Díptic de cap d'any

Diumenge 5 de gener

Al principi existia

el qui és la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu. [...]

En ell hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes.

La llum resplendeix en la foscor,

i la foscor no ha pogut ofegar-la. [...]

Era present en el món,

que per ell ha vingut a l'existència,

i el món no l'ha reconegut. [...] 

El qui és la Paraula s'ha fet home

i ha habitat entre nosaltres [...]. 

A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu

i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat.

Jn 1, 1-18 (sencer, aquí)

Als que som una mica capquadrats (parlant finament direm que som “cartesians”) aquest inici de l’Evangeli de Joan que llegirem diumenge és el que ens agrada més. Els que tenim por de perdre’ns en la història dels pessebres, dels angelets i en mil-i-un detalls més, de tant en tant ens va bé que algú ens faci un resum diguem-ne “conceptual”. 

La Paraula, diu l’Evangeli, era amb Déu i era Déu. En ell hi havia Vida i la Vida és la Llum dels homes, segueix. “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut” diu més endavant. De manera que “el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”.

Aquest Evangeli, que està molt influït per la visió grega, és a dir, occidental, de la realitat, situa en dos plans diferents “la Paraula” i “nosaltres”, dos plans que es relacionen però que no es toquen. El món de l’ideal i el món del real, diríem. Per exemple, encara avui dividim la gent, sovint, entre “idealistes” i “realistes”, entre “utòpics” i “pragmàtics”. I, sovint, ens queixem que la nostra societat no s’assembla ni un borrall a cap dels models polítics que la volien salvar. Que el món es regeix massa per interessos i no per ideals. Que el nostre matrimoni no acaba de ser tampoc l’ideal romàntic que sovint el justifica. O que els nostres fills no treuen “tot el potencial”. O ens agafen crisis dels quaranta, o dels cinquanta, veient que la nostra vida s’escola sense acabar de fer el que somniàvem, si és que somniàvem. Aquesta tensió “platònica” entre l’ideal i la realitat marca sovint la història d’occident, la història de les nostres vides i potser de les nostres angoixes.

Nadal, ve a dir l’Evangeli, consisteix en fer-ho exactament al revés. Seguint un verb que fa servir Sant Pau a la carta als filipencs, és l’ideal qui es “rebaixa” al real; és el perfecte el que s’adapta a l’imperfecte. Quan diem que Déu ve a nosaltres vol dir això, em temo. Aquesta vida limitada, no massa heroica, aquesta vida, nostra i dels altres, que sovint mirem amb menyspreu, és la que fa possible Déu al món. No la ideal.

En fi, no sé si ens adonem prou d’aquest escàndol. M’imagino que no, perquè sovint, també molts cristians, volem fer la vida al revés: volem tocar l’èxit, el país perfecte, la família envejable, aspirem a una moral ben neta i a tenir raó. És a dir, a no ser humans. Però “el tabernacle” de Déu trepitja el nostre fang, com si diguéssim. I com que amb la Paraula, amb les paraules (per més maques que siguin), no hem entès res, “no l’hem reconegut”, ell és entre nosaltres. Com nosaltres. Com el pitjor de nosaltres.

Diumenge 12 de gener

Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. 

Però Joan s'hi oposava, dient:

--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!

Jesús li respongué:

--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.

Aleshores Joan el deixà fer.

Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. 

I una veu digué des del cel:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.

Mt 3, 13-17

Si diumenge passat, encara prop de Nadal, vèiem que el camí de Déu és el d’assumir la condició humana, una mica en contra de tots aquells que culpen de tots els mals precisament a la condició humana, aquesta setmana llegirem el bateig de Jesús al Jordà, que servirà per instituir aquest sagrament després de la seva mort, com podem llegir a la lectura dels Fets dels Apòstols del mateix diumenge, com a base de les primeres comunitats cristianes.

