dimarts, de juny 28, 2016

Edat



[Durant] la segona meitat de la vida (...), segons explica Schopenhauer, ja no sortim a caçar la felicitat, sinó que ens limitem a contenir el malestar.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 226.
Foto: detall d'Innocenci X, de Diego Velázquez (1650), Galería Doria Pamphili, Roma.

dilluns, de juny 27, 2016

¿Com és que la gent vota el PP?


El juliol de 1996, ara farà vint anys, gairebé recent estrenat del càrrec després de la primera victòria del PP, l'aleshores ministre de l'Interior, Jaime Mayor Oreja, va ordenar que 103 inmigrants irregulars confinats a Melilla fossin retornats a l'Àfrica en cinc avions militars. Se'ls va drogar amb haloperidol, se'ls van aplicar unes manilles de plàstic i els hi van tapar els ulls. Tal i com sant Pere canta, el Malí, el Camerún, Senegal i Guinea Bissau van rebre el carregament amb molt de gust. Més endavant, quan se li va recriminar al Govern, és quan el president d'aleshores, José María Aznar, va pronunciar la frase més exacta per descriure la política: "Teníem un problema i l'hem solucionat". 

Hi ha gent que es pregunta com és possible que hi hagi qui voti el PP, o que, com ha passat a les eleccions de diumenge, creixi en nombre de vots. L'allau de casos de corrupció, la sensació d'immobilitat absoluta davant tots els temes importants o casos vergonyants com els que descriuen les cintes publicades de converses de l'actual titular d'Interior i el cap de l'Oficina Antifrau, designat pel Parlament de Catalunya, són posats d'exemple flagrant. Altres diuen que "Espanya és irreformable", com si una fatalitat històrica caigués en una mena de sub-espècie amb la qual tenim la desgràcia de conviure els catalans. Unes variables d'aquesta apreciació suprematista són les de considerar que el poble és tonto. Reconec el símptoma perquè molta gent d'esquerres ens quedàvem amb sensacions similars quan Jordi Pujol, al segle passat, encadenava victòries. I era igualment injusta.

La política no és moral.

Per mi, l'error de fons d'aquesta visió consisteix en pensar que, per votar, cal fer servir criteris morals, com vaig dir fa poc aquí. Una visió, per cert, més estesa a l'esquerra que a la dreta, d'aquí que els casos com els Gal o la corrupció castiguin amb més força el PSOE. És molt dur sentir això, potser, però el "mercat" de la política consisteix, en realitat, en proposar solucions un cop acotat el problema, analitzat i estudiat les possibles alternatives a la triada, amb més o menys gràcia. Després pot passar que, efectivament, aquesta no sigui la solució. De fet, el propi Mayor Oreja va haver de reconèixer que aquest "no era el model a seguir" i, en realitat, s'inicià aleshores un increment de la immigració il·legal que va multiplicar per tres el nombre de "problemes", mentre s'entestaven en buscar les causes a l'"efecte crida" d'ajuntaments d'esquerres que donaven carros de menjar i roba, i cases, i feina, als immigrants, essent, com sap tothom, una molt eficaç mentida. Un negoci rodó que alguns recordem perfectament. Però en la ment va quedar la frase gens innocent de l'astut Aznar: "Teníem un problema i l'hem solucionat". Amb aquesta manera d'anar pel món va assolir la majoria absoluta el 2000 i precisament per haver-la perdut de vista, creant-ne de nous, el PP va perdre quatre anys més tard.

¿Això vol dir que l'acció inhumana aplicada a més de cent persones és tolerable? ¿Vol dir que hem de passar per alt qualsevol immoralitat senzillament perquè ens convingui? Òbviament, no. Ara bé, en termes polítics, els que el tracte vexatori a les persones ens sembla greu, immoral i tot el que vulgueu, si no som capaços de donar una sortida creïble al problema existent, la sortida que hauran pres els aznars serà l'única possible, a banda, esclar, de mantenir el problema. ¿Són immorals, aleshores, els que voten el PP? És possible que ells mateixos ens retreiessin, amb raó, que més immoral és no tenir alternativa. I que la política mai tria entre moral i immoral, entre el bé o el mal, sinó entres dues o més alternatives cap de les quals és satisfactòria del tot (ni a nivell d'eficàcia ni a nivell moral), però que no fer-hi res (rentar-e'n les mans encara que sigui "en solidaritat" amb les víctimes) és molt pitjor. Millor una mala política que l'absència de política.

Davant dues pressions, el gat salta.

No pretenc pas posar-me al cap ni a la pell dels votants del PP, entre els quals hi compto persones admirables i d'altres just al contrari, però crec que cal fer l'esforç d'entendre les raons que, més enllà dels prejudicis, porten a ciutadans com vostè o jo a votar el PP. I que ho facin amb més força que fa sis mesos davant dues circumstàncies molt clares. La primera és el clima anti-PP, segurament guanyat a pols, de la resta de candidatures i que les enquestes, amb previsions a la baixa, s'encarregaven de certificar. Exactament com va passar després de la participació d'Espanya a la guerra d'Iraq i, sobretot, de les manifestacions multitudinàries en contra, l'electorat del PP era "a l'armari", en silenci contenció, esperant el moment de fer l'únic que havia de fer: votar. Cal anar amb molt de compte amb els pretesos frames, sobretot si són sustentats sobre pressupòsits morals. Inhibeix l'exhibició pública de dissonàncies que acaben sortint quan han de sortir.

La segona circumstància és que uns i altres han participat, potser sense massa consciència, en l'únic vector possible per a la salvació de Rajoy: o jo o el caos. No és nou i ja ha estat utilitzat per dirigents d'un i altre signe, sobretot quan veu perillar la seva majoria i té, com és el cas, un gresol d'adversaris entre els quals no vol que ningú sobresurti. Era una opció fàcil i era difícil, per part de tots els altres, oposar-s'hi. El caos al que apel·laven era evident i alguns adversaris l'han engrandit. El risc de recessió. El risc dels invents creatius com el Brexit. El risc de ruptura d'Espanya. El risc de polítiques populistes a tots els nivells. El risc de la inestabilitat política per les tensions d'un govern de coalició (inèdit). Els últims missatges del PSOE de Pedro Sánchez, distanciant-se al màxim de Podem (qui catalitzaria la majoria d'aquests riscos), crec que pugnaven per sortir d'aquest marc i deixar els d'Iglesias i Grazón sols com, de fet, l'electorat ha sentenciat amb la pèrdua de més d'un milió de vots, contra totes les enquestes. El problema ha estat, però, que l'electorat segurament creia insuficient la posició del PSOE (per totes les raons que vulgueu, però sobretot per l'expecativa electoral) per fer d'alternativa segura tant al caos com al PP. El votant del PP ho ha tingut clar: davant aquest panorama (per exemple: ¿la promesa d'un referèndum per a l'autodeterminació per part d'un dels socis de govern incrementa o apaivaga la sensació de caos?), opto per l'ordre. Davant l'absència de polítiques alternatives quallades, tot i que potser més bones en teoria, opto per "solucionar el problema". Com un gat, acorralat davant aquestes dues pressions, ha saltat i ha esgarrapat.

La cosa no queda aquí, esclar. Primer, perquè, tot i això, el PP ni té majoria absoluta ni té, ara per ara, possibilitats fermes d'assolir-la fàcilment. Segon, perquè les "solucions" de Rajoy, conservadores en el sentit literal de la paraula, passen pel "wait and see", que a vegades va bé i a vegades no. I quan no va bé, els problemes es van fent grossos. En aquest sentit, faig una última reflexió que mereixeria més comentaris (però potser ara ja prou): aquest tram que li falta a Rajoy per assolir la majoria absoluta, si és que aconsegueix passar-lo, ¿servirà per iniciar algunes de les reformes que tots sabem que s'han de fer, tot i que la promesa de no fer-les hagi permès ara guanyar al PP?

