Rebo L'Agulla corresponent al mes d'abril i, allà, hi llegeixo un article de Josep Lligadas a favor del nou Estatut. Al mig, però, hi ha una pertinent observació a rel de determinats debats al voltant del nou text: "Concretament, a mi no m'agrada gens aquesta retòrica que vo fer experimentar la relació amb Espanya com un mal, com una càrrega que cal suportar i de la qual el millor seria alliberar-se'n". Ja era hora. Creu que el fet que l'Estatut anomeni tan poc Espanya, així pel seu nom, és la mostra que aquesta prevenció arriba a massa llocs (perquè després els d'ERC es desmarquin, els molt covards!). I dóna un argument que m'agradaria reproduir-vos: "La història és la història, i Catalunya no és Portugal. Vull dir que si l'època en què Espanya es va anar formant com a estat Catalunya s'hagués independitzat com Portugal ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent catalana està relacionada amb gent de la resta d'Espanya, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Espanya i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç". :
14 comentaris:
Com deia Cela, "en questión de separatismos siempre han sido mas los separadores que los separatistas".
Pedro
I tenia raó: ira l'Aznar, és el polític que més ha contribuït al creixement de l'independentisme català als darrers anys.
Per això mateix enlloc d'insultar els vostres socis de govern potser us haurieu de plantejar coses amb els vostres companys de partit Guerra i Bono.
La prevenció envers la paraula Espanya no afecta només el text de l'Estatut. De fet, cada cop és menys habitual sentir-la dir o veure-la escrita en català. S'està substituint per l'eufemisme Estat espanyol, encara que, en determinats contextos, fins i tot pot induir a error. Per exemple, per a mi, "les escoles de l'Estat" són els centres educatius públics, però s'està imposant aquesta manera de parlar per referir-se al que en realitat serien "les escoles de tot Espanya". Em sembla greu que això es faci des dels mitjans públics de la CCRTV, que no tenen cap problema a reiterar Catalunya tot el que calgui, sempre associada a les paraules "país" i "nació", que trobo que també resultes equívoques avui dia, quan, depén per a qui, són tan aplicables a Catalunya com a Espanya, Europa o la Vall d'Aran. Com poden fer-nos creure que les "nacions de nacions" són inviables quan són, justament, la realitat en què vivim?
Jo no sóc nacionalista com tu Albert, però crec que la Generalitat és tant estat com el govern central.
- Pedro,
No sé on els hem insultat. Per cert, els companys del PSOE (globalment) són molt més disciplinats que els militants d'ERC i, els que són diputats, ja han votat sí a l'Estatut.
- Albert i anònim,
Molt d'acord amb tots dos.
M'he permés jugar amb la frase destacada, canviant països i èpoques. Perdoneu-me per fer servir tant d'espai.. El resultat, si més no, curiós.
La història és la història, i Irlanda no és França. Vull dir que si l'època en què Gran Bretanya es va anar formant com a estat Irlanda s'hagués independitzat com França ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent irlandesa està relacionada amb gent de la resta de Gran Bretanya, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Gran Bretanya i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Noruega no és Dinamarca. Vull dir que si l'època en què Suècia es va anar formant com a estat Noruega s'hagués independitzat com Dinamarca ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent noruega està relacionada amb gent de la resta de Suècia, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Suècia i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Txèquia no és Àustria. Vull dir que si l'època en què Txecoslovàquia es va anar formant com a estat Txèquia s'hagués independitzat com Àustria ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent txeca està relacionada amb gent de la resta de Txecoslovàquia, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Txecoslovàquia i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Lituània no és Finlàndia. Vull dir que si l'època en què la Unió Soviètica es va anar formant com a estat Lituània s'hagués independitzat com Finlàndia ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent lituana està relacionada amb gent de la resta de la Unió Soviètica, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb la Unió Soviètica i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Cuba no és Argentina. Vull dir que si l'època en què Espanya es va anar formant com a estat Cuba s'hagués independitzat com Argentina ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent cubana està relacionada amb gent de la resta d'Espanya, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Espanya i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Eslovènia no és Albània. Vull dir que si l'època en què Iugoslàvia es va anar formant com a estat Eslovènia s'hagués independitzat com Albània ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent eslovena està relacionada amb gent de la resta de Iugoslàvia, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb Iugoslàvia i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
La història és la història, i Argelia no és Canadà. Vull dir que si l'època en què França es va anar formant com a estat Argelia s'hagués independitzat com Canadà ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent argeliana està relacionada amb gent de la resta de França, mantenir aquest constant clima soterrat d'enfrontament amb França i aquesta negativa a posar tot l'esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç".
Bona Safont.
La història és la història i Gibraltar no és Menorca.
La històra és la història, i Melilla no és Tetuán.
Ramon, per mi, compara els teus socis de govern amb la lliga nord i altres amics varis post-feixistes d'en Berlusconi és insultar-los.
A ERC de de quan no hi ha disciplina de vot? Digue'm un sol diputat escàpol.
És evident que Carretero només s'ha sortit una vegada de to i li han fotud patada al cul, amb les conseqüències que ha tingut.
Bono s'ha sortit unes quantes (desenes de) vegades i ha agut de marxar ell.
Les comparacions són odioses.
- Pedro i Joan,
Ni Catalunya és una colònia ni Espanya un estat amb un segle d'història... però tant és, negar que tenim coses en comú és negar una cosa que tothom veu. Per cert, als que us agrada posar fronteres, ja heu pensat què passarà amb els Països catalans quan el País Valencià i les Illes formin part d'un altre Estat?
- Pedro,
Jo no he comparat ERC amb la Lliga Nord; llegeix bé. I tampoc parlo de diputats.
- Anònim,
Jo trobo més criticable la gestió (?) com a conseller que no pas el que va dir (que Déu n'hi do... i no em refereixo a la seva opinió sobre Zapatero).
Jo no he parlat de posar fronteres, no sóc o no em considero independentista.
Simplement crec que és absurd parlar del segle XVIII per justificar que ara no tinguem la independència.
S'ha de parlar dels punts a favor i en contra de la independència, si creus que pesen més els desfavorables digue-ho, però no parlis del segle XVIII.
Sovint diem que no podem justificar el nostre patriotisme en la història, que no podem anar a buscar els referents en el passat, que hem de basar-nos en el sentiment de ciutadania, en el patriotisme d'allò social, potser inspirats en Habermas i el patriotisme constitucional alemany, ara quan convé justificar l'status quo, el sentiment espanyolista a Catalunya, el malfiar-se d'aquells qui no tenim tot el dia a la boca la paraula Espanya, llavors ja serveixen pel cas Isabel y Fernando, el Conde Duque de Olivares o Felip II. Bravo!
Quan s'inicia l'Espanya tal com la coneixem ara?
Que ens diferencia dels italians o els francesos? En que som igual als bascos o als gallecs?
El dia hipotètic que Catalunya fos independent, evidentment seria membre de la Unió Europea, on regeix la lliure circulació de persones no? Per tant cap guardia civil m'impediria anar a pendre una bona paella a València o banyar-me a Menorca. Si en aquell moment llur voluntat fos unir-se a Catalunya, endavant, sinó, sempre podriem anar-hi i tornar. Com a París o Berlín.
- Pedro
Disculpa, no volia ofendre. La idea d'en Josep és que si fa tant de temps que compartim història, deixem-nos d'històries, justament.
- Joan,
Tu mateix expliques l'absurd que significa, avui, ser partidari de fronteres "nacionals", a la UE. Però, en fi, ja veig que alguns penseu que això pot ser la solució a tots els nostres problemes.
Anònim company: jo no sóc pas nacionalista. Al contrari, miro de combatre tant el nacionalisme català com l'espanyol, que trobo que ens fan perdre moltes energies a tots. Catalunya és Catalunya i Espanya és Espanya, amb realitats nacionals diverses. Com que els nacionalistes ens porten a parlar-ne contínuament, doncs trobo que el llenguatge que fem servir és important.
Publica un comentari a l'entrada