Dissabte, llegim Espriu

Em fa molta il·lusió que, a la meva ciutat, la Comissió Any Espriu (Òmnium Mataró-Maresme, Sala Cabanyes, Llegim i Piulem, Club d’opinió Jaume Llavina, Foment Mataroní, i amb el suport de l’Ajuntament de Mataró) hagi organitzat per aquest dissabte dia 1 de juny una lectura col·lectiva de textos de Salvador Espriu. L’objectiu, diuen, "és treure l’obra de l’escriptor fora de les biblioteques, per a apropar-lo a tothom en un acte cívic i unitari. Així, la lectura anirà a càrrec de tot els ciutadans que fins ara s'han apuntat a aquesta activitat, i a qui se'ls haurà assignat un text". En fi, que un servidor, que s'apunta a totes les festes, s'hi va oferir i, cap a les 16:45 h. seré allà com un clau esperant que em toqui el torn de llegir els dos poemes que m'han assignat. Contra el tòpic d'un Espriu hermètic, un acte popular. Des d'ara, un deu pels organitzadors.

L'acte començarà a les 10 del matí davant de l'Ajuntament de Mataró (Riera 48) i durarà tot el dia, de manera que us animo a venir-hi. Coincideix amb el dia que les botigues obren fins tard i omplen d'activitat el carrer, o sigui que val la pena venir a passejar.

Llàtzer esperant l'autobús

Avui, quan esperava l'autobús per anar a un funeral, m'he trobat un senyor que em pensava que era mort. Quan estava mirant de trobar l'entrellat a aquesta associació d'idees, ha vingut una senyora que em pensava que em donava per mort (ara en sentit figurat) i que, potser, hi hauria contribuït i tot. Res més lluny d'això. Ens hem saludat, ha estat amable sense cap hipocresia, ens hem fet quatre petons (un parell en veure'ns i un parell més en acomiadar-nos) i m'ha deixat clar que "malgrat tot"... i ja ens hem entès. En arribar al funeral, (un cas dur, us ho asseguro) he sentit el preciós relat de sant Joan on hi diu "Llàtzer, surt fora!" (Jn 11,43). No sé si la resurrecció és exactament això que m'ha passat esperant l'autobús. Però jo, en això, hi crec.

Raimon i Espriu

Aprofitant l'Any Espriu vaig llegir un llibre que tenia pendent. Es tracta de Lectures de Salvador Espriu, (Proa, Barcelona 2004) que, en edició de Carles Torner, recull bona part, sinó tots, dels articles apareguts fins aleshores dedicats a comentar els poemes d'Espriu a la revista Compartir, de la fundació que porta el nom del germà del poeta. De fet, era una relectura en molt bona part (segueixo la revista des del 1998) i, de fet, també, potser ara en convindria una segona part. Una de les coses que més em va sorprendre era que la immensa majoria dels comentaristes (professors, poetes, filòlegs...) van reconèixer que el seu primer contacte amb la poesia d'Espriu foren les versions que en féu Raimon. Efectivament, des del disc Cançons de la roda del temps (1966) del cantant de Xàtiva, els poemes d'Espriu obtenen un ressò popular impressionant i no és cap temeritat pensar que, amb ell, prové l'interès més erudit per la seva obra.

Qui diu Espriu diu Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda o Joan Roís de Corella. Raimon, a més d'un poeta contemporani, va popularitzar bona part de la nostra tradició literària. ¿Qui llegiria, avui, aquests autors o, millor dit, qui en recordaria cap fragment si no fos per les cançons de Raimon? A mi, que sóc mig ximple, en veure l'altre dia a Canyamars un preciós tros ple de roselles em venia al cap l'inici de l'Inici de càntic en el temple. O, aquests dies que he tingut un niu de merles a casa, taral·lejava la Balada de la garsa i de l'esmerla com un poca-solta.

I, compte, no tan sols Raimon. Potser una de les aportacions més importants de la cançó catalana haurà estat la popularització de la poesia catalana, i no tan sols la catalana. Coneixeríem Kavafis sense Llach? Sabríem sencers poemes de Sagarra, Martí i Pol o Màrius Torres com ara podem recitar de memòria? Sabríem El pi de Formentor sense la Maria del Mar Bonet? O Salvat-Papasseit sense Serrat? O Andrés Estellés sense Ovidi? Jo, pobret de mi, crec que aquest reconeixement encara està per fer.

El cert és que tot això ve al cas perquè som a l'Any Espriu i no he vist anunciat enlloc ni un trist recital, ni un foc de camp, que ens permetés assaborir, de nou, els bells poemes d'Espriu cantats per Raimon. Ei! Podria ser que ens estiguessin preparant una sorpresa i per això no ens n'hem assabentat, encara. Si fos així, qui sap si també els podríem suggerir, potser, algun reportatge sobre aquesta qüestió, o alguna sessió d'estudis on puguem parlar de l'impuls que la cançó va donar a la poesia i, sobretot, a la d'Espriu. De manera que, a banda de reconèixer el que deia, pensem també en les enormes possibilitats que té encara avui la poesia de projectar-se. L'actual i la de la nostra valuosíssima tradició literària, incloses les traduccions de poemes d'altres literatures, com el cas que he citat de Kavafis.

També vaig suggerir fa poc la possibilitat de tractar la relació d'Espriu amb la religió... tema del qual tampoc veig que se'n parli. Deu ser que m'estan preparant dues sorpreses. 

Cec, però lliure

A lo largo de este proceso pasará de ser un hombre libre pero ciego a ser un hombre ciego pero libre. Y creo que esta es la gran enseñanza de uno de los mitos más poderosos que hemos heredado. 

(...) Pero la verdadera grandeza de edipo tiene lugar después, cuando empieza a aventurarse en su propia ingorancia y tiene el coraje de llegar hasta el fondo de su precipicio. Es entonces cuando lo que era destino, una consecuencia de lo que viene dado, deviene libertad. Edipo pasa, a través del dolor y la dignidad, de ser elegido por el azar a tener el poder de elegir, aun a costa de incurrir en la desgracia.

Rafael Argullol, "Edipo sin complejo" (fragment), a "Babelia", El País, 25.5.2013.

Foto: “Èdip i l'Esfinx”, Gustave Moreau (1864)

La feina

Els secrets ajustats, concertats, sancionats,
vogits, esmerilats, brunyits,
els mil menuts secrets,
to know how,
en la senzillesa de la feina
que m'entesto a judicar feliç.

Jordi Sarsanedas, fragment de "Homes d'ofici", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 26.
Foto: Del blog Capsadesabates

El Càntic a escena

Ara fa deu dies va tenir lloc la presentació dramatitzada i musical del llibre 'Càntic dels Càntics de Salomó' (Fragmenta 2013), l'edició i traducció del qual ha anat a càrrec de Narcís Comadira, poeta i pintor, i Joan Ferrer, doctor en filologia semítica i degà de la Facultat de Lletres de la UdG. L'acte fou a la Sala Beckett /Obrador Internacional de Dramatúrgia. La posada en escena anà a càrrec de l'Albert Pijuan, un jove dramaturg que ja té un bon currículum. Us deixo aquest vídeo que resumeix l'acte i us recordo que hi ha una versió completa de l'acte aquí.

Ara fa uns mesos, arran d'un curs que s'organitzava sobre aquest llibre, vaig fer-ne un post. El podeu trobar aquí. Allà insistia en una de les tesis que els autors de la traducció (Comadira també n'ha fet uns dibuixos) segons la qual el text duu a moltes interpretacions...

Especialment perquè s'insisteix, sovint, en el seu caràcter al·legòric referint-se a Israel i el seu déu, obviant massa de pressa, de fet, la constatació que aquest llibre sagrat fa de la sexualitat humana com a vehicle de l'amor i, per tant, de Déu. Un interessant article de Frederic Raurell, de fa anys, publicat a la Revista de Teologia de Catalunya (núm. 6, 1981, pp. 257-298), en parla àmpliament (aquí). Allà el prestigiós teòleg caputxí afirma sense embuts que "quan la filosofia o la religió neguen el plaer, neguen el cos, l'erôs i acaben negant la integritat de la persona". No sé, però si és així crec que hi ha moltes coses a rectificar, oi? Començant pels nostres prejudicis.

Disculpeu l'autocita. Per cert, la setmana que ve tinc l'honor de fer una brevíssima presentació dels dos autors a Girona, en un acte a la llibreria 22 el dijous dia 30 (vegeu aquí). Comadira el presentarà a Igualada el dia 5 de juny (aquí). Sobre aquesta edició us recomano els articles de Miquel Àngel Llauger (aquí) i Joan Safont (aquí) a Núvol (aquest darrer parla del magnífic espectacle a que m'he referit), un apunt de Jaume Subirana al seu bloc (aquí), la referència d'Arturo San Agustín al seu darrer article a El Mundo (aquí) i un apunt al bloc de l'editor Ignasi Moreta (aquí).

El Càntic a escena - fitxa tècnica

Posada en escena de la nova traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer del Càntic dels Càntics de Salomó.Producció: Fragmenta Editorial
Intèrprets: Roser Bundó, Eva Ortega i Carla Rovira
Músics: Cisco Cruz i Núria Maynou
Ponents: Narcís Comadira i Joan Ferrer
Posada en escena: Albert Pijuan
Vídeo: Una producció de Clack

La religió i les matemàtiques

El que vaig escriure fa uns mesos (aquí) arran de la Llei Wert i la classe de religió és, lamentablement, vigent. Resumint, demanava que les baralles sobre la inclusió o no de la religió com a matèria avaluable donessin pas a un gran acord i, pobre de mi, n'aventurava alguns trets. El gran absent en aquest, diguem-ne, debat és les de les posicions moderades; és a dir, les que s'apressen a buscar possibles punts d'encontre perquè saben perfectament on condueix, sobretot a Espanya, aquest maniqueisme. No hi ha al debat públic, que jo hagi vist, cap posició contemporanitzadora que, diguem-ho tot, beneficiaria de pas l'Església. ¿Algú pensa que la sensació de concessió episcopal que té aquesta mesura beneficia a mig i llarg termini la institució eclesial? En absolut, ben al contrari.

Per la banda de l'oposició, tampoc crec que sigui massa prudent l'amenaça de ruptura dels acords amb la Santa Seu com a resposta. També n'he parlat, aquí. Crec que és -a banda d'una burrada- una manera de no parlar sobre el fet en qüestió. ¿Realment l'esquerra creu que els alumnes de batxillerat no han de graduar-se amb uns coneixements bàsics sobre el fet religiós? ¿L'educació, no és un bon antídot contra els fonamentalismes religiosos que provoquen lectures poc instruïdes sobre aquest fet? ¿Hem d'aguantar gaire anys més sense que els alumnes que arriben a la universitat ignorin el fet històric, actual, social, filosòfic, cultural, antropològic, etc. que significa la religió? Amb acords amb el Vaticà o sense, amb els bisbes contents o enfadats, tant és, ¿l'única alternativa progressista a la classe de religió és eliminar-la? Òbviament, no. Hi pot haver una alternativa progressista que passi, almenys jo ho crec, per la creació d'una assignatura de cultura religiosa deslligada de la dependència episcopal catòlica, ben fonamentada i respectuosa. Em preocupa molt que ningú ho proposi. Que s'estimin més els crits contra els bisbes que les propostes racionals (¿és que el futur de l'esquerra passa pels eslògans i fuig de la raó?).

Per acabar, em sobta també que es ridiculitzi la classe de la religió per considerar-la -segons la nova llei- avaluable per a la selectivitat "com les matemàtiques o la llengua" ignorant, sovint, que es tractarà d'una assignatura optativa. Li comptarà a qui la triï, esclar. Com sempre, em sembla que trobarem justa o no aquesta comparació segons el currículum acadèmic pel qual s'avaluï. Conèixer el món de la religió em sembla imprescindible per anar pel món (i per 'ser' al món), potser més fins i tot que saber d'esports o de plàstica, que també són avaluables. Impacta interdisciplinàriament en altres àmbits i pot contribuir -com deia- a racionalitzar els impulsos interns o externs que ens fan 'homo religiosus'. Si el currículum és prou bo, crec que bo serà també avaluar-lo per fer bons universitaris. Comparable a les matemàtiques, sí (que, per cert, bona part dels batxillers deixa d'aprendre abans d'acabar, si no m'erro). Perquè els homes, a veure si ho aprenem, no som només fets de números. I això hauria de ser la base de tot pensament progressista.

En castellano, aquí.

Catalunya a 'Eurovisión'

Confesso que, com molts altres dels meus compatriotes, vaig veure almenys un tros de la gala d'Eurovisión, ahir a la nit. Tothom la critica però, pel que sembla, tothom la mira. Tothom se'n fot però, com sempre, l'humor no fa res més que posar la distància necessària davant una mena de tabú. El tabú a que ens confonguin amb la massa. Fora de les conyes que se'm van acudir, l'avorriment em va donar per pensar què caram passaria si, com sembla imminent, Catalunya fos un estat independent. És un bon tema pel Consell per a la Transició Nacional. Correríem tots a participar en el que ara ens sembla una horterada impresentable? Sens dubte! Quina oportunitat --pensarien alguns-- per donar a conèixer que som una nació! I, així, entre banderes eslaves, escandinaves i de la diàspora dels antics imperis europeus, apareixeria la quatribarrada. espero que, ja, sense la punyetera estrelleta (o sí, perquè l'endemà de la independència tindrem nous contenciosos amb "Espanya", que la cosa dóna per molt: el "retorn" del que ha anat atresorant, inclosos els territoris illencs, de ponent i del sud). El plany etern com la bóta de Sant Ferriol de vots ...i decepcions.