Fotos: L. Mangino (El Mundo), diari Ara.

dijous, de juny 23, 2016

Si pots, fes-ne foguera


Alça més alt el deliri,
no vacl·lis i deleix
la planor camussa i soma
que et voldria reduir
els delers just per resoldre
els enigmes barroers
que proposa goja ficta...
Arramassa el cadiram
i, si pots, fes-ne foguera
al badiu o bé al terrat,
i que les flames s'arborin,
que les vegin de molt lluny,
fins i tot els llangardaixos...
Corra, amiga't amb l'arbrat.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 94. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 57.

dimarts, de juny 21, 2016

¿Són oportunes les oportunitats?


La premsa local es fa ressò, aquesta setmana, de l'assignació a la ciutat de Manresa de vint llenços de gran tamany, restaurats, del pintor Antoni Viladomat. Viladomat és el pintor barroc català més important, potser, tot i que cal recordar que es tracta d'un període que s'ha anomenat la Decadència i que el nostre país no va gaudir aleshores precisament de massa bona pintura, comparant-ho amb la resta d'Espanya. És tot un altre tema, però no m'estic de dir també que probablement la Decadència sigui molt discutible, a tenor del que deia l'historiador García Espuche (mireu aquí). El que tenim, tant en pintura com en literatura, és absència de producció culta. Viladomat, doncs, brillaria. No sé si per mèrit d'ell o per demèrit d'altres, o per totes dues coses, però té un nom. Els quadres dels que parlàvem, que guarnien el convent de Sant Francesc a Barcelona, ja derruït, són segurament del millor que podem veure de l'autor, juntament amb els frescos de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró. 

D'aquí que, la Cup, proposés al ple municipal que, ara que el MNAC vol airejar-los del seu magatzem, vinguessin a la nostra ciutat. La qüestió és que l'Ajuntament s'ho ha estudiat, ha encarregat un informe, i ha descartat que vinguin, tant pel "discurs museístic" de la institució que l'hauria d'acollir com per la manca de recursos (especialment d'espai) per acollir-ho.

Com és obvi, ja hi ha molta gent que ha sortit a trencar-se les vestidures. Si no fos perquè crec que tenen força raó, el discurs autoflagel·lador que tant ens agrada fer sempre sobre que la ciutat dels capgrossos "no sap aprofitar oportunitats", me la faria donar ipso facto a la nova directora del Museu de Mataró, signant de l'informe denegatori. L'amic Carles Spa, en canvi, creu que la decissió municipal és correcta i opina que val més la pena ser ferm en l'esratègia triada enlloc de meravellar-se davant algunes "oportunitats" sobrevingudes. Parla, per exemple, del Museu Bassat, però podríem afegir-hi el Festival Shakespeare (clausurat per l'anterior govern a canvi d'abocar més diners a música comercial de la festa major), o la controvertida Festa del Cel. O El Corte Inglés, per qui la Cup i també l'anterior govern, habitual de les manifestacions en contra, no devia ser una oportunitat tan interessant com els llenços de Viladomat, tot i que generava 1.000 llocs de treball. En fi.

¿Pájaro en mano o ciento volando?

La polèmica em duu a un debat que em sembla, doncs, més interessant que ella mateixa. Parlo de la tensió entre la urgència i la planificació, entre el "pájaro en mano" o "ciento volando", entre aprofitar o esperar. Certament, el cas que ens ocupa és llaminer. El Barroc a Mataró va ser important. Barrocs són els tres temples més rellevants: la Basílica de Santa Maria i les esglésies de sant Josep i Santa Anna. Ho són moltes cases, amb les seves façanes no gens monumentals o els seus panys commemoratius dels bàndols de la Guerra de Successió, en la que hi vam participar també de molt barroca manera. I moltes altres coses que ara em deixo. Ho és, ja ho hem dit, la capella dels Dolors, però també la del Roser, veïna. I el propi Viladomat, casat amb una filla de la família propietària de Les Esmandies, un casal que encara es conserva. La temptació de fer-ne "un discurs", i algunes coses més, és suggerent. La temptació de relligar aquest període amb la resta de la història local, bimil·lenària, amb jaciments i mostres ben a la vista, encara ho és més. Per això dic que els que se'n blasmen tenen força raó. Per això i perquè les "oportunitats" s'han d'entendre com a complementàries a una estratègia, que ha de ser prou flexible si vol que les primeres li donin èxit. Les estratègies de les administracions, a parer meu, seria millor que se centressin més en el contenidor que en el contingut, en la predisposició per a les oportunitats i la creativitat més que en la seva substitució. Per aquesta raó, d'entrada, haurien de ser benvingudes les oportunitats ¿Vint quadres de Viladomat no dotarien de més sentit, de més context, de més "discurs", a la colla de quartos públics que es dediquen a la restauració de Santa Maria, per exemple? 

Tot i així, entenc també la posició contrària. Vint quadres de grans dimensions necessiten d'un espai immens. Que caldria trobar, adaptar, mantenir i gestionar. I pagar-ho, esclar. En realitat, seria molt més barat refer un convent, omplir-lo de frares i penjar-hi les obres amb la seguretat que seran ben mantingudes. Però com que hi ha crisi de vocacions, cal pagar tot això a preu de funcionari. Encabat, caldria mirar d'amortitzar la inversió fent que hi passi gent, diria. Un altre problema evident. Per exemple, sempre que he anat a Venècia a veure Santa Maria dei Miracoli, una de les millors capelles del món, no he hagut pas de fer cua...

En fi, crec que el debat no és si és bo o dolent sinó, més aviat com sempre, què ens convé més.

¿Podríem seguir la polèmica amb aquests termes, analitzant pros i contres sense apriorismes, o preferirem plorar i cridar per les oportunitats perdudes mentre passen davant nosaltres sense que ens n'adonem les oportunitats per als optimistes?

dilluns, de juny 20, 2016

Neorealisme



El neorealisme era denúncia i crítica, però també demostració que, en l'antiga i sensual visió mediterrània, la felicitat o la infelicitat no depenen fatalment de la cartera.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 220.
Fotograma: Silvana Mangano a Arròs amarg, de Giuseppe de Santis, Itàlia, 1949.

divendres, de juny 17, 2016

On l'absència hi és pertot



Conta'm, bella, el teu neguit,
obre el cor a qui t'estima,
abandona't al meu seny...
Jo et duré ben molt enfora
dels tribulls immerescuts
amb què els deus ara t'acoren.
Conta'm, bella, el teu neguit:
jo et duré en una contrada
on l'absència hi és pertot,
on podrem, lleus, perdonar-nos,
lluny d'auests toixuts feuencs
que no volen penitències.
Conta'm, bella, el teu neguit
i que els teus llavis s'arrisquin...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 297. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 159.
Fotograma: Juliette Binoche a Tres colors: Blau (1993).

dimecres, de juny 15, 2016

Per una política "immoral"



Ara fa uns dies, el ple de l’ajuntament de la meva ciutat va aprovar per unanimitat i ambla millor de les intencions la creació d’una comissió per a l’elaboració d’un codi ètic. Aquesta institució no s’ha caracteritzat especialment per comportaments que ho demanin, però a ningú se li escapa que el nombre de casos de mal govern i de corrupció política que surten a la llum d’uns anys ençà n’és segurament la causa. N’hi ha que pensem que aquests “deures”, com el de venir dutxat, s’han de dur fets de casa. Que a la política s’hi va a fer política, amb mesures polítiques, en aquest cas, contra la corrupció (mecanismes de control, de transparència, modificacions del codi penal…), no a dir què està ben o mal fet.

Joan-Carles Mèlich, a qui Valors va entrevistar fa uns mesos, molt crític amb aquesta proliferació de codis (que potser hauríem d’anomenar “deonotològics”), acostuma a dir que “hi ha molta moral i poca ètica”. Distingeix, doncs, entre la moral, els codis escrits o no, laics o religiosos, legals o culturals, sobre què està bé o què està malament, i l’ètica, la resposta concreta davant la demanda explícita o no de l’altre. És com si després de la crisi de les “morals tradicionals” en nom de la llibertat individual, proliferin “morals sectorials” tan o més estrictes, en ambdós casos amb la legitimació de l’estat, el principal productor de moral de tots els temps. Sovint, diu també Mèlich, l’ètica contradiu la moral. “Jo prefereixo la bondat al bé”, explica. Curar en dissabte, matar un assassí que ens apunta o acollir un criminal són clars incompliments morals i, probablement, digníssims actes d’ètica.

La política, com deia, crec que és més útil quan menys determina què està ben o mal fet. I la mena de decisions que pren no es poden avaluar amb criteris morals. ¿Que està més a prop del bé? Invertir en el tramvia o fer-ho en els busos elèctrics. La pregunta és estúpida, tot i que molts s’ho prenen així. La pregunta, i la resposta, no són al terreny de la moral, sinó al de les conveniències. Dependrà de com vulguem governar la nostra trama urbana, dels sectors socials que prioritzem, dels avantatges tècnics, de l’eficiència… però no de la dialèctica entre el bé i el mal.

Als polítics, tot i que és més difícil, se’ls ha de demanar això. Que prenguin partit per solucions concretes, que s’esforcin en analitzar-les i que s’apliquin en complir-les. En això, potser seran poc “morals” i no obtindran unanimitats al ple municipal, però probablement seran més “ètics” donant respostes concretes, a vegades poc ortodoxes, a problemes concrets per als quals deleguem en ells el seu govern. ¿Volen ètica? Que es deixin de codis i que governin.


Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (juny 2016)
Foto: Consell plenari de l'Ajuntament de Barcelona (diari Ara)

dilluns, de juny 13, 2016

Cervesa



Sense esforç, només agrada el dolç. Allò que és fàcil sempre ve de gust, mentre que tot allò que és difícil i complex es comença a valorar després d'un temps d'esforç i sacrifici.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 206.

dissabte, de juny 11, 2016

Amansir la bèstia obscura


No tinc altra cosa a fer
que amansir la bèstia obscura...
I caldrà procediment
que una peça tan minúscula
dins la màquina del món,
almenys tingui retirança
a un àngel que jo sé,
que m'ensenya les pandectes,
perquè no em consigni enlloc,
perquè porti vida equable
i em desparelli lleu
dels ormeigs que no freturo.
No tinc altra cosa a fer
que amansir la bèstia obscura.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 238. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 129.
Foto: Alejandro Talavante, per Mikel Urmeneta

dijous, de juny 09, 2016

El Garbí en fa quaranta


El mes de setembre de 1976 els meus pares em van apuntar al grup d'esplai Garbí, que acabava de néixer a l'empar de l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró. Tenia set anys, doncs, i encara en recordo força coses. Un amic amb qui ja ens coneixíem de l'escola (i amb el que no he perdut el contacte) era el meu recer. Fins uns anys més tard encara guardava (ara no sé si ho trobaria) el primer cançoner ciclostil·lat del qual recordo, sobretot, la cançó "La calma de la mar", del mataroní Nicolau Guanyabéns, un descendent del qual, avui director del Museu-Arxiu de Santa Maria, era monitor de l'esplai, si no m'erro. Allà començava una història que va durar molt de temps i que, indefugiblement, és en part responsable del que sóc avui.

L'ensenyament escolar era, aleshores, molt diferent. Alguns deien que al grup d'esplai s'hi anava a fer "el que haurien de fer les escoles". Ara que les escoles fan el que feien els grups d'esplai, penso a vegades, ¿què caram han de fer aquests últims, si era cert el que deien? Sigui com sigui, el principal objectiu pel qual em van apuntar els meus pares, que deixés de ser aquell nen tímid i entotsolat, crec que el van aconseguir bastant. A força de gimcanes i cançons de foc de camp, d'excursions i múltiples descobertes, de patejar-se la ciutat i provar la paciència dels monitors, a base de relacionar-me amb un munt de nois (i noies, jo que anava a una escola íntegrament masculina), ara penso que no he agraït mai prou tot aquest doll d'experiències.

El grup d'esplai ben aviat va emancipar-se de l'escola i va anar a raure a un casalot vell del carrer d'en Palau, prop de la plaça dels Ninots (que oficialment era "de l'Ajuntament", sense que aparentment tingués res a veure una cosa amb l'altra). La plaça era escenari de les "festes majors" amb què acabava el curs i una d'elles va servir perquè m'encarreguessin el meu primer article (als nou anys!) al setmanari El Maresme, gràcies a Josep M. Torrent, avui periodista i càrrec de confiança municipal.

Del carrer d'en Palau, quan ja havia deixat d'anar-hi, van anar a parar a la casa de Les Esmandies (no recordo si amb algun periple enmig) on, quan va arribar l'hora, també hi vaig apuntar el meu fill. 

Ara, d'aquell primer dia encara de l'estiu de 1976 en farà quaranta anys i aquest dissabte ho celebren a la Plaça dels Ninots de l'Ajuntament, com si diguéssim. Estic molt desvinculat de tot això com per tenir ni una mínima idea del que significa avui el món de l'esplai (o l'escoltisme), o de què pot aportar en un món de tants impactes i tan diversos sobre l'educació dels nostres infants i adolescents. I molt menys goso fer-ne cap predicció. Ara bé, sí que, almenys, és l'hora d'agrair-ho de tot cor. Gràcies, doncs!


dilluns, de juny 06, 2016

Nostàlgia


De totes les nostàlgies, la més persistent potser és la recança dels camins que no hem triat.

(...) El camí de la meva vida és ple d'històries que no he sabut portar a bon terme. Com aquell malgastador que havent dilapidat  crèdits i ajuts de tota mena compareix molts anys després a pagar els deutes que ja ningú no recordava: així retorno jo al temps passat moltes vegades.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 198, 211.
Foto: Modest Urgell, Tren amb paisatge al fons. Fons Santos Torroella. Girona.

dissabte, de juny 04, 2016

L'he estimada, un instant


L'he estimada, un instant,
però bé que l'he estimada
quan ens hem creuat al forn.
Jo hi entrava, ella en sortia...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 202 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 111.
Foto: Fotograma de Lost in translation (2003)

dijous, de juny 02, 2016

Otegi és 'gafe'



Uns dies després que Arnaldo Otegi, secretari general de Sortu després de militar a Eta pm, i que acaba de complir una condemna per pertànyer a una banda armada, fos rebut amb tots els honors per la presidenta del Parlament de Catalunya, el país ha viscut episodis dignes de kale borroka al barri barceloní de Gràcia, arran del desallotjament d'un local ocupat il·legalment. El líder independentista basc va visitar el Parlament de la mà de la Cup, partit on militen regidors que donen suport actiu a les protestes citades i on s'hi vincula l'organització juvenil Arran, que va justificar la violència que s'hi exerceix. Otegi també va participar en un acte públic la participació del qual és calculada pels seus organitzadors en 1.500 persones, on hi van intervenir dirigents, diputats o representants de la Cup, d'ERC i de Junts pel Sí (la coalició d'ERC i CDC a la cambra catalana). Aquest fet no va impedir que, pocs dies més tard -també coincidint amb els aldarulls de Gràcia, el president de la Generalitat, diputat també de Junts pel Sí, assistís a la commemoració institucional pel vint-i-cinquè aniversari de l'atemptat de Vic, perpetrat per Eta, on hi van morir vuit persones i que va causar nombrosos ferits. Mentre l'ocpació violenta del carrer era pròpia del totalitarisme més perillós, els polítics discutien sobre si s'havia de tirar a terra o no un monument d'origen franquista a Tortosa. Com si aquest còctel no fos suficient, el context polític hi afegeix tensió. En primer lloc, perquè el Govern de la Generalitat (que depèn dels vots de la Cup), ha presentat uns pressupostos pels quals no té majoria. En segon lloc, perquè s'ha sabut que l'exalcalde Trias (de CDC) ordenà el pagament del lloguer al propietari del local ocupat per assegurar "la pau social". En tercer lloc, perquè s'observa certa inacció i ambivalència del govern municipal de Barcelona, presidit per Ada Colau (Barcelona en Comú), pocs dies després d'un acord amb el PSC i pendents, també, del sí o no de la Cup als pressupostos municipals. En quart lloc, perquè estem pràcticament en campanya on les enquestes donen al partit de Colau un clar avantatge a Catalunya i on les forces sobiranistes baixen, especialment CDC, que podria assolir tan sols tres diputats.

