni els laïcistes haurien de concentrar-hi potser tantes energies. Pastor recomana a l'Església que aprofiti aquesta oportunitat per dissenyar un altre model de transmissió dels seus coneixements, tradició, creences i valors, i recomana al Govern que no plantegi l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en col·lisió amb els interessos de l'Església, si no vol acabar essent una assignatura amb un valor similar al que, segons ell, ha tingut la de religió fins avui.

:

És suggerent, dic, per la claredat i per les vies d'entesa que planteja. De tota manera, també cal dir-ho, són vies complexes. D'una banda, no resolen la presència del fet religiós a l'àmbit educatiu (encara que estic d'acord que la minimització del paper de l'Església en aquest àmbit resoldria moltes contradiccions i suspicàcies), el fet colateral del paper dels professors actuals de religió (un tema encara més complex) i topa amb les incerteses (i, per tant, les pors) d'una Església que no ha acabat de trobar el lloc a la societat actual, un lloc més normal, més positiu, més encaixat en el seu paper de testimoni actiu (i per tant contradictori) d'uns valors que valen més la pena que ella mateixa. En fi, la religiosa és una dimensió més de l'ésser humà i no la tancarem pas a l'armari ara que hem descobert que hi havia massa coses amagades... i que no era bo. Però vaja, ja m'agradaria que les aportacions a aquest debat (entre endimoniat, ple de fantasmes i de sexe dels àngels) tinguessin el to desapassionat i constructiu d'aquest catedràtic d'Economia.
:

:

Avui diumenge, d'altra banda, en un recomanable article d'Enric Juliana a La Vanguardia, porta a parlar-li tangencialment del darrer film protagonitzat per Paz Vega i dirigit per Ray Loriga (i que encara no he vist) i m'apunto, aprofitant l'avientesa, el que en diu:

(...) Aun siendo ambigua, algo oportunista y en algún momento deslavazada, contiene una ambición importante (...) Teresa, el cuerpo de Cristo, no es una película fácil, poruque el público joven español carece, por regla general, de cultura religiosa. Hay una generación en blanco a la que resulta francamente arduo explicar que la Contrareforma, pese a su nombre antipático, tuvo un aliento modernizador.

:

Teixint la ciutat | Venus d'Iluro

Teixint la ciutat
:
Foto: Capgròs.
:

Demà diumenge (o avui per alguns), a les 12, al Teatre Monumental de Mataró, hi ha la segona projecció del documental Teixint la ciutat, que vaig tenir ocasió de veure ahir al vespre. Produït per Capgròs de la mà de Joan Salicrú, ha estat elaborat per Maria Coll i Aina Fernàndez. El documental, de 50 minuts, fa una mirada al que ha significat el gènere de punt a la història recent de Mataró i apunta algunes claus del seu futur, emmarcat en la sempiterna crisi que no sempre deixa veure els actius (esperit emprenedor, capacitat de superació, etc...) que s'han de posar al servei de la seva resolució. A banda de moltes anècdotes i persones conegudes que hisurten, el film recupera un parell de nodos dels quals ignorava la seva existència (un dels anys quaranta o cinquanta i un altre dels anys setanta) i que són curiosíssims. Felicitats a l'empresa i als que s'ho han currat.

:
Venus d'Iluro
:
Venus d'Iluro, a iluro.com
:

La troballa d'una estàtua. Una venus, per a ser exacte,

en un racó del barri vell, entre un rierol i el pixum

que baixa escumós i plomes de colomassa, per a l'escarabat tafaner

una pols antiga només, amb forma humana i no mira.

Per què ho hauria de fer.

:

Porta ja el seu cos ple d'abundoses substàncies

que li són suficients per a la vida.

:

Joan Carles González Pujalte, La distribució de la sal, (Ed. Moll, Palma de Mallorca 2006), "Venus", p. 49.

:

Vegeu notícia aquí.

