Edisme

Us recomano l'article Generació 40: Edistes, que signa Francesc Grané al darrer número de Valors, en el que fa una valoració crítica de la generació com la meva, o un pèl més grans, que "va créixer mamant ideologia progre: rebuig retòric del poder, del 'sistema', retòrica de l'igualitarisme i apologia de la sospita permanent i questionament de la veritat. El paradigma és una expressió permanent als instituts de llavors vigent encara ara: 'jo no vull donar respostes, simplement formular preguntes, questionar el que penseu'. Incapaços de construir, de proposar, d'afirmar", diu.
:
Així, rera els vicis de l'antifranquisme (que bé n'hi devia haver). S'instal·la la idea "que no hi havia res absolut, que no existia el concepte veritat". L'autor recorda com es va posar de moda fer "xerrades, llibres, cases, cotxes, barris, cinemes... per a joves. Fins i tot 'misses' per a joves. En la majoria dels casos aquestes pràctiques edistes es produeixen per la incapacitat de la generació-40 per mantenir un diàleg d'igual a igual amb la generació anterior".

:

Cita Maria Aurèlia Campany, que "deia que a Catalunya cada generació vol començar 'de zero', menystenint tot el que la generació anterior ha pensat i debatut", crerant més distancia intergeneracional que la que hi ha entre dos joves de països diferents.

:

La inensitat de les 'ideologies de la sospita' postmodernitzades a cada cantonada (en plena apoteosi), a cada aspecte de la vida (ideologia Tomate), fora de tota responsabilització, i la manca de fluïdesa intergeneracional, serien alguns dels aspectes a combatre del temps que vivim ara, sens dubte.

:

La passió moderna

:

Una obra relativament menor, de Charles Le Brun (1619-1690), Les reines de Pèrsia als peus d'Alexandre (1663), és una magnífica excusa per un assaig absolutament recomanable que signa Félix de Azúa sota el títol La pasión domesticada (Abada ed.; Barcelona, 2007).

:

A través d'un exacte estudi sobre les condicions en què fou pintada, de la seva composició i tractament figuratiu, de les opcions estètiques i polítiques que l'envolten, de la pròpia trajectòria de Le Brun (a la foto) i la seva relació amb el cartesianisme (prohibit però seguit fil per randa) de l'absolutisme francès, de les comparacions amb altres obres que comparteixen el tema, etcètera, Azúa descobreix els trets essencials del que suposa la irrupció de la pintura moderna. Costa de trobar, aquesta pintura. És al Palau de Versalles, a París, però fàcilment obviada en qualsevol visita. A la xarxa m'ha costat trobar-la i us en poso una imatge dolenta. Al costat, he trobat una versió en gravat que us podria servir de guia si l'amplieu.

:
Azúa destaca, especialment, el canvi de paradigma del mite al pensament científic. No és pas la narració a la que està subjecta l'home, sinó a l'inrevés. Un home (o dona) que té vida pròpia, la del seu cos i les lleis físiques i la de la seva elecció i les seves passions. I que passa de la religió de Déu a la religió de l'Estat, que proveeix la cultura des de les sevs acadèmies i que situa el Rei al mig de tot. Una fase prèvia a la secularització revolucionària (ss. XVIII - XIX) i al mercat (s. XX). "A partir del siglo XVII el alma humana y el espíritu, viejos nombres d elos tiempos mágicos, se van convirtiendo en objetos, se ontologizan, y se abren camino para ascender a mercancías", diu (p. 52).

:

La visió i l'efecte diferenciat de l'objecte sobre cadascú (excepte d'Alexandre -sinònim de Lluís XIV- que ho totalitza o, millor dit, ho controla), efecte convertit en passió, és la clau de la modernitat de l'obra. "El aislamiento de cada una de esas potencialidades o pasiones y su desarrollo individualizado una por una (...) [(]La novela de terror, la de la admiración, la del pasmo...[)] Es lo que solemos llamar 'El Romanticismo'", conclou (pp. 74-45).

:

Finalment, fa una dura crítica de l'herència de Le Brun, especialment del vídeoartista Bill Viola (a qui jo he elogiat alguna vegada), de qui diu que fa una repetitiva còpia, amb absència de narració i, per tant, d'una buidor "abrumadora". I acaba així:

:

"El regreso de las pasiones, en su forma postmoderna, nos permite valorar mejor la representación de las pasiones cuando tenían un sentido. mejor dicho, cuando eran el sentido" (p. 94)

:
Foto: Imatge del vídeo "Emergence" de Bill Viola (2002)

:

A propòsit de Luz

L'endemà de Reis vaig llegir una entrevista informal a Luz Casal, a la contraportada d'El País. El títol em va sobtar. La cantant, que ha tret un treball després d'un temps convalescent d'un càncer, diu "La enfermedad es lo mejor que me ha pasado". Foto: Álvaro García.

:

Miro més avall, i l'article, de Mábel Galaz, diu:

:

"Habla de su cáncer con una naturalidad pasmosa, tanta que quien la tiene enfrente se pregunta: ¿no estará harta de que todo el mundo le pregunte por lo mismo? 'Si fuera un tema de conversación con un componente morboso me molestaría, pero lo que me ha pasado me ha dado cosas buenas. He estado 10 meses en mi casa, hacía muchos años que no estaba tanto tiempo sin viajar. Me he sentido querida, y por mucha gente a la que no conocía. Hubo incluso enfermeras que se ofrecían a cuidarme. Y he hecho un disco'. Cuando estaba más enferma perdió la concentración para la lectura, pero sus sentidos se abrieron totalmente para la música. 'Componía con mucha más facilidad. Me venía una melodía en un pispás'.

:

Després, he parlat amb algunes persones més que han tingut situacions semblants de shock vital(malalties greus, accidents de trànist, ruptures sentimentals, etc...), que m'han transmès sentiments molt similars. Els atzucacs et fan replantejar la vida, et posen deunt la taula les preguntes pendents, de cop els qui t'envolten deixen de ser útils, paradoxalment, per descobrir fins on els estimes o fins on t'estimen. T'ho passes bé fent coses que mai t'hauries imaginat que sabries o podries fer, valores més els moments que vius, no et costa tant posar-te al costat d'un altre sofriment o d'una altra alegria (el teu pathos passa a se em-pathos). En aquest sentit, molta gent reconeix que una experiència dolorosa, imprevista, no volguda, esdevé la base d'un canvi vital extraordinari.

:

Tot això em porta a pensar que no hauríem d'esperar a accidentar-nos per reaccionar. Els viatges cap a dins, les ruptures de la teva vida excessivament plena com perquè no sigui mai plena, són també possibles a través de mecanismes que ja coneixem. Des de les tècniques més o menys orientals que basen la 'teràpia' en el domini del cos o de la respiració fins a la no prou apreciada pregària. En forma de retir temporal, de silenci, de deixar de fer coses que mai et pensaves que podries deixar (abans es feia això, a la Quaresma), de lectura, d'acompanyament a altres persones que pateixen, d'obertura... Obrir a veure què hi ha. Primer no ens agradarà, potser (és com el dolor i l'angoixa després dels exemples que he posat); però després trobarem, segur, el que realment ens atorga el sentit de viure. No cal que esperem que ens diagnostiquin.

:

Catosfera | Música Antiga | Contra l'Holocaust

Catosfera
:
Dissabte al matí vaig participar a la primera trobada de la Catosfera, aquest nom sota el qual ens vam aplegar tots els (primers?) usuaris de blocs que, amb aquesta eina, fem una mica de soroll a la xarxa. Divendres, dia estel·lar pel que he llegit i m'han dit, no vaig poder ser-hi. Dissabte, des del migdia fins més o menys les 7 del vespre, vaig seguir les taules rodones que s'havien organitzat. Vaig veure-hi gent que conec i gent que només havia llegit, vaig saludar els companys de Granollers, vaig passejar-hi (ostres, que maca), vaig fer servir el servei de bus interurbà (només ens hi separen -?- 20 minuts!), on hi havia un parell de belleses que feien trontollar, vaig emportar-me una colla de reflexions cap a casa i aquí sóc. Vaig felicitar en Marc Vidal i em vaig quedar amb les ganes de quedar-m'hi. De la trobada, que agrupat la gent que més hi entén, chapeau, se n'ha produït abundant material, al que haurem de recórrer indefectiblement quan parlem de blocs. Foto: Catosfera.net.
:
Música Antiga
:
Al vespre no em vaig voler perdre el concert de la formació mallorquina Ars musicae, dins la XXVI Setmana de Música Antiga de Mataró, a la Capella del Roser de la Basílica de Santa Maria de Mataró, davant un retaule bellíssim del Barroc que, literalment, ho omple tot (horror vacui). Del Barroc també eren les peces, des de Purcell a Vivaldi, també omplint el temps amb el vessament de ritmes, de sentits i de pur plaer (ja deia ahir que els entorns de Santa Maria amagaven el pubis de Donís, tota una premonició de l'exaltació vitalista).
:
Contra l'Holocaust
:
I diumenge al matí, vam aplegar-nos una bona colla per homenatjar les víctimes de l'Holocaust i els caps de concentració nazis. Flors i solemnitat, acompanyades de tres cançons interpretades per Genís Mayola. Mentre l'escoltava, pensava que el que va permetre l'Holocaust no és només fruit del totalitarisme, d'un encegament ideològic i sectari, i molt menys d'un desequilibri interior. No. El més letal pels règims totalitaris és la connivència, el silenci, la resignació dels que diuen "les coses són així, ves", la indiferència, la trivialització dels que coven l'ou de la serp, la insensibilitat davant la implacable màquina de fer mal que encara no hem desactivat. Ni molt menys.
:
Sobre l'acte, llegiu el post de Joan Antoni Baron. Foto: Santi Flores / capgros.com.
:

Notícies del Museu-Arxiu

Una de les publicacions que rebo amb més fruïció (i de la que crec tenir-ne la col·lecció sencera) és la dels Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria. No sóc ni aficionat ni òbviament cap entès en història de la meva ciutat, però m'entusiasma la capacitat que tenen unes quantes persones de Mataró per aproximar-se al seu passat (i quin passat, més de dos mil anys!) i sempre trobar-hi coses noves, perspectives ignotes, etc. I ho fan a l'empar d'un dels nuclis que ha testimoniat aquests canvis, aquesta Basílica de Santa Maria que és a la part més alta de la nostra ciutat romana. La imaginació fa la resta.

:

La prova n'és el darrer número que vaig rebre fa pocs dies a casa, el 89, corresponent a octubre de 2007. Tots els articles són interessantíssims. Com el que narra la intervenció arqueològica al Portal Nou, a càrrec d'Àtics, un dels llocs més interessants i més desconeguts dels entorns de la Basílica (i en la que hi han trobat un cul i la zona púbica de Dionís, quina ironia). O les notícies que genera la institució. O l'estudi de Manuel Cusachs sobre Pensament Marià, una interessant publicació que pot fer-nos entendre la riquesa del món catòlic (i les seves contradiccions) previ a la Guerra Civil. O l'estudi del pare Joan Florensa sobre la seva experiència en els museus de l'Escola Pia. O un recull de documentació històrica, escita o gràfica, enormement interessant.

:

Jo em quedo, però, amb el treball que l'Enric Subiñà, amb la col·laboració d'en Josep Rovira, han fet sobre el pas de Josep Puig i Cadafalch per la direcció dels Bombers de Mataró, en la seva qualitat d'arquitecte municipal. És l'aportació que fan a la commemoració del 150 aniversari del Cos, que vam celebrar durant l'any passat. No tan sols explica què va fer, com va arribar-hi i quines novetats hi va introduir, sinó que s'endinsen en les causes de la seva destitució. Recomanable, doncs.

:

Paral·lelament, el Museu-Arxiu també ha publicat, puntualment, el recull d'aportacions de la XXIII Sessió d'Estudis Mataronins, celebrada el 2 de desembre de 2006. Les comunicacions, que tenen una temàtica ben diversa (i també interès divers, almenys per mi), fan bona pinta. N'hi ha unes quantes dedicades al Col·legi Valldemia, també d'aniversaris el 2006, i unes quantes d'autors molt bons que m'espero llegir més endavant. Ara per ara, he llegit l'article que dedica Josep Puig i Pla a Josep Fradera, que ja coneixia, el de l'Anna Comas sobre la relació de Pompeu Fabra amb Mataró, algunes coses de la qual també coneixia, i un interessant article d'Antoni Martí i Coll sobre 'Notícies inèdites o poc conegudes sobre les Santes' que ens acosten a la devoció romàntica que aquesta ciutat va encarnar en les seves patrones.

:

Perquè sí

Rebo el darrer butlletí de l'ACO, que recupera una entrevista de Josep Lligadas a Teresa Forcades (a la foto) publicada a L'Agulla el juny de 2006, i de la que us mostro alguns fragments.

:

Quan mirem el món, trobem el que trobem, i no podem dir
que ara les coses estiguin pitjor que abans, com hi ha qui diu. Per exemple, des d'una perspectiva de dona, no estem pitjor. Fa poc vaig tenir ocasió d'anar a veure Yerma, de García Lorca, i la societat que reflecteix no és precisament gaire bona per a la realització personal de les dones (ni tampoc dels homes, tot sigui dit). Aquesta realitat ha millorat, i per a les dones ara hi ha unes oportunitats que abans no hi havia. I si parlem per exemple dels homosexuals, que fa quatre dies els tocava anar a la presó, ara no hi van, i per tant en aquest tema ningú no pot dir que hàgim perdut valors, sinó més aviat al contrari. Només qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.

:

(...) Ara es posa l'èmfasi en la complementarietat de l'home i la dona, que és la versió políticament correcta del que es deia abans: que l'home és el qui fa, i la dona complementa. Aquesta antropologia de la complementarietat, que pressuposa que cadascú té tasques diferents distribuïdes per Déu, té una conseqüència política doble: per una banda, que les dones s'han de dedicar als fills i a la casa, que és la tasca que Déu els ha encomanat; per l'altra, que els homosexuals no es poden casar, perquè no són complementaris.

:
Contraposada a aquesta antropologia tindríem l'antropologia de la gratuïtat. En la Trinitat, el Pare, el Fill i l'Esperit s'estimen perquè sí, no perquè necessitin complementar-se, sinó gratuïtament. Aleshores, ¿com podem dir que l'amor matrimonial és un sagrament de l'amor de Déu si estem dient que la parella no s'estima gratuïtament sinó per complementar-se, per donar-se mútuament el que els falta, utilitarísticament? Si s'estimen amb l.amor de Déu, vol dir que no és perquè els falti res i necessitin complementar-se. I resulta també que l'amor homosexual pot ser tan sacramental com l'heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.

:

Per sempre més

I

:

El miracle de la fe resideix en què Abraham i Sara foren suficientment joves per desitjar, i en que la fe va mantenir el desig i, d'aquesta manera, la joventut.

:
Sören Kierkegaard, Temor y temblor. Ed. Orbis. Barcelona, 1987, p. 28
Il·lustració: Jan Provost, Abraham, Sara i un àngel (c.1520)
:
II
:

:
Que un bon déu et protegeixi
i s'acompleixi el teu desig.
Sàpigues ajudar els altres
i deixar-te fer feliç.
Que arribis a les estrelles
per l'escala que et vas fent.
Sigues jove per sempre més.
:
Que creixis per ser més recte
cada dia més sincer
per conèixer la mentida i
la disfressa que ara té.
Que no et falti mai coratge
per lluitar contra corrent.
Sigues jove per sempre més.
:
Que les mans mai no et tremolin
i els teus peus siguin lleugers,
i que mentre els vents canvien
tinguis ferms els fonaments.
Guarda sempre el cor alegre
i cançons per fer content.
Sigues jove per sempre més.

:
Bob Dylan, Per sempre jove, (adaptació: Isidor Marí), en anglès aquí. Cançó interpretada per Gerard Quintana i Jordi Batiste a Sense reina ni as (Els miralls de Dylan), .
:

Com un pom de clavells

No vaig poder anar dissabte passat al concert de Lídia Pujol a Mataró, com m'hauria agradat (no es pot ser a tot arreu...), presentant el seu darrer treball, Els amants de Lilith, el cd del qual he escoltat ja unes quantes vegades des que me'l van portar els reis (vegeu crònica de Joan Salicrú aquí). He llegit a El Punt que ha rebut elogioses crítiques a Europa. A mi, que ara m'ha donat per les versions, m'ha entusiasmat la visita tan actual a la nostra tradició musical, tan plena de lletres inquietants i tan delicadament interpretades. Per qui es pensi que tots els mals són d'ara. O per qui es pensi que les dones sempre han estat callades... Us deixo Amèlia.
:

:

Primer míting

:

Diumenge vaig assistir, amb un dels autocars que vam organitzar els del PSC de Mataró, a l'acte públic amb Montilla, Felipe i Chacon al Pavelló de la Vall d'Hebron (llàstima, em vaig perdre els Tres Tombs). Hi havia un bon ambient, vegeu el vídeo. Tots tres en plena forma, i un Felipe més pedagògic i sarcàstic que mai, van donar-nos l'alegria i les ganes d'emprendre, de nou, el camí dels canvis i de a fortalesa de les reformes. Felipe va retopar Zapatero, amb raó, quan va asegurar que les reformes que ha emprès aquest darrer no són pas per quedar-s'hi sempre. Que les hem de batallar. En parla també Manuel Mas.

:

Tortras i la paciència

Avui he rebut el darrer número de la revista Valors, dedicat aquesta vegada a la paciència. Ahir parlàvem dels jesuïtes. Un d'ells, Antoni Tortras, dóna una lliçó magistral, quasi sense adonar-te'n, no tan sols de la paciència, en una magnífica entrevista. De la vida, diguem; de la vida digna i plena a la que tots (o així m'agradaria pensar-ho) aspirem, però que sovint ens perdem en els viaranys superficials. L'eficàcia de la que parla al títol va per aquí. I ara us poso alguns tastets:

:

La paciència l'hem de veure com una cosa activa, perquè si som pacients i entrem dins nosaltres mateixos ens n'adonarem que hi ha un plus, dins nostre. Expressat en termes filosòfics: descobrim l'absolut captant la contingència pròpia. Descobreixo, capto, un sentit profund, una certa llum, una força... En tot cas si entenem la paciència com una cosa passiva ha de ser en un sentit positiu, perquè de fet tot allò passiu -si s'assumeix convenientment- pot ser positiu.

(...) Si aconsegueixes aquesta paciència és quan brolla tot: el sentit, la vida, la força... Aquí el parany pot ser pensar: "Com que és poca cosa, el que veig dins meu, deixem-ho cór-rer, no val la pena!". Això seria falta de perseverança. Si som constants, perseverants, allò que al començament pot semblar que només brolli una mica es pot convertir en un doll d'aigua. (...) Jo diria que la gent desconfia del que hi ha dins seu.

(...) Estimar-se vol dir assumir-se tal com s'és, no per quedar-se aquí sinó com a punt de partida. I estimar-se necessita precisament molta paciència!

(...) Assumint-se a fons un descobreix que a dins no hi ha el No-res, que no estem buits. Descobreix en el fons de si una certa transcendència, un més. Des de l’àmbit de la fe, seria Déu present. En àmbit de la filosofia es pot parlar de transcendència. Es tracta d'una transcendència que em remet als altres, que em posa en comunicació amb els altres, i això és important, perquè els altres també es troben amb aquesta presència dels límits. Podríem dir que en els límits s’experimenta també la comunicació. El meu límit assumit de debò em posa amb comunicació amb el límit d’un altre que també està en aquesta situació, de manera que entraríem amb una relació de comunió, de sintonia, d’empatia...

:

Nou superior dels jesuïtes

L'elecció d'Adolfo Nicolás com a nou Prepòsit General dels jesuïtes, en substitució de Peter-Hans Kolvenbach (per cert, vegeu interessant entrevista aquí) és interpretat amb diverses claus. La primera, que es tracta d'un nou superior espanyol de la Companyia fundada per un sant basc, Ignasi de Loiola. Crec que val la pena apuntar-se el fet que un espanyol arribi a altes instàncies d'una ordre tan important, vist, a més, com tenim el panorama episcopal.

:

La segona és, semblant a l'impuls també dels primers jesuïtes, que el pare Nicolás ha exercit molt bona part de la seva vocació a l'Asia, al Japó i Filipines concretament. Certament, Àsia és un dels continents on més està creixent el cristianisme i també val la pena que aquest fenomen sigui analitzat amb cura. I el tercer seria la continuïtat amb Pedro Arrupe, especialment pel caràcter obert i crític amb les posicions més tradicionals de la docrtina vaticana. Curiosament, ha estat en època del Papa Benet XVI, pel que diuen molt interessat en el procés d'aquests dies, on ha estat possible aquesta elecció.

:

Sobre aquest darrer aspecte, recomano l'article de Juan José Tamayo, ahir, a El País. Diu, per exemple:

:

Normalizadas las relaciones con el Vaticano, los delegados de la Congregación General han optado por recuperar la línea de Arrupe, adaptada eso sí,a los nuevos desafíos. Nicolás es una persona que cuenta con un sólido bagaje teológico, una presencia ininterrumpida durante casi cuarenta años en Extremo Oriente, donde se está produciendo una revitalización del cristianismo, con una prolongada experiencia de gobierno y de talante abierto y moderadamente crítico con el Vaticano, ante quien, bien seguro, seguro no va a doblegarse.

:

En qualsevol cas, tot just som a l'inici de la 35ª Congregació General de la Companyia de Jesús, que durarà dos mesos i en la que es preveuen important debats, tots ells de molt alt nivell, sobre el moment actual de la societat i la forma de viure-hi dels cristians d'avui. Com deia ahir el mateix diari citat "entrarán en materia, con reuniones que duran más de dos meses. En este plazo y, bajo la guía de Adolfo Nicolás, los delegados pasarán revista a los once postulados que resumen las 400 propuestas recibidas de los jesuitas de todo el mundo, y que abordan los grandes retos de la Compañía en el nuevo siglo". Els que ho vulgueu seguir per internet, podreu fer-ho des del web oficial, o bé des del web que han preparat els jesuïtes catalans, que és molt complert.
:

Per últim. Una de les coses que més interessants trobo dels jesuïtes és el context en què van néixer i, potser, la seva actualitat. Sempre he pensat que la Contrareforma, més que oposar-se per la força a la Reforma protestant, que també ho va fer, va desenvolupar una sèrie de mecanismes de seducció per fer-se més atractiva, més autèntica, com si sabés que era precisament així com es faria valer davant els nous aires. En l'art, en les lletres, també en la teologia, invents com el dels jesuïtes van ser una de les millors aportacions d'aquella època convulsa.

:

Maresme i creixement *

Les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) corresponents a 2006, publicades fa poc, indiquen que la tendència al creixement que havia tingut la comarca del Maresme es modera. Segons va publicar Diari Maresme.com "l'1de gener de 2007, la comarca del Maresme tenia una població de 414.081 habitants. Això representa un increment percentual de l'1,2% respecte a les xifres que va publicar la meteixa font l'any anterior", és a dir "4.956 persones" més. A falta d'estudiar-ho més, veiem que els principals increments se situen al Nord (Sant Cebrià de Vallalta el 7%, Palafolls el 6,3% i Tordera el 4,4%), mentre que els creixements negatius afecten especialment al Sud (Premià de Dalt i Premià de Dalt perden un 1% i Alella un 0,2%).

:
Dic que falten estudis un pèl més acurats per vàries raons. Una, per exmeple, perquè la principal ciutat de la comarca, Mataró, féu una revisió del cens, que tenia lleugerament 'inflat', que en moderà també el creixement habitual. Dos, perquè tant important és saber quants pugem que conèixer quins són els moviments reals, és a dir, d'on vénen els que vénen i on marxen els que marxen (que són menys). I quin és el creixement vegetatiu en relació a la població actual i en relació també als increments, per exemple. O quines són les tendències despecte a la desigualtat de les variables entre el Nord i el Sud...

:
Malgrat això, aventuro algunes conclusions, d'acord amb el que hem pogut llegir en altres documents (els estudis de població que anualment publica l'Ajuntament mataroní, per exemple, o algun dels documents del Pla Estratègic del Maresme). La primera és òbvia: Catalunya ha sumat els darrers anys un milió d'habitants més, la majoria fruit de la immigració extracomunitària, i el Maresme no n'és una excepció: el seu dinamisme atrau els fluxes. La gestió d'aquests nous fluxes, la seva imbricació a les poblacions del Maresme, a la nostra economia i al nostre sistema de vida i la maximització del seu impace positiu (minimitzant-ne el negatiu, que hi és).

:
El segon moviment de fons correspon a que el Maresme ha entrat, també des de fa temps, a la dinàmica de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), tant amb conseqüències positives (flexibilitat entre oferta i demanda laboral, sinèrgies d'atracció econòmica, etc.) com en les negatives (infraestructures a tope, desharmonització de les polítiques urbanísiques amb el seu impacte sobre el paisatge i els serveis públics, difusió urbana i cultural -"on visc?"-...). Aprofitar les primeres i resoldre les segones ha de ser la prioritat de les nostres poblacions, crec. Però ordenar el conjut del territori metropolità, també, no podem confiar en el 'laisser faire' del creixement si volem que el que hem tingut impacti positivament, especialment ara que es desaccelera l'economia i haurem de refiar-nos de les apostes que haguem fet en temps de 'vaques grasses', que n'hi ha. En aquest sentit, crec molt estratègic per al país un debat serè de l'avantprojecte del Pla General Metropolità per a la RMB que la Generalitat és a punt de posar damunt la taula.

:
Som-hi. Després de parlar tant (els 30 municipis de la comarca ens caracteritzem per donar voltes anys i anys sobre els mateixos temes) ara ve l'hora de l'acció.

:

* article publicat a DiariMaresme.com (19.01.08)
:

Els més humanitaris

:

Forign Policy es fa ressò en un reportatge del rànquing dels 23 donants del Comitè d?Ajut al Desenvolupament (CAD) de l'OCDE, situant en primer lloc Suècia. Espanya encara es troba en una situació millorable, al 17è lloc, mlagrat els increments que hi ha ahgut els darrers anys. Així, per primera vegada es publica l'Índex de Resposta Humànitaria 2007 (HRI), que classifica els donants segons l'anàlisi detallat sobre el comportament d'aquests països (22 més la Comissió Europea) tant en els plantejaments com en el resultat. El HRI avalua els participants en cinc àmbits: la qualitat de la resposta a necessitats humanitàries, el grau d'integració de l'ajuda d'emergència i la del desenvolupament, la coordinació amb altres agències o organismes humanitaris, el compliment dels compromisos adquirits, l'aprenentatge i la responsabilitat en la gestió.
:

Baltasar a Mataró

Matinal interessant avui la que hem tingut amb el Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, que ha visitat algunes de les promocions municipals de la ciutat, de la mà del regidor d'Habitatge el meu company Francesc Teixidó que ha començat recordant que "ens hem passat tot el mandant passat obtenint sòl a la ciutat consolidada i ara és el temps de fer-hi habitatges de protecció oficial".

:

Prèviament m'he incorporat com a regidor d'Urbanisme a la reunió de treball mantinguda en el decurs de la qual s'ha presentat el desenvolupament del Pla Local de l'Habitatge que el regidor mataroní va fer públic aquesta setmana. Baltasar, que ha destacat Mataró com exemple de promoció d'habitatge públic, ha conegut que la ciutat preveu incrementar la dotació d'habitatge protegit a promoure fins a més de 1300 unitats en aquest mandat, amb una inversió de més de 140 milions d'euros. També ha avaluat els fuincionament de les borses de lloguer, de les oficines mixtes o de la cessió d'habitatges, entre d'altres productes.

:

La millora de l'accés a l'habitatge és una gran prioritat daquest Govern. I la màquina no para ni un minut per fer-ho possible. Foto: R. Gallofré.

:

Internet vs. catedral | Fe i veritat

Internet vs. catedral
:

És molt interessant llegir el post de Jordi Llisterri d'avui, dedicat a la recent conferència que el primat de Portugal, José Policarpo, va fer a Barcelona. Primer, pel procés que va seguir. D'una certa distància inicial a l'entusiasme. No és corrent. I, després, per la meravellosa frase “tinc més audiència a internet que a la catedral”, que obre tantes perspectives. Us imagineu una Església 2.0?

:

Fe i veritat

:

Però, és que cal abandonar una fe

sols perquè ja no sigui veritat?

Deixaré d'estar amb tu perquè no hi siguis?

:

Joan Margarit, a Joana; Ed. Proa, Barcelona, 2002, p. 19

:

Torralba | Ferida

Torralba

:

Interessant entrevista, la d'avui a la contraportada d'El Periódico, en la que Francesc Torralba parla dels continguts del seu nou llibre, El sentit de la vida, i que pren la frase que ja li vaig sentir dir un dia a Mataró, fa tres anys: Pren-te cada dia com si fos el darrer de al teva vida. Em quedo també amb la idea de la vida com un tren: "Viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni em consultaran quan n'hagi de baixar. I mentre sóc al tren puc empipar el proïsme, fastiguejar-me, robar, però també puc estimar, contemplar el paisatge, establir vincles". Doncs això.

Foto: Joan Cortadellas.
:

Ferida

:

He pensat que seria una bona manera d'il·lustrar la sensació després d'haver assistir a l'atorgament del Premi de Nacions Unides Espanya a Miriam Makeba. No defugint el conflicte, sinó acostant-nos-hi, i cicatritzant-lo.

:

:

Pero la herida no,
la herida nos precede
no inventamos la herida, venimos
a ella y la reconocemos

:

Chantal Maillard, a Matar a Platón, Ed. Tusquets, Barcelona, 2004.

Il·lustració: Lucio Fontana, Concetto spaziale, Attesa, 1960.

:

Mataró s'avança a 'Apple' | Contra la cridòria

Mataró s'avança a Apple
:

Justament l'endemà que es doni a conèixer la nova empresa d'un jove emprenedor premianenc establert a Mataró, i format a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, Apple també anuncia que oferirà el mateix servei des d'iTunes. Es tracta de servir pel·lícules des d'Internet (no havent de recórrer a la 'pirateria', doncs), com fèiem no fa massa anant al vídeo-club. I no tan sols a l'ordinador, per cert. No crec que triguem gaire en una prestació semblant per a la gran pantalla (que, si sap mantenir-se com a oferta d'espectacle, pot tenir encara força vida), amb films servits directament des de Hollywood o on es produeixin i doblats (si s'escau) des de vés a saber on... A veure si Mataró s'hi torna a avançar. Felicitats.

:
Foto: Steve Jobs, d'Apple. Foto: Ap / Paul Sakuma
:
Contra la cridòria
:

En Jordi Llisterri publica un post amb enllaços interessants. Reprodueix frases de Ratzinger (ara Benet XVI) i Rahner (a la foto) extretes "d'un interessant material que m’envia un amic claretià", diu. Es tracta de Pere Codina i us asseguro que us agradarà llegir-ho (és curt). La primera part recull cites que presagien crisi (etimològicament, canvi) a l'Església i en la segona ho certifiquen. Feu-ho amb serenitat. La mateixa que reclama un altre article que recomana en Jordi, publicat ahir a La Vanguardia, d’Antoni Puigverd. "Característica de nuestra democracia es el griterío", diu. "Progres o montaraces, laicistas e integristas no usan más verbo que el de inquisidor".

:

Bronze

:

La felicidad no es un mito, en fin, sino algo real, que está dentro de cada uno de nosotros del mismo modo que el estaño y el cobre se hallan en el interior del bronce o el hierro y el carbono en el del acero. Pero es imposible separarla del conjunto, de ahí la tentación de negar su existencia.

:
Juan José Millás, El País, 7.7.2001.
Foto: Detall, estàtua de bronze d'Apol·lo, Pompeia (s. I a.C.)
:

Més 'vot catòlic' | Triar

Més vot catòlic

:

Per aprofundir en les dades que us explicava ahir, em ve com anell al dit l'article d'avui d'Enric Juliana a La Vanguardia, on exposa de nou la seva tesi* sobre el 'catolicisme difús' a Espanya (un 80% d'espanyols s'hi identifica, però passa de la casuística episcopal) i la seva enorme influència, per exemple, en la pèrdua del poder del PP l'any 2004. També creu que, precisament per aquesta inquina catòlica a la sotana, el PSOE pot treure bon rendiment electoral de numerets com el de la Plaça de Colon. Juliana, però, adverteix que els aires europeus són de reconciliació amb l'Església i l'espiritualitat. I aquesta Espanya aparentement contradictòria, contrareformista (barroca, catòlica-romana, desconfiada, de llum i ombra, carnal i per tant efímera...) alhora que supereformista (il·lustrada, republicana, relaxada en costums, avantguardista, capdavantera dels drets) per les mateixes raons, veurem com hi respon. També Santos Julià, amb certa nostàlgia de l'esperit de la Transició, en parla avui a El País.

:

Més articles sobre la qüestió, des del món cristià que no aprova la deriva ultraconservadora d'alguns bisbes. En Jaume me'n fa notar dos: El de dijous passat d'Hilari Raguer a El País i el d'avui de Jaume Reixach a l'Avui. També recomano el d'Antoni Bassas a El Periódico, abans de reis. I Carlos García de Andoín publica a El Correo la seva impressió sobre la política cap a la religió d'aquesta darrera legislatura.

:

(Foto: manifestació a Madrid contra els atemptats de l'11-M).

:

* De la tesi d'Enric Juliana en parlo també als posts Puerta i els sentiments, Pastoral, El que el Papa no diu, Els joves espanyols i la religió, "La España de los pingüinos" (aquí un capítol del libre referenciat), Cristianisme i socialisme, el diàleg, Des de Roma, Puigverd i Juliana.

:
Triar

:
"Helicó: (...) La desgràcia és com el casament. Pensem que triem i resulta que ens trien".

:

Albert Camus, Calígula, Ed. 62, Barcelona, 1996, p. 13.

Foto: Elliott Erwitt / Magnum, parella al comtat de Kent, Regne Unit, (1984)

:

Els catòlics votaran Zapatero | Més PP = més avortaments

El comportament del vot catòlic a les properes eleccions

:

:

Aquesta és la conclusió que en treu la macro-enquesta publicada fa dies al diari El Público i que reprodueix e digital ElPlural.com. En una societat en la que més del 80% es declara catòlic, més de la meitat catòlic no practicant, no és cap tonteria veure quin és el comportament electoral dels que declaren identificar-se amb aquest substrat cultural i religiós. Així, malgrat que els socialistes comptarien amb el vot consolidat i majoritari dels ateus i dels no creients (un 39,9% al PSOE davant un 8,3% al PP), també avantatjaria els conservadors en el segment de catòlics no practicants (el 35,5% a favor de Zapatero, davant el 22,8% que recolzaria Rajoy).

:

Encara que en segment dels que es declaren catòlics practicants guanyaria el PP (37,9% davant el 22,9 del PSOE), és aquest el que mostra més rebuig de vot al partit de Rajoy: un 20,6% assegura que mai no votaria Rajoy, davant el 18,2% que rebutja els socialistes. Aquest rebuig es manté en la resta de grups: Un 37,1% dels no practicants i un 61,5% dels ateus tampoc no votarien mai el PP.

:

A més PP, més avortaments

:

En el mateix número del digital, sorprèn el reportatge de la revista catòlica ultraconservadora Alba, que recrimina al PP que sigui justament en aquestes comunitats on més avortaments hi hagi. Ja fa un temps, sortia a la premsa que l'increment d'avortaments més important s'havia produït en el període que governava Aznar (vegeu què en vaig escriure) . La revista destaca que “la Comunidad de Madrid y la Comunidad Balear son las que mayor tasa de aborto tuvieron en 2006, año en el que gobernaba el PP” en aquells llocs. A més, destaquen que “las cominidades autónomas con menor número de abortos por cada mil mujeres de entre 15 y 44 años, fueron en 2006, por este orden, Galicia, con gobierno socialista-nacionalista; Cantabria, con gobierno regionalista-socialista, y Extremadura, bastión socialista donde los haya”.

:

Ja se sap, la dreta primer es nega a totes les reformes sobre les llibertats (les autonomies, el dret a vot, el dret a l'avortament, al divorci...) i després és la primera a utilitzar-les a tope.

