L'hora de Ramón Gaya *

Ramón Gaya, La taula. Estudi de Salvador, 1950.

Coincidint amb el primer aniversari de la mort del pintor i escriptor Ramón Gaya (Múrcia 1910- València 2005), s'exposa a La Pedrera una retrospectiva de la seva obra pictòrica, pautada amb fragments dels seus escrits i poemes, a més d'una projecció d'un documental sobre la seva visió de Venècia. Gaya és, amb la resta de components de la Generació del 27, un exemple dels qui van veure escapçada la seva etapa més creativa a causa de la Guerra i l'exili. Aquest allunyament, però, el portà a reforçar els que podrien ser els trets més identificatius de la seva obra.

Ramón Gaya, Tramonto a Venezia, 1953.

En primer lloc, la seva clara opció per la pintura figurativa, un homenatge a la tradició de la pintura clàssica espanyola des del Barroc a Picasso, front a les avantguardes que estaven en boga als anys vint. I, també cal dir-ho, amb una actitud gens bel·ligerant, modestíssima, actitud que es veu en els seus dos úinics autoretrats mostrats, en els que apareix molt en segon pla, talment com féu en el panorama cultural espanyol. Tant poc bel·ligerant, que permetia la inclusió de trets contemporanis, que ara diríem minimalistes, a la seva revisió del classicisme més tardana, ja retornat a Espanya: economia de l'espai (el retrat de Victoria de los Ángeles de 1986 o "Dues roses" de 1995), economia de traços ("El julivert", de 1994) i economia cromàtica (com es pot veure en la seva pintura al·lusiva a Velázquez el 1969).

Ramón Gaya al Louvre, La Verdad, Múrcia.

El segon tret destintiu té a veure amb el trasbals de l'exili, els efectes del desarrelament i la seva particular relació amb les ciutats que l'acollien com a habitant o visitant, que retrata amb un deix de nostàlgia. Per Gaya, la seva pàtria era la pintura antiga, a la qual ret continus homenatges fins a la mort, amb bodegons on apareix, al fons, una reproducció d'una obra en concret de l'artista citat. Però més que l'obra antiga, o clàssica, el pintor murcià diu clarament (1958) que la seva pàtria és el Prado. Buscar d'on és, sentir sense palpar la crida de la identitat, és un altre dels seus trets característics.

Per últim, cal destacar la seva inquietud intel·lectual i, en especial, la seva producció literària, que no queda enrera, i en la que ha deixat constància de la seva proecupació sobre el destí, sobre el missatge amagat dels pintors, sobre el fet de crear, sobre els dubtes i la seva capacitat d'enfrntar-s'hi, en mig d'un context, el segle XX, que era poc amant dels matisos i de la calma.

• * Publicat a la revista Valors (setembre 2006)
• Ramón Gaya, l'hora de la pintura, exposició oberta fins a l'1 d'octubre de 2006. Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.
• Web del Museu Ramón Gaya (Múrcia)
• Notícia a Cuatro (19.7.2006)
• Recull d'articles sobre Ramón Gaya a El Cultural / El Mundo.
• Notícia del diari Avui recollida al bloc Art Neutre.
• Crònica del suplement Culturas de La Vanguardia.