:

Miscel·lània política

Miscel·lània política
:

En Toni Cuadras fa una valoració dels tres anys de Govern Zapatero. L'Oriol Batista explica les seves impresions després de participar a la III Convenció Municipal del PSC, el passat cap de setmana. La Glòria Figuerola ens brinda un resum del Pla de Govern de l'Executiu de Montilla. En Pep Molsosa reflexiona sobre els temes europeus a rel del proper aniversari del Tractat de Roma i avisa que té ja recollits els seus records dels anys que va servir a l'administració comunitària. Amb il·lustracions de Goya, Cinto Amat versifica el paradigma d'enfrontament a què ens vol dur el PP. En Pere Pascual s'alegra perquè sembla que això dels Fons d'Art agafa volada. En Fermí Manchado (a la foto) explica a ElTotMataro.cat un bon balanç de la seva experiència, de la que tots n'hem après molt (i continuarem aprenent).

:

En aquest espai, hi ha nous blocs lincats de l'univers socialista: El company Ildefonso Mármol, del barri de Cerdanyola des que nostre Senyor (i mossèn Biscúter) el va fer. La Rosa Herrero Antón, de la JSC i la prova que, si es tenen bons mestres especialment, l'espècie millora (un a abraçada, Remi). I la Maribel Illescas, socialista, feminista i arenyenca (de Mar) pels quatre costats.

La Llei d'Igualtat | El control de la inflació

La Llei d'Igualtat

:
Foto: EFE / Juanjo Martín.
:

Una altra Llei emanada del Govern Zapatero que extén drets de coiutadania és la Llei d'Igualtat que, després de superar el tràmit previ, ha estat definitivament aprovada per les Corts Generals. L'aspecte més destacat d'aquesta Llei, si bé no l'únic, és l'obligatorietat de la paritat en determinats òrgans públics i privats, de manera que s'"estiri" cap amunt un conjunt de dones que, per les raons que sigui (i són moltes i de ben diverses), es queden en llocs de menys responsabilitat.

:

Els detractors d'aquests mètodes, amb més bona o mala intenció, argumenten que primen altres factors que no tan sols el mèrit o la vàlua de les dones a l'hora de llur promoció. Ho va dir el portaveu del PP al passat Ple municipal a Mataró quan parlàvem d'un manifest amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. De fet, avui el PP s'hi ha oposat (com en la resta de lleis que atorguen drets als ciutadans que no en disposaven per condicions "naturals").

:

El problema, crec, és que molt sovint tan el mèrit com la vàlua tampoc són determinants per fer nomenaments d'alta direcció o representació i que, sovint, els factors diversos als que fèiem referència, s'imposen. Des de la major disponibilitat de temps masculina, fins als rols d'atorgament diferenciat de responsabilitats familiars o domèstiques, passant per una experiència (i expectativa) "neta" de "noses"... tot ajuda a mantenir una discriminació no escrita però real. Avui s'aprova la Llei, però això tot just acaba de començar. I tots tenim molts deures.

:
El control de la inflació
:
Una de les dades més rellevants d'aquesta legislatura, si bé que discreta, és la contenció de la inflació, dels preus, que se situen a la banda baixa de la UE i que creix al ritme menor de fa dècades. Avui mateix, el president Zapatero ha mostrat com aquesta dada incideix en la renda de les persones, uns 540 euros més de renda familiar disponible l'any. La dada va acompanyada d'un ceixement econòmic superior a moltes le les grans potències mundials i d'un ritme de creació d'ocupació elevadíssim (el 40% de l'ocupació creada l'any passat als països de l'euro va ser espanyola) que permet un nou rècord d'afiliacions a la Seguretat Social i un engreix del fons de reserva previst als pactes de Toledo. Això també ha permès l'increment d'un 25% dels preceptors del salari mínim interprofessional.

:

La inflació no és un indicador de pobresa, en sí mateix (hi ha països amb creixement alt que l'acompanyen amb una alta inflació, lo comido por lo servido) però sí el que més afecta els pobres, que veuen reduïda la seva capacitat de compra per damunt dels altres i, per tant, dismunuït el seu accés als béns i serveis. De manera que contribuir al control de la inflació és Espanya, que té una tradició inflacionista acusada en els darrers trenta anys, ha fet els deures. Des de la reconversió industrial dels anys vuitanta fins a l'entrada a la UE, des dels plans per entrar al Tractat de Maastricht (1992) fins als processos de liberalització dels serveis, inciats amb el mateix ministre d'Economia d'avui pero uns anys enrera. I moltes coses més que ens situen en un bon punt de partida per als nous reptes que hem d'assumir com a societat avançada: bàsicament, la inversió en coneixement i en tecnologia que es posi al seu servei.

:

Adéu a José Martín | Més formació

Adéu al sargento peque
:

Ser responsable d'una organització política com al nostra té una dimensió que no es coneix massa, la dimensió fraterna, diria, que implica, com el cas d'avui, haver d'acomiadar companys entranyables que has tingut l'honor de conèixer i apreciar personalment. Una organització com el PSC, que es formà de diverses tradicions centenàries, acull un munt de persones que van haver de passar-les magres a causa de les seves idees democràtiques i d'esquerres. Algunes d'elles ens deixen, com el cas d'en José Martín, un dels que ja fa anys vam homenatjar i que, avui, al Tanatori, he comprovat que havia repartit la seva empatia i bonhomia entre moltíssimes persones, que jo no era l'únic privilegiat. Baixet (en això també ens sentíem solidaris), deia sempre que li deien el sargento peque quan va servir a l'Exèrcit de la República. Amb carnet de l'any 1931, reptava sempre a qui demostrés una militància més antiga que ell. Jo reptaria al qui fos que l'igualés amb la dignitat i el sentit de militància honesta i profunda que el vellet José Martín repartia fins els seus darrers dies.
:

Més formació a Cerdanyola

:

Ahir va presentar-se el projecte d'un nou centre de formació, de més de mil metres quadrats, que nodrirà el parc d'equipaments que ja hi ha al barri de Cerdanyola. El centre, ben equipat i ubicat al carrer Tres Roques, contribuïrà a la reforma integral del barri a la que la Generalitat i l'Ajuntament s'han compromès. Integral vol dir no tan sols carrers, sinó invertir en el millor que tenim: les nostres capacitats de formar-nos, de relacionar-nos i fer útil aquesta experiència per nosaltres i el nostre entorn. La reforma del barri de Cerdanyola, tant la del seu interior com el seu embolcall, convertirà aquesta zona en una de les més dinàmiques de la ciutat. A alguns per la lògica por als canvis i a d'altres perquè, senzillament, no hi creuen (quan governaven a la Generalitat van votar en contra d'una Llei de Barris), caldrà convèncer-los de la necessitat que el barri gran de Mataró passi a ser el gran barri de la ciutat, amb els millors equipaments i amb el teixit urbà de la més alta qualitat possible. Aquest n'és un pas més.

:

S'agita tot

Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació del llibre La distribució de la sal, el darrer poemari del mataroní Joan Carles González Pujalte (Ed. Moll, Palma de Mallorca 2006). Després he llegit el llibre i us he de dir que m'ha agradat força, amb metàfores i imatges impactants i una constant reflexió sobre l'ambivalència de la natura i el seu impacte a les nostres vides. M'ha fet recordar, no sé per què, David Lynch i la famosa primera escena de Blue Belvet, on passem d'una imatge idíl·lica d'un home regant el seu jardí fins que, fent zoom, arribem a una orella tallada on entren i surten formigues. Aquesta ambivalència és de la que parlo.

:

De la presentació em vaig quedar amb algunes idees que no se m'en van del cap. Primer, em va sobtar el seu passat de performer. Segon, amb el que dèiem, l'autor va reconèixer que, de fet, la natura no li agrada, especialment quan fa fer coses com que el peix gran es mengi el petit, però que només ella ens pot salvar. Jo aquí no dissociaria natura amb societat (o cultura). I, tercer, va comentar que se sorprenia quan rellegia coses que un mateix havia escrit fa temps, que a vegades li costava reconèixer-s'ho i simplement se n'admirava. Tot flueix, diríem. I, si fes un bloc, encara tindria més evident aquesta sensació.

:

Va, perquè sortiu cuita-corrents a comprar-vos el llibre, i llegir-lo, us en transcric un tast i, qui sap, si d'aquí a uns dies algun més. El tast és absolutament recomanable:

:

Amb gran soroll. Prop de tu i de mi,

palaus que cauen en el passat,

violents com un esclat de sol,

fent vida de la mort, llum de la foscor,

com un meteorit, masses de carn

les unes damunt les altres, batallons.

S'agita tot.

:

"Palaus que cauen", p. 26.

:

Bigas i l'èxit | Baron a Cirera

Bigas Luna i l'èxit

:
A El País de diumenge, amb motiu de la 10 edició del Festival de Cinema de Màlaga, feien un reportatge-entrevista sobre Bigas Luna, que celebra enguany el quinzè aniversari del film Jamón, jamón. Parla d'aquesta pel·lícula i d'altres que ha fet. A mi em passa més o menys com a tothom i crec que Jamón és el seu millor treball. Potser el temps m'engnya, però recordo que em va agradar molt. Ja veieu que sóc iconofílic (o com es deu dir?), que disfruto amb les analogies simbòliques i que participo de la tensió mediterrània (entre l'antropocentrisme heleno-europeu i l'antropo-escepticisme espanyol, no pas misantropia, però). I que, segurament aleshores, començava a admirar-me de com, partir d'elements ben simples, fins i tot lletjos (el toro d'Osborne, el desert dels Monegros, les tapes d'un bar de mala mort, la prostitució), és possible fer les metàfores més belles. És una pel·lícula per veure, plena d'imatges que et queden. Tornant a les metàfores, en recordo dues. Una, quan fa coincidir el premi d'una màquina escura-butxaques amb una ejaculació (a The Cotton Club, també fan coincidir un ball de claqué amb un tiroteig, finalitzen a poc a poc els cops de peu alhora que finalitzen les vides...). Dues, la famosa baralla final inspirada en el quadre Duelo a garrotazos (1820-1823) de Goya. Una premonició també del moment polític que viu Espanya, potser.

:

:

En tot cas, al reportatge citat, hi ha unes declaracions de Bigas que he trobat molt encertades. Diu que està preparant un film sobre l'èxit, l'actual vedell d'or. Tothom creu en l'èxit. Per això espero amb candeletes com tractarà cinematogràficament aquest tema qui diu el següent: "Quiero hablar de una cosa que me parece terrorífica de la sociedad de hoy, que vende el éxito como lo único que hay que lograr, cuando yo creo que el éxito es uno de los caminos más seguros y rápidos a la infelicidad. Quiero hacer una crítica a esto de que parece que el que no tiene éxito es un desgraciado, cuando a mí me parece una absoluta locura". Foto: Efe.
:
Baron a Cirera
:
Nosaltres, a la nostra. A escoltar (i a escriure al bloc el que escoltem, o sentim, o observem). Divendres passat, per exemple, a Cirera, amb una quarantena de persones que van acudir a un dels cafès que fem de tant en tant i que, ara, un cop Joan Antoni Baron actua com a candidat socialista a l'Alcaldia, esdevenen espais per al diàleg i el compromís mutu fixat en la cita electoral a la qual volem mobilitzar tothom qui cregui que a la ciutat encara li falten molts canvis. Hi ha molts projectes pel barri, millores en els equipaments, en l'aparcament, en l'accés a l'habitatge. I hi ha demandes, queixes, agraïments, dubtes, noves propostes que, de fet, enriqueixen la proposta de continuar canviant la ciutat amb la mateixa força i ritme que fins ara. I amb el mateix objectiu: que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. Foto: QM.

:

Ono a Mataró | Aliats de Mora

Ono a Mataró
:

Divendres al matí, la meva companya Pilar Gonzàlez, regidora i presidenta de la Fundació TecnoCampus Mataró, junt amb directius d'Ono, anunciaven la instal·lació d'un centre d'aquesta companyia a la futura seu del TecnoCampus. Però no és un futurible: començaran a treballar provisonalment a les instal·lacions que aquesta Fundació ha preparat en un polígon de la ciutat on les empreses comencen a treballae en comú amb la mirada posada en el futur d'aquest centre. Ono també ha anunciat inversions i projectes importants. Mica en mica, aquest emplaçament on el coneixement i l'empresa treballaran per competir en aquesta nova economia des d'aquesta ciutat, va omplint-se de projectes que hi creuen, tant de l'esfera pública (l'experiència de TicSalut, per exemple) o la privada, com aquesta. Ja ho dèiem... Foto: Romuald Galofré (capgros.com)
:
Els aliats de Joan Mora
:
El cabrerenc que CiU presenta com a candidat a l'Alcaldia de Mataró va estrenar-se acceptant el pacte amb el PP que li va oferir el candidat d'aquest darrer partit. Més que mai, CiU fa una clara i diàfana opció per un govern de dreta a la ciutat, la claredat de la qual és d'agrair després del ridícul dels notaris i de l'amnèsia del període d'Aznar a la Moncloa a qui, dues vegades, dues, CiU va fer president del Govern (no pas amb Zapatero). Sí, el mateix Aznar que avui fa tres anys, al dolorós atemptat terrorista de Madrid, el més gran que Espanya ha tingut mai, el que fou precedit d'una deixadesa total en prevenció antiterrorista, va començar a mentir com un boig i de seguida se li va veure el llautó.

:

O sigui que Mora serà el cavall de Troia, per exemple, d'aquests manifestants radicals envoltats de banderes amb l'àliga franquista (que intentaven dissimular) que ahir van demostrar el zènit de la barroeria política desfilant a Madrid. Que quedi clar. I català, això sí. Foto: EFE / Juan Carlos Hidalgo

:

Dues cares *

:

Seguint amb l'extens programa sobre el retrat que, durant tot un any, dedica el Centre d'Art Ca l'Arenas, de Mataró, i del que ja ens vam fer ressò, s'exposen alguns retrats de Ricard Opisso (1880-1966) i el seu fill Alfred (1907-1980), aquest darrer vinculat a la capital del Maresme, on morí. Són poques peces, cedides per la família, però ens permeten edinsar-nos una mica sobre els dos eixos principals en els quals ha basculat sempre el gènere i, de retruc, les intencions de l'art. El retrat, és a dir, l'expressió del més genuí de la identitat de les persones, que desafia cara a cara l'observador, no defuig els dos corrents més importants, dèiem, que configuren els vaivens de l'art: és la Bellesa, el que pretenem representar, o sigui, aquell model que voldríem que fos el gènere humà? O és allò que rau amagat rera el rostre, el que volem treure, els vicis i virtuts que aprofiten qualsevol gest, qualsevol expressió, qualsevol detall, per sortir a passejar justament la impossibilitat d'assolir la Bellesa?
:
Del primer corrent, que n'anomenaríem clàssic, apol·lini, potser burgès, protestant, present des de Roma a la Il·lustració, des del Reixement al Noucentisme, des del figurativisme acadèmic a certa abstracció (que, de fer, vol definir la Bellesa en la seva plenitud), és el que cultiva en els retrats el fill, Alfred, conegut de fet per altres treballs en el seu inici (costumisme, etcètera) i que, en endavant, va tendir cap al virtuosisme i, probablement, a l'art esporàdic. Destaca, com a contrapunt, un autoretrat desafiant, tardà, gens amable i molt expressiu, com si la sinceritat madura posés en dubte els ideals clàssics.
:
Del segon, que podríem dir-li modern (o modernista, millor), dionisíac, amb vocació bohèmia, catòlic, que irromp al Barroc amb força i es recupera en el Romanticisme, que flirteja amb les avantguardes però es troba millor en els expressionismes és, clarament, la vocació de Ricard Opisso, coetani i amic dels grans artistes de principis de segle, dels modernistes a Picasso, de París als Quatre Gats. És l'artista que assumeix el seu rol i que posa èmfasi en la seva capacitat creativa, i en l'experiència vital, més que no pas en una concepció idealitzada de l'home o de la vida.
:
Les dues lectures es combinen amb més exposicions que convé aprofitar per veure. Aquests primers dies, uns retrats dels germans que donen nom a la Casa, Jaume i Jordi, dos grans retratistes. Del primer, descobrirem els seus experiments cubistes al costat de grans peces, també més aviat el la línia expressionista. Del segon, clàssic pels quatre costats, ens sorprendrà, però, la seva predilecció per la bellesa feble dels gitanets o trinxeraries. Per últim, aquest continu diàleg artístic sobre el retrat que ens ofereix aquest centre, hi trobem la visió del jove Xavier Roldán, on els rostres han estat substituïts per marques comercials. Veurem quins camins portarà en el futur un dels gèneres més importants de l'art des del segle XVIII, de fet, l'art modern.

* Article a la revista Valors (març 2007)
L'exposició Opisso. Retrats, és oberta fins el 6 de juny a Ca l'Arenas, centre d'art, C. Argentona 64, Mataró.
Notícia a capgros.com

Crítica de Pere Pascual a capgros.com

:

La ciutat més cívica, més neta, més segura *

L'alcalde saludant als nous policies locals. Foto: R. Gallofré.
:
De fa temps, l’Ajuntament té com a objectiu la millora de la consciència cívica dels ciutadans, de manera que puguem garantir la convivència i l’ús d’un espai públic net i segur. Ho treballa amb campanyes, amb programes educatius, amb les entitats ciutadanes... i és un dels eixos del govern presidit per l’Alcalde Joan Antoni Baron.

: :
En aquest mandat s’ha avançat força en l’àmbit normatiu. Fa dos anys,es va aprovar l’Ordenança del Civisme i, amb la resta de normes municipals, la seva aplicació ha estat una clara prioritat. Més de tres mil denúncies anuals es tramiten contra els que realitzen actes incívics (sorolls, consum de drogues a la via pública, insults, pintades, etc.), denúncies que poden commutar-se per treballs a la comunitat.

:
Però l’Ajuntament no es queda aquí. Aquest 2007 ha iniciat un procés per ampliar la plantilla de la Policia Local per fomentar el servei de proximitat, la policia de barri, fins arribar a prop de 200 agents el 2012 al total de la plantilla i, amb la col·laboració dels Mossos d’Esquadra i la resta de cossos policials, garantir la seguretat dels nostres carrers amb més efectius. Res a veure amb els temps del Govern del PP, en els quals els serveis policials de l’Estat, abans dels Mossos, van quedar pràcticament a zero, amb el risc que vam patir. Ara, en canvi, es redueix cada any el nombre de delictes.
:
Font: Ajuntament de Mataró.

El servei de neteja també ha estat renovat de dalt a baix, amb la incorporació de més material i més persones per ampliar els treballs al conjunt de la ciutat i també per millorar la recollida d’escombraries i de trastos vells. Mataró ha ampliat al conjunt dels barris l’experiència de recollida de brossa orgànica, superant les expectatives a l’abast. Tenim una ciutat més responsable, més cívica, més neta.

:
L'alcalde observant una demostració de les noves màquines de neteja (Foto: Romuald Gallofré).:

Finalment, s’ha posat a disposició dels ciutadans el nou telèfon del civisme, trucant al número gratuït 900 859 009 per comunicar qualsevol incidència o per sol·licitar serveis concrets en aquesta matèria.

:
* Article al butlletí municipal MésMataró com a Portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró

:

Món de parvulari

Aquesta setmana va d'articles sobre les tendències del món, diríem. Avui, també a El País, us brindo uns fragments de l'article "Apogeo del parvulario", de Vicente Verdú (foto):

Nunca más adultos consumieron más golosinas.Tampoco se vio a tantas personas mayores jugando a la pelota, o corriendo, calzándose una gorra y vistiendo de jovencito(...).

:

La vida pública ha perdido su seriedad en provecho del estado de humor y el pensamiento olvida su posible amenidad sustancial en beneficio de las trifulcas de guarnición o superficie. (...)

:

La red misma que cubre el planeta a través de la comunicación hablada o escrita, visual o auditiva, se construye como una cuna donde la Humanidad mece sus sentimientos. Por un tiempo, la ciudadanía asumió la guía teórica que sobrevino con la ilustración. Pero hoy, fracasados los últimos proyectos utópicos, el horizonte se ha reducido hasta los limites de un patio de colegio (...). La información digital es ya tres millones de veces superior a la que procede de los libros y unas dos terceras partes de ella nacen no de profesionales sino de amateurs, no de profesores sino del público mismo en una suerte de participación espontánea a la manera de Barrio Sésamo (...).

