Emília de Torres

:

Aquesta senyora que pren un quadre és Emília de Torres, una pintora molt vinculada a la nostra ciutat, encara que aquí se la veu al seu estudi de Barcelona, on fa poc vaig anar amb uns amics comuns. Mostra d'això és la foto de més avall.

:
Coneixia l'obra de la senyora de Torres perquè m'ha cridat sempre l'atenció, en cases conegudes, donat que durant molt de temps va tenir cert èxit entre les llars mataronines, donat que el seu pare s'havia instal·lat a mataró després de recórrer mitja Catalunya per raons professionals. La seva família és molt àmplia i això també hi ha contribuït, a banda de les seves poquíssimes i discretes exposicions.

:

Els seus quadres són molt expressius, quasi expressionistes. La forma de tractar el volum, una mena de moviment que s'aprecia malgrat la quietud dels seus temes i una vivíssima manera de tractar el color la fan reconeixible. Les seves etapes, malgrat no existir avui per avui cap arxiu ni massa manera de datar les obres (ella no ho fa), també diuen molt de les influències que ha anat recollint.

:

Veure els seus paisatges (jo només n'he vist uns poquets, tots al seu estudi), els seus retrats de persones o els nus (pràcticament només dones) i els seus característics bodegons, amb el subgènere de les flors, m'ha servit per copsar tots els matisos possibles de les opcions que l'art va prendre quan va aventurar-se per aquests gèneres abans anomenats "menors". La pintura que pretén representar allò que ara és viu, de la manera com cadascú entén què vol dir això, de viu, fa possible que un instant, que un raig de llum aplicat a una matèria fugissera i esplèndida, romangui davant nostre per sempre. Unes llimones o uns braços, uns cossos plens d'energia o unes fotografies fosques damunt la taula, la mimosa presidint la fragància i el color d'una estança o una pell plena de colors inversemblants que malda per expressar tot allò que desitja. Tot se'n va, sí, però deixa'm-ho almenys pels ulls.

:

No cal dir que, potser per haver-me interessat de ben petit per la seva obra, en sóc un admirador i tinc molta alegria quan em trobo amb algun dels seus quadres, de manera que entrar en aquell estudi va ser com entrar en un santuari. A l'Ajuntament en tinc detectats un parell, el retrat d'Antoni Puigblanch, a la galeria de Mataronins Il·lustres, i un retrat de dona, al despatx de l'Interventor (que és de família). Sé que el llegat Ubach té alguna peça més i podria ser que en el Fons d'Art del Museu en trobéssim més. No ho sé. Li vaig fer unes fotos del que conec i li vaig enviar.

:

Vam estar parlant una estona de tot això, de com s'ho feia per pintar (darrerament, el seu estat de salut no li ho permet), dels temes que tractava, de la seva constància (cada dia anava a la Llotja i copiava les models al natural) i de la seva vastíssima obra repartida arreu. Si coneixeu algú que en tingui a casa seva, feu-m'ho saber. la seva família voldria recollir la informació de cara a catalogar-la. Jo ja els vaig fer una feineta, ara tocaria als abnegats lectors. Us animeu?.

: