diumenge, de juliol 30, 2006

Kimberly i l'Odissea

Les vacances són també una punxada a la vena amb dosis de sensacions, algunes que fan reviure la memòria, d'altres que desperten camins insospitats, il·lusió i certa angoixa. No, no vull desconnectar, com es diu erròniament. Res, que visito alguns llocs plens de bons records, que menjo perfectament, que enyoro ja abans que faci falta, que pujo i baixo campanars, camins, carrers, que desafio l'aire calent, que assisteixo a una missa davant un retaule barroc magnífic, que escolto música fantàstica en un cotxe, que entro i surto dels segles, i que ara m'emociona la Kimberly de Nip/Tuck reconnectant-se a ella mateixa, sortint del segrest de la seva imatge per retrobar-se perquè, com citava el pare Kolvenbach de Pascal avui a La Vanguardia, "l'home és més que l'home".
:
nom
Giorgio de Chirico, El retorn d'Ulisses (1968), col·lecció privada.
:
I això també és el que penso llegint avui Mario Vargas Llosa en un article que ha fet sobre L'Odissea amb motiu de l'estrena de l'espectacle basat amb un text seu, a Mèrida, i que publica El País. Us deixo amb les seves paraules:
La Odisea es, más todavía que La Ilíada, el texto literario y la fantasía mítica que funda la cultura occidental. (...)
Con el soberano de Ítaca, navegante esforzado o palabrero simulador, la vida mediocre en la que estamos inmersos se abre de par en par y otra la reemplaza, de proezas y mudanzas inusitadas, de color y violencia, de delicadeza y maravilla, de ternura y pasiones desatadas. (...)
El de La Odisea es un mundo de cuentos y de apetitos en libertad. Hombres y mujeres gozan comiendo, bebiendo, danzando, amándose, tanto como oyendo a los aedos o bardos contarles historias verídicas o fabulosas, ayudados con una cítara. En ese mundo no hay una frontera impermeable entre el cuerpo y el espíritu, ambos son el anverso y el reverso de lo humano y, por eso, los seres que han alcanzado a realizarse de manera más cabal, como el héroe del poema, viven sumergidos en ambos, gozan de ambos como si esos dos mundos fueran inseparables, uno solo.
Entre las muchas cosas que ha sido, hay una constante en la cultura occidental: la fascinación por los seres humanos que rompen los límites, que, en vez de acatar las servidumbres de lo posible, se empeñan, contra toda lógica, en buscar lo imposible. (...)
Y en todo caso, aun cuando aquello fuera una quimera, siempre queda la estratagema del viaje a la ficción -la mentira que se vive de verdad-, donde se pueden infringir todos los límites, porque no hay límites o porque, en ella, un ser mortal y fugaz, como el rey de Ítaca, puede incluso derrotar a los dioses todopoderosos.
:

6 comentaris:

Pedro ha dit...

Qui és l'escultor al final?

Dessmond ha dit...

Les vacances permeten fer coses tan increïbles com poder llegir en llargues estones.

Ramon Bassas ha dit...

- Pedro,
És Quentin, l'ex-soci dels cirurgians, enmig d'un rocambolesc final que implica l'atractiva agent que el perseguia.

- Dessmond
Són les meves vacances ideals, sí. Tinc ganes de cruspir-me el darrer de John Irving, i tu?

Joan Safont ha dit...

Ramon,
Sabia que ahir estaries davant la tele, intrigat amb el final de Nip/Tuck, una de les rares aficions que compartim.
Grans capítols, ahir, magistrals.
Esperarem impacients la següent temporada.
Per cert, com és que la aparentment superficial Kimberly és de la que pots extreure'n més lliçons?

Joan Safont ha dit...

Per cert! Bones vacances!

Ramon Bassas ha dit...

- Joan
Sí, encara que el desenllaç el vaig trobar una mica rocambolesc. I s'assembla molt (aspecte de noia inclòs) al de la darrera temporada, on l'amant transexual del fill (amb passat tèrbol), passada per la pedra pel Dr. Troy, fuig del país buscada per criminal.
Crec que, sovint,treiem les lliçons més profundes d'allò aparentment més superficial, especialment, després de "viatjar a l'infern" (de nou el mite orfeic) ja que, com deia M. martí i Pol, "l'essencial es diu amb senzillesa".
Bones vacances!