:

Quien no se hace niño deberá asumir su culpable marginación y su grave desajuste con los tiempos. La producción eligió hace años su target a través del modelo Harry Potter y El Señor de los Anillos. Los piratas del Caribe o los códigos Da Vinci junto a su cosmos audiovisual o escrito, histórico en ciencia ficción, son derivas del mismo patrón reinante. Que los políticos se escupan y tiren de los pelos, que los deportistas se linchen, que se defman países malos y buenos, que el arte adore la fase anal y la arquitectura el máximo garabato son fenómenos de la misma cepa. El cepo coincide con el orden del parvulario y la indolente espera de un mundo mejor.

:

Plaça Cristina Kaufmann | 'Low cost life'

:
Plaça Cristina Kaufmann
:

Al darrer Ple municipal l'Ajuntament va decidir dedicar una placeta a la germana Cristina Kaufmann, que morí l'any passat a Mataró, ciutat on vivia i on hi tenia força amics. L'acord també inclou espais pel general Josep Moragues i pel Voluntariat. De Kaufmann ja n'he parlat aquí un parell de vegades. Una anècdota: ara fa uns mesos, llegint la introducció que Carles Guillén feia de l'antologia poètica de Jordi Guardans (Els àngels i el perill, Ed. Emboscall, Vic, 2006), em va fer gràcia comprovar l'amistat i la influència que aquesta carmelita va tenir també sobre el poeta, a qui deia que "avui dia a Sant Joan de la Creu i Santa Teresa els visitaria el psiquiatra i anirien de clozapina". En tot cas, aquesta entrada al nomenclàtor de la seva ciutat d'acollida, crec que és una senzilla manera de retre homenatge al seu mestratge.

:

Low cost life

:

:

M'ha agradat molt un article que signa Salvador Cardús avui a La Vanguardia sobre les teories de Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi sobre l'emergència i creixement d'una classe socal (mileurista, que es diu) acostumada als productes de baix cost i amb un baix perfil crític i polítici diametralment oposada als interessos de la classe mitjana, que es veuria reduïda. Us en poso alguns fragments.

• El ensayo de estos dos italianos narra el fin no sólo de una clase social, sino de la sociedad que la ha hecho posible, y analiza con mucha lucidez este nuevo mundo, "un universo infraideologizado, decidido a procurarse bienes y servicios en el proveedor mundial que ofrezca las condiciones más ventajosas".
• Y es que en cuanto uno empieza a observar las conductas individuales y los cambios institucionales a través del cristál del low cost, todo parece encajar. Por poner un ejemplo, quizás el aumento de la abstención electoral y la desafección política podrían hallar aquí una buena explicación.
• La participación democrática ha estado estrechamente vinculada a la consolidación de las clases medias y éstas al éxito de un proyecto político basado en un Estado de bienestar a cambio del cual se conseguía estabilidad y legitimación para el sistema político. En cambio, esa nueva clase de masas, de rentas medias y bajas pero con acceso a bienes y servicios de bajo coste -los que ofrecen Ikea, Ryanair, Zara o Corporación Dermoestética, por poner sectores bien distintos-, parece desentenderse de la Administración pública y no le importa que disminuya la calidad de ciertos servicios siempre que aumenten en cantidad. Otro caso que podría verse bajo el prisma de la sociedad low cost es el de la grave crisis en la que ha entrado la prensa de pago, la cual ofrece una información y análisis excesivos para una nueva clase que se contenta con esos otros informativos televisivos de corte social -por decirlo eufemísticamentellenos de "sucesos, espectáculos y curiosidades".
• El problema ya no es que el ascensor social funcione, sino que alguien quiera utilizarlo para subir más allá del primer piso.
• Lo que sí señalan los autores de El fin de la clase media es la disolución de esta clase que apenas habrá duradc, una cincuentena años en favor de la aparición, por una parte, de lo que dan en llamar una burguesía del conocimiento compuesta por tecnócratas can alta remuneración y, por otra, de esta clase de masas, consumidora poco exigente, sin referentes culturales ni sociales, despolitizada y sin apenas ideología, además de poco centrada en las tradicionales agencias de socialización, como la propia familia o el sistema educativo. Para Gaggi y Narduzzi, la nueva sociedad postindustrial (...) no permitirá identificar a un sujeto colectivo que represente con clarigad el interés general.
• Los autores del libro, muy optimistas, esperan y propugnan un "neohumanismo de la sociedad de bajo coste". Lo que me preocupa es que no sea, también, un humanismo barato.