La Quaresma a la Catalunya del 2025

 

Conferència quaresmal a la Prioral de Sant Pere de Reus, abril del 2025

Convidat per la Confraria de Sant Pere Apòstol

 

1.     Com és la Catalunya del 2025?

Més o menys la meitat dels que es consideren catòlics a Catalunya també diuen que no creuen en Déu. La majoria dels que no hi creuen, almenys, diuen que sí que pensen que hi ha “alguna cosa” superior a ells. Són dades de l’últim Baròmetre sobre la religiositat dels catalans que va publicar ara fa un any la Generalitat arran d’una enquesta del 2023. De fet, només un 6% d’aquests autoanomenats catòlics diu que assisteix regularment a missa. Tot això en un marc general de progressiva desvinculació de la societat catalana al fet religiós explícit. Aquest marc, aquesta transformació que encara no sabem massa on va, té, a parer meu i resumint, quatre característiques, que són bastant similars a tota Europa.

-          Secularització: no és nou, el concili provincial de la Tarraconense, fa uns 30 anys, ja ho advertia com a tendència dominant i Lluís Duch en situa els orígens recents al voltant de la I Guerra Mundial i, en especial, després de l’experiència d’Auschwitz a la IIª. En aquest moment, tot i que més del 70% de la població s’identifica amb un identitat religiosa, un pèl més de la meitat assegura no tenir creences religioses. Només un 14% de la població diu que la religió influeix a la seva vida quotidiana, tot i que hi ha un gran índex de respecte i tolerància cap el món religiós (amb un incipient rebuig a l’islam que té traduccions polítiques evidents).

Jo, la secularització, la definiria així: la pèrdua de la vinculació social amb el fet religiós i, en conseqüència, de la seva presència a l’espai públic i al llenguatge. Llenguatge, tot sigui dit, que arriba fins a la modernitat molt gastat. Com cantava la Rocío Jurado, «se nos rompió el amor de tanto usarlo». Per exemple: la força cap a l’absolutament altre que té la paraula caritat ara ens sembla una cosa nyonya d’anar fent amb quatre duros al got d’un pobre. O, quan resem el Credo ¿som prou conscients que estem proclamant que vivim sub iudice? Sí, Catalunya té un paisatge ple de creus, marededéus i sants ¿no serà que la repetició ha acabat per reduir l’efecte d’aquestes imatges, com ve a dir Andy Warhol quan compara els ídols del segle XX amb la sopa Campbell? ¿No ens n’hem cansat? ¿No ha perdut l’efecte “de tanto usarlo” (i usar-lo tan malament com en l’experiència nacional-catòlica)?

La pèrdua de l’eficàcia simbòlica de la imatge religiosa ha sigut paral·lela a la capacitat de reproduir les imatges industrialment. Primer per la impremta, després per la fotografia i el cine i ara amb l’anomenada “intel·ligència artificial”. Walter Benjamin advertia en un breu assaig que «la tècnica de la reproducció [...] sostreu allò produït a l’àmbit de la tradició. Multiplicant la reproducció» —segueix l’autor alemany— «posa en el lloc d’un esdeveniment únic una sèrie quantitativa d’esdeveniments».

Paral·lelament a la secularització, el món postmodern es caracteritza per la crisi de les mediacions, és a dir, les estructures de socialització educatives, religioses, polítiques o familiars o la substitució dels prescriptors pels influencers. O la crisi de la tradició, o la memòria, com a idea d’un món que va massa de pressa per poder-lo digerir “amb temps”. Autors com Duch, Sánchez Cuenca o Bellamy ho han analitzat a bastament.

-          Diversitat religiosa: no és cosa d’ara. Després de diversos segles de monocultiu catòlic, i amb episodis de repressió, al segle XIX ja hi ha les primeres comunitats protestants a Catalunya i al segle XX, en diverses tongades, retornen alguns jueus sefardites i apareixen les primeres comunitats musulmanes (fa poc vam celebrar els 50 anys del primer oratori de la nova etapa). Però amb la llibertat religiosa que inclou la Constitució de 1978 i les onades migratòries del segle XXI (especialment a partir del segon govern Aznar) es posa de manifest i s’incrementa un gresol de comunitats no catòliques. Per ordre, musulmans (6,8%) i evangèlics (o protestants, 3,2%) sobretot, en un panorama de fins unes 14 religions diguem-ne estables. I puja també l’agnosticisme (11,18%) i l’ateisme (14,5%). I l’heterogeneïtat del món religiós té el seu correlat en l’heterogeneïtat interna a les confessions. Tant el catolicisme com el budisme, per exemple, tenen força gent que diu no creure en Déu, com dèiem. Avui, l’adjectiu “catòlic” no té connotacions unívoques en matèria de simpatia política, identitat sexual, estat civil, nivell de renda, etc...

       A Reus, per cert, hem comptat uns 59 centres de culte; amb prou feines la meitat, catòlics, 9 evangèlics, 3 musulmans i la resta força repartits.

-          Reencantament: Max Weber definia la modernitat com un període de “desencantament”. Amb la creença que «tot pot ser dominat mitjançant el càlcul i la previsió» —afirmava— «s’ha exclòs lo màgic del món». Així, la realitat, més ben dit relació entre els objectes i els subjectes, ja no té lleis pròpies (o esperits, o déus que ho puguin “encantar”) sinó que respon a lleis universals abordables amb la raó. «L’amor només és física i química», diria, per exemple, Severo Ochoa. Però tots sabem que l’amor no és només física i química. Bé, ho és, però la vida de veritat que ens fa plenament humans és exactament el que hi ha “més enllà” de la física i la química. Aquest “més enllà” és el que en diem el transcendent. No podem ser plenament humans, doncs, sense el desig de transcendència, de viure una vida més plena que el que la “natura” ens dicta. Però precisament pel procés de “desencantament” i pel seu correlat de secularització, hi ha un dèficit lingüístic. Començant per Déu, un concepte que ja no sabem massa què vol dir, com aquella meitat de catòlics que ja no gosen dir que hi creuen. Com diu un títol de Lluís Duch —a qui no em cansaria de citar mai—, Déu és «un estrany a casa nostra».

Bé, doncs a falta de llenguatge i en crisi amb la tradició catòlica, molts catalans opten pel que alguns anomenen el “reencantament”, un fenomen típic de l’era postmoderna, en el qual, d’una manera de vegades poc estructurada, es vehicula el desig de transcendència lluny o a les perifèries de la religió diguem-ne oficial. Parlem del New Age, les espiritualitats laiques, les medicines alternatives, l’orientalisme... Fins i tot l’anomenada “religió a la carta” (del cristianisme agafo això, però no allò i hi sumo una mica de budisme i unes unces de materialisme històric). Però també els fonamentalismes o les sectes. I el fenomen de les “religions de substitució” tant com a fenomen psicològic (no podem viure sense déus, es veu) com polític (des de l’experiència de la Revolució Francesa fins a l‘actual moralització dels governs).

2.     Podem viure la Quaresma al 2025?

Jo vaig néixer el 1968, tres anys abans que s’acabés el Concili i l’any que es van deixar de fer processons a Mataró, d’on soc (cap als vuitanta es van recuperar). Ho dic per destacar que jo no he viscut la Quaresma “d’abans”, de la que tothom parla. Un “abans” que l’amic malaguanyat Manuel Cuyàs, mataroní com jo, situava simbòlicament abans de la nevada de 1962: ciutats encara sense cotxes i amb tramvia, encara sense massa turistes que passessin pujant a Calella, barris tot just fent-se amb l’inici de la immigració sobretot andalusa, amb una omnipresència incontestada de la simbologia catòlica i gairebé tot en blanc i negre. Cuyàs en va fer un article, ara fa uns anys, on, precisament parlant de la Quaresma, hi deia

S'ha observat mai ? La meva família era catòlica, sincerament catòlica. Em van dur a una escola religiosa. A l'escola, la Quaresma es notava perquè el dimecres del seu inici se'ns imposava un polsim de cendra al front i perquè els divendres ens feien anar a seguir el Via Crucis per les columnes del temple, on hi havia uns quadrets representant les penalitats de Jesucrist. A casa, la Quaresma era menjar peix els divendres. La iaia cuinava un bacallà amb panses i ou dur que jo no he pogut superar. De postres, bunyols. Això era la Quaresma, a casa i a fora de casa. Si llavors era “això”, què ha de ser ara? El Concili va presentar el trofeu d'haver reconduït els fastos religiosos al sentiment íntim i personal. [...]

Després venia la Setmana Santa, que era tota una altra cosa: processons, cines tancats, activitats prohibides... [...] Enforquillada entre la botifarra d'ou i la mona, la Quaresma és l'exacta expressió del pulvis es, et in pulverem reverteris, o com es digui.

En Cuyàs fa la pregunta adequada: «Si llavors era “això”, què ha de ser ara?.»

A la pandèmia de fa cinc anys, a banda de tot el que té a veure amb la salut pública, vaig observar un fenomen que crec que explica molt bé on som ara (ja arribaré a la Quaresma, tranquils). El resumeixo dient que vam descobrir, de cop, que no tot es pot preveure. Que no tot està controlat. El somni de qualsevol civilització és el control de la realitat, d’aquí la promesa bíblica del domini de la terra (Gènesi 1, 28). Per la part de la realitat que no dominem, les cultures antigues i premodernes han mirat de ser agradables als déus o pactar-hi: que els vents ens siguin propicis, que tinguem llarga vida i bones collites, que l’enemic sigui vençut. La modernitat lliura aquest poder a la creació humana, com Prometeu va robar el foc dels déus per fer-nos-en custodis als mortals. De cop, però, a la pandèmia, com a la crisi de 2008 (i als milers d’atzucacs en què es troben milers de vides) ens deixa despullats.

De seguida van sortir els culpables. N’hi havia per tots els gustos i, curiosament, eren els mateixos culpables que ja teníem als prejudicis. Després van sortir els “experts” de pacotilla. Tothom “ja ho deia”. Tothom en sabia més que les autoritats sanitàries. Sortien epidemiòlegs de sota les pedres —obviant que el problema no era només de salut, sinó que afectava a societats complexes—. Van sortir teories de la conspiració per tot arreu —en temps d’increença és quan hi ha més credulitat, solia dir també Lluís Duch— i alguns insensats perillosos van assenyalar el remei (les vacunes) com el mal. Va escalar la cridòria a les xarxes socials que alguns han aprofitat després per fer l’agost populista i posar en risc el món.

¿Què passava? Fonamentalment, em sembla, que no suportem viure en aquesta incertesa, en la imprevisió estructural de la vida humana. I em temo que els nous déus —no gaire diferents dels de l’Edat Antiga— són aquí per aprofitar-se’n. Deixi’m dir-ne així a aquesta aliança “olímpica” entre l’extrema dreta i l’extrema riquesa que amenaça el món, ara mateix, amb l’anuència idolàtrica o poruga de tanta gent.

Em temo que la tradició judeocristiana prové dels que van ensumar-se que això dels déus tenia mala peça al teler. Dit amb paraules d’ara, que les coses importants no es juguen des de l’ideal, des de la seva perfecció, sinó des de la vida quotidiana. No una “gran” vida sinó una de ben petita, quan més petita i insignificant, més encara. El monoteisme que es posa a caminar amb Abraham —i d’on sortiran el judaisme, el cristianisme i l’islam, almenys— ho fa seguint aquesta intuïció i una pregunta: ¿On és el teu germà?. I encara una altra pregunta: ¿què són les coses importants? En paraules d’abans: ¿què vol, Déu, de mi?

Humilment em penso que la Quaresma de 2025 manté intacte aquest camí incert però confiat d’Abraham. Encara avui, com deia, tenim déus protectors i amenaçadors pels quals només som uns peons al seu servei. Uns peons delerosos, i aquí ens enganxen, però també porucs, i aquí ens immobilitzen. I com aleshores, una fonda intuïció ens diu que —perdonin— pixen fora de test. La nostra vida és més que això. Fins i tot quan al nostra vida no val res —o especialment quan no val res— estem en disposició de preguntar-nos què són les coses importants i, de retruc, on és el nostre germà.

La Quaresma, al llarg del temps, ha inventat rituals per fer aquesta tria. Els nostres usos, així com també la nostra dieta, són modificats per comprovar si en són, d’accessòries, tantes coses que ens prenen el temps i l’atenció, que ens separen de l’altre. És possible, com explicava al principi, que aquests rituals hagin deixat de tenir sentit. Que ja no ens siguin útils. Malgrat tot, la intuïció segueix. Els que es fan vegans, els que deixen de tenir mòbil (encara que sigui una estona, o a l’escola), els que fan ioga... ¿No fan servir tots aquests nous rituals per fer-se la mateixa pregunta? Ara bé ¿no hi ha res més? ¿No hem anat massa de pressa en tancar a l’armari tots els vells utelnsilis de l’Església? I encara em pregunto ¿No hi ha el risc que tot això que fem ens entotsoli? ¿Les coses importants són totes dins nostre? O, com presagia l’aventura d’Abraham, són sempre més enllà de nosaltres, començant pels altres, per l’altre?

3.     El testimoni, la Pasqua

La Quaresma, aquests quaranta dies per posar de cap per avall la nostra vida, finalitza amb el memorial de la passió, mort i resurrecció de Jesús. És a dir, la Setmana Santa i la Pasqua. És un relat colpidor, vibrant i rabiosament actual. De fet, ser creient vol dir, en primer lloc, que creus que aquests episodis —i Jesús mateix— et són contemporanis, que estan passant en aquest moment i no fa dos mil anys. Si fóssim freudians diríem que l’entrada de Jesús a Jerusalem és l’entrada també al principi de realitat, la seva i la dels seus deixebles. Diu Freud que «Sense abandonar el propòsit d’una final consecució del plaer» —aquí substituiríem plaer per salvació— «el principi de realitat «exigeix i aconsegueix l’ajornament de la satisfacció i la renúncia a algunes de les possibilitats d’assolir-la, i ens força a acceptar pacientment el displaer durant el llarg el rodeig necessari per arribar al plaer». Així és com el grup de pescadors galileus que arriben a la polis noten a la seva pell “com va el món”. D’altra banda, no seria d’estranyar que els mateixos que criden “Hossanna” el diumenge siguin els que clamen “Barrabàs” i “mateu-lo” el divendres següent. I, per acabar-ho d’adobar, una de les últimes paraules de Jesús a la creu són les del salm 22: «Eli, 'Eli, lĕma' šĕbaqtani» (Mc 15: 34 i Mt, 27: 46) —Déu meu, Deú meu ¿per què m’has abandonat?—.

De manera que tot plegat pinta com un fracàs, un radical fracàs. Una de les conclusions d’aquest panorama és que la intuïció de la tradició bíblica és certa. La Passió de Jesús demostra que no es pot pactar amb els déus. Que no és suficient apel·lar a la justícia per implementar-la, en traducció moderna. D’aquí, els ateus —que tant s’assemblen als cristians, en el fons— en dedueixen que senzillament, no en podem esperar res perquè no existeixen. Ni en plural ni en singular. Dic que s’assemblen als cristians perquè, de fet, el cristianisme afirma que el qui realment és Déu és qui penja a la creu. Que la justícia s’encarna en les víctimes injustes i que només a través d’elles la podrem fer possible ...algun dia. Que el camí només passa per aquest “fracàs” de la creu i que totes les dreceres són, aquestes sí, mentida. Un món just sense partir de les víctimes i de la seva experiència és mentida. L’amor sense l’experiència del desamor, com a molt és una mala pel·lícula de dissabte a la tarda a Antena 3. Un règim polític ideal amb les millors intencions sense persones reals —és a dir, capaces d’errors, interessos i corrupcions— és una tirania. La riquesa que no comença pels pobres, pels “abandonats”, un robatori. De manera que la inversió del rol de Déu que van intuir uns pobres jueus fa milers d’anys es converteix en certesa, en dolorosa certesa, el Divendres Sant.

¿Què passa, però, entre el divendres i el següent diumenge? Passa que els ve a veure l’esperança. La Resurrecció de Jesús —fos com fos el que va passar en realitat— destaca tres qüestions. La primera, com deia abans, la seva contemporaneïtat: la seva presència i la del Regne és a la cantonada, a casa, al carrer. M’interpel·la a mi ara i aquí i ho visc joiosament. La segona, que no és al cel o en l’immaterial, o en l’ideal, on ens juguem la vida sinó en la vida mateixa, en el que palpem i respira («homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?» dirà Jesús a Fets 1:11). I la tercera conclusió és que l’esperança val la pena. Ho fa, perquè com diu el filòsof Byung-Chul Han, «permet recuperar una vida en què viure sigui més que sobreviure». No l’optimisme, sinó l’esperança, que inclou la negativitat i que sorgeix sovint de la desesperança. «L’esperança [...] és un intent de trobar ancoratge i rumb. [...] Ens llança vers el desconegut, cap a l’intransitat, cap a l’obertura, cap el que encara no és, perquè no es queda amb el que ja ha sigut o ni en el que ja és.»

La Quaresma, avui, és aquest període del qual ningú en parla, una pregària quasi secreta. Potser és com ha de ser, ja sabeu que «quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi» diu Mateu 6,5. Però també és la que posa en primer lloc el repte dels creients a les societats modernes. Goso dir “dels creients” i no tan sols dels cristians, perquè valdria pel conjunt de persones que s’identifiquen amb alguna confessió, amb més o menys èmfasi, i volen viure a fons i amb llibertat la seva opció.

Humilment, faig, doncs, per acabar, dues propostes de reflexió diguem-ne quaresmal.

1    1. No tenir por a ser qui som i a dir-ho. Ho diré clar i català: trobo que és un error quan en nom del progrés, de l’antirracisme, la igualtat o de la convivència descartem parlar de la identitat. Quan deixem de parlar-ne amb la millor de les intencions reprèn el tema el qui té les pitjors intencions, no ho dubtin. La identitat és un llenguatge. És a dir, com una màscara de teatre grec, que té una cavitat per poder ampliar la veu, que serveix per sonar, és a dir per ser per-sona. La màscara ens fa persones, doncs. Certament és ambígua: amaga qui som i reforça qui som alhora. I el llenguatge necessita l’altre per ser eficient. L’altre, que tindrà també la seva identitat (o les seves identitats, perquè no som unívocs). Qui no ho sap reconèixer, doncs, promou sense voler-ho l’ús de la identitat com a arma.

Em penso que el cristianisme —perdonin-me— ha de “sortir de ‘armari”. No com a mostra de cap supremacia sinó just pel contrari: per la humilitat de saber-se poc conegut o per ser tractat com s’escau en un munt d’identitats que conviuen al nostre espai públic. Tampoc parlo de presentar-se amb l’arrogància del que se sap portador de cap veritat o planteja una clara disputa entre el Bé i el Mal com si fóssim en una batalla entre l’àngel i el dimoni dels Pastorets. «Es tracta simplement» —com han escrit els bisbes bascos aquesta Quaresma en una carta pastoral molt recomanable— «de compartir amb naturalitat i alegria el que dona sentit a les nostres vides». En les relacions, en la família, en les converses, on sigui, ningú s’ha d’amagar de la seva identitat cristiana —o musulmana, o atea— sobretot si s’acompanya d’un testimoni personal i una actitud de predisposició i alegria sense complexos.

2.                        2. Obrir-se als altres i ser útils.

Això no va, però, de quedar-se aquí. La identitat de cadascú —un llenguatge, dèiem— pot dialogar perfectament amb les altres identitats: tant de cristians que no s’assemblen massa a la manera com un creu com de practicants d’altres religions com aquesta àmplia gamma que va des de la indiferència a l’ateisme. Dialogar, acordar, pactar. Saber discrepar amb respecte. Una cosa no treu l’altra; és més, sense identitat pròpia difícilment apreciarem la de l’altre. I això genera una societat d’identitats plurals, sovint entrelligades i més menys reunides en els trets identitaris comuns de la comunitat política. «Les identitats plurals» —diu el jove filòsof italià neomarxista Diego Fusaro «poden dialogar entre elles mateixes si reconeixen la seva diferència mútua i, alhora, la seva pertanyença comú a l’universal humà, del que són la manifestació concreta.» Fusaro, en un llibre recent sobre la qüestió de la identitat, i amb el mite de babel planant-hi tota l’estona, adverteix que la lluita per la igualtat no passa per negar les singularitats, ben al contrari. I cita Theodor Adorno, per qui «una igualtat on hi desapareixin les diferències ajuda a encobrir les desigualtats».

François-Xavier Bellamy, un polític francès de la mateixa edat que està just a l’altre cantó ideològic, reivindicava en un llibre molt celebrat de fa deu anys no perdre l’herència cultural cristiana. Tampoc per cap supremacia sinó precisament perquè la riquesa cultural que permet descobrir-nos millor com a éssers humans s’obté de relacionar-nos amb el que no és com nosaltres. «L’ésser humà és, per naturalesa, un ésser de cultura» —hi escrivia Bellamy—. «És a través de la trobada amb el que l’altre transmet com porta a terme la seva humanitat. [...] La cultura és allò pel qual ens és possible reunir-nos amb el nostre propi ésser, aproximar-nos-hi». I, membre de l’ala dreta dels Republicans, feia tanmateix un clam a la diversitat: «Cal que no tot sigui idèntic perquè la meva atenció trobi alguna cosa per la qual sorprendre’s».

L’alteritat, la radical alteritat, és la gran aportació d ela tradició judeocristiana a la nostra civilització. La pregunta d’«¿On és el teu germà? », com dèiem, que encara cueja. La sospita que no som ningú, ben bé ningú, sense aquesta alteritat que alhora és tan distant i difícil, tan misteriosa. Indagar com posar-se al servei d’aquesta alteritat em sembla una excel·lent reflexió quaresmal que ens podem fer tots. I no tan sols l’alteritat domèstica, diem; parlo sobretot de la que ens costa, la que ens molesta, la que ens irrita. Que vol dir, sobretot, la gent que ens costa, que ens molesta o que ens irrita. O de la que senzillament en passem olímpicament. Per Pasqua ens han convidat a sopar-hi.

 

Moltes gràcies.

Ramon Bassas.

 

BIBLIOGRAFIA

-          _ Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat 2023 (diversos arxius), Generalitat de Catalunya, 2024.

-          _ El contraste paciente. Carta pastoral de los obispos de Pamplona y Tudela, Bilbao, San Sebastián y Vitoria. Idatz, San Sebastián, 2025.

-          BELLAMY, François-Xavier: Los desheredados. Encuentro, Madri,d 2018.

-          BENJAMIN, Walter: L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. La Ela Geminada, Girona, 2021

-          CUYÀS, Manuel: El Mataró d’en Cuyàs. Ed. Neus Pinart. Gavarres, Girona, 2023. (Inclou “Ramadà i Quaresma”, El Punt Avui, Barcelona, 3 de març del 2017).

-          DUCH, Lluís: Un extraño en nuestra casa. Herder, Barcelona, 2007.

-          DUCH, Lluís: L’exili de Déu, Fragmenta, Barcelona, 2017.

-          FREUD, Sigmund: Psicología de las masas. Más allà del principio del placer. El porvenir de una ilusión, Alianza / Club Internacional del Libro, Madrid, 1984¹⁰

-          FUSARO, Diego: Defender lo que somos. El Viejo Topo. Barcelona, 2024.

-          HAN, Byung-Chul: L’esperit de l’esperança. Herder, Barcelona 2024.

-          OTÓN, Josep: El reencantament postmodern, Cruïlla, Barcelona 2012.

-          SÁNCHEZ CUENCA, Ignacio: El desorden político, Los Libros de la Catarata. Madrid, 2022.

-          WEBER, Max: El político y el científico. Trad. Joaquín Abellán. Alianza, Madrid 2021⁴.

El fet religiós a la Catalunya d’avui

El 2023 hi va haver la quarta edició del Baròmetre sobre la religiositat a Catalunya, un estudi que la Generalitat publica cada tres o quatre anys. Se’n poden deduir tendències i llegir-ho per sectors: d’edat, de gènere, d’origen, d’orientació política. Tant ens importa com es viu en fenomen en cadascú (en què creuen, com practiquen, etc...) com la percepció general del fenomen (prejudicis, polítiques públiques, etc...).

I el 2024 es va demanar a una sèrie d’experts que ens en fessin una reflexió per àmbits diferents, com el de la transmissió, el coneixement mutu, el  polític i de llengües o el grau d’acceptació. Amb una introducció de Francesc Torralba, president del Consell Assessor per la Diversitat Religiosa, ha comptat amb les aportacions de Pilar Baradat Marí, Víctor Albert-Blanco, Miquel Calsina, Xavier Casademont, Míriam Diez Bosch, Jordi Feu, Lana Kazkaz, Julia Martínez-Ariño, Rosa Martínez-Cuadros, Jordi Moreras, Roger Negredo Fernández i Alba Sabaté Gauxachs. El resultat va ser un llibre que vam presentar fa poc amb un col·loqui interessantíssim entre Torralba i la sociòloga Marina Subirats.

En fi, tot això us ho explico perquè, si teniu un mínim interès pel fenomen de la religió a Catalunya, són dos documents que valen molt la pena. Com que som molt moderns, tots dos documents són a internet, d’on us els podreu baixar de franc. Poseu al cercador Baròmetre religions i us sortirà de seguida.

Ràpidament, en destaco una conclusió, la més important, que Catalunya és una societat tolerant que aprecia positivament el fet religiós. Ens ajudarà sens dubte perquè tenim alguns reptes per afrontar col·lectivament. L’ús de la religió com a material de radicalització o objecte de l’odi per part d’alguns, sobretot. Però també per situar-la en un entorn cada vegada més secularitzat, és a dir, exempt de referents religiosos a l’abast. Per adaptar-la a una diversitat de conviccions i creences, i maneres de practicar-la, irreversible. I també per entendre-la en una crisi lingüística que afecta sobretot el llenguatge simbòlic. Com a mostra, gairebé la meitat dels que s’anomenen catòlics diuen que no creuen ben bé en Déu. Ens pot semblar un escàndol o directament una bestiesa, però el que està clar és que dibuixa un context complex i exigent tant per les comunitats de creients com per la comunitat política que les acull.

Article a la revista El Senyal, del bisbat de Girona (febrer 2025).

Vint-i-vuit

 

Van separar-me de tu, just quan volia

desunir-me del poc espai que existia,

entre tu i jo, per existir. Com esqueixant

la flor gitana i fent-la créixer ran de la carreter,

al marge. Esgranant una magrana

que no acaba. Palpant la gruta ignota

i fent-la grossa —eixamplant altura i fons

de tots els pous que em vaig trobant

per viure-hi dins. Com rebuscat l’últim 

retorn cap a la unitat que mai no va existir: 

directament vers tu, pare, cap a tots els llocs 

on vas faltar-me, sense mans.

Pol Guasch, a La part del foc, Viena Edicions, Barcelona, 2021, p. 62.

Montserrat: Mil años hace que el sol pasa

Dispensen la boutade, pero a mí lo primero que me viene a la cabeza cuando me hablan del milenario de Montserrat es la canción “Por las paredes”, que Joan Manuel Serrat dedicó al crítico de arte y político Alexandre Cirici Pellicer y que empieza con “Mil años hace que el sol pasa / reconociendo en cada casa / el hijo que acaba de nacer”. Es una canción maravillosa, de 1978, escrita pues en plena transición, cuyo arranque navideño termina por describir perfectamente la Catalunya que muchos tenemos en el corazón: “patria pequeña y fronteriza, / mil leches hay en tus cenizas”, de un pueblo “empecinado, / [que] busca lo sublime en lo cotidiano”.

Bien, pues la Abadía de Montserrat ha estado ahí estos mil años y ha sido el fiel testigo de los avatares, luchas, sueños y fracasos que atesoramos los catalanes. Una fidelidad de la que nos dan testimonio numerosos documentos, piezas artísticas o literarias y una extensa memoria colectiva. De aquellos cuyos antepasados estaban ya en el nacimiento del monasterio como las ininterrumpidas incorporaciones de las que Catalunya se ha servido para llegar hasta hoy con su identidad y cultura propias: “con manos trabajadoras / se amasa un pueblo de aluvión”, cantaba el del Poble Sec.

Ha estado ahí y se ha implicado en esta historia. La comunidad de monjes benedictinos ha contribuido a la transmisión e investigación cultural en todos los ámbitos. Ha canalizado la devoción de miles y miles de catalanes a la virgen negra (“De pell bruna i aire greu”, escribía Pere Quart). Una Moreneta que nos recuerda la dulce protagonista del Cantar de los Cantares (Nigra sum...). Ha ejercido de eje del fascinante paisaje de su macizo de conglomerados pétreos verticales que no deja indiferente a nadie. Y se ha implicado en el pathos político de Catalunya de una forma valiente, acogedora y respetuosa con la pluralidad y la democracia. También ha tenido sus sombras, evidentemente, como le ocurre a cualquier institución humana y más aún si hablamos de mil años ¡diez siglos!

El presidente de la Generalitat, Salvador Illa, elogió recientemente “la persistencia, la paciencia, la humildad, la sencillez y la acogida” de Montserrat. Son cinco características que definen muy bien por qué la Catalunya del siglo XXI se ha abocado a festejar, también institucionalmente, esta efeméride. No estamos tan centrados en el pasado, claro, sino que nos interesa extraer, de estos valores constantes, ejemplos para nuestro presente y nuestro futuro. De eso va el Milenario de Montserrat y el entusiasmo de las instituciones públicas por darle su máxima dignidad. Espectáculos, exposiciones, reflexiones, publicaciones, encuentros y un sinfín de actividades marcan la agenda desde el pasado septiembre hasta todo el 2025.

Por último, a nadie se le escapa la dimensión religiosa del Milenario. Hay muchos motivos que justifican la existencia de Montserrat. Pero hay uno fundamental: la vocación religiosa de sus monjes, encuadrada en la tradición cristiana. De vez en cuando debatimos sobre cómo debe verse y participar lo religioso en un mundo laico (para resumir). En el caso que nos ocupa, me centro en dos preguntas recurrentes. Cuando alguien se pregunte para qué sirven las religiones en un mundo que cree que ya puede resolver todos sus problemas al margen de ellas, los mil años de Montserrat y sus consecuencias son una buena respuesta. Y cuando, a través de una confusión perfectamente comprensible en sociedades abiertas, cuestionemos el arraigo cristiano de nuestra cultura actual, podremos exhibir también de ejemplo la fidelidad mutua entre los catalanes, ya indefectiblemente diversos, y este faro irradiador que nos mira desde lo alto.

*Artículo para la revista Vida Nueva (7-2-2025)

La bisbessa Budde, por i profecia

 

Ja ho deuen haver vist. La bisbessa anglicana Mariann Edgar Budde, a la pregària celebrada a la Catedral Nacional de Washington posterior a l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, li va cantar les quaranta. “Tenim por”, començava, en un sermó contra les deportacions massives d’immigrants que el nou president ha emprès i contra la discriminació de gais i lesbianes. A Catalunya Plural m’heu demanat una opinió i la concreto en dues consideracions.

Primera: la por. En un dels últims llibres del pensador alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, L’esperit de l’esperança (títol que sembla homenatjar el lema jubilar d’enguany triat pel papa Francesc) porta per subtítol Contra la societat de la por (Herder, Barcelona, 2024). Hi dissecciona el que, per ell, junt amb l’angoixa, és el puntal per on creix el populisme de dretes al món. “La por ha sigut sempre un excel·lent instrument de domini”, resumeix. Quan la bisbessa protestant  —una dona vestida de capellà encara ens frapa— reconeixia humilment la seva por em venia al cap les paraules de la Ressurrecció que repetia pertot Joan Pau II —que no passa precisament per progre—: “No tingueu por”.

La por atura. Deixa fer als forts. Et treu del mig. Contra la vivència, et condemna a la supervivència, a l’anar fent, a qui dia passa any empeny. A acceptar com a mals menors mals molt grans. Fa sospitar dels teus veïns, del carrer, de tothom. I efectivament, l’esperança és “l’única que ens posa en camí. Ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa”, en paraules de Han. Si ens hem de preparar per una batalla a fons, com sembla, si el garbuix mundial i els seus perills s’acosten com un núvol a punt de descarregar, prenem-nos el discurs de la Sra. Buddle seriosament: contra la por. I per l’esperança que, com assenyala Han, no té res a veure amb el determinisme optimista, per cert.

Segona: la profeta. Em passo el dia explicant què aporta de positiu el món de les religions a la societat. El que aporta de negatiu també compta, esclar, però em sembla bastant evident. De vegades, però, amaga el que hi ha de bo. El seu missatge de fons, sobretot. El seu llegat a la cultura, que a Catalunya podem comprovar a cada poble, només mirant sota cada campanar, o a cada museu, o als nostres orígens lingüístics. La seva obra social. En fi, moltes coses. Però de vegades n’oblidem el caràcter profètic: focalitzen aquella part de la realitat que clama el cel, mai més ben dit, i ens demanen que l’atenguem preferentment, sovint des del seu mateix testimoni. Hi ha molts casos de la història recent que podria posar d’exemple. L’últim, la pel·lícula recentment estrenada “13 veus. Una realitat: El sensellarisme”, a càrrec del grup de joves de Càritas a Catalunya. El seu compromís religiós no els aboca a l’entotsolament narcisista —com tantes ofertes pseudoespirituals hi ha al mercat— sinó a la nostra atenció cap a una realitat dura, excloent i abandonada com la que tracten. També podríem citar la conferència episcopal catòlica, que ha rebut fortes crítiques del vicepresident Vance per defensar els immigrants aquests dies. (Per cert, als que vulgueu conèixer les connotacions parareligioses dels termes “catòlic” i “protestant” als EUA, us recomano la lectura dels contes de Lucia Berlin, que en fa una descripció molt gràfica, i que va traduir fa pocs anys L’Altra Editorial).

L’únic problema és que aquesta denúncia profètica, com la que va fer la bisbessa davant Trump, és prepolítica. Va directament al cor i hi ha qui el té de pedra (“trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn”, diu Ezequiel 11:19). Mentre això no arribi, però, alguna cosa hem de fer. I aquí hi ha el lloc de la política, que té com a missió resoldre problemes, encara que aquesta definició avui els faci riure, desgraciadament. Política voldrà dir que, en primer lloc, s’haurà d’estar atent a les demandes de fons que sí aparentment ha atès Trump i no els altres, demandes que no es poden esquivar amb qualificatius i exabruptes. I, en segon lloc, articular respostes polítiques alternatives molt més útils, i humanes, amb majories. Com veieu, no és l’àmbit dels bisbes ni de les bisbesses, aquest; però sense la veu profètica d’alguns d’ells i d’altres, potser viuríem tots tancats en la por, esperant els bàrbars i sense fer cap camí.

Article publicat a Catalunya Plural, el 28 de gener del 2025.

Quan la processó va per fora

(Text de la meva intervenció a l'acte institucional d’obertura del 75 aniversari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus; foto, de l'entitat)

El Círcol de Reus, 25 de gener del 2024

 [Salutacions]

Ilma. Sra. Sandra Guaita, alcaldessa de Reus;  Excm. i Rvdm. Mons. Joan Planellas, Arquebisbe de Tarragona, Excma. Sra. Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona, Jaume Piñol, President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus,  Sres. i Srs. regidors, Sres. i Srs., amics i amigues.

 

I.                    Entranyable

Quan algú en veu un altre pel carrer i li diu que el veu bé (cosa que vol dir que no l’hi hauria de veure) l’altre potser li dirà que “la processó va per dins”. És una expressió molt gràfica, una metàfora molt exacta. Parla de les preocupacions que van donant voltes i voltes, amb paciència i constància, i no s’exterioritzen mai. Preocupacions que van més enllà d’un maldecap i que afecten directament les entranyes. Els científics en diuen l’eix intestí-cervell. Cada vegada més s’estudia la connexió entre el sistema nerviós dels dos òrgans i ara fa poc s’ha demostrat que té una relació directa en el desenvolupament de malalties com la depressió o l’ansietat. El lloc més llarg per fer una processó, dins nostre, segurament seria l’intestí. També ens bull el cap quan estimem, però on sembla que atresorem les coses “entranyables” i on ens surten les pessigolles és dins d’aquest sistema que converteix l’aliment en energia. La processó va per dins, sí, però també hi reposen l’amor i el consol.

Consol, Misericòrdia, Angoixa, Soledat o Amargura. Esperança, també. Els noms de les advocacions de la Mare de Déu que surten per Setmana Santa semblen un quadre de serveis d’un psicoterapeuta. Són les processons que van per dins de les societats modernes i la feina del terapeuta, més difícil del que sembla, és treure-les a fora per poder-les tractar i, si s’escau, curar. Fer que es manifestin com a objecte i no tan sols com a part del subjecte.

Totes les cosmogonies religioses, vistes des d’avui, tenen aquest patró: les coses que passen (o ens passen) que són importants i no pertanyen al nostre domini, les hem d’objectivar si cal tractar-hi. Per fer-ho, recorrem al llenguatge, que és la manera com els humans ens enfrontem a la realitat. En aquest cas, sobretot el llenguatge simbòlic. Una objectivació que tant és si recau en personatges històrics o “de ficció”, com en diem ara, perquè tots dos remeten a la realitat (la realitat que no veiem). El mal, o els mals, en forma de dimoni o de dimonis. El bé suprem, precisament perquè és suprem, en una forma gairebé indefinible (perquè la forma ja limita) de Déu. Entremig, tot el que vulgueu: àngels i esperits, sants i pecadors. I tots generant una història, un relat, que acaba sent una al·legoria del sentit. Per saber què hi fem, a la vida, i per actuar en conseqüència, els éssers humans recorrem a relats i personatges i a rituals que ens permeten entrar en aquesta història també com a personatges.

Els relats religiosos no són contes, o cròniques, que van passar fa temps (“hi havia una vegada...”). Expliquen la nostra vida i intenten donar-nos pistes als despistats. I, respecte a l’essencial de la vida, despistats més o menys ho estem tots.

 

II.                  Els carrers seran sempre nostres

En el cas de les processons, a més d’aquest vessant diguem-ne “interior”, individual, del que parlaré al final té una dimensió col·lectiva innegable. No és només que el que tenim dins surt fora, és que surt al carrer. Tot l’aparat al voltant de les processons de Setmana Santa que ha perdurat fins avui, i que per molts anys, és inconcebible sense un entorn urbà. Recorre els centres de les nostres ciutats però també els barris, vells o no tan vells, que els envolten. Trepitgen llambordes i asfalt. Passen pel fil conductor de la complexitat urbana. Recorren les venes dels veïnats. Passen per les portes de ciutadans i famílies, gent de tota mena. Passen per davant de comerços i de les finestres de despatxos més concorreguts o els llits més íntims. Fan el mateix recorregut que fem per anar a treballar, per anar a l’escola o l’institut, per passejar o per conspirar. Ocupen els carrers com els ocupen (excessivament) els cotxes, però també com se l’ocupa amb manifestacions i protestes.

Tenim a dins el que hi ha entrat a través dels sentits: ens arriba ben endins el que ens indigna i el que ens entendreix. El que ens importa. Però, si ens importa, no s’hi queda gaire, a dins: fuig enfora. Si ens indigna la injustícia treballarem per la justícia. Si ens entendreix el que pot arribar a fer l’amistat o la cooperació, les engrandirem. Tot el que entra, i és important, si no volem que “la processó vagi per dins” ha de sortir en coherència. Aquesta és també una gran lliçó del pas pausat però constant de les processons.

Quan algú diu que “els carrers seran sempre nostres”, afirmació que comparteixo, em pregunto, però, qui són aquests “nostres”. També en això les processons ens ho responen amb fets. Els “nostres” ho som tots. Els que aguanten i els que acompanyen. Els que desfilen i els que miren. Els religiosos i els laics. M’atreviria a dir que els creients i els no creients (per això tenim avui aquí l’alcaldessa, que els representa tots). I m’atreviria a dir, també, que simbòlicament almenys, és un “nosaltres” que suma el que arreplega pel carrer: tothom qui hi trobem. Els que ens cauen malament o els que venen d’altres terres i costums. Allò que en diem “els altres”. Fem un nosaltres que suma el nos i els altres. No que separa els nos dels altres. Els suma sense dissoldre’ls: jo seré jo i l’altre, l’altre. En llatí, “altre” es pot traduir per “alien” o “alter”. Bé, doncs hauré fet l’esforç de veure en l’altre no l’alien (és a dir, algú aliè) sinó l’alter (és a dir, el que té importància per ell mateix i em descentra). I els suma, els nos i els altres,  perquè tenen en comú el que s’hi representa, el focus sobre les víctimes, sobre la violència cap els innocents, sobre els costos de la lluita per la justícia, sobre les penes i les esperances de la nostra vida, també ho compartim.

 

III.                A dins o fora

Avui comencem la commemoració dels primers 75 anys de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus. Als anys cinquanta, passats ja els duríssims anys de la postguerra, coincidint amb el pacte del règim amb els EUA en plena Guerra Freda i poc abans dels plans d’establització econòmica del franquisme i de l’esperit que portarà al Concili Vaticà II, que vindria uns quants lustres més tard, el país viu una revifalla de la pietat catòlica. A Reus, una de les manifestacions d’aquest fenomen es tradueix en un increment de la participació a les processons de Setmana Santa, en una ciutat que en té moltes. És aquest el context en el que neix aquesta Agrupació. Però el país ha canviat molt i l’entitat i les respectives confraries n’han estat testimonis. Més o menys a l’època del Concili (o del maig francès, o de la popularització de la televisió) i fins als anys vuitanta, ja en època democràtica, per exemple, vivim una davallada d’aquestes manifestacions de pietat popular, que s’ha anat reprenent amb la força d’altres generacions que l’han anat actualitzant i enfortint. Val la pena destacar-ho i agrair-los-hi.

També la qüestió religiosa en general ha fet un canvi important, no només al nostre país. Amb llums i ombres. El més important, el pas d’un règim dictatorial i nacional catòlic a un règim de llibertats. També el pas d’una església identificada amb el règim sorgit del bàndol victoriós d’una guerra mortífera a una església plenament identificada amb la lluita per la llibertat i la democràcia, amb testimonis memorables al servei del país i dels més desvalguts. Hem passat d’un entorn ple de simbologia cristiana, potser en excés, a una secularització galopant que toca l’alta banda del pèndol. D’una fe que es transmet principalment per via cultural i familiar a una fe que cada vegada més serà una opció personal. I han anat apareixent altres religions i creences, que han vingut per quedar-s’hi, que representen tot un repte per la societat plural i oberta que avui és Catalunya. Un repte, deixin-m’ho dir, que té també un servidor i el Govern de la Generalitat, que m’ha encarregat que porti els Afers Religiosos.

Però la tradició de les processons de Setmana Santa ve de lluny. Arrelada en antigues confraries de la baixa edat mitjana sorgides inicialment de les reformes dels ordes religiosos i el seu enfortiment en el pas de la societat feudal a la gremial, trobem les primeres dades d’una processó a Reus el 1557, la del Sant Enterrament, per l’aleshores jove confraria de La Sang, fundada dos anys abans. En ple Concili de Trento i, per tant, després de la Reforma protestant i en ple Renaixement. O sigui en temps de crisi i canvi (que són dues paraules que volen dir el mateix). Diuen que les restriccions per a fer determinades celebracions dins de les esglésies impulsen a fer-les al carrer. De nou, de dins a fora. Del temple al carrer. Dels intestins a la pell.

Dins i fora també és el gran debat del pensament occidental. ¿Les coses hi són o només les sentim? ¿Passen o ens passen? ¿Déu, el silenci del qual és sovint tan insuportable, és una realitat externa o una projecció dels nostres anhels? ¿És el déu d’Abraham d’un mandat confiat i inapel·lable o és el dubte de Hamlet? ¿O una de les veus interiors de la “loca república alterada” com qualificava el nostre jo Lope de Vega? ¿Som uns entotsolats abandonats dels déus (Eli, eli, lema sabactani) o encara té sentit la radical alteritat de la creu? Les processons, com veieu, són una cosa molt sèria.

 

IV.                Postmoderns com som

La Modernitat, el súmmum d’aquesta evolució, opta clarament pel subjecte, per la centralitat del jo. Les coses importants, ve a dir, ens passen a nosaltres. Els seus marcs (els fenòmens naturals, la sexualitat, el poder, l’economia, el progrés) poden abordar-se a bastament a través de les lleis científiques que el subjecte és capaç de provar i conèixer. No m’estendré, però el que està ara en crisi (i ja fa anys) és també aquesta Modernitat. Entre d’altres raons, perquè tot “a dins” és inabastable. Els homes i dones que vivim en la postmodernitat, és a dir, nosaltres, descobrim encara la necessitat d’objectivar “el que ens passa” i “el que passa”. I hem trobat en la nostra tradició (entesa la tradició en un sentit ampli i també concret com el cas que ens ocupa) un llenguatge que encara ens diu coses i ens les diu quan activem la imatgeria religiosa al carrer. Potser no totes les que deien als segles XVI, XVII i fins i tot al XX. Però sí algunes d’essencials i altres de noves. D’aquí que avui puguem celebrar aquests 75 anys i em temo que encara força més.

L’home i la dona postmoderns, també, tenen experiència d’objectivació a la cultura popular contemporània. D’aquí, penso, l’èxit de les sagues com El senyor dels Anells, les sèries, les teràpies orientalistes o les cançons pop, on emergeix avui el llenguatge simbòlic; és a dir, on es parla de nosaltres i de la nostra vida de fit a fit. De manera que el relat de la Setmana Santa, la passió, mort i resurrecció de Jesús i la invitació a veure’l com una performance, és per a molts el referent central de la seva vida però per a molts altres un més “al mercat”. Que es pot viure, doncs, en coherència amb la vida creient però també com un “empelt”, amb més o menys força, del conjunt de relats simbòlics. Es pot viure religiosament, culturalment o turísticament. O com una nosa, esclar.

Ara bé, i acabo: en entrar al relat de la Setmana Santa, en reconèixer la realitat que hi ha darrere les figures, és possible també notar el gruix (el temor i la tremolor, en paraules de Kierkegaard) del que s’està anunciant. Veure la figura del mal de fit a fit i parlar-hi, és a dir, treure’l “de dins”, permet a Jesús, al desert, de conjurar els seus mals, de superar-los. Portar o veure portar el Consol, la Misericòrdia, l’Angoixa, la Soledat, l’Amargura o l’Esperança a les espatlles és la mateixa teràpia. Veure Déu masegat, torturat i mort, exactament com tants i tants a la nostra vida i al nostre món, capgira del tot la idea del déu tapa-forats amb la que ens conformem tan sovint. I fa, potser, que capgirem l’ordre amb el qual tractem els qui ens envolten. I trobar-me Déu al meu camí, una oportunitat de passar del jo al tu. I tu i jo, i tots els altres, i tots vostès avui i els que ens esperen als carrers cada dia, som els convidats a la taula parada d’una vida digna i plena per tothom que hi ha al final de la processó.

Moltes gràcies.

BIBLIOGRAFIA

• BAGUNYÀ, Borja: Breu història del mandat (2023). Fragmenta, Barcelona.
• FÀBREGAS, Josep: Setmana Santa a Reus 1557-2023 (2024). Silva. Reus
• FIGUEROLA, Estanislau: Setmana Santa de Reus (2019), edició pròpia, Reus.
• LURI, Gregorio: “La última virtud” a The Objective (2018)

RESSONS

• Agència Flama
• Reus Digital
• Catalunya Cristiana
• Catalunya Religió

Volem tirar endavant accions concretes per normalitzar el fet religiós a la nostra societat.

 

Entrevista al programa "Paraules de Vida", de Catalunya Ràdio (11-1-2025)