Fent amics | Fent enemics

El bloc fa amics
:

:

I suposo que el contrari. Però vull explicar-vos algunes experiències recents de lectors que se m'han presentat i als que no coneixia prèviament. Fa poc, en una botiga d'electrodomèstics prop de casa, mentre buscava un regal, el dependent que em va atendre, que em va dir més tard que havia estat veí meu (glups! El Gran Germà...), em va preguntar "encara escrius?". Jo devia fer cara de tonto perquè de seguida em va indicar que es referia al bloc i vaig alegrar-me de trobar-me algú que deia que em seguia de tant en tant i que li havia agradat. Ostres, ara el saludo efusivament quan me'l trobo a la porta de l'establiment (és que no tinc gaire experiència amb els fans...).

:

Ahir, mentre visitava una esplèndida exposició del Taller de Gravat de Mataró, al l'espai F del Foment (tens raó, Pere, és molt bona), un senyor se'm va adreçar per dir-me que em felicitava pels escrits sobre art (que consti que tan sols aspiro a ser-ne un mediocre espectador i escriure des d'aquesta experiència), cosa que em va sorprendre una mica perquè em pensava (donat els pocs comentaris que generen), que interessaven quatre i el cabo. Però no. Almenys aquest senyor i en Xavier Ubach (que fa poc ho vam comentar en un forn on vam coincidir) diuen que ho segueixen. Els juro que si tingués més temps en parlaria més.

:

La tercera ha estat aquesta matinada. Bé, després. A la matinada he rebut un correu electrònic de l'Eloi Aran, que em recordava que fa més d'un any el vaig citar a rel del seu treball guanyador d'un Concurs Bíblic analitzant les cançons de Pedro Guerra. Bé, em comunicava que ha obert un bloc i jo, ni corto ni perezoso, ja el tinc lincat. És jesuïta i, pel que he vist, està molt interessat amb la cultura popular contemporània (a banda del disc de Pedro Guerra, comenta les similituds entre Los Piratas del Caribe i La Guerra de les Galàxies en un divertit post) i els valors, o la fe. També publica els seus propòsits setmanals, una mena de prova de com, això de ser creient i conseqüent amb la fe, no es fa a base de grans projectes sinó de petits reptes. I ben senzills, com proposar-se netejar els lavabos. En fi, s'afegeix a la molt poc nodrida presència de les persones que ja han "sortit de l'armari" i que no els fa res dir que són cristians i reflexionar-hi.

:

Bé, potser dir-los amics el primer dia és una mica excessiu, falta el filtreig. Però potser aquest pot ser l'inici d'una gran amistat, no?

:

El Papa i els musulmans

:
Foto: AP / Pier Paolo Cito.

"Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!"

Isaïes, 50, 8. (Llegit avui a totes les eglésies catòliques del món)

Bé, potser el Papa també necessitarà un bloc, per fer amics. El cas és que s'ha muntat "la de Déu" (mai més ben dit) amb unes declaracions clarament tretes de context sobre la naturalesa violenta de l'Islam i la racional del Déu cristià. Avui s'ha afanyat a demanar disculpes però, com si alguns vulguessin confirmar exactament aquesta ridiculització de la fe islàmica, ja han cremat esglésies, han assassinat una monja, han cridat nuncis a consultes, s'han proferit amenaces serioses i s'han muntat manifestacions arreu del món islàmic, amb crits que no fan cap gràcia, per cert. Òbviament, el cap de l'Estat amb la diplomàcia més antiga no va preveure les conseqüències diplomàtiques de les seves paraules. M'agradaria veure per un forat l'operatiu vaticà a les nunciatures i les ambaixades per restablir els ponts (per això són pontífexs, ves).

:

Sobta, però (o potser no tant), que ningú hagi volgut entrar al fons de l'exemple que el Papa Benet citava, una antiga conversa entre un emperador bizantí, crec, i un persa, les conclusions de la qual, justament, eren la necessitat de tractar la fe d'una manera, diem-ne, raonable. D'una banda, per desligitimar aquell qui vol imposar la "voluntat de Déu" per les armes i, especialment, per deixar que la fe ocupi el seu espai, en convivència amb la raó. Aquest missatge és, per mi, importantíssim. Especialment, ho és a la pròpia Església, entestada massa sovint a intervenir en disquisicions científiques quan aquest, d'entrada, no és el paper de la fe. És a dir, s'allunya de l'Església que condemà Galileu o la que vol imposar una doctrina "creacionista" sobre l'evolució de l'espècie humana. Alguns ho han entès al revés. De l'altra, el Papa Benet s'allunya també dels qui (des de tot el món, d'Orient a Occident) usen el nom de Déu, o del transcendent, per a l'ús de la violència, sense que enmig hi mediï la raó. Que s'hagin emprenyat, especialment, els que s'hi dediquen dia sí i dia no (segrestant l'Islam, em temo), deu seu un símptoma que no va tan desencaminat. I que, de fet, del que parla el Papa Benet, és d'un tema de rabiosa actualitat, com es diu ara.

:

L'hauran d'ensenyar a ser (més?) diplomàtic, potser, i a utilitzar els maquiavelismes retòrics als quals està sotmesa l'opinió pública mundial, massa sensible a la crítica, per exemple, d'aquest reguitzell d'il·luminats que han utilitzat la cimera dels països no aliniats (o aliniats directament amb Déu, la Revolució o Al·là, ves a saber) per nodrir encara més aquesta retòrica. Però també caldrà tenir en compte que, sovint, quan el Papa o un bisbe parla, tots els prejudicis del món acudeixen a la prevenció, tot el que no ha dit sembla clarament proclamat (he sentit avui uns comentaris a la ràdio absolutament fora de lloc), tots els "ja ho deia, jo" ens ofusquen de l'objectiu de la reflexió papal que, si us la llegiu bé, rebreu amb alleujament i simpatia, segur.

:

Del que realment pensa el Papa sobre l'Islam, i del projecte de portar les confessions a un espai comú d'entesa "per buscar el veritable bé de cada persona i de la societat", avui La Vanguardia se'n fa ressò i cita el discurs que féu fa un any a Antioquia.