El bateig, doncs, té aquí tres característiques, que van entrellaçades. La primera, la del canvi de vida. Per exemple, si dèiem que lo normal és atribuir a la condició humana tots els mals del món i Déu s’ha fet home, per veure-ho “a la manera de Déu” hem de canviar, hem de sortir de la inèrcia. I això no és gens fàcil.

La segona característica és la relació entre aquest canvi de vida, el canvi de visió, i l’Esperit. De manera que no només adoptem una visió diferent de la nostra vida i la dels altres sinó que, en fer-ho, fem present Déu a través nostre. De fet, sense aquesta intervenció, Déu no és res (viu “retirat sabàticament”, deduïm del Gènesi). 

I la tercera característica és la de la vida comunitària. Si canviem per dins, si en fer-ho Déu actua, aleshores això s’ha de veure en la comunitat en la qual vivim. No és com una aspirina o una meditació “per sentir-nos bé” 

I com s’ha de veure? La primera lectura és un bellíssim fragment d’Isaïas que, resumint, ve a dir dues coses: amb humilitat (“no crida ni alça la veu, (...) no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”...) i amb la determinació per alliberar els homes del seu esclavatge, dels seus destins fatals, que Isaïas descriu com a “presó”, “ceguesa” o “foscor”. 

Aquest és el pla dels batejats, doncs. No necessàriament el de “fer cristians”, ni tan sols el “d’anar a missa”, tot i que hem de recordar que tampoc fa cap mal. Però aquest no és el pla de Déu. El Déu d’Isaïas que irromp al bateig de Jesús enviant l’Esperit i assenyalant-lo com a Fill, i ara potser diré una blasfèmia, estarà més content amb els hospitals que amb els temples (de fet, Jesús dirà que “el temple” som nosaltres), i no sé si amb més metges que sacerdots. I encara ho estarà més si pot atendre tothom i no només “els nostres” (qui diu hospitals diu el país, diu la família o fins i tot les creences), com Sant Pere descriu tan bé a la lectura esmentada dels Fets. Potser nosaltres no construïm hospitals ni temples, però segur que tenim al nostre abast persones desateses o situacions que “clamen justícia”, o podem influir d’una manera o una altra perquè “els cecs hi vegin”.

Per resumir, el bateig és un canvi personal, a través del qual Déu actua, i això s’ha de notar a les comunitats on vivim. El que costa més, sens dubte, és el primer pas. Doncs a veure si en som capaços.

Aquests dos comentaris són les intervencions que faré, respectivament, als programes "Creure avui" que s'emetran avui divendres dia 3 i divendres que ve dia 10, a Mataró Audiovisual Televisió. Il·lustració: Sostre del baptisteri arrià de Ravenna (segle VI).

Colau i els seus pessebres

“Destruint la iglésia heu restaurat la Iglésia, la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats” deia Joan Maragall a ”La iglésia cremada”, el tercer dels articles dedicats a la Setmana Tràgica a La Veu de Catalunya ara fa 110 anys, sota la censura d’Enric Prat de la Riba. Salvant les distàncies, tinc l’esperança que la crisi de la transmissió de la cultura cristiana a la societat actual, l’incendi contemporani, tingui un efecte similar. El que un acostament tant als evangelis com a la tradició cristiana (intel·lectual, artística, ritual, popular…), sense la connotació que avui les aparta, en restauri el seu sentit original.

En això pensava arran de la polèmica (aviat també tradicional) del pessebre institucional que s’exhibeix a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Com diuen els crítics a l’alcaldessa Colau, és probable que al principi dels seus encàrrecs hi hagués la voluntat de minimitzar la connotació religiosa del pessebre i, en tot cas, d’allunyar-se de la tradició. Però aquest encàrrec obre, potser sense voler, el debat sobre si amb el llenguatge actual encara podem dir coses al voltant del pessebre, de la seva tradició i, si voleu, del seu misteri. El repte em sembla interessantíssim. I si crea una mica d’escàndol, si remou els esquemes i prejudicis, imagineu-vos com ho va rebre el rei Herodes “el dia de autos”.

Jo no ho he seguit gaire, però les propostes dels dos últims anys em semblen molt eloqüents. El 2018, Sebastià Brossa va plantejar una taula parada, amb els noms de 12 personatges nadalencs a cada lloc. A mi de seguida em van venir al cap les paràboles de Jesús que protagoniza una taula parada, sovint també buida, com a metàfora del Regne. Semblava que ens digués, l’artista, “aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu” (Mt 22, 10); o pitjor: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet” (Lc 14, 24). Enguany, Paula Bosch ens ensenya les “capses” en les quals guardem la tradició (qui sap si la fe) com a revers, potser fonament, de la ciutat. ¿És Ada Colau una teòloga encoberta?

Article per a la revista Foc Nou, desembre 2019

Jerusalem

Fins al 6 de gener, al teatre Romea de Barcelona, s’hi representa “Jerusalem”, una obra de Jez Butterworth protagonitzada per Pere Arquillué i dirigida per Julio Manrique. El primer que us he de dir és que l’heu d’anar a veure. Prepareu-vos perquè és llarga, tot i que la magnífica interpretació i posada en escena no t’ho fan sentir gens. El títol prové d’un himne molt popular al país, compost per Sir Hubert Parry el 1916 a partir d’un poema de William Blake, que identifica la construcció de la “nova Jerusalem” als “bells prats d’Anglaterra”. El protagonista, que es diu Johnny Byron, malviu en una caravana d’un bosc proper, camellejant, enfadant-se i congratulant-se amb tothom, mig líder d’uns altres nois també mig perduts. L’endemà de la festa de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, haurà de fer front a una ordre de desallotjament.

L’obra bascula entre la pèrdua, i l’enyor, dels antics mites anglesos, de la narrativitat, de la força oculta de la natura (Blake, Byron…), del principi del plaer, del dionisíac, de la protecció de la tradició, i la irrupció de l’ordre “racional”, del control del territori i les activitats, de l’absència de narrativitat, del principi de realitat, de l’apol·lini, de la protecció de les lleis. Al mig, aquest (anti)heroi i la seva tropa, perduts.

Aquesta disjuntiva, que no és nova i que és sobre la qual hem bastit això que en diem Occident, la trobem encara, segur, en la societat que vivim, contínuament, perquè l’equilibri és difícil. En podríem posar molts exemples. Però jo he volgut fer aquest article, a banda de fer-vos venir ganes d’anar a veure aquesta obra, per explicar dues coses que m’han fet ballar el cap des que hi vaig anar jo.

És bo tant d’ordre?

La primera, contra la primera pulsió de la bàscula que he descrit i, l’altra, en contra. És fàcil, malgrat totes les experiències que hem viscut al segle XX, que l’anhel d’un món feliç, i d’una humanitat “sense tares” (la Jerusalem celestial), que en retorni l’anhel. Com si el món imperfecte i una mica avorrit de les democràcies o de les vides més o menys normals com les de la majoria sigui un lloc per fugir-ne. Amb les dietes, l’autoajuda i les revolucions a toc de like o de bandereta al balcó, per exemple, que, en principi, són inòcues (de fet, no ho són gens). Alguns, amb més heroïcitat ideològica. Aquesta recerca, sembla dir-nos l’obra, ens perd. Les jerusalems provoquen la desgràcia que en teoria han vingut a conjurar. Em sembla que no cal que posi exemples.