Encabat de decidir la nostra participació, faríem com tots aquests països que han renunciat a la seva llengua a favor de la de l'imperi? (Vull dir l'anglès). Perquè el que més em va sorprendre d'aquest concurs és que una bina colla de països (inclosa França!) cantessin directament en anglès sense que, aparentment, ningú se sorprengués. Ja sé que, posem per cas, si es fes un festival de música gregoriana la cosa aniria en llatí... però en la música lleugera, també ha d'anar amb la llengua franca?

Cal reconèixer, però, que en l'actualitat tampoc ens en sortim massa. Des del 1968, ningú s'ha plantejat (crec recordar) participar en cap altra llengua que no fos la castellana, havent-n'hi tres més d'oficials (o tres-centes, depèn de com es miri). El 1968 ja sabeu com va anar. La, la, la. Però després, ni tan sols s'ha plantejat. Ni bla, bla, bla. I crec que és un exemple molt gràfic d'una de les causes profundes del malestar actual. Exemple, no causa.

En fi, que vaig treure dues conclusions. La primera, que un estat independent no garanteix, ni molt menys, la protecció i la dignitat de la llengua pròpia. I, la segona, que un 'estat propi' no és el mateix que 'independència'. La independència, com es pot ben veure, és impossible. I l'estat propi, almenys alguns estats propis, una bírria, si del que es tracta és de "ser el que som".

Silenci

La fletxa de la mirada
dins el silenci;
aquest silenci durador,
m'hi interrogo,
m'hi inicio,
m'arrisco a parlar.

Jordi Sarsanedas, fragment de "Burí", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 26.

Legal o moral

Un recent article a El País del jesuïta Juan Masià (aquí) sobre la llei de l'avortament i, especialment, sobre com pot actuar un diputat creient i progressista davant els canvis legislatius que sembla que s'acosten, absolutament recomanable si realment es vol crear un espai comú de diàleg al voltant d'aquest tema, hi diu unes frases que em semblen molt importants. Hi diu: "No hay responsabilidad ante la ley, sino ante la conciencia. Ni las leyes penalizan cuanto está mal, ni la despenalización de algo lo sanciona como bueno. No constituir delito no significa estar moralmente justificado. Ni que algo esté moralmente mal justifica tipificarlo como delito."

Efectivament, la confusió, fins i tot terminològica, entre 'moral' (del llatí mor-is, és a dir, 'casa') o 'llei', és a dir, entre el que està bé o malament i el que es pot fer o no, em sembla molt oportuna. I no tan sols per aquest tema. Algunes vegades, el que "està bé" pot ser il·legal, fins i tot és recomanable que ho continuï essent en termes generals, i el que "està malament" podem defensar que pugui ser legal, per més que no ens agradi. Com diu Masià, una cosa és la consciència (i això ateny a creients i a no creients, la consciència és universal, crec) i l'altra, la llei. I, com diu més endavant, encara una altra cosa són els processos biològics.

Amb això no estic fent cap apel·lació a cometre il·legalitats o a permetre segons quines barbaritats, sinó que defenso que la pròpia consciència (per als creients, en diàleg amb Déu) és el que preval sempre. I per això tinc una opinió molt diferent de molts sobre què és l'ètica. L'ètica és seguir la pròpia consciència fins i tot jugant-te-la en el camp de la legalitat. L'heroi ètic, per dir-ho a la manera de Savater, és el que ha comprès aquestes prioritats i les practica.

Em sorprèn, per tant, que es demani a tothom (bé, als qui 'ens representen', de fet) un comportament ètic quan volem dir legal (en referència a la corrupció, per exemple) i que se li digui a un paio que és legal quan, en realitat, ha anteposat els interessos dels altres al seu propi, que en tot cas seria ètic o, si agafem l'arrel llatina, moral. "El meu regne no és d'aquest món" (Joan 18, 36) vol dir exactament això, crec.

Els exemples que podria posar són molt ambigus, ho sé. Potser seria moral (no sé si sempre), però gens legal, acollir un estranger sense papers a casa i ajudar-lo a amagar-se de la policia, tot i que pensem que les lleis han d'exigir certes garanties per a la residència d'estrangers. I potser seria legal regular el joc i la prostitució, perquè sabem que són garanties per als més perjudicats, però també que deu ser immoral ser-ne client.

Per això jo em limitaria a demanar als nostre representants polítics que siguin legals i que, en tot cas, em deixin a mi ser ètic.

Vana bellesa

Organitzada conjuntament amb la National Gallery de Londres, Caixafòrum acull els darrers dies de l’exposició “Seduïts per l’art” en la que explora les relacions entre les arts plàstiques i la fotografia a partir d’algunes peces seleccionades d’ambdues tècniques que permetin veure’n les similituds i les diferències, tot i que, segurament, la irrupció de la fotografia a finals del segle XIX influí notablement en la manera de fer art des d’aleshores. La mostra està establerta temàticament (religió, guerra, bodegó, retrat, cos i paisatge), amb algunes descobertes interessantíssimes, i descriu quines són les possibilitats de la fotografia respecte a la fascinació que sembla provenir dels temes, les tècniques i la poètica desenvolupada ara i adés per la pintura i l’escultura, tot i que, com deia, aquestes també hi responen.

Des el meu modest punt de vista, en proposo vuit. En primer lloc, òbviament, la de l’evocació o la inspiració per crear una peça nova. En segon lloc, la de fer una nova mirada al propi fet artístic, bé descobrint noves perspectives a la proposada, bé fotografiant el fet artístic (pintar, posar...), bé intentant anar més enllà (ampliar el zoom) o bé convertint en artístic un fragment de realitat que no havia estat pas imaginat per això. En tercer lloc, la fotografia pot servir també per replicar l’obra, tal qual o amb varietats substancials. En quart lloc, per fotografiar els artistes o, com en alguns casos, fer-ho entre ells.

En cinquè lloc, la fotografia pot recontextualitzar, imaginar-se el mateix però en diferents llocs i espais. En sisè lloc, és una bona base per a la innovació (collages, colorejats, etc...). En setè lloc, la fotografia permet ampliar quasi fins a l’infinit els arquetips que ens llega l’art clàssic. I, finalment, per mi el més interessant, imaginar què passa després (o abans) de l’instant immortalitzat per l’artista.

Per aquest darrer cas, posaré dos exemples. Un és l’artista José Manuel Ballester, que s’ha especialitzat en fotografies de gran format sobre obres famoses, retocant-les fins que desapareix tota presència humana. En aquesta mostra hi ha els afusellaments de la Moncloa, de Goya. Sense els soldats i els ajusticiats, sense el reu que mor davant el fusell, el paratge desolat, amb el fanal a terra, ens diu també moltes coses sobre la buidor, sobre el llast posterior de la mort. El segon exemple és un vídeo de càmera ràpida de Sam Taylor-Wood, que exposa com es va podrint una cistella amb fruites i, de cop, se’ns aclareix tot el sentit de le natures mortes: aprofita aquest moment de vana bellesa, perquè no torna. Vosaltres, aprofiteu aquesta oportunitat i gaudiu-ne abans no tanqui.

Ramon Bassas

• Article aparegut a la revista Valors (maig 2013
• Seduïts per l’art es pot veure fins el 19 de maig a Caixafòrum (Av. Francesc Ferrer i Guàrdia 6-8, Barcelona)

Església, Càntic, Jesús, Islam, poesia i Vaticà

Aquesta que s'obre és una nova setmana curulla d'actes recomanables en l'àmbit de les religions i, ja em permetreu, en alguns dels quals hi tinc força a veure. Com és obvi, els recomano molt.

Dilluns 13; 19:30 h., a Barcelona: 

Església: pertinença i co responsabilitat"

[text de CatalunyaReligió]. Aquest dilluns es presenta amb un acte públic el grup de cinc laics catòlics catalans que el passat mes d’octubre van començar a publicar algunes reflexions conjuntes al diari La Vanguardia. El president de la Fundació Joan Maragall Josep Maria Carbonell; el polític i advocat Josep Maria Cullell, l’exdirector general d’Afers Religiosos Jordi López Camps; el president d’E-Cristians Josep Miró i Ardèvol; i el filòsof i teòleg Francesc Torralba; publiquen aquestes reflexions conjuntes des del compromís professional, polític i social partint d’experiències eclesials diverses.

El dilluns a la tarda faran el primer acte públic al Col·legi d’Advocats de Barcelona on parlant de la participació i la pertinença a l’Església. El tema, sobre el necessari protagonisme dels laics en l’Església i en la societat, s’emmarca en la nova etapa que ha obert el pontificat del papa Francesc. L’acte estarà presentat pel director adjunt de La Vanguardia, Enric Juliana.

Dilluns 13; 21:30 h. a Barcelona: 

El Càntic a escena
Presentació dramatitzada i musical del llibre 'Càntic dels Càntics de Salomó', traduït per Narcís Comadira i Joan Ferrer

El dilluns, 13 de maig de 2013, a les 21.30h, tindrà lloc la presentació dramatitzada i musical del llibre Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta 2013), el llibre eròtic més celebrat de la història, l'edició i traducció del qual ha anat a càrrec de Narcís Comadira, poeta i pintor, que també l'ha il·lustrat (vegeu-ne una mostra aquí al costat), i Joan Ferrer, doctor en filologia semítica i degà de la Facultat de Lletres de la UdG. L'acte, sota la direccció d'Albert Pijuan, tindrà lloc a la Sala Beckett /Obrador Internacional de Dramatúrgia (Alegre de Dalt, 55, Barcelona). L'entrada és de 5 € i es descomptarà de la compra d'un llibre de Fragmenta. Correu ja a fer la reserva a reserves@salabeckett.cat.

Dimarts 14; 19h., a Barcelona

Xavier Melloni, Josep Rius-Camps i Abdelmumín Aya presentaran "El arameo en sus labios"

Abdelmumin Aya, doctor en filosofia i autor del llibre El arameo en sus labios. Saborear los cuatro Evangelios en la lengua de Jesús, el presentarà el dimarts 14 de maig a les 19 h a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62, Barcelona), en un acte que comptarà amb les intervencions de Xavier Melloni, antropòleg i teòleg, i de Josep Rius-Camps, doctor en Ciències Eclesiàstiques Orientals. Presentarà l'acte Ignasi Moreta, doctor en humanitats i editor de Fragmenta, que ha publicat el llibre, una lectura des del món islàmic de la figura de Jesús.

Dimecres 15, 20h, a Mataró

'Ay Dios', recital poètic de Juanjo Cardenal

El locutor i periodista mataroní Juanjo Cardenal, conegut per la veu del concurs televisiu 'Saber y Ganar' de La 2, recita poesia d'autors castellans relacionada amb temàtica espiritual. L'acte l'apadrina la tertúlia El Dimarts del Llimoner, que es reuneix a El Públic cada setmana. El locutor mataroní recitarà poesia d'autors com Juan Gelman, Unamuno, Machado, Alberti, Ernesto Cardenal, Mario Benedetti i Octavio Paz. L'acte l'organitza El Públic i l'entrada val 1,5 euros.

Dimecres 15; 20h, a Tarragona

Arturo San Agustín presentarà "De Benedicto a Francisco" a Tarragona

Tarragona acollirà la presentació del llibre De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticana, d'Arturo San Agustín, publicat per Fragmenta, en un acte hi intervindrà l'autor. Serà el dimecres 15 de maig, a les 20:00 h, a la Llibreria La Capona (Gasòmetre 41-43) de Tarragona. Hi intervindrà el periodista Dídac Bertran i... el presentaré jo!

Dissabte 18; 17h. a Cadaqués

Abdelmumin Aya parla de "L'Islam de Jesús" a Cadaqués

Abdelmumin Aya, doctor en filosofia i autor del llibre El arameo en sus labios. Saborear los cuatro Evangelios en la lengua de Jesús, del qual hem parlat més amunt, pronunciarà la conferència "L'Islam de Jesús", en el marc de la jornada "Aproximació a l'Islam" que organitza el grup Vivarium Gerisena, el dissabte 18 de maig a l'Iglesi de Santa Maria de Cadaqués (C. Dr. Callís 15).

Cultura del no

Què afirmo quan nego?
Qualsevol dubte, temo,
té més pes que el meu "no".

Jordi Sarsanedas, fragment de "No vull?", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 24.

L'Aragó s'ha autodeterminat

Em sap greu, de veres, posar aigua al vi. Però avui que el parlament aragonès ha aprovat que el català que es parla a la seva franja oriental és una llengua independent, que és una aberració només fruit de l'anti-catalanisme amb rèdit a curt termini (perquè, a mig termini, acabarà amb Espanya), m'he recordat d'una cosa que vaig escriure aquí. La voluntat del poble aragonès, a qui representa la cambra autonòmica, no està per damunt de tot. I, ves per on, per protegir el català, caldria algun òrgan que posés una mica de sentit comú al conjunt dels territoris de parla catalana; una cosa, no sé com dir-ne... una mena d'Espanya, però al revés de la que tenim. Una Espanya que impedís que un dia els catalans deslliguéssim el castellà que es parla aquí amb el de la resta, que seria una aberració també, de la mateixa manera que ho fes amb el català. El català, així, necessita una mena d'Espanya, però al revés. El que queda clar és que la independència del principat no seria massa bona solució pel català que es parlaria a l'Espanya resultant, que continuaria estant del dret enlloc del revés.

Però tornem a la idea inicial. Ahir, el Tribunal Constitucional suspenia la resolució del Parlament que determinava la voluntat política de Catalunya a exercir el seu dret a decidir si vol ser un estat independent o no. Contra la interpretació que molts fèiem, i fem, que la declaració era un document de caràcter estrictament polític (no és cap llei ni cap altre instrument normatiu), els independentistes espanyols van fer com els seus homòlegs catalans i van creure que sí, que Nostre Senyor s'ha encarnat al Parlament i ha donat el Dret Natural als seus membres enlloc del de les Corts. La meva opinió és que cal situar, com sigui, el debat en la política i fora del dret, i que no és bo anar 'consumant fets' donant la raó als que fan una interpretació jurídica de la resolució (vegi's consell de transició nacional, per exemple).

En tot cas, el que em sembla fatal és que es continuï fent servir com a argument que "el poble està per damunt de les lleis", en democràcia, perquè no és cert, i acostuma a justificar sempre la imposició d'uns contra els altres, aquesta afirmació. Els consensos bàsics i fonamentals són superiors a decisions "parcials" del poble, tot i que incloguin posicions minoritàries acceptades en ares de les grans opcions comuns que, això sí, s'han de refrendar conjuntament pel poble. Per això hi ha "lleis fonamentals" (constutucions) i lleis derivades. I és això, per un nou gran consens sistèmic, pel que caldria lluitar, més que no pas apel·lar al sempre manipulat "poble". A mi, que em convoquin a aquest referèndum i votaré que sí.

Els que penseu que el poble està pel damunt de la llei, proveu de canviar la llei de la gravetat a veure què surt. A l'Aragó ho han fet i sembla que no els importa gens fer el ridícul.

Fernando Vidal i el PSOE

Si PSOE y PP no han tenido una relación adecuada con la sociedad civil sino que se han desarrollado redes clientelares o se les ha ignorado, entonces ahora carecen de  base que opere en ese campo. La izquierda radical, en cambio, es un sector reducido pero hiperactivo en la sociedad civil, lo cual le permite estar sobrerrepresentado en las redes y movilizaciones sociales y, a la vez, aparecer como un polo con suficiente innovación y liderazgo (...).

El PSOE no debe ser "el partido de la mitad". En primer lugar, debe preguntarse si quiere ser un partido que sirva a todos los españoles o si quiere sólo ser el instrumento de una mitad. Las dinámicas de revanchismo histórico, el cultivo de las divisiones, el aliento del odio de clase y su grave problema con la Iglesia católica -la mayor organización social de España-, le hace que "el PSOE sólo sea el partido de la mitad". Aunque eso le permite diferenciarse simbólicamente del PP, finalmente se mete en una trampa que tiene un alto coste.

El PSOE no debe ser "el partido del Estado". En segundo lugar, el PSOE debe mejorar su cultura política y poner en el centro el fortalecimiento de la sociedad civil y la sociedad empresarial (aquellas empresas que generan riqueza). El partido socialista debe abandonar la idea de que el Sujeto Histórico es el Estado. Y también debe superar la idea de que tiene que crear una sociedad civil que sea una correa de transmisión del partido o el intento de crear una red clientelar. Debe asumir otro tipo de relación con la sociedad civil. Cuando no lo hace, oscila entre el estatismo y el entreguismo al más duro neoliberalismo. Hay una posición intermedia, heredera del social-liberalismo europeo y del social-comunitarismo norteamericano.

En tercer lugar, el PSOE debe revolucionar su organización interna, presa de dinámicas endogámicas y que impide seleccionar a los mejores de toda la sociedad para el servicio al país y a la Justicia. (...)

En todo el planeta hay un importante papel para los cristianos en los partidos de izquierda no como corriente pero sí como espacio-puente público de creación y diálogo. En el Foro Social Mundial de Portoalegre, el 80% de los asistentes son personas religiosas. La mayoría del electorado del PSOE se declara cristiano -no así la mayoría de los cuadros del partido ni sus diputados-. Realmente el PSOE es una excepción española.

Entrevista al sociòleg  Fernando Vidal, a Páginas Digital, 30.4.2013.

López Camps i Nadal sobre la famosa missa

No deixa de ser curiós que les principals resistències, o oposició directament, a la proposició de llei per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya que va presentar el meu estimat grup parlamentari socialista la setmana passada, hagi vingut des de les pròpies files. No parlo de mi mateix (mireu post), que seria molt pretensiós (tot i que he de donar compte de nombroses mostres de suport de companys fetes privadament). Em refereixo, per exemple, a l'article a CatalunyaReligió.cat de Jordi López Camps (aquí), que fou director general d'afers religiosos amb Pasqual Maragall i assessor d'aquests temes amb Montilla. El segon fou publicat ahir a El Punt Avui per part de Joaquim Nadal (aquí), que fou alcalde de Girona, conseller amb els dos presidents citats i cap del mateix grup parlamentari però de la legislatura anterior.

Quan, al meu post demanava qui assessora el PSC en aquesta matèria, cosa que encara ningú no m'ha respost, ja pensava en què la mesura, a banda de mi, no agradaria a molta gent, per inoportuna, anacrònica, exagerada i irrespectuosa. Irrespectuosa amb qui, començant pels dos presidents i els articulistes citats i acabant amb molta altra gent, confien en el socialisme com un projecte que integra, que viu amb alegria les manifestacions populars (les comparteixi o no), que valora l'equilibri actual sobre aquests temes a l'espai públic i que deixa els prejudicis i fantasmes a cal psiquiatre. Confio en què sigui retirada, aquesta proposició. 

Foto: Ara

Raça

De raça, en conec una
només,
i en sóc racista:
la gent atorrentada,
carrers i places,
halitosi, andanes dels anys feiners,
els anys de cada dia.


Jordi Sarsanedas, fragment de "Tu, rabadà", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 22.
Foto: Obra de Joan Genovés.

Llovet i 1714

Doncs bé: el president de Catalunya va encetar, dissabte passat, l’apoteòsica celebració de l’11 de setembre de 1714, que es preveu tan distorsionada com l’enaltiment de la poesia de Salvador Espriu: l’acompanyaven dos homes del món de l’espectacle, Miquel Calçada i Toni Soler, i cap historiador: farien nosa. La veritat històrica deu importar molt poc; sembla que més aviat importa un volgut, inventat, esperançat fantasieig sobre el nostre futur, amb tota la manipulació que calgui dels fets esdevinguts en el passat: ens caurà a sobre un any de faramalla, ostentació, parades, fastos, parenceria, exhibicions, focs d’artifici. Mentrestant, la construcció de la Biblioteca Provincial de Barcelona ha quedat sepultada sota la força simbòlica, una vegada més, de quatre pedres del segle XVIII sense cap valor arqueològic: tot el barri del Born és ple d’edificis amb la mateixa antiguitat. (Estudiar en una biblioteca apropa a la veritat històrica; fer gresca i xerinola, segur que no.)

I hom comença a agafar un ensopiment sensacional i formidable, tot lamentant que la nostra guerra contra el Borbó mai no s’hagi transformat, com va succeir a França, en un lema tan senzill com “llibertat, igualtat, fraternitat”.

Jordi Llovet, fragment final de "L'espectacle 1714", a El País, 2.5.2013

L'esquerra, els llibres i l'escola

Quan Jaap Dronkers, un sociòleg de l’educació socialdemòcrata, critica la incapacitat “dels mètodes pedagògics suaus” per reduir la desigualtat d’oportunitats educatives, ens està enfrontant a aquest mateix repte. I el mateix fa l’historiador laborista Tony Judt quan es mostra contrari als educadors que han difuminat la diferència entre l’excel•lència i la mediocritat i han confós l’igualitarisme cultural amb un populisme antielitista. Si el compromís de l’escola amb l’èxit efectiu dels pobres és solament retòric, llavors és còmplice del seu fracàs.

(...) Diferents estudis internacionals han posat clarament de manifest que el nombre de llibres que hi ha en una casa és un índex molt fiable del rendiment escolar d’un noi. A l’escala PISA, els nens que tenen a casa menys de deu llibres obtenen una puntuació de 400, mentre els que tenen cent, arriben a 500.

Gregorio Luri a "Es pot educar en l'èxit?" a revista Valors, abril 2013.

Foto: Jaap Dronkers