Finançament i sopar | Rocío Jurado

En campanya -I
:

Aquí teniu el web de Finançament Federal, que explica a l'abast quin és el sistema de finançament acordat per Catalunya en el marc del nou Estatut, el compara amb altres sistemes (altres països i altres comunitats autònomes) i incorpora notícies i articles al voltant d'aquest importantíssim aspecte que també votarem amb el sí. En aquest web s'hi ha incorporat un bon article del blocaire mataroní Francesc Amat. Tots els que heu sentit mentides (que tindrem menys finançament, que això és la xocolata del lloro, que ens ofegaran a competències sense finançament, etc...), ja us ho podeu llegir.
:

Ahir, després del Ple, vam fer el sopar d'inici de campanya de Mataró, com fem sempre, amb força militants i simpatitzants que, a les 12 en punt, van descobrir el primer cartell simbòlic. Amb força ganes i trempera, els companys i companyes van agafar força per recórrer la ciutat convencent la majoria de ciutadans perquè el dia 18 vagin a votar i ho facin pel sí. Al Ple, ja vam haver de sentir el portaveu del front del no buscant excuses per intentar evitar la participació al referèndum, amb arguments d'il·legalitat que havien estat desmentits per la Junta Electoral. (Foto: flickr de Manuel Mas)

:

L'expressió col·lectiva de sentiments

:
Foto:AP.
:

Ja sé que allò políticament correcte passa per denunciar l'excés d'espai televisiu i informatiu dedicat a l'òbit de l'artista de Chipiona, precedit d'un no menys deplorat seguiment mediàtic de la seva malaltia i agonia i alguna referència condescendent a l'audiència milionària i als milers de persones que han seguit el curiós comiat del cos de Rocío Jurado. Ja ho sé. Però jo crec que, aquesta que estem vivint, és una més de les expressions col·lectives de sentiments a les que la societat moderna no vol ni pot renunciar. Recordo la mort de Lady Di, o la mobilització generada a rel de l'assassinat de Miqguel Ángel Blanco o Ernest Lluch (aquestes, barrejades amb la ràbia), o la mort de Joan Pau II.

:

Ni pot ni vol renunciar, deia, una societat que té pocs espais per viure experiències col·lectives de sentiments compartits. Fa pocs dies, potser, amb el futbol vam veure una versió alegre del que estic dient. Ara arriba al dolor de la mort, a la sensació compartida que se'ns mor algú a tots, i que tots ens necessitem, necessitem abraçar-nos per passar-lo.

:

Ho fem, és obvi, barreant unes quantes coses: la necessitat del ritual funerari popular, avui pràcticament extingit; el poder transformador i vivificador de les cançons, les que cantava Jurado i les que li canten; la vinculació amb els cultes marians -la Salve Rociera, les apel·lacions a la verge local de Chipiona...- que, d'alguna manera, es reviuen amb les cantants de copla o amb les dones ídol de fort component popular; l'orgull de la identitat, de ser d'un lloc i d'un país (les banderes al fèretre, la vinculació amb el seu poble d'origen, etc...); la fascinació de la història personal, viscuda quasi en directe, amb tots els ingredients de la copla, amb totes les contradiccions del substrat catòlic espanyol -divorcis disfressats de nul·litats, per exemple-, amb guàrdies civils i toreros com si escrivíssim guions de Carmen, història en la que volem explicar, potser, les nostres pròpies històries...

:

Ah. I descansi en pau.