D’altra banda, Butterworth ens adverteix de l’ofegament de l’ordre absolut, del legalisme, del govern de tots els aspectes de la vida i de tota la terra. Sense descampats per jugar amb el risc, ens queden els vídeojocs, per exemple. Amb les regulacions i les exigències ciutadanes (segurament raonables), ens carreguem la música en directe als nostres cascos urbans. Amb la hiperconsciència parental (vegeu l’últim número de Valors dedicat a si tenir fills és immoral, pregunta que hauria de ser immoral) i l’excés d’expectatives i planificació en la nostra vida familiar, tapem tots els forats per l’imprevist, que és per això, en principi, que es van formar els grups familiars a la nostra espècie. Per no parlar del llenguatge i o les contínues limitacions del col·lectiu sobre el privat amb l’excusa de la protecció (contra els ciberatacs, contra els pederastes..). 

¿De veres volem un món on tot el territori estigui parcel·lat, on no poguem fugir, on no poguem pecar, on no quedin lloc per les nostres ombres? Bé, sembla que sí. ¿No hem vist que la vida sorgeix precisament de les diferències, de la fecunditat de les imperfeccions, perfectament assumides? Em sembla que no, que no ens agrada creure’ns-ho. Però aleshores, si el món admet la successiva tendència al perfeccionisme (en el fons, una altra Jerusalem als “bells prats” d’Europa), serem en un món inhumà.

Article publicat a la web de la revista Valors.

La violència

Està molt bé el número de novembre de Valors, dedicat a la violència. Us el recomano. Està molt bé i és oportuníssim quan, amb l’excusa de la famosa sentència, vam viure episodis de violència urbana, sobretot a l’Eixample de Barcelona, amb costos directes i indirectes (econòmics i més) altíssims. Enmig, un debat (és un dir) sobre quina ha de ser la reacció de la societat davant aquests fenòmens. De cop, vaig pensar que, almenys alguns, no havien après res de les violències que hem viscut, també d’origen aparentment polític, com la terrorista. La mínima comprensió i aixopluc social d’aquests fenòmens o la falta de reflexos de l’Estat de Dret i els seus mecanismes (per exemple, la policia) només provoquen la seva legitimitat i extensió. És a dir, dolor i pèrdua. 

Hem de parlar més d’això, ara que ha baixat la tensió (toquem fusta). Una societat madura, també madura democràticament, ha de poder acceptar sense embuts l’ús de la força quan algú vol forçar-nos pel seu compte. Aquí, som molt kumbaiàs (ja em perdonaran). El període pacífic de la democràcia, a més, excepte l’esmentat terrorisme, ha situat el rol de l’estat com a força lluny de la nostra memòria, gairebé al franquisme. Vivim en una mena de bombolla que ignora la possibilitat de la violència com una de les dimensions de les persones que no desapareix mai. Excepte que deixem de ser persones, esclar. La crítica per sistema a la policia, o el qüestionament de l’existència de l’exèrcit en són un exemple. Tot i que després són institucions ben valorades a les enquestes.

Com que ens sembla senzillament negant-la desapareix, confiem a una naïf “cultura de la no-violència” el miracle d’eliminar-la com a possibilitat. Molt sovint, a través d’una repressió cultural que després aflora com a agressivitat. Alguns dels entrevistats a l’esmentat número de valors repeteixen que la violència és la “forma cultural” de l’agressivitat animal. Per això, pot ser més perversa, però també educada. 

Em sobta, però, que ningú faci referència a l’actual desprestigi dels mecanismes simbòlics de la violència, que fins fa quatre dies eren acceptats, com un dels possibles factors del seu descontrol. Mireu si no què passa amb els toros, la boxa o la caça. I com la seva marginació engreixa els partits d’extrema dreta. Amagar els nostres mecanismes de relació amb la “lletjor humana” no ens fa menys lletjos, sinó menys mancats de recursos. No és casualitat que als que lideren les protestes contra els exemples que he posat se’ls digui “animalistes”. Efectivament, l’horitzó d’eliminar la violència de la nostra cultura com a possibilitat ens fa més animals, que només coneixen l’agressivitat, sense el sedàs de la cultura que és l’únic que la pot fer suportable, controlable, i, amb ella, ser tots plegats una mica més lliures.

Publicat a la web de la revista Valors. Foto: La Vanguardia.

¿Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar “¿sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”...), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que li preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros  ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’un espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a un espiral exactament contrari. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai satisfan ningú del tot i mai aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals...cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Article publicat a L'Agulla, núm. 117, novembre de 2019.

La capella o el despatx?

A l'agost hi va haver una petita polèmica amb l’elecció de Mn. Turull com a prior de la capella de la Generalitat de Catalunya. Alguns, potser fins aleshores ignorants d’aquest càrrec o d'aquest indret, van dir si no fora l'hora que deixés de funcionar (per la separació Església/estat, l'eliminació de privilegis,etc…). La meva dimensió ciutadana hi està en contra. En general, sóc partidari que les tradicions que hem heretat i que són vives continuïn, tot i que no quadrin massa amb els esquemes actuals. És com si els nostres avantpassats ens haguessin transmès un missatge. La tradició de culte catòlic al Palau de la Generalitat hi és pràcticament des dels seus inicis, al segle XV, i s'ha mantingut ininterrompudament fins avui. A més de fer fires medievals encapsulades als nostres prejudicis kitsch, encara avui podem viure (actualitzada) una tradició de sis-cents anys. A mi, això m'emociona. Si els que van devastar el barri jueu de la ciutat per fer-hi el Palau haguessin mantingut un racó com a sinagoga i encara s'hi celebrés el culte, jo també ho defensaria. Una cultura és el llegat d'una tradició, o de diverses. I que a més de mòmies tinguem una tradició viva em sembla prou important.

Ara bé, com a cristià, de fet, tant me fa. Jo no penso (ni em cal) anar-hi a missa i em fa tot una mica de nosa. A mi ‒com a cristià, dic‒ el que de veritat m'importa és què pensen fer els actuals inquilins del Palau amb els afectats per la supressió de la Llei de Barris, per exemple. O amb els presos que no són “polítics”. M'interessaria més que lluitessin per problemes bastant més importants que el de posar o no una pancarta al balcó. Com a cristià, la pregunta que em faig, i faig als meus conciutadans, és la de sempre, la que encara fa més anys que ens van fer i ens fan cada dia. ”On és el teu germà?”. I les respostes vindran més dels despatxos de feina que no dels de culte.

Publicat a la revista Foc Nou (novembre 2019)

• “Lo mudar” de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Llisterri
• L'aconfessionalitat i el prior de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Listerri

Els catòlics i la sentència

Si vostè és cristià catòlic i troba que aquesta sentència contra els líders del procés s'ha d'acatar, estigui tranquil, ja som dos. Potser fins i tot alguns més. Encara que sembli mentida, és exactament el que diuen els bisbes catalans a la nota conjunta que han publicat avui: "El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen un referent bàsic de l’ordenament social." Diu més coses, esclar. Demana rebaixar la confrontació, reconèixer la diversitat política de Catalunya, impulsar el diàleg polític ("dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria")... I, per últim,  treballar per "construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local". Jo en conec més d'un que mirarà d'oblidar-ho amb ratafia.

Si vostè és catòlic, dic, i no és independentista, és a dir, no compra el relat de falta de democràcia, dels presos polítics i totes aquestes excuses per amagar que s'han saltat la llei, no pateixi més per la mala consciència que uns quants clergues, escolanets i laics li han fet passar. De mala consciència en tindrem sempre (malament qui pensa que sempre ho fa tot bé), però no serà per no haver participat de cap pregària idolàtrica, per evitar fer servir els símbols religiosos per causes polítiques o per trobar que els llacets grocs dins i a les façanes dels nostres temples mereixen la resposta evangèlica que van rebre els mercaders de Jesús. 

