 |
| Foto: Agustí Sancho |
Vaig néixer sis anys després de la nevada del 1962, que va colgar Mataró de neu en una imatge que ningú no recordava en aquesta ciutat a cota de mar. Aquells dies, a més, els meus pares es van conèixer. Com podreu comprendre, vaig viure la meva infantesa amb el pes simbòlic de la nevada com a origen, com a fet excepcional, com a entusiasme. Els estralls, que n'hi va haver, pràctivament ni s'esmenten. El 1985, en plena cavalcada de Reis, vam estar a punt de repetir l'experiència, però res. Sospito que a cada casa hi ha records semblants i, com que ja hi havia força gent amb càmeres de fotos, fins i tot algunes de cinema, ens n'ha quedat un impresionant llegat gràfic repartit pertot. L'Ajuntament de Mataró va tenir la bona idea de muntar una exposició, comissariada per la Gisel Noè, amb una selecció d'aquestes fotos, que la gent ha anat aportant durant aquest darrer trimestre. És a Can Palauet i val molt la pena. De fet, té un èxit imporessionant.
Em va agradar, en aquest entit, l'article de Manuel Cuyàs a El Punt Avui el passat dia de Nadal, parlant de la nevada. En ell, el periodista mataroní hi diu el següent:
Què es veu a les fotos? Molts 600, el cotxe utilitari de la Seat, colgats per la neu. Just aquell 1962 s'havien començat a notar els efectes del que s'anomenaria “el miracle econòmic” –iniciat el 59 amb el Pla d'Estabilització–, del qual el 600 seria el símbol. També aquell any el règim, obligat per les circumstàncies, havia iniciat una certa liberalització. Per aquest motiu hem celebrat al 2012 el cinquantenari de tantes coses: Edicions 62, Al vent, la divulgació de La pell de brau amb els seus “ponts del diàleg”... També el Concili. Aquella nevada va ser un punt i a part, la fi d'una època, la pissarra en blanc –perdonin l'excés simbòlic– sobre la qual començàvem a escriure el futur. Un cicle que pel que fa a l'economia i a certs valors fa l'efecte que cinquanta anys després l'actual crisi i els ponts esberlats han tancat.
És una mica el mateix que em semblava a mi, que semblava que la gent despertava. No sé, però, quina seria la nevada de la meva generació. ¿Els Jocs Olímpics de fa 20 anys?
En tot cas, que ho poguem explicar, almenys tot l'any que ve. Feliç 2013.
1 comentari:
Dncs apa en el meu cas si que me'n puc enrecordar d'aquella impressionant nevada ja que sóc nascut el gener del 1957.
Per a un infant de cinc anys va ser una experiència una mica d'aventura ja que amb els meus pares ens vam quedar sitiats per la nevada a casa d'una germana de la meva àvia paterna a Barcelona, i aquella nit vaig haver de dormir en un llit improvisat a terra amb mitjons i sense pijama.
Publica un comentari a l'entrada