Per parlar una mica de Mataró (i per veure que això pot anar en sèrio), sembla que la Cup i Podem serien al darrere del boicot que va patir el dirigent del PP Xavier Garcia Albiol en un acte públic en el qual va haver de ser escortat per la policia.

Cinc reflexions

Una mica llarg, però aquest és el mapa que m'agradaria comentar breument amb algunes pinzellades en forma de reflexió.

1. La violència ha fet acte de presència a Catalunya. Certament, en aquest país s'han viscut episodis molt pitjors. Però el fenomen ha aparegut, té suport explícit d'una força política influent i, llevat de l'acció dels professionals de l'ordre públic, sembla que les institucions no sàpiguen com posar-s'hi. La prova del nou d'un govern, també d'un govern radicalment democràtic, és un conflicte d'ordre públic en el qual els ciutadans han de comprovar que els seus representants els poden protegir. Per cert, fem memòria i mirem qui hi ha perdut sempre que hi ha hagut violència a Catalunya. Doncs això, ja sabem per qui treballen.

2. Les gràcies a Otegi, les contemporanitzacions amb el món radical basc i el seu cinisme vers les víctimes, no són gratuïtes. Donen ales als socis més radicalitzats del "procés" i, sobretot, doten de sentit a totes les proclames rupturistes. Així, el combat, la lluita, la resistència, la desconnexió de les lleis i el seu incompliment, deixen de ser metàfores i són llegides als ulls del comunicat d'Arran. Banalitzen, normalitzen, el totalitarisme que hi ha al darrere, atien l'odi i ens menen a una societat més enfrontada, més incapaç de conviure.

3. El fenomen de l'ocupació és bastant complex, no és uniforme i respon a múltiples causes. No es pot despatxar de seguida. Sovint, a més, es justifica en un dèficit que no resol ni de bon tros (habitatge, creació cultural...) i acull connivències delictives, conscient o no. En tot cas, sóc dels que pensa que l'administració ha d'actuar, negociant el que calgui, si cal, però restablint l'ordre quan no hi ha res a negociar, en col·laboració amb el conjunt de forces de seguretat i els jutges. A Mataró quan ho hem fet així ens n'hem sortit. Dic més: si l'esquerra no ho fa l'únic que aconsegueix és donar ales a la dreta, sovint a la més extrema. També em temo que aquí, de nou, els extrems es necessiten. La crisi d'autoritat acaba sempre amb autortarisme.

4. A mi no m'agrada el PP i molt menys el Sr. Garcia Albiol. Però el país pel que lluito i lluitaré és on persones com Garcia Albiol puguin fer mítings sense extorsions, se'ls pugui votar, puguin governar i pugui treure'ls democràticament. No m'agrada la dreta, i procuraré que no governi, però sense dreta, per més espanyolista o incorrecta que sigui, no hi ha democràcia. El "país nou" a vegades sembla que es faci contra alguns de dins que fan nosa, que no s'ajusten al model de català ideal que s'han imaginat. Ara toca els del PP. Molt sovint també ha passat al PSC. Un dia passarà als que parlen en castellà. Un altre als que se senten espanyols. Potser es pensa que no passa res si vostè no entra dins d'aquests grups... però un dia, com en el poema de Niemöller atribuït a Brecht, vindran a buscar-lo a vostè i ja no quedarà ningú per defensar-lo.

5. La Cup. Alguns ja vam avisar. El patriotisme, avui, seria deixar-los al marge de tot condicionament de govern. O no quedarà pàtria per salvar.

Article per Capgròs, que avui estrena nou format de web. Foto: Ara.