:

Manuel Mas a les Corts

La majoria de les agrupacions socialistes del Maresme vam proposar que Manuel Mas figurés de nou a a llista socialista de les properes Eleccions Generals per a la seva reelecció com a diputat per Barcelona. Així, abans-d'ahir, el màxim òrgan de direcció del Partit a la comarca va elegir-lo amb els vots de la totalitat dels assistents (jo no hi vaig poder ser, era amb els membres del Consell Territorial del Centre-Eixample-L'Havana explicant la decissió que hem pres de trasllat de la nau de Fàbregas i de Caralt... on la gent parlà de la lluna i no del dit).
:

Ara, de nou, plantegem una proposta positiva pel país, sovint excessivament centrat en la queixa o la bronca, per aprofitar l'onada de majories progressistes (el tres en ratlla) que permeti l'ampliació de drets, la dotació de més i millors infrastructures, l'atenció a les demandes d'avui (la immigració i el seu impacte, l'economia global...), etcètera. El propi Manuel Mas, exalcalde de Mataró i ara diputat des de 2004, ho explica molt bé quan diu que “s'ha fet molta feina i molt important. Lleis que resolen molts temes, com la llei de dependència, lleis que garanteixin drets, com la llei d'igualtat. I també hi ha temes que no han sortit com es volia, però que s'hi està a sobre per a resoldre'ls amb responsabilitat i serietat.”

:

Mas explica que que hi ha dues opcions clares, “la de la convivència, la llibertat, el respecte i el diàleg o el de les veritats absolutes i inamovibles, el de fer passar a tothom pel 'tubo' – ja diuen que retallaran drets- i el de l'autoritarisme. Els ciutadans i les ciutadanes hauran d'escollir entre una i l'altra. Entre Zapatero o el PP”. I no treu l'ull de Catalunya quan diu que “cal veure quin paper faran els altres partits catalans, a quina de les dues opcions afavoriran. Ara no ho sabem. Ens diuen que els socialistes som espanyolistes i els diem que sí, que som els espanyolistes que recolzen l'Estatut, els que no ataquen al català, els que no pretenen treure a Catalunya les competències d'educació, els que fan possible que els Papers de Salamanca estiguin Catalunya. Veurem si CiU és tan conseqüent a l'hora de la veritat. Altres cops han optat pel PP”.

:

Obama i la fe

Un dels protagonistes més destacats dels dos processos preelectorals del Partit Demòcrata dels Estats Units, Barak Obama, victoriós als caucus d'Iowa i segon a les primàries de New Hampshire, és motiu aquests dies de nombrosos comentaris. Sens dubte, des de l'esquerra europea es veu amb optimisme el canvi que pot suposar un candidat com ell després d'una etapa com la de Bush, un canvi que es percep superior en la seva persona del que pot proporcionar l'altra candidata preferida de les primàries, Hillary Clinton. Vegeu-ne el comentari que en feia ahir Raimon Obiols. Valdrà la pena anar seguint el procés, veure si, efectivament, el preferit finalment pels demòcrates pot ser-ho també de la majoria dels nord-americans i, especialment, quins són els temes que es van posant damunt la taula. Pel que es veu, allunyats tant de la retòrica (i la pràctica) dels vuit anys d'acer dels republicans com d'una inèrcia entre pragmàtica i elitista dels dirigents demòcrates.

:

Avui vull fixar-me en les idees del senador d'Illinois respecte la fe. En un article recent, Obama diu que "Déu és una presència constant a les nostres vides i la seva presència és font d'esperança", així com "la fe no ha de ser usada com a com a falca per dividir", i que "la separació entre l'Estat i l'Església és un tema decissiu i ha servit per a l'enfortiment de la nostra democràcia i de les nostre spràctiques religioses". Diu també que "som una nació de moltes fes i dels que no en tenen cap", i que és necessari combatre el perill del sectarisme, que "la fe és una força d'acció per la justícia", que "el Govern no pot solucionar sol els nostres problemes, tothom té una responsabilitat individual cap els nostres germans i germanes".

:

Que la fe, i el seu tractament de respecte mutu, es posi damunt la taula de les eleccions americanes no és cap bajanada. En primer lloc, perquè Obama transmet confiança i optimisme, i això fonamentalment és la fe (creure en alguna cosa... no tan sols en Déu), desenganyem-nos. Segon, perquè no és tan sols un assumpte privat: la fe es viu conjuntament, és el lloc on emanen valors comuns, constitueix una identitat forta i, compte, té relació directa amb l'"acció de la justícia" i la repsonsabiliatt indiviual, com diu. I tercer, perquè l'esquerra (o el que s'hi assembli) ha de recuperar cert discurs en relació als valors forts i la fe de la gent, en la qüestió diem-ne espiritual, que no tan sols de pa viu l'home (o que el pa es reparteix amb valors). Post-clintonians, diríem que "no és tan sols l'economia, stupid". Ja ho vam veure a les passades presidencials i, mireu-ho, ràpidament ho entén la dreta, que té en dos pastors protestants els seus principals candidats... i que els seus valors no van exactament en la mateixa concepció de justícia que proclama Obama. I sí, mireu l'article, hi ha un discurs d'esquerres sobre la fe que no passa pel rebuig.

:

Cusachs i el noucentisme

Per acabar aquesta triologia amb què inicio la segona setmana de gener (mes que descanso de l'article de Valors, i ja veieu com...) us parlaré de la que s'acaba més tard, el 10 de febrer i que, de fet, ja fou mostrada a la Pia Almoina de Barcelona fa uns mesos. Parlo de L'armari blanc, la col·lecció de 33 bustos de personatges catalans contemporanis, la majoia amics o coneguts de l'autor, mataroní d'Òrrius. Les escultures de bronze van acompanyades d'apunts, de breus descripcions de cada personatge i d'un dvd i es poden veure a l'Ateneu de Caixa Laietana.

:

Ja n'han parlat d'altres, molt millor (vegeu a sota). Jo només llanço un parell idees. La primera, la manllevo d'Oriol Pi de Cabanyes (un dels retratats, per cert): la disposició de l'exposició sembla un bosc, un bosc de caps que vindria a ser l'imaginari català d'excel·lència que pretenia, per exemple, el Noucentisme, i que em sembla un bon punt de partida del catalanisme contemporani (molt millor que d'altres...). Catalunya ha d'excel·lir per ser forta, vindria a dir, i ho ha de fer amb l'esforç i l'exemple de persones que s'hi posen al capdavant. Probablement tots tindríem els nostres trenta-tres, i tots serien diferents, i tots tenim dret a la nostra llista... Però, des de l'antiguitat, les escultures de bust tenen aquesta doble funció: marcar qui és excel·lent ...i que aquest no defalleixi.

:

La segona és la que vegeu que prima que és la líinia que separa un retrat d'una caricatura. I això es veu en els dibuixos apunts previs, així com en les descripcions escrites per l'autor. De fet, en oferir una descrpció, i en elegir aquells trets més homenatjables (o entranyables), també estem caricaturitzant. No és propi de Cusachs si no, m'atreviria a dir, del retrat modern i de les múltiples influències que té el gènere diem-ne caricaturesc. Només cal mirar Polònia. Certament, Cusachs mateix també excel·leix en la capacitat sintètica de descriure amb una pretesa simplicitat aquell qui té davant. De fet, ja reduïm, en els bustos, la persona a cap. Tot és al cap, o tot comença i s'acaba allí, també aquesta és una imatge molt noucentista.

:

Foto de Romuald Gallofré (capgros.com)
Escrit de l'Alcalde de Mataró al catàleg.
Entrevista a Manuel Cusachs a Report Maresme.
Notícia a capgros.com.
Article de Manuel Cuyàs.
Posts (I i II) de Marta Teixidó
Post de Pere Pascual

:

Ulurú a Mataró

:

Teniu molt pocs dies. Fins el 15 d'aquest mes, al soterrani-galeria Lolet Comas, a Mataró, hi ha una magnífica exposició de Josep Novellas. Peça a peça veureu com creix l'entusiasme. Novellas, que va visitar Austràlia fa un temps, va dedicar-se a prendre força apunts i, molt especialment, a interioritzar les imatges. La més bella i contundent, l'Ayers Rock o Ulurú, el nom aborigen de l'espectacular roca de connotacions espirituals, que dóna nom a la mostra. I, rera d'ella, tot.

:

No és l'única imatge, però. A la mostra hi ha altres paisatges, personatges... tractats cada un d'ells amb tot l'univers poètic de Novellas: el cuidat enquadrament, el mestratge sobre el color i la tècnica, la irrupció del món dels somnis, la força i alhora el detalladíssim tractament dels objectes i dels éssers vius (o morts) com si fossin la mateixa cosa... Però, certament, és al voltant del monòlit gegantí que Novellas hi aboca la seva màxima creativitat. No en va el va atreure notablement fins el punt de voler-ne participar la idea de la sacralitat del lloc que té per als aborígens. De manera que l'autor hi entra i n'extreu una sèrie de conclusions que, com fan els artistes, transforma en una variable matèria (ja he parlat del mestratge), en una gamma de presències i de colors i en una interacció brutal entre tot aquest desplegament, vital, sanguini, i la presència immortal, pètria i silenciosa d'aquest centre, d'aquest punt de fuga, o d'aquesta gran mare, com en vulgueu dir.

:

L'exposició, que he hagut de veure massa tard (es va inaugurar un dia que fèiem Ple), ha estat un èxit, com a mínim de vendes. Ja sé que destrempa una mica parlar de vendes, però crec que d'això també cal parlar-ne. Pintors molt bons no en van vendre cap en vida, de quadre, de manera que no hauria de ser el substancial... però us ho dic perquè falten molt pocs dies i és tot pràcticament venut. Felicitats.

:

Vaig parlar també de Novellas en aquest post.

Il·lustració: Ulurú, de Josep Novellas (2007), extreta del bloc de Pere Pascual.

Crònica de capgros.com

Comentari de Claudi Puchades a Catalunya Ràdio.

Post de Pere Pascual

:

Antonio a Hartmann

En el moment d'exhibir les seves pintures negres, Goya va rebre crítiques per retratar la lletjor amb el mateix èmfasi que els seus predecessors havien exposat la bellesa i parlaven, especialment, de la 'brutícia del color i la brutalitat de l'estil' (vegeu aquí). Fa pocs dies he revisitat aquestes pintures, que sempre corprenen, i que el Prado exhibeix en penombra. Mai com en aquesta sèrie es pot veure amb tanta claredat la ruptura que significà Goya i la seva modernitat: de la por, de l'horror, de la lletjor, del 'somni de la raó', de la repressió, de la llibertat creativa total, de les entranyes, de la mentida, de la veritat, del rebuig... de tot això es nodreix l'art modern i la cultura contemporània, en relació amor-odi en la seva proposta antropocèntrica.

:

Pensava això i recordava la darrera exposició de l'amic Antonio Gutiérrez, De Antonio, que restarà oberta fins el proper 23 de gener a l'Espai Hartmann, de Mataró (Carrer Carrasco i Formiguera 48), sota el títol de Transgressions. En ella, ens mostra una sèrie de peces, la majoria de format relativament gran i que, també la majoria, centren la seva temàtica al voltant del nu. El nu, ja sabeu, és la manera més genuïna de l'art per tal d'explicar-nos les veritats (o el que amaguem). Veritats de l'artista, o veritats dels que en contemplem la seva obra. També al Prado vaig poder veure per primera vegada La Venus del mirall, de Velázquez, aquest excels joc de miralls, de posicions i de figures que ens presagia precisament els viaranys complexos de la veritat i del jo.

:
La proposta d'aquest artista madrileny afincat a Mataró revisita aquests llocs. D'un dibuix de factura clàssica, n'aplica la 'brutícia' i 'brutalitat' corresponent per fer-lo ver. D'un estudi exacte d'un braç, d'una mà, d'un tors, en fa un dels fragments en què hem convertit la nostra veritat (la nostra identitat, la nostra vida, els nostres projectes...), de manera que en allò petit, tallat, entrellucat, arrencat o simplement fixat ens digui molt més que no pas allò que ho pretén tot. Del cos sa i apol·lini (i un tant inocu, per tant) en surt també les angoixes, la mort, el crit, el plaer, el do que el fan viu, inexorablement viu.

:

Il·lustració: 3, de De Antonio.

:
En parla Marta Teixidó (que consti que he escrit el meu post abans de llegir el seu... celebro tanta coincidència)
:

Amb condó | Per si les mosques...

Cristians amb condó

:

:
Vaig veure aquest anunci al metro de Madrid. No sabia massa si era per renyar els cristians que sí que fan servir preservatius o per promocionar algun altre anticonceptiu, però em temia més aviat el primer. Sembla que l'Església espanyola, en campanya (no ens confonguem: campanya per elegir el proper president de la Conferència Episcopal), ha de recórrer a lúbrics arguments, encara que sigui per sortir als mitjans (no els van donar tantes pàgines quan van pronunciar-se contra la guerra d'Iraq). Però, com passa ara amb la publicitat, que sembla que la gràcia estigui en l'equívoc, anant al web de la revista que paga aquest anunci, em trobo amb un espai on sembla que es pot respirar llibertat, on no se silencien crítiques als bisbes i on hi ha cabuda a posicions més progressistes, especialment en l'àmbit de la pastoral familiar, on el mitjà (de la congregació dels Sagrats Cors) desenvolupa la seva orientació, i que no dedica cap línia a condemnar les pràctiques anticonceptives de ningú (almenys no ho he sabut trobar), cosa que em semblaria, d'entrada, poc evangèlic. Bravo per 21rs, però compte: la publicitat o bé és enganyosa o bé jo sóc poc perspicaç. Perquè, d'haver-n'hi, n'hi ha...
:
Mosques homosexuals

Trobo divertidíssima aquesta notícia que he trobat sobre el comportament sexual de les mosques, amb el descobriment d'un gen que les fa canviar de vorera, al bloc d'en Francesc Bragulat, d'Església plural. Nostre Senyor les va crear així i potser algun dia un bisbe-mosca, a la Plaça Colón de Madrid, s'atrevirà a esmenar-li la plana a Ell mateix dient que és contra-natura.
:

Està preparat

Està preparat
perquè passi qualsevol cosa
des que va començar
a sentir per primera vegada,
que els núvols escolten
i saben més del que sembla.
No es precipita pas
i té molta paciència
amb el daurat de la sega,
el perfum de la matinada
i també amb la pudor
de tanta misèria.
:
I encara que ja ha après
l'orfandat i la vida curta
de les seves papallones,
no es cansa
d'imaginar i sentir
tota mena de mitacles,
fins i tot a la sala d'espera
del psiquiatra que no para
de dir-li que la NASA
no té res a veure
amb un nou Estel d'Orient.
:
Jordi Guardans, "12" a "Abba" dins l'antologia Els àngels i el perill, Ed. Emboscall, Vic, 2006 , p. 124

Figures de Delgado, disponibles a Pessebres.cat
:

Família - II

Les famílies parlen
:

El número de desembre de la revista Valors tracta en el seu monogràfic sobre a família, institució present a totes les cultures del món, si bé amb importants diferències. Fins i tot, a la societat occidental contemporània (on som els catalans, vaja), amb una versatilitat en principi prou fructífera. Dic en principi, i pensava en què hem obert fa poc a Mataró un nou Jutjat de Família (i un altre de violència domèstica), donat que la família no és una institució exempta de conflictes... i és bo qe la societat s'impliqui en la seva resolució quan afecta a drets dels seus membres.

:

Un dels elements del número són breus testimonis, així, de diferents experiències, volgudes o no, de models de família que conviuen a casa nostra, la majoria de Mataró. Estic convençut que no fa massa anys, bé per prudència dels seus protagonistes o bé per la dels redactors, aquesta diversitat hauria estat poc menys que escandalosa; crec que cal destacar, sobretot, l'alt grau de respecte que va guanyant-se cada dia a la societat. I el risc contra la institució familiar que tenen les posicions més conservadores, que la neguen en alguns casos (això és el que em sobta més de les recents mobilitzacions auspiciades per alguns bisbes: la negació de la família a qui, de fet, hi creu). Hi ha des de famíles amb un sol fill, nombroses, sense fills, de pares o mares del mateix sexe, de diferents tradicions religioses, monoparentals, d'acollida, d'adopció... I totes procuren ser l'àmbit d'estimació primera, de convivència bàsica, d'aprenentatge de la llibertat, d'escalf i de proximitat... valors que trascendeixen per sort qualsevol esquema bio-antropològic.

:

El monogràfic inclou una entrevista a l'escriptora Asha Miró (a la foto), que fou adoptada i ara és mare de família, i que ha investigat sobre els seus orígens a l'Índia. També hi ha breus comentaris sobre el tractament de la institució a la música, a la literatura, al cinema, a la tradició catalana, al llenguatge, etc...

:

Fora del monogràfic hi ha articles molt recomanables, especialment els que tracten sobre Nadal. Jo, però, us recomano vivament una entrevista a l'estudiant solsoní Èric Tarifa, que explica la seva experiència contra el càncer que li van diagnosticar. També en parlar obertament del càncer, per sort, hem superat feliçment força tabús. Ja era hora. També el càncer és universal.

:
Família cristiana
:
Per parlar una mica més sobre el tema, i a rel de la moguda de la dreta clerical de fa uns dies 'a favor de la família' (?), només cal dir-vos que es publicava fa uns dies al diari basc El Correo un article de Carlos García de Andoin, responsable del grup de cristians del PSOE, en el que diu coses com aquestes:

:

La identidad de la perspectiva cristiana de la familia no se juega de modo determinante en la abstinencia sexual, a no ser que sea como respeto al deseo y a la voluntad del otro. Ni en el rechazo a la planificación familiar y los métodos anticonceptivos; somos humanos, no animales. Ni en aguantar impasible hasta la muerte la violencia ultrajante de la pareja varón. Eso clama a Dios. Ni en sostener una relación vacía de amor por fuerza de una tradición. Ni tampoco en una heterosexualidad contra natura. No. La identidad de la perspectiva cristiana de la familia estriba en edificar la relación de la pareja sobre la donación mutua, sin reservas y sin plazos, pues así es el Amor de Dios, fiel y hasta el final. Una donación hecha cada día y todos los días de nuestras vidas, en la salud y en la enfermedad, en la alegría y en las tristezas. Allá donde los discursos quedan desnudos. Allá donde, si no tengo amor, nada soy. Una donación expresada en el límite allí donde los cuerpos se funden y por un instante tocan el cielo. Una donación basada en el reconocimiento del otro y en su radical alteridad, nunca poseída, siempre potenciada, y sin embargo hecha de renuncias por el otro. La identidad de la visión cristiana de la familia radica en disponer con humildad ese amor al dueño de la vida, para que a su través continúe incesantemente la obra más maravillosa de la creación: el ser humano.

:

(...) Esta perspectiva de familia cristiana tiene capacidad de provocación y de admiración. Es una potente propuesta de significación y orientación para esa enorme tarea, la que tiene cada cual en el desafío de construir su modelo de familia con sentido, con valores y felicidad, algo a lo que todos aspiramos, aunque muchas veces no salga como queremos. La familia que se quiere defender contra la dignidad y la libertad de las personas, será muy natural o tomada como muy sagrada, pero no es la del Belén.

:

Doncs això. L'Església també és això.
:

Família - I

Els galets amb actors

:

La Judith Vives em fa saber una notícia un pèl inquietant. Resulta que una empresa subhasta per internet uns actors perquè t'acompanyin, si vols, al dinar o sopar de Nadal. M'ho diu quan comentàvem el film Familia, de Fernando León de Aranoa, de fa un temps, en la qual uns actors substitueixen la família d'un home intepretat magistralment per José Luis Galiardo, com a regal d'aniversari, provocant situacions curioses. Recordo que el director deia en una entrevista a El País que "yo quería hacer algo cruel y despiadado sobre esa institución que me parecía un invento fracasado, pero a medida que iba dando forma al guión, (...) me iba dando cuenta de las deudas que uno contrae, de las relaciones de amistad que uno encuenta en el camino y pensaba, bueno, la familia tampoco está tan mal".

:

Bé, doncs aquests senyors poden donar-te'n una de postissa, tan si no en téns com si vols que de cop s'ampliï. I poden fer el paper de nora, de tieta, d'avi, de sogre, de marit, de fills... o fins i tot imitar algun personatge famós. No digueu que no és divertit, inquietant però divertit. Per sort, fins ara no he hagut de passar cap dia de Nadal sol (excepte una vegada que era fora, de viatge, tampoc estava sol... i em vaig curar per sempre més d'antinadalisme), de manera que no puc desaprovar cap de les estratègies que un pot inventar-se per burlar la solitud. De tota manera, tinc la impressió que la família, la de veritat, és una manera d'entendre que en aquest món la felicitat consisteix especialment en viure en harmonia amb el contingent (allò que som, els que som, tal com som, el que ens passa, el que passa... sigui bo o dolent), saviesa que s'obté, a vegades, a força de negar-ho tres vegades fins que canta el gall, com a Sant Pere.

:

A l'efecte, us recomano un recent article de Pilar Rahola a La Vanguardia, on diu que la família és potser "el lugar donde se escriben los renglones más intensos del libro de la vida. "el lugar donde se escriben los renglones más intensos del libro de la vida" i també la...

:

Red que nos recoge cuando caemos desde las falsas atalayas del éxito, o cuando los amores rotos nos dejan hechos un roto; espacio donde aprendemos a conjugar, a trompicones, el verbo convivir; mapamundi de nuestros hijos de lejanas tierras, cuando la fuerza indómita del amor traspasa fronteras; milagro de la genética, cuando la biología nos regala niños con la mirada del abuelo; punto de partida y de retorno, en el camino solitario de la vida, la familia es lo más auténtico que hemos creado, lo más sólido.

: