La detenció i posterior posada en llibertat de l'alcaldessa de Berga, aquest matí, com a conseqüència d'haver desobeït dues vegades l'ordre de declarar davant d'un jutge (no per penjar l'estelada a l'ajuntament, que és el que havia de justificar davant del jutge que va deixar plantat) posa en evidència, per mi, la part més obscura que fins ara ha tingut l'anomenat "procés d'independència". I, sigui dit de passada, també posa de manifest que el procés ni tan sols ha començat, tot i les jornades històriques que estem vivint de cinc anys ençà.
El punt més obscur, per no revelat, és com es passa d'una legalitat a una altra. Així de senzill. Hi ha vàries maneres. Una, la que seria desitjable en tots els casos, és que fos una transició acordada. Que quedessin clars els drets i els deures, el moment exacte del canvi d'autoritat (i de sobirania, si és el que al final s'acorda), etcètera. Té moltíssimes dificultats però és el més segur i pacífic. L'altra, bastant més ràpida i habitual, consisteix en l'ús de la força. S'ocupen estratègicament les institucions, es desarmen l'exèrcit i la policia per un nou exèrcit revolucionari armat que imposa la nova legalitat. De moment, no he vist ningú que ho defensi.
Davant la impossibilitat fàctica d'aquestes dues opcions, m'imagino que els independentistes han optat per la resistència pacífica. És a dir, quan l'Agència Tributària ens reclami als particulars l'IRPF o l'IVA que no li haguem transferit, estarem disposats a l'embargament dels nostres béns mobles (via bancària) i els immobles. I si els nostres bancs s'hi neguen, estaran disposats també a perdre la qualificació pertinent del Banc d'Espanya per operar o per accedir al crèdit. Igualment amb les quotes de la Seguretat Social, no important-nos, esclar, de perdre, a banda dels béns, els drets que adquirim amb les nostres contribucions (atur, pensions...). La resistència inclou, també, que ens neguem a rebre les transferències de l'Estat (ja que haurem començat a recaptar els impostos), de manera que, si no s'arriba a finançar del tot la despesa corrent de la Generalitat, els més de dos-cents mil funcionaris que té s'avindran a quedar-se sense cobrar el temps que calgui. La causa s'ho val.
Desobeïu, desobeïu
En el cas que ens ocupa, a més, aquesta noble estratègia inclou la desobediència de les ordres judicials quan ens sembli (a nosaltres, esclar) que la cosa per la qual ens citen no és causa de delicte ni falta en cap cas. Que ens detinguin i, com que reincidirem (quina adrenalina!), que ens detinguin de nou i jutgin cada dos per tres perquè al final ens posin a la presó. Com que la previsió és que tinguem un govern espanyol immobilista durant almenys quatre anys, l'Estat farà exactament el que volem que faci. De manera que embargaments, multes i detencions aniran carregant de raons ...fins a la victòria. Si no ho tinc mal entès, aquesta és l'estratègia.
A veure. Si el procés va en sèrio, si tant és que una part importantíssima del poble de Catalunya no hi combregui, si s'ha de tirar endavant "tant sí com no", l'estatègia no pot ser cap altra que aquesta. A mi no m'hi trobaran i combatré la ficció facilota segons la qual anar pel món sols, costi el que costi, sigui bo per Catalunya. Però si és cert que el govern de Catalunya i la seva justeta majoria parlamentària creuen que cal "desconnectar", el camí és aquest i no cap altre.
La Cup no enganya
La Cup, partit al qual pertany l'alcaldessa detinguda, ha demanat a Junts pel Sí, la coalició que governa composada per CiU i ERC, que digui si "obeeix a la justícia espanyola o als càrrecs electes independentistes" pel fet que, els Mossos d'Esquadra, en la seva funció de policia judicial, han executat la detenció (com els bancs executaran els embargaments). Tenen raó. La policia de la Generalitat només pot obeir les "lleis espanyoles" (entre elles, les del Parlament de Catalunya) mentre no n'hi hagi d'altres. I a l'autoritat judicial fins que aquesta no estigui substituïda, si és el cas. Com tots els més de dos-cents mils funcionaris autonòmics, que hi estan obligats. Si es vol desobeir, i des del poder, s'ha d'estar disposat a perdre, doncs, la condició de funcionari (o de càrrec públic). O que qui l'hagi de sancionar ja no tingui poder per fer-ho, cosa que només s'aconsegueix, si es vol anar de pressa, amb les opcions que descartàvem al principi. La Cup, doncs, té raó. Per més rocambolesc i dantesc que ens sembli, aquest és l'únic escenari possible d'una "desconnexió". Fer creure una altra cosa és un engany. Un engany més.
I si el que es vol és que "no faci mal", més val que ens dediquem a una altra cosa. Serà que la independència, com em temo, no és tan important. El que val la pena tant li fa si et fa mal (a tu, clar). En això precisament consisteix la resistència pacífica.
Foto: Ara.