Li caldrà demanar perdó per moltes coses, però no per pensar que la llei democràticament legitimada s'ha de complir i fer complir i que sense la seva sanció no és possible la vida democràtica i civilitzada, fins i tot per quan cal reformar-la. O per com quan cal fer política, que ha estat la gran absent. No caldrà que s'avergonyeixi de pensar que els condemnats volien imposar-nos un estat sense drets democràtics elementals, com es deduïa de la Llei de Transitorietat, sense cap instrument jurídic nacional o internacional, ni cap suport de cap institució mundial i, el que és pitjor, amb la majoria de catalans en contra. I que això deu ser el que sigui, però cristià no ho sembla.

Si vostè pensa que aquests senyors van abusar, doncs, de seu poder, extralimitant les seves funcions per forçar al conjunt a fer el que ells desitgen, potser fins i tot creurà que això té alguna cosa a veure en fer caure els poderosos del soli. I ara té unes ganes tremendes d'exaltar els humils. Que és l'única manera de posar-s'hi, com sap bé la Moreneta, negra perquè ningú l'entén. L'única manera de posar-s'hi davant la crisi catalana i davant de tot.

Toni Comín té raó

Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

Arrencat

Te debo tantas cosas
que no sabría decírtelo
si no escon el silencio,
o con aquel grito
que sólo es verdadero
si lo arrancamos al silencio mismo:
nuestra proclamación de amor.

Rafael Argullol, poema "29-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 96.
Il·lustració: Joan Miró, Blau I-III (tríptic,detall), 1961.Centre Pompidou, París.

Huracà

La plenitud
-creo-
consiste en vivir el huracán
y al mismo tiempo
experimentar la calma
que habita en el ojo del huracán.

Rafael Argullol, poema "14-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 954.

La coartada

Hi ha poques frases que trobi tan idiotes com, “jo no hi podré ser, però hi seré en esperit”. Ja sé que serveix per donar ànims i per intentar esmorteir que se’t trobi a faltar, a tu i a les teves mans, en algun lloc on “hauries de ser”. Però, a força de repetir-ho, és com si ens hagués quedat enganxada i acceptem alegrement que el nostre cos i el nostre esperit poden viure dissociadament. Així, mentre el nostre cos descansa ben alimentat i sense privar-se de res, des del mateix sofà ens apuntem a totes les causes justes, quant més bones i autèntiques millor, que hi ha a Facebook o on sigui. Mentre el nostre cos és entregat íntegrament a la feina i es relacions socials, per exemple, diem als fills que “en esperit” érem amb ells quan ens necessitaven per fer els deures. 

L’esperit, així tal qual, és una bona coartada. Et permet evadir-te de l’engorrosa vida diària, dona sentit a les teves emocions, desplega un ventall implacable de consideracions morals, és higiènic i permet una aparent reconciliació entre tu i el desgavell mundial, o personal. No el critico, perquè l’esperit (etimològicament, el que no es veu) és molt més important i inabastable que les nostres aparences corpòries a les quals diuem “jo” ‒o “tu”‒ per més atractives que ens resultin. Però la seva característica és que només és possible si va acompanyat de cos. El cos i les seves limitacions. Seguint la famosa frase de Joan-Carles Mèlich (“L’important no és ser, sinó ser-hi”), l’esperit va configurant, o descobrint, el que som, mentre que el cos ens permet “ser-hi”; sense ser-hi, doncs, el que som no deixa de ser postureo. Té l’avantatge de la seva puresa, aquesta actitud, però també la seva infecunditat.

Ser-hi. Més entre les tribulacions de les nostres imperfectes famílies que en les postures sobre la família. Menys maniqueus en els conflictes del món i potser més realistes a l’hora d’afrontar-los en sèrio. Més a prop dels nostres avis malalts que ens desordenen l’agenda i les prioritats. Més a prop de solucions parcials, però factibles, que d’heroïcitats aplaudides que no arreglen res. Potser descobrirem que, contra el que pensàvem, en realitat tenim una pobresa d’esperit que espanta. Com aquells que van ser benaurats al Sermó de la Muntanya amb la mirada inquisidora dels líders espirituals d’aleshores.

Article a la web de la revista Valors. Il·lustració: Béla Onódi, El sermó de la muntanya.

Cop de puny

La epifanía brota
cuando uno percibe
que el amor propio no se alimenta
de la fatigosa tarea de quererse
sino de la alegre elección de aceptarse.
Puede que se produzca por revelación,
o simplemente por un puñetazo del destino
que te noquea en el momento oportuno.
Sea como sea
-revelación o puñetazo-,
empiezas a amarte
y, sin apenas esfuerzo, amas.

Rafael Argullol, poema "8-VI-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 918.

Beure

La alegría del bebedor es una gracia;
la sordidez del borracho, una condena.

Rafael Argullol, fragment del poema "30-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 909.

El camí contrari

Con todo, es cierto, Aquiles, que, como hombre libre,
puedes emprender el camino contrario.
Entrega a Príamo el cadáver de su hijo,
y serás conocido en el futuro por algo más grande que la gloria.

Rafael Argullol, fragment del poema "29-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 908.
Il·lustració: Gavin Hamilton, "Príam suplica Aquil·les que li permeti enterrar el cos d'Hèctor" (c. 1775), Tate, Londres.

Venècia i el poder

Ninguna ciudad, como Venecia,para perderse
Extraviarse en Venecia es un estado natural.
[...]

En la Scuola Grande di San Rocco
[...] el arte nos revela lo que la vida nos oculta:
confundidos en el vértigo de las cosas
olvidamos que es en la quietud donde habita el poder.

Rafael Argullol, fragments dels poemes "21-V-2014" i "22-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 900-901.
Il·lustració: Fragment del sostre de la Scuola Grande di San Rocco (Venècia), pintura de Tintoretto (1564).

Mort a l'agost

Las malas noticias son más veloces que las demás.
Los mensajeros que las llevan nunca duermen.
Los negros corceles cabalgan
la entera rueda del mundo
para llegar,puntuales, a los desarmados corazones.
Y siempre nos sorprende la irrupción del dolor
como si,hijos del goce, fuera injusta su llegada.


Rafael Argullol, poema "17-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 896.
Il·lustració: Pablo Picasso, Evocació (El funeral de Casagemes),1901, Museu d’Art Modern de la Cituat de París

La fe

Necesitamos la fe [...]
Esa fe [...] se presenta cuando todo lo demás se desvanece.
Nos arrastra hasta el centro de nuestra existencia
con un ímpetu al que no nos resistimos,
mientras nos envuelve con un manto de seductora suavidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 892.
Jean-François Millet, Àngelus, (1857-1859), Museu d'Orsay, París.

Interrogant

El arte es el espectro que interroga a la eternidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "8-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 887.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Paisatge vespertí amb dos homes (1830-35). Museu de l’Ermitage, Sant Pétersburg.

El savi i el tonto

El sabio es difícil de reconocer:
lleva muchas máscaras
y va por mil caminos.
Al tonto le reconocemos de inmediato:
va por un único camino,
a cara descubierta,
rumbo a ninguna parte.

Rafael Argullol, poema "5-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 884.

La paraula i el silenci

Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)

El banquet etern

Aunque nada impedirá tu viaje
hacia el implacable crepúsculo,
no olvides, mientras puedas,
la escalera de auroras que subiste alegremente
al depositar tus días en la tierra.
Cuando el último de los azules
se sumerja, suave, en la tiniebla,
retén en tu mente
la emoción más poderosa
y el más dulce de los pensamientos
una humilde centella crece en lo oscuro,
y en su seno, abrazadas para siempre,
yacen las horas que te faltaron,
entregadas ahora a ti,
cálidas y sensuales,
en el banquete eterno.

Rafael Argullol, poema "22-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 871.