La revista Dialogal, que m'arriba quatre vegades l'any junt amb Foc Nou, és un intent d'aprofundir en el diàleg interreligiós a Catalunya, sota l'empar de l'Associació Unesco. He de dir que és interessantíssima, que dóna molt de si i que sembla la resposta adequada de la societat civil a aquell article del nou Estatut (art. 42.7) quan diu "Els poders públics de Catalunya han de vetllar per la convivència social, cultural i religiosa entre totes les persones a Catalunya i pel respecte a la diversitat de creences i conviccions ètiques i filosòfiques de les persones, i han de fomentar les relacions interculturals per mitjà de l’impuls i la creació d’àmbits de coneixement recíproc, diàleg i mediació". És a dir, l'Estatut reconeix les creences personals i religioses com un valor i no com un problema.
Però no és d'això del que volia parlar, sinó del magnífic article d'Antoni Puigverd (foto) sobre els riscos, justament, que la nostra societat perdi els referents de la cultura cristiana i els substitueixi, senzillament, per la buidor. I, en aquesta cruïlla, acaba l'article proposant dos camins: ens endisnem en aquest forat negre de la buidor o refem el camí. Potser alguns optimistes orientalitzants diran que, just buidats, podrem omplir-nos de l'Esperit. O que, de fet, creure no és sinó refer un mateix el camí tan sols indicat pels símbols i ajudat pel ritual. D'això n'he parlat moltes vegades, com un dels leit motifs subjacents d'aquest bloc, o sigui que disclpeu que torni amb el rotllo. Aquí en teniu alguns fragments:
- Seria estúpid, naturalment, culpar, també d'això, els joves. En aquest punt, com en tants altres, l'explicació principal l'hem de donar els pares, professors i propagandistes de les generacions nascudes entre els anys quaranta i setanta del segle passat. Vam conèixer la religió catòlica amb tot detall (certament: potser menys per estudi o lectura que per osmosi, és a dir, per contacte constant i forçós, per influència del clima imperant). I, en general, arribats a l'edat adulta, la vam eliminar de les nostres vides. Amb alegre radicalisme, amb impacient celeritat, incapaços de distingir entre creença i cultura.
- Després de nosaltres, la vivència i l'interès per la tradició catòlica van desembocar en l'aiguamoll de present: aigües religioses estancades, mosquits anticlericals, ruïna dels grans edificis racionalistes que es presentaven com a alternativa a la religió, pèrdua de la brúixola moral, imperi dels sentiments col·lectius induïts per les narracions televisives…
- La mort i la resurrecció de Crist, que han fonamentat tants segles de cultura, ara serveixen o bé d'incentiu econòmic (les formidables vendes de Nadal) o bé de pretext per fomentar la cultura de l'oci (els viatges de Setmana Santa).
- Les esglésies han estat reconvertides en museus o en sales de concert. Als aiguamolls del present prospera una nova indústria: la que converteix les ruïnes en negoci. Però la buidor que fa trenta anys va esclatar no fa més que expandir-se, com diuen que fan els forats negres de l'univers. I la consciència de la buidor comença a fer molt audibles, potser encara no respostes, però sí algunes preguntes. Preguntes com aquesta: hi ha algú que sàpiga per què correm tan de pressa cap al no-res? O aquesta altra: no hauríem de tornar a refer el camí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada